El fracàs de la pedagogia xirucaire

Vaig dinar amb un crack, una d’aquelles persones que son cabdals en el desenvolupament de la seva disciplina d’estudi. Un docent amb dècades d’experiència, catedràtic i no precisament de una assignatura maria, cap de departament i punta de llança dels científics que aixopluguen l’I+D a Catalunya.

La conversa del cafè va anar derivant cap a l’estat de l’educació a Catalunya i va vorejar la incorrecció política, per part meva i amb molt de compte,,, que prou abrandat amb altres coses soc com per ensenyar la poteta atacant també el que tothom dona per veritat absoluta: que potser els catalans fem moltes coses malament. però que l’escola catalana es de puta mare. Doncs jo no hi estic d’acord, i el crack amb qui havia compartit taula, tampoc. De fet, les seves paraules exactes varen ser com un torpede a la línia de flotació de la solitud en la qual em pensava que navegaven els meus pensaments: “La pedagogia catalana dels anys setanta no tant sols s’ha carregat l’educació a Catalunya, si no a tot Espanya”. Patim, patam, patum.

Veníem de la foscor intel·lectual de la dictadura i d’uns instituts franquistes autoritaris que reprimien la divergència, i eren ancorats en la caspa i la naftalina de la “Formación del Espiritu Nacional”, el masclisme i la destrucció sistemàtica del català. I a cop de xiruca, de la bona fe de molts, d’assemblees de mestres, alumnes i personal no docent, manifas i vagues actives ens varem creure tots allò que cantàvem de: “fes liures els fills i així faràs lliures els homeeeeees”. Doncs no. Hem fet lliures els fills i hem creat un parell de generacions de mimats i consentides als quals els hi hem venut unes expectatives forassenyades pel que es capaç de pagar-se el país.

Les coses son com son, i els nivells de fracàs escolar –sobretot entre els nens-, la neteja espectacular del 70% dels alumnes que accedeixen al primer any d’universitat, la ínfima capacitat de comprensió lectora que deriva un exèrcit d’analfabets funcionals més enllà del tweet, les hores i recursos esmerçats en classes d’anglès que no han produït ni tant sols el nivell necessari per fer de cambrer a la Costa Brava o de croupier a l’Eurovegas dels pebrots –que es el que els espera a la majoria de fills lliures i feréstecs que surten de les nostres escoles-., crec que demanen una reflexió més enllà de la capseta endogàmica de les AMPES i els sindicats de mestres, no?

L’autoritarisme de l’escola franquista la varem dinamitar amb aquesta imatge de profe-col·lega que te cura que “ningú es quedi pel camí”, rebaixant nivell i continguts escapçant de soca arrel el talent dels qui destaquen dins la classe. La competitivitat o el fet d’aprendre a guanyar i a perdre, a suportar la frustració de no entrar a l’equip de futbol de la classe perquè ets un patata jugant per exemple, es una mena d’anatema en aquest microcosmos comunista rousseaunià del “entre tots ho farem tot, i posa el gomet blau aquí i aquesta tarda aprendrem a fer pa, sobretot els nens que així aprendreu a respectar les tasques que malignament atribuïu només a la dona, que com sabeu es mestressa del seu propi cos”. Com diuen a “El sentit de la vida” de la Monthy Python: “Bring me a bucket” (Porteu-me una galleda).

La batalla contra el masclisme, entre tots, la hem intentat derrotar amb el meravellós concepte de la classe mixta. Això si  que es un tòtem de difícil solució, però... permeteu-me... cal que els nens i nenes facin totes les classes junts? A totes les edats? Això esteu segurs que no representa cap problema? Voleu dir que no tenen ritmes de maduresa diferents? Esteu segurs que desenvolupen les diferents habilitats d’aprenentatge necessàries per rendir a classe al mateix ritme? La barreja té alguna cosa a veure amb que els nens fracassin més que les nenes? O el que ho provoca es la tria de matèries i habilitats necessàries per aprovar? O els valors i els comportaments que es requereixen? A mi em fa una mica l’efecte que hi ha hagut una venjança contra el món patriarcal d’abans dels anticonceptius a través de putejar fins a extrems mai vistos la masculinitat desbordada dels púbers a les escoles.

En el món masculí de caire primari, quasi animal, es important saber on ets dins el grup. Les jerarquies de caràcter tribal hereves dels comportaments col·lectius dels primats. Soc gras però soc el que millor toca la guitarra, soc lent aprenent però un porter de futbol extraordinari, no jugo bé a basquet però ajudo als altres amb els treballs de literatura... Entre homes, aquestes jerarquies solidàries han funcionat sempre... però em fa l’efecte que posar-hi entremig l’objecte del desig biològic que representen les nenes només fa que escalfar els ànims –mai millor dit-, dels mascles amb les hormones desbocades que son els nostres adolescents, per molt que no ho vulguem veure i ens repetim com un mantra que si nens i nenes aprenen plegats no hi haurà violència de gènere en el futur. Aquestes apostes tipus ruleta russa de caire emocional i que deixen de banda el sentit comú seran políticament molt correctes, però la realitat demostra que son del tot ineficaces.

Derrotar el masclisme fent veure que som iguals homes i dones? Una cosa es que tinguem els mateixos drets i que la societat no discrimini pel sexe, més enllà de qüestions purament de capacitats físiques indestriables de unes i altres, però afortunadament som diferents, ni millors ni pitjors, diferents. Perquè aquest engany de món de iupi a l’escola mentre la música pop de consum televisiu per adolescents s’ha convertit en un aparador de pits i culs digne del Red Light District d’Amsterdam? I aquí es on hi ha la gran contradicció: hem creat una escola i uns valors dominants dins del cicle formatiu que no té res a veure amb el món real. Una bombolla de falsedat benpensant que fa que l’accés al món real sigui del tot traumàtic –i a sobre ens varem carregar el servei militar, que al menys escurçava en alguns casos el període d’estupidesa adolescent en alguns nois-. El món que projectem a l’escola no existeix, es molt maco, però no serveix per a una merda un cop surts a tirar endavant en aquesta vall de llàgrimes que es la vida.

Això que dic, i que segur que no us ha agradat, es així i ni els polítics s’atreveixen a tocar-ho, ni els docents a redreçar-ho. Aquí no passa res. Es fotut dir que ens hem equivocat, per una banda, i sobretot vivim ensorrats en la trampa de la correcció política on els arguments emocionals fot trenta anys que varen guanyar la batalla al sentit comú i a la raó. Si fins i tot he hagut de sentir a dir que la culpa es dels pares! Que no segueixen les activitats extraescolars dels fills! I no els ajudem a fer els deures! Però... però.... per favor!!!! En ma vida em van ajudar a posar gomets en una llibreta els meus pares a casa! La conciliació de vida laboral i familiar es un problema, cert... però dir que la culpa del papanatisme i l’hedonisme dels nanos prové de fet que els pares han delegat l’educació als mestres... es tenir una barra de proporcions mítiques!

Hem muntat un sistema educatiu del qual estem molt orgullosos i que, segurament es pot apuntar alguns èxits de caire particular, però sospito que dins l’escola franquista també hi sobrevivia el talent d’uns pocs. Ens hem entestat a dirigir les criatures cap a la formació universitària, carregant-nos la formació professional i qualsevol vincle institucional amb el món de l’empresa per no discriminar no se ben bé el que ni a qui? Puc saber per quins set sous? O es que els empresaris els carrega el dimoni del capitalisme? Ningú no pensa fer-hi res apart de donar titulars a la premsa carregats de bones intencions? La solució es seguir posant-hi quartos i aturar les retallades? Exactament per a que? Per a seguir venent un món en el qual les emocions estan per sobre del pes de la raó, de l’esforç, d’assolir competències més enllà de les necessàries per passar l’expedient?

Ningú no gosa dir-ho, i sobretot ningú no gosa ni aixecar la veu ni posar-hi remei. No fos cas que hi hagués vaga d’ensenyament i tinguéssim que fer-nos càrrec els pares –aquí hi haig d’afegir “i mares”, es veu que això si que es important...- d’educar directament els nostres nens –i neeeeenes-. Encara que, ben mirat, igual aprendrien alguna cosa de profit relacionada amb les coses de debò que fan funcionar la vida que hi ha fora de les parets del món virtual i pervertidor de la realitat que es l’escola catalana. Proclamo doncs el fracàs de la pedagogia xirucaire. Em sap greu...