Oi que no ens ho fareu això?

Ahir la CUP va negar Mas per segon cop. La cosa comença a tenir pinta de final bíblic, d’aquells que no queda ni l’apuntador. Conseqüentment, els deixebles i apòstols d’aquest el vostre general se’m van adreçar demanant una bona brama contra els cupaires, sabent com saben que no són Sants de la meva devoció.

Podria donar-vos pinço i munició de tota mida i condició. Algun argument econòmic: “quan un empresari català recolza la independència posa en perill la feina, els diners, el futur, de vegades la història familiar, mentre que vosaltres només arrisqueu els bongos, la flauta i el Filvit del sotacarro que teniu de gos”; potser un d’històric: “ara ens tornareu a fer com l’estiu del 36? Que abans de poder prendre les armes contra el feixisme ens vareu venir a ver a buscar per anar a l’Arrabassada?”; d’aritmètic: “que tampoc sabeu sumar? sou 10 i nosaltres 62”; o de paradoxes electorals: “un amic meu va anar a votar en David Fernàndez i en Quim Arrufat i s’ha trobat amb el Comisari Baños i la Arale Norimaki”. Doncs ja us dic que no ho penso fer, per molt que haguérem rigut, el país no s’ho mereix.

No puc exigir visió d’estat als polítics i als partits, per una banda, i per l’altre alimentar el forn de l’odi dels unionistes de la Vanguardia, dels forasters de Ciudadanos, i els pocapena del PSC. Caldria, si més no, apaivagar la fúria legítima dels qui han iniciat el procés des del carrer –no només la CUP, ho sento-, la ràbia de les tietes i les iaies que varen fer l’esforç de sortir a votar el 9-N i el 27-S –i que ara son acusades pràcticament de corruptes, quan no d’imbècils, per haver votat en Pujol durant 30 anys-. En definitiva, ens hem de donar tots una mica de “cuartelillo” que sinó prendrem mal tots plegats.

Dit això, sento comunicar-vos que hem retornat a l’època d’esbudellar gallines, els catalans d’infanteria ja tornem a haver d’interpretar la política com a veritat revelada pels polítics i els partits. Hem perdut el timó que varem poder tocar des de l’ANC, abans de la OPA a Forcadells i companyia, abans del desembarcament de la gent d’ERC i CDC a sectorials i territorials, abans que deixéssim arraconar la guanyadora de les eleccions al Secretariat –la activista Liz Castro- per posar un bon noi de la crosta de les menjadores institucionals com en Jordi Sànchez a fer el paperina. Demano si us plau que no convoquem més mobilitzacions perquè tal i com cauen les hòsties emocionals no hi anirà ni Déu, i ja tindrem els constructors de relat d’aquí i d’allà parlant del puto soufflé un altre cop. Si us plau, estalviem-nos-ho.

Un cop aclarit això, haurem de tornar a fixar-nos en què diu l’enemic, què en destaca de tot plegat i quines coses poden fer-li més o menys gràcia. Haurem de buscar entre les imatges robades al Parlament, els gestos i els llenguatges no verbals entre els nostres i els altres, les pistes que ens permetin treure conclusions. Els observadors del teatre de la política tornarem a fer d’híbrid de Sherlock Holmes i Freud per tal de treure’n l’entrellat a tot plegat. Ens ho mereixem, hem cedit la iniciativa als polítics, només podem pregar que aquest cop no ho tornin a fotre tot enlaire, perquè aquest cop no sabem si existirem com a poble d’aquí a dues generacions. Més clar l’aigua.

Malgrat tot, un cop feta la dissecció del que diu l’enemic a la seva premsa nacional –que els castellans això d’anar junts i governar-se ells mateixos si que ho toquen bé-, els altaveus del unionisme de la tercera via –en Màrius Carol i els seus sequaços- i els discursos dels nostres polítics, tinc bones notícies: el meu pèndol de la veritat inescrutable assenyala acord, Mas President, i un soufflé per la independència d’allò més majestuós. Els astres, les fures, les benèvoles i tots els auguris han fet que el vol de la cadernera que he pogut observar dibuixat aquest matí, des de la finestra de la meva atalaia d’ivori que dona a llevant, un cop filtrat pel meu inefable sisè sentit de sacerdot infalible m’ho ha revelat de manera inequívoca. Crec que hi ha acord per tres raons, esotèriques si voleu, però evidents als ulls de qui els coneix com si els hagués parit a tots plegats.

La primera es que és el que diu la premsa espanyola. L’experiència ens diu que l’enemic està més ben informat que els ciutadans catalans, per molt que els infiltrats als nostres partits els paguem amb els nostres impostos, el CNI ens roba. Als constitucionalistes castellans tant se’ls fot els tempos, la finezza o el momentum –mira que arribem a ser cursis amb els adjectius del procés, també- ells saben que hi ha acord, i així ho diuen per a preparar el contraatac.

La segona és que ara la Vanguardia està preocupadíssima per la dignitat de les institucions catalanes, cosa curiosa perquè quan dèiem que era una trista gestoria ben cofois que estaven els Carol i companyia. El botifleram està fent tot el possible per donar-nos detalls, de les renúncies de Junts pel Si, atiant tots els fantasmes possibles per assolir el seu gran triomf: el mantra d’Aznar segons el qual ens barallarem abans entre nosaltres que aconseguir la independència. Hem de fer tot el possible per negar-ho, hem de fer que el més semblant a un català de dretes sigui un català d’esquerres, és fotut i és difícil, però si els espanyols poden fer-ho no hauria de ser tant complicat.

I la tercera i darrera raó per la qual hi haurà govern, acord, i el que calgui es que em nego a creure que l’aritmètica resultant del 27S no hagués estat prevista per la CUP i Junts pel Si i no tinguem conseqüentment un pla de contingència. Bàsicament, perquè el país no es pot permetre que aquest escenari no l’haguéssim analitzat amb antelació, que alguns es juguen anar a petar a la presó, i altres morir essent encara espanyols. Digueu-me uns i altres, Mas, Baños, Junqueras, Forcadell, Romeva, Llach, Gabriel.. esteu fent teatre, oi? Ho teniu tot previst, eh? Que anem molt justets de benzina i de vots, no? Haurem d’acabar per admetre que els catalans som l’únic poble del món que no mereix governar-se solet? Oi que no? Oi que no ens ho fareu això?