Els catalans del dotze per cent

Hi ha uns catalans que en dic del dotze per cent. Gent de dretes i d’esquerres. Militants o no, associats o no, membres d’organitzacions o no. Són els catalans del dotze per cent. Ells o elles ho tenen clar, volen que Catalunya sigui independent perquè és de justícia, perquè no són espanyols. No s’hi senten, mai se n’han sentit. Al menys que en tinguin memòria. Eren el dotze per cent indepe, el d’infanteria, el de tota la vida.

Potser si que els més grans del dotze per cent recordin entre la boira del seu pensament que quan la mort del general, Espanya va tenir una oportunitat. Però això va durar què? Mesos? Un? Dos anys? Tant li fot. Els catalans del dotze per cent sempre han volgut fer fora la bandera, la policia, l’exèrcit, l’idioma, les televisions i la manera de fer dels espanyols d’aquí, de casa seva.

Els del dotze per cent han donat molts de tombs amunt i avall. S’han casat amb altra gent del dotze per cent, però no sempre, i no per aquesta raó necessàriament. Han hagut de suportar els cunyats, germans, companys de feina, veïns d’escala o veïns al futbol que se’n fotien d’ells. Amb displicència i commiseració, els esguardaven amb mirada d’ulls de vaca, entre la misericòrdia i la simpatia per l’excèntric, pel qui te el cap ple de pardals. I ells insistint en que Catalunya havia de ser independent, calia per sobreviure, ho mereixia pels morts o els que havien de venir. Pobrets deien, amb ells, o amb elles, no s’hi podia parlar de política, pobrets...

I van fer un llarg camí cercant posada política, com Josep i Maria per Nadal. En Guia per alguns, en Xirinacs per uns altres, o en Barrera pels més estirats, tenien la força de la raó, però tot Déu se’n fotia d’ells, tothom. Era gent amb el cap ple de pardals, uns somnia-truites, uns cap de trons. I ells seguint llumetes, signes, esperances traïdes, ara a Convergència o a Unió, altres a Esquerra, la Crida, Catalunya Lliure o l’MDT, i me’n deixo, i ara amb aquests i ara amb els altres i ara m’escindeixo, i ja ens ho han tornat a fer allò.

Es veritat, molts del dotze per cent van militar arreu i van participar de moltes conspiracions, i de moltes esperances, i de moltes idees que només es poden pensar en fluix, que dir-se no es poden. Però molts van tancar-se a casa, o al casal, o al grup de teatre, l’editorial, la fàbrica o a les excursions al Pedraforca. I a plantar una senyera, o a dir missa a les velletes, o a fer d’entrenador o de mestre intentant guardar la flama dins l’ànima dels més petits.

Ells i elles no es plantegen segons quines bestieses. Saben qui és l’enemic, l’adversari i els traïdors. No juguen a maleir només als botiflers, puix saben que aquests miserables tenien un preu, i que qui ha pagat les vint de plata ve de l’altiplà.

Els del dotze per cent de sobte van veure venir molta gent amb ells, els cunyats, els companys de feina o de futbol, la mare, l’amic perdut, i van treballar aquest cop plegats pel seu somni. I no es van estar per xerrameques, i al final els polítics els van escoltar i semblava que tot anava de veres. Tant se valia d’on era cadascú, si el pare fou carlí i el de l’altre cremés convents, estaven junts i allò no ho anava a parar ni Déu.

I cadascun dels del dotze per cent va posar-se a parlar i la gent ja no reia. I molts s’hi van sumar al somni, perquè quan els miraven amb ulls de vaca, en el fons, molt en el fons els hi envejaven la puresa de l’amor al país. I van anar sumant voluntats i creient en el que els deien, o al menys fent-ho veure per mantenir la moral de la tropa, i entre tots i totes van multiplicar-se. Van multiplicar-se exactament per quatre. Ai las.

Però encara érem a temps, eren quarts de deu del vint-i-set de setembre, érem a temps... i no. I la onada popular es fa desfer poc a poc. I les coses que s’havien construït amb molt d’esforç: la unitat, el somriure, el sacrifici, la solidaritat i el compromís, van anar-se’n a dida.

I ara el dotze per cent torna a veure com tot crema i tothom es baralla. Com hi ha ganivetades a Palau i al Parlament, i ja pensen en que hi tornarà a haver eleccions, “però amb aquest no hi pensem anar”, “però si es presenta aquell no el pensem votar”, “que esteu bojos?”, “i la revolució?”, “si voleu exèrcit no ho recolzarem”, “fora de la Unió Europea”, “dins la Unió o res de res”, “colla d’autonomistes!”, “colla de farsants!”... I molts del dotze per cent pensem que més ens haguera fet servei entendre abans que això d’anar amb el lliri a la ma és incompatible amb la feinada que se’ns ve a sobre: carda’ls a tots plegats al contenidor de la punyetera història!