Gordos!

Primer vas al cole i se’n en foten. Has de ser més simpàtic, convidar als demés a esmorzar del teu bocata i riure els acudits del cap de la tribu per tal que et triïn per jugar a futbol amb ells. Es veritat, no ets tant ràpid ni tant bo jugant a futbol que els altres, però acceptaràs no xutar mai els penals, ni les faltes. T’estarà bé jugar de lateral esquerra i mirar com juguen els altres amunt i avall mentre t’avorreixes com una ostra. Però formes part de la tribu, i estàs encantat quan de sobte sona el telèfon i et conviden a anar a la piscina d’uns amiguets, perquè gairebé mai no et truquen a tu... es truquen entre ells, i et fa vergonya anar a la piscina però hi vas i et passes la tarda dins l’aigua com una foca encantat de flotar, de la gravetat que tot ho arregla.

Després comencem a anar a ballar amb les nenes, i si! Què vols que et digui, ets simpàtic i poc perillós, que per això se t’acosten elles i t’ho expliquen tot. I te’n assabentes de les putades que els teus amics les fan, i tu t’ofereixes per ser el seu consol, i poder si que alguna cosa pilles... escorrialles, restes de naufragis i material de desguàs. I cap a la mili que te’n vas. I tornes a ser a l’escola a que se’n fotin de tu, i torna a fer-te el simpàtic, i a anar amb compte. Mostra la teva virilitat i riu més alt, i jura més fort, i beu més que ningú, i no et fiquis en tràngols i fes el que et diuen. Però apunta-t’ho  tot que d’aquí en tens la foto de com son les coses sense filtre ni mandangues, la brutal sinceritat de la testosterona vomitada a crits i a palles. I ves al cine que els teus mai es foten a la rossa, i llegeix novel·les que els teus sempre fan riure o pena, però mai patxoca, o som els cornuts o els traïts o els qui paguen la festa.

I torna a casa i tot va bé que alguna cosa has aprés, i ara aquesta o ara aquella, però si no perds això no et faré allò. I vinga, i som-hi. I aquella no podré, però això ho arreplegaré. I escoltar-les, seduir-les, sempre amb una ma a l’esquena perquè els campions de tot trien primer, i sort que sempre trien malament. Perquè tu els has aprés a entendre de tant mirar-te’ls des de la banqueta:  i son buits, i son dolents, i violents per insegurs, i mediocres de tant gastar mirall i temps en bajanades, en comptes de llegir i observar per tal de tenir respostes per tot si mai algú s’interessa en tu i te un dubte i el pots resoldre i donar-te pisto per un instant. Fins que et fas un monstre del coneixement i els veus perduts com formiguetes enfonsades a l’aigua amb clor de la piscina on feies la foca.

Busca feina i cobra menys, lluita al despatx i torna-hi... a ser el més ocurrent, els més simpàtic, el més treballador, el qui es mengi tota la merda per menys sou. Perquè ja se sap que tu no tens altra cosa que fer fora la feina i l’estudi, que ja es veu que no fas esport i no et cuides, molt tronat i antic això de no voler anar a córrer amb els col·legues. I cobraràs menys, i pujaràs menys dins la gran piràmide dels sous i els despatxos. Perquè ets culpable de ser com ets i res t’està bé, i sembles un sac de patates, i res no et queda bé i anar de compres és un calvari, i sembla mentida amb lo jove que ets que sembli que tinguis deu anys més. I segur que és culpa teva, per deixat. I tot acaba i les crítiques s’esmorteixen quan tens poder, però hi son per molt que no les sentis, i ho saps i se te’n fot, o no.

Que cadascú te lo seu i sap del que parla, i no vingueu amb xorrades d’igualtat i equilibris de la discriminació positiva. Abusats a l’escola, menys follats que ningú, menys sou i encara menys oportunitats. I tot per culpa nostra, que els negres o les dones els ve donat i nosaltres ho demanem a crits, i ens ho hem buscat: boles de greix! Porcs! Gordos! 

Santi Vila, l'aprenent de Duran Lleida

Pobre de mi, de dretes i català, m’he embolicat a donar suport al Partit Demòcrata Català des del dia de la seva naixença diumenge passat.

Haig de dir que estic entusiasmat amb com van anar les coses durant el Congrés Fundacional, tal i com ja us vaig explicar. Durant la preparació del Congrés he tingut l’oportunitat de treballar amb gent extraordinària, de l’àmbit liberal, amb la qual comparteixo criteris, solucions, apreciacions, voluntats, perills, base ideològica, pors i posicionament moral. Poca broma.

Amb aquesta colla de patriotes vam aconseguir que algunes de les fites que ens havíem plantejat per les bases fundacionals del PDC, i algunes de les normes de funcionament intern fossin aprovades. Sempre amb l’esperit de col·laboració amb tothom, i perseguint l’ideal de formar un partit nou i modern, net i amb un fort compromís moral dels seus associats. I ens en vàrem sortir prou bé. Ara que ha passat la pantalla del Congrés se’ns atansa el dia 23, el dia de la prova del cotó, les primeres eleccions a càrrecs del partit.

Les cultures empresarials, nacionals o de partit, costa mans i mànigues de canviar. Potser és per això que les fins fa quatre dies patums de CDC han optat per estalviar-se la rebregada electoral que el tàndem Pascal – Bonvehí anava a administrar-los amb la benedicció de tot Déu, de dalt i de baix.

Jo no he entrat al PDC per viure una CDC, l’absència de debat, l’esperar que et triïn, la política de despatx i el “aquest noi s’ho ha treballat molt” dit a cau d’orella volent dir “has de votar en aquest que et dic”. El PDC ha aprovat unes bases que ens obliguen a fer campanya per primàries, més enllà de la confrontació del “jo també t’estimo molt però cal que em votin a mi” que ens van oferir l’Homs i la Requena, una andròmina de confrontació feta per avorrir les padrines.

A fi i efecte de posar el llistó de la campanya a nivells anglosaxons, i davant del fet que encara no hi ha Comitè Disciplinari ni Xerif Exterminador de l’Excèntric al PDC vull alertar sobre el dramàtic fet de la candidatura del Santi Vila a la Presidència del Consell Nacional. Que ens hem tornat bojos abans de començar? Tant de soroll per a no res? Per acabar posant un paio que ni és nou, ni és independentista, ni és tant sols liberal –i mireu que n’és de fàcil ser-ne, que a can líber ho arrepleguem tot-?

Santi Vila vol ser President del Consell Nacional del PDC, vol assolir a les urnes del partit el seu dret a representar una alternativa a Mas i a Puigdemón. Si per ell fos estaria encantat de ser alternativa a Messi, a la Shakira i a George Clooney, tots a l’hora, perquè ell és l’esperança blanca, l’eterna promesa del seny de la tercera via. Santi Vila rep escrits hagiogràfics dia si, dia també, de patriotes de pedra picada com en Màrius Carol, aclucades d’ull de la premsa de Madrid, i comprensió personal de tot el PePerio d’aquí i d’allà.

Hom diria, bé... si en Santi Vila, vigilant la frontera amb la tercera via, ha aconseguit suavitzar les formes dels enemics alhora que ha assolit bones fites en l’administració dels seus departaments a la Generalitat, oli en un llum. Però la realitat es que no. Probablement tothom coneix la seva gran relació amb la Ministra de Foment Ana Pastor, la presència d’aquesta senyora i del seu marit al casament del Conseller de Territori i Obres Públiques. Tanmateix només cal anar en Rodalies per adonar-nos que tret de la cagarada d’una gavina sobre el jaqué del marit de la Pastor, el campió del bon rollo amb Madrid ha estat incapaç d’oferir-nos una mínima victòria des de l’exercici de les seves responsabilitats com a Conseller.

Més amunt us deia que no és liberal, i ho mantinc. Tinc l’honor d’haver estat testimoni de com el seu Departament de Cultura subvenciona empreses de la meva competència de manera arbitrària, per caprici, i bon rollo. Amb els meus, i els vostres, cèntims. Jo no vull subvencions per la meva d’empresa, com ràpidament em va proposar Cultura –ai las- jo el que vull és que els Consellers deixin de fer de repartidors de favors especials, que molt liberal tot plegat no és, oi?

L’ascens artificial d’aquest aprenent de Duran Lleida no te altre objectiu que ser el proper candidat a Barcelona per part del PDC. Avui mateix m’ho recordava el full parroquial aquest dels ERCos en que s’ha convertit l’ARA. Caldria doncs que ho aturéssim tot plegat abans que no sia massa tard, o em veig fent campanya per la Colau. Tanta història per foragitar el “cerillo” i ens entestem a encetar un altre mestre del putaramonetisme, del anar a fer-se el simpàtic a Madrid, del caure bé a les enquestes del ABC, això si, aquest cop amb accent de l’Empordà en comptes del de la Franja.

El PDC apart de ser nou ho ha de semblar, tant d’esforç per superar el passat i ans penjarem una toia del coll el primer dia que ens posem a votar? Molts dels qui llegiu aquests bloc no sou associats del PDC, però Déu n’hi do els que ho sou. Si us haig de ser sincer, amb tal que no em voteu l’amic de l’enemic, pel que fa al vostre vot, com si voleu votar un armari, un sofà o un manillar de bicicleta. No us diré si heu de votar l’excel·lent candidata dels rojos del partit –la Mercè Conesa- o l’altre Vila, en Joan, de Bigues i Riells, perquè aquest darrer no el conec de res, i tampoc soc aquí per vendre-us sopars de duro en un o altre sentit. Un cop eliminada CDC comença una nova Lliga, voteu el que us plagui, però compte que tenim en Santi Vila a punt d’entrar al camp, i començar el partit amb ell de President de res, no ens ho comprarà ni el Mister Chen que es veu que ho compra tot.

Benvinguts al sotrac!

Encara des de la trempera del Congrés Fundacional, us escric per dir-vos que el Partit Demòcrata Català no és una andròmina ni una rentada de cara del pujolisme, és una veritable revolució en la manera d'organitzar políticament el centre dreta català. Benvinguts al sotrac!

Aquest cap de setmana ha nascut un paraigües polític per l’aixopluc de la classe mitjana demòcrata i nacionalment compromesa. Una eina per a construir la independència, però també per governar-la, per a buscar solucions pròpies als reptes socials, econòmics i d’estat que ens plantejarà el futur. I ha nascut de baix a dalt, amb la intervenció compromesa d’una militància convergent de tota la vida bregada ara amb l’activisme d’Òmnium i la ANC, persones que han entès que els impossibles són possibles si s’alça la veu davant del que no t’agrada. I el dirigisme despòtic de les cúpules inabastables no agraden, la nova política ha fet niu també entre la classe mitjana.

Aquest cap de setmana he tingut l’orgull i l’honor de participar en debats vius i punyents, al costat dels reagrupats –i la seva visió genèticament renovadora-, amb gent de l’aparell que s’ha tret la cotilla, amb social-demòcrates amb visió d’estat i corrents internes que posaven la transparència i el control democràtic del partit, pel davant de les habituals quotes i pactes de despatx. Creieu-me que ha estat per viure-ho en directe, un exercici de bona voluntat democràtica amanida, això si, del seny consubstancial a la feina ben feta.

Els qui em seguiu sabeu que sóc un liberal sense embuts, algú que considera als demòcrata-cristians una versió evolucionada i democràtica dels germans musulmans –amb tot el carinyo no es poden fer lleis amb la religió a la mà-, i un home que considera que la social-democràcia he estat engolida per la perversió de la subvenció arbitrària com a solució política. Però sabeu què? Després de parlar amb gent de totes les famílies del partit estic convençut que ens entendrem per trobar solucions pel país, perquè el que impera en la voluntat política dels membres del Partit Demòcrata Català son les ganes de fer-ho bé, fer-ho net, fer-ho amb sentit de país, i fer-ho –Al·leluia- amb sentit   d’estat.

El nou partit sorgit dels debats de les darreres 72 hores neix amb uns criteris de netedat i de incompatibilitats durs, molt durs. Amb sistemes d’elecció de càrrecs i llistes que haurien de ser un exemple per la majoria de partits catalans. També amb una proposta ideològica que ha tingut en consideració els canvis i les ferides que ha provocat la darrera crisi a la societat catalana, i ho fa des de la discussió i l’acord entre gent que comparteix diagnosi i pot divergir en la solució. Però tot s’ha fet de manera honesta i amb voluntat de treballar plegats per la prosperitat, l’equitat, la llibertat i la justícia social dels catalans.

El PDC ha obert la porta a gent com jo, algú que milita en el independentisme de fa molts anys, però que no combrega amb les solucions d’esquerra per a construir el nou país, que no creu amb la superioritat moral de la CUP, ni amb el bonísme irresponsable d’ERC. Jo no tenia partit fins fa quatre dies i havia d’anar buscant posada pel meu vot com si fos Josep i Maria. Us volia dir, en primera persona, que molta gent de la que em seguiu de ben segur que hi trobareu també el vostre lloc al PDC, m’hi comprometo i us hi convido

Governarem la Catalunya independent

Aquest cap de setmana els catalans independentistes interessats en el futur polític de Catalunya, que no combreguem amb la redistribució bonista i discrecional dels nostres imposts, tenim l’obligació d’ajudar a fundar un nou partit que ens representi. Dissabte i diumenge estem cridats a col·laborar en la formulació ideològica del nou partit que ha de venir a substituir la CIU enderrocada des de fora per la realitat nacional i des de dins per la mala praxi i la corrupció.

M’agrada dir les coses pel seu nom, i des de la llibertat del no tenir el cul llogat voldria aportar una bona dosi d’arguments lliberals, racionals i democràtics que desafiïn el missatge correcte i suïcida del establishment polític català. I ho vull fer sense demanar permís i sense complexos, per molta por que encara faci estructurar un discurs al entorn d’unes conviccions, en comptes de fer-ho al aixopluc de les enquestes.

Resulta evident que el nou partit que sortirà del congrés d’aquest cap de setmana neix amb la intenció de governar Catalunya. Tanmateix resulta clar que sembla destinat a perdre les properes eleccions. Si acceptem aquest fet, el nou partit tindrà molt de guanyat. Per una banda no serà tant important pensar què en farem de tanta gent que vivia de la política, perquè no tindrem on posa’ls, i per altra banda ens donarà l’oportunitat de bastir el futur com una oportunitat de guanyar les següents eleccions lliures d’hipoteques històriques i de mitges tintes programàtiques. Quant més ex-novo podrem treballar, millor pel partit, i millor pel país.

A diferència de l’esquerra en general, jo no vull que tothom pensi com jo. De fet, la diversitat en les solucions programàtiques, en la forma de fer la diagnosi dels problemes reals de la gent, o en les prioritats de l’acció política son enriquidores i donen sang argumental i convicció als partits allà on hi ha democràcies madures. Si no hi ha discrepància interna no es pot estructurar un sistema de primàries sense que la militància t’agafi de bracet i et pregunti al sortir de l’acte de presentació de candidats: “així, a qui hem de votar?”, com passa ara a tots els partits nostrats.

A mi tant me fa que els meus companys de partit defensin l’escola concertada, per a mi és un error i una mentida pietosa de consum moral intern. No m’importa que hi hagi gent del partit que defensi el Corredor Mediterrani com una gran oportunitat, o el Barcelona World II, tinc arguments a favor i en contra, dubtes i conviccions sobre l’oportunitat d’ambdós projectes i estic disposat a debatre’ls. Fins i tot estic disposat a associar-me amb uns europeistes de caire gairebé religiós, que en virtut de revelacions místiques i unànimes segueixen apostant pel monstre zombi de Brussel·les, tant me fa. Tot això és tàctica, estratègia, posicionaments del partit al voltant de seqüències d’esdeveniments econòmics o polítics fora de l’obediència o el control d’un partit de centre-dreta d’un àmbit geogràfic reduït i perifèric. Segons el meu parer hi ha coses molt més importants que han de caracteritzar el nou partit.

DEIXAR CLAR QUE NO SOM COM EL PP 

La primera cosa que ha de garantir la formulació del nou partit es que no representem a Catalunya el que representa el PP a Espanya. D’entrada perquè no és cert, i de sortida perquè aquesta és la nostra raó de ser. Probablement l’única herència política rellevant que quedarà de Jordi Pujol es la superació de Companys per part del centre-dreta català. La superació de la guerra. La recuperació dels qui van quedar atrapats entre els falangistes i la CNT, entre el nacional-catolicisme i l’autogestió revolucionària. Pujol, a contracorrent, i amb la col·laboració del ADN nacionalista espanyol va empènyer exitosament les classes mitjanes i l’empresariat fora de les urpes de la UCD primer, i del PP després. Això ara està en risc, i cada cop que l’esquerra i els seus palmeros identifiquen CDC amb PP ho fan per tal que l’electorat acabi votant indistintament. El nou partit ha de tenir clar que aquesta és la primera batalla a guanyar.

DEFENSAR EL NOSTRE MODEL EMPRESARIAL

Els neo-convergents –per dir-ho d’alguna manera- no són igual que el PP per dues raons. La primera és evident: la adscripció nacional. Però aquest argument és atacat, amb grans aplaudiments per part de tota l’esquerra, fomentant la idea que CDC es va fer independentista per tal de salvar els mobles. Curiós argument, quan la realitat es que aquest moviment ha detonat la coalició amb Duran, ha representat la pèrdua de tota influència formal a Madrid, i hem hagut de posar el cap del President Mas sobre la taula per perseguir un full de ruta totalment oníric i impossible. Probablement l’electorat convergent comparteix interessos de classe amb l’electorat del PP, però no comparteix ni projecte nacional ni projecte econòmic. El PP representa el capitalisme d’estat on els favors i les coneixences són imprescindibles per viure sota el mantell protector de la concessió i el BOE. Un cop superada l’Espanyeta autonòmica del Júnior i Ferrovial, el nou partit ha d’apostar pel teixit emprenedor i empresarial català, que té interessos antagònics amb els Florentinos, l’IBEX 35 i els Ducs d’Alba. I quan dic antagònics dic antagònics. La representació política del centre-dreta català mai pot ser coincident amb el del centre-dreta espanyol, bàsicament perquè s’alimenten de sistemes productius i econòmics contraposats. Així que aquell que digui “Convergència és a Catalunya com el PP a Espanya” és, directament, l’enemic.

NEIXER NETS DE CORRUPTES

Tant se val que Pujol estigui condemnat al ostracisme. A la gent se li en fot si no hi ha res provat al voltant del 3%. Els electors, els mitjans, els opinadors, els adversaris polítics, tothom coincideix i coincidirà en que CDC és un partit tacat per les males praxis de finançament i amiguisme. D’aquí no hi ha qui se’n surti. Per molta raó que es vulgui tenir, per molt que repetim que majoritàriament els convergents eren bona gent. És una batalla perduda.

Superar això és impossible de fer si posem al capdavant les mateixes persones que van acompanyar Oriol Pujol quan va anar a declarar. Perquè o bé ho sabien i no van fer res, o bé van deixar que florissin negocis particulars davant dels seus nassos. Mireu, jo vull que els diputats del meu partit puguin mirar als ulls de l’Arrimadas quan els acusin de pertànyer a una organització corrupte, tot dient-li “faci el favor de no dir bestieses que això forma part del passat d’un altre partit i d’altra gent”, en comptes de començar a buscar circumloquis i de fer anar el ventilador del “i tu més”. Ja hi ha prou del “si remenem l’arbre cauran tots els nius” i del “si aixequem la catifa la pudor serà insuportable per a tothom”. La vergonya convergent, i ho sap tot Déu a Catalunya, no es tant el posar directament la mà a la caixa –que això ho van poder fer poquets-, sinó la vergonya de tot un plegat de càrrecs i de suplicants que miraven cap un altra banda en l’esperança que el seu silenci fos retribuït políticament com a pagament per la seva lleialtat. I qui no ho vulgui veure que es faci d’UDC i viurà en harmonia amb si mateix.

DESAFIAR L’ESQUERRA

Venen temps de xoc ideològic i una fase de centrifugació de vots i posicions. Estic convençut que majoritàriament els catalans volen passar pàgina de tanta correcció política, tant bonísme d’aparador, tanta bestiesa assembleària i tantes ganes de redistribuir el que no s’han guanyat pencant ni la Colau ni els germans Salellas.

El context actual que farà que l’esquerra guanyi les properes eleccions és fruit de la deixadesa moral i racional de la dreta espanyola –incloent-hi en Duran i companyia- que va ser incapaç d’aprofitar la bonança econòmica per modificar l’estructura econòmica espanyola, adobada per la desaforada despesa pública dels Zapateros i tripartits –que ningú ja no recorda- i rematada per la genuflexió davant la banca per part del PP per tal de socialitzar les seves pèrdues en comptes de tancar-la com hauria fet un liberal dels de debò. Com voleu que l’esquerra no guanyi les properes eleccions?

El nou partit ha de ser la línia de defensa contra la correcció política i demagògica dels qui pretenen aplicar-nos un altra cop el robatori organitzat d’aquells diners que la classe mitjana s’ha treballat els darrers trenta anys. Hem de contraposar-hi un model d’èxit que transformi la realitat destruint aquest model caduc d’economia tutelada per l’administració, a la recerca de la prosperitat engegant de nou els ascensors socials, i arrabassant les polítiques de redistribució de la misèria de les mans dels gurús del socialisme i la lluita contra la desigualtat a costa de endegar-ho tot a can Pistraus. En el món que imagino la CUP no tindria raó de ser perquè la gent podria gaudir de l’esforç del seu treball i tindria futur. No com ara.

Aquestes quatre coses si que per mi són irrenunciables cara al congrés d’aquest cap de setmana: perfil propi, model econòmic nostre, trencar amb la corrupció i plantar cara a l’esquerra. Si les fem totes, governarem la Catalunya independent, sens dubte.