Benvinguts al sotrac!

Encara des de la trempera del Congrés Fundacional, us escric per dir-vos que el Partit Demòcrata Català no és una andròmina ni una rentada de cara del pujolisme, és una veritable revolució en la manera d'organitzar políticament el centre dreta català. Benvinguts al sotrac!

Aquest cap de setmana ha nascut un paraigües polític per l’aixopluc de la classe mitjana demòcrata i nacionalment compromesa. Una eina per a construir la independència, però també per governar-la, per a buscar solucions pròpies als reptes socials, econòmics i d’estat que ens plantejarà el futur. I ha nascut de baix a dalt, amb la intervenció compromesa d’una militància convergent de tota la vida bregada ara amb l’activisme d’Òmnium i la ANC, persones que han entès que els impossibles són possibles si s’alça la veu davant del que no t’agrada. I el dirigisme despòtic de les cúpules inabastables no agraden, la nova política ha fet niu també entre la classe mitjana.

Aquest cap de setmana he tingut l’orgull i l’honor de participar en debats vius i punyents, al costat dels reagrupats –i la seva visió genèticament renovadora-, amb gent de l’aparell que s’ha tret la cotilla, amb social-demòcrates amb visió d’estat i corrents internes que posaven la transparència i el control democràtic del partit, pel davant de les habituals quotes i pactes de despatx. Creieu-me que ha estat per viure-ho en directe, un exercici de bona voluntat democràtica amanida, això si, del seny consubstancial a la feina ben feta.

Els qui em seguiu sabeu que sóc un liberal sense embuts, algú que considera als demòcrata-cristians una versió evolucionada i democràtica dels germans musulmans –amb tot el carinyo no es poden fer lleis amb la religió a la mà-, i un home que considera que la social-democràcia he estat engolida per la perversió de la subvenció arbitrària com a solució política. Però sabeu què? Després de parlar amb gent de totes les famílies del partit estic convençut que ens entendrem per trobar solucions pel país, perquè el que impera en la voluntat política dels membres del Partit Demòcrata Català son les ganes de fer-ho bé, fer-ho net, fer-ho amb sentit de país, i fer-ho –Al·leluia- amb sentit   d’estat.

El nou partit sorgit dels debats de les darreres 72 hores neix amb uns criteris de netedat i de incompatibilitats durs, molt durs. Amb sistemes d’elecció de càrrecs i llistes que haurien de ser un exemple per la majoria de partits catalans. També amb una proposta ideològica que ha tingut en consideració els canvis i les ferides que ha provocat la darrera crisi a la societat catalana, i ho fa des de la discussió i l’acord entre gent que comparteix diagnosi i pot divergir en la solució. Però tot s’ha fet de manera honesta i amb voluntat de treballar plegats per la prosperitat, l’equitat, la llibertat i la justícia social dels catalans.

El PDC ha obert la porta a gent com jo, algú que milita en el independentisme de fa molts anys, però que no combrega amb les solucions d’esquerra per a construir el nou país, que no creu amb la superioritat moral de la CUP, ni amb el bonísme irresponsable d’ERC. Jo no tenia partit fins fa quatre dies i havia d’anar buscant posada pel meu vot com si fos Josep i Maria. Us volia dir, en primera persona, que molta gent de la que em seguiu de ben segur que hi trobareu també el vostre lloc al PDC, m’hi comprometo i us hi convido