Bon dia catalans.
Us agraeixo els mails en els que em demaneu les continuacions pertinents del post Apocalipsi i final. Ja aniran venint, però us haig de dir que es una feina feixuga i depriment... i que hores d’ara no estic d’humor per aprofundir en les misèries que els europeus haurem de suportar els propers anys. Tot arribarà.
El post d’avui no es fàcil si vull explicar-me bé. No voldria semblar superficial, perquè al cap i a la fi tracta sobre una d’aquelles veritats transversals assumides majoritàriament que ens atabalen inconscientment: les pors del món econòmic, del poder més ben dit, en front de la opinió cada cop més generalitzada de que hauríem de marxar d’Espanya.
Estem vivint canvis qualitatius de un abast difícilment imaginable fa poc temps. Els catalans hem deixat de tenir por als tancs –compte tots que a l’altra banda no tenen tantes manies- per passar a tenir angunies per la pèrdua del mercat espanyol. Això es un salt en la discussió que trobo extraordinari, estem començant a parlar de la realitat i no de comptes a la vora del foc.
El debat es arreu i es tracta amb recança però amb naturalitat. Ho va fer el President Pujol quan en un article a La Vanguardia intentava alliçonar a les “grans famílies” de l’economia catalana en el sentit que si pateixen pel negoci i pels boicots ferien bé de explicar al poder econòmic de Madrid que no ens amorrin tant. I ho veurem dilluns en una presentació organitzada per la PYMEC –una institució que no destaca precisament per fer escarafalls a l’espanyolisme-, presentada pel Conseller Mas Colell, de l’informe sobre les conseqüències de un boicot espanyol a l’economia catalana. Deu ser que la cosa està més madura del que ens deia el President Mas quan només era candidat, oi?
Abans de sentir la conferència, a la qual assistiré si es que em deixen entrar, m’agradaria compartir amb vosaltres algunes consideracions prèvies, que fa temps que em volten pel cap.
La independència no només representarà una crisi sobre un altre crisi. Comportarà un canvi estratosfèric en el model econòmic català, noves normes, necessitats, prioritats i oportunitats. La mala notícia es que hi haurà qui rebrà. La bona es que el model en el que estem instal•lats es obsolet i que fora d’Espanya l’haurem de canviar peti qui peti i vulgui o no el tap de suro que representen les grans famílies tant amigues del President Pujol. La pregunta que ens hem de fer es si el país ha de perdre l’oportunitat de fer-se un lloc propi sota el sol de les nacions perquè un grapat de pròcers regionalistes segueixin anant a esquiar als Alps i a lluir joies al Liceu.
Mireu. Aquí fem bé moltes coses i altres no tant, com tothom. Tenim la sort o la dissort que la secular absència de poder polític i la evident manca de recursos naturals propis ha creat a Catalunya una cultura del treball –de tuf calvinista- que genera una pressió social molt forta que afavoreix els ascensors socials, l’aprofitament del talent, el gust pel risc empresarial, o l’excel•lència en la formació. Tot això es el que es necessita per surar en el món que se’ns ve a sobre.
Però no hi ha prou amb ser així... els catalans ara anem a lluitar pel mercat de les galetes a la Xina competint amb empreses de tot el món amb una mà lligada a l’esquena, sense accessos moderns al port de Barcelona, amb autopistes de peatge o sense doble via ferroviària per mercaderies, perquè resulta que hi ha una cosa que es diu “solidaridad interterritorial” –altrament coneguda com robatori fiscal de caire colonial-.
Algú creu que aquest empresari de galetes ha de seguir vivint del –posem per cas- 12% de la seva participació de mercat a Espanya? En comptes de muntar un bon departament d’internacional i de convèncer als russos que les seves “Galetes Sistachs” son les més sanes, artesanals i collonudes del món? Que ens hem begut l’enteniment? Entenc que els grans empresaris que han viscut del mercat captiu que era Espanya, quan hi havia una cosa que es deia proteccionisme, ara pateixin i passin por... però es que la gallina dels ous d’or que era copiar les patents estrangeres i produir-les aquí a menys cost, o fins i tot la de fer de distribuïdor de francesos, anglesos o americans, s’ha acabat! I no ho matarà la independència o el boicot! Ho va matar l’Euro fot deu anys i encara no ens hem adonat!
Qui son aquests que pateixen? Qui son aquests que tremolen i li ploren al Pujol? No tinc res en contra d’ells, ans al contrari, però que no ho veuen que Salamanca, Jaén o Pontevedra només son part de un mercat de dimensions d’estar per casa? Si venguessin Cola-Cao a l’Argentina, fossin líders de mercat i hi hagués un canvi polític que els fes perdre el mercat què ferien? Buscar altres sortides? O no? Aquestes famílies no poden pretendre que la resta de persones que compartim amb ells la xacra de ser una minoria nacional dins un estat fallit i lladregot persistim en la nostra condició de ciutadans de segona, com si fóssim dones maltractades a les que els capellans recomanessin paciència i un somriure a la cara.
Posem per cas els empresaris del turisme. Si els russos deixessin de venir dos anys seguits seria un terrabastall, ho entenc. Però pot passar, oi? Sou industria o sou un grapat de pidolaires ploramiques? Buscarieu altres mercats, no? Doncs amb els espanyols el mateix! El que haurien d’entendre els hotelers de les nostres costes es que si volen el soterrament del tren que passa a ran de mar mai ho podran fer si cada any regalem vint mil milions d’euros als espanyols perquè es paguin AVEs a Granada i aeroports a Ciutat Real! Tot plegat em sembla un sense sentit, absurd, infantil i covard.
Es evident que hi haurà empreses que tindran problemes. Que hauran de desenvolupar noves estratègies i passar-ho malament. Però el nombre d’oportunitats que, en conjunt, apareixeran davant del nostre talent i ganes de pencar son immenses. De fet, ens podríem plantejar fer coses que ara ens son alienes -perquè necessiten de la complicitat del poder polític que emana de un estat propi per ser rendibles- com una indústria auxiliar de l’armament. En comptes de fer culleretes per gaudir de les reduccions de pèsols als nostres restaurants de primera divisió, fins i tot podríem atrevir-nos a desenvolupar enginyeria naval pròpia, o a investigar nous teixits per fer la vida més segura als nostres bombers, policies i militars.
Hi haurà un canvi en les estructures econòmiques que produirà una revolució i un canvi en les elits del poder? Si. Com passa sempre que hi ha un canvi polític profund. Però, al meu entendre crec que com a país hi tenim molt més a guanyar que a perdre.
Que hi haurà boicot? Mireu... no ho sé. Els diners no tenen cor, d’acord, però això funciona sempre en dues direccions. Els catalans, amb el cor a l’esquerra i la cartera a la dreta en podríem escriure una tesi doctoral sobre el que suposa empassar-s’ho tot per tal de fer bullir l’olla, oi? Que us penseu que els espanyols que visquin de les seves relacions comercials amb nosaltres no delmaran per trobar solucions?
Us donaré un exemple històric –ja sabeu que m’agrada la història militar- que va passar durant la guerra de successió als Estats Units.
El Nord volia esclafar al Sud bloquejant els ports, el seu comerç de cotó amb Europa. I ho va assolir fàcilment donat que la confederació no tenia marina de guerra. Això escanyava al Sud... fins que els federals varen ocupar Nova Orleans. Us preguntareu... amb raó... perquè? Doncs perquè les autoritats del Nord establertes al major port del Sud, a la porta del Mississipi i de les plantacions, es varen dedicar a comprar de contraban tot el cotó disponible donada la demanda que hi havia als estats industrials nordistes... Tant se val si així finançaven la guerra als confederats, a Nova York contents per partida doble... ells tenien cotó per la seva filatura mentre que els francesos i els britànics l’havien d’anar a buscar a altres mercats a causa del bloqueig.
El que dèiem... els diners no tenen ànima ni cor. Ni els dels uns ni els dels altres... així doncs... feu el fotut favor de no espantar-vos tant que ja ens en sortirem.
