dijous, 23 de desembre del 2010

De pijos, sentències i préssecs

A casa, com a moltes altres famílies de la burgesia que havia guanyat la guerra, més ben dit que l’havia sobreviscut, els pares varen decidir parlar-nos en castellà i portar els fills a una escola catalanista. Per una banda pretenien que no “quedéssim malament, com si fóssim de poble” amagant l’accent al parlar castellà, però per l'altre ens socialitzaven tot el que podien en l’àmbit de l’amor a Catalunya i a les tradicions. Us sona oi? Uns protoconvergents.

Era l’any 1970 i jo tenia vuit anys. Passava alguns caps de setmana convidat a Llafranc a casa de uns amics de la família, de origen holandes i mexicà. El pare era president de una multinacional, vivien al carrer Ferran Agulló en un pis de cágate lorito i parlaven castellà. Un dia, a l’hora de les postres, em varen preguntar “hay fruta, ¿qué quieres?”. La intendència gastronòmica a casa, passava per l’àvia Florentina una senyora de Barcelona de tota la vida, nascuda al carrer Princesa l’any 1899 que parlava un català puríssim, un castellà “a la catalana” i un francès d’estar per casa molt efectiu. Per tant, la meva resposta sorgida del lligam místic nacional més profund, va ser “quiero un préssec”, que per l'àvia la fruita tenia noms catalans. La família del Turó Park es va fotre a riure “¿querrás decir un melocotón?”. Va ser com una bufetada, aquella patuleia de desarrelats feien befa de l’avia? Els hi vaig posar un gomet, i la mala llet encara belluga dins els meus budells. Vaig despertar a la consciencia de catalanoparlant menystingut el mateix dia que hagués pogut avergonyir-me de la meva llengua i iniciar un camí sense retorn cap el vot a Ciutadans. Gràcies àvia.

Els catalans nascuts durant el franquisme som supervivents de un intent quasi assolit de genocidi cultural. Aquest va comptar amb l’ajut de no poques persones de bona fe, com els pares, i sobretot de l’agressió de l’administració, les lleis i els usos i costums de l’estat espanyol. Ningú encara ens ha demanat disculpes, tot sia dit. He hagut de aprendre a escriure en català –amb moltes faltes i castellanismes- fa quatre dies. Segueixo parlant en castellà amb molta gent que estimo perquè ens varem conèixer sota el jou de la llengua de TVE i això no ho canvia ja ni Déu. Tenia la sensació que ens haviem salvat pels pèls, però Espanya no afluixa i els pijos ara volen fer servir la democràcia, que no volien ni en pintura –els meus amics de Llafranc varen votar que NO a la sacrosanta Constitució, que jo me’n recordo- per denigrar el català a llengua de segona i fer valer la seva maleïda lengua común a les nostres escoles.
La sentència del Suprem només es la punta de llança del que ens ve a sobre, malgrat que els partits dinàstics vulguin amagar l’ou. La realitat es que el Constitucional ho va canviar tot i que la manifestació del 10 de juliol no va canviar res, al menys al Parlament. Que voldran ara els partits polítics? Que tornem a sortir al carrer? A mi aquest cop no m’hi trobaran, ho sento. Els toca als nostres representants polítics treure’ns d’aquest pou d’ignomínia, que per això els paguem. I no val fer veure que no passa res.

Els catalans que ens estimem el país només tenim dues opcions. La primera seria aprofundir la fractura que ens demana Espanya: Segregar els nanos en instituts catalanoparlants i castellanoparlants; com a consumidors sortir dels comerços, bars o taxis on siguem rebuts en castellà; com a empresaris no donar feina a qui no parli català i treure de l’atur a quans més catalanoparlants millor; com a pares desheretar fills i filles que s’enamorin de castellanoparlants... i portar el país al desastre, la divisió i el conflicte civil. La segona opció es més senzilla: el proper cop que visquem el Dia del Domund de la democràcia que son les eleccions, votar independència de forma clara i rotunda, deixar-nos de pactismes i possibilismes i fotre el camp de una vegada. La meva àvia de ben segur que ens agrairia que deixéssim de fer el préssec.

dijous, 16 de desembre del 2010

Encara que després no ens votin

Bon dia catalans,

M'agradaria compartir amb vosaltres unes poques reflexions sobre el resultat electoral que hem obtingut, i dir-vos també quina es la meva decisió personal sobre el que faré a partir d'ara en relació al moviment per la independència de Catalunya.

Pel que fa a les eleccions, queda clar que el professionalisme ha derrotat l'amateurisme. Els que deien que en la trista democràcia que patim els quartos valen més que les idees tenien raó. L'estat, els partits dinàstics, els mitjans subvencionats i la gent que a mida que s'acostava el triomf de CiU anava convergentitzan-se han fet una bona feina defensant els seus interessos i ha deixat amb un pam de nas als reagrupats, que amb el lliri a la mà anàvem a fer anar els gegants en un dia de vent. Catalunya ha cregut oportú confiar en el partit que va bastir la transició i l'autonomia, en l'esperança que la crisi desapareixerà i els bons temps del president Pujol tornaran pel sol fet de foragitar el tripartit. A casa nostra hi ha aquesta manera de votar com qui fa quinieles, la gent no vota només l'ideari, la honestedat, o el programa, es vota com qui va a fer una aposta al Bet&Win, tractant d'encertar amb el vot el partit que guanyarà. Trist? Si, però cert. Estic convençut que els catalans ens hem equivocat, però tenir raó mai ha volgut dir que les persones et facin cas, i els votants han considerat que nosaltres no som la solució.

Ens hem equivocat. Els reagrupats vull dir. No hem fet bé moltes coses. No cal dir-ho. Però us diré una cosa, hem perdut però no som morts. Reagrupament? Potser si que ha de morir. En tot cas no es una decisió que em pertoqui. Però les tres mil persones que un a un hem arreplegat vora cinquanta mil vots som vives, i les nostres idees també. Potser ens han segrestat l'esforç i les propostes, el catalitzador que varem ser tot just fa dos anys ha cristal•litzat en vots per CiU i SC? potser si, però es un fet que cau en l'àmbit del que es circumstancial. El que es important es que hem ajudat a milers de persones a donar el pas i ser lliures, hem acompanyat a milers de catalans en aquest procés cap a la negació de la seva condició d'espanyols. Ens hem de sentir orgullosos.

Mireu. Molta gent vol passar-me factura dient-me que ells ja ho deien i que em vaig equivocar apostant per Reagrupament (ho veieu com s'ho prenen com si les eleccions fos un macro-joc?). La meva resposta es que si, que no vaig saber influir prou dins Reagrupament per canviar el missatge, les tàctiques, les aliances... però els qui s'han equivocat en el vot son ells i no pas jo. No vull que els meus fills quedin atrapats en un deute públic que decideix la oligarquia espanyola, però tampoc vull viure en un país que no faci res per acabar amb la corrupció de polítics i institucions. El meu vot va ser Reagrupament i em sento orgullós perquè estic convençut que era el millor per el país. Vaig votar en positiu, amb la força de la raó i la il•lusió del qui creu en la democràcia. No vaig votar contra el tripartit, ni contra la dreta, ni contra Laporta, ni tant sols contra Espanya, ho vaig fer en positiu, per construir una Catalunya millor de la que tenim, lliure i neta. I sento dins meu que el meu vot mai no em farà passar vergonya.

Què faré a partir d’ara? Doncs el set de març, un cop exhaurits els cent dies de cortesia amb el nou govern... seguiré pensant i escrivint sobre el que veig, intentant portar més catalans a la banda que jo considero correcte del pensament nacional. I Reagrupament? Crec que tant si com no, desaparegui o no el partit, la xarxa, els contactes, les persones que ens hem trobat en aquest viatge seguirem fent pinya i continuarem canalitzant les idees i arguments dels companys, dels amics, per tal de sumar més gent a les files de la raó i de la dignitat. Encara que després no ens votin.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Beatles contra Rollings

Els conec com si els hagués parit. Els uns dels Beatles, els altres dels Rollings, però tot figues del mateix paner. Aquesta campanya electoral, per qualificar la pantomima d’alguna manera, està deixant ben clar el que tindrem a partir del dia 28 de novembre. Alguns ciutadans esforçats, que encara creiem en la democràcia, seguim fent preguntant-nos qui manarà a la Generalitat els propers quatre anys, però ells ja ho han decidit. Si regireu les hemeroteques d’aquests dies veureu que CiU contra qui lluita es contra el tripartit i no contra els socialistes, i que els del PSC ho fa contra els independentistes i contra “la dreta” que representa la coalició CiU - PP. Totes dues formacions preparen el terreny per la sociovergència, no ho veieu?

CiU vol un govern fort però no sembla que tindrà majoria absoluta. Quin govern més potent pot oferir que la representació del abrazo de Vergara amb els companys de viatge autonòmic del PSC? Un govern de salvació nacional que aparti als nois d’ERC i als peluts de Iniciativa i aplegui a la gent seriosa, aquells que defensen dins el PSOE la singularitat de Catalunya junts amb els encarregats de La Caixa i de tota la mandanga. Criticant el tripartit no fan més que reforçar la tesi d’en Montilla segons la qual si els socialistes no han pogut governar de manera responsable es per culpa de les hipoteques dels governs de coalició amb partidets radicals, que no representen el seny i la centralitat.

Fixeu-vos hi bé. Fins i tot en Montilla prepara la seva desaparició del mapa polític i posa na Tura de segona. Casells apart, no trobeu que posa cara de ser una magnífica cap de govern per en Mas? Mireu, qui res no diu res no esguerra, jo us dic la meva aposta: els qui han portat Catalunya fins al precipici econòmic i nacional, pactant amb Espanya tot i més, no els queda altra remei que anar junts per defensar la feina feta i, de passada, tapar les vergonyes de l’altre.

Crec que serem testimonis de una estafa política de proporcions històriques, i ens ho vendran com un exercici de responsabilitat. Té collons que entre convergents i sociates ens hagin portat fins aquí i ara ens vulguin explicar que només ells poden treure’ns d’aquesta situació. Em sembla que la sociovergència ja no la para ni Déu i que el peix està tot venut.

Us deia que porten quaranta anys discutint si son millor els Beatles o els Rollings, i ara resulta que a aquest parell de partits el que els agrada son els grups de guitarra, bataca i vocalista... Els Kinks dels d’ERC, els Who de Iniciativa... potser podien anar abans de gira amb els Rollings, ja no serà així, i sembla que els convergents descarten portar un altre cop els Brincos del PP per obrir els concerts... ara uniran esforços i crearan una megagrup rollo Gènesis o Yes, d’aquelles dels anys 70, i passaran del rock al rock simfònic per seguir remenant les cireres del pactisme amb Madrid i tallant el bacallà de la corrupció a Catalunya. Quina barra! Els estalviaré feina i els hi suggeriré un nom per la nova –mai millor dit- banda: Els Dalton.

Canviarà el repertori, faran versions temes dels uns i dels altres, però la música serà la mateixa dels últims anys, la que ens sabem de memòria... tot i que m’agradaria saber com tiraran endavant el primer concert, l’econòmic, que sembla que es indestriable de la supervivència dels dos grups... si no, els seus fans ja han dit que potser també els fa el pes el crooner fiestero que es en Laporta Sinatra i la gravetat mesiànica d’en Carretero Cohen.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Saber dir NO

Aquest cap de setmana vaig tenir oportunitat de veure un reportatge sobre el poder de la televisió i la capacitat de dir no, revoltant-se en front de l’autoritat. El programa reproduïa una experiència científica feta als Estats Units als anys 50, amb més mitjans i capacitat de producció. Us en faig cinc cèntims perquè les conclusions son colpidores per una banda i esperançadores per l’altre.

Una productora fictícia de televisió va seleccionar 80 candidats a gravar un programa concurs pilot. Tots aquests candidats, un a un, es reunien amb el cap de realització i amb un altre “candidat”, en aquest cas un actor, i se’ls hi explicava les bases del joc:
Un concursant seria interrogat per l’altre –preguntes relativament senzilles-, quan el que contestés fes una errada l’interrogador accionaria un corrent elèctric –cada cop més potent- castigant-lo. Si arribaven al final de les preguntes, es repartirien un important premi en metàl•lic, encara que al ser un pilot no hi hauria premi. El candidat subjecte a estudi sempre guanyava el sorteig i l’actor seria qui respondria les preguntes.

L’interrogador seu en una cadira rodejat de commutadors que van dels 50 als 500 volts de 50 en 50 –crec recordar-, el públic seu al seu darrera, i l’actor seu dins una cabina que esmorteix el soroll. Després de una petita tongada de preguntes, l’actor comença a fallar i el concursant ha de començar a castigar-lo amb corrents cada cop més forts. Quan les descàrregues comencen a superar els 200 volts, l’actor implora parar, plora, crida... i el concursant segueix accionant palanques augmentant la dosi de tortura. Cada cop més fortes, malgrat que l’actor diu que no vol jugar més. Quin joc més bèstia, oi?

L’experiment pretenia, i haig de dir que ho assolia, demostrar la capacitat dels essers humans de allunyar-se dels problemes, de esborrar-se de l’equació, per tal de no aixecar-se contra l’autoritat –en aquest cas el programa de televisió en forma de dolça presentadora-. Les tàctiques fetes servir pels concursants anaven des de intentar “fer trampa” donant pistes a l’actor, a cridar més que l’altre a fi de no sentir-lo, a actuar mecànicament com si la cosa no anés amb ells. Us asseguro que feia por, que hom hi podia veure la distància amb el que estant fent que poden agafar els qui torturen, els qui detenen, els qui maten per compte de l’autoritat... en viu i –en aquest cas- en diferit.

De un total de 80 concursants interrogadors només 9 varen aturar la tortura quan l’actor va dir que no volia continuar. Només 7 varen parar quan es va negar a seguir responent.
El primer grup de rebels tots havien pres decisions, al llarg de la seva vida, que comportessin negar l’autoritat (divorcis, canvis de feina traumàtics, o havien viscut sota una dictadura). Venien torejats. El segon grup, el de 7, varen donar aquest pas per primer cop durant el concurs.
Tots els concursants eren bones persones. Tots compartien valors i no eren uns millor que altres... En definitiva, la conclusió de l’experiment que més em va impactar es la que diu que les persones quan neixen no saben dir NO a l’autoritat, es tracta de un recurs rar, que costa molt de portar a la pràctica, i que només un cop ets l’amo de la teva voluntat fent-lo servir ets una persona lliure.

Em direu... I la gent era capaç de seguir castigant l’altre concursant? En un programa pilot on no hi havia diners en joc? Doncs si. Els concursants quedaven perplexos davant del patiment de l’altre i intentaven negar-se a continuar! Es clar que si! La gent es bona i no li agrada torturar. Però aleshores entrava en joc l’ús de la autoritat en la forma de cinc frases que gradualment argumentaven la situació per tal que la tortura continués:

- “Es el seu torn, jugui”. La presentadora recordava que el concursant havia adquirit el compromís de jugar segons unes regles.
- “El reglament diu que heu de continuar”. Clarifica que l’actor i el concursant havien pactat unes normes abans de començar i que cal seguir-les.
- “Ara us implora que us atureu, però d’aquí deu minuts us agrairà que hagueu continuat”. L’autoritat esquiva el problema amb una promesa de futur de felicitat.
- “Nosaltres ens fem responsables del que pugui passar”. Un missatge molt fort. El concursant no es responsable del mal que fa a l’actor, en aquest cas ho seria el programa, el poder.
- “Que en pensa el públic?”. Un moment de forta càrrega emotiva. El públic demana el corrent elèctric, i els concursant que havien superat les quatre primeres propostes autoritàries queien en el parany quan es trobaven sols davant del grup que exigia sang a crits de “La fortune, la fortune!”, incapaç de revoltar-se també contra els seus iguals, el grup, la massa. Brutal, oi?

Doncs als catalans ens passa com als concursants. Es evident que les coses no funcionen econòmica, democràtica i nacionalment. Corrupció, atur, crisi, espoli, sentències del constitucional... i votarem als partits que ens han conduit a tot això. Dir que NO costa, i molt. Revoltar-se contra l’autoritat es una cosa reservada a uns quants que mitjançant la raó, més que les emocions, decideixen aixecar-se de la taula i construir les seves pròpies regles del joc, el seu propi futur.

El poder fa amb nosaltres el mateix que la presentadora. Ens diu que el joc es entre Mas i Montilla i centra el nostre focus en la existència o no de un debat entre possibles presidents. Ens recorda que la decisió i el reglament diu que es entre tripartit i sobiranisme convergent... ah si? No es entre dignitat nacional i subordinació? Els polítics ens diuen que anem a votar que ells ja gestionaran un nou pacte amb Espanya, o posaran mesures contra la crisi... (una promesa de futur feliç irracional) sense dir quines passes faran més enllà de repetir fantasies ja dites. Fins i tot en Putxi ens diu que hi ha qui pensa que serem independents prement un botó a Internet, dient-nos que Ell SI sap el difícil que és i que els electors no en tenim ni idea... ERC també es dins el brou dels qui manen.

Però la última i definitiva descàrrega de l’autoritat contra el pobre catalanet que ha decidit triar Reagrupament –fins i tot Solidaritat, encara que faci tuf d’establishment- son les enquestes! “Que en pensa el públic?”... La fortune, la fortune!... Com pretenen que els electors vagin contra la massa de forma heròica si no sabem dir que NO?

Us deia al començar que tinc esperances. Us preguntareu, amb raó, si m’he begut l’enteniment. Doncs no, mai ho havia tingut tant clar. L’experiment de la televisió ens diu que els independentistes ens barallem entre nosaltres perquè som gent que ja hem aprés a dir NO, potser massa... Les diferències que tenim es magnifiquen per culpa de ser gent amb criteri propi, del morro fort, que no accepta la autoritat (si no acceptem la d’en Pujol imagineu-vos el que podem pensar de la d’en Puigcercòs, en Ridao, en Tena, en Laporta o en Mas). Per tant... res de greu. La discrepància es normal entre persones lliures, ens fa forts i ens fa estimar la democràcia com cosa pròpia no com un regal dels Déus.
I més important encara... L’opinió del públic? Us respondré el que ens afecta: quants reagrupats creieu que s’avenen a respondre una enquesta telefònica formulada pel poder? Dels que conec... cap ni un.

Treballem doncs els vots un a un. Ensenyem a la gent que estimem i que tenim a prop nostra que dir que NO es sà, i que ens fa millors a tots. Tant se val el que digui l’autoritat, els polítics actuals, els mitjans o les enquestes. Direm NO, ara volem ser lliures.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Religió i democràcia

El dia que el cardenal Ratzinger va ser votat com a Papa va ser un dia trist per molts catòlics i per encara més cristians. Molts fidels, no tots es clar, esperaven un canvi de rumb al Vaticà, més finestres obertes, una deriva cap a la adequació del missatge de l’església a les realitats científiques, un estovament de la duresa en els plantejaments sobre l’avortament o al menys en l’ús del preservatiu, una lluita decidida contra els delictes de pederàstia al sí de l’esglèsia, un relaxament en el seu discurs sobre el divorci, o el paper de la dona... La tria de Benet XVI deixava clar que aquest progrés envers el món del segle XXI haurà d’esperar a un altre pontificat. El Papa ha vingut a Barcelona i hem pogut llegir de tot, per part de gairebé tothom, opinions, crítiques, elogis i condemnes.

Haig de dir que no sóc mitòman, i per tant no trobava cap argument per apropar-me a la Sagrada Família a fer el babau. De fet, tampoc m’hagués atansat a veure l’Obama fer un discurs a la Plaça Catalunya. Però vaig veure les notícies i hi ha quatre coses que em varen provocar reaccions ben potents.

La primera emoció va ser quan vaig veure l’interior de la Sagrada Família i els fidels cantant el Virolai. Mireu, que voleu que us digui? Em vaig emocionar, i vaig pensar que els catalans som capaços de construir bellesa i de elevar una obra humana, un temple, a la categoria de Casa de Déu, no tant per la presència de Ratzinger si no per el cant en comunió dels que varen ser presents a missa. Ja hem sentit i llegit que la excel•lent realització de TV3 ha construït un spot televisiu de un impacte universal. Felicitats i gràcies Mònica Terribas, un 10.

La segona i tercera emocions, aquestes equidistants entre la mala llet i la vergonya aliena, me les produïren les manifestacions i actes protagonitzats per les defensores de l’avortament i el col•lectiu homosexual. Les primeres, les feministes de tota la vida -no se si les vareu veure i m’estalviaré comentaris- jo les vaig trobar a faltar quan des del PSC varen utilitzar arguments de baixa estofa, masclistes i casernaris, per atacar precisament na Mònica Terribas arrel de una entrevista al President Montilla, on us vareu amagar aleshores? Colla de impresentables. Els drets de la dona mereixen ser defensats cada dia, no només quan es pot sortir a la tele sense riscos.
I els homosexuals? En comptes de contraprogramar amb un acte seriós i digne... doncs a posar-se lentejuelas i a portar El Molino al carrer, o a morrejar-se davant de la Catedral en un exercici de exhibicionisme que m’agradaria tractessin de reproduir a La Meca, ficar-se amb els catòlics sembla que surt de franc, oi? Un paper molt trist de dos col•lectius que tenint raó, i el recolzament majoritari tant de la societat civil com de molts cristians, fan el possible per fer el ridícul més absolut a la que tenen ocasió. Si us plau, la gent us donem suport, no trenqueu la complicitat de la societat fent befa de una visita i uns actes que per molta gent de bona fe eren importants i motiu de joia.

La quarta reacció va ser de simpatia absoluta. Va ser la que em va provocar una mestressa catalana, cabell curt i ros. Vorejava els setanta anys i estava més feliç que un gínjol. Havia vist el Papa passar i ara anava a casa a veure la missa per la tele. La vareu veure? Jo no puc evitar alinear-me amb les persones com aquesta senyora, la bona gent.

Aquesta dona, el seu somriure, em va recordar que la humanitat es sorprenent i magnífica. Al llarg dels segles hem construït coses úniques, sensacionals. Coses divines com la música, greus com el culte als morts, banals com els jocs i l’esport. Símbols, litúrgies, construccions i tecnologia. Els individus, no ens en podem escapar de viure immersos dins aquest reguitzell d’obres humanes, filles de la nostra història, i si hi ha dues institucions que ens afecten la moral transcendent i la moral seglar, al menys al meu entendre, son la religió –fins i tot des de la negació i l’ateisme- i la democràcia.

Església i sistema de govern. Dues coses que ens hem inventat els humans per tal de solucionar la nostra dualitat espiritual i carnal. Creients i no creients, ciutadans tots. Ambdues institucions comparteixen en el seu adn la voluntat de resoldre’ns els eixos principals sobre els que prendrem decisions, qüestions ètiques siguin sacres o civils. El problema rau en que son institucions humanes governades per homes i subjectes per tant als nostres vicis i imperfeccions. Religió i democràcia han seguit camins paral•lels que les han portat a quedar reduïts a la sacralització del símbol, a la litúrgia per la litúrgia. Buits de contingut. Carcasses del que podrien ser i no son. Eines del poder més barroer en comptes de estructures que ens ajudin a travessar la nostra existència amb el cap ben alt sabent-nos senyors del que és públic i del que és espiritual. Els polítics ens tracten com els capellans tractaven als pagesos analfabets del segle XVII. Ells saben el que ens convé, els hi ha revelat la oculta cúria dels poderosos, i nosaltres, feligresos obedients hem de anar a votar-los, a ells i no a altres, el dia de les eleccions... com qui va a missa el diumenge sense saber ben bé perquè.

Ni soc un menja capellans ni soc de missa, i que Déu em perdoni, però la democràcia me la prenc com una religió civil. Els ciutadans som l’església i la nostra responsabilitat moral es de bastir el poder dels qui ens governen fent-lo sorgir de la nostra responsabilitat política, dia a dia, no només el dia del Domund que sembla ser la jornada electoral. Si no ho fem així, el sistema de representació parlamentari quedarà reduït al que es ara per ara la església catòlica, el Vaticà i Benet XVI. Una cosa llunyana, mancada de vincles reals amb els membres de base, una superestructura endogàmica que actua a la defensiva, per defecte, i que nega les evidències de la realitat. La elecció de Ratzinger com a Papa va suposar un endarreriment de la modernització del catolicisme i va desorientar a molts fidels; la claudicació electoral en forma de abstenció o vots en blanc alimentarà la bèstia del sistema dels partits actuals, de les enquestes teledirigides i el compadreo dels de sempre. Es el que volen, que li fem a la democràcia el que li hem fet a la religió, buidar-la de contingut i deixar només els símbols i les liturgies.

La democràcia la hem de construir dia a dia i hem de ser crítics. Però a més a més cal ser practicant quan toca. Per tant, el dia 28 tots a votar, i a votar amb el cor i el cap, es el nostre dret i la nostra obligació. Si regalem el nostre govern, i la nostra nació, sense lluitar-ho a les urnes pecarem per omissió, i a mi això em van dir de petit que era un pecat mortal.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Benvingut!

Acaba de trucar-me un fill meu, dinou anyets, tren a Bellaterra, facultat de Dret i un món pel davant. A casa vivim la política sobrevolant-la, com a pares intentem mostrar les contradiccions i esperem que els nostres fills se’n facin una idea pròpia. Les notícies del dia, referents a la suspensió cautelar de l’ús del català com a llengua preferent per part de la diputació de Lleida i l’Ajuntament de Barcelona, i l’atac a l’estat de les autonomies per part d’en Rajoy han aconseguit indignar-lo. M’ha preguntat “que farem?”... i he hagut de contestar-li que “per ara el ridícul, com sempre”.

L’actitud de un xaval que encara està sortint de l’ou, malgrat ja tingui edat per votar i anar a la guerra a la majoria de països del món, fa que tingui algunes esperances sobre el futur del país. Últimament ens cal donar-nos ànims cada cop que ens arriba una bafarada de dignitat nacional, per petita que sigui. Les enquestes i la desinflada moral que ens provoquen els que manen, ens empenyen a l’abisme de la desesperació, el cabreig i el tantsemenfotisme. Ens estant imposant una realitat oficial de Masos i Montillas, de concerts econòmics i tribunals constitucionals, de immigració i multiculturalitat, xenofília barata i xenofòbia analfabeta... amagant-nos la punyetera veritat, que no es altre que la determinació dels poders fàctics i dels espanyols de esborrar del mapa els últims vestigis de catalanitat, del nostre poble com a nació.

El debat electoral queda així reduït a si en Mas i en Montilla han de parlar en castellà o català entre ells, si és bo o dolent la aparició de un polític a la Noria, si la aparició de la ultradreta a Europa trobarà posicionaments similars a casa nostra, que si Moratinos plora, que si la Pajín es ministra pel seu cognom...

Via’m si ens entenem... La resposta de l’electorat català davant de aquesta ofensiva per terra, mar i aire ha de ser el pactisme convergent? L’altre dia en Mas explicava que el seu gran pla per assolir el concert econòmic es esperar que el PP guanyi les eleccions sense majoria absoluta i que no sumi majories amb altres partits regionals... Això es un pla o una tifa lligada amb un cordill? Els catalans hem de sentir-nos a dir per part de un progressista espanyol –som-hi amb els oximorons!- com Imanol Arias que els separatistes hauríem de marxar del país un a un... ens ho mirem i votem gent com en Duran? Replicant el model Sandrusco de pantalons pels genolls i castellà per esmorzar?

Catalunya té un problema que es Espanya. Però en té un altre de molt més gros: nosaltres mateixos, els catalans. Seguim lligats a un món de fantasia i il•lusió, pel que sembla, pensant-nos que qui dia passa any empeny, que ara no toca i que som prou forts per aguantar la ofensiva. I uns collons! Que no ho veiem? Parlo amb els amics, amb els contertulians del bar Mònaco, amb els companys de feina i tinc la sensació de ser el nen de El sexto sentido quan diu “sometimes I see dead people”. Es pot saber que ens passa?

El meu amic, en Xavi, em deia ahir que no em sulfurés, que es triga molt a convèncer a les persones, que tenir raó no es sinònim de que et facin cas... Però, amics meus... tant costa de veure que aquest cop van a per nosaltres i que no podem enviar al combat als pactistes enclenxinats dels convergents? Espanya ha demostrat que no respecta el diàleg, que tant se’ls en refot el nostre futur com a poble, i que la única multiculturalitat que respecten i defensen es la dels immigrants espanyols a Catalunya que no han tingut la decència i la vergonya de aprendre català i de estimar aquesta terra -per cert, amb la comprenssió paternalista de trenta anys de governs convergents-.

Bernat... ton pare no té la solució a les seves mans i tampoc rau en les teves. Només pot cridar al seu bloc, intentar que la gent desperti del malson –com has fet tu solet-. Pot dir a qui el vulgui escoltar que si volem sobreviure hem de caminar sols, convèncer a les persones una a una... Com diu en Xavi trigarem més o menys temps i la raó es de part nostra. Encara que això no sigui garantia de res, avui... després de la teva trucada prenc consciència que has despertat, que tenim un vot més per la independència, el teu, benvingut!

divendres, 15 d’octubre del 2010

Adéu Barça...

Jo era petit petit i el meu pare em va portar a veure un Barça Sabadell. Era una situació estranya, perquè ell no era soci tot i que li agradava el futbol i era culer dels de abans de la guerra. Quan jo li preguntava si en Basora era tant bo com deien (el meu ídol era en Reixach) em contestava que si, però sempre em parlava de un tal Ventolrà que “aquest sí que era bo” –i rememorava la seva pròpia adolescència- No recordo com va acabar el partit, però recordo la calipàndria que vaig agafar. Em vaig haver de passar uns dies al llit, dies de arroç bullit , de taronjada i pa torrat amb oli. Els Beatles sonaven al tocadiscs, i l’Eladio i el Gallego sortien a la premsa esportiva.

Més endavant en el temps, el dictador estava morint-se, vaja... després es va veure que la flebitis no acabaria amb Franco... però el meu germà gran estava a El Aaioun fent el soldat, el servei militar. Jo tinc deu anys menys... i el Barça li va fotre cinc al Madrid! Quina passada! Vaig comprar tota la premsa de l’època i vaig retallar totes les cròniques que vaig trobar del partit per enviar-li al Sàhara! Ell va poder veure el partit a la cantina rodejat de madridistes, però aquells retalls de premsa van construir un primer vincle amb ell, jo ja era un noi gran i el meu germà ara era el meu amic, units pel Barça. Catorze anys de passar gana... i per fi una lliga al sac! La meva primera lliga!

Franco es va morir... i el futbol va començar a ser la meva passió de cap de setmana. Amb carnets deixats per pares de amics de l’escola anàvem a general. Allà a d’alt de tot! A la general de l’ampliació del mundial 82, el del naranjito... Un dels amics que em deixava el carnet, el doctor Carles Ramon em deia... “Ai noi... Espanya només la manté unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga”. Jo no sabia de què coi em parlava... però si escoltes els independentistes de saló plorant perquè la independència ens privaria del Barça - Madrid, ara ho entenc més. Jo només tenia temps per devorar l’Sport i el Mundo Deportivo, per gaudir dels gols de Hansi Krankl, plorar la marxa de Neeskens, anar a Sarrià a cridar des del fons sud estant “Migueli mataló!”, bavejar amb la cama esquerra d’en Paco Martínez, els passes de Rubio, de Shuster... la habilitat de Simonet, enfotre’m d’en Roberto Dinamita, flipar amb el contratac del tercer gol a l’Anderletch del guapíssim Zuviria,... de fer campana amb uns amics del cole i de anar a Basilea a guanyar amb l’Asensi, el Tente Sànchez, en Charlie, el Lobo i Sant Artola Gloriòs el primer títol europeu de la història del Barça.

Aleshores vaig anar jo a la mili. I el Barça va venir amb mi en forma de ràdio per sentir les gestes de Maradona. Havia de partir-me la cara pel Barça, ser culer quan era l’únic català en tot un regiment a Burgos era fotut... però que collons! Els amics del Athletic i de la Real em donaven suport i jo a ells. El Bilbao va guanyar la lliga! Després de dues de la Real! Que n’aprenguin! I si el sergent Berjano ens va arrestar per cantar “Hala Madrid, hala Madrid, el equipo del gobierno la vergüenza del país”, ben tous que anàvem de celebrar-ho, doncs “que aquí se va a quedar mi sargento...”, oi Lontxo? Oi Iñaki?

De tornada a Barcelona els meus amics del Hockey Cerdanyola em varen fer saber que... “bé, això del barça de futbol està bé, tots en som del barça... però si veus com es comporta la institució en els altres esports... al•lucines... es pensen que tenen tres collons i que has de deixar-te guanyar i robar els jugadors perquè ells representen Catalunya, els molt fills de puta”. Jo havia jugat a rugby, i ja havia sentit parlar de aquesta prepotència... per tant sempre més vaig dir que jo soc del Barça, però del de futbol... de la resta millor que ho deixessin córrer.

Varen venir temps terribles i foscos, de Venables, Luis Aragonés... de Nunyisme caspós. Jo que havia marxat al servei com un convergentet peruc... resultava que la relació amb els camarades del País Basc m’havien empès a creure que els de Jarrai eren “una pandilla de señoritas”. Per tant això del Núñez jo no ho acabava de portar bé. I aleshores va aparèixer el profeta i va construir el dream team. No tinc espai per reproduir tota la bava que em varen fer vessar durant aquells anys gloriosos els amics Stoichkov, Laudrup, Txiki, Guardiola o Amor. Malgrat les no-sortides d’en Bubifarreta, el super-cul d’en Koeman, els txap-txaps d’en Salinas, la passada endarrere d’en Bakero i la barra de Romàrio... Aquells equips eren la pera... aquell futbol una brutalitat... i aquella primera Copa de Europa la constatació de que la fidelitat a un club, a uns colors i a un sentiment feien que l’alegria fos molt més gran.

Jo també vaig fer com el meu pare... i vaig portar el meu nano amb tres anyets a veure un partit d’aquell Barça d’en Cruyff. Contra el Valladolid, plovia i vam perdre... en Bernat em mirava preguntant-me on coi estava la gràcia de tot allò.. però estàvem junts al Camp Nou hi érem ell i jo, ningú més... com quan m’hi va portar el meu pare a veure el Sabadell.

Un psicòleg mexicà que vaig sentir a la ràdio fa uns quants anys deia que un home pot canviar el vot, de país, de feina, de dona... però no pot canviar de equip de futbol perquè es renunciar a la seva infantesa, significa oblidar qui es ell en el món i el lligam místic amb els avis, els pares.. El meu pare va morir sense conèixer el meu fill, però l’amor als colors blaugrana els unia travessant els anys, els segles... de Ventolrà a Reixach, i de Reixach a Stoichkov.

Ara resulta que una colla de gent important de Barcelona, comandades per un pijo que, com a tal, es fa dir Sandro, han guanyat unes eleccions a la directiva del Barça. Va ser forta la campanya oi? Tots els catalans varem contribuir amb els nostres impostos a fi i efecte que TV3 li donés una cobertura magnífica... amb tant de bombo i platillo que ja els agradaria haver-la tingut als eixelebrats aquests de les consultes invisibles per la independència. Ara en Sandro es el tio més important de Catalunya, com ho va ser Laporta en el passat, i Núñez abans que ell. I com es el tio més important de la gent important que te tres collons perquè es sòcia del Barça elis-elis-i-tu-no, ha decidit rescatar el dret de sang dels llibres de història medieval, i ara els afeccionats del barça que no som pota negra ja no podrem ser mai socis. La actual junta vol restringir l'accés a ser soci del barça només a familiars en primer grau de socis actuals i a menors de catorze anys.

Es cert que si aquesta norma hagués estat vigent anys enrera, el club hauria evitat comptar entre els seus socis amb perssonatges sinistres com en Samaranch o alguns amiguets espanyols de l'actual directiva com l'actual president de la comunitat autònoma extremenya, però a tall d'exemple el plorat Manolo Vàzquez Montalbàn mai hagués pogut fer-se soci. Té collons, oi?
Aquella cosa aspiracional, de pertinència malgrat no ser soci... del "ja ho seré un any o altre...", del "quan em sobrin uns quartos i pugui comprar una tribuna...", "no tinc temps, o no tinc diners..." adéu... això mai no ens passarà ni a mi, ni al meu fill que com que té dinou anys tampoc “qualifica” per fer-se’n de soci. No som prou bons per en Sandro i els seus. D’acord.

Mira Sandro, agafes el Barça, la Lliga espanyola i la roja i te’ls fots on et càpiga, oi que m’entens? Ara, si us plau, deixeu de jugar a la conya aquesta de que representeu Catalunya, afortunadament ara ens ha quedat clar que l’únic equip que pot representar a tots els catalans es la nostra selecció nacional. La catalana vull dir, Sandrusco... no la Roja que es la teva. Al menys a partir d'ara hauré podré estalviar-me la esquizofrènia de patir en veure els jugadors catalans del Barça repartint alegria en territori enemic.
Jo pensava que aquestes pijadas només passaven a caus de fatxes com l’Ecuestre, club del qual tant la meva cartera com la meva vergonya nacional m’impedeixen de fer-me soci, malgrat em sobrin les consanguinitats en primer i segon grau entre els seus socis fundadors.

El que us deia amics meus... a Espanya l’any 80 la mantenien unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga de futbol. Un cop assassinada la meva infantesa culer per aquest grapat de arribistes de Llavaneres i ESADE que manen a can Barça, als meus ulls a Espanya ja no ens hi queda res que vingui del cor. Així doncs, Sandro, quedem entesos: Adéu Barça...

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Malgrat les enquestes el 10-J va existir

Que no! Que us equivoqueu! Que no, que no i que no! Que els que hi varem anar ho tenim mal entès, el 10-J els catalans que en nombre de 10.000, 100.000 o 1.000.000, tant se val, varem manifestar-nos al carrer no volíem la independència, no volíem respecte, no volíem que ens tractessin amb dignitat, volíem que CiU guanyés les eleccions a la gestoria espanyola que es la Generalitat.

Diuen les enquestes que en el moment de més gran perill per la nostra identitat com a poble; en el moment de dissolució cultural al bell mig de una nova immigració que exigeix respecte al hijab o tenir dret a usar l’espanyol i no el català per viure a casa nostra; en un moment de crisi econòmica espectacular on el teixit empresarial català delma per trobar interlocutors que els trobin solucions als problemes; una setmana després que ens adonéssim un altre vegada que els sindicats majoritaris a Catalunya serveixen a interessos polítics forasters; el dia on estem immersos en un estat espanyol en fallida, que seria la riota de la resta de Europa si no fos que els europeus son subsidiàriament responsables del seu deute; en uns temps on l’atur es el doble, o el triple, del que tenen els països del nostre entorn... els sondejos diuen que votarem per seguir aprofundint en la relació amb Espanya i votarem CiU, votarem Mas, votarem pacte amb Espanya, autonomisme i personal enclenxinat sorgit de ESADE i IESE –tant se val si la economia catalana se’n va a prendre vent i les escoles de negocis catalanes han de enviar als seus alumnes a treballar a l’estranger, sempre i quan els fills dels quatre de sempre trobin feina a la administració-.

No se si us passa el mateix que a mi, però no entenc als meus conciutadans. Malgrat l’optimisme que representa la aparició de Reagrupament o de Solidaritat, sembla que per maquillades que siguin les enquestes el resultat electoral dels que han donat el pas cap a la independència serà bastant pobre. Com deia en Carretero fa unes setmanes, si els votants per la independència som minoria qui té un problema no son els partits independentistes, qui el té es Catalunya. Ja sabem que la enquesta que compte es el dia de les eleccions, però si ERC s’enfonsa miserablement pels seus errors tripartidístics, si Reagrupament i Solidaritat treuen en el millor dels supòsits només els diputats que ha deixat Puigcercós pel camí... que hi fèiem el dia 10 de juliol al carrer? Hauria de haver anat a fer una paella a Llafranc en comptes de viure aquell moment que vaig creure històric i sense marxa enrera?

El sainet del tripartit ha fet tant de mal que els catalans busquem qualsevol recanvi que tinguem a mà per tal de deslliurar-nos del ridícul. En el nostre habitual món de fantasia i il•lusió, on seguim creient que no ens cal selecció de futbol perquè en Sandro Rossell i en Messi ja ens omplen prou nacionalment, els catalans acabarem votant CiU. Un partit sense més ideologia que dir-nos que aniran ben dutxats a treballar, que varen treure bones notes al cole, i que de tant responsables que son han beneit governs tant del PP com del PSOE. Un partit que va donar carta de legitimitat democràtica a una transició política espanyola que ara es vol cobrar el que ens pensàvem que ja era nostre en forma de uniformització autonòmica, amnèsia històrica i jacobinisme tronat. Resulta que CiU no es responsable del fracàs de la relació amb Espanya malgrat haver estat la interlocutora dels espanyols durant vint i tres dels trenta anys de autonomisme i peix al cove –per cert que el cove fot una pudor hores d’ara que Déu n’hi dó-.

Els catalans suïcides que pretenen votar CiU ja s’ho han pensat bé això? Jo diria més... ja s’ho han pensat bé els candidats de convergents? O es que son massa atrafegats esmolant les vises i somniant amb el cotxe oficial? Ahir en Mas prometia reduir l’atur a Catalunya a la meitat! Com pensa incidir en la economia catalana sense poder polític per fer-ho? Com pensa solucionar la destrucció empresarial sense poder legislar de forma definitiva, sense estar supeditat al que es decideixi a Madrid? Pensa retallar funcionaris, serveis i càrrecs de confiança? Tots sabem que els fidels al tripartit no deixaran la mamella de la administració perquè els darrers governs d’esquerra ja es varen encarregar de mantenir dins l’aparell de la Generalitat als càrrecs de confiança convergents no fos cas que s’hi tornessin quan girés la truita. No ho se senyor Mas, però em sembla que està agafant compromisos sobre coses per les quals no té ni la responsabilitat política ni, el que es més important, els quartos per fer-ho.

El discurs del proper govern, els primers anys, serà que no hi ha diners perquè en Montilla i els seus varen deixar la caixa ben buida. Com voleu que recuperi el tremp econòmic si els governs d’esquerres es varen endeutar tant? Ens diran. Per altre banda tornarem a establir converses amb Espanya per tal de superar el dèficit fiscal –enèsim intent de plurinacionalitat- i qui dia passa any empeny, oi? Que no ho veieu?

Els qui manen, els de sempre, estant creant un estat d’ànim per fer-nos creure que el 10 de juliol la gent demanava més autonomisme, federalisme i concert econòmic. No es així i els que ens varem manifestar ho recordem. Malgrat les enquestes, a pesar de que volen, desitgen, matarien, segrestarien, extorsionarien, farien el que fos perquè no anem a votar. Hi anirem a votar, al menys jo i la meva família. Demostrarem que una enquesta telefònica a 800 persones té més pes als mitjans de comunicació que les consultes per la independència perquè els diaris formen part de la teranyina de favors, igual que CiU. No us deixeu entabanar, malgrat les enquestes el 10-J va existir.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Gent important

Estimats catalans, ciutadans, votants, i electors varis: Bon dia a tothom! Malgrat els rumors que Savalls havia estat segrestat per un comando de la Solidaritat Reagrupada Autèntica del Setè Dia (reunificada) segueixo viu i amb ganes! Us agraeixo molt les trucades i mails esbroncant-me, volíeu que em mullés i que parléssim de “el tema”, de la unió dels partits que volen la declaració unilateral de independència.

Haig de dir que jo també he passat una mena de depressió post-polvo-salvatge, a resultes del xoc que va suposar la manifestació del 10-J i la seva posterior dissolució en un merdós poti poti de gestió de la amnèsia, per part dels que manen, i guerra fratricida entre els qui ens podrien portar a la independència – de una puta vegada, amb perdó de l’expressió -. Si sumem aquest sentiment de cansament a una fase de feina desbordada al despatx, la conseqüència només podia ser un silenci de dues setmanes aquí al bloc. Doncs... “once more into the breach my friends!”.

La "gent important"

Via’m si ens aclarim... La gent important, els que manen a la Caixa, als bancs, als mitjans... els que tenen estructurat el seu modus vivendi de manera entortolligada amb cadenes de distribució franceses i espanyoles, els qui gestionen el territori espanyol com un tot per a multinacionals americanes o europees –una colla de encarregats, que diria Plà- o les fortunes de tota la vida que en forma de societats patrimonials muneixen els calés provinents del totxo allitant-se amb el poder... Aquesta gent no vol un canvi. Perquè haurien de canviar les coses? Ara que ja tenen comprats a tots i cada un dels partits polítics de l’arc parlamentari català. A tots.

Es cert que els polítics haurien de ser els representants del poble, de fet ho són formalment. També es veritat que es molt perillós fotre’ls tots en un mateix sac, es sinònim de demanar a crits un líder messiànic de formes populistes i polítiques totalitàries. Estem força decebuts amb els polítics... però es que el que es normal, de sentit comú, es que la gent important que esmentavem abans intenti apaivagar les ínfules revolucionaries que pot comportar la independència de Catalunya. Es lògic i comprensible.

Al tanto que va de canto! Entenguem revolució per la substitució del grup de persones que pren les decisions importants en un país per un altre grup de persones nou i diferent. No pensem en el concepte revolució com a grups armats pel carrer anant a portar a fer “el paseo” de matinada a bons pares de família –tant se val el color dels membres del piquet o del pobre home -, no estic parlant d’això. Us parlo de que la gent important no és idiota, ha detectat que la independència de Catalunya conforma la centralitat del debat polític a casa nostra... i el que és pitjor: si tira endavant ells poden quedar fora de joc, sobretot si els qui ens porten a la llibertat son persones no sotmeses a la cadena de favors que els que manen han anant construint com una teranyina.

Quina es la tàctica a seguir, doncs, per no perdre el poder? El que han fet sempre: posar els seus cadells, o els seus encarregats a remenar les cireres i a garantir que els deutes seran liquidats, els favors tinguts en compte i que tot canviarà perquè res no canviï en realitat. I això es nacionalment dolent? Ni si ni no, ans tot el contrari, al menys ens diu que els catalans poderosos actuen en defensa dels seus interessos com qualsevol altra oligarquia, i que en aquesta qüestió som homologables internacionalment.

Els partits de l'establishment
Els qui manen han construït complicitats amb el PSC, han trigat anys a assolir la simbiosi, però tant de temps enquistats a diputacions, ajuntaments, governs espanyols i últimament al govern de Catalunya ha acabat per dissoldre l'obrerisme socialista. Tots heu sentit a parlar de coses poc o gens demostrables, però reals. Diuen que la mega casa que tenen els Montilla la varen poder pagar perquè els va tocar la loteria! També diuen que els dècims eren regal de un constructor. Altres diuen que el millor que pots fer quan et toca la grossa es vendre la butlleta a la gent que està disposada a comprar-te’l per més diners que el premi... jo no ho entenia fins fa ben poc. En Narcís Serra president de la Caixa de Catalunya anys i panys, per quins set sous? Per la seva capacitat de gestió? Tant se val. Qui digui que el PSC es el partit del poble, dels treballadors... senzillament pixa fora de test.

I Convergència? I Unió? Què en podríem dir del partit d’en Duran Lleida? Que queda algú de la executiva de UDC que no hagi estat jutjat o imputat per corrupció? I dels convergents? Pobrets... cas Millet apart us diré que em fan pena. Sabeu perquè? Perquè en Jordi Pujol no ho era dels del poder de tota la vida. Els seus enemics polítics ens van fer passar bou per bèstia grossa, com si representés a la burgesia de casa bona, i no. Només després de la seva primera majoria absoluta, els convergents, van poder atansar-se al poder de les grans famílies catalanes. Abans de la querella de catalana, el molt honorable era “en pujolet”, “el fill del Florenci”, “el nano aquell esbojarrat que hauria de decidir entre ser polític o banquer, que totes dues coses no pot ser”. Jordi Pujol i convergència va suposar una veritable revolució dins del panorama de la gent important de Catalunya, però no podem dir que la transició a la democràcia suposes un gran canvi en les files dels qui manen. De fet, Pujol, va donar carta de puresa democràtica a les famílies del poder, aquelles famílies ex-franquistes que no van optar directament per don Manuel Fraga Iribarne. Va contractar els fills dels que varen fer la guerra al bàndol de Franco pel seu partit, endinsant-se en la cadena de favors dels qui feia quatre dies l’havien fotut a la presó pels fets de Palau –els primers fets de Palau, vull dir-. El poder es defensa com pot, ho veieu, no? Fins i tot va acceptar que els manés en Pujol, que de “pota negra” res de res.

Als anys noranta hi va haver run-run. Molts catalanets farts del peix al cove varen començar a votar ERC. Va haver-hi un esclat de optimisme, un tremp collonut al voltant de l’Àngel Colom. Deien... les males llengües interessades, que la Crida era un invent d’en Pujol per fer de gos llebrer i que en Colom era el seu home per controlar el vot nacionalment dur dels fills de convergència. Esta clar que la gent de ERC no podia creure-ho. Però on es ara en Colom? A quin partit? Qui li va pagar el deute del PI? Però la simbiosi de ERC amb el poder no acaba aquí. Recordo fa anys que passaven moltes penúries econòmiques, fins que el Banco Popular els va obrir una línia de crèdit perquè tenien enquestes que els feien pujar considerablement la intenció de vot. Això no ho dic jo, ho explica cofoi en Putxi en una mena de llibre de memòries –té collons no tenir ofici conegut i posar-se a fer el pavero escrivint llibres-. ERC va passar a tenir peles per fer coses –com tot, la primera dosi es gratis- i automàticament va deixar de reclamar el retorn del patrimoni històric del partit, valorat en... quan era? Tant se val quantes desenes de milions de euros fossin, oi? La gent important ja havia fitxat als de ERC per quatre engrunes...

Ara que ERC es dedica a competir amb els comunistes a veure qui prohibeix més coses, en comptes de dedicar-se a alliberar el país perquè resulta molt més complicat del que els ciutadans ens pensem... Surten nous partits que ens volen portar a la independència. Bàsicament Reagrupament, i més tard Solidaritat. Que no ho veieu? Cal que us ho expliqui? Au, som-hi...

Els partits per la independència i la "gent important"
La gent de Reagrupament, el seu nucli dur, son gent de comarques, gent allunyada dels centres de decisió de Barcelona, uns desconeguts per la gent important, i per tant gairebé impossibles de controlar. Carretero, Carandell i Fernàndez son gent de ERC que varen veure com el seu partit girava cap a l’establishment, que començava a claudicar dels ideals per convertir-se en una menjadora com els altres partits. I varen marxar.

Reagrupament va anar creixent durant l’any 2009. Principalment la gent que se’n feia era majoritàriament catalans amb feina, proporcionalment menys dones que homes, de una franja de edat entre els trenta i seixanta anys. Sembla que la gent més gran seguirà votant els seus de tota la vida, siguin els del PSC, CiU, ERC o els comunistes (busqueu-me un ecologista multy-culty de més de seixanta anys i l’anomenaré eco socialista en comptes de fer-ho pel seu nom).

Hi faltava doncs una nova embranzida de gent, més jove, menys preocupada de la independència racional i més per la independència per pebrots. Una figura mediàtica, xulesca, assumible pel jovent com en Laporta semblava una bona tria. I Reagrupament es va seure a esperar-lo. Cagada.

Un cop deixades les seves responsabilitats al front del barça, en Laporta ja havia tingut temps per dibuixar el que seria el seu salt a la política. No entraria a Reagrupament, que li havia ofert ser el cap de llista a Barcelona i esdevenir el líder parlamentari. Jo no se si envoltat de assessors i pilotes, va decidir rodejar-se de una guàrdia pretoriana de fidels i va proclamar a tort i a dret que Reagrupament havia de plegar perquè ell tenia el suport de gent important. Ai, ai, ai... de on venen els calerons de Solidaritat...?

Aquest es el quid de la qüestió. Rcat sap dels seus escassos recursos econòmics. La tipologia de gent que milita a Reagrupament té feina però no li sobra la pasta com per finançar un partit, i dubto que sàpiguen com “treure’n profit polític”, com sí sap fer la gent important. Crec que el distanciament de ambdues forces no es producte de personalismes, estic convençut que hi ha fortes reticències dins de l’ independentisme tradicional al voltant dels ajuts econòmics que té Solidaritat. Per dir-ho de un altre manera... si haguéssiu de triar a deixar el vostre cotxe a en Carretero o a en Laporta a qui faríeu confiança? Doncs el vot igual.

La gent important es defensa. Volen que pensem que només existeixen Mas i Montilla. Volen que creiem que CiU es independentista. Volen que pensem que ERC prioritzaria Catalunya en comptes de un tercer tripartit. Potser, potser..., volen destruir els intents de candidatures transversals per la independència com sia... i en tot cas controlar els qui surtin amb vida de les garrotades posant-hi Solidaritat en la equació. Volen afartar-nos tant de merda que acabem per abstenir-nos o per votar en blanc. No us deixeu ensarronar! Al loro! Als bons ciutadans només ens queda que anar a votar i fer-ho amb seny, i fer-ho amb el cor, i amb la cartera, i pels nostres fills, i passant de la gent important... us garanteixo que ells ja es preocupen de com tornar a caure de peu dret encara que assolim la independència. No patiu més per ells, feu-ho només per Catalunya.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Fan pena

En Miguel

En Miguel es català, de naixement, de la Vall Hebron. Es del barça a morir i es baralla per l’equip amb els pocs clients del bar que encara li aguanten una conversa. Fa una mica de por, xulesc, bocamoll, agressiu, sempre amb una cervesa a tocar per aclarir-se la gola.

En Miguel ahir cridava, a l’hora del cafè. Ho fa sovint. Parlava de l’onze de setembre i del fàstic que li fa la senyera i la estelada. Deia que ell es del barça però que mai el veurem amb una bandera catalana a la mà, que la única bandera que hi ha es la vermella i groga, però més ample i amb un animaló al bell mig.

En Miguel es perillós, els altres cambrers més joves, catalans també, el justificaven dient que la gent es passa, que si som espanyols no entenen perquè tants escarafalls i polítiques discriminatòries amb el castellà. L’amo del bar, en López, veient-me arronsant el nas i a punt de l’incident públic em calmava dient que ell era gallec però que havia votat en Roca varies vegades. La resta de gent el cap cot i a lo seu. Només un homenot, un ex-porter de discoteca musculat, amb el cabell rapat al dos, contestava a en Miguel, en un català farcit de castellanismes, posant-lo al seu lloc i fent-lo callar. En Miguel fardava de haver entrat a Fuerza Nueva, del carrer València recordava, als disset anys. Informava a la audiència que allò del cas Papus si que va ser divertit –un escamot de la extrema dreta va enviar un paquet bomba a la redacció de la revista Papus i el pobre conserge va morir a resultes de la explosió, l’any 1977-. L’ex-porter de discoteca li contestava que ell quan anava a cagar sí que feia cada cop una "fuerza nueva".

En Miguel es del barça a morir. Dels boixos nois. Ahir era Onze de setembre i el barça va palmar davant de l’Hércules. Me’n alegro i espero que en Miguel pateixi de un bon mal de ventre tota la setmana.

La diada ja havia començat de forma vergonyant. Vull dir que les actituds com les d’en Miguel neixen de situacions de anormalitat. Sorgeixen del fet que no vivim una situació nacional normal, plena i per tant satisfactòria. En un país normal el Miguel no estaria tant desorientat sobre el que es pot dir i el que no, i no posaria en dubte els símbols ni que a la pàtria qui més qui menys se l’estima.

Dic tot això perquè últimament està de moda la qüestió de la fractura social, segons la qual els qui parlem de independència no tenim en compte que podem destruir la exemplar convivència de la que gaudim els catalans. La fractura ja hi és i només hi ha convivència perquè els catalans callem, i deixem fer. Em pregunto si som dignes dels màrtirs del 1714.

Els polítics, el públic i el poble

Ahir al matí els polítics, els representants del poble, els qui son al front de les nostres institucions polítiques, per retallades i buides que siguin, van anar a retre homenatge als caiguts en la defensa de les nostres llibertats. Varen anar a posar flors al monument del polític electe que, a resultes del seu càrrec, va defensar la muralla de Barcelona el dia de l’assalt franco-espanyol. Ho varen fer quasi de incògnit, amagats al darrera dels mossos, lluny del poble, a més de cent metres de les senyores a les quals demanaran el vot d’aquí a quatre dies; una mançana lluny dels nens que voldran petonejar per la foto de míting a partir de final de octubre; al darrera de unes tanques de seguretat exagerades i insultants que mantenien la gent, joves i vells, extra-murs.

El poder ben juntet. Amb els seus servidors televisius a prop. Fent declaracions i donant-se importància, caminant amb solemnitat, fent-se fotos. Uns quants amics, fidels, al seu costat, amb la promesa que si es porten bé aniran a les llistes electorals. Tots somrient.

TV3 va donar la noticia i jo no podia creure el que sentia. Les paraules són tant importants amics meus... la televisió nacional de Catalunya ens deia que les tanques eren per mantenir allunyat el públic. Com si allò fos un espectacle de titelles –ho és?-. No. De públic, pagat o de franc, hi ha als programes de televisió, als toros i al futbol. De les persones que es lleven al matí de la diada per anar al monument a Casanova a retre homenatge als seus morts se’n diu patriotes, o en tot cas se’n diu poble. Per tant el titular informatiu hauria de haver estat que els polítics fan la ofrena floral als màrtirs de l’Onze de setembre protegits del poble per tanques i forces de seguretat. Maco, oi?

Ho veieu com no anem bé? Els representants polítics, el dia de la festa nacional del país, han de sortir al carrer protegits del poble per la policia, com si això fos una dictadura africana. Als països normals les diades son una festa i els polítics fan un homenatge sincer i patriòtic, una mica en forma de espectacle de masses que també cal dir-ho, però només s’amaguen de la gent si tenen alguna cosa que amagar, de la qual avergonyir-se.

Tot això ho varen fer a l’hora de recordar al poble en armes, la milícia, la coronelia composta de estudiants, menestrals, burgesos i nobles catalans que en nombre de vuit mil cinc-cents varen rebutjar l’assalt de trenta mil gabatxos, del millor exèrcit del món a primers del segle XVIII, tornant-los a fotre de cul contra la bretxa de la muralla i forçant una rendició sense saqueig. Varen bescanviar les vides per la de la ciutat. Per això els comerços varen poder obrir el dia dotze de setembre, perquè els homes del poble es varen sacrificar en la defensa del seu honor, de la llibertat i les seves constitucions.

Jo no soc digne de ells, encara. Però es que els nostres polítics insulten la seva memòria atrevint-se a fer-los servir per seguir agafats a la mamella, per seguir tractant-nos de “públic”. Vergonya cavallers, vergonya si els tornem a votar aquests.

La Nòria

No vull allargar-me massa en el post, però es que per acabar-me de adobar la diada, el candidat amb més números per ser el President del meu país, en un exercici de populisme aberrant se’n va a un programa de la tele, d’aquests de putes i toreros a fer-se el simpàtic i a buscar el vot del Miguel amb qui començava el post. Aquí sí que hi havia públic i no poble i l’Artur es va trobar còmode en el massatge, en una televisió, Tele5, que va signar el manifest contra el català, Déu n’hi dó.

Us imagineu en Macià a la Nòria? En Pujol? Poseu-vos un moment les pinces al nas i contesteu-me: Us imagineu en Samaranch a la Nòria? Els vots son vots,i son tant sobirans els de Els matins de TV3 com els dels espectadors de La Nòria, això es cert. Però els polítics han de anar a buscar rèdits electorals pels platós de la televisió escombraria? Sembla que si, tot s'hi val, i si la audiencia està embrutida i enganxada a programes de mal gust, els hereus de Rafael de Casanova han de anar a explicar-hi el seu missatge. Fins aquí ha arribat la dignitat dels nostres polítics i representants. No es que no siguin dignes dels màrtirs del 1714, es que fan pena.

dilluns, 6 de setembre del 2010

La burundanga

Els diaris porten avui una noticia que us semblarà sorgida d’un àlbum d’en Tintin o d’una pel•lícula de l’Indiana Jones. Atenció companys! No és així! Resulta que els mossos segueixen el rastre d’una nova droga que ha aparegut sobtadament al nostre país. Es tracta de la burundanga. No és conya! Pel que he llegit està basada en una planta americana que conté el principi actiu de l’escopolamina, una droga potentíssima que es pren en pols o en forma líquida i que altera l’estat de consciència de la persona, provocant docilitat i pèrdua de memòria. La víctima no perd el coneixement però sí la voluntat i oblida tot el que ha passat des que ha pres la burundanga. A més a més, sembla que te una altra peculiaritat: malgrat el seu poderós efecte en el sistema nerviós, el seu rastre s’esvaeix de l’organisme en menys de 24 hores.

Quan he llegit la noticia he pensat que Déu n’hi do, sembla mentida les coses que s’inventen els dolents per portar a terme robatoris, estafes i violacions. I de sobte he començat a sentir una glopada de paranoia digne de La invasión de los ultracuerpos. Voleu dir que els mossos no han detectat alguns malfactors que han robat la burundanga dels dipòsits d’Aigües de Barcelona i la cosa se’ls ha anat de les mans? He començat a mirar tothom amb els ulls buits de voluntat, opacs, i ara em moc de forma automàtica, sense emocions ni gesticulacions, per tal que els altres no em reconeguin i no descobreixin que no estic afectat per la droga.

És cert que es fa difícil sobreviure a l’atac. He deixat de beure aigua, fins i tot la que venen al colmado del senyor Antonio, no fos cas que Font Vella també formés part del complot. Ara només prenc ratafia casolana i Seven Up per mantenir-me hidratat. Però... encara que comença a ser difícil mantenir la pantomima de fer veure que no estic afectat, us diré que val la pena. Ara tot fa sentit:

Les declaracions d’en Mas al diari Avui segons les quals el futur és el concert econòmic! Pobre noi... els efectes de la burundanga han alienat fins i tot l’etern candidat a Molt Honorable President de la gestoria, o bé és un dels que està en el secret i col•labora en l’operació amnestèsica...

Les enquestes de La Vanguardia ara les entenc. Donen per fet que els catalans votaran, més o menys, el mateix que fa vuit anys... com si entremig no hi hagués hagut la mofa de l’Estatut, el Constitucional i les mentides d’en ZP!!! Quant de temps fa que ens deuen administrar la droga? Ostres... tot un poble sobirà sota els efectes de la burundanga! Hi ha algun cartel sud-americà que ha d’haver guanyat molta pasta amb tot això!

La cosa no s’atura aquí. Els efectes de la burundanga afecten la memòria de forma selectiva... això ho aprofita el PSC per dir-nos que la fractura social vol dir que el cinturó roig no vol la independència, encobrint la veritable fractura que fa que la majoria de catalans no puguem viure normalment en el nostre idioma, o que els que volem la independència haguem d’empassar-nos els triomfs de la roja amb alegria i xerinola inclosa.

Els qui ens subministren la droga volen que oblidem el... ostres no ho recordo... Ai, sí! El 10-J! Recordeu-vos-en! Va ser aquell dia que vàrem sortir al carrer a exigir la nostra sobirania nacional, a recuperar la dignitat que els polítics catalans havien llençat a les escombraries! Va passar! Us ho juro!!!! Proveu de fer un esforç!!!

Aneu amb compte... han sofisticat la forma d’administració a nivells increïbles! Ara ens donaran burundanga en forma de futbol, visites del Papa, noves promeses del govern d’Espanya i fotos dels borbons petonejant catalanets! Com va dir aquell, al loro!

Catalans desperteu! Si ha sortit als diaris és que hi ha hagut una filtració! D’això n’estic segur! Aprofito per tant aquest bloc per tal d’adreçar-me als seus lectors, a fi i efecte de prevenir-vos i per tal de saber si encara queda algú que no hagi caigut sota els efectes de la droga, del gran teatre muntat per l’stablishment: “Aquí no ha passat res... una mica de burundanga i apa... a votar el de sempre!”

dilluns, 23 d’agost del 2010

Els catalans de Catan

Fa uns dies parlàvem de les misèries del món de la edició en català, de les forces tel•lúriques que dificulten l’accés a llibres fets per ser llegits, gaudint, amb normalitat en la nostra llengua. Denunciàvem aquesta patuleia de censors, opinadors i demés àrbitres de la moral i el bon gust literari que consideren que els adolescents han de llegir o bé alta literatura o bé llibre d'adoctrinament en la multiculturalitat i el bonisme, en comptes d'aventures heroiques perquè tothom sap que son masclistes i violentes.

Us vaig prometre que parlaríem dels jocs, com a concepte i com a realitat industrial, i de mercat a casa nostra. Crec que val la pena fer-vos cinc cèntims del que he anat aprenent al llarg dels anys.

Els pilars de la saviesa dels productes mainstream

Una de les fantasies estúpides en les que vivim immersos els catalans es la de la exemplar convivència lingüística. Segons aquest tòtem de la transició, el fet que els catalanoparlants claudiquem davant la inexistència de productes atractius de consum cultural pop en català se’n diu convivència exemplar. Ni cine, ni llibres de aventures, ni productes de televisió purament de lleure –gràcies a les polítiques suïcides de TV3 -en el seu afany d'adoctrinar els infants en comptes de distreure’ls- ni jocs. Collonut, oi?

Dins la indústria de la cultura popular existeixen quatre pilars de la saviesa que son els que fan que els referents culturals, els codis de comportament, fins i tot ideològics, funcionin com a patró i esdevinguin negoci. Perquè un producte, una idea, triomfi al pati de l’escola, als bars de la uni, i als grans magatzems ha de ser el resultant de la suma d'una presència identificable en imatges –cine o sèrie de televisió-, continguts editorials –en forma de novel•la, de revista o de còmic-, presència i interacció a la xarxa –en forma de fòrums, blocs, i gestió eficaç de la comunitat de fans-, i la possibilitat de interacció social de caràcter lúdic –sigui canviant cromos, jugant on-line o mitjançant un joc presencial. Aquestes son les eines sobre les que es construeixen els fenòmens culturals de masses per a gent jove, les icones que marquen la forma de divertir-se, de entendre la vida, marquen les converses entre membres de la mateixa generació d'arreu del món, estableixen les bases morals i, fins i tot, l’imaginari de les aspiracions vitals dels nostres xavals.

Les coses no funcionen perquè si. Si al darrera de un producte editorial o audiovisual no hi ha una bona definició de la història, dels personatges, de l’argument, no funciona. Si hi ha dirigisme i manca de llibertat a la xarxa la iniciativa fracassa. Si el joc es dolent, car o no s’ajusta a la edat la cosa pot acabar en desastre.

Em preguntareu de què us parlo oi? Doncs de Batman, Marvel, Pokémon, Harry Potter, de Yu Gi Óh, Star Wars, Bola de Drac, Tortugues ninja, Dungeons and Dragons, Màgic, Senyor dels Anells o dels Simpsons. Conceptes i productes que, potser no tots tenen una presencia forta dins tots els aspectes explicats abans, però que constitueixen la font de continguts on van a beure, o ja han begut, les noves generacions de catalans. I el català... no toca pilota, significativament, en cap de aquests productes... i el que es més fotut: de vegades podria.

Hem de dir que a Catalunya es fan referents culturals propis, i de masses. El número 1 es el futbol, el barça més ben dit. Malauradament sembla que la actual directiva vol que torni a ser un club espanyol de futbol, sota el mantell protector de aquesta pretesa unitat cultural catalana, segons la qual ens hem de fer els simpàtics perquè hi ha seguidors espanyols del Barça que els ofèn la mostra unívoca de catalanitat militant que seria la presentació del president de l’entitat només en català. Un altre referent de masses son Les Tres Bessones, un èxit multinacional del bon rollo, la no violència, l’adoctrinament tou en el bonisme, la correcció política per a pares angoixats amb el canvi climàtic i fans de la multiculturalitat d'arrel cristiana. Vale... jo ho hem fet... no resulta estrany que al món hi hagi centenars de milers de pares que comprin productes i continguts de caràcter blanc i amable als seus fills impúbers. Tampoc es casualitat que les Tres bessones siguin un producte parit a Barcelona, capital del món mundial dels complexes de culpabilitat eurocèntrics, far d’occident en la defensa de la venda als indefensos menors de edat de un món sense competitivitat, sense enemics, sense violència, sense diferències, sense frustracions... podem estar orgullosos de les bones intencions dels guionistes i de la pasta que han guanyat a base de vendre merchandise als pares de les criatures... però a la mainada no li fem cap favor i a la que poden agafen al mando a distància i es posen Bob Esponja que es el que mola al pati del cole.

Una llengua sense productes per adolescents

I tot això què té a veure amb els jocs? I amb el català? Tot.

La canalla i els adolescents catalans no s’esveren de no tenir pelis o diaris en català, i que el seu idioma no serveixi per parlar al congrés de l’estat. Quan comencen a arrossegar la seva catalanitat pel món dels adults ja fa molts d’anys que varen rebre la primera hòstia... potser sí que els llibres recomanats a l’escola i comprats a Abacus eren en català, i en "Teo desembolica cabdells i tafaneja amb delí de l’eixida estant”, però Spiderman no parla català, Gollum va a la recerca de mi tesssoro i el 99% dels jocs de taula i d'ordinador són en castellà, o anglès. Benvinguts al món catalanets!

El doblatge de l’audiovisual mainstream al català, potser sí que és un afer polític que implica TV3 i els botiflers tipus Balañá –per cert, si no hi ha pasta per finançar una xarxa pública de sales de cinema en català el que podríem fer es com als Estats Units: prohibir el doblatge i a cagar a la via, o follem tots o fotem la puta al riu-, però que hi hagi còmics, llibres i jocs traduïts al català es responsabilitat d'empreses com Planeta, Panini, Norma còmics, Glenat, Diset, Borras-Plana, Mattel o Hasbro. Companyies de obediència i accionariat català, o multinacionals amb seu a Barcelona o València –poso a Hasbro dins l’equació perquè a donat mostres més que constatables de intentar normalitzar al català els seus productes, fins el punt de rebre denuncies blaveres en contra del seu Trivial de Catalunya-. Aquestes empreses no foten gairebé res en favor de la llengua. I el que es més dolorós, tenen arguments racionals per no fer-ho.

Perquè no es fan edicions al català dels productes de cultura popular adolescent?

La primera raó es la rendibilitat. Aquesta indústria funciona posant al mercat un nombre de novetats pagat per l’èxit comercial de tres o quatre, entre desenes, que paguen les altres edicions. Per cada producte es paguen uns mínims, i uns drets, o bé es compra la edició complerta localitzada en un idioma si el japonès o l’americà de torn es reserva la producció. Son operacions que tenen el seu risc, i les xifres ens diuen que els catalans compren, aproximadament entre el vint i el trenta per cent de la edició en castellà. Una edició en català del producte, que funcionés comercialment, no necessariament fa caure la venda del castellà de una forma tant dràstica, substituint-ne un per l’altre... de fet, el global de dues edicions ven més que una de sola en castellà, però no sempre es així, i les empreses son això: empreses, ni fan política ni salven pàtries. No sembla assenyat econòmicament posar en perill el compte de explotació d'un producte dues vegades, una per idioma.

La segona raó, la més determinant, es la manca de complicitat de premsa, educadors, classe política i botiguers. Quan alguna d’aquestes empreses dona la cara i arrisca amb un producte en català creieu que algú se’n fa ressò? Penseu que els compradors catalans de les xarxes de distribució de joguines i llibres es llencen al buit i en demanen pels seus establiments? Creieu que TV3 en parla? Les escoles afegeixen el producte a les seves biblioteques o ludoteques? No em feu riure... Si un empresari es juga els quartos editant cultura popular en català ningú no li fot punyetero cas.

Quan alguna de les empreses de les que us parlava, supera els seus neguits econòmics i les pors al què diran els grans clients espanyols de les ganes de marcar paquet catalàunic que els agafa, la resposta de la societat, dels mitjans de comunicació i dels forjadors de opinió es nul•la, inexistent, comuniquen... bip... bip... bip. Curiosament, els únics compradors que faran un forat als seus centres catalans per oferir el producte tenen la seu a Madrid... els quals, amb la por al cos de ser mal vistos, no els ve de demanar producte en català per campanya de Nadal –de fet com que si els hi surt dels pebrots te’l poden retornar quan els vingui de gust... aquí paz y después gloria-. No entraré en detall pel que fa referència als llibres i els còmics, centrem-nos en els jocs.

Els jocs de taula en català

Quan més pacífica, pròspera i culte és una societat més juga. Les societats que consideren els jocs com a “coses de nens” son poc evolucionades, poc democràtiques i tenen uns rols socials rígids i fortament dogmàtics. El mercat de jocs de societat a casa nostra es prou desenvolupat, però antiquat. Estem força lluny del consum de jocs de taula que tenen a Alemanya, Holanda, França o els països escandinaus... més o menys som a l’alçada de Itàlia i una mica per sobre de Portugal... com sempre. Encara regalem jocs a les criatures, ho fem per Nadal, no juguem amb ells i els productes son autèntics dinosaures tipus Monopoly o Trivial. Dels jocs familiars alemanys de última generació que han trencat tots els motllos con Carcassonne o Los colonos de Catan encara en comprem poquets.

Em direu que es normal... que a Catalunya fa bon temps i preferim anar a fer l’aperitiu i sortir perquè som meditarranis i vivim al carrer mentre que els finesos es suïciden i juguen a jocs tancats a casa perquè sempre es de nit... Si, ja... Unae fantasia absurda d’aquestes que tant ens agraden als catalans com la de la exemplar convivència lingüística. Ens hem cregut la nostra pròpia propaganda dels jocs del 92, segons la qual vivim en el país de les tres bessones i la qualitat de vida es mesura en tant en quant t’omplis el pap de patates braves i canyes de cervesa Moritz. Doncs no. Es venen pocs jocs familiars en relació a Noruega, però es venen proporcionalment una brutalitat més de jocs de consola que a Alemanya, malgrat el sol espatarrant que diuen que gaudim al carrer... quan la veritat es que pares i mares som a la feina en comptes de jugant amb la canalla i per això els canguritzem a base de X-boxes i cursets de anglès.

Els gestors culturals i els polítics tampoc ajuden. Tot el que faci ferum de ser negoci o de tenir interès per la gent jove -sempre que no serveixi a l’adoctrinament en la multiculturalitat políticament correcte- no pot ser protegida per les institucions. En cultura, els quartos dels contribuents han de fer-se servir per fer teatre experimental, conferències sobre jocs ètnics de l’Africa subsahariana, la producció de series de televisió meravellosament correctes com Els Gaudins –busqueu-ho a internet i us pixareu de riure- o a recuperar la part de la memòria històrica que afavoreixi la imatge del partit –com fa en Saura-. Per la banda de l'administració cultura ha de ser sinònim de avorriment, digueu-me tonto però jo no se per què.

Dins d’aquest context absurd i que desaconsella qualsevol acció empresarial en la direcció de normalitzar el català hi ha uns editors de jocs que encara creuen que la autoestima dels catalanets que pugen mereix alguna mena d'esforç.

Es tracta de una multinacional de butxaca brasiloportugusacatalanamericana que fa jocs propis i distribueix els dels altres. Són una mica bojos, perquè els dos primers títols propis que han fet son un wargame sobre la guerra civil i un de familiar sobre els castellers –com veieu dos conceptes de “cultura popular” en els quals els catalans som experts-, però resulta que les vendes dels altres productes del seu catàleg donen, de tant en quant, prou oxigen per fer alguna cosa pel país. Em diuen que, aquests pajarus de Devir, han decidit posar en el mercat la nova edició de Els colons de Catan íntegrament en català i abans de fer-ho en castellà. Pensen fer una roda de premsa i una presentació a la Pedrera el dia setze de setembre... ja veure’m si algú els fa cas, però jo ho dubto.
Veieu? Malgrat no tenir complicitats –ni subvencions el qual els honora especialment-, encara hi ha gent que creu que els jocs valen la pena, i que és important que les famílies, plegades, ho puguin fer en català. Aquests tios s’hauran begut l’enteniment, però per a mi ja son, per sempre, Els catalans de Catan.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Carta als meus amics socialistes

La decisió del conseller Castells, esperada i desitjada per molta gent, ha obert la caixa de Pandora. Potser sí, o potser no. Jo m’estimo el país i crec que si no reaccionem acabarem diluïts, convertits en una excepció dins l’Espanya de sempre, una minoria similar als 5.000 tàrtars musulmans que encara viuen al nord de Polònia malgrat les atzagaiades de la història. Per això qualsevol pas individual o col•lectiu en la direcció de marcar diferències amb la tesi de la uniformitat espanyola, que representa el PSOE més que ningú, la rebo amb molta alegria. Tinc por, però, que aquesta lectura optimista vingui determinada pel fet que el conseller diu el que jo vull sentir, no tinc ni idea del que pensareu els meus amics socialistes... ni quines conseqüències tindrà a la pràctica.

Jo no en sóc de sociata, prou que ho sabeu. No ho he estat mai. Els meus amics de tota la vida que ho sou, o que històricament els voteu, sou com jo en quasi tot, ens hem educat pràcticament de la mateixa manera, veiem el món de una forma molt similar, però ens separen tres o quatre coses.

La qüestió de la redistribució de la riquesa, dels impostos, dels acomiadaments més o menys cars, en definitiva... les coses que fan referència a la intervenció de l’estat en la vida econòmica em separen de vosaltres. Sí. Es veritat. Soc un liberal convençut. No crec que el mercat ho pugui regular tot, i defenso que els polítics són l’últim baluard de defensa –haurien de ser, vaja, a casa nostra no és així i els polítics juguen a favor dels dolents- de l’interès general enfront dels particulars i dels lobbies. Per això els ciutadans triem uns representants que vetllin per la cohesió social, la qual cosa també vol dir que nosaltres els electors els hem de vigilar per tal que no es desviïn perseguint interessos privats o de grup. Es l’essència del liberalisme, i la democràcia representativa forma part del seu ADN.

Això no vol dir, al meu entendre i ja ho sabeu, que els governs hagin de posar les grapes dins del món empresarial subvencionant uns i no uns altres, o legislant en favor d’un sector econòmic o un altre, si més no trobo que és abonament per a la corrupció; tampoc vol dir que la legislació laboral empari uns drets dels treballadors de tal manera que els empresaris dubtin de la conveniència de crear llocs de treball estables. Es veritat... aquestes són coses que em separen de vosaltres, però em separarien igualment si fóssim independents d’Espanya, aquesta no és la discussió hores d’ara, no?

La qüestió nacional la veiem bàsicament igual. Som una nació. Les diferències rauen en la confiança que teniu, o teníeu, en el fet que, a Espanya, la “gent d’esquerres” ens respecta com a tal. Jo no ho creia i els anys, entenc, i l’experiència han acabat per demostrar que jo tenia raó. És fotut assimilar que has estat equivocat trenta anys, jo ho he fet en moltes altres coses... no veig per què no podeu fer-ho vosaltres també. Ho fareu. Costarà. Però ho fareu. Quants socialistes o progres espanyols han dit alguna cosa en defensa dels catalans, de Catalunya, les últimes setmanes? On són els vostres amics de la pell de brau ara? Molt copet a l’esquena i molt insistir en què la culpa és del PP... que no tot Espanya és així. Encara cola? Encara després de sentir i llegir en Bono, en Gonzàlez o la Chacón? Els socialistes de tota la vida podeu estar errats, però no sou imbècils, no?

Hi ha també un grapat de coses puntuals que veiem de forma diferent. A mi m’agrada la platja i a molts de vosaltres la muntanya; a mi Coppola i a vosaltres Fellini; a mi Disney i a vosaltres us posa més el rollo Kóniec; soc fan dels Beatles i no tant dels Stones. Prefereixo el folk que el jazz que tant us fa flipar. En Llach és com és però m’agrada més que el vostre Serrat. Pel que fa a gustos va haver-hi un temps que només coincidíem en el Barça, i no sempre.

Dic tot això per fer evident que les coses que ens separen ideològicament no tenen res a veure amb el grau d’amor al país. En això no us guanyo. Heu fet moltíssim perquè Catalunya fos un país integrador. Haig de reconèixer que molt més que jo, que encara responc en castellà als nouvinguts per no perdre el temps. El PSC ha estat cabdal en la catalanització del cinturó i és trist que el tacticisme electoral us pugui portar a un neolerrouxisme de perfil Chacón si el socialisme català –ni tant sols dic catalanista- no ho impedeix. Cal que us pregunteu si socialisme i sobiranisme són veritablement antagònics. No poden conviure dins del PSC? Què votareu els que hagueu vist la llum i que el federalisme amb Espanya és una entelèquia? Mai no votareu CiU! ERC? Als hippies dels neocomunistes? No puc dir-vos que voteu en Laporta! I quan us dic que Reagrupament és transversal em contesteu que el que jo soc és un carlí! Què fareu companys? No passarà res? En què quedarà el pas que han donat Castells, Mascarell, Bohigas...?

Avui sí que no tinc resposta a les preguntes que em faig. No puc contestar-les perquè, per molt que ho intento, no em puc posar dins la vostra pell. El que intueixo és que les coses es mouen, que canvien... espero que no us quedeu orfes aquesta tardor i pugueu votar conforme la vostra ideologia –equivocada no cal dir-ho, hahaha- però que ho pugueu fer en clau de dignitat nacional. La caixa de Pandora acaba d’obrir-se al carrer Nicaragua... I ara què fareu?

dijous, 29 de juliol del 2010

Toros i altres tradicions hispàniques

Quina una s’està muntant al voltant de la prohibició dels toros a casa nostra! Els ciutadans tornem a assistir a una comèdia política amanida de declaracions esquizoides que dilueixen una iniciativa popular benintencionada i la converteixen en una arma per destruir la discussió civilitzada i fer aflorar els pitjors sentiments dels uns i els altres.

Mireu, jo no me’n amago de tenir un passat. De petitet, segons la meva avia, tenia els mateixos gustos que les vaques. M’agradaven els toros. Els veia a la tele i al•lucinava amb el posat de Santiago Martín, el Viti, quan doblegava la espasa contra el burladero –en un ritual acte de superstició- abans de entrar a matar. Vibrava amb les faenes de un rejoneador portuguès, del qual he oblidat el nom, i flipava que el tio anés vestit com un cavaller del segle XVIII –"a la portuguesa" deien els locutors-.

Aquesta afició es va anar esvaint. Només he anat a una corrida en tota la meva vida. Jo era petit, i la família va decidir anar a veure una novellada a la plaça estable més antiga de Catalunya: Olot. La meva família es filla de la muy leal villa i capital de la Garrotxa. Per això als meus gens hi tenen tirada tant les carlinades garrotxines com la lliberal tradició olotina dels toros –als senyors de pagès mai no els va agradar aquesta tradició forastera i chabacana, era una cosa “de ciutat”-. La tarda de toros aquella va ser un desastre, la inexperiència dels toreros va convertir el sacrifici de cada una de les bèsties en un bany de sang, adobat pels seus crits desesperats durant la agonia. Tot plegat horrorós.

Jo no soc doncs un animalista, i durant anys i panys he utilitzat els arguments dels taurins per defensar la tradició a casa nostra de les corrides. Fins i tot em vaig sentir temptat de anar a veure en directe en José Tomás en la seva reaparició. Potser era una barreja de ganes de portar la contrària i de fàstic per les moralines i les prohibicions. Malgrat tot, jo ahir hagués votat per la prohibició de les curses de braus al Parlament. Principalment perquè estic segur que es correspon al sentiment majoritari a Catalunya i perquè em sembla estúpid mantenir una cosa que ofèn a tanta gent: la conversió de la mort en un espectacle.

Al darrera de la votació, però, hi ha moltes altres coses. Tots ho sabem. No es parla de tauromàquia, es parla de identitats nacionals. Els catalanistes amb un vot acosseguien fer-se els simpàtics a l'extranger, tocar els ous als espanyolistes i salvar uns animals, que sempre es popular. Per altre banda, fixeu-vos –i no oblideu- la vergonya de uns diputats del PSC que prefereixen votar contra la prohibició i mantenir un bon cartell electoral dins el PSOE –no els hi cal fer-ho davant la ciutadania-, o es que ara resulta que la festa dels toros es progressista? Tingueu sempre més present el nou caramel enverinat que el PP i el President de la Generalitat ens volen fer empassar: la prohibició va contra les llibertats! Quina barra... Aquí no es prohibeix que la gent vagi a Saragossa a veure toros, no els multarem ni denunciarem, el que no es pot fer es venir aquí a matar bèsties per diversió.

El debat guapo, que hagués estat el cultural, també ha quedat esvaït. Ara ja ha quedat presoner del PP que es vol convertir en pal•ladi de les tradicions culturals comunes a la pell de brau. Diuen de canviar lleis i de portar-ho al constitucional.

Jo els diria als nacionalistes espanyols que no facin arqueologia dels costums comuns entre els pobles de Espanya perquè al capdamunt de tots hi ha les guerres civils. Per il•lustrar la comunió de aquests dos bens culturals tant propis dels ibers que son les guerres fratricides i els toros us transcric un passatge de l’imprescindible llibre de Juan Eslava Galán –un dels pocs republicans federalistes espanyols que conec personalment- Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie.. Val a dir, siguem justos, que la barbàrie que descriu la duen a terme uns “nacionals”, però el llibre també està ple de animalades fetes pels “republicans”. Prego a les criatures i als animes-sensibles que no segueixin llegint, que el text és força dur.

(...) tras la entrada de los nacionales en Ronda llevaron a las afueras a tres presos para fusilarlos, pero antes les ordenaron cavar su propia fosa. Uno de ellos, Emilio Mares, hijo de un alcalde republicano, se encaró con sus verdugos: “A mí me podréis matar y me vais a matar –les dijo-. Pero a mí no me toreáis.”
Marías le escuchó la historia a un famoso escritor que se jactaba de haber participado en el asesinato: “Le tomamos la palabra y lo toreamos, literalmente. Lo lidiamos. “¿Con que no, eh? (le dijo el malagueño). Tú te vas a enterar.” Y cogió la camioneta, se volvió para la ciudad y en menos de media hora estaba de regreso alcampo con los trastos. Allí mismo lo banderilleamos, lo picamos un poquito desde el techo de la camioneta haciéndole pasadas lentas y luego fue su paisano el que se encargó del estoque. Un tipo atravesado, muy cabrón, y se vio que tenía algo de práctica, le entró a matar, la primera hasta el fondo, cruzada en el corazón. Yo le puse sólo un par de banderillas cortas, en lo alto de la espalda. Vaya si se enteró el tal Emilio Mares. A los otros dos los tuvimos de público y los obligamos a gritar olés. No los fusilamos hasta rematar la faena, en premio por haber cavado. Así pudieron ver de lo que se habían librado. El malagueño se empeñó en cobrarse una oreja”.

Una salvatjada, no? Després de llegir-lo, ja fa uns anys, se’m van esvair totes les tonteries protaurines del cap i de cop, ho vaig haver de rellegir varies vegades... aquest es el patiment que reben els toros a la plaça, només si hom se’l imagina a la seva pròpia carn –i la narració de Eslava ho aconsegueix- podrem entendre-ho. Dit això, i vist com les gasten PP i PSOE, només demano que el Parlament de Catalunya no se li acudeixi prohibir les guerres... no fos cas que els espanyols decidissin recórrer al seu constitucional particular.

dimarts, 27 de juliol del 2010

Toy Story en castellà? Penitenciagite!

Ahir vaig anar a veure Toy Story 3. Al bell mig del debat sobre la distribució de còpies en català o en castellà d’aquesta pel•lícula em trobava immers, de nou, en un estat d’esquizofrènia friki sense saber què havia de fer. Fart de no poder gaudir del mundial de futbol per culpa de no tenir selecció pròpia, d’estar condemnat a llegir el diari Avui i a veure el 3/24 , tant si com no, si vull estar informat en el meu idioma i d’haver de fer esforços titànics de dignitat i sacrificis lingüístics per sobreviure, era el meu sant i vaig pecar: vaig anar a veure-la en castellà. Penitenciagite Savalls!

La qüestió de la llengua en la conformació d’uns referents culturals populars, l’ús polític de la llengua dels herois de la infantesa i l’adolescència constitueix una de les parts més importants de l’orquestrat genocidi cultural al qual es veu sotmès el català. Tot plegat no té res de subtil, és un fenomen que ve determinat per les circumstàncies de mercat, pels mínims garantits a pagar per les llicències segons la llengua, pel nombre de còpies a distribuir i els riscos de segmentació de les audiències potencials dels cinemes i, en el cas editorial, pels tiratges mínims a produir dels llibres, els còmics, els jocs i de la seva rendibilitat. Porto més de vint anys dedicant-me a la traducció i edició de productes de consum cultural destinats a joves, i no tant joves, i crec de justícia intentar explicar-vos, si no us sap greu, que la dissortada realitat del català en aquest àmbit té causes diverses i el culpable no sempre és a Madrid.

El cinema
Vaig aprendre a estimar el cinema als cines Rialto i Spring, en sessions dobles de cap de setmana, i a Sesión de tarde. La meva generació va construir els seus mites cinematogràfics, heroics, en castellà. D’això fa quaranta anys! Groucho deia “la parte contratante de la primera parte”, John Wayne “y el bar está cerrado”, Rutger Hauer "He visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir” y Marlon Brando "Entiendo. Tu paraíso era América. Tenías tu negocio, la vida te iba bien, la policía velaba tu sueño con la ley, y no me necesitabas. Pero ahora vienes a mí a decir: ‘Don Corleone, pido justicia’. Y pides sin ningún respeto. No como un amigo. Ni siquiera me llamas Padrino. En cambio, vienes a mi casa, el día de la boda de mi hija a pedirme que mate por... dinero”. Els meus fills tampoc se’n lliuren, Buzz Lightyear diu “hasta el infinito y más allá”, i Gandalf “¡huid insensatos!". Som un poble capat, també en això. .

No vull entrar en el debat, que només conec mitjançant la premsa i els polítics, de la distribució de còpies en català o castellà de les pelis de la indústria nord-americana. Vull dir que no puc dir-vos si els distribuïdors tenen més o menys raó quan expliquen els seus números i rendibilitats, de fet se me’n refoten perquè és evident que al darrera hi ha intencionalitat política. El que sí que us diré és que considero que és un tema cabdal, que afecta l’autoestima dels catalans i que cal resoldre. Urgentment.
Els governs que legislen a cops de quotes i prohibicions específiques em provoquen urticària. Si els partits catalans volen que el català jugui a primera divisió haurien de començar per obligar l’estat a fer ús del català a les Corts, i si no... no hi ha pressupostos –collons!-, o dir-li al Rei que potser ja és hora que la web de la Casa Real, que també paguem els catalans, pogués llegir-se en català i no només en castellà i anglès. En comptes de fer això legislen cara a la galeria putejant als Balañá i ens expliquen sotto voce que aquesta família finança els ciutadans de l’Albert Ribera –ben mirat, tampoc m’estranya-. Quanta hipocresia! Per tant, ja m’explicaran com acaba el tema de les pelis però em nego a adoptar postures heroiques de boicot fins que em cregui que els nostres representants tot això del català s’ho creuen de debò.

Soc més partidari de la claredat de les lleis, i de les constitucions, curtes i directes. Com els americans, que prohibeixen el doblatge a l’anglès de les produccions estrangeres, blindant així els seu mercat intern de merchandise –els productes de consum derivats dels referents culturals tipus Star Wars o Marvel-. Si els altres generadors de llicències per públic jove que hi ha al món, els japonesos –Pokémon, Naruto, Yu Gi Óh, Bola de Drac-, volen construir un mercat als Estats Units per a les seves figuretes i cartes han de produir les pelis cedint els drets a una major americana.

De fet, però, la meva experiència no rau en el món de l’audiovisual, sinó en el dels còmics, la novel•la de gènere. Us en faig cinc cèntims.

Còmics i novel•la de gènere

Fa un grapat d’anys, en Miquel Giménez em va fer una entrevista a la COM a resultes del Saló del Còmic. Amb la seva bonhomia habitual, en un escenari preparat perquè la industria puguem mirar-nos el melic, em va preguntar que com ho veia tot això. Fora de guió vaig contestar-li, més o menys, que el negoci bé, gràcies, però que en tant que nou públic la novel•la d’aventures i el còmic estaven condemnades a mort, i en català probablement abans de néixer. Pobre Giménez! Quina cara em va posar la criatura...

El pervers vici de llegir aventures, sigui textos o adobats amb dibuix, és majoritàriament masculí. Igual que els jocs. No ho dic jo, ho diu el mercat. Estic absolutament convençut que els processos de foment de la lectura que porten a terme les escoles són unívocament femenins, i el que dic es pot veure en qualsevol estadística que ens parli de quin sexe conforma majoritàriament el públic lector a casa nostra, sobretot en ficció: les dones. Les decisions que es prenen a l’hora de triar les lectures recomanades durant l’adolescència pel departament d’ensenyament està destruint desenes de futurs lectors masculins cada dia. Que quedi clar que no estic dient que les nenes no tinguin esperit crític a l'adolescència, el que estic dient és que els nens reclamen uns tipus de continguts que ara per ara estan censurats, foragitats, del llibre recomanat a les escoles.


Mestres i educadors presoners de la correcció política del dogmatisme marxista més retrògrad i mancat d’imaginació que s’entesten en recomanar a xavals de tretze anys llibres del pal On és l’Ahmed? en comptes de recomanar La mà del Rei, la primera part de la indispensable sèrie de novel•les de fantasia de George R. Martin Canción de Hielo y fuego. Els editors en català d’aquestes novel•les han abandonat el projecte, els números no els hi sortien. Varen creure que si ells es van enamorar de la lectura gràcies a Verne, Salgari, Dumas i (perquè no dir-ho?) Sven Hassel, la generació dels seus fills tenien dret a llegir novel•les de aventures i en català. És el que volen els xavals! I volen texts moderns, d’autors contemporanis que construeixin un món de fantasia coherent amb el que els agrada. Doncs no! Els nostres nanos estan condemnats a passar del llibre recomanat per a criatures –gran, gran Sorribas i el seu Zoo d’en Pitus!- a llegir novel•les políticament correctes pensades per a públic adolescent –quin fàstic, com si fossin tontos- per part d’autors ignots i enxufats... Llibres que tindran molta emotivitat, molt missatge transversal, seran molt sostenibles i els protagonistes ho reciclaran tot, i les nenes potser trobaran altres virtuts en aquest tipus de literatura -no ho dubto-... però no hi ha ni un heroi, ni morts, ni sang, ni fetge, ni traïció, ni revenja, i per descomptat... ni honor. I el nen que li agrada llegir i juga malament a futbol –el prototip de friki que esdevindrà, amb els anys, líder d’opinió per dominar l’àmbit de la lectura- se’n va a una llibreria i es compra l’Spiderman o la Dragonlance, en castellà. Gràcies, Departament d’ensenyament!

La transició com a lector que es produeix durant l’adolescència és vital. Però el panorama editorial en català és orfe de tot allò que agrada als nens. Algun idiota pretén que els nanos passin d’en Teo a Faulkner, d’Astérix a Joyce, de Sorribas a Borges, obviant deu anys, pel cap baix, d’entrenament. Probablement per això, el públic masculí tendeix cada cop més a refugiar-se en la no-ficció, aquest espai de caire més científic encara no ha resultat emasculat per les tisores de pacifistes de saló, feministes del 68, ex-banderes-roges i altres hippies impresentables. I, per si no en tenien prou amb el contingut dels llibres ara estant dinamitant el de TV3, prohibint la violència a les series d’animació infantil, programant rollo multy-culty i Les tres bessones –Bola de Drac és impensable avui en dia a la seva programació- i empenyent els nostres infants al consum de series d’animació en castellà a Antena 3, Televisió Espanyola o als canals digitals... Molt bé macos! Zero a dos a favor dels dolents!

Lo fotut de tot això, és que la majoria de les editorials d’aquest sector són d’obediència catalana! Norma, Devir, Planeta, Panini, Glenat... editen en castellà, i només de tant en tant en català. Perquè? Números canten! La majoria dels títols amb prou feines arriben als mínims de rendibilitat en castellà, si els escapces un 25 o un 30 per cent del mercat, tururut. No és només que les vendes en català no justifiquin la seva edició, és que moltes vegades també es posa en perill la versió en castellà.

La solució dels polítics seria subvencionar... Ja us dic ara que aquesta no és la solució. Les subvencions provoquen clientelisme, joc brut, amiguisme i corrupció. Potser fer polítiques que afavorissin el sector d’una manera genèrica, campanyes de sensibilització, canvis en les lectures recomanades a l’escola, ajuts amb l’IVA... però coses que ajudessin tothom, que no haguem d’esperar que un grup editorial proper al conseller de torn rebi una morterada de pasta per editar còmics i novel•la de gènere en català i de pas enfonsi les empreses que ja existeixen ara i que fan el que poden. Cal fer alguna cosa, però espero que el govern no ho faci d'esquenes a la indústria, com fa sempre.

Buf... m’estic allargant massa i em falta parlar dels jocs... que és el que més m’agrada... sabeu què? Ho deixo per un altre post... És massa llarg d’explicar ara i el perill molt més gran. Perquè en el món dels jocs alguns enemics –els multy-culty correctes també hi sortiran- són els mateixos, però n’’hi ha un de molt més poderós que el castellà: l’anglès.