dimarts, 16 de novembre del 2010

Saber dir NO

Aquest cap de setmana vaig tenir oportunitat de veure un reportatge sobre el poder de la televisió i la capacitat de dir no, revoltant-se en front de l’autoritat. El programa reproduïa una experiència científica feta als Estats Units als anys 50, amb més mitjans i capacitat de producció. Us en faig cinc cèntims perquè les conclusions son colpidores per una banda i esperançadores per l’altre.

Una productora fictícia de televisió va seleccionar 80 candidats a gravar un programa concurs pilot. Tots aquests candidats, un a un, es reunien amb el cap de realització i amb un altre “candidat”, en aquest cas un actor, i se’ls hi explicava les bases del joc:
Un concursant seria interrogat per l’altre –preguntes relativament senzilles-, quan el que contestés fes una errada l’interrogador accionaria un corrent elèctric –cada cop més potent- castigant-lo. Si arribaven al final de les preguntes, es repartirien un important premi en metàl•lic, encara que al ser un pilot no hi hauria premi. El candidat subjecte a estudi sempre guanyava el sorteig i l’actor seria qui respondria les preguntes.

L’interrogador seu en una cadira rodejat de commutadors que van dels 50 als 500 volts de 50 en 50 –crec recordar-, el públic seu al seu darrera, i l’actor seu dins una cabina que esmorteix el soroll. Després de una petita tongada de preguntes, l’actor comença a fallar i el concursant ha de començar a castigar-lo amb corrents cada cop més forts. Quan les descàrregues comencen a superar els 200 volts, l’actor implora parar, plora, crida... i el concursant segueix accionant palanques augmentant la dosi de tortura. Cada cop més fortes, malgrat que l’actor diu que no vol jugar més. Quin joc més bèstia, oi?

L’experiment pretenia, i haig de dir que ho assolia, demostrar la capacitat dels essers humans de allunyar-se dels problemes, de esborrar-se de l’equació, per tal de no aixecar-se contra l’autoritat –en aquest cas el programa de televisió en forma de dolça presentadora-. Les tàctiques fetes servir pels concursants anaven des de intentar “fer trampa” donant pistes a l’actor, a cridar més que l’altre a fi de no sentir-lo, a actuar mecànicament com si la cosa no anés amb ells. Us asseguro que feia por, que hom hi podia veure la distància amb el que estant fent que poden agafar els qui torturen, els qui detenen, els qui maten per compte de l’autoritat... en viu i –en aquest cas- en diferit.

De un total de 80 concursants interrogadors només 9 varen aturar la tortura quan l’actor va dir que no volia continuar. Només 7 varen parar quan es va negar a seguir responent.
El primer grup de rebels tots havien pres decisions, al llarg de la seva vida, que comportessin negar l’autoritat (divorcis, canvis de feina traumàtics, o havien viscut sota una dictadura). Venien torejats. El segon grup, el de 7, varen donar aquest pas per primer cop durant el concurs.
Tots els concursants eren bones persones. Tots compartien valors i no eren uns millor que altres... En definitiva, la conclusió de l’experiment que més em va impactar es la que diu que les persones quan neixen no saben dir NO a l’autoritat, es tracta de un recurs rar, que costa molt de portar a la pràctica, i que només un cop ets l’amo de la teva voluntat fent-lo servir ets una persona lliure.

Em direu... I la gent era capaç de seguir castigant l’altre concursant? En un programa pilot on no hi havia diners en joc? Doncs si. Els concursants quedaven perplexos davant del patiment de l’altre i intentaven negar-se a continuar! Es clar que si! La gent es bona i no li agrada torturar. Però aleshores entrava en joc l’ús de la autoritat en la forma de cinc frases que gradualment argumentaven la situació per tal que la tortura continués:

- “Es el seu torn, jugui”. La presentadora recordava que el concursant havia adquirit el compromís de jugar segons unes regles.
- “El reglament diu que heu de continuar”. Clarifica que l’actor i el concursant havien pactat unes normes abans de començar i que cal seguir-les.
- “Ara us implora que us atureu, però d’aquí deu minuts us agrairà que hagueu continuat”. L’autoritat esquiva el problema amb una promesa de futur de felicitat.
- “Nosaltres ens fem responsables del que pugui passar”. Un missatge molt fort. El concursant no es responsable del mal que fa a l’actor, en aquest cas ho seria el programa, el poder.
- “Que en pensa el públic?”. Un moment de forta càrrega emotiva. El públic demana el corrent elèctric, i els concursant que havien superat les quatre primeres propostes autoritàries queien en el parany quan es trobaven sols davant del grup que exigia sang a crits de “La fortune, la fortune!”, incapaç de revoltar-se també contra els seus iguals, el grup, la massa. Brutal, oi?

Doncs als catalans ens passa com als concursants. Es evident que les coses no funcionen econòmica, democràtica i nacionalment. Corrupció, atur, crisi, espoli, sentències del constitucional... i votarem als partits que ens han conduit a tot això. Dir que NO costa, i molt. Revoltar-se contra l’autoritat es una cosa reservada a uns quants que mitjançant la raó, més que les emocions, decideixen aixecar-se de la taula i construir les seves pròpies regles del joc, el seu propi futur.

El poder fa amb nosaltres el mateix que la presentadora. Ens diu que el joc es entre Mas i Montilla i centra el nostre focus en la existència o no de un debat entre possibles presidents. Ens recorda que la decisió i el reglament diu que es entre tripartit i sobiranisme convergent... ah si? No es entre dignitat nacional i subordinació? Els polítics ens diuen que anem a votar que ells ja gestionaran un nou pacte amb Espanya, o posaran mesures contra la crisi... (una promesa de futur feliç irracional) sense dir quines passes faran més enllà de repetir fantasies ja dites. Fins i tot en Putxi ens diu que hi ha qui pensa que serem independents prement un botó a Internet, dient-nos que Ell SI sap el difícil que és i que els electors no en tenim ni idea... ERC també es dins el brou dels qui manen.

Però la última i definitiva descàrrega de l’autoritat contra el pobre catalanet que ha decidit triar Reagrupament –fins i tot Solidaritat, encara que faci tuf d’establishment- son les enquestes! “Que en pensa el públic?”... La fortune, la fortune!... Com pretenen que els electors vagin contra la massa de forma heròica si no sabem dir que NO?

Us deia al començar que tinc esperances. Us preguntareu, amb raó, si m’he begut l’enteniment. Doncs no, mai ho havia tingut tant clar. L’experiment de la televisió ens diu que els independentistes ens barallem entre nosaltres perquè som gent que ja hem aprés a dir NO, potser massa... Les diferències que tenim es magnifiquen per culpa de ser gent amb criteri propi, del morro fort, que no accepta la autoritat (si no acceptem la d’en Pujol imagineu-vos el que podem pensar de la d’en Puigcercòs, en Ridao, en Tena, en Laporta o en Mas). Per tant... res de greu. La discrepància es normal entre persones lliures, ens fa forts i ens fa estimar la democràcia com cosa pròpia no com un regal dels Déus.
I més important encara... L’opinió del públic? Us respondré el que ens afecta: quants reagrupats creieu que s’avenen a respondre una enquesta telefònica formulada pel poder? Dels que conec... cap ni un.

Treballem doncs els vots un a un. Ensenyem a la gent que estimem i que tenim a prop nostra que dir que NO es sà, i que ens fa millors a tots. Tant se val el que digui l’autoritat, els polítics actuals, els mitjans o les enquestes. Direm NO, ara volem ser lliures.

3 comentaris:

  1. El programa en questio va servir per explicar COM havien actuat els alemanys... "seguint ordres"... o els britanics a la guerra dels Boers i tant d'altres en la mateixa situacio... adhuc avui i dema.
    La gent "NORMAL" es capaç de lo millor i de lo pitjor...
    Woody Allen (l'escriptor) s'en en fot quan Abraham esta a punt de sacrificar al seu fill (en un compte curt que us recomano)... estas a punt de fer qualsevol cosa que et demani una veu profunda i modulada?...
    Faria riure si no fes plorar.
    adb

    ResponElimina