Abans d’encetar l’analogia que em
persegueix de fa dies, vull tranquil·litzar als meus amics israelians, als
jueus no israelians, als companys que militen a l’esquerra radical hereva del
moviment obrer dels anys 30, siguin marxistes o anarquistes, i als que es
considerin purament pacifistes. No és un post en contra de comunistes i
anarquistes, ni un post que minimitzi el perill del DAESH, ni un post que
vulgui ridiculitzar la gent de bona fe que creu en la diplomàcia i les solucions
dialogades. Aquest és un post contra Europa i els europeus, contra la nostra
hipocresia i la nostra covardia, contra la nostra societat del benestar egoista
i suïcida.
Vaig llegir que un historiador –que no
ho soc- no és més que un profeta que mira enrere per preveure el futur, doncs
això:
De sempre em va fer ballar el cap com
era possible que els meus amics britànics, bé... generacionalment els del meu
pare, o jueus francesos acceptessin tant de bon grat que jo visqués en una
dictadura com la franquista. Es clar que jo era petit i no havia lluitat a la
segona guerra mundial com havien hagut de fer ells, i per descomptat no la
havia guanyat. D’on venia aquesta cosa d’admetre Franco com un mal menor? Com
era possible que la Gran Bretanya o la França del Front Popular deixessin que
Franco guanyés la guerra? I com és possible que miressin a un altre banda quan
Hitler i Mussolini van posar homes i material en favor del Generalísimo?
La resposta es que als anys 30 l’enemic
no era Hitler, ni Mussolini, ni el feixisme, ni el nazisme. L’enemic era el
nihilisme anarquista de la bomba del Liceu, els magnicides del moviment obrer
que s’immolaven fent saltar pels aires un carro ple d’explosius a Wall Street –el
primer cotxe bomba, això si de tracció animal-, i aquella nació estranyíssima i
llunyana governada pels fills de la revolució del 17, pels comunistes que
negaven a Déu i afusellaven Tsars i Generals. L’enemic era el moviment obrer
que perseguia un ideal que volia fotre-ho tot enlaire, no Hitler, no Mussolini,
i evidentment no Franco.
Els malsons dels petit-burgesos, dels esnobs,
dels militars, dels capellans, en fi... de l’opinió pública de les democràcies
liberals no podien albirar la maldat intrínseca de la ideologia
nacionalsocialista. Es clar que Hitler oprimia les seves minories, als jueus principalment,
però això era lluny, no afectava al saltataulells de Paris o a la donzella de
servei del Baró de Bedford. Occident necessitava creure que algú podria posar
fi al perill de morir a mans d’un terrorista radical en un atemptat anant al
teatre, que els diaris anaven sempre plens d’aquesta mena d’atrocitats, “mireu
el que ha passat a Espanya a la rereguarda republicana!” deien.
Les democràcies liberals europees eren
filles de l’hecatombe de la Primera Guerra Mundial, el pacifisme era ben
present als programes electorals, Peace in our time! Va cridar Chamberlain
després de la vergonya del pacte de Munic. Les democràcies europees miraven amb
enveja com Hitler esclafava el moviment obrer incorporant-lo al seu partit
únic, donant-los feina i pa blanc, mantega i carn cada dia. Si a més a més els
seus soldats deslliuraven Espanya de les hordes revolucionàries millor que
millor. Oi que havia guanyat primer unes eleccions i després un plebiscit? No
era una gran democràcia això del Reich, però si els alemanys es volien governar
d’aquesta manera, què hi volíeu fer, oi?
Aquella gent de l’Europa d’entreguerres,
magnífica i alegre, que varen descriure Benjamin o Zweig, la que podem trobar a
la pel·lícula Cabaret, aquelles flappers i aquells senyors cultes amb barret
que llegien els clàssics i es mudaven per anar a fer un pic-nic, varen deixar créixer
la bèstia fins que el monstre se’ls va menjar, a ells i al seu món. L’enemic a la
llarga no varen ser els idealistes sorgits de la misèria, els desesperats que
vivien a la grisa frontera entre l’atracament a una banc per la causa i l’atracament
a un banc a seques. L’enemic era l’ou de la serp que van deixar germinar i néixer:
el feixisme i la guerra. Però sobretot la seva deixadesa de funcions, el seu
infantilisme i la seva renúncia a solucionar les causes de la violència del
moviment obrer, foren solucions polítiques, d’ordre públic o militars a Rússia,
tant se val ara que aquell món és mort.
El DAESH és un problema i dels grossos
que afecta directament les llibertats i la seguretat de la cofoia Unió Europea.
No entraré en les solucions, ni em trauré idees del barret, que per això ja hi
ha un bon grapat de polítics i periodistes temeraris que “aporten la seva visió”
a les tertúlies. Només diré que França ha demanat ajuda als seus aliats, i
només la Gran Bretanya i els EEUU han respost afirmativament. Itàlia, Alemanya,
Dinamarca, Holanda, Espanya... tots callats com a putes, igual que els burgesos
alemanys que es banyaven en xampany mentre el mal anava agafant forma a casa
seva.
Els uns perquè tenen grans bosses de
musulmans susceptibles de radicalitzar-se dins les seves fronteres, altres
perquè no pensen gastar ni un euro ni una vida en un conflicte que consideren
no han ajudat a crear. Espanya? directament perquè hi ha eleccions –no es pot
ser més cínic quan França els va arreglar el problema de ETA-, i perquè te un
exèrcit que no és operatiu a primera línia de combat. La casta militar espanyola
pot servir per a repartir magdalenes després d’un terratrèmol, muntar un
hospital de campanya per a refugiats. Ser-ne membre pota negra fins i tot pot
fer que els teus fills tontos arribin a diputats del PP o a Secretari General
del PSOE, però fer-se càrrec de Mali per permetre la retirada francesa? Us heu
tornat bojos? Volar missions de combat aeri quan no han pogut gairebé mai fer
volar els avions per manca de pressupost? Parafrasejant l’Escurço Negre “quan
em vaig apuntar a l’exèrcit espanyol ho vaig fer sota la condició sine qua non
d’enfrontar-me només a la meva població civil, i ara que havia aprés a dir
gairebé sense accent “posa’m una mica més de cava tú! Catalufo dels collons!”
tot de sobte em surten del no res milers de gihadistes disposats a enfonsar-me
els seus ganivets als meus tendrums”.
La deixadesa amb la que la resta d’Europa
ha tractat les seves polítiques de seguretat mai no igualaran l’espanyola, però
el panorama es aterridor arreu del continent. Fa un any i en fa dos, tant el
Secretari de Defensa americà, com el Secretari General de la OTAN van avisar
als governs europeus sobre la ínfima operativitat dels seus exèrcits i serveis
d’intel·ligència suplicant que s’augmentés el pressupost. No els van fer cas, i
ara els americans ens han dit que a Ucraïna “ja us ho fareu”, i que a Síria “no
hi posarà les seves botes al terreny”. I ara què fotem?
Doncs com als anys trenta mirar si hi
ha algú prop de casa que ens vulgui fer la feina bruta. No enviarem a la guerra
els nostres pilots que no saben volar. No enviarem a fer-se matar els nostres
soldats de desfilada i maniobres acollonidores, hi enviarem algú que visqui en
un règim més o menys democràtic, que tingui controlada la seva opinió pública,
que malgrat fotre a la presó als opositors, malgrat que hi ha rumors de crims d’estat,
malgrat que està assegut en una economia en perill de fallida, malgrat que
reprimeix les seves minories, malgrat que ens hi hem barallat per qüestions frontereres
i que ens xul·leja contínuament, volem enviar-lo a Síria a posar ordre, que ell
en sap d’això.
Fora imprescindible que la Unió
Europea, intervingués pel civil i pel militar, amb guerra econòmica, financera,
d’intel·ligència, cibernètica i si, si... sobre el terreny per acabar amb tant
de sàtrapa i tanta barbàrie a l’Orient Mitjà. Que si no, ho farà aquell que ni
jo m’atreveixo a anomenar pel seu nom. Aquell que voldríem que “ens defensés”
en comptes de fer front a les nostres responsabilitats com aliats que som de
França. Això és el que hauríem de fer, sinó l’innombrable dels Urals se’ns
pujarà a la gepa. Qui li dirà que no a res si acaba ell amb la gihad? Un
home que coneix les nostres debilitats, un home que si, ell si, disposa
legalment d’armes de destrucció massiva. Aneu amb compte amb el que demaneu,
fos pas cas que les vostres plegaries foren satisfetes.
