Fa uns dies sentia l’Hereu promocionant el seu referèndum de la Diagonal declarant: “Als barcelonins i a les barcelonines que vagin a votar l’opció C –aquella que diu que no es toqui la Diagonal- els demanaria que es posessin a la pell dels minusvàlids, d’aquelles persones que tenen dificultats de mobilitat”. Res més. No donava arguments que validessin el fet que la reforma millorarà la vida dels discapacitats, però el missatge emotivament sonava bé, oi?
Aquesta tarda he sentit l’Herrera d’Iniciativa, dient que “cal establir un cordó sanitari que faci fora de la política qualsevol intent d’electoralitzar la immigració, fent el buit a tots aquells que des de la dreta pretenen legislar en termes discriminatoris”. Hom sent això i ràpidament s’identifica amb la víctima i blasma els poderosos que pretenen vulnerar els drets dels desfavorits.
Aquestes dues declaracions reafirmen i em serveixen per il•lustrar-vos la tesi defensada per Anthony Browne al seu espectacular llibre Ridículament Correcte –El perill totalitari de la correcció política-. Llegint-lo m’he adonat que potser no és bo callar quan es pensa diferent, que la por al què diran, a trepitjar ulls de poll, no justifica un silenci davant d’un argument fals, per molt políticament correcte que sigui l’argument i sorollós el meu silenci.
Definim les coses. Què és la correcció política? Segons l’autor, "és una ideologia que classifica determinats grups de persones com a víctimes que necessiten que se’ls protegeixi de la crítica, i que fa que els seus partidaris –de la correcció política, s’entén- tinguin la sensació que no s’ha de tolerar cap mena de dissensió". Va néixer als anys 20 a Alemanya, com una branca del marxisme cultural, i va ser adoptada als anys 60 per la contracultura en el seu afany –virtuós- de fomentar la tolerància i de trobar alternatives als valors conservadors de l’època.
El que va començar com una reacció a la ideologia dominant ha esdevingut la ideologia dominant. Tot el que no és políticament correcte esdevé polèmic. En gran part, ha substituït la raó per l’emoció, subordinant la veritat objectiva a una virtut subjectiva (com en l’exemple de l’Hereu). Al principi va ser molt beneficiosa, però amb el temps s’ha anat fent intolerant i dogmàtica fins a trair el propi liberalisme que l’havia impulsat. Diu l’autor que “el seu objectiu és redistribuir el poder i donar suport acrític, automàticament, a les víctimes, sense tenir en compte si se’l mereixen o no, i es posa en contra dels poderosos, sense parar a pensar si són benignes o malignes”. La culpa és d’Occident, dels Estats Units, de les multinacionals, d’Israel i dels homes blancs europeus o nord-americans. “La correcció política tanca la porta al debat i restringeix la capacitat de la societat de combatre els problemes que es presenten,” segons Browne.
Com diu Voltaire, “desaprovo el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”. I quan he vist l’arenga del candidat d’Iniciativa a la presidència de la Generalitat, senyor Herrera, sobre prohibir el debatre sobre immigració en campanya electoral, he notat un calfred que Deu n’hi do.
Jo desconec la filiació política del tal Anthony Browne, i no conec prou la política britànica com per saber si tot el que diu és com ho explica, però us recomano que llegiu el llibre perquè convida a la reflexió. Crec que resulta imprescindible que els demòcrates, la gent normal, encetem un debat i ens mirem la realitat amb criteri. Destriant el que és empíricament demostrable del que no és més que l’opinió tova que tothom acceptarà si la diem; que determinem nosaltres mateixos el que és realment objectiu i el que és una virtut subjectiva.
Perquè permetem el sacrifici animal de la Hala’l i volem prohibir els toros o el correbous? La versió oficial sobre el 23-F que s’explica a les escoles diu tota la veritat? quin va ser el paper del PSC després del Tejerazo? No hi ha alguna cosa de sorprenent en el fet que el fracàs escolar afecti infinitament més els nens que les nenes? Els plans d’estudi i els valors a qualificar hi tenen molt a veure? I l’ensenyament mixt? I el servei militar –ara suspès però encara vigent-, hauria de tornar? Volem un exercit professional per poder enviar-lo arreu del món sense que la societat faci un debat? El subsidi d’atur és la millor solució pels que es queden sense feina? La societat ha de permetre els matrimonis de conveniència que practiquen les minories africanes a Catalunya? Saben els catalans que la Generalitat ens va ser retornada abans del pacte constitucional i que té tanta legitimitat com el Rei? Posats a fer, ho saben els espanyols? Per què els mitjans de comunicació varen oblidar i minimitzar l’acusació del 3% del president Maragall? I les declaracions a TV3 del president Pujol sobre “la pudor de ferum que faria tot si miréssim sota les catifes dels partits”? I tot això només a tall d’exemple. Polèmic? Al•leluia! D’això es tracta en democràcia, de debatre-ho tot.
Perquè si no ho fem els demòcrates, si no ens rebel•lem davant de tanta tonteria i tant de pensament únic, els que destruiran el castell de cartró pedra on viuen els nostres valors seran els reaccionaris de debò, els feixistes, i només els caldrà dir la veritat demostrable i no repetir el còmode discurs políticament correcte que ens encotilla.
Prometo fer-ho, més que mai... parlaré de tot, no em faran callar els censors de la correcció política, perquè tal i com diu una cita del llibre: No hi ha cap veritat que em faci por o que desitjaria que el món sencer ignorés (Thomas Jefferson).
diumenge, 9 de maig del 2010
dimecres, 5 de maig del 2010
ENDESA vs Potus
Explicar a un estranger la realitat del mal encaix de Catalunya a Espanya és fotut. Et trobes arguments i preguntes de tots els colors, segons la procedència de l’interlocutor. Resulta fàcil amb els irlandesos, els holandesos, els escandinaus o els portuguesos –són de països petits que sovint encara han de lluitar per tenir un espai propi-, els parles del sentiment de comunitat i cultura agredida i ho entenen. Més difícil, encara que no impossible, es fer-ho amb ciutadans dels grans estats-nació europeus, tipus Alemanya, el Regne Unit o França –aquí la meva argumentació no parla tant de com som nosaltres, si no de com és de diferent Espanya-, però no es impossible perquè coneixen el nostramo i saben dels seus defectes.
Quan és veritablement pelut és quan tens la conversa amb un ciutadà nord-americà o brasiler. Fills d’uns macroestats on la diferència es intrínseca, els estats federats gestionen i no posen en dubte el lideratge de l’estat federal, i sumar és més important que dividir. Si ataques el tema per la banda cultural, et responen que el castellà és molt important a casa seva, que fem bé de defensar les tradicions –això sí- però que els indis també tenen llengües pròpies –d’estar per casa, deuen considerar- i s’adrecen a l’estat en anglès o portuguès. Amb un hàbil moviment en el teu discurs t’afanyes a dir que els catalans som espoliats fiscalment -compte amb el parany!-: et contestaran que això també li passa a Alemanya amb la UE, i el brasiler et dirà que Sao Paulo manté Brasil en marxa, que als anys 30 varen intentar independitzar-se per les armes i que va acabar com el rosari de l’aurora, i que van optar per liderar el país fent que el president fos paulista sempre que fos possible.
Un per un tots els meus arguments, siguin emocionals o racionals, topaven amb una forma de veure el món buy and large i Europe is so small anyway, fins que un dia, intentant explicar la manca d’oportunitats professionals i la provincialització econòmica de Catalunya envers Madrid, vaig explicar el cas d’Endesa i Gas Natural:
- Una companyia d’obediència catalana, Gas Natural –vaig explicar-, va fer una OPA per comprar el principal subministrador d’electricitat espanyol, ENDESA, i el govern, l’oposició i la premsa espanyola van posar el crit el cel, no podia ser que una empresa de caire estratègic fos controlada pels catalans, i varen buscar un comprador italià (el govern) i alemany (l’oposició) - Bingo! Els acabava de donar un argument que anava directament al moll de l’os de la seva concepció del món: les lleis de lliure mercat i d’igualtat d’oportunitats. El nord-americà –innocentment- em deia que com és que Brussel•les ho havia permès, i el brasiler –més guerrero- que allò sí que ens donava dret a tornar a fer el trabuc.
I em direu, “sí, Savalls, ja ho sabem tot això... a què ve ara tornar a parlar-ne?”. Ai, amics meus... L’altre dia, sopant cap a quarts de nou, piquen al porter automàtic: prrree-prrree. En Potus, el nostre Jack Russell, es posa com un fera (rollo “què volen aquesta gent que truca de matinada?”) i es fot a bordar com si ja intuís baralla. Endesa ad portas!
-Bona nit, vostè dirà.
-Buenas noches, soy de Endesa -mostrant-me l’acreditació.
-Buenas noches usted dirá -Ho sento jo no sóc el Digui-digui.
-¿Es usted el titular del contrato? Hemos visto que tiene contratada Unión Fenosa para el ático primera –i obre una carpeta plena de paperam, i el sopar refredant-se.
-Si. Unión Fenosa, la contratamos a través de Gas Natural, -la empresa catalana la va comprar recentment per tal de potenciar el seu negoci com a subministrador de electricitat–ai, ai, ai que pinten bastos, vaig pensar, mentre que el gos totalment berserk seguia opinant sobre les visites inoportunes tancat a la galeria-. Si viene a vender algo le rogaría que fuera breve, estaba cenando.
-Bien, ¿sabía que dado que Unión Fenosa tiene su sede en Madrid usted está pagando un peaje extra sobre su consumo de electricidad... ? –textual, amb dos collons l’endeso.
L’argumentari de vendes d’Endesa, una empresa italiana gràcies a Espanya, intenta treure profit en termes de màrketing de les campanyes de sensibilització sobre el finançament de Catalunya i, en definitiva, del nostre esperit patriòtic. Hasta aquí llegaron las aguas.
-Mire, lo siento, ¿está usted diciéndome que Endesa es una empresa catalana y Gas Natural no lo es? Revise usted su argumentario de ventas, quizás pueda engañar a alguna vieja, pero ha llamado a la puerta equivocada. Boom, porta als morros.
Què ens diu tot això? Crec que tres coses.
La primera és que la força de la raó està fent que fins i tot l’adversari consideri que els consumidors catalans estem majoritàriament conscienciats que Madrit ens roba. Fóra bo que els unionistes en prenguessin nota.
La segona? Que els diners no tenen ideologia i tot s’hi val per vendre. La mentida també. Però això no ens pot sorprendre, els nostres polítics tenen un màster en manipulació i veritats a mitges.
Però la tercera, i més important, es que pretenen seguir prenent-nos el pèl i els diners, malgrat que fins i tot ho vegin clar els brasilers, els nord-americans i –amb una teatral demostració de violència primària i honesta- en Potus, el meu terrier.
Quan és veritablement pelut és quan tens la conversa amb un ciutadà nord-americà o brasiler. Fills d’uns macroestats on la diferència es intrínseca, els estats federats gestionen i no posen en dubte el lideratge de l’estat federal, i sumar és més important que dividir. Si ataques el tema per la banda cultural, et responen que el castellà és molt important a casa seva, que fem bé de defensar les tradicions –això sí- però que els indis també tenen llengües pròpies –d’estar per casa, deuen considerar- i s’adrecen a l’estat en anglès o portuguès. Amb un hàbil moviment en el teu discurs t’afanyes a dir que els catalans som espoliats fiscalment -compte amb el parany!-: et contestaran que això també li passa a Alemanya amb la UE, i el brasiler et dirà que Sao Paulo manté Brasil en marxa, que als anys 30 varen intentar independitzar-se per les armes i que va acabar com el rosari de l’aurora, i que van optar per liderar el país fent que el president fos paulista sempre que fos possible.
Un per un tots els meus arguments, siguin emocionals o racionals, topaven amb una forma de veure el món buy and large i Europe is so small anyway, fins que un dia, intentant explicar la manca d’oportunitats professionals i la provincialització econòmica de Catalunya envers Madrid, vaig explicar el cas d’Endesa i Gas Natural:
- Una companyia d’obediència catalana, Gas Natural –vaig explicar-, va fer una OPA per comprar el principal subministrador d’electricitat espanyol, ENDESA, i el govern, l’oposició i la premsa espanyola van posar el crit el cel, no podia ser que una empresa de caire estratègic fos controlada pels catalans, i varen buscar un comprador italià (el govern) i alemany (l’oposició) - Bingo! Els acabava de donar un argument que anava directament al moll de l’os de la seva concepció del món: les lleis de lliure mercat i d’igualtat d’oportunitats. El nord-americà –innocentment- em deia que com és que Brussel•les ho havia permès, i el brasiler –més guerrero- que allò sí que ens donava dret a tornar a fer el trabuc.
I em direu, “sí, Savalls, ja ho sabem tot això... a què ve ara tornar a parlar-ne?”. Ai, amics meus... L’altre dia, sopant cap a quarts de nou, piquen al porter automàtic: prrree-prrree. En Potus, el nostre Jack Russell, es posa com un fera (rollo “què volen aquesta gent que truca de matinada?”) i es fot a bordar com si ja intuís baralla. Endesa ad portas!
-Bona nit, vostè dirà.
-Buenas noches, soy de Endesa -mostrant-me l’acreditació.
-Buenas noches usted dirá -Ho sento jo no sóc el Digui-digui.
-¿Es usted el titular del contrato? Hemos visto que tiene contratada Unión Fenosa para el ático primera –i obre una carpeta plena de paperam, i el sopar refredant-se.
-Si. Unión Fenosa, la contratamos a través de Gas Natural, -la empresa catalana la va comprar recentment per tal de potenciar el seu negoci com a subministrador de electricitat–ai, ai, ai que pinten bastos, vaig pensar, mentre que el gos totalment berserk seguia opinant sobre les visites inoportunes tancat a la galeria-. Si viene a vender algo le rogaría que fuera breve, estaba cenando.
-Bien, ¿sabía que dado que Unión Fenosa tiene su sede en Madrid usted está pagando un peaje extra sobre su consumo de electricidad... ? –textual, amb dos collons l’endeso.
L’argumentari de vendes d’Endesa, una empresa italiana gràcies a Espanya, intenta treure profit en termes de màrketing de les campanyes de sensibilització sobre el finançament de Catalunya i, en definitiva, del nostre esperit patriòtic. Hasta aquí llegaron las aguas.
-Mire, lo siento, ¿está usted diciéndome que Endesa es una empresa catalana y Gas Natural no lo es? Revise usted su argumentario de ventas, quizás pueda engañar a alguna vieja, pero ha llamado a la puerta equivocada. Boom, porta als morros.
Què ens diu tot això? Crec que tres coses.
La primera és que la força de la raó està fent que fins i tot l’adversari consideri que els consumidors catalans estem majoritàriament conscienciats que Madrit ens roba. Fóra bo que els unionistes en prenguessin nota.
La segona? Que els diners no tenen ideologia i tot s’hi val per vendre. La mentida també. Però això no ens pot sorprendre, els nostres polítics tenen un màster en manipulació i veritats a mitges.
Però la tercera, i més important, es que pretenen seguir prenent-nos el pèl i els diners, malgrat que fins i tot ho vegin clar els brasilers, els nord-americans i –amb una teatral demostració de violència primària i honesta- en Potus, el meu terrier.
divendres, 30 d’abril del 2010
Quo vadis Europa?
Llegeixo als diaris que els especuladors ataquen el deute públic espanyol i portuguès, posant en perill l’estabilitat de la zona euro, intentant produir un efecte contagi de les economies del sud d’Europa repetint el fenomen grec. Els governs francès i alemany busquen maneres de garantir que el xec de 30.000 milions d’euros que preparem per Grècia no s’esmerci en un pou sense fons.
Jo no sé vosaltres, però jo no entenc res davant d’aquest tipus d’informació. Però és portada a tots els diaris, i la població torna a estar alterada pensant en que s’acosta una nova crisi que encara ens deixarà més fotuts del que ja estem.
Per una banda, coneixent economistes i periodistes ens trobem amb articles que són el resultat de la suma de “saber demà perquè hom s’equivoca avui” dels primers, i de la proverbial manca de documentació, frivolitat, i servilisme dels segons. Uns textos indesxifrables i alarmistes fruit d’haver llegit massa notícies d’agència, a la recerca d’un bon titular que faci vendre més diaris i compleixi amb el sacrosant deure del periodista econòmic en qüestió, que no es altre que fotre-li galetes al govern o deixar clar que no és culpa d’aquest segons qui paga la seva nòmina.
De tot el que està passant, però, es fan evidents alguns paradigmes espectaculars. Resulta que la Unió Europea té un President del Consell que no pinta res en tot això. És un senyor belga que es diu Herman Van Rompuy (ho he hagut de buscar a la wikipèdia), que els polítics europeus varen col•locar després d’interminables reunions i consensos més propis de la tria d’un nou abat al segle XI que d’una democràcia moderna. Bé, doncs resulta que aquest bon home no hi pinta res en tot aquest desgavell, tindrà altra feina, o el que és més segur, no té ni poder ni atribucions per resoldre res. Em pregunto de què serveix, digueu-me tiquis-miquis.
Els europeus també tenim un president de torn de la Unió, i resulta que es l’àliga de les finances i amic de Catalunya, el senyor Zapatero. Doncs tampoc. Aquest tampoc pot fer res per solucionar els atacs al deute públic grec, i sembla que els seus socis europeus li demanen que arregli el desgavell de les finances espanyoles ja que, com deia Margaret Thatcher, “lo dolent del socialisme és que eventualment s’acaben els diners dels altres”.
A qui mira Europa per solucionar el problema de l’euro es a Alemanya i a França, els veritables amos del pati de veïns.
Soc un europeista convençut, però em varen vendre una cosa que no és. La Unió Europea havia de ser un exemple de democràcia, un ens que vetllés per l’acompliment de normes legislatives modernes per afrontar els reptes del segle XXI. Una organització supranacional i democràtica que tingués cura de la riquesa cultural i el potencial de treball, investigació i millora dels seus pobles i ciutadans. Resulta que no, que per ara, per no haver no hi ha ni una opinió pública transnacional, als europeus només ens uneix la Champions.
El cert és que no hi ha una política econòmica comuna, hi ha una unitat monetària que ha creat un gran terreny adobat pel triomf de les grans multinacionals de distribució franceses, les grans marques alemanyes d’automoció, o les grans operacions financeres dels bancs de primera divisió. A canvi de renunciar a part de la seva sobirania nacional –sense que el Tribunal Constitucional es passés quatre anys debatent-ho- els polítics dels estats menors supeditats a la voluntat de l’eix París-Berlín, poden seguir manegant els seus pressupostos interns per fer el fatxenda a Madrid, Varsòvia o Atenes. Per pagar favors als empresaris locals, legislar en favor dels seus jardins de vots i, en definitiva, per continuar follant-se la rossa de torn es digui Paloma, Irina o Helena. Només hi ha una condició: que no la vessin massa o estirin més el braç que la màniga, com sembla que han fet els grecs.
Entenc que trigarem anys, però el nou repte democràtic i de futur que afrontem els europeus és el de superar aquesta Europa de nyigui nyogui construïda per satisfer els interessos d’uns quants, aquest superlobby multinacional, i construir una estructura de poder polític europea basada en aquelles coses que ens uneixen: la diversitat, el cristianisme, els valors de la revolució francesa, i el futbol, és clar.
Jo no sé vosaltres, però jo no entenc res davant d’aquest tipus d’informació. Però és portada a tots els diaris, i la població torna a estar alterada pensant en que s’acosta una nova crisi que encara ens deixarà més fotuts del que ja estem.
Per una banda, coneixent economistes i periodistes ens trobem amb articles que són el resultat de la suma de “saber demà perquè hom s’equivoca avui” dels primers, i de la proverbial manca de documentació, frivolitat, i servilisme dels segons. Uns textos indesxifrables i alarmistes fruit d’haver llegit massa notícies d’agència, a la recerca d’un bon titular que faci vendre més diaris i compleixi amb el sacrosant deure del periodista econòmic en qüestió, que no es altre que fotre-li galetes al govern o deixar clar que no és culpa d’aquest segons qui paga la seva nòmina.
De tot el que està passant, però, es fan evidents alguns paradigmes espectaculars. Resulta que la Unió Europea té un President del Consell que no pinta res en tot això. És un senyor belga que es diu Herman Van Rompuy (ho he hagut de buscar a la wikipèdia), que els polítics europeus varen col•locar després d’interminables reunions i consensos més propis de la tria d’un nou abat al segle XI que d’una democràcia moderna. Bé, doncs resulta que aquest bon home no hi pinta res en tot aquest desgavell, tindrà altra feina, o el que és més segur, no té ni poder ni atribucions per resoldre res. Em pregunto de què serveix, digueu-me tiquis-miquis.
Els europeus també tenim un president de torn de la Unió, i resulta que es l’àliga de les finances i amic de Catalunya, el senyor Zapatero. Doncs tampoc. Aquest tampoc pot fer res per solucionar els atacs al deute públic grec, i sembla que els seus socis europeus li demanen que arregli el desgavell de les finances espanyoles ja que, com deia Margaret Thatcher, “lo dolent del socialisme és que eventualment s’acaben els diners dels altres”.
A qui mira Europa per solucionar el problema de l’euro es a Alemanya i a França, els veritables amos del pati de veïns.
Soc un europeista convençut, però em varen vendre una cosa que no és. La Unió Europea havia de ser un exemple de democràcia, un ens que vetllés per l’acompliment de normes legislatives modernes per afrontar els reptes del segle XXI. Una organització supranacional i democràtica que tingués cura de la riquesa cultural i el potencial de treball, investigació i millora dels seus pobles i ciutadans. Resulta que no, que per ara, per no haver no hi ha ni una opinió pública transnacional, als europeus només ens uneix la Champions.
El cert és que no hi ha una política econòmica comuna, hi ha una unitat monetària que ha creat un gran terreny adobat pel triomf de les grans multinacionals de distribució franceses, les grans marques alemanyes d’automoció, o les grans operacions financeres dels bancs de primera divisió. A canvi de renunciar a part de la seva sobirania nacional –sense que el Tribunal Constitucional es passés quatre anys debatent-ho- els polítics dels estats menors supeditats a la voluntat de l’eix París-Berlín, poden seguir manegant els seus pressupostos interns per fer el fatxenda a Madrid, Varsòvia o Atenes. Per pagar favors als empresaris locals, legislar en favor dels seus jardins de vots i, en definitiva, per continuar follant-se la rossa de torn es digui Paloma, Irina o Helena. Només hi ha una condició: que no la vessin massa o estirin més el braç que la màniga, com sembla que han fet els grecs.
Entenc que trigarem anys, però el nou repte democràtic i de futur que afrontem els europeus és el de superar aquesta Europa de nyigui nyogui construïda per satisfer els interessos d’uns quants, aquest superlobby multinacional, i construir una estructura de poder polític europea basada en aquelles coses que ens uneixen: la diversitat, el cristianisme, els valors de la revolució francesa, i el futbol, és clar.
diumenge, 25 d’abril del 2010
La democràcia no és notícia de portada
Enzensberger, en el seu llibre En el laberinto de la inteligencia, diu que les societats desenvolupen el seu propi catàleg de virtuts, dignes d’esforç, i que la cotització d’aquestes fluctua amb el temps. Malauradament, la modernitat no ha mantingut valors del món antic o medieval com la fidelitat, el coratge, la saviesa, la humilitat o la cavallerositat. Considera més adequats valors com la flexibilitat, la capacitat de treballar en equip o la d’imposar-se als altres. De la mateixa manera, la premsa ideal -el mite que el lector de diaris té dins el seu propi catàleg de valors sobre què significa la informació i l’opinió periodística- no ha mantingut la condició de fiscalitzar al poder, de vetllar pels veritables interessos dels ciutadans o de fer-se ressò del que diu l’opinió pública, com en el romanticisme, encara que els lectors, inconscientment, seguim atribuint aquest paper als diaris. Donem credibilitat als mitjans i considerem inconscientment que actuen sota unes normes de criteri democràtic i de servei social que no corresponen precisament als interessos dels seus propietaris i directors.
La societat de la informació i la possibilitat que ara tenim de buscar opinions fora dels cercles del paper imprès ens fa evident, sortosament, aquesta mena de disglòssia entre els continguts que són o no noticia segons qui paga. Les fonts de la credibilitat han canviat, estem atomitzant-les entre tots, i això em fa sentir optimista sobre el futur.
Tot això que dic ho evidencien les portades d’El Periódico i La Vanguardia d’avui diumenge 25 d’abril. Els forjadors monopolistes de l’opinió pública catalana, els impulsors de la sociovergència, aquells que trien el que toca i el que no toca que ens interessi, han decidit que el tema del dia son les manis a favor d’en Garzón (4.500 persones a Barcelona), i que no toca parlar de les consultes per a la independència (35.000 voluntaris aquest diumenge). Coses que toquen? La sentència del TC, l’estatut, en Garzón o els 30.000 milions d’euros que els alemanys hauran de posar sobre la taula perquè uns veïns del sud es jubilen als 61 anys i no als 67 com ells. Coses que no toquen? Les consultes per a la independència, el passat d’en Samaranch, o els 22.000 milions d’euros que uns veïns del sud ens foten cada any per seguir alimentant els seus jardins de vots. I el lector què? On es forma la seva opinió? És seva? Tria ell el que interessa?
Les portades d’avui de l’establishment em recorden les dels anys 70. Algun grup de l’oposició al franquisme en muntava alguna de grossa – fossin obrers, capellans, intel•lectuals o associacions de veïns- mentre que La Vanguardia parlava de la recepción que el Presidente de la Diputación, excelentísimo señor don Juan Antonio Samaranch, había ofrecido a don Juan Carlos en su visita a la Ciudad Condal. Tot molt lampedusià, oi? El problema és que amb els nostres referents de valors hollywoodians barrejats amb la democràcia, ens varem pensar que Joan Tàpia era Bob Woodward, que Josep Pernau era Carl Bernstein, que El Periódico era el Washington Post i La Vanguardia el New York Times. Innocents! Aquests diaris el que són és el púlpit del poder, covard i llepa, farcit d’articulistes i gestors de l’opinió pública que, a més a més, tenen la barra de demanar coratge als polítics mentre que ells segueixen amorrats a la mamella.
Volia dir-vos això avui, i no demà. Quan escric aquests rengles un milió tres-cents mil catalans poden exercir el seu dret de vot en una consulta popular que representa el més gran exercici de democràcia de base mai fet a la península Ibèrica. Un exemple de participació i compromís cívic sense precedents similars a l’Europa contemporània, només comparable, al meu entendre, a les mobilitzacions populars pels drets civils als anys 50 als EUA. La notícia de portada avui hauria de ser que un poble s’organitza per autoconsultar-se perquè la democràcia formal on viu no els soluciona els problemes, votin sí o votin no. Perquè no està en joc la independència de Catalunya, està en joc la supervivència de la idea de la democràcia i de la sobirania popular. Encara que això no sigui noticia de portada per als nostres diaris.
La societat de la informació i la possibilitat que ara tenim de buscar opinions fora dels cercles del paper imprès ens fa evident, sortosament, aquesta mena de disglòssia entre els continguts que són o no noticia segons qui paga. Les fonts de la credibilitat han canviat, estem atomitzant-les entre tots, i això em fa sentir optimista sobre el futur.
Tot això que dic ho evidencien les portades d’El Periódico i La Vanguardia d’avui diumenge 25 d’abril. Els forjadors monopolistes de l’opinió pública catalana, els impulsors de la sociovergència, aquells que trien el que toca i el que no toca que ens interessi, han decidit que el tema del dia son les manis a favor d’en Garzón (4.500 persones a Barcelona), i que no toca parlar de les consultes per a la independència (35.000 voluntaris aquest diumenge). Coses que toquen? La sentència del TC, l’estatut, en Garzón o els 30.000 milions d’euros que els alemanys hauran de posar sobre la taula perquè uns veïns del sud es jubilen als 61 anys i no als 67 com ells. Coses que no toquen? Les consultes per a la independència, el passat d’en Samaranch, o els 22.000 milions d’euros que uns veïns del sud ens foten cada any per seguir alimentant els seus jardins de vots. I el lector què? On es forma la seva opinió? És seva? Tria ell el que interessa?
Les portades d’avui de l’establishment em recorden les dels anys 70. Algun grup de l’oposició al franquisme en muntava alguna de grossa – fossin obrers, capellans, intel•lectuals o associacions de veïns- mentre que La Vanguardia parlava de la recepción que el Presidente de la Diputación, excelentísimo señor don Juan Antonio Samaranch, había ofrecido a don Juan Carlos en su visita a la Ciudad Condal. Tot molt lampedusià, oi? El problema és que amb els nostres referents de valors hollywoodians barrejats amb la democràcia, ens varem pensar que Joan Tàpia era Bob Woodward, que Josep Pernau era Carl Bernstein, que El Periódico era el Washington Post i La Vanguardia el New York Times. Innocents! Aquests diaris el que són és el púlpit del poder, covard i llepa, farcit d’articulistes i gestors de l’opinió pública que, a més a més, tenen la barra de demanar coratge als polítics mentre que ells segueixen amorrats a la mamella.
Volia dir-vos això avui, i no demà. Quan escric aquests rengles un milió tres-cents mil catalans poden exercir el seu dret de vot en una consulta popular que representa el més gran exercici de democràcia de base mai fet a la península Ibèrica. Un exemple de participació i compromís cívic sense precedents similars a l’Europa contemporània, només comparable, al meu entendre, a les mobilitzacions populars pels drets civils als anys 50 als EUA. La notícia de portada avui hauria de ser que un poble s’organitza per autoconsultar-se perquè la democràcia formal on viu no els soluciona els problemes, votin sí o votin no. Perquè no està en joc la independència de Catalunya, està en joc la supervivència de la idea de la democràcia i de la sobirania popular. Encara que això no sigui noticia de portada per als nostres diaris.
dimarts, 20 d’abril del 2010
Sant Jordi mola, malgrat tot
Aquest divendres torna a ser Sant Jordi, la qual cosa cada any em provoca sentiments contradictoris. Possiblement, és la festa laica que més m’agrada amb diferència, i la tradició que més m’agrada explicar arreu on vaig i a tothom que em vulgui escoltar és la del llibre i la rosa. Amb tot luxe de detalls els dic que al meu país hi ha un dia on ens regalem llibres i roses, amor i cultura, i tot plegat. Malgrat això, la perspectiva que tinc des que em dedico professionalment al món de l’edició és més aviat de prevenció.
El 23 d’abril representa entre el 20 i el 30 per cent de les vendes de llibres a casa nostra. Les editorials es reserven les millors novetats, més ben dit, les novetats més comercials, per posar-les a l’abast dels lectors. Els catalans es veuen empesos a comprar com a mínim un llibre per barba, i les catalanes també encara que no en portin, elles, de barba. Moltes persones que no compren llibres durant l’any, per Sant Jordi s’acosten a les parades i ho fan, encara que sigui el que donen amb El Mundo Deportivo. Les persones que els agrada la lectura aprofiten per comprar un exemplar d’aquella novetat d’aquell autor determinat que els agrada. Els malalts dels llibres, com nosaltres a casa que tenim més de seixanta metres lineals de prestatgeries plenes de llibres de tota mena, comencem el dia dient-nos que “avui no hi caurem” i acabem per comprar dos, tres i fins i tot més llibres ab-so-lu-ta-ment im-pres-cin-di-bles.
El que és més fotut és establir la frontera entre el que ens ven la imatge de la diada, la cultura, l’afany de saber, el plaer de llegir, la tradició, de la resposta com a consumidors a l’allau d’ofertes i centímetres quadrats d’elogis creuats entre autors, editorials i institucions als diaris... i, sobretot, d’aquest afany íntim que tenim a l’hora de comprar un llibre, la de comprar la nostra pròpia imatge, la nostra ànima. El llibre esdevé un objecte que tant en l’acte de compra com en la seva exhibició a la llibreria de casa parla de nosaltres, fins i tot quan ni l’hem llegit ni ho farem, perquè de llibres se’n compren molts, se’n llegeixen més aviat pocs i encara se’n treu profit de menys.
Tot això és evident per a la indústria editorial. Ens coneixen, i aquells editors que tenen una novetat esperada pel públic no la posen necessariament ara al mercat, hi ha molt de soroll i la venda d’un llibre així ja està garantida independentment de Sant Jordi. El que posen al mercat són llibres de laboratori, productes de la suma d’un autor que sigui interessant per als periodistes –no importa la raó per la qual ho és-, un tema o personatge calentet –tipus polític, cine, futbol, premsa rosa, o volcans en erupció (encara que no els agafarà a temps)-, un bon títol i una bona contraportada, i molta, molta, molta presència a la premsa i als informatius.
Quin resultat té tot això? Només els grups editorials capaços de fer lobby a les teles, ràdios i diaris tenen l’oportunitat de posar-nos davant dels nassos les seves “apostes” per al dia del llibre, i moltíssim talent es quedarà dins les caixes sense obrir, al darrera del taulell del llibreters. Aquests ja no recomanen més que el que els hi diuen les grans editorials, perquè és materialment impossible que es puguin fer una idea sobre el que venen, donat el nombre de novetats que els cau al damunt, i el que volen es vendre. Poden, això sí, recomanar aquest autor o un altre, o la novetat d’una editorial o una altra, intentant endevinar si el comprador té un perfil més Anagrama o més Planeta, més Irving o més Pérez Reverte, més futbolero o més “salvem el planeta”. Probablement, aquesta és la raó per la qual, personalment, aprofito Sant Jordi per triar clàssics tipus Chateubriand o Chrétien de Troyes.
De tota aquesta putrefacció comercial del virtuós acte de comprar un llibre, potser el que em fot més són les excuses dels periodistes que treuen un llibre aquests dies i utilitzen les seves columnes als diaris per demanar-nos excuses per parlar-ne alhora que gairebé ens comuniquen que estaran firmant a El Corte Inglés de tal a tal hora. No ens expliquen que es varen comprometre contractualment amb l’editor de torn a vendre’ns la moto directament i sense embuts.
Tot això ja ho sabíeu, però no crec que sigui dolent recordar-ho. I em pregunto... per què al bell mig de tanta instrumentalització comercial em segueix agradant tant la diada de Sant Jordi?
Per una banda és el dia dels enamorats. El nostre dia dels enamorats i no la conya aquesta del catorse de febreru. El meu sogre, al cel sia, tallava una rosa del seu jardí i li portava a la seva dona a primera hora del matí; el roser de la terrassa dubto que les faci tan maques però jo també ho faré. Les nostres tradicions són nostres i jo sóc dels Reis i no del Pare Noel, sóc de panellets, i al Halloween i a les carbasses que els bombi un elefant pelut. A mi el mes d’Abril, Sant Jordi, els llibres, les roses i la meva dona em posen, que carai!
Per altra banda, sant Jordi és el patró de Catalunya, en nom seu i de la seva creu els exèrcits comtals varen repartir estopa amunt i avall de la península i del Mediterrani, portant el mal rollo a casa dels altres enlloc de patir-lo a casa. La seva creu encara voleia a la bandera de Barcelona, malgrat els intents revisionistes i políticament correctes d’alguns polítics progres que varen jugar a canviar-nos l’escut -no ho penso oblidar en la vida-, encara que la Rahola hagi aparcat les “adidas nazareno” i ara vesteixi sabates de tacó, encara que hagi canviat el PI per CiU, i encara que ens demani excuses per parlar-nos excepcionalment del seu nou llibre sobre l’Artur Mas des de la seva columna a La Vanguardia.
El 23 d’abril representa entre el 20 i el 30 per cent de les vendes de llibres a casa nostra. Les editorials es reserven les millors novetats, més ben dit, les novetats més comercials, per posar-les a l’abast dels lectors. Els catalans es veuen empesos a comprar com a mínim un llibre per barba, i les catalanes també encara que no en portin, elles, de barba. Moltes persones que no compren llibres durant l’any, per Sant Jordi s’acosten a les parades i ho fan, encara que sigui el que donen amb El Mundo Deportivo. Les persones que els agrada la lectura aprofiten per comprar un exemplar d’aquella novetat d’aquell autor determinat que els agrada. Els malalts dels llibres, com nosaltres a casa que tenim més de seixanta metres lineals de prestatgeries plenes de llibres de tota mena, comencem el dia dient-nos que “avui no hi caurem” i acabem per comprar dos, tres i fins i tot més llibres ab-so-lu-ta-ment im-pres-cin-di-bles.
El que és més fotut és establir la frontera entre el que ens ven la imatge de la diada, la cultura, l’afany de saber, el plaer de llegir, la tradició, de la resposta com a consumidors a l’allau d’ofertes i centímetres quadrats d’elogis creuats entre autors, editorials i institucions als diaris... i, sobretot, d’aquest afany íntim que tenim a l’hora de comprar un llibre, la de comprar la nostra pròpia imatge, la nostra ànima. El llibre esdevé un objecte que tant en l’acte de compra com en la seva exhibició a la llibreria de casa parla de nosaltres, fins i tot quan ni l’hem llegit ni ho farem, perquè de llibres se’n compren molts, se’n llegeixen més aviat pocs i encara se’n treu profit de menys.
Tot això és evident per a la indústria editorial. Ens coneixen, i aquells editors que tenen una novetat esperada pel públic no la posen necessariament ara al mercat, hi ha molt de soroll i la venda d’un llibre així ja està garantida independentment de Sant Jordi. El que posen al mercat són llibres de laboratori, productes de la suma d’un autor que sigui interessant per als periodistes –no importa la raó per la qual ho és-, un tema o personatge calentet –tipus polític, cine, futbol, premsa rosa, o volcans en erupció (encara que no els agafarà a temps)-, un bon títol i una bona contraportada, i molta, molta, molta presència a la premsa i als informatius.
Quin resultat té tot això? Només els grups editorials capaços de fer lobby a les teles, ràdios i diaris tenen l’oportunitat de posar-nos davant dels nassos les seves “apostes” per al dia del llibre, i moltíssim talent es quedarà dins les caixes sense obrir, al darrera del taulell del llibreters. Aquests ja no recomanen més que el que els hi diuen les grans editorials, perquè és materialment impossible que es puguin fer una idea sobre el que venen, donat el nombre de novetats que els cau al damunt, i el que volen es vendre. Poden, això sí, recomanar aquest autor o un altre, o la novetat d’una editorial o una altra, intentant endevinar si el comprador té un perfil més Anagrama o més Planeta, més Irving o més Pérez Reverte, més futbolero o més “salvem el planeta”. Probablement, aquesta és la raó per la qual, personalment, aprofito Sant Jordi per triar clàssics tipus Chateubriand o Chrétien de Troyes.
De tota aquesta putrefacció comercial del virtuós acte de comprar un llibre, potser el que em fot més són les excuses dels periodistes que treuen un llibre aquests dies i utilitzen les seves columnes als diaris per demanar-nos excuses per parlar-ne alhora que gairebé ens comuniquen que estaran firmant a El Corte Inglés de tal a tal hora. No ens expliquen que es varen comprometre contractualment amb l’editor de torn a vendre’ns la moto directament i sense embuts.
Tot això ja ho sabíeu, però no crec que sigui dolent recordar-ho. I em pregunto... per què al bell mig de tanta instrumentalització comercial em segueix agradant tant la diada de Sant Jordi?
Per una banda és el dia dels enamorats. El nostre dia dels enamorats i no la conya aquesta del catorse de febreru. El meu sogre, al cel sia, tallava una rosa del seu jardí i li portava a la seva dona a primera hora del matí; el roser de la terrassa dubto que les faci tan maques però jo també ho faré. Les nostres tradicions són nostres i jo sóc dels Reis i no del Pare Noel, sóc de panellets, i al Halloween i a les carbasses que els bombi un elefant pelut. A mi el mes d’Abril, Sant Jordi, els llibres, les roses i la meva dona em posen, que carai!
Per altra banda, sant Jordi és el patró de Catalunya, en nom seu i de la seva creu els exèrcits comtals varen repartir estopa amunt i avall de la península i del Mediterrani, portant el mal rollo a casa dels altres enlloc de patir-lo a casa. La seva creu encara voleia a la bandera de Barcelona, malgrat els intents revisionistes i políticament correctes d’alguns polítics progres que varen jugar a canviar-nos l’escut -no ho penso oblidar en la vida-, encara que la Rahola hagi aparcat les “adidas nazareno” i ara vesteixi sabates de tacó, encara que hagi canviat el PI per CiU, i encara que ens demani excuses per parlar-nos excepcionalment del seu nou llibre sobre l’Artur Mas des de la seva columna a La Vanguardia.
dimecres, 14 d’abril del 2010
Garzón i la transició als editorials americans
El regne d’Espanya és noticia últimament als mitjans de comunicació dels Estats Units. El passat dia 8, New York Times es preguntava al seu editorial com era possible que un sindicat feixista pogués fotre fora un jutge per investigar els crims del franquisme; ahir dia 13, el conservador Wall Street Journal carregava contra Garzón i deia que el magistrat rebia el que es mereixia.
Com diria un amic meu, sortir a les editorials d’aquests diaris “no és moc de gall d’indi” i demostra que quan mirem la transició, i ens fixem en les institucions espanyoles tal i com estan muntades, hi ha alguna cosa que grinyola.
A mi en Garzón no em provoca cap simpatia especial. L’Audiencia Nacional és una institució sense paral•lelismes coneguts en l’entorn democràtic europeu, hereva del TOP (Tribunal de Orden Público) franquista, una cort “especial” que la dictadura creà l’any 63 en substitució del Tribunal especial de Represión de la Masonería y el Comunismo, tenint com a funció principal la persecució dels “delictes polítics”.
I a això s’ha dedicat en Garzón, sigui a Xile, a Catalunya, a Euskadi o en contra de Bin Laden, convertint-se en un espècie de martell d’heretges, ventat o blasmat pels mitjans de comunicació espanyols segons si els perseguits eren de un color polític o un altre. Un tribunal per sobre de les Lleis, un “justisiero togado” que passava per sobre de tot i tothom perquè, en el fons, les atribucions de l’Audiència Nacional son difuses i tot s’hi valia.
Resulta que en Garzón va decidir investigar els crims del franquisme, i que un grapat de fatxes l’han pillat amb el pas canviat. No es pot perseguir el que va quedar perdonat per la Llei d’Amnistia de l’any 1977. I ara van a per ell, i ara l’esquerra el vol convertir en l’heroi de la memòria històrica, i ara tothom es gira cap a la transició i veu la quantitat de merda que ens vàrem empassar tots plegats, els uns i els altres, però sobretot uns: els demòcrates.
El que a mi em sobte és que ara la gent s’escandalitzi. Que no teniu memòria? Que us heu cregut el que us han explicat al Cuéntame i als articles del Sapiens? El que jo recordo dels anys 1975 al 1977 és que la gent estava cagada, els uns i els altres. Perquè si bé és veritat que la gent d’ordre s’enduia els quartos a Suïssa i Andorra, també ho és que el dictador va morir al llit i al carrer no va sortir ni Déu a demanar res. La gent normal es mobilitzava xiuxiuejant, la gent tenia un gran anhel de democràcia, però no per haver llegit tot el fons d’El Ruedo Ibérico –com pretenen vendre els protagonistes de la transició- sinó perquè volia ser gent normal, com els turistes que venien cada any i que, amb insultant condescendència, ens deien que Spain era different.
El pacte de la transició, basat en la por de tots, bescanviava democràcia per immunitat. I això va tenir el beneplàcit de tots aquells que ara posen el crit al cel. Un pacte pràctic que va tenir la benedicció, entre altres del New York Times i del Wall Street Journal. El dia de denunciar que allò era una vergonya era aleshores. Però no era possible, ni per als espanyolets ni per als americans. Que no recordem o no us ho han ensenyat al cole –això segur que no, al cole ara s’ensenya a tenir por del canvi climàtic com a nosaltres a un atac nuclear, als nostres pares al comunisme i als avis al dimoni-? El 1975 la CIA suportava el règim de Pinochet a Xile; els montoneros feien la guerrilla a Argentina; Saigon era presa pels comunistes del Vietcong; el Grapo i l’ETA mataven membres de les forces de seguretat de l’estat; el franquisme acabava de fer els seus últims afusellaments i el canal de Suez tornava a estar operatiu després d’anys de tancament de resultes de la guerra dels 6 dies. El món estava dividit en dos blocs enfrontats i occident havia de garantir que Espanya caigués de la banda de les democràcies parlamentàries, a qualsevol preu.
És ara el moment de dessacralitzar la transició? Ho pregunto perquè aquesta és la mare dels ous. Després de tants anys de tenir-la pels núvols algú haurà de reconèixer que entre tots varen parir un sistema democràtic de baixíssima qualitat, i la pervivència del TOP en forma d’Audiència Nacional només n’és un exemple. Ara... què esperàvem d’un pacte entre Falange i el PCE?
Com diria un amic meu, sortir a les editorials d’aquests diaris “no és moc de gall d’indi” i demostra que quan mirem la transició, i ens fixem en les institucions espanyoles tal i com estan muntades, hi ha alguna cosa que grinyola.
A mi en Garzón no em provoca cap simpatia especial. L’Audiencia Nacional és una institució sense paral•lelismes coneguts en l’entorn democràtic europeu, hereva del TOP (Tribunal de Orden Público) franquista, una cort “especial” que la dictadura creà l’any 63 en substitució del Tribunal especial de Represión de la Masonería y el Comunismo, tenint com a funció principal la persecució dels “delictes polítics”.
I a això s’ha dedicat en Garzón, sigui a Xile, a Catalunya, a Euskadi o en contra de Bin Laden, convertint-se en un espècie de martell d’heretges, ventat o blasmat pels mitjans de comunicació espanyols segons si els perseguits eren de un color polític o un altre. Un tribunal per sobre de les Lleis, un “justisiero togado” que passava per sobre de tot i tothom perquè, en el fons, les atribucions de l’Audiència Nacional son difuses i tot s’hi valia.
Resulta que en Garzón va decidir investigar els crims del franquisme, i que un grapat de fatxes l’han pillat amb el pas canviat. No es pot perseguir el que va quedar perdonat per la Llei d’Amnistia de l’any 1977. I ara van a per ell, i ara l’esquerra el vol convertir en l’heroi de la memòria històrica, i ara tothom es gira cap a la transició i veu la quantitat de merda que ens vàrem empassar tots plegats, els uns i els altres, però sobretot uns: els demòcrates.
El que a mi em sobte és que ara la gent s’escandalitzi. Que no teniu memòria? Que us heu cregut el que us han explicat al Cuéntame i als articles del Sapiens? El que jo recordo dels anys 1975 al 1977 és que la gent estava cagada, els uns i els altres. Perquè si bé és veritat que la gent d’ordre s’enduia els quartos a Suïssa i Andorra, també ho és que el dictador va morir al llit i al carrer no va sortir ni Déu a demanar res. La gent normal es mobilitzava xiuxiuejant, la gent tenia un gran anhel de democràcia, però no per haver llegit tot el fons d’El Ruedo Ibérico –com pretenen vendre els protagonistes de la transició- sinó perquè volia ser gent normal, com els turistes que venien cada any i que, amb insultant condescendència, ens deien que Spain era different.
El pacte de la transició, basat en la por de tots, bescanviava democràcia per immunitat. I això va tenir el beneplàcit de tots aquells que ara posen el crit al cel. Un pacte pràctic que va tenir la benedicció, entre altres del New York Times i del Wall Street Journal. El dia de denunciar que allò era una vergonya era aleshores. Però no era possible, ni per als espanyolets ni per als americans. Que no recordem o no us ho han ensenyat al cole –això segur que no, al cole ara s’ensenya a tenir por del canvi climàtic com a nosaltres a un atac nuclear, als nostres pares al comunisme i als avis al dimoni-? El 1975 la CIA suportava el règim de Pinochet a Xile; els montoneros feien la guerrilla a Argentina; Saigon era presa pels comunistes del Vietcong; el Grapo i l’ETA mataven membres de les forces de seguretat de l’estat; el franquisme acabava de fer els seus últims afusellaments i el canal de Suez tornava a estar operatiu després d’anys de tancament de resultes de la guerra dels 6 dies. El món estava dividit en dos blocs enfrontats i occident havia de garantir que Espanya caigués de la banda de les democràcies parlamentàries, a qualsevol preu.
És ara el moment de dessacralitzar la transició? Ho pregunto perquè aquesta és la mare dels ous. Després de tants anys de tenir-la pels núvols algú haurà de reconèixer que entre tots varen parir un sistema democràtic de baixíssima qualitat, i la pervivència del TOP en forma d’Audiència Nacional només n’és un exemple. Ara... què esperàvem d’un pacte entre Falange i el PCE?
divendres, 9 d’abril del 2010
Gràcies Justo!
Avui és un dia collonut. Els propietaris dels mitjans de comunicació catalans han vist com un “que no és dels seus”, un tio a qui no donen ni l’hora, un parvenu, en definitiva, un xarnego, s’ha mullat i donarà tot el suport possible a la participació en el referèndum per l’autodeterminació a Cornellà. Tots els wanabis ciutadans Kane de Barcelona en fora de joc d’una tacada.
Els grups de comunicació catalans, fastigosament enganxats al poder dels partits polítics, a l’omertà catalana, al “d’això no es pot parlar”, a l’“ara no toca”. Servils amb els poderosos i cruels amb els que ho eren i cauen en desgràcia. Pagadors d’enquestes manipuladores, venedors de fum i guàrdia pretoriana de l’status quo, han quedat retratats en tota la magnitud de la seva vergonya per part del propietari de Radio Tele-Taxi.
En Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) ha decidit donar aquest pas perquè “vull que els meus fills puguin decidir el seu futur. Jo sóc una conseqüència del fet que els meus pares no van poder decidir. Van haver de venir a Catalunya fugint de la gana. No demanaré el sí, ni el no. Només reivindico que la gent pugui tenir el dret de decidir. No hi ha res més important que això”. Jo no sé a vosaltres, però a mi m’alegra el dia unes declaracions tant clares i sinceres. Democràcia pel davant de tot.
Tinc la dissort genètica de tenir 7 de 8 cognoms catalans, l’altre es d’origen basc. Aquest fet, a ulls de l’esquerra políticament correcta i dogmàtica, sembla que em desqualifiqui per parlar dels ets i uts de la vida i les aspiracions dels catalans, i dels seus fills, que varen venir a “buscar-se” la vida a Catalunya al llarg del segle XX. No és veritat. No ho pot ser quan aquestes persones, son amb qui treballem, amb qui parlem de futbol, amb qui discutim de política, amb qui fem amistats de per vida i amb qui ens casem. El que és mestís és Catalunya, i en Justo Molinero és nosaltres.
Els partits amb pedigrí català sovint han donat per perdut el cinturó industrial com a electorat potencialment catalanista. S’hi han adreçat sempre amb una barreja de condescendència, por i classisme integrador. Per altra banda, socialistes, comunistes i espanyolistes han venut, des del paternalisme protector i erigint-se sempre com a interpretadors de la voluntat popular dels immigrats, la idea que els seus partits eren els qui aportaven al sistema aquesta gent que, segons la seva insultant mentida, d’altra manera viurien d’esquenes a Catalunya. Tots ells ens volen fer creure el que no és, que hi ha dos països. Si va ser veritat en el passat, jo diria que ja no ho és.
No ho és perquè les persones com Justo Molinero exerceixen la seva catalanitat no tant sols parlant català d’estar per casa o no, ho fan anant a l’arrel de l’ADN republicà, del pacte, d’“ens posem d’acord en estar en desacord”, el moll de l’os de la democràcia: el dret a decidir. Chapeau! Quina gran lliçó, gràcies Justo.
Els grups de comunicació catalans, fastigosament enganxats al poder dels partits polítics, a l’omertà catalana, al “d’això no es pot parlar”, a l’“ara no toca”. Servils amb els poderosos i cruels amb els que ho eren i cauen en desgràcia. Pagadors d’enquestes manipuladores, venedors de fum i guàrdia pretoriana de l’status quo, han quedat retratats en tota la magnitud de la seva vergonya per part del propietari de Radio Tele-Taxi.
En Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) ha decidit donar aquest pas perquè “vull que els meus fills puguin decidir el seu futur. Jo sóc una conseqüència del fet que els meus pares no van poder decidir. Van haver de venir a Catalunya fugint de la gana. No demanaré el sí, ni el no. Només reivindico que la gent pugui tenir el dret de decidir. No hi ha res més important que això”. Jo no sé a vosaltres, però a mi m’alegra el dia unes declaracions tant clares i sinceres. Democràcia pel davant de tot.
Tinc la dissort genètica de tenir 7 de 8 cognoms catalans, l’altre es d’origen basc. Aquest fet, a ulls de l’esquerra políticament correcta i dogmàtica, sembla que em desqualifiqui per parlar dels ets i uts de la vida i les aspiracions dels catalans, i dels seus fills, que varen venir a “buscar-se” la vida a Catalunya al llarg del segle XX. No és veritat. No ho pot ser quan aquestes persones, son amb qui treballem, amb qui parlem de futbol, amb qui discutim de política, amb qui fem amistats de per vida i amb qui ens casem. El que és mestís és Catalunya, i en Justo Molinero és nosaltres.
Els partits amb pedigrí català sovint han donat per perdut el cinturó industrial com a electorat potencialment catalanista. S’hi han adreçat sempre amb una barreja de condescendència, por i classisme integrador. Per altra banda, socialistes, comunistes i espanyolistes han venut, des del paternalisme protector i erigint-se sempre com a interpretadors de la voluntat popular dels immigrats, la idea que els seus partits eren els qui aportaven al sistema aquesta gent que, segons la seva insultant mentida, d’altra manera viurien d’esquenes a Catalunya. Tots ells ens volen fer creure el que no és, que hi ha dos països. Si va ser veritat en el passat, jo diria que ja no ho és.
No ho és perquè les persones com Justo Molinero exerceixen la seva catalanitat no tant sols parlant català d’estar per casa o no, ho fan anant a l’arrel de l’ADN republicà, del pacte, d’“ens posem d’acord en estar en desacord”, el moll de l’os de la democràcia: el dret a decidir. Chapeau! Quina gran lliçó, gràcies Justo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)