Avui he passat per davant de la Universitat Pompeu Fabra i hi havia un home d’edat indefinida, posem-li entre quaranta i cinquanta anys. Educadament, m’ha donat una fotocòpia en blanc i negre on s’argumentava el benefici econòmic derivat de la independència de Catalunya. Res a dir sobre el contingut, ja en parlarem un altre dia, encara que crec que no cal que us doni gaires explicacions a aquestes alçades de l’espoli. El que em fa reflexionar és el que m’ha dit: “Ja veus, trenta anys de democràcia i haig de tornar a la porta de la universitat a repartir pamflets”. O tempora o mores.
Haig de dir-vos que, malgrat que aquests trenta anys perduts són una veritable putada –amb perdó de l’expressió- el tio aquest m’ha fet trempar. Ostres tu, el paio no tenia pinta d’alliberat, de polític o d’enquestador pagat a tant el full entregat. Era una persona normal que invertia el seu temps en favor d’una causa perquè li donava la reial gana. Que no tenia res més a fer? Segurament sí. Que potser pretén folrar-se amb la política? Si fos d’aquests em sembla que ha triat malament el partit. Era un il•luminat innocent? Pel que m’ha dit, no era el primer cop que repartia propaganda en mà, semblava més aviat que no li quedava més remei que sortir al carrer un altre cop perquè el poder li ha pres el pèl massa temps a hores d’ara. Els voluntaris que han organitzat els referèndums i gent com el repartidor d’aquest matí son motiu d’alegria, esperança i optimisme.
Estem davant d’un temps de canvi. De canvis profunds. Fa uns anys, un editor portuguès molt espavilat i sobretot molt llegit, em va dir que al llarg de la història la humanitat s’organitzava cíclicament en períodes de pa i circ o de religió. Ara un, després l’altre, per tornar al primer i així successivament. Sembla evident que Catalunya, Europa i el primer món, caminen cap una època de religió, entesa com aquesta fase històrica en la qual els valors predominen sobre la festa, el consum i la disbauxa. De sobte hem despertat del somni i resulta que les persones que tenen el cul llogat no seuen quan volen, que treballar en una multinacional d’estar per casa reenviant e-mails a tort i a dret no dóna prou per pagar un pis, omplir el quatre per quatre de benzina i passar-se quinze dies l’any a tutti-plen fent el pinxo a Cancún. “The party is over”. Ara toca tornar a definir les regles del joc.
És en aquest context que Occident enceta un procés de recerca d’eixos vertebradors, de tria d’uns valors per sobre d’uns altres per tal de reconstruir-nos com a societat, com a cultura. L’home de la porta de la universitat ens diu que torna a ser temps d’acció, de parlar amb la gent, de fer política al carrer. Els ciutadans hem de recuperar la capacitat de decisió. Hem de torçar la realitat amb el nostre esforç, encara que sigui una tasca homèrica. Malgrat que els mitjans de comunicació no se’n facin ressò, els catalans estem demostrant que som els primers entre els europeus en intentar recuperar el poder polític per a la ciutadania. El que hi ha de fons és la llibertat de Catalunya? Sí, i no. Hi ha molt més que això: la constatació que els òrgans de representació que ens hem donat històricament –sindicats i partits, per exemple- ja no responen als nostres interessos, sinó als de les seves pròpies dinàmiques de grup.
Com diu, Philip Pettit, de la Universitat de Princeton, al seu llibre Republicanisme: Llibertat i govern, la democràcia porta dins seu una gran responsabilitat per als ciutadans, que no és més que estar sempre amatents al comportament dels seus representants polítics, vigilant-los perquè no es desviïn de la seva funció. La democràcia dóna el poder al poble, és lícit que demani a canvi que el poble es faci seva la responsabilitat de controlar què fan els seus representants amb els seus vots. No sé si cal que ens ho digui un crack de la teoria política com Pettit, de fet ja ens ho va avisar l’Spiderman quan digué que “un gran poder sempre comporta una gran responsabilitat” –tot un clàssic.
El que és important, és que l’home que repartia pamflets al davant de la universitat ha donat el primer pas. Malgrat les frustracions. Malgrat trenta anys perduts. Malgrat el silenci de la premsa i el passotisme dels nostres polítics. Malgrat la crisi. Malgrat que en Millet sigui el carrer com a mostra fefaent que l’estat és incapaç, ja no de donar serveis socials, sinó d’aplicar l’Imperi de la Llei -els lladres han d’anar a la presó-. Si el sistema permet això, com espera que la ciutadania es mengi amb patates els sacrificis que ens venen al damunt? Desafecció? No, amics meus... hem de votar, i ens hem de mobilitzar. Els qui remenen les cireres ens volen quan més desafaccionats millor. Perquè si no triem nosaltres, el canvi de paradigma ens el faran els de sempre, podreu triar entre dues vies: la llei del més fort de la dreta de sempre, o l’estat omnipresent castrador de la opinió individual de l’esquerra dogmàtica.
Jo no penso entomar més mentides a la premsa, ni polítics que avaluïn la meva maduresa política per decidir el que em surti dels collons –quina barra senyor Mas dir que no en som de madurs-, ni alliberats de sindicat, jo me’n vaig a repartir fotocòpies al carrer, no penso deixar tirats els qui han començat a recuperar el seu legítim poder polític donant exemple. Gràcies a tots els que ja sou al carrer.
dimecres, 16 de juny del 2010
dimecres, 9 de juny del 2010
Diner públic verí nacional
Ahir els sindicats varen impulsar una vaga al sector públic i sembla que la cosa no va acabar de funcionar. Un efecte col•lateral de la aturada es analitzar el pes pressupostari de la administració. A mi m’agradaria fer-vos cinc cèntims del que crec que atenta contra el nostre progrés com a societat.
Funcionaris
Fa uns dies us deia que un dels meus fills volia ser funcionari. Això és nou dins de la nissaga dels Savalls. Jo soc empresari, el meu pare treballava a Borsa, l’avi era banquer i el besavi un dia va deixar el mas per anar a Cuba a picar pedra i va tornar amb prou de quartos com per endegar un petit banc. Per la família, això de treballar per l’estat era una cosa de forasters, de gent que vivia una realitat aliena a la cultura de l’emprenedor, petits vampirs que vivien del risc i l’esforç de qui generava diners.
Amb això no vull dir que l’estat no hagi de mantenir uns serveis de qualitat per la població. Tampoc vull dir que tots els funcionaris sigui gent que aprofita la seva condició per no treballar. Tinc mostres properes de amics que fan una feina molt important de servei públic, molts cops malgrat la pròpia administració. El que vull dir es que dins de les característiques consubstancials del nostre poble, la absència de un poder polític i administratiu de decisió i obediència catalana durant tants de segles feia que ens haguéssim de espavilar amb quatre canyes i un tap de suro. Si això li afegim el fet que al principat, tret del clima i de alguns productes gastronòmics a l’alçada dels millors del món, no tenim cap recurs natural en grans quantitats, més que la nostra capacitat de fer negocis d’allà on no hi ha res, de vendre motos... -fins i tot quan no sabem encara com les farem-, la nostra dependència de la cultura de l’esforç personal es revela com a imprescindible.
Amb la arribada de les engrunes del poder polític espanyol a Catalunya en forma de Govern Autonòmic, els catalanets varem poder començar a gestionar la administració nosaltres mateixos. Hem tingut encerts mítics com la sanitat i desastres bíblics com l’ensenyament –al menys al meu parer-, i tot esperant una reforma de la administració pública on es faci justícia i els bons funcionaris siguin recompensats, els ganduls foragitats i el ciutadà ben ates, us diré que el que no podem permetre es que la cultura de la subvenció o l’afany de tenir un sou de per vida gracies a tenir la economia i les famílies ofegades a impostos guanyin la partida. Dit de un altre manera, no podem avançar ni econòmica, ni social ni nacionalment si no fem un kit-kat i ens plantegem com volem ser quan siguem grans, sobretot perquè com diria el Núñez del Crackovia “no ens ho podem permitir”.
Jo estaria encantat de pagar impostos per fer lliures als meus conciutadans. Aplaudiria que la Generalitat ens donés un bon servei de ensenyament, sanitat, seguretat, pensions, vivenda... totes aquelles coses que facin que no ens haguem de preocupar del que son primeres necessitats. Son serveis públics que malgrat no garanteixen una llei de igualtat de oportunitats –una gran camama que ens hem empassat no sé ben bé perquè- fan que dins la gran cursa de selecció natural que acaba per ser la vida tots tinguem un vehicle amb prou benzina per fer les 65 voltes –encara que alguns surtin en Ferrari a la pole i la majoria de mortals anem en un utilitari per ben trucat i tunejat que el tinguem-.
Crec que tots estarem d’acord en que cal una reforma de la funció pública, però aquest post no va d’això. El que es indispensable es dinamitar la cultura de la subvenció, dels ajuts, de la promesa de diner públic per tal de revitalitzar sectors. Al meu parer enverina la nostra capacitat de innovació, de risc, en suma de fer negoci. I es tant poc català com cobrar per no treballar, amb perdó de l’heretgia.
Subvencions
Dic això de les subvencions amb diner públic perquè llegeixo avui que el Lenin català, el conseller Huguet (ERC deu de ser un dels pocs ascensors socials acrítics que queden al nostre país veient-hi el personal), ha declarat que la Generalitat destinarà 35.000 milions d’euros a plans industrials els propers deu anys. El projecte compte amb el suport dels sindicats i de la patronal i ens diu que “les companyies catalanes han de sortir més a l’exterior, s’ha de sortir a vendre i a produir fora”. Sembla que els sindicats no representen a ningú tret dels seus caps i el seu exèrcit de alliberats, i que la patronal catalana es una entelèquia, a la qual pertanyo, que es dedica contactar-me un cop l’any per anar a fer-li genuflexions al Príncep de Astúries en un sopar de etiqueta i de tant en tant em comunica que les urnes ja estan plenes i procedeixen a fotre-les a mar (en Goscinny i el seu Astérix a Còrsega sí que es mereixen la meva genuflexió) per seguir remenant les cireres els quatre enxufats de sempre, deu ser que no en soc d’empresari. Dit això, que no es més que recalcar que les organitzacions consultades viuen una mena de història virtual entre el món real i les institucions, les declaracions del conseller resulten de una obvietat pròpia de la seva indigència intel•lectual, similar a la de un estudiant de primer curs d’escola pija de negocis.
Porto deu anys al capdavant de una empresa de l’àmbit cultural, mai no he demanat una subvenció perquè ho trobo immoral. Sabeu com funciona?
Es més que clar que la immensa majoria de empresaris i autònoms catalans desconeixem com fer-ho això de demanar quartos als polítics, però si arribes al punt on et resignes a admetre que vius a un país on allò que és important no es què diu la llei, si no amb qui s’ha de parlar, ets en la obligació moral de donar les passes necessàries per conèixer com funciona això dels ajuts. Si més no, per no competir en termes de desigualtat i ser responsable dels llocs de treball que pengen de les teves decisions.
Quan Catalunya va ser la cultura convidada a la Feria del libro de Guadalajara (Mèxic) al 2004, varem decidir assistir-hi -sembla mentida que fa sis anys no ens calgués escoltar les recomanacions del conseller Huguet per decidir exportar-. Evidentment varem intentar trobar bitllet d’avió i unes condicions de contractació de espai favorables, tal i com varem entendre que es podia fer llegint els llepes de la premsa o els comunicats del gremi. Però amics meus... les urnes ja estaven plenes!. Ni quedaven places, ni teníem ja puestu, potser la vaig vessar no anant als sopars monàrquics de les organitzacions empresarials catalanes... deu ser allà on reparteixen números per anar de franc en proporció directa a la teva capacitat de fer el pilota. Varem acabar contractant l’espai via la nostra filial a Seattle (sí, sí! Tenim filial als Estats Units, a que fem patxoca?) perquè tenien condicions especials donada la aplicació del NAFTA, la cosa té collons.
Un cop a la fira, vaig assistir a una recepció de les autoritats mexicanes en honor de les catalanes. En Carod i en Benach varen fer la seva aparició estel•lar envoltats de funcionaris i editors de la colla pessigolla, tal que un Metternich i un Tayllerand redivius, repartint somriures a canvi de copets a l’esquena. Agraeixo profundament als meus pares la meva educació, que em va impedir de atansar-me i dir-los el què en pensava de l’ús que feien de la pasta que pago en impostos com ciutadà i com empresari.
Un cop tornat a Barcelona i amb el meu complex de Sazatornil a La escopeta nacional totalment disparat, vaig decidir indagar sobre l’insultant fet de esbrinar amb qui s’havia de parlar. Ho vaig trobar: Institut Català de Indústries Culturals. Abans de continuar... deixeu que posi el meu sarcasmòmetre a zero. Gràcies.
Diner públic
Recordo que era primavera i que les meves queixes sobre la fira de Guadalajara fetes en un to més que dur durant el xampanyet posterior a una presentació de Star Wars -a la qual varem ser convidats en tant que distribuïdors de la llicència que som, que quedi clar- en presència de alguns funcionaris del departament de Cultura (com xumaven de gorra els penques!) provocaren que el director del institut en qüestió em truqués per anar a dinar plegats.
L’àpat va ser un monòleg d’aquell senyor sobre la importància de fomentar projectes catalans i el negoci de les empreses catalanes. En definitiva, res nou. Anàvem per les postres i jo encara amb prou feines havia pogut dir-li a què ens dedicàvem i quines idees tenia en referència al nostre mercat i la normalització lingüística dels seus continguts quan el tiu em deixa anar “no cal que em donis explicacions, nosaltres hi posarem diners perquè ens interessa canviar de interlocutors culturals”. Us ho juro. Aquell paio es prestava a posar calerons sobre la taula perquè nosaltres juguéssim a fer productes, com si els diners fossin seus. Tant se val si eren o no de interès els projectes. Estava disposat a comprar l’ànima de la companyia a canvi dels impostos que havíem pagat. Direu que... “bé Savalls... era el que volies no? Igualtat de oportunitats, no? Els altres també ho fan no?”. Doncs no. Jo no buscava peles perquè sí. Jo encara creia que la administració podia afavorir canvis en profunditat que afavorissin el meu sector, no buscava que me arreglen lo mío. Ens varem fotre el cafè rapidet... vosaltres l’heu trucat? Jo tampoc. Quin fàstic.
Ara la Generalitat tornarà a fer el mateix. Posarà 35.000 milions de euros –que costen molt de guanyar, oi?- a l’abast dels industrials que sàpiguen amb qui parlar, que no els caigui la cara de vergonya per fer la genuflexió adequada, i els polítics, segons el seu inefable criteri i discrecionalitat els repartiran: “aquest sector sí, aquest sector no, aquesta empresa sí, aquesta empresa no”...
Tot plegat no seria més racional, just i democràtic no cobrar aquests 35.000 milions de euros en impostos a les empreses i deixar que cadascú els invertim segons el nostre criteri i capacitat de risc?
La patronal i els sindicats creuen que no, millor que ho faci la administració. Segons els diaris tampoc, ja que no he vist més que lloances al pla de inversions. Ens estan capant la iniciativa empresarial de soca-rel i encara els riurem les gràcies. Ens volen mesells, súbdits, agraïts... Diner públic es sinònim de verí nacional. Com voleu que el meu fill no prefereixi ser funcionari que empresari? Es un Savalls... no un idiota.
Funcionaris
Fa uns dies us deia que un dels meus fills volia ser funcionari. Això és nou dins de la nissaga dels Savalls. Jo soc empresari, el meu pare treballava a Borsa, l’avi era banquer i el besavi un dia va deixar el mas per anar a Cuba a picar pedra i va tornar amb prou de quartos com per endegar un petit banc. Per la família, això de treballar per l’estat era una cosa de forasters, de gent que vivia una realitat aliena a la cultura de l’emprenedor, petits vampirs que vivien del risc i l’esforç de qui generava diners.
Amb això no vull dir que l’estat no hagi de mantenir uns serveis de qualitat per la població. Tampoc vull dir que tots els funcionaris sigui gent que aprofita la seva condició per no treballar. Tinc mostres properes de amics que fan una feina molt important de servei públic, molts cops malgrat la pròpia administració. El que vull dir es que dins de les característiques consubstancials del nostre poble, la absència de un poder polític i administratiu de decisió i obediència catalana durant tants de segles feia que ens haguéssim de espavilar amb quatre canyes i un tap de suro. Si això li afegim el fet que al principat, tret del clima i de alguns productes gastronòmics a l’alçada dels millors del món, no tenim cap recurs natural en grans quantitats, més que la nostra capacitat de fer negocis d’allà on no hi ha res, de vendre motos... -fins i tot quan no sabem encara com les farem-, la nostra dependència de la cultura de l’esforç personal es revela com a imprescindible.
Amb la arribada de les engrunes del poder polític espanyol a Catalunya en forma de Govern Autonòmic, els catalanets varem poder començar a gestionar la administració nosaltres mateixos. Hem tingut encerts mítics com la sanitat i desastres bíblics com l’ensenyament –al menys al meu parer-, i tot esperant una reforma de la administració pública on es faci justícia i els bons funcionaris siguin recompensats, els ganduls foragitats i el ciutadà ben ates, us diré que el que no podem permetre es que la cultura de la subvenció o l’afany de tenir un sou de per vida gracies a tenir la economia i les famílies ofegades a impostos guanyin la partida. Dit de un altre manera, no podem avançar ni econòmica, ni social ni nacionalment si no fem un kit-kat i ens plantegem com volem ser quan siguem grans, sobretot perquè com diria el Núñez del Crackovia “no ens ho podem permitir”.
Jo estaria encantat de pagar impostos per fer lliures als meus conciutadans. Aplaudiria que la Generalitat ens donés un bon servei de ensenyament, sanitat, seguretat, pensions, vivenda... totes aquelles coses que facin que no ens haguem de preocupar del que son primeres necessitats. Son serveis públics que malgrat no garanteixen una llei de igualtat de oportunitats –una gran camama que ens hem empassat no sé ben bé perquè- fan que dins la gran cursa de selecció natural que acaba per ser la vida tots tinguem un vehicle amb prou benzina per fer les 65 voltes –encara que alguns surtin en Ferrari a la pole i la majoria de mortals anem en un utilitari per ben trucat i tunejat que el tinguem-.
Crec que tots estarem d’acord en que cal una reforma de la funció pública, però aquest post no va d’això. El que es indispensable es dinamitar la cultura de la subvenció, dels ajuts, de la promesa de diner públic per tal de revitalitzar sectors. Al meu parer enverina la nostra capacitat de innovació, de risc, en suma de fer negoci. I es tant poc català com cobrar per no treballar, amb perdó de l’heretgia.
Subvencions
Dic això de les subvencions amb diner públic perquè llegeixo avui que el Lenin català, el conseller Huguet (ERC deu de ser un dels pocs ascensors socials acrítics que queden al nostre país veient-hi el personal), ha declarat que la Generalitat destinarà 35.000 milions d’euros a plans industrials els propers deu anys. El projecte compte amb el suport dels sindicats i de la patronal i ens diu que “les companyies catalanes han de sortir més a l’exterior, s’ha de sortir a vendre i a produir fora”. Sembla que els sindicats no representen a ningú tret dels seus caps i el seu exèrcit de alliberats, i que la patronal catalana es una entelèquia, a la qual pertanyo, que es dedica contactar-me un cop l’any per anar a fer-li genuflexions al Príncep de Astúries en un sopar de etiqueta i de tant en tant em comunica que les urnes ja estan plenes i procedeixen a fotre-les a mar (en Goscinny i el seu Astérix a Còrsega sí que es mereixen la meva genuflexió) per seguir remenant les cireres els quatre enxufats de sempre, deu ser que no en soc d’empresari. Dit això, que no es més que recalcar que les organitzacions consultades viuen una mena de història virtual entre el món real i les institucions, les declaracions del conseller resulten de una obvietat pròpia de la seva indigència intel•lectual, similar a la de un estudiant de primer curs d’escola pija de negocis.
Porto deu anys al capdavant de una empresa de l’àmbit cultural, mai no he demanat una subvenció perquè ho trobo immoral. Sabeu com funciona?
Es més que clar que la immensa majoria de empresaris i autònoms catalans desconeixem com fer-ho això de demanar quartos als polítics, però si arribes al punt on et resignes a admetre que vius a un país on allò que és important no es què diu la llei, si no amb qui s’ha de parlar, ets en la obligació moral de donar les passes necessàries per conèixer com funciona això dels ajuts. Si més no, per no competir en termes de desigualtat i ser responsable dels llocs de treball que pengen de les teves decisions.
Quan Catalunya va ser la cultura convidada a la Feria del libro de Guadalajara (Mèxic) al 2004, varem decidir assistir-hi -sembla mentida que fa sis anys no ens calgués escoltar les recomanacions del conseller Huguet per decidir exportar-. Evidentment varem intentar trobar bitllet d’avió i unes condicions de contractació de espai favorables, tal i com varem entendre que es podia fer llegint els llepes de la premsa o els comunicats del gremi. Però amics meus... les urnes ja estaven plenes!. Ni quedaven places, ni teníem ja puestu, potser la vaig vessar no anant als sopars monàrquics de les organitzacions empresarials catalanes... deu ser allà on reparteixen números per anar de franc en proporció directa a la teva capacitat de fer el pilota. Varem acabar contractant l’espai via la nostra filial a Seattle (sí, sí! Tenim filial als Estats Units, a que fem patxoca?) perquè tenien condicions especials donada la aplicació del NAFTA, la cosa té collons.
Un cop a la fira, vaig assistir a una recepció de les autoritats mexicanes en honor de les catalanes. En Carod i en Benach varen fer la seva aparició estel•lar envoltats de funcionaris i editors de la colla pessigolla, tal que un Metternich i un Tayllerand redivius, repartint somriures a canvi de copets a l’esquena. Agraeixo profundament als meus pares la meva educació, que em va impedir de atansar-me i dir-los el què en pensava de l’ús que feien de la pasta que pago en impostos com ciutadà i com empresari.
Un cop tornat a Barcelona i amb el meu complex de Sazatornil a La escopeta nacional totalment disparat, vaig decidir indagar sobre l’insultant fet de esbrinar amb qui s’havia de parlar. Ho vaig trobar: Institut Català de Indústries Culturals. Abans de continuar... deixeu que posi el meu sarcasmòmetre a zero. Gràcies.
Diner públic
Recordo que era primavera i que les meves queixes sobre la fira de Guadalajara fetes en un to més que dur durant el xampanyet posterior a una presentació de Star Wars -a la qual varem ser convidats en tant que distribuïdors de la llicència que som, que quedi clar- en presència de alguns funcionaris del departament de Cultura (com xumaven de gorra els penques!) provocaren que el director del institut en qüestió em truqués per anar a dinar plegats.
L’àpat va ser un monòleg d’aquell senyor sobre la importància de fomentar projectes catalans i el negoci de les empreses catalanes. En definitiva, res nou. Anàvem per les postres i jo encara amb prou feines havia pogut dir-li a què ens dedicàvem i quines idees tenia en referència al nostre mercat i la normalització lingüística dels seus continguts quan el tiu em deixa anar “no cal que em donis explicacions, nosaltres hi posarem diners perquè ens interessa canviar de interlocutors culturals”. Us ho juro. Aquell paio es prestava a posar calerons sobre la taula perquè nosaltres juguéssim a fer productes, com si els diners fossin seus. Tant se val si eren o no de interès els projectes. Estava disposat a comprar l’ànima de la companyia a canvi dels impostos que havíem pagat. Direu que... “bé Savalls... era el que volies no? Igualtat de oportunitats, no? Els altres també ho fan no?”. Doncs no. Jo no buscava peles perquè sí. Jo encara creia que la administració podia afavorir canvis en profunditat que afavorissin el meu sector, no buscava que me arreglen lo mío. Ens varem fotre el cafè rapidet... vosaltres l’heu trucat? Jo tampoc. Quin fàstic.
Ara la Generalitat tornarà a fer el mateix. Posarà 35.000 milions de euros –que costen molt de guanyar, oi?- a l’abast dels industrials que sàpiguen amb qui parlar, que no els caigui la cara de vergonya per fer la genuflexió adequada, i els polítics, segons el seu inefable criteri i discrecionalitat els repartiran: “aquest sector sí, aquest sector no, aquesta empresa sí, aquesta empresa no”...
Tot plegat no seria més racional, just i democràtic no cobrar aquests 35.000 milions de euros en impostos a les empreses i deixar que cadascú els invertim segons el nostre criteri i capacitat de risc?
La patronal i els sindicats creuen que no, millor que ho faci la administració. Segons els diaris tampoc, ja que no he vist més que lloances al pla de inversions. Ens estan capant la iniciativa empresarial de soca-rel i encara els riurem les gràcies. Ens volen mesells, súbdits, agraïts... Diner públic es sinònim de verí nacional. Com voleu que el meu fill no prefereixi ser funcionari que empresari? Es un Savalls... no un idiota.
dilluns, 7 de juny del 2010
Plany polític generacional
Recordo la campanya electoral de 1977. Tenia quinze anys, no havia tingut massa temps per aprendre, tot just despertava del joc dels infants i en tenia prou amb tres frases fetes. Un dia, la penya de la classe varem anar a fer campana al Parc Cervantes, o potser estàvem de vaga per alliberar el sapastre d’en Boadella –santa innocència- no ho tinc clar. Tant se val, ens veig allà espaterrats parlant de política i del que votaríem si tinguéssim edat per fer-ho. El PSUC arrasava.
No us penséssiu que fóssim fills de la classe treballadora, estudiàvem a l’Escola Thau, un cole elitista, burgeset i fàbrica de futurs alts càrrecs sociovergents. L’ambient que es respirava a les classes escolars extremadament polititzades de la transició no donava peu a pensar més enllà del fet que el PSUC representava els valors del poble, dels estudiants, de la justícia, de la recuperació de les institucions democràtiques, de manera seriosa i contundent. Hi havia en Soler Tura que era un profe que havia pencat molt per arribar on era. En López Raimundo, un lluitador mític de l’antifranquisme. CCOO era el sindicat perseguit per Franco i protegit pels capellans de xiruca i guitarra. I eren molt i molt catalans i trencadors amb el franquisme que nosaltres havíem viscut fins aleshores. I sobretot les ties més “alliberades” del Thau eren del PSUC, i als quinze anys “dos carretas” no ens interessaven en absolut.
Què se’n va fer d’aquells efluvis comunistes? On va anar a parar aquella tardana primavera del 68, aquella simbiosi d’estudiants i treballadors? On va anar a parar tot aquell bon rollo?
La història ens diu ara que els comunistes que van propiciar la transició es varen fer l’harakiri i passaren de 25 a 6 diputats al Parlament de Catalunya en una legislatura. Les causes son diverses i cadascú té la seva explicació. Suposo que l’electorat volia copiar sistemes com l’alemany, l’anglès o el francès, més que importar l’eurocomunisme italià. Suposo que les lluites internes entre eurocomunistes, prosoviètics i leninistes van passar factura. Suposo que les democràcies occidentals varen fer tot el possible –confessable o no- per garantir que a Espanya no hi hauria un partit comunista fort en plena guerra freda. Suposo que les contradiccions internes derivades de l’origen burgesot de molts dels líders va fer mal. I suposo que la societat volia mirar endavant i no endarrere. Suposo...
Aquells alumnes del 77 ens varem anar fent grans, i a l’hora de votar l’any 82 em consta que, amb l’excepció d’algun assidu seguidor il•luminat d’aquest blog, majoritàriament la gent es va decantar per CiU i PSC, amb diversos graus de compromís i satisfacció. Els fills de la burgesia endegaren la construcció d’aquests dos grans blocs monolítics dels “meus” i els “altres”, la Generalitat i l’Ajuntament, la política del “contigo no me ajunto”, “carrinclons” contra “botiflers”, la “conveniència” contra els “espanyolistes”. La nostra generació va parir un monstre de democràcia representativa on el que és important és que hi hagi possibilitat d’alternança, no tant les polítiques que duguin a terme els governs. Teníem tanta por de perdre la democràcia que la nit del 23-F ens vàrem empassar el Borbó, en Fraga i la lleialtat constitucional.
Han passat més de trenta anys. Collons! Es diu de pressa. Teòricament aquella generació estem voltant el zenit professional, ens hem construït –com hem pogut- una vida i una família. Hem passat per la tristor d’entomar els efectes de la heroïna entre els nostres amics, i el SIDA. Hem estat els conillets d’índies dels primers divorcis, de les custòdies dels fills, dels últims a fer la mili, dels primers a patir l’atur i a adonar-se que una carrera universitària no era sinònim de feina de qualitat i d’un bon sou. I no cal que us digui res sobre hipoteques i pisos. Els tios hem viscut sota la tirania de l’Informe Hite i les ties han hagut de fer equilibris per compaginar carrera professional i maternitat.
Pel camí ens han caigut tots els mites. El flower-power, el marxisme, els partits polítics, l’ecologisme, l’independentisme de saló i els d’ERC, els kibutz, l’Espanya plural, la lluita al carrer... en definitiva la bondat del sistema que volíem construir no la veiem enlloc. Em pregunto doncs... què pensem fer? Quedar-nos a caseta? Votar i deixar que ens maneguin els assumptes els de sempre, els de la sociovergència?
L’any 77 érem uns passerells, el comunisme en sí era tant difícil d’empassar llavors com ho és ara, però al menys teníem il•lusió, ara parlo amb els meus fills i no la veig per enlloc. Ostres! Alguna cosa haurem fet malament, oi? Fins i tot, en tinc un que vol ser funcionari! Encara no he tingut l’esma de dir-li a la cara que “no en volen de geperuts”.
Els qui vàrem veure i viure la transició com a espectadors i no com a protagonistes compartim molts valors que són per sobre de la política que ens ofereix el sistema. Si tots coincidim en què vivim en una democràcia de nyigui-nyogui, si estem farts que ens manin mediocritats, alliberats de partits o sindicats, i que la meritocràcia als partits hagi estat substituïda pels contactes, els enchufes, les llepades de cul i els interessos de casta, no seria del tot lògic que entre tots reconqueríssim el protagonisme polític? Jo no sé vosaltres... però jo no em penso empassar que el gran canvi a Barcelona sigui un senyor que ja era conseller de la Generalitat el 1988! Jo no vull un futur igual que el passat, amb uns polítics que es passin el dia dient-nos que “el que volen els catalans i les catalanes (sic) és això o allò”... Jo vull decidir. Ja em direu què voleu vosaltres.
No us penséssiu que fóssim fills de la classe treballadora, estudiàvem a l’Escola Thau, un cole elitista, burgeset i fàbrica de futurs alts càrrecs sociovergents. L’ambient que es respirava a les classes escolars extremadament polititzades de la transició no donava peu a pensar més enllà del fet que el PSUC representava els valors del poble, dels estudiants, de la justícia, de la recuperació de les institucions democràtiques, de manera seriosa i contundent. Hi havia en Soler Tura que era un profe que havia pencat molt per arribar on era. En López Raimundo, un lluitador mític de l’antifranquisme. CCOO era el sindicat perseguit per Franco i protegit pels capellans de xiruca i guitarra. I eren molt i molt catalans i trencadors amb el franquisme que nosaltres havíem viscut fins aleshores. I sobretot les ties més “alliberades” del Thau eren del PSUC, i als quinze anys “dos carretas” no ens interessaven en absolut.
Què se’n va fer d’aquells efluvis comunistes? On va anar a parar aquella tardana primavera del 68, aquella simbiosi d’estudiants i treballadors? On va anar a parar tot aquell bon rollo?
La història ens diu ara que els comunistes que van propiciar la transició es varen fer l’harakiri i passaren de 25 a 6 diputats al Parlament de Catalunya en una legislatura. Les causes son diverses i cadascú té la seva explicació. Suposo que l’electorat volia copiar sistemes com l’alemany, l’anglès o el francès, més que importar l’eurocomunisme italià. Suposo que les lluites internes entre eurocomunistes, prosoviètics i leninistes van passar factura. Suposo que les democràcies occidentals varen fer tot el possible –confessable o no- per garantir que a Espanya no hi hauria un partit comunista fort en plena guerra freda. Suposo que les contradiccions internes derivades de l’origen burgesot de molts dels líders va fer mal. I suposo que la societat volia mirar endavant i no endarrere. Suposo...
Aquells alumnes del 77 ens varem anar fent grans, i a l’hora de votar l’any 82 em consta que, amb l’excepció d’algun assidu seguidor il•luminat d’aquest blog, majoritàriament la gent es va decantar per CiU i PSC, amb diversos graus de compromís i satisfacció. Els fills de la burgesia endegaren la construcció d’aquests dos grans blocs monolítics dels “meus” i els “altres”, la Generalitat i l’Ajuntament, la política del “contigo no me ajunto”, “carrinclons” contra “botiflers”, la “conveniència” contra els “espanyolistes”. La nostra generació va parir un monstre de democràcia representativa on el que és important és que hi hagi possibilitat d’alternança, no tant les polítiques que duguin a terme els governs. Teníem tanta por de perdre la democràcia que la nit del 23-F ens vàrem empassar el Borbó, en Fraga i la lleialtat constitucional.
Han passat més de trenta anys. Collons! Es diu de pressa. Teòricament aquella generació estem voltant el zenit professional, ens hem construït –com hem pogut- una vida i una família. Hem passat per la tristor d’entomar els efectes de la heroïna entre els nostres amics, i el SIDA. Hem estat els conillets d’índies dels primers divorcis, de les custòdies dels fills, dels últims a fer la mili, dels primers a patir l’atur i a adonar-se que una carrera universitària no era sinònim de feina de qualitat i d’un bon sou. I no cal que us digui res sobre hipoteques i pisos. Els tios hem viscut sota la tirania de l’Informe Hite i les ties han hagut de fer equilibris per compaginar carrera professional i maternitat.
Pel camí ens han caigut tots els mites. El flower-power, el marxisme, els partits polítics, l’ecologisme, l’independentisme de saló i els d’ERC, els kibutz, l’Espanya plural, la lluita al carrer... en definitiva la bondat del sistema que volíem construir no la veiem enlloc. Em pregunto doncs... què pensem fer? Quedar-nos a caseta? Votar i deixar que ens maneguin els assumptes els de sempre, els de la sociovergència?
L’any 77 érem uns passerells, el comunisme en sí era tant difícil d’empassar llavors com ho és ara, però al menys teníem il•lusió, ara parlo amb els meus fills i no la veig per enlloc. Ostres! Alguna cosa haurem fet malament, oi? Fins i tot, en tinc un que vol ser funcionari! Encara no he tingut l’esma de dir-li a la cara que “no en volen de geperuts”.
Els qui vàrem veure i viure la transició com a espectadors i no com a protagonistes compartim molts valors que són per sobre de la política que ens ofereix el sistema. Si tots coincidim en què vivim en una democràcia de nyigui-nyogui, si estem farts que ens manin mediocritats, alliberats de partits o sindicats, i que la meritocràcia als partits hagi estat substituïda pels contactes, els enchufes, les llepades de cul i els interessos de casta, no seria del tot lògic que entre tots reconqueríssim el protagonisme polític? Jo no sé vosaltres... però jo no em penso empassar que el gran canvi a Barcelona sigui un senyor que ja era conseller de la Generalitat el 1988! Jo no vull un futur igual que el passat, amb uns polítics que es passin el dia dient-nos que “el que volen els catalans i les catalanes (sic) és això o allò”... Jo vull decidir. Ja em direu què voleu vosaltres.
dilluns, 31 de maig del 2010
Super-cívico a la Braun Citromàtic
Feia dies que pensava que últimament només utilitzava el blog per queixar-me de les misèries polítiques que ens envolten. Volia trobar algun tema una mica més agradable, o bé més optimista, si més no. La cosa està fotuda, i per negar-se a parlar del Pretoria o del cas Palau, de les mesures d’en zetapé i la vergonya de CiU cal tenir una capacitat de dribling digne d’anar al Mundial de Futbol. I l’atzar m’ha donat un regal que no penso desaprofitar.
Som al mes de juny, si fa o no fa. Això vol dir moltes coses però sobretot en vol dir una: es el mes de l’IRPF. Aquests dies, la ciutadania es mou per tal de saber quanta pastarrufa li tornarà l’estat o bé quans calerons haurà de pagar per tal que no li caigui una inspecció i una multa d’aquí a quatre dies.
Fa temps que espero el famós esborrany de declaració, que tan amablement em preparen els d’hisenda per tal de passar el tràmit. He provat de descarregar-me’l d’Internet, i no me’n he sortit. Abans de que se’m passi l’arròs, m’he dit, aniré aquí al carrer d’Enric Granats a veure quin pa s’hi dona, i aprofitaré per fer un treball de camp sociològic veient amb qui faré cua.
L’edifici de la delegació d’hisenda sempre he pensat que es molt impersonal. Vull dir que, al meu parer, quan tornin les vaques grosses l’estat hauria de fer un edifici singular, al bell mig de la plaça Catalunya, de color blanc, de quatre o cinc plantes, amb una cúpula central hemicitroforme que ens recordés una Braun Citromàtic. Aquesta imatge fa molt de temps que em persegueix en somnis i aprofito per compartir-la amb tots vosaltres a veure si us atabala tant com a mi.
Bé... M’han donat el número D-373 i encara estaven al D-225. Amb dues hores pel davant he tingut doncs temps de fixar-me en la gent. He posat a donar voltes en cercle al voltant de les cinquanta cadires, vint-i-cinc per banda, que a mena de llonganissa dividia la sala en dues parts simètriques. Ningú semblava de bon humor, i el que es diu riure, només reien dues senyores xineses que no parlaven ni català ni castellà, al menys entre elles. En què parlava la resta del personal? Mig mig. Què llegia la gent? Un paio llegia Un mundo sin fin d’en Follet, dues vanguardies, tres o quatre 20 minutos i un còmic dels X-men. I com anaven vestits? La calor ha fet treure de les caixes les xancletes, una cosa que a mi a ciutat em treu de polleguera, i per tant la meva vista ha estat obsequiada amb tot un reguitzell de dits dels peus o massa curts o massa llargs, ungles ben pintades i cuidades o ungles format visera de base-ball, en un afany de reafirmació de la pròpia herència genètica digne de una peli d’en Tarantino. Senyors amb americana? Mitja dotzena. Frikis? Uns quants. Magrebins? Cinc o sis, cap dona. Xinesos? Mínim una dotzena, tants com llatinoamericans. Els autòctons? Uns quants tios amb pinta de autònom, vídues soles o en parella –xerra que xerraràs-, i tres o quatre parelles d’avis, dels de tota la vida, de bracet i amb cara de que no els hi prenguessin la documentació.
He pensat que ja tenia post pel Savalls, “bé, ja ho tens, parlaràs de com aquestes persones venen aquí, resignats, a seguir alimentant a la bèstia, aliens a la corrupció, perquè no els hi queda més pebrots que contribuir”. Les societats, en definitiva, s’organitzen en un estat, via contracte social, i els ciutadans paguen a canvi de rebre serveis. Alguns immigrants se’ls veia -com ho diria?- orgullosos; vull dir que a la cua estant demostraven que eren legals i amb papers, que pagaven els seus impostos i que es mereixen ser tractats com a ciutadans de primera. Els autòctons tenien cara de pomes agres. Alguna senyora gran no deixava de comprovar el seu número i de mirar el panell per tal de no perdre tanda, i jo em sentia en el meu paper de supercívico al rescate controlant com podia que no els hi passes.
Vaig començar a pensar: “Ostres tu, tant de temps treballant aquesta gent i venen sols? I tot allò de la llei de la dependència? On son els voluntaris i les ONG –millor callo-? Si no paguen o defrauden quatre duros... els inspectors d’hisenda se’ls tiraran al damunt a tots aquests iaios? Tanta poca vergonya queda? I parlant dels inspectors d’Hisenda... que no investiguen als polítics? Vull dir que no era del domini públic que molt pretorià feia “cosetes” amb la pasta de tots? Feia temps que s’ensumava això, no? No en veig cap de polític per aquí... com fan la declaració? Els hi porten els papers a un gestor? Un advocat? Tots van al mateix? En Roca es especialista en això? Recordo que a la facultat de periodisme em varen dir –històric- que a Espanya es podia parlar de tot i tothom amb l’excepció del Rei i d’en Samaranch... els Inspectors d’Hisenda reben un tipus de adoctrinament similar?...” Amb aquests elements anava prenent cos aquest post fins que l’atzar ha centrat i jo només he hagut de rematar de cap.
Allà, dret, amb vestit gris. Un senyor gran, de cap blanc i aspecte provecte. Intentava controlar el panell, però prop seu no hi havia seients lliures i el personal no estava per la feina d’aixecar-se i cedir-li la cadira –devien de tenir la sensació de haver omplert el seu got de la solidaritat a aquestes alçades del dia-. El super-cívico que tots portem dins nostre –sobretot quan un porta dues hores mirant-li els peus a la gent- m’ha dit: “ajuda’l!”. I, oh! quan es gira, sorpresa! El senyor gran es un polític de primera magnitut, malgrat ningú el reconegui o el deixi seure. Un home, història viva de Catalunya, que no tant sols paga els seus impostos, si no que malgrat els anys i les dificultats hi va personalment, com qualsevol ciutadà. Aquest es de pedra picada.
Noranta-dos anys de patriota l’un sobre l’altre. Doctorat en físiques, enginyer químic, matemàtic, catedràtic a Montpeller, la Sorbonne i a l’UAB. Ex-President del Parlament de Catalunya, de ERC i de l’Ateneu. El Molt Honorable Heribert Barrera paga els seus impostos, com els altres ciutadans de infanteria, personalment i s’encarrega del tràmit. Hi va sol. I com tota la gent de certa edat amablement ha agraït l’ajut de un super-cívico amb ínfules de blogger, que sap que mai no li arribarà a la sola de la sabata. Gràcies per seguir existint senyor Barrera, i gràcies per seguir exercint de ciutadà i de font de inspiració, tant pel blog com per la vida.
Som al mes de juny, si fa o no fa. Això vol dir moltes coses però sobretot en vol dir una: es el mes de l’IRPF. Aquests dies, la ciutadania es mou per tal de saber quanta pastarrufa li tornarà l’estat o bé quans calerons haurà de pagar per tal que no li caigui una inspecció i una multa d’aquí a quatre dies.
Fa temps que espero el famós esborrany de declaració, que tan amablement em preparen els d’hisenda per tal de passar el tràmit. He provat de descarregar-me’l d’Internet, i no me’n he sortit. Abans de que se’m passi l’arròs, m’he dit, aniré aquí al carrer d’Enric Granats a veure quin pa s’hi dona, i aprofitaré per fer un treball de camp sociològic veient amb qui faré cua.
L’edifici de la delegació d’hisenda sempre he pensat que es molt impersonal. Vull dir que, al meu parer, quan tornin les vaques grosses l’estat hauria de fer un edifici singular, al bell mig de la plaça Catalunya, de color blanc, de quatre o cinc plantes, amb una cúpula central hemicitroforme que ens recordés una Braun Citromàtic. Aquesta imatge fa molt de temps que em persegueix en somnis i aprofito per compartir-la amb tots vosaltres a veure si us atabala tant com a mi.
Bé... M’han donat el número D-373 i encara estaven al D-225. Amb dues hores pel davant he tingut doncs temps de fixar-me en la gent. He posat a donar voltes en cercle al voltant de les cinquanta cadires, vint-i-cinc per banda, que a mena de llonganissa dividia la sala en dues parts simètriques. Ningú semblava de bon humor, i el que es diu riure, només reien dues senyores xineses que no parlaven ni català ni castellà, al menys entre elles. En què parlava la resta del personal? Mig mig. Què llegia la gent? Un paio llegia Un mundo sin fin d’en Follet, dues vanguardies, tres o quatre 20 minutos i un còmic dels X-men. I com anaven vestits? La calor ha fet treure de les caixes les xancletes, una cosa que a mi a ciutat em treu de polleguera, i per tant la meva vista ha estat obsequiada amb tot un reguitzell de dits dels peus o massa curts o massa llargs, ungles ben pintades i cuidades o ungles format visera de base-ball, en un afany de reafirmació de la pròpia herència genètica digne de una peli d’en Tarantino. Senyors amb americana? Mitja dotzena. Frikis? Uns quants. Magrebins? Cinc o sis, cap dona. Xinesos? Mínim una dotzena, tants com llatinoamericans. Els autòctons? Uns quants tios amb pinta de autònom, vídues soles o en parella –xerra que xerraràs-, i tres o quatre parelles d’avis, dels de tota la vida, de bracet i amb cara de que no els hi prenguessin la documentació.
He pensat que ja tenia post pel Savalls, “bé, ja ho tens, parlaràs de com aquestes persones venen aquí, resignats, a seguir alimentant a la bèstia, aliens a la corrupció, perquè no els hi queda més pebrots que contribuir”. Les societats, en definitiva, s’organitzen en un estat, via contracte social, i els ciutadans paguen a canvi de rebre serveis. Alguns immigrants se’ls veia -com ho diria?- orgullosos; vull dir que a la cua estant demostraven que eren legals i amb papers, que pagaven els seus impostos i que es mereixen ser tractats com a ciutadans de primera. Els autòctons tenien cara de pomes agres. Alguna senyora gran no deixava de comprovar el seu número i de mirar el panell per tal de no perdre tanda, i jo em sentia en el meu paper de supercívico al rescate controlant com podia que no els hi passes.
Vaig començar a pensar: “Ostres tu, tant de temps treballant aquesta gent i venen sols? I tot allò de la llei de la dependència? On son els voluntaris i les ONG –millor callo-? Si no paguen o defrauden quatre duros... els inspectors d’hisenda se’ls tiraran al damunt a tots aquests iaios? Tanta poca vergonya queda? I parlant dels inspectors d’Hisenda... que no investiguen als polítics? Vull dir que no era del domini públic que molt pretorià feia “cosetes” amb la pasta de tots? Feia temps que s’ensumava això, no? No en veig cap de polític per aquí... com fan la declaració? Els hi porten els papers a un gestor? Un advocat? Tots van al mateix? En Roca es especialista en això? Recordo que a la facultat de periodisme em varen dir –històric- que a Espanya es podia parlar de tot i tothom amb l’excepció del Rei i d’en Samaranch... els Inspectors d’Hisenda reben un tipus de adoctrinament similar?...” Amb aquests elements anava prenent cos aquest post fins que l’atzar ha centrat i jo només he hagut de rematar de cap.
Allà, dret, amb vestit gris. Un senyor gran, de cap blanc i aspecte provecte. Intentava controlar el panell, però prop seu no hi havia seients lliures i el personal no estava per la feina d’aixecar-se i cedir-li la cadira –devien de tenir la sensació de haver omplert el seu got de la solidaritat a aquestes alçades del dia-. El super-cívico que tots portem dins nostre –sobretot quan un porta dues hores mirant-li els peus a la gent- m’ha dit: “ajuda’l!”. I, oh! quan es gira, sorpresa! El senyor gran es un polític de primera magnitut, malgrat ningú el reconegui o el deixi seure. Un home, història viva de Catalunya, que no tant sols paga els seus impostos, si no que malgrat els anys i les dificultats hi va personalment, com qualsevol ciutadà. Aquest es de pedra picada.
Noranta-dos anys de patriota l’un sobre l’altre. Doctorat en físiques, enginyer químic, matemàtic, catedràtic a Montpeller, la Sorbonne i a l’UAB. Ex-President del Parlament de Catalunya, de ERC i de l’Ateneu. El Molt Honorable Heribert Barrera paga els seus impostos, com els altres ciutadans de infanteria, personalment i s’encarrega del tràmit. Hi va sol. I com tota la gent de certa edat amablement ha agraït l’ajut de un super-cívico amb ínfules de blogger, que sap que mai no li arribarà a la sola de la sabata. Gràcies per seguir existint senyor Barrera, i gràcies per seguir exercint de ciutadà i de font de inspiració, tant pel blog com per la vida.
dijous, 27 de maig del 2010
Visc a Burkina Fashion
L’ou de la serp
Tot va començar amb la Ley de Arrendamientos Urbanos. Als anys 80 ens varen dir que els lloguers que pagaven els nostres pares era història, que s’havia acabat això dels contractes indefinits. Jo que pagava 35.000 pessetes de lloguer em vaig trobar al cap de quatre anys pagant-ne 130.000 pel mateix pis. Resulta que comprar un pis, a la meva generació, ens sortiria pel mateix preu que estar-nos de lloguer. El govern, a més a més, va decidir aplicar desgravacions fiscals per la compra de l’habitatge, convertint-nos en propietaris del lloc on vivíem.
En aquest punt de la història les coses varen començar a anar malament. Recordo especialment una entrevista al banquer Lluís Valls i Taberner on deia que era curiós, si més no, que la gent considerés patrimoni el pis on vivia, quan en realitat era un bé de primera necessitat del qual no pots disposar lliurement. Tant se val si el pis on dorms val 1, 2 o 20 si no pots fer-ho enlloc més. El que semblava una obvietat va ser ignorat per la banca, les immobiliàries, els polítics, la premsa y la població.
Els pisos varen començar a pujar de preu, els lloguers també, i els bancs, fins fa quatre dies, donaven hipoteques per sobre el valor del pis perquè la gent pogués posar-hi mobles i de pas comprar un quatre per quatre. Al final del camí ens trobem amb una situació apocalíptica: els joves no poden marxar de casa, els adults mai podríem tornar a comprar el pis on vivim amb el preu que té al mercat i la gent gran és assetjada pel mobing dels propietaris, si són llogaters, o no poden fer front a les reformes necessàries si són els titulars de la vivenda. No contents amb això, varem fer venir un munt de treballadors per construir més pisos que ara ningú no pot comprar, i no sabem com gestionar ni els uns ni els altres.
Esclaus al segle XXI
Tenir el cul llogat de per vida amb una hipoteca sobre un bé de primera necessitat com l’habitatge ha fet que el sistema hagi de preveure que el flux de diners no s’aturi, per això el subsidi d’atur que garanteix que entre tots seguim pagant la quota als bancs quan algú cau de la cadena; per això un sistema de legislació laboral que a simple vista garanteix l’absurditat d’uns llocs de treball “en propietat” que també serveixen per garantir el retorn dels quartos cap als bancs a càrrec, aquest cop, dels empresaris; per això el sistema empeny la gent a ser dòcil i poruga, igual que els esclaus de l’imperi romà amb el preu del blat intervingut, igual que els pagesos de la gleva lligats a la terra sense futur. On hem anat a parar després de tants anys de història, de revolucions polítiques, socials i tecnològiques? A acabar bescanviant el nostre temps de vida per un sostre?
Jo no sóc conegut precisament per ser un esquerranós eixelebrat pel marxisme, però tanta cosa que socialitzem no podríem fer-ho amb l’habitatge? Soc un heretge? No sé... El que sí que us dic és que l’empresa on treballo ha generat en deu anys uns ingressos per a l’Estat, entre impostos directes i indirectes, de més de deu milions d’euros. Segur que amb aquesta pasta els deu treballadors no ens hem guanyat al dret a un piset, uns mínims de sanitat, ensenyament per als fills, un pla de pensions i la garantia de l’imperi de la llei? Un milió d’euros per barba! No n’hi ha prou?
Ara fins hi ha un saló del còmic pagat amb diner públic a qualsevol vila de l’estat on trobin un friki que cregui que sap dibuixar; al Liceu hi segueixen anant els mateixos però ara ho paguem entre tots, té collons; Institutos Cervantes amunt, subvencions a editorials avall; publicitat institucional garantida a la premsa escrita –vaja quina paradeta s’han muntat entre quatre amiguets-; molla per un Espai Memorial democràtic que obvia els fets de Palau convertint-se en Espai Memorial Selectiu democràtic al cap de dos mesos de esdevenir menjadora oficial dels comunistes; peles per al Woody Allen, en Garci, o qui sigui... Perdoneu-me però em preocupa més la pensió de la meva mare. I sobretot molta estrella Michelin i tot molt fashion, sobretot molt fashion i multyculty. Mare de Déu! no hi ha peles per als mestres i per arreglar les escoles i hi ha peles per fer el Referèndum de l’Hereu?
El sheriff de Nottingham diu que ara ho arregla
No vull caure en la demagògia barata. I al paràgraf anterior n’he fet una mica. Però és que no sé com explicar-vos que el Fons Monetari Internacional ens està dient, en bones paraules, que o bé posem solucions urgents al dèficit públic i al sistema de Caixes d’Estalvi (ja s’ensumen que estan assegudes sobre uns valors immobles irreals) o per molta Unió Europea que siguem, molt Euro i molta mandanga, ens passarem la vida treballant per pagar els interessos del deute com si fóssim Burkina Faso, Laos o el Paraguai –dit amb tots els respectes per aquests països-. La diferència amb aquestes nacions és que som sota el mantell protector de França i Alemanya, que sinó tot serien corredisses per robar jalar al Caprabo com a tot arreu quan passa un desastre com aquest! Que no ho veieu?
El poder aquí, els polítics, haurien d’agafar el toro per les banyes i fer una política social amb l’habitatge demà, no demà passat: demà. Que peten les immobiliàries i les caixes? Escolteu... fins fa quatre dies la gent que portava els seus diners a un banc ho feia per la solvència de l’entitat. Si un banc petava adéu estalvis... Les entitats financeres actuaven com a dipositaris i havien de triar les inversions en funció de la solidesa dels projectes i la capacitat de fer front als mateixos per part dels seus clients. En definitiva, treballaven segons paràmetres de mercat i no vivien aposentades sobre la seguretat de tenir tota la població d’un país treballant per a elles tota la vida per un sostre, i amb la garantía del Estado, com deien per la tele els anuncis de deute públic. On s’és vista tanta conxorxa i bon rollo entre polítics, bancs i constructores? Està clar que la Mafia italiana no vol negocis a Espanya, hauria de competir directament amb els partits polítics! Tots en són còmplices, del primer a l’últim, que ho han permès quan no ho han potenciat: ICV defensant uns sindicats i una legislació laboral anacrònics; el PSC i CiU caient en el joc de la subvenció als seus i no als dels altres i empastifats amb ciment de de dalt a baix; el PP representant els pitjors interessos de constructores, industrials del ciment i dels bancs; i ERC presoner de la carrera per fer més carrils bici i anar a més festetes del Ramadà que ningú, repartint pasta pública pel camí entre els nous –els seus- forjadors de continguts per la pàtria, enlloc de treballar per la independència de Catalunya.
Donem a la gent un pis de titularitat pública a un preu assumible. Fem un escalat de mèrits en l’adjudicació derivat de la cultura de l’esforç, els resultats escolars dels fills, l’assistència a classe, el voluntariat... el que vulgueu! Les persones tenen dret a un habitatge i no a un lloc de treball si no el mereixen. Acabem amb la conya de pagar per no treballar i donem aquests quartos a la recerca o a les pensions. Fomentant la cultura del subsidi fem a les persones esclaves. Garantim els mínims per viure que la gent no és imbècil!
I no us penseu que el subsidi d’atur és l’única cosa que ens té catatònics... La Generalitat, i això que no té un duro, reparteix mil cinc-cents milions d’euros a l’any en subvencions a empreses. Sota quin punyetero criteri un polític o un funcionari tria de manera discrecional beneir a un empresari o un altre, un sector o un altre? Que no ho veieu que és una mamella per als col•legues? Ens hem begut l’enteniment? No seria millor no massacrar a totes les petites i mitjanes empreses a impostos? La cultura feudal i esclavista de la dependència de l’administració també afecta a l’empresariat, com a la cultura, com a les classes treballadores.
Ens diuen que sobretot no ens desafeccionem, que “ells” –polítics i banquers- treballen per trobar solucions, i que si ens defensem políticament serà un apocalipsi financer. Jo em pregunto... per qui? Es com si demanessin a Robin Hood y “sus muchachos” que no fotin mullader, que el sheriff de Nottingham es pot quedar sense feina i també té una família que mantenir, que ara ens ho arregla.
Si les persones normals no ho diem i no hi posem fre, el carrer quedarà en mans dels radicals de dreta o esquerra, de qualsevol líder carismàtic salva-pàtries d’última hora... perquè ens n’estem anant a la merda, això sí... amb estil i molt de disseny... no serem mai com Laos o Paraguai, com a molt serem com Burkina Fashion.
Tot va començar amb la Ley de Arrendamientos Urbanos. Als anys 80 ens varen dir que els lloguers que pagaven els nostres pares era història, que s’havia acabat això dels contractes indefinits. Jo que pagava 35.000 pessetes de lloguer em vaig trobar al cap de quatre anys pagant-ne 130.000 pel mateix pis. Resulta que comprar un pis, a la meva generació, ens sortiria pel mateix preu que estar-nos de lloguer. El govern, a més a més, va decidir aplicar desgravacions fiscals per la compra de l’habitatge, convertint-nos en propietaris del lloc on vivíem.
En aquest punt de la història les coses varen començar a anar malament. Recordo especialment una entrevista al banquer Lluís Valls i Taberner on deia que era curiós, si més no, que la gent considerés patrimoni el pis on vivia, quan en realitat era un bé de primera necessitat del qual no pots disposar lliurement. Tant se val si el pis on dorms val 1, 2 o 20 si no pots fer-ho enlloc més. El que semblava una obvietat va ser ignorat per la banca, les immobiliàries, els polítics, la premsa y la població.
Els pisos varen començar a pujar de preu, els lloguers també, i els bancs, fins fa quatre dies, donaven hipoteques per sobre el valor del pis perquè la gent pogués posar-hi mobles i de pas comprar un quatre per quatre. Al final del camí ens trobem amb una situació apocalíptica: els joves no poden marxar de casa, els adults mai podríem tornar a comprar el pis on vivim amb el preu que té al mercat i la gent gran és assetjada pel mobing dels propietaris, si són llogaters, o no poden fer front a les reformes necessàries si són els titulars de la vivenda. No contents amb això, varem fer venir un munt de treballadors per construir més pisos que ara ningú no pot comprar, i no sabem com gestionar ni els uns ni els altres.
Esclaus al segle XXI
Tenir el cul llogat de per vida amb una hipoteca sobre un bé de primera necessitat com l’habitatge ha fet que el sistema hagi de preveure que el flux de diners no s’aturi, per això el subsidi d’atur que garanteix que entre tots seguim pagant la quota als bancs quan algú cau de la cadena; per això un sistema de legislació laboral que a simple vista garanteix l’absurditat d’uns llocs de treball “en propietat” que també serveixen per garantir el retorn dels quartos cap als bancs a càrrec, aquest cop, dels empresaris; per això el sistema empeny la gent a ser dòcil i poruga, igual que els esclaus de l’imperi romà amb el preu del blat intervingut, igual que els pagesos de la gleva lligats a la terra sense futur. On hem anat a parar després de tants anys de història, de revolucions polítiques, socials i tecnològiques? A acabar bescanviant el nostre temps de vida per un sostre?
Jo no sóc conegut precisament per ser un esquerranós eixelebrat pel marxisme, però tanta cosa que socialitzem no podríem fer-ho amb l’habitatge? Soc un heretge? No sé... El que sí que us dic és que l’empresa on treballo ha generat en deu anys uns ingressos per a l’Estat, entre impostos directes i indirectes, de més de deu milions d’euros. Segur que amb aquesta pasta els deu treballadors no ens hem guanyat al dret a un piset, uns mínims de sanitat, ensenyament per als fills, un pla de pensions i la garantia de l’imperi de la llei? Un milió d’euros per barba! No n’hi ha prou?
Ara fins hi ha un saló del còmic pagat amb diner públic a qualsevol vila de l’estat on trobin un friki que cregui que sap dibuixar; al Liceu hi segueixen anant els mateixos però ara ho paguem entre tots, té collons; Institutos Cervantes amunt, subvencions a editorials avall; publicitat institucional garantida a la premsa escrita –vaja quina paradeta s’han muntat entre quatre amiguets-; molla per un Espai Memorial democràtic que obvia els fets de Palau convertint-se en Espai Memorial Selectiu democràtic al cap de dos mesos de esdevenir menjadora oficial dels comunistes; peles per al Woody Allen, en Garci, o qui sigui... Perdoneu-me però em preocupa més la pensió de la meva mare. I sobretot molta estrella Michelin i tot molt fashion, sobretot molt fashion i multyculty. Mare de Déu! no hi ha peles per als mestres i per arreglar les escoles i hi ha peles per fer el Referèndum de l’Hereu?
El sheriff de Nottingham diu que ara ho arregla
No vull caure en la demagògia barata. I al paràgraf anterior n’he fet una mica. Però és que no sé com explicar-vos que el Fons Monetari Internacional ens està dient, en bones paraules, que o bé posem solucions urgents al dèficit públic i al sistema de Caixes d’Estalvi (ja s’ensumen que estan assegudes sobre uns valors immobles irreals) o per molta Unió Europea que siguem, molt Euro i molta mandanga, ens passarem la vida treballant per pagar els interessos del deute com si fóssim Burkina Faso, Laos o el Paraguai –dit amb tots els respectes per aquests països-. La diferència amb aquestes nacions és que som sota el mantell protector de França i Alemanya, que sinó tot serien corredisses per robar jalar al Caprabo com a tot arreu quan passa un desastre com aquest! Que no ho veieu?
El poder aquí, els polítics, haurien d’agafar el toro per les banyes i fer una política social amb l’habitatge demà, no demà passat: demà. Que peten les immobiliàries i les caixes? Escolteu... fins fa quatre dies la gent que portava els seus diners a un banc ho feia per la solvència de l’entitat. Si un banc petava adéu estalvis... Les entitats financeres actuaven com a dipositaris i havien de triar les inversions en funció de la solidesa dels projectes i la capacitat de fer front als mateixos per part dels seus clients. En definitiva, treballaven segons paràmetres de mercat i no vivien aposentades sobre la seguretat de tenir tota la població d’un país treballant per a elles tota la vida per un sostre, i amb la garantía del Estado, com deien per la tele els anuncis de deute públic. On s’és vista tanta conxorxa i bon rollo entre polítics, bancs i constructores? Està clar que la Mafia italiana no vol negocis a Espanya, hauria de competir directament amb els partits polítics! Tots en són còmplices, del primer a l’últim, que ho han permès quan no ho han potenciat: ICV defensant uns sindicats i una legislació laboral anacrònics; el PSC i CiU caient en el joc de la subvenció als seus i no als dels altres i empastifats amb ciment de de dalt a baix; el PP representant els pitjors interessos de constructores, industrials del ciment i dels bancs; i ERC presoner de la carrera per fer més carrils bici i anar a més festetes del Ramadà que ningú, repartint pasta pública pel camí entre els nous –els seus- forjadors de continguts per la pàtria, enlloc de treballar per la independència de Catalunya.
Donem a la gent un pis de titularitat pública a un preu assumible. Fem un escalat de mèrits en l’adjudicació derivat de la cultura de l’esforç, els resultats escolars dels fills, l’assistència a classe, el voluntariat... el que vulgueu! Les persones tenen dret a un habitatge i no a un lloc de treball si no el mereixen. Acabem amb la conya de pagar per no treballar i donem aquests quartos a la recerca o a les pensions. Fomentant la cultura del subsidi fem a les persones esclaves. Garantim els mínims per viure que la gent no és imbècil!
I no us penseu que el subsidi d’atur és l’única cosa que ens té catatònics... La Generalitat, i això que no té un duro, reparteix mil cinc-cents milions d’euros a l’any en subvencions a empreses. Sota quin punyetero criteri un polític o un funcionari tria de manera discrecional beneir a un empresari o un altre, un sector o un altre? Que no ho veieu que és una mamella per als col•legues? Ens hem begut l’enteniment? No seria millor no massacrar a totes les petites i mitjanes empreses a impostos? La cultura feudal i esclavista de la dependència de l’administració també afecta a l’empresariat, com a la cultura, com a les classes treballadores.
Ens diuen que sobretot no ens desafeccionem, que “ells” –polítics i banquers- treballen per trobar solucions, i que si ens defensem políticament serà un apocalipsi financer. Jo em pregunto... per qui? Es com si demanessin a Robin Hood y “sus muchachos” que no fotin mullader, que el sheriff de Nottingham es pot quedar sense feina i també té una família que mantenir, que ara ens ho arregla.
Si les persones normals no ho diem i no hi posem fre, el carrer quedarà en mans dels radicals de dreta o esquerra, de qualsevol líder carismàtic salva-pàtries d’última hora... perquè ens n’estem anant a la merda, això sí... amb estil i molt de disseny... no serem mai com Laos o Paraguai, com a molt serem com Burkina Fashion.
dilluns, 17 de maig del 2010
"Això no toca!" Segur President?
La setmana passada va acabar amb noticies fortes. Per una banda la borsa espanyola s’enfonsava un 6’5% i per un altre en Garzón perdia davant del Tribunal Suprem i la extrema dreta s’apuntava un tanto. En definitiva, la setmana posava de manifest fins on arriba la pèrdua de sobirania dels estats a la Unió Europea i que el deute públic espanyol s’enfonsava als mercats.
El dissabte doncs, agafo el Potus –el meu gos que ja coneixeu- i me’n vaig a passeig. M’aturo a comprar la premsa i patapam... veig la l’ABC i La Razón. Ostres! “El Senado gastará 6.500 euros en plena crisis para traducir a Montilla”. Tindria gràcia aquest “editorial conjunt” –ells si que en saben- si no fos per la mala llet que intrínsicament tenien les seves portades. La dreta espanyola ja ha triat el boc expiatori de la crisi: l’estat de les autonomies amb els catalans al davant.
Vaig mirar-me en Potus i vaig decidir comprar l’ABC per llegir com s’ho fan per justificar aquesta mena de propaganda anticatalana mentre feia el cafè. El meu Jack Russell i els efectes del pinso i de la passejadeta ja produirien el material necessari per fer que el diari servis per alguna cosa positiva, com per exemple no emmerdar-li més la ciutat a l'embustero de l’Hereu.
Em direu que llegir la premsa de Madrid ja ho té això. Que es com mirar l’Intereconomía, escoltar la COPE o llegir el Marca. Però es que jo ja vaig viure enganyat molts anys, veient TV3, llegint l’Avui o La Vanguardia i sentint Catalunya Radio. No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure-hi. Em creia que vivia en un país, amb dificultats per trobar el seu lloc sota el sol, però més o menys normal. Catalunya anava combatent les reticències de Madrit, poc a poc i peix al cove, i anava assolint més nivell d’autogovern. Semblava que cada cop aconseguíem recuperar una miqueta més de poder polític. El gran mestre de cerimònia d’aquesta gran mentida va ser el President Pujol, español del año al 1986 segons aquest diari madrileny que al Potus tant li agrada i que ens vol arrabassar tot allò que hem trigat 30 anys a assolir.
No pretenc atacar la figura de Pujol per que si. El respecto molt. Sense ell no ens haguéssim cregut mai tot això de la Generalitat. La seva combinatòria magnífica de senyor Esteve, Joan Capri, banquer patriota i ex-presoner polític va fer que governés l’autonomia com si de debò tingués pes polític de alguna mena. Fals. Alguna cosa no es va acabar de fer bé perquè ara ens tornem a trobar amb que se’ns pugui negar el pa i la sal.
Parlo d’en Pujol, perquè l’endemà de l’ABC em trobo amb una entrevista a l’Avui on l’ex-president ens diu, en resum, que això de la independència és molt maco però que ara no toca. Entenc que el pare de Convergència tingui interès en aprofundir aquest aspecte dual del seu partit davant les properes eleccions, aquesta mena de posicionament farisaic del “soc independentista però hi ha coses més importants”. De fet, miro al meu voltant i només veig antics càrrecs i entxufats de CiU esmolant les Visas. També entenc que algú que ha estat President de Catalunya vint-i-tres anys, defensant l’autonomisme i la viabilitat de una relació directa amb l’estat, no pot desdir-se’n del que va fer tot aquell temps. Però en Pujol hauria de ser conscient que si encapçalés una candidatura unitària per la independència per Nadal tindríem un estat propi. Enlloc de donar-nos missatges ambigus, obligant-nos a esbudellar gallines per endevinar què vol dir amb aquest “si però no”, potser hauria de dir que es va equivocar confiant en Espanya i que l’autonomisme es mort. Però no toca.
L’any 1986 potser ens hauria de haver despertat les sospites que aquest ABC que dissabte seguia escandalitzan-se per l'ús del català a les institucions públiques tries el nostre President com a “español del año”. Jo ho recordo, i feia patxoca fins i tot. Pensavem: “que fotuda ha de estar Espanya per que hagin de triar en Pujol com exemple de espanyolitat, quan en realitat es un patriota català”. Doncs no. Tenien més raó que un Sant escollint-lo. I no perquè l’ex-president no sigui un patriota, que ho és. Si no que, com deia Josep Plà “Catalunya es un país d’encarregats”, i Jordi Pujol va triar ser el més català dels catalans adoptant aquest paper, el de encarregat, l’home que de bona fe treballa pel benestar i la prosperitat del negoci, malgrat aquest sigui dels altres i tingui amo. Potser seria hora que es jubilés definitivament i deixés que la generació que varem créixer tenint-lo a ell com a respectat -o criticat, tant se val- referent polític fem el que ens toca, perquè ens hem fet grans senyor President, i ara la independència Sí que toca.
El dissabte doncs, agafo el Potus –el meu gos que ja coneixeu- i me’n vaig a passeig. M’aturo a comprar la premsa i patapam... veig la l’ABC i La Razón. Ostres! “El Senado gastará 6.500 euros en plena crisis para traducir a Montilla”. Tindria gràcia aquest “editorial conjunt” –ells si que en saben- si no fos per la mala llet que intrínsicament tenien les seves portades. La dreta espanyola ja ha triat el boc expiatori de la crisi: l’estat de les autonomies amb els catalans al davant.
Vaig mirar-me en Potus i vaig decidir comprar l’ABC per llegir com s’ho fan per justificar aquesta mena de propaganda anticatalana mentre feia el cafè. El meu Jack Russell i els efectes del pinso i de la passejadeta ja produirien el material necessari per fer que el diari servis per alguna cosa positiva, com per exemple no emmerdar-li més la ciutat a l'embustero de l’Hereu.
Em direu que llegir la premsa de Madrid ja ho té això. Que es com mirar l’Intereconomía, escoltar la COPE o llegir el Marca. Però es que jo ja vaig viure enganyat molts anys, veient TV3, llegint l’Avui o La Vanguardia i sentint Catalunya Radio. No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure-hi. Em creia que vivia en un país, amb dificultats per trobar el seu lloc sota el sol, però més o menys normal. Catalunya anava combatent les reticències de Madrit, poc a poc i peix al cove, i anava assolint més nivell d’autogovern. Semblava que cada cop aconseguíem recuperar una miqueta més de poder polític. El gran mestre de cerimònia d’aquesta gran mentida va ser el President Pujol, español del año al 1986 segons aquest diari madrileny que al Potus tant li agrada i que ens vol arrabassar tot allò que hem trigat 30 anys a assolir.
No pretenc atacar la figura de Pujol per que si. El respecto molt. Sense ell no ens haguéssim cregut mai tot això de la Generalitat. La seva combinatòria magnífica de senyor Esteve, Joan Capri, banquer patriota i ex-presoner polític va fer que governés l’autonomia com si de debò tingués pes polític de alguna mena. Fals. Alguna cosa no es va acabar de fer bé perquè ara ens tornem a trobar amb que se’ns pugui negar el pa i la sal.
Parlo d’en Pujol, perquè l’endemà de l’ABC em trobo amb una entrevista a l’Avui on l’ex-president ens diu, en resum, que això de la independència és molt maco però que ara no toca. Entenc que el pare de Convergència tingui interès en aprofundir aquest aspecte dual del seu partit davant les properes eleccions, aquesta mena de posicionament farisaic del “soc independentista però hi ha coses més importants”. De fet, miro al meu voltant i només veig antics càrrecs i entxufats de CiU esmolant les Visas. També entenc que algú que ha estat President de Catalunya vint-i-tres anys, defensant l’autonomisme i la viabilitat de una relació directa amb l’estat, no pot desdir-se’n del que va fer tot aquell temps. Però en Pujol hauria de ser conscient que si encapçalés una candidatura unitària per la independència per Nadal tindríem un estat propi. Enlloc de donar-nos missatges ambigus, obligant-nos a esbudellar gallines per endevinar què vol dir amb aquest “si però no”, potser hauria de dir que es va equivocar confiant en Espanya i que l’autonomisme es mort. Però no toca.
L’any 1986 potser ens hauria de haver despertat les sospites que aquest ABC que dissabte seguia escandalitzan-se per l'ús del català a les institucions públiques tries el nostre President com a “español del año”. Jo ho recordo, i feia patxoca fins i tot. Pensavem: “que fotuda ha de estar Espanya per que hagin de triar en Pujol com exemple de espanyolitat, quan en realitat es un patriota català”. Doncs no. Tenien més raó que un Sant escollint-lo. I no perquè l’ex-president no sigui un patriota, que ho és. Si no que, com deia Josep Plà “Catalunya es un país d’encarregats”, i Jordi Pujol va triar ser el més català dels catalans adoptant aquest paper, el de encarregat, l’home que de bona fe treballa pel benestar i la prosperitat del negoci, malgrat aquest sigui dels altres i tingui amo. Potser seria hora que es jubilés definitivament i deixés que la generació que varem créixer tenint-lo a ell com a respectat -o criticat, tant se val- referent polític fem el que ens toca, perquè ens hem fet grans senyor President, i ara la independència Sí que toca.
divendres, 14 de maig del 2010
Carlins a la muntanya!
Un bon amic em va preguntar, fa poc, si això de tenir al general Savalls com a pseudònim responia a un pla ocult segons el qual hauríem de buscar solucions als nostres problemes dins la doctrina carlina. Esta clar que no, li vaig contestar, el carlisme és mort i enterrat i la meva adscripció moral a en Savalls es fruit del meu esperit rebel barrejat pel meu gust per l’estètica del romanticisme, i prou.
De totes formes, últimament sovinteja a la premsa, entre els bloggeros i als mitjans de comunicació digitals, una acusació de caire genèrica i carregada de mala llet en contra dels membres de Reagrupament segons la qual els seguidors del doctor Carretero son uns carlins. Dit així, amb un to de condescendència multicultural i barcelonina rollo Hereu i esquerra txupi-way. Amb això volen dir que en Carretero i “els seus” son una colla de propietaris pagesos, feréstecs, primaris, de missa, i molt de dretes. Una línia de pensament, com veieu, molt sofisticada i sibil•lina que pretén desactivar una candidatura transversal per la independència dient-nos que els reagrupats son una colla de reaccionaris, entorpint així que si hom es considera independentista i d’esquerres pugui acostar-se a aquesta opció política.
La superficialitat dels missatges polítics cuinats pels sacerdots del pensament únic són efectius, no cal dir-ho. Ho són perquè, malauradament, no coneixem la nostra pròpia història i posem etiquetes de bons i dolents als morts que ja no es poden defensar.
Dit això, porto uns quants mesos endinsant-me en la lectura sobre les carlinades, intentant entendre quines raons portaren a fer el trabuc a tants catalans durant tot el segle XIX, al crit de Carlins a la muntanya!. He trobat coses molt interessants tant en premsa i llibres coetanis als conflictes com a d’altres editats darrerament. Estaven molt pillats i ultramuntà es poc precís i massa suau per definir el seu pensament (?) polític, però és difícil trobar uns combatents civils amb més dignitat que els carlins. No us espanteu que no entraré en detalls, però el que sí que si no us explico rebento es que llegint sobre els carlins cauen dos mites: el basc com a ostentadors de les virtuts del gudari enfrontat a Espanya i el del catalanisme polític pactista com a forjador del retorn del poder polític a Catalunya.
Hi ha molt catalanista que baveja i sent vergonya quan els abertzales diuen allò de “huevos a la vasca y gallina a la catalana", fins i tot he vist més de un dels nostres riure la gracieta. Els carlins catalans varen fer la guerra fins a quatre cops en defensa de la terra, les tradicions, els furs i la seva forma de veure el món. El 1827 a la guerra dels malcontents –els bascs a caseta-; a la primera Guerra Carlina 1833-1839 on els generals bascs varen capitular a canvi de passar a formar part de l’exèrcit espanyol mentre que els catalans continuaren la guerra sols durant tot un any; a la Guerra dels Matiners del 1846 al 1849 pròpia només de Catalunya –als bascs en Tristany encara els espera-; i a la darrera carlinada, la d’en Savalls i en Marià Vayreda, del 1872 al 1876 on els Patxis i els Iñakis donaren mostra fefaent que no els quedava ja massa ganes de pujar a la muntanya. Amb això us dic que va haver-hi molts catalanets al XIX que això de la cessió del monopoli de la coacció física a l’estat no s’ho acabaren de empassar del tot. I sobretot, que els catalans de gallines res, en tot cas al caldo per Nadal. Un altre dia ja repassarem als bascos i el seus furs, el seu autonomisme i les seves cases a Madrid.
Pel que fa a les virtuts del catalanisme polític moderat i el seu pactisme ens hem cregut el que ens ha estat convingut per tal de entomar millor la transició, suposo. Però oblidem-nos un momentet del lligam místic i els paral•lelismes entre La Lliga i CiU. Els senyors de la Lliga el que volien era influir a Espanya no tant per poder anar al Liceu, escriure en català i organitzar els Jocs Florals, si no per modernitzar-la i treure’n profit econòmic per la indústria catalana. Es per això, i aquí rau la llavor de la incomprensió dels espanyols amb Catalunya, que els més espanyols de tots, els que varen construir la unitat de mercat, la pesseta i tota la legislació proteccionista envers la indústria varem ser els catalans, per tal de defensar els nostres interessos com a súbdits de la corona dels borbons. En aquest context els únics que defensaven la identitat política de la nació catalana eren, en certa manera, els republicans federalistes i sobretot els bàrbars, feréstecs i ensuma-capellans carlins.
M’acusen de carlí? Jo no se vosaltres... però després de veure com respecten els pactes els espanyols, enfotent-se de l’Estatut i dels acords del 1978, i de com ens defensen els hereus de la Lliga i dels federalistes, ja fa mesos que em vaig comprar una boina i la porto ben cofoi pels carrers de Barcelona.
De totes formes, últimament sovinteja a la premsa, entre els bloggeros i als mitjans de comunicació digitals, una acusació de caire genèrica i carregada de mala llet en contra dels membres de Reagrupament segons la qual els seguidors del doctor Carretero son uns carlins. Dit així, amb un to de condescendència multicultural i barcelonina rollo Hereu i esquerra txupi-way. Amb això volen dir que en Carretero i “els seus” son una colla de propietaris pagesos, feréstecs, primaris, de missa, i molt de dretes. Una línia de pensament, com veieu, molt sofisticada i sibil•lina que pretén desactivar una candidatura transversal per la independència dient-nos que els reagrupats son una colla de reaccionaris, entorpint així que si hom es considera independentista i d’esquerres pugui acostar-se a aquesta opció política.
La superficialitat dels missatges polítics cuinats pels sacerdots del pensament únic són efectius, no cal dir-ho. Ho són perquè, malauradament, no coneixem la nostra pròpia història i posem etiquetes de bons i dolents als morts que ja no es poden defensar.
Dit això, porto uns quants mesos endinsant-me en la lectura sobre les carlinades, intentant entendre quines raons portaren a fer el trabuc a tants catalans durant tot el segle XIX, al crit de Carlins a la muntanya!. He trobat coses molt interessants tant en premsa i llibres coetanis als conflictes com a d’altres editats darrerament. Estaven molt pillats i ultramuntà es poc precís i massa suau per definir el seu pensament (?) polític, però és difícil trobar uns combatents civils amb més dignitat que els carlins. No us espanteu que no entraré en detalls, però el que sí que si no us explico rebento es que llegint sobre els carlins cauen dos mites: el basc com a ostentadors de les virtuts del gudari enfrontat a Espanya i el del catalanisme polític pactista com a forjador del retorn del poder polític a Catalunya.
Hi ha molt catalanista que baveja i sent vergonya quan els abertzales diuen allò de “huevos a la vasca y gallina a la catalana", fins i tot he vist més de un dels nostres riure la gracieta. Els carlins catalans varen fer la guerra fins a quatre cops en defensa de la terra, les tradicions, els furs i la seva forma de veure el món. El 1827 a la guerra dels malcontents –els bascs a caseta-; a la primera Guerra Carlina 1833-1839 on els generals bascs varen capitular a canvi de passar a formar part de l’exèrcit espanyol mentre que els catalans continuaren la guerra sols durant tot un any; a la Guerra dels Matiners del 1846 al 1849 pròpia només de Catalunya –als bascs en Tristany encara els espera-; i a la darrera carlinada, la d’en Savalls i en Marià Vayreda, del 1872 al 1876 on els Patxis i els Iñakis donaren mostra fefaent que no els quedava ja massa ganes de pujar a la muntanya. Amb això us dic que va haver-hi molts catalanets al XIX que això de la cessió del monopoli de la coacció física a l’estat no s’ho acabaren de empassar del tot. I sobretot, que els catalans de gallines res, en tot cas al caldo per Nadal. Un altre dia ja repassarem als bascos i el seus furs, el seu autonomisme i les seves cases a Madrid.
Pel que fa a les virtuts del catalanisme polític moderat i el seu pactisme ens hem cregut el que ens ha estat convingut per tal de entomar millor la transició, suposo. Però oblidem-nos un momentet del lligam místic i els paral•lelismes entre La Lliga i CiU. Els senyors de la Lliga el que volien era influir a Espanya no tant per poder anar al Liceu, escriure en català i organitzar els Jocs Florals, si no per modernitzar-la i treure’n profit econòmic per la indústria catalana. Es per això, i aquí rau la llavor de la incomprensió dels espanyols amb Catalunya, que els més espanyols de tots, els que varen construir la unitat de mercat, la pesseta i tota la legislació proteccionista envers la indústria varem ser els catalans, per tal de defensar els nostres interessos com a súbdits de la corona dels borbons. En aquest context els únics que defensaven la identitat política de la nació catalana eren, en certa manera, els republicans federalistes i sobretot els bàrbars, feréstecs i ensuma-capellans carlins.
M’acusen de carlí? Jo no se vosaltres... però després de veure com respecten els pactes els espanyols, enfotent-se de l’Estatut i dels acords del 1978, i de com ens defensen els hereus de la Lliga i dels federalistes, ja fa mesos que em vaig comprar una boina i la porto ben cofoi pels carrers de Barcelona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)