Atenció catalans! Després que el poble donés un missatge inequívoc als seus polítics aclarint que som una nació i que, per tant, nosaltres decidim, només els ha calgut dos dies per fer la seva interpretació de la nostra voluntat; i ara resulta que no els ha quedat clar el que demanàvem. Vull dir que nosaltres vàrem ser capaços de donar un missatge d’unitat, segons el qual tant se val si volem ser només espanyols, seguir amb la conyeta de l’autonomisme o tirar pel dret i tenir un estat propi... Aquest no és el debat ara, ja ho decidirem nosaltres. Vàrem dir-los que ni Espanya, ni la Constitució ni, evidentment, el Tribunal Constitucional poden estar per sobre de la voluntat popular expressada en referèndum. Els vàreu veure ahir a l’Agora de TV3? Quina vergonya! Incapaços d’abandonar el tacticisme, i tots obsessionats encara en guanyar les eleccions que els permeti manar en aquesta gestoria espanyola -sense quartos per més inri- que és la Generalitat de Catalunya.
Diuen els del gremi polític que no troben quin ha de ser el missatge unitari que puguin portar conjuntament al debat de l’estat de la nació –l’espanyola- al Congrés dels diputats. Jo ja entenc que aquesta patuleia de gentussa sigui incapaç de pensar per si sola, però aquest cop ho tenen ben fàcil, perquè el poble ja els ho ha dit, el que vol. Només caldria que es llegissin els estatuts dels seus partits polítics: a tots, fins i tot als del PSC i no estic segur del que diu als del PPC, hi diu que Catalunya és una nació. Voleu més pistes, colla d’indocumentats? Sou tan curts de gambals que no trobeu punts d’acord?
Els diputats catalans a Madrid –els recordo que representen el poble i no els seus amos feudals del partit- haurien de proposar al congrés una proposta de resolució en el següents termes:
“Cataluña es una nación. Es por ello que el congreso de los diputados insta al gobierno, partidos políticos y demás instituciones del estado a impulsar las reformas legales necesarias y la apertura de un proceso de reforma constitucional, durante la presente legislatura, que garantice el reconocimiento jurídico del pueblo de Cataluña como sujeto de soberanía dentro de un nuevo marco constitucional”
No és la meva proposta política, però quan les persones amb qui parlo em pregunten “i ara què hem de fer?”, els contesto que el primer de tot és aclarir les regles del joc, perquè si no ho fem ara ens les canviaran a mig partit.
Aquesta proposta posa el dit a la nafra, és una pregunta que aclareix si a Espanya queden federalistes –al PSOE o al PP-; dóna una oportunitat al PP de Catalunya d’aclarir-nos què en pensa, de tot això de Catalunya; permet a CiU i a ERC camins decidits de sobiranisme o d’independència més clars; dóna un últim cartutx als demòcrates espanyols –llegiu Rubalcaba o Ruíz Gallardón- per tal d’intentar salvar els mobles i la viabilitat econòmica d’Espanya; construiria relat propi en la tria entre la transició –si us plau un altre cop no!- o la ruptura envers la independència; aclariria internacionalment el desig dels catalans de ser considerats una nació i no una regió –un cop llegits els articles de la premsa europea sobre la manifestació de dissabte és evident que per ara estem sols com mussols-; i sobretot el poble català veuria, per una vegada, com els nostres representants no fan el ridícul i expressen la voluntat popular allà on els paguem –nosaltres, no en Millet- el sou. No ho faran, ai las.
L'aposta rupturista, que només representa Reagrupament, segurament acabarà per ser l’única solució. El que no poden fer els nostres representants és enganyar-nos, ni enganyar els colonitzadors. Si tant acaten, si tant respecten Espanya que delmen per ser els seus virreis a Catalunya, almenys que facin com el paio de l’acudit i els facin la pregunta de forma directa i clara, per darrera vegada:
Un home entra en un bar i s’acosta a una rossa espectacular que hi ha a la barra. “Perdoni senyoreta, preguntar ofèn?”. La noia se’l mira i li diu “no”. Educadament el senyor li pregunta: “vos sou puta?”
dimarts, 13 de juliol del 2010
diumenge, 11 de juliol del 2010
Aquest cop va de veres!
Ahir el poble de Catalunya va sortir al carrer a dir que s’ha acabat el bròquil. Els polítics catalans també varen sortir al carrer, i el poble els va passar per sobre. Els nostres representants porten trenta tres anys negociant en el nostre nom, aprovant pressupostos espanyols, salvant la governabilitat de l’estat, pactant peixos al cove i buscant complicitats federalistes. Espanya els ha dit que això de Catalunya és una mena d’anomalia històrica, quelcom que hauríem de superar, que la Generalitat és una mena de gestoria i que el català és molt maco per estar per casa però que fem el favor de ser moderns i parlar la “lengua común”. Els nostres representants, fins i tot ahir, intentaven culpar al constitucional, al PP o a la caverna, quan els màxims responsables de tot aquest desgavell són ells, tots. I el poble ho sap.
Aquest fracàs flagrant dels nostres partits polítics es fonamenta en algunes raons històriques i en altres de supervivència electoral –dels llocs de treball- de la classe política catalana. La por a la involució va marcar les concessions que es varen fer l’any 78 a l’hora de redactar la Constitució, i ara resulta que ens ho haurem de menjar amb patates sempre més. El discurs “charneguillo” del PSC tenia com a màxima capitalitzar el vot d’esquerres fill de la immigració dels anys 60, i ahir al voltant meu a la mani hi havia un fotimer de famílies castellanoparlants portant estelades. La institucionalització del conflicte competencial etern amb Espanya ha estat la benzina que ha mantingut en moviment la sala de màquines del catalanisme durant 30 anys. Tots, PSC, CiU i finalment –en un acte cínic de traïció política envers el seus votants sense precedent- ERC. Aquesta manera de fer ha venut una realitat catalana als espanyols que no té res a veure amb la voluntat sobirana dels catalans. Però, el que és més fotut, emparats per uns diaris catalans vergonyosos, també ens ho havien venut als propis catalans. Ahir centenars de milers de persones varem despertar de l’anestèsia, del soma que ens havien posat a la sopa nacional els nostres propis polítics, i varem descobrir que som molts, diversos i heterogenis, però molts.
Això d’Espanya i les vies del pacte ja no s’aguanta per enlloc. I el poble ho sap. Ahir, quan es cridava “independència” els manifestants no feien després una rialleta que digués que “ens estem portant una mica malament, provocant perquè estem de mani i tot s’hi val”. Crits d’independència fa molts anys que els sentim a les manis, però ahir els catalans quan ho cridàvem no estàvem per hòsties, ningú no deia por lo bajini “ai... nois... calleu, calleu que prendrem maaal”... el poble proclamava el seu desig d’assolir una llibertat nacional plena.
I ara què? Perquè el que està clar és que, després d’aquesta comunió de juramentats que varem escenificar ahir, Catalunya ha de posar-se a treballar. El divendres hi ha sessió plenària del Parlament de Catalunya, els polítics hauran entès el missatge? El PSC dirà que ens vàrem manifestar contra el PP i el Tribunal Constitucional? CiU seguirà construint aquest discurs polivalent de ser més indepes que ningú perquè tenim en López Tena, però que el que cal és que en Duran sigui ministre per tal de fer pedagogia –el primer polític que torni a parlar de fer pedagogia a Espanya si us plau preneu-li el número de matricula-? Iniciativa insistirà en salvar l’estatutet aquest que ahir el poble reclamava que fos arxivat a Salamanca? ERC farà caure el govern botifler o és que els seus milers de enxufats a la administració son tant incompetents en el món laboral real que tres mesos més de sou els resulten imprescindibles per menjar calent?
El dia 14 a Madrid hi ha Debate del estado de La Nación –la seva-. Què farà el PSC? Dirà alguna cosa sobre el que va dir ahir el poble o ens utilitzarà un altre cop per dir al PP que tot és culpa seva? Hernández i Fernández –Durán i Ridao- renyaran al govern i després se’n aniran de tapes amb la premsa madrilenya en la seva lluita per caure simpàtics a l’enemic? Jo els demanaria a tots que no hi anessin, que s’estalviarien el ridícul i no ens farien passar vergonya al dir que parlen en nom nostre. Aquest cop us estarem vigilant, colla de ganduls!
Catalans! Som molts. Som forts. Això no ho para ni Déu. Amics socialistes que esteu farts i voleu la independència... si no us cau bé en Carretero munteu un partit propi, si us plau. Companys convergents digueu-li al Mas que el poble està madur i que no digui més bestieses del rollo “concert econòmic”. Els d’ERC parleu amb en Putxi i que faci el fotut favor de deixar de prometre carrils-bici i que es posi a treballar només per la independència que és pel que el vàrem triar. I als amics de Reagrupament ja us ho vaig dir personalment... a mi com si presenteu un armari per Girona, al pop Paul per Barcelona i en Bob Esponja per Tarragona –això sí... en Jaume Fernàndez per Lleida ni el toqueu que és l’únic polític que puc dir segur que és honest perquè el conec personalment-, a mi tant me fot... com si voleu fer les llistes per sorteig, el meu vot ja el teniu, només ens calen uns pocs més. Entre tots ho aconseguirem, aquest cop va de veres!
Aquest fracàs flagrant dels nostres partits polítics es fonamenta en algunes raons històriques i en altres de supervivència electoral –dels llocs de treball- de la classe política catalana. La por a la involució va marcar les concessions que es varen fer l’any 78 a l’hora de redactar la Constitució, i ara resulta que ens ho haurem de menjar amb patates sempre més. El discurs “charneguillo” del PSC tenia com a màxima capitalitzar el vot d’esquerres fill de la immigració dels anys 60, i ahir al voltant meu a la mani hi havia un fotimer de famílies castellanoparlants portant estelades. La institucionalització del conflicte competencial etern amb Espanya ha estat la benzina que ha mantingut en moviment la sala de màquines del catalanisme durant 30 anys. Tots, PSC, CiU i finalment –en un acte cínic de traïció política envers el seus votants sense precedent- ERC. Aquesta manera de fer ha venut una realitat catalana als espanyols que no té res a veure amb la voluntat sobirana dels catalans. Però, el que és més fotut, emparats per uns diaris catalans vergonyosos, també ens ho havien venut als propis catalans. Ahir centenars de milers de persones varem despertar de l’anestèsia, del soma que ens havien posat a la sopa nacional els nostres propis polítics, i varem descobrir que som molts, diversos i heterogenis, però molts.
Això d’Espanya i les vies del pacte ja no s’aguanta per enlloc. I el poble ho sap. Ahir, quan es cridava “independència” els manifestants no feien després una rialleta que digués que “ens estem portant una mica malament, provocant perquè estem de mani i tot s’hi val”. Crits d’independència fa molts anys que els sentim a les manis, però ahir els catalans quan ho cridàvem no estàvem per hòsties, ningú no deia por lo bajini “ai... nois... calleu, calleu que prendrem maaal”... el poble proclamava el seu desig d’assolir una llibertat nacional plena.
I ara què? Perquè el que està clar és que, després d’aquesta comunió de juramentats que varem escenificar ahir, Catalunya ha de posar-se a treballar. El divendres hi ha sessió plenària del Parlament de Catalunya, els polítics hauran entès el missatge? El PSC dirà que ens vàrem manifestar contra el PP i el Tribunal Constitucional? CiU seguirà construint aquest discurs polivalent de ser més indepes que ningú perquè tenim en López Tena, però que el que cal és que en Duran sigui ministre per tal de fer pedagogia –el primer polític que torni a parlar de fer pedagogia a Espanya si us plau preneu-li el número de matricula-? Iniciativa insistirà en salvar l’estatutet aquest que ahir el poble reclamava que fos arxivat a Salamanca? ERC farà caure el govern botifler o és que els seus milers de enxufats a la administració son tant incompetents en el món laboral real que tres mesos més de sou els resulten imprescindibles per menjar calent?
El dia 14 a Madrid hi ha Debate del estado de La Nación –la seva-. Què farà el PSC? Dirà alguna cosa sobre el que va dir ahir el poble o ens utilitzarà un altre cop per dir al PP que tot és culpa seva? Hernández i Fernández –Durán i Ridao- renyaran al govern i després se’n aniran de tapes amb la premsa madrilenya en la seva lluita per caure simpàtics a l’enemic? Jo els demanaria a tots que no hi anessin, que s’estalviarien el ridícul i no ens farien passar vergonya al dir que parlen en nom nostre. Aquest cop us estarem vigilant, colla de ganduls!
Catalans! Som molts. Som forts. Això no ho para ni Déu. Amics socialistes que esteu farts i voleu la independència... si no us cau bé en Carretero munteu un partit propi, si us plau. Companys convergents digueu-li al Mas que el poble està madur i que no digui més bestieses del rollo “concert econòmic”. Els d’ERC parleu amb en Putxi i que faci el fotut favor de deixar de prometre carrils-bici i que es posi a treballar només per la independència que és pel que el vàrem triar. I als amics de Reagrupament ja us ho vaig dir personalment... a mi com si presenteu un armari per Girona, al pop Paul per Barcelona i en Bob Esponja per Tarragona –això sí... en Jaume Fernàndez per Lleida ni el toqueu que és l’únic polític que puc dir segur que és honest perquè el conec personalment-, a mi tant me fot... com si voleu fer les llistes per sorteig, el meu vot ja el teniu, només ens calen uns pocs més. Entre tots ho aconseguirem, aquest cop va de veres!
diumenge, 4 de juliol del 2010
L'equip de futbol de la tribu
Soc del barça i m’agrada el futbol. M’agrada veure’l, jugar-lo, parlar-ne i pontificar. El vaig mamar a casa, de petit, i no es que fóssim molt futboleros, vull dir que no érem socis, però el seguíem cada jornada i cada temporada, fins ara.
Quan vaig començar a festejar la meva dona el barça passava per èpoques de foscor. Hi havia en Núñez de president –una broma tràgica per la societat civil catalana- , en Van Gaal de entrenador –una bona persona destinada a destruir el somni del planter cruyffista a base de jugadors holandesos mediocres-, i tot i guanyar lligues jo preferia no veure’l. Desitjava obertament que ens en fotessin vint-i-cinc fins i tot en els partits amistosos, i ho diu un que va fer campana al cole per anar a Basilea de stranguis. No em vull esplaiar explicant el perquè d’aquesta esquizofrènia, els culers –d’acord o no amb la meva postura- ja sabeu perquè, i els que no us agrada el futbol caldria que dediqués un post tant summament llarg de escriure que no paga la pena que ens hi posem a aquestes alçades.
Deia que quan la meva i dona i jo varem passar el tràngol negociador inicial que passa tota parella, un servidor els tenia ben plens amb el barça... i no el vaig incloure a “la llista”. Que què és “la llista”? Doncs, aquelles activitats que hom considera imprescindibles per ser feliç i que la parella ha de conèixer abans de començar una relació, per no resultar enganyada. Aprofito per demanar-li disculpes públicament, però la cabra tira al monte, (sigh).
Fa uns anys vaig sentir parlar un psicòleg mexicà que havia estudiat els vincles emotius que fan que les persones puguin canviar de parella, de feina, de partit polític o de nacionalitat, però que no puguin canviar de equip de futbol. La seva tesi doctoral tractava d’aquest tema, i la seva conclusió era que hom pot renunciar a tot menys a la seva infantesa, i el futbol té una vinculació pels nens –els colors del club, els herois esportius, la felicitat de la família- molt més propera que altres conceptes més sofisticats intel•lectualment, com ara els partits polítics. El meu pare, que li agradava el futbol però que passava bastant dels estats conjunturals del barça, se li il•luminaven els ulls quan afirmava “ni Simonsen, ni Reixach, ni Basora, ni mandangues... ningú com en Ventolrà”, la seva adolescència, allò del “abans de la guerra”, li sortia de molt endins, ell tampoc renunciava a la seva infantesa.
Què us vull dir amb tot això? Que ens han volgut vendre la moto que esport i política van separats, o que futbol i religió no tenen res a veure –això no m’ho dieu a la cara a Glasgow, vale?- i que l’esport es un valor superior, que plana per sobre dels personalismes, mens sana in corpore sano, contamos contigo, amics per sempre i que en Laporta era la personificació del dimoni per fer política com a President, un “chulo”, un aprofitat i a més a més que està fet un bacó –dit de passada- .
Els socis del barça, lliurament, gens condicionats pels mitjans de comunicació de l’establishment, sense una alternativa seriosa de continuïtat, varen decidir matar el Laportisme i tornar a instal•lar a la presidència del club als de sempre, als senyorets de “Barsalona”, dinamitant tota la tasca de recuperació de la catalanitat del club feta al llarg de set anys.
Les quatre primeres decisions de la era Rosell son les següents:
1.- Aprofundir simbòlicament l’enfrontament amb el cruyffisme, recuperant el nuñisme, i prescindir públicament de la figura de Johan Cruyff com a President de Honor del Barça. Es a dir, no conciliar, si no dividir.
2.- Esbandir públicament la amoral clàusula de acomiadament del director general, Joan Olivé. Demostrant així que en Laporta i els seus “sequaços” intentaven aprofitar-se al màxim del club. Ara vés a saber quants quartos es gastaran en indemnitzacions per fotre fora els laportistes i posar-hi “els seus” –han de pagar molts favors- , d’aquesta pasta dubto que en parlin.
3.- A la presa de possessió rollo West-Wing que es varen muntar, el discurs va ser en català, castellà i anglès. Català, perquè no hi ha més collons. Anglès per fer com Heinz Chez amb Puig Antich, “la torna” del castellà. Diuen que en varen fer ús “per no ofendre als afeccionats del barça de la resta de l’estat”. Perdoneu, colla de pijos, el català no ofèn. Jo no vull que el President de la Federació Argentina de Rugby em parli en català malgrat jo flipi amb els Pumas. Jo no vull vendre samarretes a Calahorra, jo no vull dins la meva tribu ningú que es molesti si el President del Barça parla en català. Només faltaria.
4.- La primera sortida institucional fora de Catalunya d’en Rosell serà anar a veure –a retre homenatge i a demanar perdó, suposo- al president de la comunitat autònoma de Extremadura per haver estat insultat per en Joan Laporta. Quanta indignitat, perdoneu que us digui, els nanos aquests ja estan fent efectiva la sentència de l’Estatut abans de acabar de saber el contingut dels articles interpretats.
La cinquena decisió podria ser celebrar els títols a la Zarzuela en comptes de fer-ho a la Generalitat, rollo La Caixa, rollo Sazatornil de La escopeta nacional.
El teu equip de futbol és la representació de la teva tribu. Els millors caçadors del grup s’enfronten als millors dels altres per tal de guanyar. S’hi juguen l’honor, i això si bé es cert que està per sobre de les opcions polítiques, està per sota de la voluntat de la tribu. Això es el que fa especial l’esport. El que l’allunya de les opcions polítiques personals al mateix temps que el fa representar les millors virtuts del poble que representa l’esportista, o l’equip. L’any 1970 a Brasil hi havia una dictadura militar, però el poble va embogir amb el mundial de Mèxic, amb Tostao, Jairzinho, Pelé, Rivelinho... i tant! Perquè la tribu es la tribu i la política, la política. Tant important que en Sarkó crida a capitol Henry per esbrinar què li ha passat a les bleus al Mundial. Tant important que Nelson Mandela ha hagut de consolar personalment al xaval de Ghana que va fallar el penal contra Uruguai i va acabar amb el somni de tot el continent africà. Que no és important?
Fixeu-vos si és important tenir equip propi de la tribu que Espanya ens el nega, i nosaltres als qui ens agrada el futbol i no tenim equip propi hem de fer malabarismes per tal de voler que en Piqué no guanyi un Mundial per no alegrar en Tomás Roncero –als qui encara cregueu que Mundial no és sinònim de aquelarre de nacionalisme llegiu el seu article d’avui a l’AS que porta per títol “Viva Es-pa-ña”-.
Quan els meus amics europeus, aquests dies, m’envien missatges en favor de “la roja” haig de tornar a explicar l’Onze de Setembre, la princesa Peronella, les carlinades, l’ou com balla, i tota la història de Catalunya en cançons... No puc més! El Barça ha tornat a ser durant set anys un bon substitutiu de equip tribal, però... malgrat la meva infantesa, no deixa de ser metadona. Uns socis que permeten blasmar Laporta per dir que personalment creu que la independència es una bona solució per Catalunya i aplaudeixen que en Rossell aposti per la subordinació lingüística al castellà? Aquest es el meu equip tribal?
Amics meus... una de les millors noticies que ens portarà la independència es que als que ens agrada el futbol podrem ser de l’Europa, l’Hospi, la Grama, el Nàstic, el Lleida o el Júpiter sense haver de donar explicacions. Serem una tribu normal, i amb un únic equip tribal comú, aleshores sí, definitivament per sobre de la política i al servei de tots sense distinció: la Selecció Nacional de Catalunya.
Mentrestant veure menys partits del barça que la meva dona s’ho mereix.
Quan vaig començar a festejar la meva dona el barça passava per èpoques de foscor. Hi havia en Núñez de president –una broma tràgica per la societat civil catalana- , en Van Gaal de entrenador –una bona persona destinada a destruir el somni del planter cruyffista a base de jugadors holandesos mediocres-, i tot i guanyar lligues jo preferia no veure’l. Desitjava obertament que ens en fotessin vint-i-cinc fins i tot en els partits amistosos, i ho diu un que va fer campana al cole per anar a Basilea de stranguis. No em vull esplaiar explicant el perquè d’aquesta esquizofrènia, els culers –d’acord o no amb la meva postura- ja sabeu perquè, i els que no us agrada el futbol caldria que dediqués un post tant summament llarg de escriure que no paga la pena que ens hi posem a aquestes alçades.
Deia que quan la meva i dona i jo varem passar el tràngol negociador inicial que passa tota parella, un servidor els tenia ben plens amb el barça... i no el vaig incloure a “la llista”. Que què és “la llista”? Doncs, aquelles activitats que hom considera imprescindibles per ser feliç i que la parella ha de conèixer abans de començar una relació, per no resultar enganyada. Aprofito per demanar-li disculpes públicament, però la cabra tira al monte, (sigh).
Fa uns anys vaig sentir parlar un psicòleg mexicà que havia estudiat els vincles emotius que fan que les persones puguin canviar de parella, de feina, de partit polític o de nacionalitat, però que no puguin canviar de equip de futbol. La seva tesi doctoral tractava d’aquest tema, i la seva conclusió era que hom pot renunciar a tot menys a la seva infantesa, i el futbol té una vinculació pels nens –els colors del club, els herois esportius, la felicitat de la família- molt més propera que altres conceptes més sofisticats intel•lectualment, com ara els partits polítics. El meu pare, que li agradava el futbol però que passava bastant dels estats conjunturals del barça, se li il•luminaven els ulls quan afirmava “ni Simonsen, ni Reixach, ni Basora, ni mandangues... ningú com en Ventolrà”, la seva adolescència, allò del “abans de la guerra”, li sortia de molt endins, ell tampoc renunciava a la seva infantesa.
Què us vull dir amb tot això? Que ens han volgut vendre la moto que esport i política van separats, o que futbol i religió no tenen res a veure –això no m’ho dieu a la cara a Glasgow, vale?- i que l’esport es un valor superior, que plana per sobre dels personalismes, mens sana in corpore sano, contamos contigo, amics per sempre i que en Laporta era la personificació del dimoni per fer política com a President, un “chulo”, un aprofitat i a més a més que està fet un bacó –dit de passada- .
Els socis del barça, lliurament, gens condicionats pels mitjans de comunicació de l’establishment, sense una alternativa seriosa de continuïtat, varen decidir matar el Laportisme i tornar a instal•lar a la presidència del club als de sempre, als senyorets de “Barsalona”, dinamitant tota la tasca de recuperació de la catalanitat del club feta al llarg de set anys.
Les quatre primeres decisions de la era Rosell son les següents:
1.- Aprofundir simbòlicament l’enfrontament amb el cruyffisme, recuperant el nuñisme, i prescindir públicament de la figura de Johan Cruyff com a President de Honor del Barça. Es a dir, no conciliar, si no dividir.
2.- Esbandir públicament la amoral clàusula de acomiadament del director general, Joan Olivé. Demostrant així que en Laporta i els seus “sequaços” intentaven aprofitar-se al màxim del club. Ara vés a saber quants quartos es gastaran en indemnitzacions per fotre fora els laportistes i posar-hi “els seus” –han de pagar molts favors- , d’aquesta pasta dubto que en parlin.
3.- A la presa de possessió rollo West-Wing que es varen muntar, el discurs va ser en català, castellà i anglès. Català, perquè no hi ha més collons. Anglès per fer com Heinz Chez amb Puig Antich, “la torna” del castellà. Diuen que en varen fer ús “per no ofendre als afeccionats del barça de la resta de l’estat”. Perdoneu, colla de pijos, el català no ofèn. Jo no vull que el President de la Federació Argentina de Rugby em parli en català malgrat jo flipi amb els Pumas. Jo no vull vendre samarretes a Calahorra, jo no vull dins la meva tribu ningú que es molesti si el President del Barça parla en català. Només faltaria.
4.- La primera sortida institucional fora de Catalunya d’en Rosell serà anar a veure –a retre homenatge i a demanar perdó, suposo- al president de la comunitat autònoma de Extremadura per haver estat insultat per en Joan Laporta. Quanta indignitat, perdoneu que us digui, els nanos aquests ja estan fent efectiva la sentència de l’Estatut abans de acabar de saber el contingut dels articles interpretats.
La cinquena decisió podria ser celebrar els títols a la Zarzuela en comptes de fer-ho a la Generalitat, rollo La Caixa, rollo Sazatornil de La escopeta nacional.
El teu equip de futbol és la representació de la teva tribu. Els millors caçadors del grup s’enfronten als millors dels altres per tal de guanyar. S’hi juguen l’honor, i això si bé es cert que està per sobre de les opcions polítiques, està per sota de la voluntat de la tribu. Això es el que fa especial l’esport. El que l’allunya de les opcions polítiques personals al mateix temps que el fa representar les millors virtuts del poble que representa l’esportista, o l’equip. L’any 1970 a Brasil hi havia una dictadura militar, però el poble va embogir amb el mundial de Mèxic, amb Tostao, Jairzinho, Pelé, Rivelinho... i tant! Perquè la tribu es la tribu i la política, la política. Tant important que en Sarkó crida a capitol Henry per esbrinar què li ha passat a les bleus al Mundial. Tant important que Nelson Mandela ha hagut de consolar personalment al xaval de Ghana que va fallar el penal contra Uruguai i va acabar amb el somni de tot el continent africà. Que no és important?
Fixeu-vos si és important tenir equip propi de la tribu que Espanya ens el nega, i nosaltres als qui ens agrada el futbol i no tenim equip propi hem de fer malabarismes per tal de voler que en Piqué no guanyi un Mundial per no alegrar en Tomás Roncero –als qui encara cregueu que Mundial no és sinònim de aquelarre de nacionalisme llegiu el seu article d’avui a l’AS que porta per títol “Viva Es-pa-ña”-.
Quan els meus amics europeus, aquests dies, m’envien missatges en favor de “la roja” haig de tornar a explicar l’Onze de Setembre, la princesa Peronella, les carlinades, l’ou com balla, i tota la història de Catalunya en cançons... No puc més! El Barça ha tornat a ser durant set anys un bon substitutiu de equip tribal, però... malgrat la meva infantesa, no deixa de ser metadona. Uns socis que permeten blasmar Laporta per dir que personalment creu que la independència es una bona solució per Catalunya i aplaudeixen que en Rossell aposti per la subordinació lingüística al castellà? Aquest es el meu equip tribal?
Amics meus... una de les millors noticies que ens portarà la independència es que als que ens agrada el futbol podrem ser de l’Europa, l’Hospi, la Grama, el Nàstic, el Lleida o el Júpiter sense haver de donar explicacions. Serem una tribu normal, i amb un únic equip tribal comú, aleshores sí, definitivament per sobre de la política i al servei de tots sense distinció: la Selecció Nacional de Catalunya.
Mentrestant veure menys partits del barça que la meva dona s’ho mereix.
divendres, 2 de juliol del 2010
Unitat
El dia 10 de juliol toca anar de mani. Fa uns dies, en aquest bloc, us parlava de l’emoció que vaig sentir en veure un patriota involucrat repartint pamflets a la porta de la universitat, sembla que d’aquí uns dies toca sortir al carrer, a tothom.
Sóc conscient que aquest bloc que faig el segueix gent majoritàriament de la corda, i que per això m’envieu mails de suport, i que per això us sentiu acompanyats en la dissort de la nostra catalanitat, i que plegats tenim la sensació de donar passes endavant encara que sigui dins del món de la virtualitat d’Internet. Avui m’agradaria contribuir perquè la defensa de les nostres essències no ens la faci vessar el dia de la manifestació.
Hores d’ara ja hi ha un grapat d’il•luminats suïcides que, fent de la intransigència i de la puresa dels seus plantejaments independentistes una bandera del ressentiment, posen en discussió anar en processió reivindicativa urbana al darrera d’en Montilla i en Mas. Se que molts de vosaltres teniu aquest sentiment, una escudella de vòmits emocionals, de ràbia i d’al•lèrgia ideològica, jo també el tinc. Haig de demanar-vos, si us plau, que deixeu les emocions de banda. Us prego que feu ús de la raó, del seny –sembla mentida, oi?-, perquè si la independència és a tocar és perquè suma, perquè ja no cal fer bandera ni de la història, ni de la llengua, ni dels sentiments. La solució és un estat propi perquè la racionalitat ens empara, perquè Espanya no ens considera subjecte de sobirania, és a dir una nació.
En Miquel Iceta, del PSC, feia un símil amb el bàsquet dient-nos que el PP havia perdut 114 a 14 –referint-se als articles que han passat el sedàs-, en una mostra més de la banalització del fet nacional per part dels socialistes. Aprofito el seu símil esportiu traslladant-lo al futbol per dir-vos que Espanya ha centrat perquè nosaltres rematem de cap. Si ens diuen que no hi cabem, tard o d’hora marxarem. Suposo que dins de l’esquizofrènia ideològica del PSOE hi haurà molts dels seus al capdavant de la manifestació, i molts d’altres que vergonyosament s’amagaran –com la Chacón, que suposo que no tindran collons de presentar com a candidata a la Generalitat ara-. Els socialistes que vindran sumen per dir al món, i a la CNN, que Som una nació, benvinguts.
L’Artur Mas creu que els catalans no som prou madurs per segons què, ara considera que la solució és el concert econòmic, en el seu afany per assolir la majoria absoluta hom no sap si és independentista, autonomista, regionalista, federalista o cap de colla. I què? Va descobrir el nacionalisme quan va començar a treballar a la Generalitat? I què? CiU ha fet de perdonavides amb els independentistes fins fa deu minuts? I què? Hi ha una cosa per sobre de tot això: Convergència i Unió, els seus votants, els seus militants, els seus dirigents, tenen clar que Catalunya és una nació. La manifestació del dia 10 de juliol és una manifestació de reafirmació nacional. Sobirania no és incompatible amb considerar que hem de seguir negociant amb Madrid, com creu que hem de fer CiU. I què? El moment de deixar les coses clares als senyors Mas i Duran serà el dia de les eleccions al Parlament.
Catalunya no es mereix que els catalans ens quedem a casa o que marxem a fer una paella el dissabte de la mani. Els que ja hem decidit apostar per la independència com a sortida lògica de supervivència cultural, econòmica, social i nacional, hem de ser més generosos que mai. Hem de donar la mà a tots aquells catalans que es manifestaran amb nosaltres per tal de deixar clar que res no pot estar per sobre de la voluntat democràtica d’un poble. L’ús que farem en el futur de la nostra capacitat per decidir son figues d’un altre paner, com diria qui tots sabem: “ara no toca”. La dignitat de la pàtria mereix unitat, cal que enviem un missatge clar al món, a Europa, a Espanya i sobretot a nosaltres mateixos: Catalunya és viva i és forta.
Es cert que pel camí hi ha molts paranys. Els autonomistes i els federalistes que queden ens voldran vendre la moto que cal tornar a negociar, que cal refer el pacte amb Espanya o reformar la Constitució. Tenen el seu dret a defensar aquesta postura, encara que només sigui per defensar el seu lloc de treball, encara que només sigui per no admetre que han fracassat i que s’han equivocat durant cent cinquanta anys. Les eleccions al Parlament són aquí mateix, aleshores serà el moment d’explicar tant als regionalistes regeneradors de la pell de brau, com als federalistes igualitaris d’esquerres, que els seus projectes son caducs. Ara no ens podem permetre desavinences que alimentin la caverna i el discurs del nacionalisme espanyol que pretén dividir-nos. Cal que el poble de Catalunya torni a demostrar que hi ha una cosa per sobre de tots els tacticismes polítics: Som una nació i –per tant- nosaltres decidim.
Sóc conscient que aquest bloc que faig el segueix gent majoritàriament de la corda, i que per això m’envieu mails de suport, i que per això us sentiu acompanyats en la dissort de la nostra catalanitat, i que plegats tenim la sensació de donar passes endavant encara que sigui dins del món de la virtualitat d’Internet. Avui m’agradaria contribuir perquè la defensa de les nostres essències no ens la faci vessar el dia de la manifestació.
Hores d’ara ja hi ha un grapat d’il•luminats suïcides que, fent de la intransigència i de la puresa dels seus plantejaments independentistes una bandera del ressentiment, posen en discussió anar en processió reivindicativa urbana al darrera d’en Montilla i en Mas. Se que molts de vosaltres teniu aquest sentiment, una escudella de vòmits emocionals, de ràbia i d’al•lèrgia ideològica, jo també el tinc. Haig de demanar-vos, si us plau, que deixeu les emocions de banda. Us prego que feu ús de la raó, del seny –sembla mentida, oi?-, perquè si la independència és a tocar és perquè suma, perquè ja no cal fer bandera ni de la història, ni de la llengua, ni dels sentiments. La solució és un estat propi perquè la racionalitat ens empara, perquè Espanya no ens considera subjecte de sobirania, és a dir una nació.
En Miquel Iceta, del PSC, feia un símil amb el bàsquet dient-nos que el PP havia perdut 114 a 14 –referint-se als articles que han passat el sedàs-, en una mostra més de la banalització del fet nacional per part dels socialistes. Aprofito el seu símil esportiu traslladant-lo al futbol per dir-vos que Espanya ha centrat perquè nosaltres rematem de cap. Si ens diuen que no hi cabem, tard o d’hora marxarem. Suposo que dins de l’esquizofrènia ideològica del PSOE hi haurà molts dels seus al capdavant de la manifestació, i molts d’altres que vergonyosament s’amagaran –com la Chacón, que suposo que no tindran collons de presentar com a candidata a la Generalitat ara-. Els socialistes que vindran sumen per dir al món, i a la CNN, que Som una nació, benvinguts.
L’Artur Mas creu que els catalans no som prou madurs per segons què, ara considera que la solució és el concert econòmic, en el seu afany per assolir la majoria absoluta hom no sap si és independentista, autonomista, regionalista, federalista o cap de colla. I què? Va descobrir el nacionalisme quan va començar a treballar a la Generalitat? I què? CiU ha fet de perdonavides amb els independentistes fins fa deu minuts? I què? Hi ha una cosa per sobre de tot això: Convergència i Unió, els seus votants, els seus militants, els seus dirigents, tenen clar que Catalunya és una nació. La manifestació del dia 10 de juliol és una manifestació de reafirmació nacional. Sobirania no és incompatible amb considerar que hem de seguir negociant amb Madrid, com creu que hem de fer CiU. I què? El moment de deixar les coses clares als senyors Mas i Duran serà el dia de les eleccions al Parlament.
Catalunya no es mereix que els catalans ens quedem a casa o que marxem a fer una paella el dissabte de la mani. Els que ja hem decidit apostar per la independència com a sortida lògica de supervivència cultural, econòmica, social i nacional, hem de ser més generosos que mai. Hem de donar la mà a tots aquells catalans que es manifestaran amb nosaltres per tal de deixar clar que res no pot estar per sobre de la voluntat democràtica d’un poble. L’ús que farem en el futur de la nostra capacitat per decidir son figues d’un altre paner, com diria qui tots sabem: “ara no toca”. La dignitat de la pàtria mereix unitat, cal que enviem un missatge clar al món, a Europa, a Espanya i sobretot a nosaltres mateixos: Catalunya és viva i és forta.
Es cert que pel camí hi ha molts paranys. Els autonomistes i els federalistes que queden ens voldran vendre la moto que cal tornar a negociar, que cal refer el pacte amb Espanya o reformar la Constitució. Tenen el seu dret a defensar aquesta postura, encara que només sigui per defensar el seu lloc de treball, encara que només sigui per no admetre que han fracassat i que s’han equivocat durant cent cinquanta anys. Les eleccions al Parlament són aquí mateix, aleshores serà el moment d’explicar tant als regionalistes regeneradors de la pell de brau, com als federalistes igualitaris d’esquerres, que els seus projectes son caducs. Ara no ens podem permetre desavinences que alimentin la caverna i el discurs del nacionalisme espanyol que pretén dividir-nos. Cal que el poble de Catalunya torni a demostrar que hi ha una cosa per sobre de tots els tacticismes polítics: Som una nació i –per tant- nosaltres decidim.
dimarts, 29 de juny del 2010
Lliçons de nacionalisme
Ahir Espanya, un altre cop, ens ha donat als catalans una nova lliçó de nacionalisme. "España es una y no cincuenta y una: la indisoluble unidad de la nación española" surt fins a vuit cops en el redactat de la sentència. Doncs què us pensàveu? A veure si aprenem tots de una vegada que no som subjecte de dret, que els catalans quan votem en referèndum no expressem el sentit de la nostra decisió popular perquè no en tenim d’això, que el nostre idioma es una raresa anacrònica i que Espanya no entén de sobiranies compartides, de plurinacionalitats, de federalismes simètrics o asimètrics ni de tanta mandanga. Tot això no es compatible si es vol ser espanyol i català a l’hora -és constitucionalment impossible-. Gràcies per aclarir-nos-ho.
Fa uns dies, el Consell de Europa va fer retirar l’exemplar de la Constitució Espanyola que hi havia als passadissos de la seva seu. El motiu era que mostrava pornogràficament l’escut de l’àliga, el jou, les fletxes, amb regust de heràldica feixista, a les seves planes i allò feria la sensibilitat democràtica dels amants de la correcció i altres fanàtics del paper de fumar per agafar-se-la per pixar. Una mala noticia, perquè aquell text polític que la espanyolitat considera per sobre la Bíblia i el Talmud, es filla del pacte, de l’afany de superar diferències, però el pollastre dels austries ens recordava que sobretot es la filla borda del franquisme, la concessió, la renuncia, i en definitiva de la por.
El partit popular, el PSOE, el Defensor del Pueblo, el Tribunal Constitucional, en resum Espanya, tenen aquesta vergonyosa xacra legal pactada fot més de trenta anys que els empara. Tant se val si els catalans podem citar a Hobbes, Locke, Hume, Jefferson, Smith, Rousseau, Montesquieu, la ONU o el sum sum corda. En una exaltació institucional del famós i incombustible “santa Rita Rita Rita lo que se da no se quita” Espanya passarà per sobre de qualsevol cosa per reafirmar la seva indissolubilitat, fins i tot de la voluntat de un poble expressada lliure i democràticament. Això si que és nacionalisme de primera divisió i lo nostre son punyetes.
Recordo que quan el Parlament de Catalunya endegava el procés de reforma de l’Estatut vaig compartir taxi amb en Joan Botella. Va ser professor meu a la facultat, ensenyava Història del pensament polític, va ser ell qui em va explicar tots aquests autors que cito en el paràgraf anterior. Varem xerrar deu minutets sobre l’Estatut, i recordo haver-li preguntat si no era més assenyat no tocar res del de Sau, ja que la Generalitat i la nostra autonomia formaven part directament del pacte constitucional i que si ens atansàvem a Madrid intentant tocar cosetes encara ens fumerien un mastegot als morros. Em va contestar que això ja ho havia dit en Pujol, però que era un missatge caduc, que s’havia de aprofundir en l’autogovern, el federalisme asimètric i un gran finançament que ens trauria de tots els problemes. Ahir en Botella el vaig tornar a veure a TV3 intentant explicar la sentència en tant que expert en la matèria... ja tenies raó Joan al pensar tú també que la reforma no calia!
Com queda tot això? Ara ens esquinçarem les vestidures? Un altre cop al carrer a demanar l’estatut? A dir que som una nació? Què vol dir que el PP ha perdut senyors del PSOE? De què reia la vicepresidenta de la Vega ahir? Què vol dir que en essència l’Estatut és vigent president Montilla? Espanya ens ho ha posat ben clar: dins el marc constitucional estem condemnats a desaparèixer perquè no hi tenim lloc com a poble.
Avui no és un dia per dir que ens hem equivocat fent pedagogia. Però cada cop que un diputat català ha parlat en castellà a Las Cortes, cada cop que el PSC ha renunciat a tenir grup parlamentari propi, cada cop que ERC, CiU, o qui sigui, ha donat suport a pressupostos generals de l’estat que esmicolaven la nostra economia i perpetuaven l’espoli, cada cop que la caverna ens insulta com a poble i no els portem als tribunals, cada cop que hom es connecta a la plana web de la Casa Real per constatar que està en castellà i anglès i calla, cada cop que un dignatari català con l’arquebisbe de Barcelona contesta en espanyol la al•locució en català del representant del Vaticà –fa uns dies i ni més ni menys a Montserrat -... cada cop... Renuncies, explicacions, bilingüismes, excuses, plors, i concessions que han construït l’entorn perquè els espanyols es trobin prou forts com per intentar destruir la dignitat de tot un poble. Aquests polítics que tenim? Aquests partits son la solució? Ara haurem de anar al darrera seu en manifestació? Un altre cop? Mare de Déu.
Algú va dir ahir a la nit que havíem de penjar senyeres i estelades dels balcons – també un altre cop?-. Avui hi ha futbol, jugadors catalans defensaran Espanya enfrontant-se a Portugal, en una metàfora més que ens parla de l'espoli també de les glòries esportives. Ara que en Sarkozy i l’Henry han fet palès a ulls de tothom que el futbol no és política i el mundial no és un esclat primari de nacionalisme –perdoneu un moment que poso el sarcasmòmetre a zero- em sembla que m’estalviaré de insultar la senyera fent-la servir de escut de les vergonyes i les irresponsabilitats dels nostres representants polítics, i al balcó hi penjaré una bandera de Portugal ben grossa, que aquests es veu que si que son una nació des de 1640, digués el que digués Espanya.
Fa uns dies, el Consell de Europa va fer retirar l’exemplar de la Constitució Espanyola que hi havia als passadissos de la seva seu. El motiu era que mostrava pornogràficament l’escut de l’àliga, el jou, les fletxes, amb regust de heràldica feixista, a les seves planes i allò feria la sensibilitat democràtica dels amants de la correcció i altres fanàtics del paper de fumar per agafar-se-la per pixar. Una mala noticia, perquè aquell text polític que la espanyolitat considera per sobre la Bíblia i el Talmud, es filla del pacte, de l’afany de superar diferències, però el pollastre dels austries ens recordava que sobretot es la filla borda del franquisme, la concessió, la renuncia, i en definitiva de la por.
El partit popular, el PSOE, el Defensor del Pueblo, el Tribunal Constitucional, en resum Espanya, tenen aquesta vergonyosa xacra legal pactada fot més de trenta anys que els empara. Tant se val si els catalans podem citar a Hobbes, Locke, Hume, Jefferson, Smith, Rousseau, Montesquieu, la ONU o el sum sum corda. En una exaltació institucional del famós i incombustible “santa Rita Rita Rita lo que se da no se quita” Espanya passarà per sobre de qualsevol cosa per reafirmar la seva indissolubilitat, fins i tot de la voluntat de un poble expressada lliure i democràticament. Això si que és nacionalisme de primera divisió i lo nostre son punyetes.
Recordo que quan el Parlament de Catalunya endegava el procés de reforma de l’Estatut vaig compartir taxi amb en Joan Botella. Va ser professor meu a la facultat, ensenyava Història del pensament polític, va ser ell qui em va explicar tots aquests autors que cito en el paràgraf anterior. Varem xerrar deu minutets sobre l’Estatut, i recordo haver-li preguntat si no era més assenyat no tocar res del de Sau, ja que la Generalitat i la nostra autonomia formaven part directament del pacte constitucional i que si ens atansàvem a Madrid intentant tocar cosetes encara ens fumerien un mastegot als morros. Em va contestar que això ja ho havia dit en Pujol, però que era un missatge caduc, que s’havia de aprofundir en l’autogovern, el federalisme asimètric i un gran finançament que ens trauria de tots els problemes. Ahir en Botella el vaig tornar a veure a TV3 intentant explicar la sentència en tant que expert en la matèria... ja tenies raó Joan al pensar tú també que la reforma no calia!
Com queda tot això? Ara ens esquinçarem les vestidures? Un altre cop al carrer a demanar l’estatut? A dir que som una nació? Què vol dir que el PP ha perdut senyors del PSOE? De què reia la vicepresidenta de la Vega ahir? Què vol dir que en essència l’Estatut és vigent president Montilla? Espanya ens ho ha posat ben clar: dins el marc constitucional estem condemnats a desaparèixer perquè no hi tenim lloc com a poble.
Avui no és un dia per dir que ens hem equivocat fent pedagogia. Però cada cop que un diputat català ha parlat en castellà a Las Cortes, cada cop que el PSC ha renunciat a tenir grup parlamentari propi, cada cop que ERC, CiU, o qui sigui, ha donat suport a pressupostos generals de l’estat que esmicolaven la nostra economia i perpetuaven l’espoli, cada cop que la caverna ens insulta com a poble i no els portem als tribunals, cada cop que hom es connecta a la plana web de la Casa Real per constatar que està en castellà i anglès i calla, cada cop que un dignatari català con l’arquebisbe de Barcelona contesta en espanyol la al•locució en català del representant del Vaticà –fa uns dies i ni més ni menys a Montserrat -... cada cop... Renuncies, explicacions, bilingüismes, excuses, plors, i concessions que han construït l’entorn perquè els espanyols es trobin prou forts com per intentar destruir la dignitat de tot un poble. Aquests polítics que tenim? Aquests partits son la solució? Ara haurem de anar al darrera seu en manifestació? Un altre cop? Mare de Déu.
Algú va dir ahir a la nit que havíem de penjar senyeres i estelades dels balcons – també un altre cop?-. Avui hi ha futbol, jugadors catalans defensaran Espanya enfrontant-se a Portugal, en una metàfora més que ens parla de l'espoli també de les glòries esportives. Ara que en Sarkozy i l’Henry han fet palès a ulls de tothom que el futbol no és política i el mundial no és un esclat primari de nacionalisme –perdoneu un moment que poso el sarcasmòmetre a zero- em sembla que m’estalviaré de insultar la senyera fent-la servir de escut de les vergonyes i les irresponsabilitats dels nostres representants polítics, i al balcó hi penjaré una bandera de Portugal ben grossa, que aquests es veu que si que son una nació des de 1640, digués el que digués Espanya.
dissabte, 26 de juny del 2010
Un pont massa llunyà?
“La setmana passada la teva mare i jo haguéssim pogut alliberar Holanda, avui el pànic s’ha esvaït”. Ja fa dies que aquesta frase de la pel•lícula Un pont massa llunyà em volta pel cap. La diu un ciutadà holandès de la resistència, davant del fet que els alemanys han deixat de fotre el camp de Holanda i es preparen per lluitar contra els aliats en el seu camí per acabar la guerra. A mi em passa el mateix davant el procés de insubmissió cívica que representa la mobilització pel dret a decidir i la recerca de uns polítics que plantin cara a l’estat espanyol.
Primer Arenys, i després Osona decideix, varen posar una llavor de esperança dins de milers, centenars de milers diria jo, de catalans. Ara estem en un moment força estrany. Les consultes han anat produint-se amb diferents graus d’èxit arreu del país, però els partits polítics existents segueixen interpretant-ne els resultats segons els convé, mentre que la opció de un nou partit de tall transversal segueix silenciat als mitjans, a les enquestes i a les tertúlies de cafè. Sembla tot plegat que no ens creguem que siguem capaços de desempallegar-nos del sistema.
A mi, ja em perdonareu, em fa la sensació que els poderosos de sempre estan aconseguint girar la nostre atenció cap allò que els interessa. Si no ho voleu veure, deixem-ho córrer. Però fixeu-vos què ha anat passant els últims mesos. Tinc la sensació que el futur se’ns escola de les mans. Els que encara pensem que la independència la volem viure, que no és una imatge de perfecció platònica a la que ens hi hem de atansar sense mai acabar de assolir-la, cal que reaccionem. Hem de afanyar-nos a defensar el procés perquè no esdevingui, un altre cop, només un argument de discussió permanent sense solució. Els polítics catalans han fet de la gestió del conflicte amb Madrid un art per la supervivència política pròpia, enquistant els problemes, arreglant les coses a pedaços, en una estratègia que a primers dels 80 era fruit de la por a la involució i ara només es resultant del conformisme de volada gallinàcia i de la buidor espiritual. En saben molt de fer això de amagar l’ou, perquè han mamat aquesta manera de fer les coses durant trenta anys i els ha anat prou bé.
Les enquestes diuen que el electors que s’han mobilitzat al llarg dels darrers mesos per construir les consultes, que els catalans que han anat a votar per la independència, pensen votar, dit així a l’engròs, ERC i CiU. I jo penso... “ens hem begut l’enteniment?”. ERC? CiU? Dos partits enfrontats en el tacticisme del “jo poso els meus i trec els teus”? Uns polítics que es posen d’acord per impulsar normatives com la llei del cinema –que trasllada a la empresa privada la responsabilitat de normalitzar les icones cinematogràfiques al català- i que han sigut incapaços en 30 anys de fer que el català es pugui utilitzar amb normalitat a les Corts espanyoles? Uns partits que couen les rancúnies personals a cop de promesa a cau de orella dels partits espanyolistes per tal de no deixar l’altre amb espai de poder polític? Això es el que es mereix Catalunya? Aquest es el premi que rebrà la ciutadania que ha fet que recuperéssim la dignitat de país?
Cal que ho tinguem en compte. Una societat baldada per la crisi, depreciada pel seu estat, ningunejada a les institucions europees, que no té prou tresoreria per fer front a les despeses de sanitat i ensenyament –per dir les més importants- gràcies a que no ha tingut polítics capaços de fer valdre els nostres drets, espoliada fiscalment fins a la extenuació... tornarà a triar els representants polítics que ens han portat a aquest cul de sac? Les enquestes menteixen? Tant? Repassem el que ens ha passat des d’Arenys.
Primer els mitjans i els partits de l’establishment varen tractar de minimitzar el moviment... “els eixelebrats”... “es fàcil fer que la gent participi perquè es una reacció al constitucional”... “es una reacció a la reacció dels advocats de l’estat”... Ho recordeu? Busqueu les declaracions de personatges com en Duran, o l’Hereu, l’endemà d’Arenys. I apunteu-vos-les a la llibreta-recull dels insults rebuts.
En López Tena ens era presentat com una mena de anacoreta sonat que no volia col•laborar amb ningú. Una persona anada de l’olla, això sí molt efectiva, que representava el sector independentista de CiU. Establint el gran paradigma del convergents: les consultes només funcionen on CiU hi treballa mitjançant els seus indepes, perquè nosaltres som eficaços –els altres no-, per tant voteu-nos a les eleccions regionals espanyoles de la tardor. CiU exerceix de catalitzador de l’ independentisme platònic, son els mestres generant conceptes que els puguin identificar com la barrera política catalana en front de Madrid. Actua com un El Corte Inglés ideològic. Tens totes les talles, marques i estils dins del mateix paquet. Amb el mateix vot pots triar un ministre a Madrid i ser independentista. Em recorda quan el punk va deixar de ser un moviment per esdevenir una estètica i els nens dolents de la part alta de la Diagonal podien disfressar-se de Sid Vicious utilitzant la tarja de compra del Tall Britànic. Aquesta gran mentida algun dia els petarà als nassos, però si no expliquem a tothom que CiU es part del problema, aquest dia trigarà tant com la regeneració de Espanya per part del catalanisme polític.
ERC? Ostres... quin paper d’estrassa. En Puigcercós es va trobar de sobte fora de joc. Portava uns anys fent el fatxenda amunt i avall, l’havia triat la premsa cavernària com el “diputado más sexy de las Cortes” o un altre camama de gran altitud política. El paio ja es veia seguint preparant-se per portar-nos a la independència un segle d’aquests –en quan se li aparegués Macià i l’ordenés deixar de col•locar al Palau de la Generalitat polítics maoistes espanyols a canvi de trobar feina als JERCos (que el van posar on és) i que son incapaços de guanyar-se la vida solets al món normal -. Els voluntaris de les consultes ens portarien a la independència sense comptar amb ell? No! Des d’aleshores ERC ha intentat per tots els mitjans possibles vendre’ns la imatge que ells son els qui ho porten tot això. Fins i tot tenen a la Coordinadora de Consultes a l’Uriel Bertran, rotllo López Tena però omplint l’espectre de la incompetència, el bon rotllo “cap d’escoltisme” i la joventut conscienciada. Com es possible que amb un 48% de l’electorat que voldria la independència ERC segueixi caient en picat a les enquestes? En Ridao ens portarà a la terra promesa? Coi! Si cada dia em recorda més en Duran Lleida!
Simultàniament als intents de apropiació indeguda per part dels partits, els que manen, varen endegar la destrucció personal dels líders de Reagrupament. No tenien cap mena de raó racional i objectiva per fer-ho més que la defensa dels seus interessos. Fent ús de una praxi política mil•lenària s’han dedicat a bombardejar les dues figures públiques que poden construir un projecte seriós cap a la independència: els dos Joans, en Carretero i en Laporta. Després de uns mesos de patacades en Carretero l’han posicionat com un líder messiànic que no vol estar en política, de tracte difícil, que no accepta la discrepància interna, i ves a saber quantes coses més. I en Laporta? Malgrat tot el que ha fet bé només parlen de que “no se’n refien”, empastifant a tort i a dret, insinuant qüestions personals, o fosques... La inèrcia es tant brutal que en El Mundo deportivo –es diu així, en castellà- l’acudit del dia de Sant Joan era un soci culer portant a cremar “coses velles”... en el seu cas un sac on hi posava Laportisme. Quina pena, quin fàstic... els Godó i els seus palmeros... uns altres amb entrada pròpia a la “llibreta-recull dels insults rebuts”.
On som ara? Tot està perdut? El moviment acabarà fagocitat pels amics d’en Millet i els peluts d’en Putxi? Tinc confiança que no serà així. Cada cop som més persones que no estem disposades a deixar-nos prendre més el pèl. Hem de parlar amb tothom. Hem de anar a votar. Hem de ajudar a crear una alternativa política nova. No ens podem fiar dels que ens han tractat de imbècils tants anys i pretenen seguir fent-ho. Cal treballar perquè la candidatura per la independència sigui oberta a totes les ideologies, però per tal de fer-ho es necessita que deixem de banda molt de bagatge –moltes collonades diria jo -. Si no hi participem tots, potser si que la independència serà una qüestió platònica, perquè ERC i CiU ja ho han decidit: ells el que volen es que sigui Un pont massa llunyà.
Primer Arenys, i després Osona decideix, varen posar una llavor de esperança dins de milers, centenars de milers diria jo, de catalans. Ara estem en un moment força estrany. Les consultes han anat produint-se amb diferents graus d’èxit arreu del país, però els partits polítics existents segueixen interpretant-ne els resultats segons els convé, mentre que la opció de un nou partit de tall transversal segueix silenciat als mitjans, a les enquestes i a les tertúlies de cafè. Sembla tot plegat que no ens creguem que siguem capaços de desempallegar-nos del sistema.
A mi, ja em perdonareu, em fa la sensació que els poderosos de sempre estan aconseguint girar la nostre atenció cap allò que els interessa. Si no ho voleu veure, deixem-ho córrer. Però fixeu-vos què ha anat passant els últims mesos. Tinc la sensació que el futur se’ns escola de les mans. Els que encara pensem que la independència la volem viure, que no és una imatge de perfecció platònica a la que ens hi hem de atansar sense mai acabar de assolir-la, cal que reaccionem. Hem de afanyar-nos a defensar el procés perquè no esdevingui, un altre cop, només un argument de discussió permanent sense solució. Els polítics catalans han fet de la gestió del conflicte amb Madrid un art per la supervivència política pròpia, enquistant els problemes, arreglant les coses a pedaços, en una estratègia que a primers dels 80 era fruit de la por a la involució i ara només es resultant del conformisme de volada gallinàcia i de la buidor espiritual. En saben molt de fer això de amagar l’ou, perquè han mamat aquesta manera de fer les coses durant trenta anys i els ha anat prou bé.
Les enquestes diuen que el electors que s’han mobilitzat al llarg dels darrers mesos per construir les consultes, que els catalans que han anat a votar per la independència, pensen votar, dit així a l’engròs, ERC i CiU. I jo penso... “ens hem begut l’enteniment?”. ERC? CiU? Dos partits enfrontats en el tacticisme del “jo poso els meus i trec els teus”? Uns polítics que es posen d’acord per impulsar normatives com la llei del cinema –que trasllada a la empresa privada la responsabilitat de normalitzar les icones cinematogràfiques al català- i que han sigut incapaços en 30 anys de fer que el català es pugui utilitzar amb normalitat a les Corts espanyoles? Uns partits que couen les rancúnies personals a cop de promesa a cau de orella dels partits espanyolistes per tal de no deixar l’altre amb espai de poder polític? Això es el que es mereix Catalunya? Aquest es el premi que rebrà la ciutadania que ha fet que recuperéssim la dignitat de país?
Cal que ho tinguem en compte. Una societat baldada per la crisi, depreciada pel seu estat, ningunejada a les institucions europees, que no té prou tresoreria per fer front a les despeses de sanitat i ensenyament –per dir les més importants- gràcies a que no ha tingut polítics capaços de fer valdre els nostres drets, espoliada fiscalment fins a la extenuació... tornarà a triar els representants polítics que ens han portat a aquest cul de sac? Les enquestes menteixen? Tant? Repassem el que ens ha passat des d’Arenys.
Primer els mitjans i els partits de l’establishment varen tractar de minimitzar el moviment... “els eixelebrats”... “es fàcil fer que la gent participi perquè es una reacció al constitucional”... “es una reacció a la reacció dels advocats de l’estat”... Ho recordeu? Busqueu les declaracions de personatges com en Duran, o l’Hereu, l’endemà d’Arenys. I apunteu-vos-les a la llibreta-recull dels insults rebuts.
En López Tena ens era presentat com una mena de anacoreta sonat que no volia col•laborar amb ningú. Una persona anada de l’olla, això sí molt efectiva, que representava el sector independentista de CiU. Establint el gran paradigma del convergents: les consultes només funcionen on CiU hi treballa mitjançant els seus indepes, perquè nosaltres som eficaços –els altres no-, per tant voteu-nos a les eleccions regionals espanyoles de la tardor. CiU exerceix de catalitzador de l’ independentisme platònic, son els mestres generant conceptes que els puguin identificar com la barrera política catalana en front de Madrid. Actua com un El Corte Inglés ideològic. Tens totes les talles, marques i estils dins del mateix paquet. Amb el mateix vot pots triar un ministre a Madrid i ser independentista. Em recorda quan el punk va deixar de ser un moviment per esdevenir una estètica i els nens dolents de la part alta de la Diagonal podien disfressar-se de Sid Vicious utilitzant la tarja de compra del Tall Britànic. Aquesta gran mentida algun dia els petarà als nassos, però si no expliquem a tothom que CiU es part del problema, aquest dia trigarà tant com la regeneració de Espanya per part del catalanisme polític.
ERC? Ostres... quin paper d’estrassa. En Puigcercós es va trobar de sobte fora de joc. Portava uns anys fent el fatxenda amunt i avall, l’havia triat la premsa cavernària com el “diputado más sexy de las Cortes” o un altre camama de gran altitud política. El paio ja es veia seguint preparant-se per portar-nos a la independència un segle d’aquests –en quan se li aparegués Macià i l’ordenés deixar de col•locar al Palau de la Generalitat polítics maoistes espanyols a canvi de trobar feina als JERCos (que el van posar on és) i que son incapaços de guanyar-se la vida solets al món normal -. Els voluntaris de les consultes ens portarien a la independència sense comptar amb ell? No! Des d’aleshores ERC ha intentat per tots els mitjans possibles vendre’ns la imatge que ells son els qui ho porten tot això. Fins i tot tenen a la Coordinadora de Consultes a l’Uriel Bertran, rotllo López Tena però omplint l’espectre de la incompetència, el bon rotllo “cap d’escoltisme” i la joventut conscienciada. Com es possible que amb un 48% de l’electorat que voldria la independència ERC segueixi caient en picat a les enquestes? En Ridao ens portarà a la terra promesa? Coi! Si cada dia em recorda més en Duran Lleida!
Simultàniament als intents de apropiació indeguda per part dels partits, els que manen, varen endegar la destrucció personal dels líders de Reagrupament. No tenien cap mena de raó racional i objectiva per fer-ho més que la defensa dels seus interessos. Fent ús de una praxi política mil•lenària s’han dedicat a bombardejar les dues figures públiques que poden construir un projecte seriós cap a la independència: els dos Joans, en Carretero i en Laporta. Després de uns mesos de patacades en Carretero l’han posicionat com un líder messiànic que no vol estar en política, de tracte difícil, que no accepta la discrepància interna, i ves a saber quantes coses més. I en Laporta? Malgrat tot el que ha fet bé només parlen de que “no se’n refien”, empastifant a tort i a dret, insinuant qüestions personals, o fosques... La inèrcia es tant brutal que en El Mundo deportivo –es diu així, en castellà- l’acudit del dia de Sant Joan era un soci culer portant a cremar “coses velles”... en el seu cas un sac on hi posava Laportisme. Quina pena, quin fàstic... els Godó i els seus palmeros... uns altres amb entrada pròpia a la “llibreta-recull dels insults rebuts”.
On som ara? Tot està perdut? El moviment acabarà fagocitat pels amics d’en Millet i els peluts d’en Putxi? Tinc confiança que no serà així. Cada cop som més persones que no estem disposades a deixar-nos prendre més el pèl. Hem de parlar amb tothom. Hem de anar a votar. Hem de ajudar a crear una alternativa política nova. No ens podem fiar dels que ens han tractat de imbècils tants anys i pretenen seguir fent-ho. Cal treballar perquè la candidatura per la independència sigui oberta a totes les ideologies, però per tal de fer-ho es necessita que deixem de banda molt de bagatge –moltes collonades diria jo -. Si no hi participem tots, potser si que la independència serà una qüestió platònica, perquè ERC i CiU ja ho han decidit: ells el que volen es que sigui Un pont massa llunyà.
diumenge, 20 de juny del 2010
El burca i altres símbols
Els símbols són importants, i tant. Malgrat que ens entestem a dir que les banderes, els himnes nacionals o les festes de Nadal són elements del passat, coses que separen en lloc de sumar, la pervivència de la tradició i dels signes d’identitat sovint són imprescindibles per saber qui som i d’on venim.
El nostre bonisme suïcida ens empeny cap a l’harakiri cultural, a renegar de les arrels per tal de no molestar i fer-nos els simpàtics i els moderns. Durant molt de temps hem vist créixer aquest nou dogma de la multiculturalitat, on es confon la velocitat amb el tocino, segons el qual Europa, Catalunya, ha de caminar cap el mestissatge, la barreja, per tal de sortir-ne més forta culturalment, més dinàmica i viva, ens diem autoconvencent-nos.
Tot això està molt bé, per definició les cultures s’enriqueixen amb l’arribada de noves influències forasteres que somouen la gastronomia, la música, la tecnologia, les aficions… Cap cultura per sí mateixa pot evolucionar tota sola, dins un compartiment estanc, i així hem incorporat valors d’origen cultural divers dins dels nostres paràmetres per interpretar el món. Fins aquí tot és fantàstic, la patata suma, la salsa i el son cubans sumen, els ordinadors també, fins i tot el futbol. Però de sobte, patapam, ens arriba el burca i els matrimonis concertats i el nostre discurset assimilador se’n va a fer punyetes.
Deia al començament que els símbols són importants –mireu si ho són que la catatònia del Tribunal Constitucional deriva bàsicament dels símbols nacionals a l’hora d’aprovar o no l’Estatut del federalistes asimètrics-, i ha calgut l’arribada de mig milió de musulmans i sis burques per tal de fer-nos despertar del somni del bon rotllo. Si nosaltres hem estat capaços d’enfotre’ns dels sardanistes, canviar vacances de Nadal per vacances d’hivern, destruir la cuina tradicional a cop de reduccions de petit-pois, permetre que els turistes es pixin al carrer i entrin a la catedral pràcticament en boles, com és possible que sis dones no vulguin, o no puguin, deixar de vestir el burca que tant ens ofèn? Perquè els símbols són importants i la religió encara més.
Hi ha un run-run al ventre de la democràcia laica occidental davant de la immigració musulmana que no pensa canviar els seus costums i la seva escala de valors. A la seva entrevista a TV3 el M.H. senyor Pujol citava el desaparegut ministre Fernández Ordóñez que va dir fa molt de temps que ho teníem perdut: “ellos creen en algo y nosotros ya no creemos en nada”. Ho feia palès l’Oriana Fallaci quan explicava que una nena de parvulari, italiana, havia convidat a unes croquetes al marsala –fetes per la seva avia- els alumnes de la classe i que el pare d’una nena musulmana havia muntat un pollastre terrible pel fet que la seva filla havia pres vi tot menjant el piscolabis, un merder tan important que va fer canviar la llei italiana que fa referència al càtering escolar. De forma directa i sense embuts ho va dir un dels meus filòsofs de bar favorits després de l’atemptat de l’onze de març “si les nostres esglésies fossin a rebentar cada diumenge no haurien tingut els pebrots de fer-ho”.
La nostra hipocresia, però, si que té proporcions bíbliques. Jo recordo que a Israel l’integrisme salafista ja havia provocat atemptats sagnants i que a Barcelona ja hi havia burques. Les portaven les dones d’algun sheik àrab folrat de pastarrufa i anaven pel carrer Muntaner avall, sortint de can Barraquer per exemple, aleshores encara els rèiem les gràcies ja que els comerciants ens deien que gastaven prop d’un milió de peles per burca cada cop que venien a fer-li una revisió oftalmològica al marit.
El cert és que endegar un debat civil sobre els costums dels musulmans que han vingut a buscar-se les garrofes a casa nostra és producte de moltes coses. Hi ha un interès electoral deplorable, per una banda. També hi ha una mena de perplexitat dins el col•lectiu de dones catalanes que porten tota la vida barallant-se amb tothom per fugir de la mantilla, treballar en igualtat de condicions que els homes o poder anar a fer un cafè soles i fumant sense que les tractin de putes, perquè ara es permeti una manera de vestir denigrant o els matrimonis concertats amb menors, mentre el poder polític o les associacions en defensa de la dona, enlloc de posar-hi remei es dediquen al funambulisme retòric de la ideologia multi-culty. Els homes que hem cregut en la igualtat de la dona malgrat les injustícies legislatives en contra nostra –com el fet de perdre d’ofici la custòdia dels fills en cas de divorci sols pel fet de tenir penis- també ens sentim insultats quan una nena és obligada a casar-se amb un paio que no coneix i li dobla l’edat. Els mascles europeus també hem col•laborat a carregar-nos el culte al patriarcat, i hauríem d’estar orgullosos d’haver-ho fet. La resposta ha de sorgir de la radicalitat democràtica, perquè si no ho fem, la resposta la faran els fatxes.
El que amaga el burca és bàsicament la por. Les nostres pors. No tant al terrorisme com a retrocedir en la història. Ens atabala que el nostre discurs de tolerància no funcioni amb qui no es deixa alliberar. No entenem que hi hagi persones que no vulguin ser com nosaltres i adoptem una actitud paternalista que, a part de no portar enlloc, és del tot incomprensible per una cultura que té els valors propis com els únics veritables. Tenim tanta por que ara ens posarem a legislar sobre l’ús del burca quan en realitat la llei ja prohibeix determinades vestimentes i el seu ús en espais públics, i si no us ho creieu, proveu d’entrar al Parlament de Catalunya despullats o a anar a fer la declaració d’Hisenda amb el casc posat.
Arribats doncs a aquest extrem, un cop descobert que ara el debat ja no és contra el Halloween que vol desplaçar Tots Sants, ara que va de veres i que allò que se’ns pretén fer assimilar, el burca per exemple, és del tot inacceptable perquè atempta contra les nostres llibertats, contra la separació de vida pública i vida privada, contra els nostres costums i els nostres símbols, hem de reaccionar. Hem de respondre als símbols amb símbols, que serveixen bàsicament per això, per fer-se entendre. Al meu parer tenim tres solucions carregades de simbologia.
La primera no fer res, així tothom entendria que la cultura occidental derivada de la grecoromana, la judeocristiana i de les revolucions francesa, russa i del 68, ha claudicat definitivament i deixa els símbols en mans de la iniciativa cultural privada sigui o no d’importació, sigui o no fruit dels nostres valors. Ens direm que “total dos mil anys d’història només ens donen arguments per estar absolutament penedits pel mal que hem fet arreu on hem anat els europeus, estem avergonyits d’haver parit Carlemany, Bonaparte, Da Vinci, Kant o Chaplin”. Aquesta és la opció més o menys dominant, els polítics ens diuen que “sis dones amb burca no són un problema”, recordeu sempre aquest tipus de declaracions irresponsables –les hemeroteques són molt cruels amb els personatges públics, la pena és que ningú no les consulta-, vull veure què diran quan una nena catalana es suïcidi perquè la volen casar o algun impresentable desfiguri amb àcid la seva dona o la seva germana catalano-musulmana per no obeir.
La segona opció seria expulsar temporalment a un paradís de la tolerància com Iran, el Iemen, Gaza o l’Aràbia Saudita, a tots aquells que tenen la barra de dir-nos que el xoc cultural amb l’Islam que deriva en incongruències legals no és important. Què hem de respectar la seva diversitat. Que hem de ser tous i mirar cap un altre banda. Que les dones que viuen sota el jou del patriarcat ho fan de forma consentida. Que hem de ser ecumènics i entendre i acceptar els seus costums. És una solució caríssima, perquè hauríem de fotre fora centenars d’opinadors, polítics, periodistes i enxufats. A més a més entre la crisi i les caravanes solidàries, pagades de l’erari públic, a països dictatorials que no fan escarafalls a mantenir els seus valors culturals i religiosos com a símbols de cohesió nacional, no queda un duro. Potser en aquests països trobarien la solució més tolerant per fer front a la diversitat i la podríem importar a fi i efecte d’incorporar-la a la nostra cultura en un aquelarre de satisfacció del mestissatge.
L’altra seria enviar un missatge clar als musulmans que vulguin establir-se a casa nostra. Si aquestes dones que viuen a Catalunya posen pel davant la seva religió, costum, cultura, o digueu-li com vulgueu, del que és la moralitat del país d’acollida haurien de saber que no són benvingudes. Les nostres tradicions ens impedeixen acceptar que les catalanes, independentment de la seva religió, quedin subjectes a la submissió al mascle, i farem les lleis que calguin per garantir que això no passi. Hem de dir: podeu venir a viure a Catalunya quan vulgueu i sereu ben rebuts, però heu de acceptar la nostres regles a casa nostra com nosaltres fem a la vostra. Si voleu ser catalans hauríeu de saber que, per a nosaltres, els símbols també són importants.
El nostre bonisme suïcida ens empeny cap a l’harakiri cultural, a renegar de les arrels per tal de no molestar i fer-nos els simpàtics i els moderns. Durant molt de temps hem vist créixer aquest nou dogma de la multiculturalitat, on es confon la velocitat amb el tocino, segons el qual Europa, Catalunya, ha de caminar cap el mestissatge, la barreja, per tal de sortir-ne més forta culturalment, més dinàmica i viva, ens diem autoconvencent-nos.
Tot això està molt bé, per definició les cultures s’enriqueixen amb l’arribada de noves influències forasteres que somouen la gastronomia, la música, la tecnologia, les aficions… Cap cultura per sí mateixa pot evolucionar tota sola, dins un compartiment estanc, i així hem incorporat valors d’origen cultural divers dins dels nostres paràmetres per interpretar el món. Fins aquí tot és fantàstic, la patata suma, la salsa i el son cubans sumen, els ordinadors també, fins i tot el futbol. Però de sobte, patapam, ens arriba el burca i els matrimonis concertats i el nostre discurset assimilador se’n va a fer punyetes.
Deia al començament que els símbols són importants –mireu si ho són que la catatònia del Tribunal Constitucional deriva bàsicament dels símbols nacionals a l’hora d’aprovar o no l’Estatut del federalistes asimètrics-, i ha calgut l’arribada de mig milió de musulmans i sis burques per tal de fer-nos despertar del somni del bon rotllo. Si nosaltres hem estat capaços d’enfotre’ns dels sardanistes, canviar vacances de Nadal per vacances d’hivern, destruir la cuina tradicional a cop de reduccions de petit-pois, permetre que els turistes es pixin al carrer i entrin a la catedral pràcticament en boles, com és possible que sis dones no vulguin, o no puguin, deixar de vestir el burca que tant ens ofèn? Perquè els símbols són importants i la religió encara més.
Hi ha un run-run al ventre de la democràcia laica occidental davant de la immigració musulmana que no pensa canviar els seus costums i la seva escala de valors. A la seva entrevista a TV3 el M.H. senyor Pujol citava el desaparegut ministre Fernández Ordóñez que va dir fa molt de temps que ho teníem perdut: “ellos creen en algo y nosotros ya no creemos en nada”. Ho feia palès l’Oriana Fallaci quan explicava que una nena de parvulari, italiana, havia convidat a unes croquetes al marsala –fetes per la seva avia- els alumnes de la classe i que el pare d’una nena musulmana havia muntat un pollastre terrible pel fet que la seva filla havia pres vi tot menjant el piscolabis, un merder tan important que va fer canviar la llei italiana que fa referència al càtering escolar. De forma directa i sense embuts ho va dir un dels meus filòsofs de bar favorits després de l’atemptat de l’onze de març “si les nostres esglésies fossin a rebentar cada diumenge no haurien tingut els pebrots de fer-ho”.
La nostra hipocresia, però, si que té proporcions bíbliques. Jo recordo que a Israel l’integrisme salafista ja havia provocat atemptats sagnants i que a Barcelona ja hi havia burques. Les portaven les dones d’algun sheik àrab folrat de pastarrufa i anaven pel carrer Muntaner avall, sortint de can Barraquer per exemple, aleshores encara els rèiem les gràcies ja que els comerciants ens deien que gastaven prop d’un milió de peles per burca cada cop que venien a fer-li una revisió oftalmològica al marit.
El cert és que endegar un debat civil sobre els costums dels musulmans que han vingut a buscar-se les garrofes a casa nostra és producte de moltes coses. Hi ha un interès electoral deplorable, per una banda. També hi ha una mena de perplexitat dins el col•lectiu de dones catalanes que porten tota la vida barallant-se amb tothom per fugir de la mantilla, treballar en igualtat de condicions que els homes o poder anar a fer un cafè soles i fumant sense que les tractin de putes, perquè ara es permeti una manera de vestir denigrant o els matrimonis concertats amb menors, mentre el poder polític o les associacions en defensa de la dona, enlloc de posar-hi remei es dediquen al funambulisme retòric de la ideologia multi-culty. Els homes que hem cregut en la igualtat de la dona malgrat les injustícies legislatives en contra nostra –com el fet de perdre d’ofici la custòdia dels fills en cas de divorci sols pel fet de tenir penis- també ens sentim insultats quan una nena és obligada a casar-se amb un paio que no coneix i li dobla l’edat. Els mascles europeus també hem col•laborat a carregar-nos el culte al patriarcat, i hauríem d’estar orgullosos d’haver-ho fet. La resposta ha de sorgir de la radicalitat democràtica, perquè si no ho fem, la resposta la faran els fatxes.
El que amaga el burca és bàsicament la por. Les nostres pors. No tant al terrorisme com a retrocedir en la història. Ens atabala que el nostre discurs de tolerància no funcioni amb qui no es deixa alliberar. No entenem que hi hagi persones que no vulguin ser com nosaltres i adoptem una actitud paternalista que, a part de no portar enlloc, és del tot incomprensible per una cultura que té els valors propis com els únics veritables. Tenim tanta por que ara ens posarem a legislar sobre l’ús del burca quan en realitat la llei ja prohibeix determinades vestimentes i el seu ús en espais públics, i si no us ho creieu, proveu d’entrar al Parlament de Catalunya despullats o a anar a fer la declaració d’Hisenda amb el casc posat.
Arribats doncs a aquest extrem, un cop descobert que ara el debat ja no és contra el Halloween que vol desplaçar Tots Sants, ara que va de veres i que allò que se’ns pretén fer assimilar, el burca per exemple, és del tot inacceptable perquè atempta contra les nostres llibertats, contra la separació de vida pública i vida privada, contra els nostres costums i els nostres símbols, hem de reaccionar. Hem de respondre als símbols amb símbols, que serveixen bàsicament per això, per fer-se entendre. Al meu parer tenim tres solucions carregades de simbologia.
La primera no fer res, així tothom entendria que la cultura occidental derivada de la grecoromana, la judeocristiana i de les revolucions francesa, russa i del 68, ha claudicat definitivament i deixa els símbols en mans de la iniciativa cultural privada sigui o no d’importació, sigui o no fruit dels nostres valors. Ens direm que “total dos mil anys d’història només ens donen arguments per estar absolutament penedits pel mal que hem fet arreu on hem anat els europeus, estem avergonyits d’haver parit Carlemany, Bonaparte, Da Vinci, Kant o Chaplin”. Aquesta és la opció més o menys dominant, els polítics ens diuen que “sis dones amb burca no són un problema”, recordeu sempre aquest tipus de declaracions irresponsables –les hemeroteques són molt cruels amb els personatges públics, la pena és que ningú no les consulta-, vull veure què diran quan una nena catalana es suïcidi perquè la volen casar o algun impresentable desfiguri amb àcid la seva dona o la seva germana catalano-musulmana per no obeir.
La segona opció seria expulsar temporalment a un paradís de la tolerància com Iran, el Iemen, Gaza o l’Aràbia Saudita, a tots aquells que tenen la barra de dir-nos que el xoc cultural amb l’Islam que deriva en incongruències legals no és important. Què hem de respectar la seva diversitat. Que hem de ser tous i mirar cap un altre banda. Que les dones que viuen sota el jou del patriarcat ho fan de forma consentida. Que hem de ser ecumènics i entendre i acceptar els seus costums. És una solució caríssima, perquè hauríem de fotre fora centenars d’opinadors, polítics, periodistes i enxufats. A més a més entre la crisi i les caravanes solidàries, pagades de l’erari públic, a països dictatorials que no fan escarafalls a mantenir els seus valors culturals i religiosos com a símbols de cohesió nacional, no queda un duro. Potser en aquests països trobarien la solució més tolerant per fer front a la diversitat i la podríem importar a fi i efecte d’incorporar-la a la nostra cultura en un aquelarre de satisfacció del mestissatge.
L’altra seria enviar un missatge clar als musulmans que vulguin establir-se a casa nostra. Si aquestes dones que viuen a Catalunya posen pel davant la seva religió, costum, cultura, o digueu-li com vulgueu, del que és la moralitat del país d’acollida haurien de saber que no són benvingudes. Les nostres tradicions ens impedeixen acceptar que les catalanes, independentment de la seva religió, quedin subjectes a la submissió al mascle, i farem les lleis que calguin per garantir que això no passi. Hem de dir: podeu venir a viure a Catalunya quan vulgueu i sereu ben rebuts, però heu de acceptar la nostres regles a casa nostra com nosaltres fem a la vostra. Si voleu ser catalans hauríeu de saber que, per a nosaltres, els símbols també són importants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)