Que hi ha algú més?!!

Escolto les tertúlies de les ràdios com a música de fons. Es la banda sonora quan baixo caminant fins al despatx. I penso que visc immers en un dejà vu continu, sense fi, el punyeter dia de la marmota. Jo no se vosaltres, però tinc la sensació que la manca de lideratge no es patrimoni exclusiu dels polítics, els analistes i factòtums de les ones hertzianes ens venen el famós melic de la política catalana quan en realitat sobre la taula hi tenen un altre orifici menys noble, però del qual tots en fem ús més o menys regularment. I no me’l feu dir, si us plau.

Pel que entenc del que llegeixo, escolto i em diuen, per una banda tenim un govern de la Generalitat que no té un duro, ni més expectatives de tenir-ne que la caritat del PP de Catalunya, en tant en quan l’Alícia en tregui profit als telenotícies i presenti el seu partit a la societat catalana com el que veritablement pot desllorigar el finançament de l’administració catalana. M’ha sortit una frase massa llarga, ja ho se. Ho repetiré més fàcil: Els funcionaris catalans només rebran les nòmines regularment quan el PP català pugui escenificar que es gràcies a la seva acció davant el govern de Rajoy, erigint-se com a facilitador de l’autonomia i l’estat del benestar. I el govern legítim dels catalans s’ho mira, fa gestos i amenaça amb noves vies cap a la sobirania –els caps de setmana-, però no hi pot fer res que no posi en perill la legalitat.

Aquest escenari de legitimar el PP dins la política catalana, em recorda el que va fer esquerra amb el PSOE. Es cert que hi ha diferències, el PP no té un sector catalanista –permeteu-me la ironia de seguir la broma aquesta de que el PSC en té, més enllà d’alguns votants i militants de bona fe-; el PP actua lluitant per aquest espai de foto, mentre que ERC directament li va regalar la Presidència de la Generalitat a un senyor que ara farà de senador espanyol, pensant-se que era un moviment nacionalment intel·ligent! La conseqüència de donar espai al baixllobregatisme a les institucions catalanes foren vint-i-cinc (25!!!!!) diputats, encapçalats per la fil·loxera de la Chacón i la derrota electoral d’ERC a les eleccions espanyoles. CiU està encetant un camí que porta al mateix resultat... perquè es sabut que els electors entre l’original i la còpia voten l’original. I si no... ja ho veureu.

La lectura que en faig, permeteu-m’ho, es que les estructures polítiques de Barcelona, i de Madrid també, intenten ajudar-se mútuament a tapar el forat del dèficit, a no fer sang de les retallades de l’altre ni de les pujades d’impostos, ni de una futura pujada de l’IVA, ni de res de res. Fixeu-vos que fins i tot patronal i sindicats, que tant els uns com els altres no se ben bé a qui representen –a mi no- arriben a un acord previ per la reforma laboral que el que garanteix es que ells seguiran ostentant la legitimitat negociadora, això si, però que pel que he llegit no aporta cap mesura imaginativa per revifar el mercat laboral i la contractació. Polítiques petites, lideratges minsos, receptes copiades, no saben que fer, ni els partits ni els agents socials.

Entre tots ens estan portant al desastre. El deute públic que hem de pagar els ciutadans s’ha convertit en l’únic factor a resoldre. Es cert que es important, no ho nego. Però les solucions aportades van en dos direccions: més impostos i menys despesa, o el que es el mateix menys consum i menys inversió pública. Ara van a per la reforma laboral, del tot necessària, però algú pensa que vindran amb mesures imaginatives o pensades pel tipus de economia i teixit empresarial que té el país? Tinc la certesa, digueu-me malcontent, que aniran als manuals i copiaran el que ha fet aquest o aquell país. Espanya farà com va fer al segle XIX quan va copiar de França les províncies, la funció pública i el jacobinisme: copiar les formes i deixar de banda els continguts... la meritocràcia, la igualtat o la separació d’església i estat.    

Els empresaris que conec, de petites i mitjanes empreses, segueixen oberts i posant-hi diners en molts casos, per pura responsabilitat amb treballadors i proveïdors. He parlat amb editors, farmacèutics, exportadors, distribuïdors o petits industrials. I tiren endavant per no fotre al carrer la gent i, diguem-ho tot, perquè amb el que ha costat muntar l’empresa o mantenir-la si és heretada no saben com s’ho faran ells mateixos si pleguen del sector.

Vosaltres creieu que aquests empresaris, que constitueixen el 78% del PIB, delmen per una reforma laboral que els permeti acomiadar a la Mercè, en Juan Antonio, o en Garcia? Gent que porta vint anys a l’empresa, que estan formats, coneixen la feina i la fan bé? Per molt que tinguin més de cinquanta anys i els sous siguin més cars del que els hi costaria un immigrant il·legal? Rebaixar les indemnitzacions a una tercera part pot ser temptador en casos de treballadors ineficaços, ganduls o conflictius, que n’hi ha. Cert. Però això es anecdòtic. El que li cal a l’empresari son altres coses... Que els bancs no els facin plegar, que l’administració els pagui quan toca, que no hagin d’avançar l’IVA facturat quan encara no han tocat els calés, que les legislacions no els ofeguin a paperassa, i... potser si... que fer-li un contracte fix a algú no sigui com casar-s’hi, que resulta infinitament més fàcil divorciar-se que acabar una relació laboral.

Polítics, sindicats i patronal, no estan liderant el país, ni la seva economia. Aplicaran fórmules al dictat dels mercats, dels alemanys o de l’FMI. Solucions que no tindran en compte les especificitats del mercat espanyol o català, però això als polítics, sindicats i patronal tant se’ls en fot, perquè la seva missió es mantenir-se a la banda correcta de la societat, la que remena cireres mentre es tapa les vergonyes solidàriament.

Volen recaptar impostos? Que acabin amb l’espoli de companyies com Google que ha pagat exactament 26.000 euros d’impostos a l’estat espanyol per les seves activitats empresarials al país, gràcies a la conyeta aquesta –fusió de tril·lerisme i pirateig- de tenir seu a Irlanda, els comptes corrents a Holanda, la vergonya  a casa i la casa ben lluny. Voleu fer aflorar economia submergida? Doneu exempció fiscal a les companyies unipersonals que facturin menys de 100.000 euros l’any, o feu-los pagar un 5% pla, i un únic cop. Voleu retallar serveis? Quants empleats dieu que té l’INEM? Quants milers? I un ratio de èxit de col·locació en noves feines de quan? Del 2%? Passeu-me unes estisores i si us plau aparteu les criatures que m’hi poso a retallar despesa ara mateix. 

Ja se que clamo al desert... o millor com el paio aquell que penja d’un penya segat i demana ajut. De cop sent una veu que li diu:
-“Hola soc l’arcàngel Gabriel... deixa’t anar i baixaré volant i et colliré abans que toquis a terra”.
-Que hi ha algú més?!!

Immadurs potser, ximples no!

La psicòloga de currículum més fals que un duro sevillano, ínclita Joana Ortega, ha tornat a dir allò tant poc educat de que els catalans no som prou madurs per a la independència. Ja se que no ha dit exactament això, i que ara podríem fer tots una demostració de indignació davant la seva afirmació, però caldria que analitzéssim seriosament el que vol dir aquesta gran empresària dels jocs de taula (un altre cosa que posa el seu CV i que ningú de la indústria del joc recorda) quan parla de maduresa i del perill de fractura social. Que ella no ens tingui un mínim respecte no vol dir que nosaltres no ens prenguem la molèstia d’esbrinar que vol amb les seves declaracions, tot sigui pel respecte al càrrec que ostenta o potser perquè de porc i de senyor se’n ha de venir de mena i no m’agradaria deixar-la sense resposta.

La batalla electoral, consultiva, numèrica davant les urnes, ja la ha guanyada la opció independentista. Us diria que fa temps d’això, no gaire, però potser un parell d’anys. La discussió en el plànol racional ha triomfat, fins i tot malgrat els propis independentistes. Hi ha un cúmul de circumstàncies de pes que construeixen una realitat incontestable: un estat propi garanteix millors opcions per afrontar el futur que quedar-se dins Espanya. Des de qualsevol punt de vista, i punt.

Raons per arribar a aquesta conclusió? Moltes! De caire econòmic, de perfil fiscal, de asimetries impossibles i solidaritats interregionals ruïnoses, de AVEs que no porten enlloc i famílies reals lladregotes, de menyspreus i de recursos al Constitucional. Tant se val. La crisi econòmica que ens mostra amb cruesa les contradiccions del sistema, també ajuda a crear un nou escenari on tothom es planteja tot. Una realitat on ningú se’n refia del poder, on el canvi deixa de ser una amenaça per a convertir-se en una necessitat, on l’status quo no hi ha qui el defensi per podrit i poc democràtic.

Si mireu les enquestes del CEO. Si deixeu de llegir les valoracions cuinades a les redaccions dels partits i dels diaris dels resultats electorals o les consultes, veureu que si bé es cert que la opció per la independència només voreja el cinquanta per cent de la gent que vota, els defensors de la unitat no arriben al quinze per cent. Autonomistes i federalistes, a l’entremig de les dues opcions, son els votants que ballen. La raó i la matemàtica ens diu que encara que corregim les xifres a cops d’emotivitat hispana, el SI a la independència probablement guanyaria 65 – 35 a les urnes. Més que suficient, aquí i a la Xina Popular.

I perquè doncs els sacerdots de la política, aquests inefables interpretadors de la realitat social, aquesta gent que mana o ha manat darrerament, comparteixen aquest run-run del que la societat es fracturaria? que no estem madurs per a la independència? Ningú no gosa dir-ho, no hi ha pebrots, però jo us ho diré: La por a l’endemà.

Podem fer veure que tot es de color de rosa, que mai en la història s’havien editat tants llibres en català, ni el Barça havia set tant conegut, la nostra cuina tant reconeguda, els castells patrimoni de la humanitat i Barcelona capital mundial de turisme de qualitat i dels mòbils. Inventar-nos un país de Iupi on les vaques pareixen sempre vedells trigèmins i els ous son tots de dos rovells. On tothom li agrada Manel i sintonitza TV3, on Jaume cabré es comenta a la parada del metro i ningú sap qui es Belen Esteban.

Catalunya no es així. A casa nostre a moltes escoles es parla català a classe i es juga en castellà al pati. Quan la roja guanya surten Juanis i Kevins de sota les pedres a passejar la rojigualda i el toro d’Osborne. Vivim en un país on hi ha gent que viu segons TV3 i uns altres que, donant-se l’esquena, viuen al tempo de Telecinco. Barcelona es una ciutat on es impossible viure cent per cent en català sense haver de ser un heroi, o sense aguantar mirades de desafiament.

Son pocs. Però son més que suficients per a constituir la base social i ideològica per un terrorisme urbà de baixa intensitat. Us escandalitzeu? No ho feu, si es que voleu ser madurs. Els enemics de la independència podem ser els propis catalans. Si en l’afany de construir l’estat propi i dignificar el que ens es propi, passem per sobre d’aquest important col·lectiu, nascut aquí, però socialitzat d’esquenes al país, haurem begut oli. Hi ha molta gent disposada a manipular emocions i sentiments en contra de la nostra sobirania, i no tindran escrúpols per a fer-ho i no els mancaran recursos.

Que la societat està fracturada es una obvietat. El trencament es basa a tenir als emocionalment catalans en el purgatori de l’educada submissió del seny i als espanyols de cor en el ghetto de l’endogàmia suburbial. Cal trencar aquesta dinàmica. I per fer-ho cal convidar emocionalment aquests catalans, perquè ho son de catalans, a construir un nou estat on hi càpiga tothom. El món més essencialista dels independentistes de partit friki i càtedra de filologia ho posa francament difícil, però hem de trobar vies per convèncer al públic de Telecinco de que la independència no es fa en contra seva. Els hem de fer atractiva la independència i garantir-los que junts tenim futur.

Caldrà garantir que el castellà sigui idioma de relació amb l’administració durant un temps prudencial? Segurament. Hauríem de ser flexibles amb les dobles nacionalitats i les polítiques de retorn o de reagrupament familiar? Sens dubte. La dona del César ha de semblar honesta a part de ser-ho, i la República catalana ha de fugir totalment de qualsevol tic que pugui fer flaire de vendetta, si no ho fem així, els aprenents de Karadtzik apareixeran al dia següent que tinguem seient a l’ONU i a sobre ho faran invocant drets humans i democràcia, dos conceptes que pel cas tothom es veu capaç d’arrossegar pel fang.

Exagero? Malauradament no. El recadet que ens acaben d’enviar CCOO i UGT, inspirades per un militant de Ciutadans, fent que els mossos d’esquadra protestessin fent ús del castellà i cantant el Que viva España ens hauria de posar en guàrdia. Es tracta de una amenaça formal en tota regla. L’única petita part del monopoli de la coacció física que els catalans hem recuperat de forma sobirana (o així ens pensàvem que era la cosa) ens diu que les seves emocions estan repartides entre el sou català i el toro de l’Osborne. Que anem amb compte.

Jo no se la Joana Ortega que en pensarà ni si farà res, però tots aquests mossos jo no els vull armats pel carrer el dia de la proclamació de la independència. Els vull desarmats avui. De fet exigeixo, que a partir de demà la seva feina sigui patrullar platges amb bici armats únicament de un xiulet, i que aquells que no tinguin plaça vagin retornant les plaques i engreixant les files de un atur del qual no haurien hagut de sortit mai. Que immadurs potser si, però ximples no ho som.

Intocables al país dels Millets

Hi ha una escena a Els Intocables d’Elliot Ness, de Brian de Palma, que em posa els pels de punta: Jim Malone, el policia encarnat per Sean Connery, pregunta a l’agent especial del tresor, interpretat per Kevin Costner, si veritablement vol acabar amb el crim a Chicago:

Malone:

lf you walk through this door, you're walking into a world of trouble. There's no turning back. Do you understand? (si travessa aquesta porta es ficarà en un munt de problemes. Un camí sense retorn. Ho entén?)
Ness:Yes, l do. (Si, ho entenc)Malone:Good. Give me that axe. Bé. (Passi’m aquella destral)
A Chicago tothom sabia on era l’alcohol i el crim, ningú se’n refiava de ningú, i tot el sistema estava podrit de d’alt a baix. Mirem Els Intocables i cofois pensem, ben escarxofats al sofà, quina mena de societat més fastigosa la dels anys vint a Amèrica.
El temps del gangsterisme es caracteritzava perquè era impossible lluitar contra els dolents des del sistema, perquè els dolents eren el propi sistema. Tothom estava subornat, cadascú només mirava pel seu cul, i a base de la força que tenien els qui sabien els secrets més íntims del poder, de la impunitat del càrrec públic i els diners, els qui tiraven dels fils de l’espectacle posaven els diaris a ventar les virtuts dels podrits en vida, dels sepulcres blanquejats.

Com podien suportar els ciutadans de Chicago tanta amoralitat? Fent cua per a rebre el ranxo gratuït que Capone distribuïa entre els pobres, per exemple. Misèria i companyia. I qui més qui menys, se les escampava venent whisky canadenc d’amagat, fent de correu a aquest o a aquest altre, recollint les engrunes i propines dels qui tocaven quartos, sempre amb un somriure al rostre. Que no hi havia de gent honesta? I tant! La majoria, segurament. Però com tothom sabia que la policia estava emmerdada fins el clatell, els devia costar pagar multes i impostos, oi? Si el sistema no et protegeix, perquè no enganyar-lo a la menor oportunitat? Es sabut que robar a un lladre no es pecat. I així, la manca de moralitat va calar fins al moll de l’ós de tota la ciutat.

Jo recordo als professors de la universitat explicant als alumnes que vivíem en un país sense censura. Era a primers dels 80, tot just després del 23-F, i havíem donat un pas endavant en termes de llibertat d’expressió. Als diaris hi podríem explicar el que volguéssim, sempre i quan no parléssim malament del rei i d’en Samaranch. No faig conya, no. Tal qual així ens ho varen dir us ho explico.Els camins d’aquells estudiants es varen separar. Hi ha qui fa de periodista, hi ha qui es publicista i hi ha qui té un bloc. Durant aquests 30 anys tots hem sentit a dir això d’aquest, allò d’aquell... informacions de radio macuto que de tant en tant alguna amistat, o algun conegut, ens anaven arribant com una gota malaia sobre la nostra innocent moralitat:

Que si el President Pujol no va voler anar a la inauguració de la casa al Port de la Selva perquè li feia vergonya dels duros que s’ha embutxacat. Que si els mossos poguessin parlar d’aquest ministre o d’aquell empresari us en faríeu creus per això o allò altre; que si aquest està en el aju perquè va evitar que aquell anés a la presó; que si això es una venjança personal; que si aquesta té una casa al Carib; que si aquest li ha tocat la grossa dues vegades a través de una constructora; que si aquest demanava quartos als qui rebien subvencions per pagar-se la carrera dins el partit; que si les comissions per tràfic legal d’armes han pagat aquest palauet, aquesta masia, o aquella rossa. Aquí tot se sap i ningú no diu res, com a Chicago. Mai hi ha proves, només son rumors. I no hi ha pebrots, com a Chicago.I la gent que ha fet davant de tota aquesta merda que es filtra a les sobretaules del país, a l’hora del cafè pels bars de carretera, als passadissos de les redaccions, dels partits polítics, dels ajuntaments, i a la sortida de missa? Doncs el que fa la gent normal quan no creu en el sistema i sap del cert que viu l’enèsima emissió d’aquesta fastigosa pantomima lampedusiana: si el seu cap li dona problemes, doncs agafar-se una baixa per depressió de dos anys; si té dies per formació pel fet de ser funcionari, agafar-se’ls tots i mentir sobre l’ús que en farà; treballar en negre; estafar a hisenda; mentir a la policia; enganyar als treballadors a la nòmina; i mirar només pel seu cul.

D’aquesta manera entre tots perjudiquem als innocents que veritablement pateixen una depressió; als funcionaris que s’hi deixen la pell a la feina; ens estafem impostos a nosaltres mateixos; desmoralitzem als funcionaris honestos i destruïm la reputació dels empresaris rectes i seriosos.Perquè no hi ha moralitat que suporti la ferum que ve del pis de d’alt. No recordeu al President Pujol dient a TV3 que si ens hi poséssim a aixecar catifes la pudor resultaria insuportable? I ha passat alguna cosa des del cas Millet? Del Pretòria? Hi ha una nova llei de finançament de partits? Que se’n ha fet d’aquella voluntat de transparència que els va agafar a tots com si es tractes de una epifania bíblica? Doncs, ja us ho diré jo: no ha passat res.

Vivim en un país on el que es important es tenir amistats que et tapin les vergonyes i la justícia no es igual per a tothom. Al haver-hi crisi, el sistema es defensa i veurem passar uns quants parvenus capa la guillotina de l’escarni públic... el gendre d’aquell, l’ex-soci de l’altre... a l’univers de Lampedusa cal, de tant en tant, algun sacrifici públic que canti les excel·lències del sistema, però els Intocables seguiran essent això, Intocables. I la gent normal ho sabem, i als dolents ja els està bé que ho sabem perquè així compartirem la culpa quan actuem tots com petits Millets, fent-nos trampes al solitari. Fins que Jim Malone agafi la destral i foti la porta avall, perquè hem trobat un nou Elliot Ness que estigui disposat a fotre aquest castell de cartró pedra enlaire. Us proposo que el busquem entre tots.

Por i misèria

La Contra de La Vanguardia es un lloc molt preuat entre els editors, a l’hora de fer saber al personal que ha aparegut tal o qual novetat a les llibreries. Les entrevistes que hi surten acostumen a ser llegides i sovint resulten fins i tot interessants. Haig de dir que acostumo a llegir-les, mes que res, per saber de noves opinions a l’entorn de qüestions de fons, però que no les faig servir com a prescripció facultativa per comprar cap llibre. Es per aquesta raó que no puc citar l’autor de un pensament que em va donar que pensar: “planyo els polítics actuals, perquè han de prendre decisions urgents sobre temes dels quals en desconeixen les solucions”.

Home... a mi de pena no me’n fan. Ja ho va dir aquell que cantà a en Manolete: “si no sabes torear porqué te metes”. Quan miro al govern de Catalunya i a CiU, el que sento es pena pel país, i no tant pels polítics que hem triat per governar-nos. Una trampa teixida a Ferraz i a Génova torna a tancar-se poc a poc sobre Catalunya. La mentida sobre la responsabilitat de les autonomies en tant en quan el dèficit públic. Però aquest no es el tema, avui.

Ja fa mesos que vaig dir que no podia entendre com una política com na Marina Geli podia fruir de la llibertat i no estar tancada a Can Brians després de passar-se més de quatre-cents milions d’euros del pressupost de sanitat. Es un exemple, no hi tinc res particularment en contra d’aquest o aquell polític del tripartit, ni de cap altre govern. Però... es que els ciutadans no ens adonem que s’han polit els nostres impostos passats i que han hipotecat els nostres ingressos futurs?

La situació en la que ens trobem es senzilla d’explicar, potser tant com difícil de solucionar. Suportem, i suportarem, una pressió fiscal acollonant per tal de pagar els interessos del que ja ens hem gastat. La dimensió de l’estafa en la gestió dels diners que han realitzat els polítics d’aquí, i els de Madrid, només es comparable a la seva incompetència política i a la nostra irresponsabilitat ciutadana. No tenim quartos per pagar l’estat del benestar que ens havíem muntat, i el govern dels millors ha hagut de fer el que més tem un càrrec públic: retallar serveis i mostrar-se com aquell que fa anar les tisores de la retallada.

L’esquerra, si es que en queda alguna cosa semblant, diu que el que hauria de fer l’administració es perseguir de debò el frau fiscal, i rescatar de l’oblit impostos suspesos com el de successió. La dreta, que no hi haurà més remei que apujar l’IVA, fent pagar a tothom per igual les cagarades que han perpetrat tant els governs d’esquerres com els de dretes. Els uns i els altres coincideixen només en una cosa: que això només valdria per parar el cop de moment! Mesures per seguir pagant les estructures administratives que ja existeixen! i tot això amb un atur absolutament desbocat... i ni una sola mesura de dinamització econòmica! Ni una! Fixeu-vos en les solucions que proposen... o, vaja, que ens ensumem:

Perseguir el frau fiscal? Mola, no? Sabeu en que es traduirà? El magnat mangante amb casa a les Illes Caiman i comptes a Luxemburg us penseu que el farem pagar? Que es que el cas Urdangarin us fa pensar que la justícia es igual per tots? Il·lusos! La lluita contra el frau significarà que el xaval que encara viu a casa els seus pares i treballa en negre en el seu ofici haurà de donar-se d’alta a la Seguretat Social. Voldrà dir que l’economia submergida haurà de fer front a les taxes i els IVAs que calguin per estar legal. I jo no dic que això no sigui econòmica i moralment desitjable. Sentir com un mecànic o un ginecòleg, per exemple, et pregunten si vols factura o no, es una cosa que personalment m’insulta i que no entenc com hi ha gent que s’hi presta a permetre-ho. Però us imagineu la quantitat de negocis precaris deixaran de ser rendibles el dia que es legalitzin? Quanta gent deixarà la seva activitat de subsistència i passarà a agafar-se al PIRMI, l’atur, Caritas o el que faci falta? Algú ha fet els números? Hi ha qui es pensa que aquesta legió de treballadors del diner negre no preferirien estar legalment constituïts? Que el que passa es que amb la pressió fiscal que hi ha es materialment impossible de fer-ho?

El mateix passa amb el impost de successions. Els rics munten societats patrimonials, censen la iaia a Tafalla i aquí no paga ni Déu. Això si... el teu avi es va trencar l’esquena per fer-se propietari d’un mas a la Segarra i ja et pots hipotecar de per vida si vols tenir-lo com a segona residència i mantenir-lo dins la família, amb els teus mil euros al mes de salari, si es que tens la mala sort d’heretar-lo. Que barata li resulta la demagògia a l’esquerra, amb perdò. O si no... apujar l’IVA? Així, a la portuguesa? Al vint-i-cinc per cent? Just el que necessita la nostra economia per remuntar el consum, oi? A veure... queda algun polític que no s’hagi begut l’enteniment?

Tot s’hi val per tal de mantenir el xiringuito del poder. Afany recaptatori, escanyar la classe mitjana, fotre fora funcionaris dels de infanteria, i pactar amb els sindicats la supervivència dels “seus” treballadors, els de carnet. I tot aquest merder comunicat a tota castanya pels mitjans de comunicació, acollonint al personal, per tal que acceptem pop com animal de companyia i oblidem que tot aquest grapat de indocumentats son exactament els mateixos paios que ens han portat en aquesta situació.

I quina es la solució? Mireu, jo no ho soc de polític –ui ecs- ni economista –Déu nos en guard!- però el que tinc clar es que a grans mals grans solucions. Cal lideratge i un parell de pebrots. I avui no vull parlar de la obvietat de la independència d’Espanya, només el que estalviaríem en xampú anti-caspa equival al dèficit anual de TV3! El que calen son mesures que afavoreixin la creació de llocs de treball, tant fàcil com això. Com voleu tirar endavant un país on un de cada cinc persones en edat de treballar viu a expenses dels altres quatre? Calen lleis i disposicions que veritablement facin que les empreses contractin professionals, no la merda de proposta de donar 3.000 euros per un nou treballador contractat. Només un polític es capaç de pensar que 3.000 de l’ala treuen de cap problema a un empresari, es clar, també, que no hi ha ni un de polític que hagi creat mai un lloc de treball (tret del seu).

Voleu una proposta amb cara i ulls? I es clar que no sabem per on petaria! Però al menys les companyies petites i mitjanes podrien plantejar-s’ho:

Augmentem l’IVA 1 puntet, i a l’hora... totes les empreses petites i mitjanes podrien contractar un treballador per cada deu que tinguessin, i el seu salari –integrament- podria esser repercutit –també integrament- com a IVA pagat. Els 30.000 euros de sou anual –per exemple- es restarien de l’IVA a pagar. Durant dos anys.

Quina repercussió podria tenir? D’entrada una família més amb ingressos i una de menys vivint de la solidaritat pública; un altre persona al carrer que podria consumir i pagaria IVA com tothom; l’empresari no fitxaria una telefonista per 700 euros al mes per tal d’embutxacar-se els 3.000 euros de l’ajut que proposen els polítics, intentaria contractar algú d’exportacions, de continguts, d’investigació... aquella persona que li cal i que no pot pagar-se ara per por a no tenir peles per fotre’l fora si la cosa no marxa. Amb tots els meus respectes pels telefonistes... si el que es preten es augmentar la productivitat, el que cal es millorar i augmentar el valor afegit generat per les companyies. Quantes empreses petites i mitjanes hi ha a Catalunya? Voleu dir que això no valdria la pena provar-ho?

Però no... Mesures així no les veure’m. Perquè com deia l’autor aquell de la Contra de La Vanguardia els nostres polítics desconeixen les solucions. I, sobretot, estan cagats de por i de misèria.

Fer-se el simpàtic a Madrid

Hi ha una manera de fer política, agafada com una paparra al catalanisme polític redemptor moral d’Espanya, que molts catalans creien periclitat el 10-J del 2010. Aquesta mania del tot per res, del fer-se el simpàtic amb el capo del camp de concentració, amb el marit que maltracta, en l’esperança que no et pegui, que no et mati. Ahir la coalició del President Pujol, del conseller Puig, de Tremosa i de Vila d’Abadal va tornar al peix al cove, sabent que de peixos quasi no en queden a repartir.

Mireu, jo entenc que potser els partits autonomistes han de fer el que sigui necessari per salvar les institucions administratives espanyoles que ells han ajudat a bastir, com la Generalitat de Catalunya. El que no suporto son dues qüestions de base que evidencien un tracte ignominiós a la sobirania popular que els votants han dipositat, temporalment, en els diputats a Corts.

La primera es la sensació d’estafa. Els representants polítics del poble de Catalunya han de defensar els interessos dels ciutadans que els han votat. No son a Madrid per defensar estructures caduques de poder com l’autonomia, o pactes trencats unilateralment per Espanya com la Constitució o l’esperit de la transició.

Les mesures del govern Rajoy no dubto que siguin necessàries per a aturar el dèficit públic –del qual son responsables tots els partits de l’hemicicle, CiU inclosa-, però porten als contribuents catalans a pagar en impostos 72 euros de cada 100 que guanyen, mentre que altres ciutadans de l’estat no han de suportar aquesta barbaritat, aquest ofec. El decret consagra la insolidaritat, l’asimetria, i la idea de que voler ser diferents a la resta d’espanyols ens comporta haver de ser doblament pagadors dels excessos pressupostaris de les èpoques del totxo i els gossos lligats amb llonganisses.

Es defensa la ciutadania catalana beneint un decret que encara ens farà desigualment més pobres? La qüestió no es en el fet que calgui o no calgui retallar aquí o allà, si es necessària o no una pressió fiscal més gran. Entenc que els camins per aturar la xacra d’interessos, que els que encara paguem impostos a Espanya haurem d’afrontar els propers anys, passin per mesures com les adoptades pel PP -o no- el que es indigne per part de CiU es donar suport a qui atia el missatge al Financial Times que tot es culpa de l’autogovern de les “regions” i que construeix un esquema escurabutxaques que encara ens enfonsarà més en la misèria als qui ja no es que ens podem pagar TV3, no, no... ni escoles ni hospitals! A més, a més, fer-ho a canvi de no res, sense que calgués ni que us ho demanessin! Per fer-se el simpàtic? Per una qüestió estètica? Per donar lliçons de que, exactament? Per ajudar als mateixos que pacten reformes constitucionals sense, ni tant sols, una trucadeta telefònica per fer-vos quedar bé?

La segona es aquest missatge críptic de “hi ha coses que no es poden explicar”, aquest tarannà de capella de poble que considera els seus feligresos com a essers poc preparats i irresponsables, incapaços d’interpretar els designis finals dels ministres de Nostro Senyor. A veure si ens entenem Duran, maco, estimat Sanchez Llibre, i exalcalde d’Olot dels pebrots... Si voteu a favor del decret del govern Rajoy, no ens vingueu amb la martingala de que “la situació es greu”, “volem mostrar la nostra responsabilitat i sentit d’Estat”, “mostrem predisposició al pacte i donem mostres de seriositat als mercats”, com si els catalans fóssim imbècils, els electors analfabets i els qui us varen votar una colla de carallots. Voleu fer el favor d’explicar que heu tret a canvi per tal de defensar els interessos de Catalunya? O es que no n’heu tret res, colla de babaus?

Si heu pactat quelcom amb el PP de Catalunya pels pressupostos, digueu-ho. Si la situació dels diners públics espanyols es pitjor del que es diu, teniu l’obligació política –de moral jo no us en exigeixo, resulta evident que fot anys que la vareu bescanviar per una suite al Avenida Palace- d’explicar-ho. Ja n’hi ha prou de tapar-vos les vergonyes els uns als altres, perquè del forat de la tresoreria pública en sou responsables tots, però els quartos son –o hauria de dir eren?- nostres, dels ciutadans. Qui carai us heu pensat que sou, fent el paperot? Representant aquest paper d’estrassa de nen pilota de la classe, i fent befa del vot que molta gent de bona fe us va delegar pensant-se que encara us quedava un bri de dignitat? Amagar-se sota les pedres del “hi ha coses que vosaltres no enteneu”, ja no cola. Aquesta us passarà factura, espero -innocentment-, vaja.

Nadal

A mi encara m’agrada Nadal. Ja ho sé que es un moment de nervis, que si ja has encarregat el sagí; si aquest any ve la xicota del nano i no hi cabrem; que si haurem d’aguantar el cunyat, el cosí o la reneboda; que si trobarem a faltar els pares, als avis o la nostra ingenuïtat infantil.

Nadal pot amb tot. Al cap i a la fi compartirem taula i escudella amb familiars o amics, qui més qui menys. Els fills es fan grans i participen triant regals, reclamen el pessebre de tota la vida i acaben per fer l’arbre al darrer moment. A cop de calendari, d’anys, i memòries construïdes al voltant d’aromes de caldo contundents, de torrons i mandarines per fer-ho baixar tot plegat, bastim entre tots uns punts de referència que enviem generació avall, en l’esperança que el que es essencial traspassi noves modernitats, “tant se vals”, mandres o agressions de cultures forasteres, més enllà de la nostra pròpia mort –que tot arribarà-.

Diuen que aquests dies son dies durs per molta gent. Crec que per tothom. Nadal i Sant Esteve son un llast per qui ha perdut gent estimada al llarg de l’any; o bé la feina i amb ella aquells ingressos que permetien coses que ara per ara no poden ser; o la salut, que pot fer que una frase que sovinteja socarronament moltes sobretaules -la vella profecia dels avis “potser aquest Nadal serà l’últim”- aquest any no sigui dita a moltes cases donada la cruesa de un diagnòstic. Tot això forma part de la vida que tornem a posar a zero quan seiem a taula el dia vint-i-cinc. Alguns ja no hi seran, i d’altres ben trobats s’afegiran a l’àpat.

A mi encara m’agrada Nadal. Triar els regals. Preveure que tothom sigui feliç. Trucar a vells amics per felicitar les festes. Cantar nadales quan em dutxo, quan vaig en cotxe o quan cuinem a casa la vigília del dia D. Preparar a última hora el sopar del vint-i-quatre, i admirar-me que a Madrid mengin besuc i no celebrin Sant Esteve ni prenguin canelons –son ben bojos aquests romans-.

No ho puc evitar, malgrat el record i les comparacions amb altres èpoques menys tocades per tota mena de tràngols que intenten dinamitar-nos les festes, per Nadal soc feliç com un nen petit. El nen Jesús, els pastorets, el dimoni escuat, James Stewart i Donna Reed, fer bombolles de Vichy al sofà amb el cinturó deslligat i vasodilatació perifèrica a les galtes... I els fills que ara son grans i que en el futur ompliran la casa de criatures amb les que fer el pessebre i als qui malcriar a cop de regal prohibit. Nadal marca ritmes vitals i viure, al cap i a la fi es la nostra única obligació, no? Doncs això, a viure que son dos dies i a reforçar memòries compartides amb els qui estimem.

Us desitjo a tots els seguidors fidels o esporàdics unes bones festes, i us agraeixo de tot cor que tingueu la paciència de passar-vos per aquí de tant en tant a veure que diu aquest ximple que us parla.

Que tingueu un Bon Nadal i proveu a gaudir-lo, malgré tout, que al final seran els records que ens endurem, i els que passarem als qui ens enyorin, fem-los bonics i recordeu-vos de dir a amics i familiars –si, si, també al cunyat, el cosí i la reneboda- que us els estimeu, Nadal es això, ni més, ni menys.

Lliçons de Barrio Sésamo

Fa uns anys vaig llegir una metàfora sobre el poder que em va agradar molt. No em feu dir qui n’era l’autor, no ho recordo, però més o menys funcionava així:

El poder estaria a l’interior de un castell d’alt d’un turonet. Fora hi viuria la majoria de la població. Dins, aquells privilegiats que remenen les cireres. De tant en tant hi ha merder fora i la gent intenta assaltar el castell, o bé es posa a escridassar als que viuen a l’interior. Els del castell, aleshores, agafen una garrotxa amb un ham enorme al seu extrem i trien, de entre els que més criden o estan més a prop de tirar la porta a terra, als més actius i potents, els enxampen i els pugen fins d’alt la muralla.

Un cop dins, el revolucionari de torn es presentat a la societat del castell, menja les seves viandes, departeix en converses interessants amb els seus habitants i s’hi queda a viure oblidant la massa que viu fora. Això repartiria el món entre la gent de dins i la de fora el castell. Tot plegat una mica Barrio Sésamo, oi? (Arriba, abajo, dentro, fuera...)

Tot això ho dic perquè potser hauríem de començar a mirar la política, les ideologies, i els afers públics deixant d’emmirallar-nos en els preceptes del XIX i el XX de esquerres i dretes. Prendre nota de qui es dins i qui fora del castell.

Coneixent com conec els catalans, val a dir que l’adaptació al nou paradigma ens portarà moltes discussions internes, molta assemblea, i plantejarem moltes i diverses conclusions abans d’arribar a una conclusió final i definitiva, però ens ho hauríem de fer mirar. Sobretot, tota aquesta colla de barruts –entre els que m’hi incloc voluntàriament- que seguim discutint si ens estimem més la llibertat individual o la col·lectiva, en comptes de fabricar catapultes d’assalt i ariets per derruir portes, mentre que la senyoreta Llibertat segueix presonera dels que viuen dins el castell –i diuen alguns que està de molt bon veure-.

Des de les muralles ens enfronten als uns als altres. Sembrant la zitzània. A l’hora que representen per a nosaltres la gran comèdia de la discussió política de l’esquerra i la dreta. Com si no ens sabéssim el final, l’argument i el cant de l’obra. Ens fan titelles a l’hora dels noticiaris, com si es barallessin molt seriosament. Perquè dins del castell hi ha d’esquerres i de dretes, de comunistes com en Rafael Ribó i fatxendes com en Joan Rossell; sociates com en Quim Nadal i unionistes com en Duran; empresaris de clientela espanyola arrapats al poder i dirigents sindicals d’organitzacions estrangeres; banquers que regalen iots als borbons i presidents de clubs de futbol amics de salafistes; amos de mitjans de comunicació amb títol nobiliari i milhomes que deuen el seu grup de comunicació a les seves tristes amistats forjades en el tripijoc del tripartit, i molta, molta, molta fulana i molt, molt, molt entretingut. Hi ha de tot dins el castell, com aquella església que va retratar la Trinca en el seu disc Opus 10, hi ha de tots els colors, i així ens tenen embadalits amb la seva farsa.

I fora del castell qui hi veig? Doncs la gent normal. Cambrers i product managers, empresaris i minyones, autònoms i entrenadors de futbol base, perruqueres i cuidadors socials, funcionaris i becaris, senyores Maries i oncles concos, fins i tot alcaldes i urbanos! i molts molts molts aturats, en definitiva... el poble.

Voleu fer el favor de deixar de barallar-nos! Que no té perquè pensar tothom igual! Mare de Déu... Que no! Que el que hem de fer es veure que nosaltres som al ras i allà dins hi ha festa grossa a costa nostra. Aparquem una estona tot això de si ens tiba més la dreta o l’esquerra i adonem-nos que hi ha uns a dins i la resta som a fora, uns a d’alt i els altres a baix. Que no vareu estar atents a Barrio Sésamo o qué?