Sexe gratis

Ja em perdonareu el titular, però després de tres anys de diarrees mentals, de lectures feixugues, i de robar temps a la família per a fer un parell de posts al mes de mitjana, agafo i li cardo una carta al Pep Guardiola, ho poso al titular... i multiplico per dos les visites de l’article més visitat des que aquest bloc és bloc. Ergo... posant-hi Sexe gratis al capdamunt d’aquest full parroquial potser torna a sonar la flauta.

Un cop aclarit aquest aspecte oportunista de propaganda d’estar per casa, us comunico que avui parlarem de la deriva independentista del govern nacionalista català. Si, si... d’aquesta visió dibuixada en comandita per un contuberni digne de pel·lícula de sèrie B: el format per la premsa de la caverna, els partidos de ámbito nacional, els botiflers i els lerrouxistes. Aquesta Santa Aliança de demòcrates de tota la vida repeteixen una cantarella que, de tant insistir, ja hi ha més d’un babau amic meu –d’aquells que descobriren Machado, gracies en Serrat i es pensaren ibers entre pobles germans a Sefarad- que se l’han cregut, que l’han fet seva.

L’alternativa argumental d’aquests il·luminats de la vida és la següent:

“La deriva independentista de Mas tiene por objetivo distraer a los catalanes de los recortes y la destrucción del estado del bienestar, mientras gasta el dinero de todos en subvencionar a aquellos que alimentan su discurso y manipulan la opinión pública catalana”.

A veure... que no s’esvaloti el galliner abans d’hora! Les coses són així. La premissa dona aixopluc des de Falange als troskos, passant pels federalistes, els ciutadanos, els anarcos, els hipsters, els defensors dels correbous, i els homes de bona fe de l’altiplà. Val a dir que és un argument transversal a més no poder, i que porta implícit un vernís de mala llet corroborada per la dissortada història del catalanisme polític que la fa semblar tant certa com verídica. El problema és que una suma de mentides mai no pot tenir com a resultat una veritat, per molt que ens endinsem en les aritmètiques creatives dels Montoro o els Bárcenas. Fem-li un anàlisi de text?

“La deriva independentista de Mas (...)”. Que dieu que què? Si aneu a buscar en aquests bloc les entrades corresponents a les consultes populars, i demés fer-bullir-l’olla del independentisme, prèvies a la sentència del Estatut, i aquelles escrites al voltant de la primera victòria pírrica del govern dels millors –amb Joana Ortega de psicòloga convidada- recordareu que les accions desesperades de reagrupats, ercos sense cadira, i seguidors d’en López Tena al llarg de dos anys varen ser obviats, silenciats, menyspreats, i ridiculitzats per tots aquests que ara volen l’estat propi –encara que fos Puerto Rico-.

La frase ja comença amb el concepte deriva, que encigala d'allò més als intel·lectuals i periodistes espanyols. Un concepte entre mariner i militar, que pressuposa un canvi de rumb per treure’n un profit puntual, un aprofitar el vent de cua virant momentàniament la direcció del vaixell, per acabar posant proa al veritable destí dels nacionalistes catalans que no és altre que demanar privilegis a cop de victimisme. Com sempre ha fet l’elit social i política catalana... No, no... si de saber triar paraules en saben un munt.

“(...) distraer a los catalanes de los recortes y la destrucción del estado del bienestar (...). Toma geroma, pastillas de goma! Una mica de menjar demagògic en el qual cauen de quatre grapes sindicalistes, marxistes, troskistes, anarquistes, socialistes, i defensors de la fe veritable de l’estat protector d’aquí i d’allà. Munició demagògica que en les innocents mans dels treballadors del tercer sector o de les ong de trinxera –de les de debò, parlo- es converteix en un arma de destrucció massiva de l’autoestima, líquid inflamable en mans dels bombers retallats, lliçons d’auto-odi  en boca dels mestres a classe.

Ens distreuen perquè som idiotes. Ens retallen perquè els convergents i els seguidors de l’ogre Junqueras –ai... aquest traïdor a l’esperit del tripartit, de les esquerres, i de l’endeutament públic en solidaritat fraterna chaconiana- són mala gent. Uns neoliberals que volen deixar morir els iaios a casa i matar de gana per malnutrició als fills de la immigració. Destrueixen l’estat del benestar a sabendes, perquè són uns descastats enemics del poble que els vota, perquè ells ja tenen les butxaques plenes gracies a que son tots uns corruptes, mireu sinó el cas Palau!

I vinga populisme! Au, som-hi! Del deute de la Generalitat ni parlar-ne... Bé, de fet... l’únic que en parla és en Duran –que la cosa té collons-. I ho fa per fer-ne únic responsable al pobre Junqueras –que ni militava a ERC quan els Minoves i companyia enxufaven tota la seva tropa a les conselleries- com si els seus estimats sociates i els seus correligionaris en el confederalisme d’ICV no hagueren gastat ni un duro! Si de barra en aquest país ens en sobra, el que falta és paper de fumar per agafar-nos-la per anar a pixar.

“(...) mientras gasta el dinero de todos en subvencionar a aquellos que alimentan su discurso y manipulan la opinión pública catalana”. Això ja és delirant! Un argument que no passa la prova del cotó en cap cas. Ni l’IEC, ni les ambaixades, ni la reforma del Born, ni res de res. Mantenim encesa la flameta dels símbols nacionals amb el 0,7% (número inventat, no us hi escarrasseu) del que ens hem compromès a regalar als bancs i caixes espanyols que tant bé van fer la seva feina d’estafar-nos. Potser si que a TV3 i a Catalunya Ràdio hi treballa massa dropo amb sou desorbitat, però no seré jo qui els critiqui! Fos pas cas que el comitè de treballadors i treballadores de la Corpo demanessin a l’ANC que la Via Catalana tingués com a lema “Salvem els sous dels funcionaris dels mitjans públics i imprescindibles de comunicació catalans”.

Ho veieu, no? L’enemic ha construït un discurs que junta grans mentides enganxant-les amb la pega de les mitges veritats de les nostres pors. I hi ha qui se les ha empassat. I hi ha qui s’emprenyarà al llegir aquest post. Però... se siente... Si us plau, tinguem criteri, criteri i criteri. I adobem-lo amb audàcia, com deia el fallit tsunami de la independència: Al loro que no nos embauquen que no estamos tan mal! Que si no anem en compte i desemmascarem als demagogs potser sí que acabarem tots parant el cul perquè Espanya segueixi disfrutant, ella si... de 300 anys més de sexe gratis!

Carta al Pep Guardiola

Mai han pogut veure’t ni en pintura. “Ells”, els qui es pensen que tenen la manilla a la mà, el botó del on-off, l’aixeta que tot ho deslloriga, a les seves ordres no poden pair que un xaval de poble sigui un paio al qual tot Déu se li posi al telèfon. Es més fort que ells, qui és aquest parvenu? Amb qui ha empatat aquest nanses? No poden amb tu.

Hi ha una mena de subespècie de tarats, amb dret a arbitrar el que ens convé i el que no ens convé als catalans segons el que els hi passi pel presseguer, que no han pencat en sa vida més enllà de gestionar les amistats del papa i l’agenda construïda a ESADE. Un grapat de paràsits socis del Tenis Barcelona, del Polo i amb palcu al Liceu per punyetera coincidència dels astres i la genètica. Fills dels qui per fer negoci suportaven falangistes, néts i besnéts d’homes i dones als qui els cauria la cara de vergonya en veure la degradació de la raça que representa aquesta colla de pijos superficials que es pensen que Joseph Conrad és un after shave i Chesterton un estil de mobiliari.

Jugadors d’avantatge, criptomasclistes, amos de res i milhomes de tot. Per a ells Catalunya és un parc temàtic per tenir un xalet a la Cerdanya i esquiar, per obrir la casa de Llafranc per Sant Joan, sopar llagosta amb pollastre a l’Aiguablava i donar-se-les de Josep Pla. Perquè aquests nanos que manen a tot arreu, com si fossin qui sap què, des d’abans d’haver fet el primer polvo, això si que ho tenen... ningú no els pot discutir la catalanitat, que ells no són fills d’un guàrdia civil com la hortera de la Camacho, ni d’un botiguer de la Barceloneta com el xaval aquest en Ribera, ni d’un menestral del bolsín com en Pujol.

Ells van fer Catalunya. Vaja... exactament ells no... els seus besavis, els seus avis. Tenen el vincle espermetoizal amb el moll de l’os que clavà els fonaments de la societat civil catalana, del Liceu, el Palau de la Música, la Vanguardia, l’Ecuestre i el Barça, sobretot del Barça! Tots culers de soca-rel! Que és la màxima expressió del que mai reivindicaran cara Madrid: la final de les ampolles, el fitxatge d’en Di Stefano i el zero a cinc d’en Cruyff, no fos cas que dividíssim la societat reclamant quelcom més que un pacte fiscal, i de rasquis.

Que aquí és on acaba el seu esperit reivindicatiu, en la competició absurda per les copes ara del Rei, i ara del Generalísimo que la història els ho demana. En guanyar la Liga Española de Furbo arrastrant l’equip d’en Sami i en Ventolrà per camps de ranci aroma de Las Gaunas, Los Pajaritos o El sardinero.

A la que poden garantir que els americans o els japonesos no els fotran fora de directors generals de l’empresa que son pare es va vendre fot quinze anys; un cop han censat la iaia a Calahorra per tal de no haver de pagar impostos de successió; quan s’han assegurat la lleialtat del calb botifler i la societat patrimonial heretada seguirà pagant impostos com “empresa familiar”, a la gepa dels industrials de debò... és el seu moment... que fot anys que s’esperen i ja els toca ser directius del Barça.

Quatre trucs en aquest i en aquell, que no patiu que puc avalar fins aquí i fins allà, però es que ho porto al cor i a la llotja podré fer aquest o aquell negoci... o... vaja... donar-me pisto collons! que em pertoca per dret de sang, no? Doncs això! Que per cantar-los les misses de lloança reparteixen copets a l’esquena, engrunes de poder en forma del mòbil personal d’aquest o aquell, i es ventilen el festorro entre els de sempre, que els mitjans de comunicació els tenen de cara, cony! Si hi manen els seus!

Però... va i resulta que els hi surts tu. El nano de poble, més català que el pa amb tomàquet, de genealogia treballadora, dels de família que les ha passat magres però que ha caminat sempre amb el cap ben alt perquè no els deu res a cap d’aquests malandrins. I vas... i la toques tio! Que encara et tremolaven les cames davant la xicota i et faltaven uns quants Cola Caos per fer el pes i en Johan et fot debutar. I esdevens quelcom del que no en teníem notícia: el 4 ideal.

I mira que podies no haver emprenyat i haver-te quedat amb el noi de comarques que arriba a tocar el cel per portar la samarreta del Barça enganxada a la pitrera. Podries haver seguit el que “ells” esperaven de tu, haver anat a perseguir el cul d’alguna model, no haver pensat, no haver llegit, no haver-te preocupat del que passava més enllà del vestidor. Però no. Havies de ser diferent i florir com un semidéu grec, i no esgarrar-la, i saber una mica de tot, i mantenir-te allunyat de la tonteria dels famosos, dels jurgolistes...

I no t’ho van perdonar. Un xiuxiueig aquí, una filtració allà, i l’enveja dels malparits va dibuixar la mentida i la crucifixió. Que si erets un marica enamorat d’en Figo, que si de tant anabolitzant no jugaves per no rebentar l’escala dels controls antidopatge, que si tenies la SIDA per promiscu. Ai... aquell article als papers del Godó que es titulava El noi de la mare –que ja no se si signava en Bañeras o l’Escorcia, que tantomontamontatanto- que venia a dir que jugaves per omplir la quota de catalanitat comarcal. No el busquis si no el vas retallar, que a Internet no es troba, que fa lleig.

Fastiguejat, vas marxar a Itàlia, a voltar pel món, que s’ha de viatjar! I les hienes aquí encantades de la vida quan et va sortir el maleït bolet del dopatge... i jo –perquè vegis que et sóc crític, escandalitzat quan et vas deixar créixer aquells ridículs rínxols d’alopécic que provaven de tapar-te la closca-. Càsum dena!

No havies dit encara la darrera paraula. Tots en som conscients. Vas venir per aquí a fer de míster, cridat a la glòria pel fallit tsunami del independentisme, pel califa del Luz de Gas, i encara ens tens a tots bavejant de plaer. Cardar-li 6 al Madrit... al Bernabeu... les Champions... Déu meu! Per sort “ells” tot això no t’ho podran treure mai. Ni a tu, ni a nosaltres. I saps perquè? Perquè entre tu i l’Obama –i ja te’n pots enfotre si vols- heu fet creure a un poble derrotat que TOT és possible, si un nano del Bàges va convertir el Barça en el millor equip de la història del futbol i un negre va arribar a ser President dels Estats Units... ja em direu si els catalans no ens podrem desempallegar d’Espanya, malgrat tot, i malgrat “ells”.

Gràcies Pep! Semper fi! I que ho guanyis tot al Bayern!     

La ferum espanyola

Quan els homes eren homes i no manillars de bicicleta com ara, els mossos en edat de merèixer anàvem a fer el soldat obligats per aquestes espanyes de Déu. No patiu que no us explicaré la mili, que no cal, però deixeu-me si us plau metaforitzar a l’entorn del servei d’armes en contraposició a la vida real.

La rutina del soldat consistia en moltes coses. Les guàrdies, les maniobres, les desfilades –unificación, en deien  a cavalleria-, eren només la part diguem-ne marcial. El beure alcohol sense límits raonables, acostumar-se a menjar malament i suportar l’olor corporal de 200 paios mal dutxats a l’hora de dormir, era l’altre part de la història, la que formava el caràcter devia de ser...

En resum, pel quinto, el món es dividia entre la vida al Regiment, amb les seves normes i dinàmiques pròpies –males olors incloses- i la vida de civil que havia deixat a casa –on les olors eren les que tocaven-. El més curiós, es que quan hom “feia vida” a la mili, la pituïtària semblava oblidar la ferum pròpia i aliena. El meu olfacte sobrevolava els efluvis de joventut, les feromones salvatges de centenars de tardoadolescents enganxades amb suor a mitjons i samarretes sense problema. Fins i tot després dels curts caps de setmana lluny de l’esquadró, el meu nas no desentrenava aquest bloqueig profilàctic i miraculós que mantenia a distància les contundents agressions de les pudors corporals.

Ara bé, resulta que un accident de trànsit em mantingué allunyat del servei vora sis setmanes. Entre operacions, recuperació i repòs, vaig passar els meus dos darrers mesos de mili a caseta, només vaig haver de tornar al regiment per una estada d’una setmana final, a fi de llicenciar-me. Després de gairebé cinquanta dies hi vaig fer cap una nit d’agost, de matinada. Tant bon punt vaig obrir la porta de l’esquadró... la patacada que em propicià la oblidada ferum casernària quasi em fot a terra del mareig.

Mireu... Torno de passar quinze dies en un país seriós, on quan hi ha un escàndol de corrupció la gent va a petar a la presó. Potser no sempre, que ningú no és lliure de pecat, però us ben asseguro que la cosa no es com per aquestes contrades. I un cop aquí, retornat a la finca del borbó, les coses segueixen com sempre. Polítics, periodistes, i casta dominant en general fent veure que la cosa de cartró pedra que muntaren els pares de la pàtria de la transició és una democràcia; que existeix algun tipus de legitimitat que doni sentit en aquesta enorme tifa de sistema podrit, corrupte i malgirbat conegut com estat espanyol.

Els xicots de la judicatura fan la seva feina i salven el cul al Pepinho Blanco del PSOE i al Jaume Matas del PP. Quid pro quo i aotracosamariposa. En Millet i la resta de golfos apandadores d’aquí i de més enllà dels Monegros segueixen tots a casa seva. El President del Constitucional milita en un partit polític i no passa res. Un govern i un Rajoy sense cap mena de credibilitat no dimiteixen i s’agafen a la lletra de la llei i a la majoria absoluta passant per sobre de tot i de tothom... I no us avorreixo amb més casos i detalls, que ja sabeu del que parlo.

De l’estranger estant, m’arribava la ferum espanyola. Diria que fins i tot, gràcies al Ipad, en podia destriar les aportacions al cocktail genèric de la pudor segons el partit que en fos l’emissor. Però sabeu què? Doncs com quan estava de permís i lluny del regiment, les coses em semblaven d’un altra dimensió, d’una realitat virtual que no era la meva... Es possible sobreviure envoltats de tanta porqueria i que el nostre olfacte moral aconsegueixi minimitzar-ne els efectes? Com podem sobreviure i seguir pagant impostos cada dia, sense que se’ns caigui la cara de vergonya, sense tenir un cop de moment i engegar-los a tots a dida en una revolada d’insubmissió ciutadana?

D’aquí a una setmana farà trenta anys que quasi caic de cul en retrobar-me amb les olors indescriptibles de l’esquadró... us ben juro que el retorn a l’Espanya del PP i a l’espanyeta de l’autonomisme tronat català, em provoca el mateix fàstic que aquells mitjons suats amagats entre els llençols reglamentaris de l'exèrcit espanyol. Potser és que tot just acabo d’arribar... tot sia que en un parell de setmanes ja m’hi hagi tornat a acostumar.

La batalla per la Història

Avui és 4 de juliol, un dia a respectar, el dia que justifica com a dret inalienable dels pobles la persecució de la felicitat, i tot gracies a la independència dels Estats Units d’Amèrica. E si non e vero e ben trobato... el relat històric de les raons i desraons de la independència americana ha acabat per esdevenir únic, heroic i gairebé religiós a ulls dels ciutadans americans.

Perquè d’això es tracta, no? Agafar-se els esdeveniments i explicar el cuentu que ens faci més servei. La història ens explica tossudament alçada (quin final de concert l’altre dia, Mare de Déu) que ella és allà per tal que uns pocs futuròlegs n’intentin treure l’entrellat en forma de profecia per repetició, i perquè els propagandistes li facin un vestit a mida que justifiqui el present.

De vegades mirem els diaris i les xarxes i hi veiem reflectit un debat sobre la història desproporcionat, manipulat i malintencionat. Es un debat important, perquè el qui guanya la batalla de la percepció de la realitat present ho fa mitjançant la justificació derivada del passat.

Mireu si és important la batalla que afecta des de la unitat de la llengua, que els peperos inventen fins a extrems ridículs, fins la definició de la pròpia Espanya i la conformació de la seva sobirania. No m’hi penso aturar ni un segon, vull dir que intueixo que parlo amb convençuts i que no cal. Només voldria posar el focus en els conceptes veritat de la bona - mentida podrida, i en el relat que ens pot diferenciar definitivament d’Espanya.

Com us ho diria... sense exagerar? A veure si ens entenem: Bàsicament, als catalans no ens cal dir mentides perquè tenim tota la justificació històrica i més per fotre el camp. Es incontestable la nostra sobirania, la pèrdua d’aquesta manu militari el 1714, la unitat de la llengua, i el fracàs del catalanisme polític a la recerca d’encaix a Espanya. Son faves comptades, peix venut i apagayvamonos. Ara! Al tanto! Que tenir raó no vol dir que te la donin! Perquè de raó hem tingut sempre, però tot esperant que les demés nacions del món mundial ens la donin, ens ha sortit barba, ens han afusellat un President i la llengua és a un tris de desaparèixer. La veritat de la bona, en sí mateixa, no val per a res més que per a reforçar el consum intern, el dia que siguem lliures la podrem convertir en relat històric i servirà per a les generacions futures, sens dubte. Dit queda, no ens cal ni mentir ni exagerar per tenir raó, però això no garanteix que guanyem la batalla del relat.

Perquè ells, els altres, els ciudadanos, els espanyols de bona i de mala fe, i la botifleria en general, tenen el seu de relat, i ens el foten pel cap amb una obstinació digna de millor causa. Que si el LAPAO, que si això de Catalunya era el Portaventura del Rei d’Aragó, que Espanya neix al segle XV –quan encara no hi havia països!!- o que l’Ovidi cantava en iber. Tant se’ls en fot si el que diuen es mentida podrida o veritat de la bona... que no ho enteneu? A mi a la mili, els meus camarades d’armes andalusos em deien amb tota la seriositat i la dignitat del pobre en front al ric explotador, que “Cataluña es lo que es gracias a que Franco os puso toda la industria ahí”. El curtcircuit que em va provocar aquesta afirmació em va fer endegar a dida el peix al cove convergent a la tendre edat del 1981 segons el calendari de la transició. Es igual si era una mentida podrida, aquells nanos s’ho creien, ja n’hi havia prou per a justificar el nostre genocidi cultural. Els catalans érem uns aprofitats i uns franquistes, i punto!

Doncs això... que no, que no, que no val la pena segui’ls la corrent argument a argument, només importa guanyar al final. Perquè aquesta batalla del relat es com totes les guerres, que no les guanya qui té raó sinó el qui queda dempeus. La raó se la queda qui sobreviu el combat, perquè els valents escriuen la història, però el que és important és qui collons és allà l’endemà per passar-la a màquina.

Us deia l’altre dia que només hi ha un relat que si el guanyem farem el pas decisiu. I és única i definitivament una decisió nostra, ells no hi poden fer-hi res, ho decidim en un pacte intern i a dallonses a la via. I m’explicaré...

En una Espanya que viu immersa en el caspós debat de República o Monarquia -un Rei d’origen diví al segle XXI? Per l’amor de Déu!-, una dreta incapaç d’admetre les pressions del búnker en la redacció de la Constitució del 78, una esquerra espanyola que treu a passejar el cadàver del federalisme sempre i quant es mantinguin els privilegis de la casta industrial basca, construeixen un discurs guerracivilista d’aquells del “pues mira que tú” que està més suat que l’aixella del Camacho al Mundial de Corea. I es cap aquí, cap a aquest debat de la transició i la guerra cap on ens volen portar. El retret, la malfiança, enfrontant-nos un altre cop entre catalans per tal de redimir-nos a cop de rojigualda o tricolor. El PP, ciutadans i el PSOE son els qui treuen del bagul dels records les comparacions amb el nazisme, els fantasmes dels anys 30, els col·laboracionismes dels de la Lliga, la reivindicació proletària d’arrel romàntica i anarquista de la recerca d’un món per sobre de les nacions –de la nostra si més no-... Obrint dia si, dia també, la capsa de Pandora de les pors ancestrals, de la no superació de la guerra civil a casa nostra. Aquest és el joc de la FAES, fotre enlaire la convivència a Catalunya abans de que es trenqui Espanya. I lo més fotut es que ho han dit amb llum i taquígrafs, a la tele i al Parlament.

Cada cop que s’acusa a ERC d’incompetència governant –i d’això en Duran és ben conscient- es posa en marxa el clic nerviós dels cervells dels fills de la burgesia catalana que han sentit a casa que de franquistes no ho eren, però varen saludar l’arribada de Franco perquè els rojos els volien pelar per culpa de que en Companys va armar la FAI –sigui veritat de la bona o mentida podrida-.

Cada cop que s’acusa al procés de ser un invent de les elits catalanes –els peperos i els sociates bé que ho saben- atien el fantasma de l’explotació del proletariat per part de la burgesia industrial catalana davant dels ulls de la immigració espanyola a Catalunya. Com si Santako encara visqués sense clavegueram ni llum corrent. Municionant  el Lerrouxisme, i les “patrullas del amanecer” del camarada Ribera, la miliciana Chacón o la subteniente Malícia Sànchez Camarga. Mentida podrida? I què? Els mitjans espanyols preparen la justificació del nostre extermini com a subjecte polític també des de l’esquerra.

Aquesta es la batalla que hem de guanyar, la guerra que hem de defugir d’entrar. Ho tenim fàcil. Només hem de negar la major. Fer foc nou. Aparcar el relat familiar dels uns i dels altres. Admetre que la guerra civil va ser una gran tifa que ens va tacar a tots i cadascun de nosaltres, als uns i als altres, i dir que... ara per ara... ja tant se’ns en fot perquè som un sol poble, i no precisament espanyol. Si ells volen seguir la discussió que ho facin sense nosaltres, aquí la qüestió la hem de matar entre tots. La dreta dient “varem ajudar o saludar l’entrada de Franco però la República tenia raó, i ens en penedim”. I l’esquerra assumint que “si no haguéssim afusellat burgesos l’estiu del 36 potser no els haguérem empès als braços del feixisme, i ens en penedim”.

Fent això guanyaríem un relat comú, seriem més forts, més lliures. I sobretot desmuntaríem de cop toooooooooooooooooooooota la caspa argumentativa dels espanyols d’un i de l’altre bàndol, perquè ells aquest combat no el pensen superar, perquè ja els està bé, perquè els defineix com a nació en dialèctic conflicte permanent, que ja ho va dir un dels Machados allò de les dues Espanyes, que es veu que fins i tot de poetes han de tenir-ne un de cada a les famílies.

Per part meva, de la Catalunya burgesa estant, m’ofereixo voluntari a admetre totes les meves culpes de classe. Algú més s’hi apunta? Vinga, som-hi! Que al menys per aquesta banda ens deixin de tocar el que no sona i deixin d’una vegada de grapejar el nostre relat català a fi de convertir-lo en un cuentu xino. Amics i amigues, aquesta història sí que la podem escriure a casa, i passar pàgina, per escriure entre nosaltres el gloriós capítol de la independència.

L'abraçada de Bergara (qui ens entengui que ens compri)

Després del Pla de Govern del President Mas d’ahir, de la seva afirmació segons la qual vol esgotar la legislatura, fer una consulta amb perfil d’enquesta ves a saber quan, i que d’això de tirar pel dret amb una declaració unilateral d’independència nasti de plasti, els separatistes d’infanteria –no patiu, ja ho dic jo- ens hem quedat de pasta de moniato. Avui, l’endemà de la roda de premsa del timoner del vaixell cap a Ítaca, ja ens tenim a tots de cul intentant treure’n conclusions i com sempre, hi ha divisió d’opinions –no anéssim a estar d’acord entre catalans en alguna cosa, no?-.

Els uns diuen que és el més llest de la classe i que manipula per fer-se el simpàtic amb la Unió Europea, la ONU, la Troika, el Vaticà, la CIA, els Ángeles del Infierno i el Sindicat gascó de classificadors de coleòpters per tal que el món se’n adoni que aquí anàvem de bona fe, que som gent pacífica i no ens agrada cridar i que si no arribem a port es per culpa de Madrit.

Altres diuen que si és un traïdor i que el botifler d’en Duran ha guanyat la partida que es juga al despatx dels Fainé, els Lara, els Godó, en Miquel Roca i els borbons. Que ja ens ho havíem d’haver ensumat això, que els convergents tal i qual i la puta i la Ramoneta i que patatim patatam que a la vera vera vera de San Juan.

Després que tots ens haguem plantejat aquest dubte essencial i atàvic de si Mas ha sucumbit a la punyetera mania pàtria de “fer-se el simpàtic” per tal que ens donin la raó –cosa que hores d’ara hauríem d’haver entès que no val per a res, que de raons ens en sobren fot segles- o bé que “s’ha tret la careta i que els convergents no ho són d’indepes”, hem anat a mirar la reacció de l’únic polític del qui encara ens en refiem: l’Oriol Junqueras.

I com a reaccionat en Junqui? Doncs dient que si fixem data pel referèndum fins i tot estaria disposat a entrar al govern. Bé... en resum, i més o menys pel broc gros, és el que ha dit ERC. Ostres tu! Se’ns ha quedat a tots cara d’estar més descol·locats que un demòcrata en una recepció de la Llanos de Luna. No em digueu que algú de vosaltres ho ha entès tot això, si és així que ens ho expliqui amb dades –no més conclusions esotèriques ni sopars de duro, si us plau-.

Perquè.. jo no, no-no-no! A mi no em mireu amb aquesta cara! Que jo tampoc no en tinc la resposta a tot l’entrellat. Només puc dir-vos tres cosetes que hem de plantejar-nos i sobre les quals haurem de reflexionar quan tornem a provar de treure conclusions de tot plegat.

El primer eix a considerar es que no n’aprenen, ni els polítics, ni nosaltres. La cosa aquesta de es-que-resulta-que-hi-ha-coses-que-no-sabem, les teories de la conspiració que ens fan imaginar sopars d’amagatotis on es prenen decisions ocultes que no ens són revelades perquè els ciutadans no hem de fotre’n res... en comptes de provoca’ns aquesta sobtada afició per fer de sacerdot romà i esbudellar gallines per tal d’inspeccionar-hi els auguris, el que ens hauria d’obrir es la gana de manifestar al carrer el nostre rebuig a la política dels secrets de palau. Jo ja no vull haver de interpretar els gestos dels uns i dels altres, els polítics tenen a les seves mans el nostre futur i el dels nostres fills, exigeixo claredat meridiana i transparència. No em val quedar-me només amb les explicacions que ens donen els tertulians, els periodistes i els polítics que fins el deu de setembre del 2012 havien menyspreat la feina del poble anònim –te collons- en favor de la independència.

En definitiva, com va dir en Joan Capri: “volen fer el favor de passar la pel·lícula? Que ja en tenim prou de tràiler!!"?

La segona consideració es que anem a la font. Si, si... ja sé que soc un pesat amb aquesta frase i que semblo un cap escolta portant criatures axirucades d’excursió. Vull dir que consulteu les hemeroteques, o aquest blog mateix. Fixeu-vos com era el món polític català el juliol del 2010 quan allò de l’estatut, i com cap partit ni polític de la centralitat del país –ho sento per Carreteros, Tenas i Laportas, que ja es va veure el pes electoral que tenien- no va moure un ditet en favor de l’alliberament nacional.

Tot ha estat des d’aleshores pur tacticisme, jugant a fer Versalles i declaracions de només amb la punteta li ho ben juro senyoreta! I ara resulta que teniu alguna raó especial per pensar que mitjançant un procés de mutació digne d’un còmic de la Marvel, des de l’Herrera fins la Joana Ortega –la meva psicòloga favorita- passant pels sindicaleros d’UGT i els campions de la subvenció pública i la menjadora com l’Arcadi Oliveres, s’han transmutat en els campions de les llibertats del país? Us els creieu a tots aquests? Atrinxerats en la consigna repetitiva que els correspon segons les sigles del seu partit o del seu modus vivendi? Obcecats en la lluita de vol gallinaci d’esgarrapar quatre vots al partit del costat o per obtenir cinc minuts de gloria pel seu tweet?

En resum, que no ho veieu que son la mateixa tropa que s’han gastat els nostres estalvis en el carril VAO cap a Cerdanyola, o regalant-los a la Caixa o al Sabadell, que tant me fot? Aquesta colla preteneu que tiri endavant el país enfrontant-se a Espanya –que per si no ho recordeu, és un mal bitxo i de mal perdre-?

I aquí es on jo volia arribar. A valorar l’organització que havia d’empentar a tot aquests sapàstres de bebesinsed de polítics, que diuen que ens mereixem, cap a la independència del país. Us parlo de l’ANC, la gran promesa blanca, allò assembleari i transversal farcit de la moral que els donava haver omplert Barcelona de gent estelada la passada diada. Sabeu que se’n ha fet d’aquella empenta? Doncs ara us ho dic... preparar concerts, encendre espelmes –a ves a saber quina Verge o Sant- mentre la seva cúpula es dedicava a protagonitzar una baralla interna de colló de mico per tal de veure qui surt a la foto. Una guerra sanguinolenta que ha deixat l’organització en mans de persones que fa dècades que s’arrastren de partit en partit a la recerca d’un càrrec, totalment teledirigits per il·lustres desconeguts que han viscut a sou de les subvencions de CDC o del PSC durant toooooooot el període autonòmic. Es a dir, que de “controlar els polítics per tal que no es desviïn de la voluntat popular”... res, de res, de res.

Així és..., el dia que varem sortir al carrer, i enganxarem en pilotes Espanya, la diada aquella que varem obrir informatius a tot el món malgrat la diplomàcia espanyola, en Cuní i la mare que els va parir... acabàvem la festa veient com la Presidenta de l’ANC, la Carme Forcadell, s’abraçava a la fada del Parlament, la super-indepe-de-tota-la-vida Núria de Gispert –si, si, aquella catalanistíssima que no sap ni parlar un català decent-. Hauríem d’haver-nos-ho ensumat...

El poble que estava emprenyat com una mona i que havia sortit al carrer pel damunt de partits, televisions i de la feina de distorsió dels serveis d’intel·ligència espanyols via grup Godó, va contemplar aquella rediviva abraçada de Bergara que apunyalava tot l’esforç fet amb les consultes –per posar un exemple- i regalava el procés als polítics autonòmics de tota la vida. I ara ens admirem de que passin de tot?

Això es el que tenim, nois i noies... el nostre futur en mans dels convergents, els sociates i els comunistes, mentre que de fons veiem ERC fent un paper que no acabem d’entendre!. Mare de Déu Senyor... qui ens entengui... que ens compri.

The Segòvia Big Band (el relat de la transició i els sopars de duro)

Haig de dir que a casa sortim poc a la carretera. Vull dir que malgrat ens agrada anar a passeig, fem poc allò de la carretera i manta. Així doncs, un cop aclarit que ni Abertis ni Repsol poden considerar als Savalls uns bons clients, el passat dissabte varem trencar la norma que l’ocasió s’ho valia.

Ni el vent, ni la pluja, ni totes les inclemències de la meteorologia que es produïren dissabte al matí, ens podien aturar. Anàvem a l’estrena en petit comitè de “The Segovia Big Band”, un documental fet per la Gemma Serrahima i en Joan Rossell a l’entorn de la famosa fuga de 29 presoners del penal de Segòvia l’abril del 76. Un treball que proporciona llum, a cop de testimoni coral, sobre uns fets que han quedat enterrats pel relat oficial sobre la transició.

Si us pareu un moment a pensar, potser només els qui tingueu més de cinquanta anys i un mínim d’interès per la història recordareu l’esdeveniment. Franco havia mort al llit el vint de novembre del 75, i aquí no havia canviat res. Encara s’afusellava i el President del Govern seguia sent en Carlos Arias Navarro, conegut pels demòcrates com el carnicerito de Màlaga a resultes de la seva brutal repressió durant la postguerra en aquella ciutat andalusa.

Els protagonistes de la fuga posen veu i record a la figura de l’Oriol Solé Sugranyes, el militant català del MIL que va resultar mort a trets per la Guàrdia Civil a tocar de la frontera amb França l’endemà de l’escapada. Rodat gairebé sense mitjans, aquest colpidor documental obre la caixa de Pandora dels records amagat per l’intencionat oblit dels qui han escrit la història com els ha convingut. La realitat es que des de l’any 73, quan una flebitis va allunyar definitivament Franco de la presa de decisions, fins el cop d’estat de Tejero el febrer del 81, es va forjar una realitat política que ens han venut com si es tractés d’un sopar de duro. La desinformació, el temps i la propaganda han fet la resta, però la veritat es que sense la fuga de Segòvia no hagués hagut amnistia.

La presentació de l’acte la va fer el historiador Antoni Segura. I han estat les seves paraules les que han provocat aquest post: el que és important es el relat que en queda dels esdeveniments. En aquest país la gent que varem néixer els anys 50, 60 o 70, ens varem haver de fer una composició de la història de la guerra civil a base de retalls, de testimoniatges d’uns i d’altres, extrets amb cullera i a contra cor dels qui la varen viure perquè a l’escola sempre s’acabava el curs abans d’explicar-la, no es així? El professor Segura va alertar d’aquest intent de construir un relat únic i oficial, quelcom que dona peu a la tergiversació dels fets, a la manipulació de les intencions, a la mentida descarada, al revisionisme... La realitat es que la memòria històrica se la fa cadascú en base a la memòria familiar, a la de classe, o a la nacional. Sumant bocins d’aquí i d’allà fins construir un puzzle que s’adapti a allò que suposem va ser la realitat, encara que de vegades acabem per destriar les peces que hi acabem posant i les que descartem, ai las!

En Joan i la Gemma començaren el documental des de la innocència dels que només han viscut el relat oficial de món de Yupi que és la sacrosanta transició. Què voleu? Es un relat on han triomfat els qui han amagat que gracies a ETA i la mort de Carrero Blanco l’arribada de la democràcia a Espanya es va accelerar com a mínim deu anys; un sopar de duro que estalvia explicar que la Constitució és en sí mateixa una llei de punt final que ha permès que els repressors de la dictadura, els delators, els torturadors, morissin al llit; un cuentu que oblida que ERC no es va poder presentar com a tal a les eleccions del 77, les constituents, i que la legitimitat de la Generalitat –que defineix Catalunya com a subjecte polític, carai!- es anterior a la Constitució en més d’un any.

 
En el procés de construcció del relat sobre la fi de la ETA, els redactors de la realitat volen fer el mateix que van fer amb la guerra civil i amb la transició. Un sòl discurs, una única veritat de bons i dolents, una victòria unívoca i incontestable del que anomenen forces democràtiques en contra de una banda de malfactors. No seré jo qui defensi ETA que n’estic molt vacunat d’aquest fenomen. Entre altres coses perquè aquesta obstinada i anacrònica activitat terrorista ha permès al PP i al PSOE, al Madrid de la democràcia de fireta, justificar l’odi a l’enemic intern, acusar els moviments d’alliberament nacional de tot menys de guapos, i parir una llei de partits que hauria d’estudiar-se a totes les universitats del món per vergonyosa –amb el vot favorable de CiU, quedi dit-.

Els qui heu seguit aquest blog, sabeu que tinc una obsessió malaltissa a parlar de la guerra civil –també de la transició-, però es que és absolutament necessari superar els efectes de la memòria feta a bocins. Els franquistes varen guanyar la guerra al camp de batalla i a les ambaixades europees, però la República va guanyar la de les llibreries, les novel·les i la superioritat moral. I és sobre aquests fonaments de l’odi, la por i la revenja que hem viscut i hem crescut. Incapaços de superar el tràngol de les memòries personals revelades a cau d’orella, i sense que haguem pogut arribar a un acord sobre el que ens va passar com a poble, com a catalans del 36 al 39.

La meva opinió ja la sabeu: la República, i la societat catalana amb ella, va perdre la guerra el 21 de juliol del 36, quan l’esquerra radical va començar a cremar convents i a matar “gent d’ordre”, va empènyer a la dreta catalana cap a l’abraçada de l’ós del feixisme, i de retruc a les cancelleries de les democràcies europees també. El dia que entre nosaltres acordem aquesta premissa superarem la guerra definitivament, podrem mirar-nos les vergonyes de la transició amb calma, i haurem fet un pas definitiu per a ser un poble lliure.

La veritat es que “The Segòvia Big Band” rebla el clau d’allò que sabem i hem deixat oblidat. En Joan i la Gemma ens han posat un documental sobre la taula que espero que faci recordar a més d’un, on érem i on hem anat a parar després de tants anys, de tanta renúncia i de tant sopar de duro venut com si fos memòria col·lectiva. Gràcies xavals, us en devem una.

La tindrem gran o petita? (Barrio Sésamo per en Lucena)

La nova estrella del federalisme i l’espanyolisme acomplexat del PSC es el noi aquest en Lucena.
Diuen que és llest, i jo m’ho crec. Jo dic que és un manipulador i un tergiversador, perquè dir les veritats com et passi pels dallonses per tal de tenir raó, fugint d’estudi, i essent fidel a la norma:

-Perdoni que te hora?

-No, es que vinc de prendre un entrepà

-Ah, perdò, es que com he vist que portava una pinta a la sabata...

 
Els països petits tenen menys pes a la UE? O a la NATO? O a la ONU? Es clar, no! Però quin pes té Catalunya en les decisions de la UE ara mateix? Mentre som una regió espanyola? L’últim cop que vaig consultar el nostrat euroinfluenciòmetre català, el resultat era de ZERO.

Però, donat que el nano aquest insisteix a dir obvietats amagant l’ou de la crua realitat, farem un túnel del temps cap al classicisme de Barrio Sésamo, a veure si ho entén.

Gran i petit. Diferències...

El PIB de la Unió Europea es de 15.200.000 milions d’euros aproximadament.

-Això es graaaaaaaaaaan.

El PIB d’Alemanya representa una mica més del 20% d’aquest PIB europeu, amb els seus 3.000.000 i escaig milions d’euros. Es gran o es petit? Home... comparat amb els 1.000.000 milions espanyols direm que és....? Graaaaaaaaaaaan.

La població alemanya en relació als 500 milions d’europeus es vora el 16%, uns 80 milions d’alemanys.

Alemanya te el 20% del PIB europeu i representa el 16% de la població... I quina es la influència d’Alemanya a la política europea, nens i neneeeeeees? Es petita? O es gran?

-(tots i totes) Graaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan!

Sinó pregunteu-ho al Hollande, als xipriotes, o als italians.

-Bé... Ara nens i nenes mirem Espanya i les influències pàtries de les comunidades autónomas constitucionales.

Qui té un PIB amb un pes similar a l’alemany al país de la Leticia i en Felip?
Qui té un PIB de 200.000 milions sobre el 1.000.000 de milions d’aquest país tant influent d’en Rajoy i els Lucenes?
Qui té un 16% de la població espanyola? Diguem-ne uns 7.5 milions sobre els 47 milions de la suma de botejaras, patxis, països colonitzats i funcionaris de la Cort?
Ho sabeu nens i nenes?

-(tots i totes) Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

-Qui?

-(tots i totes) Cataluuuuuuuunyaaaaaaaaa.

-Molt bé!

I quina es la influència política da Catalunya? no a la Unió Europea, no... que no hem assolit ni tant sols l’oficialitat del català a les seves institucions malgrat el gran pes específic d’Espanya (encara som ciutadans espanyols, oi?) a la UE. No? O es que no és oficial precisament perquè Espanya ho impedeix? Ui... ui.. ui... Bé, la pregunteta, va, som-hi... Quina influència té Catalunya a la política i a l’economia espanyola? Es gran o petita?

-(tots i totes) Petiiitaaa....

-Però no havíem quedat que Alemanya la té graaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan?

I no havíem quedat que ho feia perquè tenia el 20% del PIB europeu i el 16% de la poblacióoooooooo?

 -(tots i totes) Siiiiiii!! Alemanya la té graaaaaaaaan!!!! I Catalunya petiiiiitaaaaaa!!!!

Doncs per quins set sous ens entabanen els peperos i els del PSC amb arguments de pa sucat amb oli i ens fan titelles amb els números com si mai no haguéssim vis Barrio Sésamo?

El problema no té a veure amb la futura influència de la República Catalana en el sí de la Unió Europea. El problema es que Espanya, i els defensors de la Unió amb el darrer regne borbònic del món mundial –el PP i el PSC-, fan que els catalans tinguem ara mateix: Zero influència a la Unió Europea, i zero influència a la cort de Madrid. Una capacitat d’influir similar a la de Finlàndia representaria per Catalunya un increment infinit de la nostra presència a la taula de negociació europea, perquè ara es de ZERO, i qualsevol increment és un punyetero salt quàntic! Que això em varen ensenyar al cole del franquisme (per tant deu de ser veritat, oi Wert?)

 Us imagineu que la influència catalana a la política espanyola fos proporcional a la influència d’Alemanya a la UE? Doncs això. Que de que carai ens parla en Lucena? Cada cop estic més convençut que ja hem guanyat el debat del perquè fotre el camp. Només cal treballar per a decidir, entre nosaltres, com ens ho fem, que si la tindrem gran o petita és qüestió nostre i els espanyols no n’han de fer res.