La deriva nacionalista hunde el turismo en Madrid

Los datos son concluyentes. Según cifras del propio Ministerio la capital de España registró una caída de más del 10% en las pernoctas turísticas el pasado mes de julio. Se trata del tercer mes consecutivo de pérdidas millonarias para el sector turístico madrileño, que ve su futuro con preocupación.

Fuentes consultadas por esta redacción, atribuyen el descenso a la deriva nacionalista protagonizada por el gobierno español. El caso del cierre de la verja de Gibraltar es muy comentado en los círculos hosteleros de la capital de España. “Amenazamos violentamente a un pequeño país como Gibraltar, contraviniendo el espíritu de concordia fundacional de la Unión Europea y poniendo en una delicada situación diplomática a un aliado como el Reino Unido. La casta política ha inventado el conflicto para tapar los recortes y la corrupción”, comentaba airado el propietario de una de las cadenas de bocatas de calamares de mayor solera del foro.

La realidad es que ante el espectacular crecimiento que viven otras regiones como Cataluña, las Canarias, Valencia o las Baleares, Madrid se hunde en los rankings y sus bares y terrazas están al borde del colapso económico.

Los expertos vaticinan un empeoramiento del sector, y consecuentemente una profunda caída del consumo y del P.I.B. Miembros destacados del mundo económico madrileño señalaban a este redactor que las causa son muy profundas y de difícil solución.

Los turistas no entienden la suciedad imperante en los suelos de nuestros bares, repletos de cabezas de gambas. Tampoco entienden la chulería indomable de los militantes nacionalistas del PP, sus brillantinas y sus polos. La falta de una solución digna a los ancianos preferentistas despierta un rechazo que ha hecho cancelar sus viajes a Madrid a decenas de millares de familias escandinavas, mientras que los portugueses aducen el racismo contra su país de la prensa deportiva madridista para dejar de visitar estos lares.

Basta un paseo por el centro de la Villa para comprobar por uno mismo la apariencia desértica a la que nos han llevado los políticos españoles. Permisivos con partidos políticos de ideología nacionalsocialista como Falange, algo totalmente intolerable para el turismo alemán, israelí y norteamericano.

Recientemente, un afamado vendedor de laca para caballero –sector que sigue funcionando a la perfección a causa de las desorbitadas subvenciones que recibe del Ayuntamiento al considerarlo industria identitaria- me comentaba por lo bajini: “El otro día estaba tomando unas cañas en el mercado de San Miguel y pude oír al cliente que tenía a mi lado y, por su acento deduje que se trataba de un turista catalán, por lo que siguiendo nuestra tradicional hospitalidad le pregunté si había visitado la exposición que organiza nuestra Caixaforum”,  a lo que el periférico le contestó para su mayor asombro: “No mire, no he venido a hacer turismo, es que consto como residente en Madrid para que mi patrimonial no pague tantos impuestos, pero yo... vivir, lo que es vivir, vivo en Barcelona”.

Lo dicho, queridos lectores, esperamos con ansia cambios en el liderazgo político madrileño, vengan de donde vengan, alguien que ponga orden y concierto... porque si seguimos permitiendo esta deriva nacionalista española, en contra de un mundo globalizado y sin fronteras, seremos relegados al provincialismo y al hundimiento de nuestras ya exiguas expectativas de futuro.       

Que marxen mil empreses? Encara tenim més pressa!

Mil i poques empreses catalanes han decidit radicar el seu domicili fiscal a Madrid al llarg dels darrers tres anys. Bé, la notícia parla que l’èxode empresarial cap a la capital d’Espanya, afecta companyies d’arreu del país.

Un informe de la comunitat madrilenya que rebla en aquesta direcció, qualificant-lo d’èxit de la modernitat impositiva,  s’ha convertit avui en el trending tòpic de la premsa cavernària i botiflera  i dels tertulians més acreditats d’entre els que saben seguir el guió de l’enemic. Si no us sap greu, intentaré argumentar la meva perplexitat davant les reaccions que ha provocat aquest torpede teledirigit a la línia de flotació del sobiranisme, que ho és si es ven ben venut com estan fent.

Primer de tot, aclarir que els informes i les enquestes s’encarreguen per sostenir una posició o una idea que ens interessa vendre. Si l’informe o la enquesta no ens dona la raó, doncs de pet a l’arxiu vertical –altrament conegut com paperera-. Dit això, ens trobem amb que hi ha empresaris, d’arreu de l’estat, que prefereixen tributar a Madrid en comptes de fer-ho al seu territori. Aquesta realitat és aprofitada per tornar-nos a recordar que el Pisuerga passa per Valladolid i que la culpa es d’en Junqueras, la Plataforma per la Llengua i els quatre duros de les embaixades catalanes. I, això no és el més greu, lo fotut es que els mitjans de comunicació botiflers, on s’hi anuncien Abertis i la Caixa, es posen a fer l’onada i a dir-nos als catalanets d’infanteria que la culpa es de la inestabilitat política a casa nostra.

La cosa tindria gràcia si no fos veritat. Mil i poques empreses de les més de mig milió que té Catalunya consideren més rentable tenir la seu a Madrid i pagar menys impostos que fer-ho aquí. Qui són aquest 0.002% dels emprenedors catalans? Home... si us haig de ser franc, intueixo que es gent que tenen negocis que creixin millor a prop del poder polític –que aquí no n’hi ha ni se l’espera-; a prop dels mitjans de comunicació espanyols –per exemple per vendre’ns que les novel·les del Ildefonso Falcones són quelcom més que una broma literària de mal gust-; al aixopluc de les Comissions nacionals de la Competència, el Mercat de Valors, o el que sia; o directament aquests malandrins que posen a residir a Madrid a la iaia per evitar-se pagar l’impost de successions quan la biologia se l’endugui pel davant i així el compte d’explotació de la Patrimonial Familiar –quin morro- no tingui un daltabaix.

Es veritat. L’informe constata que des de Madrid estant els partits espanyols poden dotar la capital d’uns avantatges fiscals que des de Catalunya no ens podem permetre si volem mantenir els serveis que mereixen els nostres ciutadans. No hi ha volta de full. Tenen raó. Mentre siguin ells els qui parten y reparten el nostre esforç fiscal, seguiran assolint la major parte. Es tant cert com verídic, que a part de l’efecte de la capitalitat –el poder polític atrau negocis de tot tipus i mida, fins i tot de sobres en B-, Madrid disposa d’un mercat intern, d’una capacitat de consum, dopada a cop de funcionaris de l’estat, inversions de l’estat, infraestructures de l’estat, i manillars de bicicleta marca Boadella, que paguem entre tots i tributa allà.

Que vull dir? Que és que pot sorprendre a algú que Madrid pugui fer-nos dumping fiscal quan resulta que és ella qui decideix fins a quin punt ens escanyen el govern autònom, empenyent-nos a pujar i pujar impostos autonòmics per no haver de retallar més l’estat del benestar català? Que no ho veieu que l’informe és un argument perquè ens agafi a tots pressa per fotre el camp?

I la cosa no acaba aquí! No amics i amigues! La cosa és molt pitjor! Perquè un cop han obert la seu allà, els qui cobren els sous allà –del despatx d’advocats lobbistes per exemple- són els socis! Els qui tenen més a guanyar si les retencions salarials els baixen del 58% al 50%. Els treballadors normals, que segueixen residint a Catalunya, paguen impostos a la catalana i mamen dels serveis socials, sanitaris, educatius i de seguretat de la pobre Generalitat. De fet, la família de l’executiu català que viu a Madrid, segueix residint a Catalunya i gaudint dels nostres serveis públics retallats, deficitaris i de cada cop més pa sucat amb oli. Es una estafa de proporcions bíbliques.

Per acabar-ho d’adobar, la madriñalité atribueix la fuga empresarial catalana –que de la de la resta de l’Imperio no en parlen- a qüestions lingüístiques, i sobretot a la “inestabilitat política catalana”. Però... però... això ens ho pot dir a la cara aquesta gentalla que té el partit del govern, i el seu President, investigats per finançament il·legal i frau a la Hisenda Pública? Sense que els caigui la cara de vergonya? Això quina mena d’estabilitat política és? Colla de xitxarel·los!

En resum, no us indigneu per quatre aprofitats de la vida ni patiu per l’empresariat català que és ben convençut de que el que cal es marxar d’Espanya. Es normal que determinats empresaris considerin oportú posar la seu on paguin menys impostos. Sobretot aquells que els suposa una part substancial del bottom line del resultat anual. El que us ha de treure de polleguera es no disposar d’un estat propi que ens sigui lleial, i seguir mantenint aquesta colla de lladres d’Alí Babà de Madrid, que es permeten el luxe d’escopir-nos a la sopa, i a sobre en fan un informe, i a sobre ens diuen que el que som és imbècils per voler la independència, i a més a més que des del botifleram mediàtic, en general, se’ls doni la raó. En aquests últims... els hauríem d’enviar a cagar a la Via Catalana.
Així que... res de nou, tot vell. Que marxen mil empreses? Encara tenim més pressa!

Carta a Rafa (y a Ricardo, y a...)

Hola Rafa, Ricardo, Juanma, Julio, Rosa, Belén, Carlos, Buenos días a todos. Hace casi un año que me reclamáis un post que os explique, de primera mano, las razones últimas del follón este que pasa en Cataluña. Lo prometido es deuda, i ahí va…

Que no. Que no estamos locos ni esperamos unos golpecitos en la espalda diciéndonos cuánto nos queréis. Que nosotros a vosotros, de hecho, también os queremos mucho. Que la cosa se ha roto y que nos hemos dado cuanto que no hay tu tía. Que seremos todos fruta dulce, de piñón grandote y piel aterciopelada, pero que unos sois melocotones y nosotros albaricoques. Y que por mucho que estéis orgullosos de vuestro tamaño, queremos seguir siendo albaricoques, y que no pasa nada.

¿Cuánto hace que leéis en la prensa acerca de la desafección catalana? ¡Jolines! Las teles y la prensa de Madrid habrán hecho todos los trucos de magia que queráis escondiendo la manifestación contra la sentencia del Estatuto del 2010, o la del once de septiembre de hace un año, vale… Pero a mi me habéis tenido en Madrid dándoos la tabarra ¿desde hace cuánto? ¿Dos? ¿Tres? ¿Cinco años? No te rías Carlos, ni me digas que llevo “toda la vida” hinchándote la cabeza, que es verdad… pero una cosa soy yo y otra es el resto la sociedad catalana en bloque, a peso, de arriba abajo y de izquierda a derecha. Y es bonito, desde aquí claro, porque ver a un pueblo decir “basta, hasta aquí llegaron las aguas”, siempre te hace pensar, o creer, que “no vale todo”.

Y es que no podemos más. En serio. Ni es la crisis, ni el gobierno del PP, ni el desprestigio de las instituciones españolas, ni que ahora queramos privilegios ni mandangas. O al menos no son sólo esas cosas que también os afectan. La verdad es que estamos hartos.

La ilusa idea de que España pueda reformarse, convertirse en un estado que tenga en consideración real nuestra diferencia cultural –algo que no sólo afecta a la lengua- nos la creímos. Vaya… nos la hemos venido creyendo desde hace 150 años. Y lleváis razón en que no se entiende la idea de España sin Cataluña, porque desde aquí nos hemos devanado los sesos y reventado la cornamenta intentando ayudar a hacer de España un estado democrático, moderno, europeo, porque así –y de ahí nuestra gran frustración- por arte de birlibirloque se convertiría en un país respetuoso de la diferencia, heterogéneo, plural y amable con todos sus ciudadanos. Pues va a ser que no.

Oyes, ¡que no! Que el catalán no es una lengua para estar por casa, que es la lengua del país y que no queremos ser redimidos de ella a través del castellano. Que nos parece muy bien saber idiomas, pero que resulta indignante que los partidos españoles coincidan tanto en las virtudes del bilingüismo en Cataluña, y tan poco en el multilingüismo en Las Cortes. ¡Que no cuela! Si España tanto valora la convivencia entre culturas, ¿cómo es posible que en democracia no haya pensado en dignificar institucionalmente los idiomas distintos al castellano? Y no me vengáis con componendas y ofensas del tipo “qué ridículo que entre españoles debamos usar el pinganillo cuando todos hablamos la lengua común”. ¿Qué tal unas cátedras de catalán en las Universidades Españolas? ¿Qué tal no intentar dividirnos el idioma y tomar conciencia de que la cuarta parte de la población española se expresa en catalán? ¿En lugar de inventarse localismos, LAPAOS y demás torpedos a nuestra línea de flotación? ¿No hubiese sido más inteligente? Pues no. Los presidentes de gobierno españoles sólo se ponen el pinganillo una vez cruzan los Pirineos, y constatan que sólo con el castellano no se va a ninguna parte.

Porque esa es otra, os han vendido –por aquí es un virus que también ha afectado a algunas personas con la cabeza llena de pajaritos- aquello de “el nacionalismo se cura viajando”, y la otra… la otra frasecita del típico enterao de la vida, “en un mundo globalizado ¿qué sentido tiene poner fronteras”? Las respuestas están claras, ¿no? Más viajo, más viajamos todos los catalanes, más daneses, portugueses, uruguayos, noruegos, croatas, israelíes o irlandeses conocemos. Y toda esta gente es bien feliz de ser lo que es. Y toda esta gente nos dice –alemanes incluidos- que ellos están encantados de hacer negocios en inglés, pero que si alguien les tiene que vender algo a ellos, quieren que el otro haga el esfuerzo de vendérselo en su lengua, ¡no jodamos!, ¡claro!. Pues a nosotros, los catalanes, hace 35 años que España no nos intenta seducir con nada, ni vendernos nada, y mucho menos –habrase visto- ¡en catalán! Eso sería el acabose.

¿Que qué sentido tiene poner fronteras? Pues el de asegurarse que el esfuerzo colectivo de una sociedad redunda en sus miembros en forma de servicios ¿no? Aquello de dotarse de un sistema acordado por los ciudadanos, basado en la representatividad democrática, en la solidaridad impositiva, en la protección de los más débiles… como hace España, Italia, o Canadá. Alguno me dirá, pero ¡si eso ya lo tenéis en España! Ay… Pues va a ser que no. Vivimos en un país donde votan los kilómetros cuadrados, un lugar en el cual cuando un catalán optó a ganar unas elecciones generales –animalico… el pirata del Roca Junyent- la prensa le preguntaba: “¿Cómo se le ocurre, siendo catalán y presentándose por Barcelona en lugar de por Madrid?”. Corrían los primeros 80… cierto es que desde Cataluña tendríamos que haber sospechado que “algo” no iba del todo bien, ¿no? Y, supongo, que no querréis que os hable de la solidaridad impositiva, pero lo haré…

A ver… que si, que Madrid también, que pasa en todo el mundo, que bla, bla, bla. Si. Vale. ¿Y qué? Cuando se rompe el vínculo nacional, cuando uno ve que sus impuestos siempre van a solucionar el mismo problema y que no hay propósito de enmienda, y cuando encima de ello el estado no cumple con las inversiones, no cumple con las leyes, ni con las transferencias, ni con nada, ¿qué esperáis? Es más… ¡¿Qué no veis que el mundo globalizado nos obliga a todos, a nosotros y a vosotros, a buscarnos la vida por ahí, y de manera urgente?! Que se ha acabado la cosa esa de los mercados cautivos, las exclusivas de distribución, la copia patillera de la tecnología extranjera… Tenemos que producir, salir al mundo y espabilarnos. Todos, ¿eh? ¡Que vosotros también! Que ya podéis esperar sentados que os vengan de fuera a montar industrias aquí, que eso las grandes compañías ya no lo van a hacer más. Finito. Game over. Koniec. A currar y a colgarse el hatillo a la espalda y a vender por esos mundos de Dios, como todos.

No podemos esperar, ni esperamos, que España cambie a corto plazo. De hecho, estamos convencidos de que si no nos dotamos de la herramienta de un estado propio vamos a desaparecer del mapa como pueblo en dos generaciones. De hecho, compartimos esa predicción con el PP y con el PSOE, que están empeñados en que eso ocurra, según ellos así: muerto el perro muerto la rabia. Y lo vemos tan claro que estamos dispuestos a afrontar la incertidumbre que supone todo esto con ilusión, y a hacer lo único que sabemos hacer… que es currar y intentar pasar hacia abajo generacionalmente nuestra forma de entender el mundo, que no será ni mejor ni peor que la vuestra, pero que es a la catalana.

Mirad… nosotros nos vamos. Nos iremos suavemente o de forma traumática. Ayudadnos a hacerlo sin que se rompan demasiadas cosas y sin imponernos nada. Decidles a vuestros políticos, a vuestros medios, que echar a Cataluña de la Unión Europea, quizás alimente el discurso del miedo, pero que será un estropicio y un mal negocio para las empresas españolas. Decidles, que más vale tener un país vecino amigo que una región en permanente estado de cabreo. Decidles a vuestros amigos que si los catalanes se largan, España, ahora sí, deberá afrontar seriamente su economía productiva, que quizás seguir enviando subvenciones europeas a los Duques de Alba y privilegiando a la casta funcionarial de siempre no acaba de ser un buen plan de negocio.

Desde Cataluña, desde nuestra amada y soñada República catalana, saludaremos vuestros cambios, y ayudaremos en lo que podamos. Pero, amigos míos, cada uno en su casa y Dios en la de todos, nosotros nos bajamos que “se nos ha girado faena”, como decimos por aquí.

Abrazos,

P.D. Y disfrutad de los partidos con el Barça, que igual este año que es el último.

Sexe gratis

Ja em perdonareu el titular, però després de tres anys de diarrees mentals, de lectures feixugues, i de robar temps a la família per a fer un parell de posts al mes de mitjana, agafo i li cardo una carta al Pep Guardiola, ho poso al titular... i multiplico per dos les visites de l’article més visitat des que aquest bloc és bloc. Ergo... posant-hi Sexe gratis al capdamunt d’aquest full parroquial potser torna a sonar la flauta.

Un cop aclarit aquest aspecte oportunista de propaganda d’estar per casa, us comunico que avui parlarem de la deriva independentista del govern nacionalista català. Si, si... d’aquesta visió dibuixada en comandita per un contuberni digne de pel·lícula de sèrie B: el format per la premsa de la caverna, els partidos de ámbito nacional, els botiflers i els lerrouxistes. Aquesta Santa Aliança de demòcrates de tota la vida repeteixen una cantarella que, de tant insistir, ja hi ha més d’un babau amic meu –d’aquells que descobriren Machado, gracies en Serrat i es pensaren ibers entre pobles germans a Sefarad- que se l’han cregut, que l’han fet seva.

L’alternativa argumental d’aquests il·luminats de la vida és la següent:

“La deriva independentista de Mas tiene por objetivo distraer a los catalanes de los recortes y la destrucción del estado del bienestar, mientras gasta el dinero de todos en subvencionar a aquellos que alimentan su discurso y manipulan la opinión pública catalana”.

A veure... que no s’esvaloti el galliner abans d’hora! Les coses són així. La premissa dona aixopluc des de Falange als troskos, passant pels federalistes, els ciutadanos, els anarcos, els hipsters, els defensors dels correbous, i els homes de bona fe de l’altiplà. Val a dir que és un argument transversal a més no poder, i que porta implícit un vernís de mala llet corroborada per la dissortada història del catalanisme polític que la fa semblar tant certa com verídica. El problema és que una suma de mentides mai no pot tenir com a resultat una veritat, per molt que ens endinsem en les aritmètiques creatives dels Montoro o els Bárcenas. Fem-li un anàlisi de text?

“La deriva independentista de Mas (...)”. Que dieu que què? Si aneu a buscar en aquests bloc les entrades corresponents a les consultes populars, i demés fer-bullir-l’olla del independentisme, prèvies a la sentència del Estatut, i aquelles escrites al voltant de la primera victòria pírrica del govern dels millors –amb Joana Ortega de psicòloga convidada- recordareu que les accions desesperades de reagrupats, ercos sense cadira, i seguidors d’en López Tena al llarg de dos anys varen ser obviats, silenciats, menyspreats, i ridiculitzats per tots aquests que ara volen l’estat propi –encara que fos Puerto Rico-.

La frase ja comença amb el concepte deriva, que encigala d'allò més als intel·lectuals i periodistes espanyols. Un concepte entre mariner i militar, que pressuposa un canvi de rumb per treure’n un profit puntual, un aprofitar el vent de cua virant momentàniament la direcció del vaixell, per acabar posant proa al veritable destí dels nacionalistes catalans que no és altre que demanar privilegis a cop de victimisme. Com sempre ha fet l’elit social i política catalana... No, no... si de saber triar paraules en saben un munt.

“(...) distraer a los catalanes de los recortes y la destrucción del estado del bienestar (...). Toma geroma, pastillas de goma! Una mica de menjar demagògic en el qual cauen de quatre grapes sindicalistes, marxistes, troskistes, anarquistes, socialistes, i defensors de la fe veritable de l’estat protector d’aquí i d’allà. Munició demagògica que en les innocents mans dels treballadors del tercer sector o de les ong de trinxera –de les de debò, parlo- es converteix en un arma de destrucció massiva de l’autoestima, líquid inflamable en mans dels bombers retallats, lliçons d’auto-odi  en boca dels mestres a classe.

Ens distreuen perquè som idiotes. Ens retallen perquè els convergents i els seguidors de l’ogre Junqueras –ai... aquest traïdor a l’esperit del tripartit, de les esquerres, i de l’endeutament públic en solidaritat fraterna chaconiana- són mala gent. Uns neoliberals que volen deixar morir els iaios a casa i matar de gana per malnutrició als fills de la immigració. Destrueixen l’estat del benestar a sabendes, perquè són uns descastats enemics del poble que els vota, perquè ells ja tenen les butxaques plenes gracies a que son tots uns corruptes, mireu sinó el cas Palau!

I vinga populisme! Au, som-hi! Del deute de la Generalitat ni parlar-ne... Bé, de fet... l’únic que en parla és en Duran –que la cosa té collons-. I ho fa per fer-ne únic responsable al pobre Junqueras –que ni militava a ERC quan els Minoves i companyia enxufaven tota la seva tropa a les conselleries- com si els seus estimats sociates i els seus correligionaris en el confederalisme d’ICV no hagueren gastat ni un duro! Si de barra en aquest país ens en sobra, el que falta és paper de fumar per agafar-nos-la per anar a pixar.

“(...) mientras gasta el dinero de todos en subvencionar a aquellos que alimentan su discurso y manipulan la opinión pública catalana”. Això ja és delirant! Un argument que no passa la prova del cotó en cap cas. Ni l’IEC, ni les ambaixades, ni la reforma del Born, ni res de res. Mantenim encesa la flameta dels símbols nacionals amb el 0,7% (número inventat, no us hi escarrasseu) del que ens hem compromès a regalar als bancs i caixes espanyols que tant bé van fer la seva feina d’estafar-nos. Potser si que a TV3 i a Catalunya Ràdio hi treballa massa dropo amb sou desorbitat, però no seré jo qui els critiqui! Fos pas cas que el comitè de treballadors i treballadores de la Corpo demanessin a l’ANC que la Via Catalana tingués com a lema “Salvem els sous dels funcionaris dels mitjans públics i imprescindibles de comunicació catalans”.

Ho veieu, no? L’enemic ha construït un discurs que junta grans mentides enganxant-les amb la pega de les mitges veritats de les nostres pors. I hi ha qui se les ha empassat. I hi ha qui s’emprenyarà al llegir aquest post. Però... se siente... Si us plau, tinguem criteri, criteri i criteri. I adobem-lo amb audàcia, com deia el fallit tsunami de la independència: Al loro que no nos embauquen que no estamos tan mal! Que si no anem en compte i desemmascarem als demagogs potser sí que acabarem tots parant el cul perquè Espanya segueixi disfrutant, ella si... de 300 anys més de sexe gratis!

Carta al Pep Guardiola

Mai han pogut veure’t ni en pintura. “Ells”, els qui es pensen que tenen la manilla a la mà, el botó del on-off, l’aixeta que tot ho deslloriga, a les seves ordres no poden pair que un xaval de poble sigui un paio al qual tot Déu se li posi al telèfon. Es més fort que ells, qui és aquest parvenu? Amb qui ha empatat aquest nanses? No poden amb tu.

Hi ha una mena de subespècie de tarats, amb dret a arbitrar el que ens convé i el que no ens convé als catalans segons el que els hi passi pel presseguer, que no han pencat en sa vida més enllà de gestionar les amistats del papa i l’agenda construïda a ESADE. Un grapat de paràsits socis del Tenis Barcelona, del Polo i amb palcu al Liceu per punyetera coincidència dels astres i la genètica. Fills dels qui per fer negoci suportaven falangistes, néts i besnéts d’homes i dones als qui els cauria la cara de vergonya en veure la degradació de la raça que representa aquesta colla de pijos superficials que es pensen que Joseph Conrad és un after shave i Chesterton un estil de mobiliari.

Jugadors d’avantatge, criptomasclistes, amos de res i milhomes de tot. Per a ells Catalunya és un parc temàtic per tenir un xalet a la Cerdanya i esquiar, per obrir la casa de Llafranc per Sant Joan, sopar llagosta amb pollastre a l’Aiguablava i donar-se-les de Josep Pla. Perquè aquests nanos que manen a tot arreu, com si fossin qui sap què, des d’abans d’haver fet el primer polvo, això si que ho tenen... ningú no els pot discutir la catalanitat, que ells no són fills d’un guàrdia civil com la hortera de la Camacho, ni d’un botiguer de la Barceloneta com el xaval aquest en Ribera, ni d’un menestral del bolsín com en Pujol.

Ells van fer Catalunya. Vaja... exactament ells no... els seus besavis, els seus avis. Tenen el vincle espermetoizal amb el moll de l’os que clavà els fonaments de la societat civil catalana, del Liceu, el Palau de la Música, la Vanguardia, l’Ecuestre i el Barça, sobretot del Barça! Tots culers de soca-rel! Que és la màxima expressió del que mai reivindicaran cara Madrid: la final de les ampolles, el fitxatge d’en Di Stefano i el zero a cinc d’en Cruyff, no fos cas que dividíssim la societat reclamant quelcom més que un pacte fiscal, i de rasquis.

Que aquí és on acaba el seu esperit reivindicatiu, en la competició absurda per les copes ara del Rei, i ara del Generalísimo que la història els ho demana. En guanyar la Liga Española de Furbo arrastrant l’equip d’en Sami i en Ventolrà per camps de ranci aroma de Las Gaunas, Los Pajaritos o El sardinero.

A la que poden garantir que els americans o els japonesos no els fotran fora de directors generals de l’empresa que son pare es va vendre fot quinze anys; un cop han censat la iaia a Calahorra per tal de no haver de pagar impostos de successió; quan s’han assegurat la lleialtat del calb botifler i la societat patrimonial heretada seguirà pagant impostos com “empresa familiar”, a la gepa dels industrials de debò... és el seu moment... que fot anys que s’esperen i ja els toca ser directius del Barça.

Quatre trucs en aquest i en aquell, que no patiu que puc avalar fins aquí i fins allà, però es que ho porto al cor i a la llotja podré fer aquest o aquell negoci... o... vaja... donar-me pisto collons! que em pertoca per dret de sang, no? Doncs això! Que per cantar-los les misses de lloança reparteixen copets a l’esquena, engrunes de poder en forma del mòbil personal d’aquest o aquell, i es ventilen el festorro entre els de sempre, que els mitjans de comunicació els tenen de cara, cony! Si hi manen els seus!

Però... va i resulta que els hi surts tu. El nano de poble, més català que el pa amb tomàquet, de genealogia treballadora, dels de família que les ha passat magres però que ha caminat sempre amb el cap ben alt perquè no els deu res a cap d’aquests malandrins. I vas... i la toques tio! Que encara et tremolaven les cames davant la xicota i et faltaven uns quants Cola Caos per fer el pes i en Johan et fot debutar. I esdevens quelcom del que no en teníem notícia: el 4 ideal.

I mira que podies no haver emprenyat i haver-te quedat amb el noi de comarques que arriba a tocar el cel per portar la samarreta del Barça enganxada a la pitrera. Podries haver seguit el que “ells” esperaven de tu, haver anat a perseguir el cul d’alguna model, no haver pensat, no haver llegit, no haver-te preocupat del que passava més enllà del vestidor. Però no. Havies de ser diferent i florir com un semidéu grec, i no esgarrar-la, i saber una mica de tot, i mantenir-te allunyat de la tonteria dels famosos, dels jurgolistes...

I no t’ho van perdonar. Un xiuxiueig aquí, una filtració allà, i l’enveja dels malparits va dibuixar la mentida i la crucifixió. Que si erets un marica enamorat d’en Figo, que si de tant anabolitzant no jugaves per no rebentar l’escala dels controls antidopatge, que si tenies la SIDA per promiscu. Ai... aquell article als papers del Godó que es titulava El noi de la mare –que ja no se si signava en Bañeras o l’Escorcia, que tantomontamontatanto- que venia a dir que jugaves per omplir la quota de catalanitat comarcal. No el busquis si no el vas retallar, que a Internet no es troba, que fa lleig.

Fastiguejat, vas marxar a Itàlia, a voltar pel món, que s’ha de viatjar! I les hienes aquí encantades de la vida quan et va sortir el maleït bolet del dopatge... i jo –perquè vegis que et sóc crític, escandalitzat quan et vas deixar créixer aquells ridículs rínxols d’alopécic que provaven de tapar-te la closca-. Càsum dena!

No havies dit encara la darrera paraula. Tots en som conscients. Vas venir per aquí a fer de míster, cridat a la glòria pel fallit tsunami del independentisme, pel califa del Luz de Gas, i encara ens tens a tots bavejant de plaer. Cardar-li 6 al Madrit... al Bernabeu... les Champions... Déu meu! Per sort “ells” tot això no t’ho podran treure mai. Ni a tu, ni a nosaltres. I saps perquè? Perquè entre tu i l’Obama –i ja te’n pots enfotre si vols- heu fet creure a un poble derrotat que TOT és possible, si un nano del Bàges va convertir el Barça en el millor equip de la història del futbol i un negre va arribar a ser President dels Estats Units... ja em direu si els catalans no ens podrem desempallegar d’Espanya, malgrat tot, i malgrat “ells”.

Gràcies Pep! Semper fi! I que ho guanyis tot al Bayern!     

La ferum espanyola

Quan els homes eren homes i no manillars de bicicleta com ara, els mossos en edat de merèixer anàvem a fer el soldat obligats per aquestes espanyes de Déu. No patiu que no us explicaré la mili, que no cal, però deixeu-me si us plau metaforitzar a l’entorn del servei d’armes en contraposició a la vida real.

La rutina del soldat consistia en moltes coses. Les guàrdies, les maniobres, les desfilades –unificación, en deien  a cavalleria-, eren només la part diguem-ne marcial. El beure alcohol sense límits raonables, acostumar-se a menjar malament i suportar l’olor corporal de 200 paios mal dutxats a l’hora de dormir, era l’altre part de la història, la que formava el caràcter devia de ser...

En resum, pel quinto, el món es dividia entre la vida al Regiment, amb les seves normes i dinàmiques pròpies –males olors incloses- i la vida de civil que havia deixat a casa –on les olors eren les que tocaven-. El més curiós, es que quan hom “feia vida” a la mili, la pituïtària semblava oblidar la ferum pròpia i aliena. El meu olfacte sobrevolava els efluvis de joventut, les feromones salvatges de centenars de tardoadolescents enganxades amb suor a mitjons i samarretes sense problema. Fins i tot després dels curts caps de setmana lluny de l’esquadró, el meu nas no desentrenava aquest bloqueig profilàctic i miraculós que mantenia a distància les contundents agressions de les pudors corporals.

Ara bé, resulta que un accident de trànsit em mantingué allunyat del servei vora sis setmanes. Entre operacions, recuperació i repòs, vaig passar els meus dos darrers mesos de mili a caseta, només vaig haver de tornar al regiment per una estada d’una setmana final, a fi de llicenciar-me. Després de gairebé cinquanta dies hi vaig fer cap una nit d’agost, de matinada. Tant bon punt vaig obrir la porta de l’esquadró... la patacada que em propicià la oblidada ferum casernària quasi em fot a terra del mareig.

Mireu... Torno de passar quinze dies en un país seriós, on quan hi ha un escàndol de corrupció la gent va a petar a la presó. Potser no sempre, que ningú no és lliure de pecat, però us ben asseguro que la cosa no es com per aquestes contrades. I un cop aquí, retornat a la finca del borbó, les coses segueixen com sempre. Polítics, periodistes, i casta dominant en general fent veure que la cosa de cartró pedra que muntaren els pares de la pàtria de la transició és una democràcia; que existeix algun tipus de legitimitat que doni sentit en aquesta enorme tifa de sistema podrit, corrupte i malgirbat conegut com estat espanyol.

Els xicots de la judicatura fan la seva feina i salven el cul al Pepinho Blanco del PSOE i al Jaume Matas del PP. Quid pro quo i aotracosamariposa. En Millet i la resta de golfos apandadores d’aquí i de més enllà dels Monegros segueixen tots a casa seva. El President del Constitucional milita en un partit polític i no passa res. Un govern i un Rajoy sense cap mena de credibilitat no dimiteixen i s’agafen a la lletra de la llei i a la majoria absoluta passant per sobre de tot i de tothom... I no us avorreixo amb més casos i detalls, que ja sabeu del que parlo.

De l’estranger estant, m’arribava la ferum espanyola. Diria que fins i tot, gràcies al Ipad, en podia destriar les aportacions al cocktail genèric de la pudor segons el partit que en fos l’emissor. Però sabeu què? Doncs com quan estava de permís i lluny del regiment, les coses em semblaven d’un altra dimensió, d’una realitat virtual que no era la meva... Es possible sobreviure envoltats de tanta porqueria i que el nostre olfacte moral aconsegueixi minimitzar-ne els efectes? Com podem sobreviure i seguir pagant impostos cada dia, sense que se’ns caigui la cara de vergonya, sense tenir un cop de moment i engegar-los a tots a dida en una revolada d’insubmissió ciutadana?

D’aquí a una setmana farà trenta anys que quasi caic de cul en retrobar-me amb les olors indescriptibles de l’esquadró... us ben juro que el retorn a l’Espanya del PP i a l’espanyeta de l’autonomisme tronat català, em provoca el mateix fàstic que aquells mitjons suats amagats entre els llençols reglamentaris de l'exèrcit espanyol. Potser és que tot just acabo d’arribar... tot sia que en un parell de setmanes ja m’hi hagi tornat a acostumar.

La batalla per la Història

Avui és 4 de juliol, un dia a respectar, el dia que justifica com a dret inalienable dels pobles la persecució de la felicitat, i tot gracies a la independència dels Estats Units d’Amèrica. E si non e vero e ben trobato... el relat històric de les raons i desraons de la independència americana ha acabat per esdevenir únic, heroic i gairebé religiós a ulls dels ciutadans americans.

Perquè d’això es tracta, no? Agafar-se els esdeveniments i explicar el cuentu que ens faci més servei. La història ens explica tossudament alçada (quin final de concert l’altre dia, Mare de Déu) que ella és allà per tal que uns pocs futuròlegs n’intentin treure l’entrellat en forma de profecia per repetició, i perquè els propagandistes li facin un vestit a mida que justifiqui el present.

De vegades mirem els diaris i les xarxes i hi veiem reflectit un debat sobre la història desproporcionat, manipulat i malintencionat. Es un debat important, perquè el qui guanya la batalla de la percepció de la realitat present ho fa mitjançant la justificació derivada del passat.

Mireu si és important la batalla que afecta des de la unitat de la llengua, que els peperos inventen fins a extrems ridículs, fins la definició de la pròpia Espanya i la conformació de la seva sobirania. No m’hi penso aturar ni un segon, vull dir que intueixo que parlo amb convençuts i que no cal. Només voldria posar el focus en els conceptes veritat de la bona - mentida podrida, i en el relat que ens pot diferenciar definitivament d’Espanya.

Com us ho diria... sense exagerar? A veure si ens entenem: Bàsicament, als catalans no ens cal dir mentides perquè tenim tota la justificació històrica i més per fotre el camp. Es incontestable la nostra sobirania, la pèrdua d’aquesta manu militari el 1714, la unitat de la llengua, i el fracàs del catalanisme polític a la recerca d’encaix a Espanya. Son faves comptades, peix venut i apagayvamonos. Ara! Al tanto! Que tenir raó no vol dir que te la donin! Perquè de raó hem tingut sempre, però tot esperant que les demés nacions del món mundial ens la donin, ens ha sortit barba, ens han afusellat un President i la llengua és a un tris de desaparèixer. La veritat de la bona, en sí mateixa, no val per a res més que per a reforçar el consum intern, el dia que siguem lliures la podrem convertir en relat històric i servirà per a les generacions futures, sens dubte. Dit queda, no ens cal ni mentir ni exagerar per tenir raó, però això no garanteix que guanyem la batalla del relat.

Perquè ells, els altres, els ciudadanos, els espanyols de bona i de mala fe, i la botifleria en general, tenen el seu de relat, i ens el foten pel cap amb una obstinació digna de millor causa. Que si el LAPAO, que si això de Catalunya era el Portaventura del Rei d’Aragó, que Espanya neix al segle XV –quan encara no hi havia països!!- o que l’Ovidi cantava en iber. Tant se’ls en fot si el que diuen es mentida podrida o veritat de la bona... que no ho enteneu? A mi a la mili, els meus camarades d’armes andalusos em deien amb tota la seriositat i la dignitat del pobre en front al ric explotador, que “Cataluña es lo que es gracias a que Franco os puso toda la industria ahí”. El curtcircuit que em va provocar aquesta afirmació em va fer endegar a dida el peix al cove convergent a la tendre edat del 1981 segons el calendari de la transició. Es igual si era una mentida podrida, aquells nanos s’ho creien, ja n’hi havia prou per a justificar el nostre genocidi cultural. Els catalans érem uns aprofitats i uns franquistes, i punto!

Doncs això... que no, que no, que no val la pena segui’ls la corrent argument a argument, només importa guanyar al final. Perquè aquesta batalla del relat es com totes les guerres, que no les guanya qui té raó sinó el qui queda dempeus. La raó se la queda qui sobreviu el combat, perquè els valents escriuen la història, però el que és important és qui collons és allà l’endemà per passar-la a màquina.

Us deia l’altre dia que només hi ha un relat que si el guanyem farem el pas decisiu. I és única i definitivament una decisió nostra, ells no hi poden fer-hi res, ho decidim en un pacte intern i a dallonses a la via. I m’explicaré...

En una Espanya que viu immersa en el caspós debat de República o Monarquia -un Rei d’origen diví al segle XXI? Per l’amor de Déu!-, una dreta incapaç d’admetre les pressions del búnker en la redacció de la Constitució del 78, una esquerra espanyola que treu a passejar el cadàver del federalisme sempre i quant es mantinguin els privilegis de la casta industrial basca, construeixen un discurs guerracivilista d’aquells del “pues mira que tú” que està més suat que l’aixella del Camacho al Mundial de Corea. I es cap aquí, cap a aquest debat de la transició i la guerra cap on ens volen portar. El retret, la malfiança, enfrontant-nos un altre cop entre catalans per tal de redimir-nos a cop de rojigualda o tricolor. El PP, ciutadans i el PSOE son els qui treuen del bagul dels records les comparacions amb el nazisme, els fantasmes dels anys 30, els col·laboracionismes dels de la Lliga, la reivindicació proletària d’arrel romàntica i anarquista de la recerca d’un món per sobre de les nacions –de la nostra si més no-... Obrint dia si, dia també, la capsa de Pandora de les pors ancestrals, de la no superació de la guerra civil a casa nostra. Aquest és el joc de la FAES, fotre enlaire la convivència a Catalunya abans de que es trenqui Espanya. I lo més fotut es que ho han dit amb llum i taquígrafs, a la tele i al Parlament.

Cada cop que s’acusa a ERC d’incompetència governant –i d’això en Duran és ben conscient- es posa en marxa el clic nerviós dels cervells dels fills de la burgesia catalana que han sentit a casa que de franquistes no ho eren, però varen saludar l’arribada de Franco perquè els rojos els volien pelar per culpa de que en Companys va armar la FAI –sigui veritat de la bona o mentida podrida-.

Cada cop que s’acusa al procés de ser un invent de les elits catalanes –els peperos i els sociates bé que ho saben- atien el fantasma de l’explotació del proletariat per part de la burgesia industrial catalana davant dels ulls de la immigració espanyola a Catalunya. Com si Santako encara visqués sense clavegueram ni llum corrent. Municionant  el Lerrouxisme, i les “patrullas del amanecer” del camarada Ribera, la miliciana Chacón o la subteniente Malícia Sànchez Camarga. Mentida podrida? I què? Els mitjans espanyols preparen la justificació del nostre extermini com a subjecte polític també des de l’esquerra.

Aquesta es la batalla que hem de guanyar, la guerra que hem de defugir d’entrar. Ho tenim fàcil. Només hem de negar la major. Fer foc nou. Aparcar el relat familiar dels uns i dels altres. Admetre que la guerra civil va ser una gran tifa que ens va tacar a tots i cadascun de nosaltres, als uns i als altres, i dir que... ara per ara... ja tant se’ns en fot perquè som un sol poble, i no precisament espanyol. Si ells volen seguir la discussió que ho facin sense nosaltres, aquí la qüestió la hem de matar entre tots. La dreta dient “varem ajudar o saludar l’entrada de Franco però la República tenia raó, i ens en penedim”. I l’esquerra assumint que “si no haguéssim afusellat burgesos l’estiu del 36 potser no els haguérem empès als braços del feixisme, i ens en penedim”.

Fent això guanyaríem un relat comú, seriem més forts, més lliures. I sobretot desmuntaríem de cop toooooooooooooooooooooota la caspa argumentativa dels espanyols d’un i de l’altre bàndol, perquè ells aquest combat no el pensen superar, perquè ja els està bé, perquè els defineix com a nació en dialèctic conflicte permanent, que ja ho va dir un dels Machados allò de les dues Espanyes, que es veu que fins i tot de poetes han de tenir-ne un de cada a les famílies.

Per part meva, de la Catalunya burgesa estant, m’ofereixo voluntari a admetre totes les meves culpes de classe. Algú més s’hi apunta? Vinga, som-hi! Que al menys per aquesta banda ens deixin de tocar el que no sona i deixin d’una vegada de grapejar el nostre relat català a fi de convertir-lo en un cuentu xino. Amics i amigues, aquesta història sí que la podem escriure a casa, i passar pàgina, per escriure entre nosaltres el gloriós capítol de la independència.