El famós pensament únic a Catalunya

No se exactament perquè faig aquest post. Els lectors d’aquest bloc ja sabeu el què diré, i els qui l’haurien de llegir no crec que ho facin, perquè d’entrada el faig en català. Bé... el faré, perquè crec que cal fer un kit-kat i veure on som en termes d’això del que s’acusa als catalans, la cosa aquesta del pensament únic en favor de la independència.

Fem un parell de passes enrere i mirem-nos-ho com si això del món de les idees polítiques fos com un mercat de consum convencional, com de fet ja ho és.
 

La participació de mercat ideològic a Catalunya (share of market)

Els mercats es divideixen segons la participació que suposen les vendes de cadascuna de les companyies que el comparteixen competint-hi. D’això se’n diu la “participació de mercat”. Fins aquí tots d’acord, oi?

Tindrem un líder de mercat que en direm Independència Catalana s.c.p. (IC) Posem que té una posició de forta dominància i suposa el 52% del mercat. En el mercat polític, històricament, comptava amb una participació de mercat entre el 12% i el 20% -tirant llarg-.

La seva competència, Autonomia Espanyola Catalanista S.L. (AEC S.L.), que era líder de mercat fins l’estiu del 2010, ha passat d’una posició hegemònica del 75% del mercat a un 28%. Aquesta companyia va rebre un sotrac important, quan el producte estrella que havia preparat pels propers anys, l’Estatut 2.0, va ser prohibit i desnaturalitzat pel Tribunal de la Competència espanyol, per no ajustar-se a la Llei.

Ara, la participació de mercat de l’AEC S.L., ha quedat dividida en tres marques: Unionismo y Constitución, Pactefiscalisme S.A. i Federalisme Socialista d’Espanya i Fills.

Els consumidors de la política, que religiosament compraven algun subproducte de AEC S.L. cada quatre anys, varen quedar absolutament descol·locats, i davant la poca credibilitat de la marca van dispersar la seva compra en multitud de noves propostes a la prestatgeria de la secció partits i partidets.

La participació de mercat ideològic a Espanya (en vers el Dret a Decidir)

Només hi ha un estudi de mercat. Aquest assenyala que un 45% dels espanyols (incloent-hi col·lectius infranacionals com els bascs i els catalans) creu que els catalans haurien de ser consultats. El 55% està en contra des del constitucionalisme light o hard-core versió ultramuntana.

La participació en la veu (el share of voice) a Catalunya

Des d’allà, i des dels mitjans d’aquí, ens diuen que a Catalunya es viu una dictadura ideològica totalitària en favor a la independència. Ho diu el PSOE, el PP, els ministres –Wert encapçalant-los-, els botiflers valencians i de ses illes, les línies editorials de premsa, ràdio i televisió. Vaja... que Espanya ven que som una colla de nazis rentadors de cervells.

Sostenen la teoria que hi ha un pensament únic que empeny la població a buscar i desitjar la independència. Un contuberni dels mitjans catalans, privats i públics que atien la desafecció amb Espanya per tal d’instaurar un règim nacionalista de caràcter acrític.

En marketing, quan estudies la participació de mercat, fas el segon pas que no és altre que analitzar el share of voice. Quanta pasta es gasten les companyies per a fidelitzar el consum del seu producte, i per crear nous consumidors. Quin pressupost publicitari, quanta audiència arriba a conèixer el missatge, la proposta de compra, mitjançant la publicitat. Els líders de mercat, acostumen a tenir grandiosos pressupostos, que gairebé sempre son igualats per la competència –si es que vol aspirar a treure el lideratge de les vendes al mascle dominant del sector-. Fins aquí tots d’acord?

Bé, doncs hi ha un segon factor a tenir en compte: quan els gustos, les necessitats canvien, sigui per A o per Z, algunes de les petites marques al mercat, si son de fiar, comencen a arrabassar participació de mercat a les grans companyies. Encara que no gastin un duro en publicitat. Ni més ni menys és el que ha passat a Catalunya amb la independència.

Fem-ne doncs un anàlisi de com està el share of voice a Catalunya al voltant de la independència (dades del Estudi General de Mitjans)

Diaris (representen el 36,2% de l’audiència ideològica)

La Vanguardia (Pactefiscalisme S.A.)                                    37%

Periodico (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)              28%

Premsa local (Diversitat ideológica)                                       12%

El País (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)                   9%

El Punt Avui (Independència Catalana s.c.p.)                         7%

Ara (Independència Catalana s.c.p.)                                       4%

El Mundo (Unionismo y Constitución)                                      2%

La Razón (Unionismo y Constitución)                                      1%

Resum: El recolçament a premsa de les capçaleres editorials deixa un quadre com aquest (posarem la meitat de la premsa local amb la independència, un 25% al federalisme i un 25% al pactefiscalisme): 

Independència (55% de les vendes al mercat, recordem-ho)  17%

Pactefiscalisme                                                                         40%
Federalisme                                                                              40%
Unionisme                                                                                   3%

El missatge contrari a la independència, o possibilista, te un 28% del mercat (en intenció de vot) i un 83% del share of voice als diaris.

Si considereu que soc injust, i que al Periódico i a La Vanguardia hi ha presencia independentista us diré que d’acord. Com la valorem? Quants articulistes hi empenyen de manera oberta? Un 25% (siguem generosos). D’acord! La cosa queda així:

Independència                                                                         33,2%

Pactefiscalisme                                                                        31,8%
Federalisme                                                                             33%
Unionisme                                                                                  3%

Lluny de la realitat electoral... però el pensament únic no el veig per enlloc, oi?

 

Ràdio (Representen el 64,1 de l’audiència)

Ah, no! Però a la ràdio la independència és ben present! Em direu... I jo us contesto, segur?

D’entrada a les tertúlies hi posen: 1 indepe, 1 pepero, 1 federalista i un navegant del status quo en favor del dret a decidir, l’estat propi o l’eufemisme convergent que més us escaigui... I això dona un 25% a cada una de les aproximacions al fet nacional... però deixem a banda coses subjectives. Anem a les dades.

RAC 1 (Pactefiscalisme S.A.)                                                         17%

RAC 1 (Independència Catalana s.c.p.) (fifty/fifty, ok?)                  17%
Catalunya Ràdio (Independència Catalana s.c.p.) (per dir algo)    29%
SER (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills) (per dir algo)         21%
Onda Cero (Unionismo y Constitución)                                             8%
COPE (Unionismo y Constitución)                                                    7%
Altres (diversitat absoluta)                                                                 1%

Resum: Suposant, i ja és molt suposar, que Catalunya Ràdio fos absolutament independentista... i dividint RAC 1 meitat i meitat, la cosa a les ones queda així:

Independència                                                                                 46%

Pactefiscalisme                                                                                17%
Federalisme                                                                                     21%
Unionisme                                                                                        16%

Un retrat molt més fidedigne de les intencions de vot segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Però segueixo sense veure el pensament únic per enlloc.

Anem a la tele?

 

Televisió (Representa el 88,6% de l’audiència)

Posarem tota la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals a fer l’indepe (que és molt dir). Som-hi?

Antena 3 (Unionismo y Constitución)                                                        20%

TV3, C33 (Independència Catalana s.c.p.) (i Esports 3 i els Supers!)      21%
Telecinco (Unionismo y Constitución)                                                       18%
RTVE (Unionismo y Constitución)                                                             16%
Cuatro (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)                                       9%
La Sexta (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)                                    8%
8 TV (Pactefiscalisme S.A.)                                                                         6%
La 2 (Unionismo y Constitución)                                                                  2%
         
Resum? Cal?

Independència                                                                                            21%
Pactefiscalisme                                                                                            6%
Federalisme                                                                                               17%
Unionisme                                                                                                  56%
 
I recordeu que la televisió SI que arriba a molta gent: un 88,6% dels catalans, en termes absoluts aquests percentatges son tant pantagruèlics com les mentides de La Razón.

Internet (abans que no us poseu gallets)

Internet arriba al 58,3% dels catalans, i la utilitzen per informar-se el 18,6% d’aquests (i un 3,1% hi segueixen blogs). Suposant, suposant, suposantíssimament, que tot fos de caire independentista... aproximadament el 13% dels catalans podrien informar-se sobre el procés de manera favorable a la xarxa. Així que ja podeu marxar del bloc aquest! Que sou la minoria de la minoria minoritària silenciosa de la Soraya.

El share of voice espanyol sobre el procés

- Respecte pel procés: Vicente del Bosque, Miguel Bosé, Suso del Toro, Iñaki Gabilondo i cinc o sis que m’oblido immerescudament. Share of voice? Ínfim estadísticament.

- En contra del procés: Des dels federalistes a corre-cuita però amb cafè per a tothom fins als defensors de la pàtria espanyola a cops i a empentes a la Llibreria Blanquerna: TOTS els mitjans públics i privats espanyols.

Quina població està sotmesa al pensament únic per part dels seus mitjans? Com es possible que tot  i així hi hagi un 45% d’espanyols que respectin el dret a decidir dels catalans? Doncs per la mateixa raó que malgrat el poc share of voice que te l’independentisme a Catalunya, hi ha coses que estan per sobre: la dignitat, l’amor al país, la història, el projecte... i sobretot la democràcia.

 

En resum

Malgrat els uns i els altres, el poble català ha iniciat un camí sense retorn cap a un futur incert i il·lusionant. Jo... només diria als defensors de la teoria del pensament únic a Catalunya, com la senyora Camacho, l’Albert Rivera, o en Cercas –que ahir ens acusava de instigadors d’un “totalitarisme light”- que s’ho facin mirar. Semblen el tio aquell de l’acudit que va en contra-direcció per l’autopista, i que quan a la ràdio sent que hi ha perill de col·lisió, que hi ha un cotxe anant al revés de la circulació... exclama preocupat: “Un?! TOTS!!!”

Espero haver deixat el tema tancat i barrat. I ara, anem per feina que tenim pressa tots plegats.

Empresaris per la Independència (2) "Il·lusió"

El primer punt que m’agradaria tractar es el nou debat que començarà:

Aquesta sectorial, que fa un any que treballa on pot, i quan pot, representa la línia de flotació contra la que s’adreçaran els torpedes del unionisme, del d’aquí i del d’allà.

A Espanya, i a l’espanyolisme que viu entre nosaltres només els queden com arguments:

-          La por

-          La Constitució

-          El terrabastall econòmic   

El terrabastall econòmic és cosa nostra. Som també nosaltres, els empresaris, i no només els economistes qui hem de combatre’l. Ja sé que no us diré res de nou, però cal repassar-ho per saber on haurem d’incidir. 

L’argument del terrabastall econòmic l’ataquen des de tres eixos d’actuació:

-          El front mediàtic donant el megàfon al Cercle d’Economia, Foment i el Club del Puente Aéreo

-          El boicot comercial

-          L’expulsió de la Unió Europea

Heu de pensar que fins ara els espanyols ens han ignorat. Menystingut.

Encara no han començat a fer ofertes, encara no han començat a posar la màquina de l’argumentari en marxa.
I, malgrat que no cal que us convenci de res, encara que penseu que, ara per ara, no en tenen d’argumentari, tant se val.
No el tenen, però l’inventaran i l’escenificaran.
Prepareu-vos a veure com els “salvadors de l’economia catalana” demanaran un nou tracte fiscal i Espanya els farà cas, després de resistir-s’hi un parell de setmanes.
Intentaran vendre que es molt complicat mantenir les estructures actuals i la prosperitat econòmica catalana sota la pressió dels arguments que ells mateixos hauran creat:

-          Des del Front mediàtic

-          El boicot

-          L’expulsió de la Unió

Encara no han començat a escenificar l’abraçada del Pacte Fiscal, però ho faran per fer-nos perdre la majoria per la independència que tenim en aquest moment.

Perquè, malgrat tot, la por és un argument de pes. I no podem fer com fan ells i ignorar l’enemic. Nosaltres no ens ho podem permetre.
La pressió serà terrible, per tant cal que els presents agafem el compromís de combatre aquesta batalla en els tres fronts.

1.- El front mediàtic 1 només el podrem rebatre de quatre maneres:

-          A la xarxa

-          Amb cartes als diaris, amb intervencions particulars als mitjans de comunicació i fent un èxit de les nostres presentacions

-          Entrant i canviant el missatge dins d’aquelles patronals, associacions sectorials, i organitzacions empresarials que tinguem a l’abast

-          Fent ús de tots els contactes personals que tinguem amb premsa nacional i internacional, utilitzant canals existents, també, com el col·lectiu Emma.

2.- El boicot cal desarticular-lo sota les següents premisses:

-          Els referents històrics diuen que no passarà més enllà del començament i contra producte finalista i de clar origen de marca catalana

-          Sempre funciona en dues direccions, i potser ells també haurien de preocupar-se

-          Qui pretengui mantenir un negoci més enllà dels àmbits estrictament locals, lligats al territori, ha d’estar boig de confiar la viabilitat de la seva empresa només en el mercat espanyol

-          La independència de Catalunya portarà la prosperitat també a Espanya a conseqüència de:

a- L’augment del PIB català que augmentarà el consum de productes espanyols al Principat

b- La millora de les infraestructures catalanes comportarà una baixada del cost d’exportació a Europa a les companyies espanyoles
c- Espanya quedarà lliure d’aplicar les normatives de racionalització necessàries que consideri oportunes del seu model territorial

3.- La qüestió de la Unió Europea és més delicada, i la festa va per barris. Perquè hi ha empresaris que estaríem encantats de ser-hi fora, i altres que no.

Però en tot cas hi ha dos arguments bàsics a tenir en compte:

-          Es cert que la Unió Europea no preveu al Tractat de Lisboa com tractar una secessió en un estat membre. Tant cert com que no preveu com treure la ciutadania europea a 7.500.000 de catalans i catalanes en cas de que això passi. Som un primer (potser segon) cas a estudiar en ambdues direccions com ja està fent Alemanya.

-          A Espanya no li interessa. Perquè ells parlen molt de La Caixa, però obliden que el Banc de Santander te més de 3 milions de c/c a Catalunya. Parlen molt del cava català, però obliden que el seu buc insígnia de la distribució, El Corte Inglés, ven entre el 25% i el 30% dels productes al Principat. Mentre que l’empresariat català ha obert mercat fora, són els monopolis espanyols els qui encara tenen una hipertròfia de vendes catalanes als seus comptes d’explotació.

Aquesta qüestió de la UE els toca solucionar-ho als del Club del Puente Aéreo més que a nosaltres. No ho dubteu.

 

                                               * * * * * * * * * * * * *

La segona cosa que crec que hem de tenir clar, i seré més breu, és el que podríem anomenar Foc amic.

Hem fet molt bona feina, tots i totes, i ara la població catalana ha pres una consciència molt ferma al voltant del tema de l’espoli.

Aquest argument, que tant de bon servei ens ha fet a tots per explicar-nos, per fer transversal i social la promesa de la independència, és una bomba de rellotgeria que es pot fer esclatar “tornant a comprar als catalans amb una millora del tracte fiscal”.
Ja sabem que és una estació que varem deixar enrere fa uns anys. I no dic que les persones en bloc passin a pensar el contrari del que pensen ara.

Pensar, potser no. Però votar, ja no ho podem garantir.

En la construcció del discurs de la sectorial és necessari que mirem més enllà de l’espoli. Si consulteu el manifest que hi ha penjat a la web de l’ANC, veureu que ja pensàvem en aquesta direcció fa un any.

Les oportunitats que ens ofereix la independència son unes altres. Els empresaris no hem de fer el que ja hi ha massa gent fent hores d’ara... que no és més que imaginar noves maneres de gastar-nos entre tots els 16.500 milions (o la xifra que creieu oportuna) salvant sectors, activitats, recuperant subvencions, o obrint nous fronts de despesa pública.

Doneu-los per perduts aquests cèntims.

Hem de ajudar a construir una realitat legal, fiscal, acadèmica que s’ajusti a aquelles coses que sabem fer aquí i que constitueixen les nostres fortaleses en l’àmbit dels negocis. Hem d’ajudar i aportar en la configuració d’una República Catalana, d’un estat, que ens sigui lleial. No podem demanar més, però tampoc podem aspirar a menys.

L’altre punt important d’aquest Foc amic és la idea marcada a foc dins l’esquerra nacionalista que “els empresaris” en general som botiflers.

No és d’estranyar que passi. Tots els mitjans i tertulians confonen Abertis, Piqué, i Rosell amb vosaltres. Alguns de manera malintencionada, i els altres per desconeixement flagrant de la realitat del país.

Per acabar-ho d’adobar hi ha una conseqüència encara més difícil d’esborrar.

La idea “bonista”, la dels empresaris bons i els empresaris dolents.
Aquella que diu que els grans empresaris son botiflers i la resta son uns romàntics disposats a perdre-ho tot per un somni.
Que “si hi ha empresaris pel procés son només de la petita i mitjana empresa, de poble, o joves”.

A mi ja em perdonareu, però no conec cap empresari que no vulgui crear més riquesa, obrir mercats, provar nous productes, aprofitar oportunitats, contractar i formar nous professionals i créixer.

Qui ven 1 vol vendre 2, qui ven 2 vol vendre 5, i el de 5 posats a fer 10, 100, o 1000. 

Aquesta idea del “bon amo catalanista d’estar per casa” ens converteix en econòmicament irrellevants, quan resulta que generem el 90% dels llocs de treball i el 75% del PIB.   

Tots i cadascun de vosaltres sou essencials per a combatre aquest Foc amic que és tant o més perillós que la Brunete i el Grup Godó plegats.

                                               * * * * * * * * * * * * *

La darrera cosa de la que us vull parlar es de la il·lusió.

Sota el meu parer personal. I no vull comprometre el seny dels companys de la sectorial, que són molt més vàlids i professionals que jo. En aquests moments hi ha dues coses que ens separen de debò d’Espanya.

I no son la qüestió fiscal, ni la llengua, al menys només.

La primera és la superació de la divisió en dos blocs fills de la guerra civil.

Espanya està enquistada en un debat polític continu, inacabable, entre els guanyadors de la guerra del PP i els perdedors del PSOE. Formalitzant en una democràcia de fireta i en uns agents socials tronats i casposos, l’antic sistema d’alternança al govern de la primera restauració borbònica.

Catalunya espera molt més de la República Catalana perquè els fills i nets dels uns i els altres, dels que combateren a la Guerra Civil, ara fem via junts per a construir un país modern, un país del segle XXI.

Es això precisament el que ens separa d’Espanya: Tenim projecte comú i això genera il·lusió.

Es per a omplir de contingut aquesta il·lusió des de la perspectiva de l’empresariat català que us demano compromís.

Aquesta es l’única cosa que us demanem, i la raó d’aquest acte: compromís

Ens calen més cervells, més idees, més talent, més presència arreu. A patronals, associacions, mitjans locals, a la xarxa. I sobretot a la sectorial.

També ens calen més diners per a fer coses, que sense finançament no s’engega res. Que això ho  hauríeu de saber.
Us demanem compromís per a dotar de contingut aquesta il·lusió i combatre els propers atacs que afectaran directament el nostre àmbit d’actuació sectorial.

Perquè segons el diccionari del Institut d’Estudis Catalans una il·lusió pot ser com la d’ahir, la de la Via Catalana per la Independència: “L’engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa”

Però també pot esdevenir: un “Error dels sentits o l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença”

Si volem guanyar un país nou, un estat lleial, ens caldrà el vostre compromís per tal de convertir aquesta il·lusió en realitat.

Els petons als "Felpudos rojos" queden prohibits

L’última aparició televisiva de la Soraya Saenz de Santamaria em va posar en guàrdia. La nena de Rajoy, preguntada pel problema català, en comptes de conyeta o esmentar la sacrosanta Constitució, va venir a dir que “las relaciones se desarrollaban entre los Presidentes dentro del máximo respeto institucional”. Ni premsa ni polítics van dir res, vaig pensar que el pecat era dins del meu ull i que veia coses que no eren.

El missatge de la Soraya venia a dir que hi haurà diàleg. La qual cosa resultava un canvi substancial, per molt que m’ensumo que la oferta espanyola serà la de comprar voluntats a canvi d’engrunes, com sempre ha estat. Recordeu Bravehearrt, no? Quan els anglesos desarticulaven els aixecaments escocesos comprant els nobles amb terres al sud? Doncs això.

Va passar el cap de setmana i em surt el hobbit, vull dir el conseller Homs, i amb cara d’estar a la pomada dels secrets, deixa anar que caldria esperar un canvi d’actitud per part de Madrid en referència al procés. I aquí, les patums i patumetes de les tertúlies ja van començar a fer d’esbudelladors de gallines sacrificades i d’interpretadors sacerdotals de la realitat política. Fins i tot recuperant de la tomba el cadàver del pacte fiscal.

Tot això, passava a les esquenes de un poble preocupat en omplir les terres del Ebre amb la cadena humana. De trucades amunt i avall omplint cotxes, de territorials de l’ANC canviant per tercer cop de tram per omplir forats. La poderosa tribu catalana, de peu dret per dignitat després de cent anys, notava que tenia a tocar el control del seu destí. Es preparava per regalar un lloc a la història a tot un grapat de polítics de segona categoria, a base d’invertir temps, diners, i il·lusió en fer la major mobilització cívica europea dels darrers temps.

I ahir el President Mas, l’home pel qui fins i tot, i sobretot, els qui odiàvem el que representava política i nacionalment varem apostar com a líder de l’alliberament nacional va tirar aigua al vi, ens va abandonar. Va diluir a un segon pla la Via Catalana i ens va venir a dir que si no ens donen permís des de Madrid haurem d’aguantar-nos tres anys més. Malgrat les seves promeses de consultar-nos sí, o sí al llarg del 2014. Traïció, un altre cop dels felpudos rojos que tant bé descriu l’Albert Sànchez Pinyol en el seu imprescindible Victus: la classe política catalana d'avui i de sempre.

Perquè no ho dubteu ni per un moment. Ens han tornat a vendre. És més, esperen que aquest clatellot a la nostra innocència ens desmobilitzi. El primer que s’alegraria que la Via Catalana no acabés d’anar bé es el propi President Mas. Així podria tornar a aquell discurs del “no estem madurs”, “cal construir una majoria sòlida”, i “blablabla”, a fi i efecte de cavalcar la sortida de la crisi –que ja se que no noteu, però que entre tot l’establishment acabaran per convèncer-nos de que ha passat- i guanyar unes eleccions que avui te perdudes, al crit de "qui Via passa legislatura empeny".

Encara no fa un any, un poble acostumat a ser derrotat, a callar i anar amb el cap cot cap a casa, superava el “no t’hi emboliquis” ancestral i quedava embadalit pel mer fet que el President del país, després de la manifestació de l’11 de setembre es posés formalment al davant de la reivindicació de la societat. Una ciutadania, un poble, tant poc acostumada a que la tinguin en consideració, tant necessitada de ser estimada pels seus líders, que es va creure que el President Mas estaria a l’alçada. Que l’home que va aigualir-li l’Estatut al President Maragall –que ja em direu-, per l’esquena en una “reunió secreta” amb Zapatero, havia caigut del cavall i era un Prat de la Riba rediviu. Doncs no. El poble, avui està sol. Com ho va estar el 1714, venut als castellans pels botiflers. Com ho va estar el 20 de juliol del 36, venut als designis revolucionaris per l’autoritat republicana. Com ho va estar al 1918, venut a canvi d'un ministeri per la Lliga i per Cambó.

Som de tanta bona fe, que encara hi ha qui creu que les declaracions de Mas son una cortina de fum per tal de seguir un pla secret que ens farà lliures amb un cop sec. Tant de bo tinguin raó els qui pensen així, però jo només tinc fe en aquelles coses que pugui fer per mi mateix. Si en teniu cap dubte de cap on va tot plegat només cal que llegiu l’exercici de tocaments voluptuosos d’autosatisfacció que fan avui La Vanguardia i el Periodico, els diaris oficials del botiflerisme i el lerrouxisme han vist com se’ls obria el cel, el futur, i els tornaven a donar accés als comandaments de l’opinió pública. Per si hi ha algú que encara no ho hagi vist, estan en procés de tornar-nos a vendre a canvi d’uns pocs privilegis que els de sempre gestionaran. No hi doneu més voltes.

Jo no sé com ho teniu vosaltres, però els darrers tres anys de dedicació a la causa em tenen –com li passava al Bilbo en El senyor dels anells- “I feel thin, sort of stretched, like butter scraped over too much bread”, massa poca mantega per tant de pa. Tres anys més no  els aguantarem. Per això, demano l’única cosa que es a les nostres mans avui. A tots vosaltres us prego que no defalliu i fem que l’11 de setembre els felpudos rojos es caguin a les calces. Sortiu al carrer i deixeu clar que hem recuperat la dignitat i que no se la poden vendre. Superem l’atzagaiada del 2012 col·lapsant carreteres i informatius internacionals.

L’any passat, les endorfines desbocades varen fer que la Carme Forcadell, rematés l’èxit de la Diada repartint petons i abraçades quan va ser rebuda al Parlament. Això s’ha acabat, Carme. Representes –t’agradi o no- la voluntat dels qui hem dit que prou, el poble, l’ANC, la Via Catalana, tots nosaltres, no som la minyona de ningú, i menys d’aquests mig homes sense sang que es reuneixen a Palau i ens venen a Madrid, d’aquestes insaciables paparres de l’erari públic malalts d’electoralisme barat i de vol gallinaci.

Carme... no oblidis el que signifiques! Ets el símbol de la nostra dignitat, del poble que exigeix, no d’un exèrcit al servei de carreres polítiques. Els petons als "Felpudos rojos" queden prohibits.

La partitocràcia catalana saltarà pels aires. Què carai!

Heu vist els diaris? Heu sentit ràdios, vist les teles i comprovat les xarxes socials? Ho dic perquè, ara mateix, estic flipant davant d’aquest experiment sociopolític, a temps real, que ens ofereix el procés cap a la independència: la desaparició dels busts parlants i les sigles polítiques de l’autonomisme perifèric del nordeste de la península que han remenat les cireres vora 40 anys!

Que què vull dir? Doncs que com ens soni la flauta màgica als barrufets indepes riurem d’allò més... i sinó mireu les cabòries i mals de cap de la politiqueria catalana en funcions a resultes de la Via Catalana. Es per llogar-hi cadires.

Per una banda tenim la Malícia Jar-Jar-Binks aplegant falangistes, brigadistes blanquiazules i altres colons deslleials i muntant-los un aquelarre de banderes estanqueres amb pollastre a l’entorn de la Sagrada Família. Ai si el senyor Gaudí aixequés el cap de la tomba i veiés el botifleram que encerclarà la seva benamada obra! On aniran a parar els Mister Tofa Millo, els Pin i Pon Fernàndez Díaz, l’entranyable Lacalle, i el neo-pijo que governa Badalona? Tindran futur polític en una Catalunya independent? Els veurem demanant aixopluc a Ciutadans? O s’establiran a Madrid rollo exiliats ofesos empassant-se els futurs acords amistosos entre Espanya i Catalunya –que els hi hauran, no ho dubteu-.?

I què faran l’endemà els portaveus del Felipisme Gonzalista? Què se’n farà dels Montillas, les Chacons, els Corbachos i els Balmons? Perquè tots aquests, apart de conrear els sentiments de nostàlgia pel pueblo d’origen i amenaçar als burgesets de l’eixample amb les ires revolucionàries de un –hores d’ara- catalaníssim cinturó –parli el que parli- què collons més saben fer? Mort el gos morta la ràbia! Que s’hauran de posar a treballar? Perquè aquí de Senat-nevera-jeriàtric dubto que en tinguem, nois i noies... Que us penseu que els posaran un plat a taula els seus compañeros de Madrid? A Sant de què? Tornaran al maoisme i a la lluita armada? Ara? A tocar de la jubilació?

I els nous cadells del socialisme? Els de la blackberry sense cobertura? No els veieu anar de ràdio en ràdio com ànima en pena proclamant que ells això s’ho  maneguen convencent als del PSOE i que això de l’estat propi no fa modern? Ostres! Es que els mires el CV i no hi ha ni un , però ni un ni una, que hagin treballat fora de l’àmbit del partit en sa vida! Que és gent que no te ofici ni benefici més enllà que fer-se el trobadís als passadissos de Nicaragua quan el Maragall els guanyava les eleccions i s’hi repartien canongies!

Per no parlar-vos del tou d’incompetents que farceixen el 90% de la cúpula d’ERC, Tota aquella tropa que quan els van donar un despatx al tripartit, era el primer cop que s’enfrontaven a un pressupost, tret dels diners que havien d’estalviar pels entrepans que s’endrapaven quan pujaven la Pica d’Estats amb la colla del cau. Quan ERC esdevingui el nou Partido Revolucionario Institucional en els primers estadis de la independència... creieu que en Junqueras es tant pardal com per donar-li Afers Exteriors al Minoves, Economia al Huguet i Universitat i Recerca al Puigcercós? Vinga, va! Siguem seriosos! Es prepara un desembarcament de gent vàlida a ERC com no s’ha vist mai en cap partit polític en tota la història de Catalunya. I sinó ja ho veureu...

I els unionistes d’Unió? Que els passarà quan hagin de llençar al water l’agenda lobbista a Madrid? Malaguanyats 40 anys de teixir i fer i desfer complicitats a canvi de prebendes, favors i comoestalomioseñorsubsecretario... Que igual es pensen els Pelegrí, els Espadaler, la psicòloga i el cerillo que no ens en recordarem de la seva tebior? De les putes, les Ramonetes, i les responsabilitats i punyalades al país als Congreso de los Diputados? Duran-ran menys que una llaminadura a la porta d’un cole!

I els convergents? Ostres! Ara resulta que apart de portar trajo i corbata i dir que nosaltres som els d’aquí i no els d’allà hauran d’omplir de propostes de govern els seus programes electorals! Ostipa, tu! I com es feia això? Perquè aquests paios, també, si els comproveu el CV tampoc han fotut res que s’assembli a treballar, apart de fer-li la rosca al President i mantenir-se fora de l’abast de les ires del Duran! Es que... per no queda’ls no tindran ni una dreta feréstega mesetària de la que puguin dir que ells son europeus, democràtics i benintencionats! No en quedarà ni les engrunes... i l’últim que apagui la llum que en Mas ja ha anunciat que l’endemà amb ell no hi comptin –que de tonto no en te un pel-.

Sento dir-vos que l’únic que ho ha vist clar es l’Albert Ribera. Aquest és aquí per quedar-s’hi. I pel que fa als d’iniciativa i les CUP... que voleu que us digui? Parlo de polítics amb voluntat de govern, no de Pepito Grillo, parlo de política no de la nova estrena de la factoria Disney.

El cert és que podríem seguir enumerant les espècies d’animals polítics en procés de desaparició, com si fóssim ecòlegs asseguts d’alt d’un iceberg esguardant Alaska. Això si, amb la diferència que a mi veure’ls caure engolits pel forat negre de la història més que saber-me greu em provocarà una hilaritat que espero poder controlar.   

La veritat es que si això peta, la partitocràcia catalana saltarà pels aires en pocs temps. Dels partits d’avui no en quedarà res! Viurem moments tumultuosos, coneixerem nous salvapàtries, espanyolistes agressius, fatxendes de tots els colors i il·luminats que voldran canviar el món des de la seva candidesa... Auguro moguda de la bona! Però jo no m’ho vull perdre per res del món. Què carai!

La deriva nacionalista hunde el turismo en Madrid

Los datos son concluyentes. Según cifras del propio Ministerio la capital de España registró una caída de más del 10% en las pernoctas turísticas el pasado mes de julio. Se trata del tercer mes consecutivo de pérdidas millonarias para el sector turístico madrileño, que ve su futuro con preocupación.

Fuentes consultadas por esta redacción, atribuyen el descenso a la deriva nacionalista protagonizada por el gobierno español. El caso del cierre de la verja de Gibraltar es muy comentado en los círculos hosteleros de la capital de España. “Amenazamos violentamente a un pequeño país como Gibraltar, contraviniendo el espíritu de concordia fundacional de la Unión Europea y poniendo en una delicada situación diplomática a un aliado como el Reino Unido. La casta política ha inventado el conflicto para tapar los recortes y la corrupción”, comentaba airado el propietario de una de las cadenas de bocatas de calamares de mayor solera del foro.

La realidad es que ante el espectacular crecimiento que viven otras regiones como Cataluña, las Canarias, Valencia o las Baleares, Madrid se hunde en los rankings y sus bares y terrazas están al borde del colapso económico.

Los expertos vaticinan un empeoramiento del sector, y consecuentemente una profunda caída del consumo y del P.I.B. Miembros destacados del mundo económico madrileño señalaban a este redactor que las causa son muy profundas y de difícil solución.

Los turistas no entienden la suciedad imperante en los suelos de nuestros bares, repletos de cabezas de gambas. Tampoco entienden la chulería indomable de los militantes nacionalistas del PP, sus brillantinas y sus polos. La falta de una solución digna a los ancianos preferentistas despierta un rechazo que ha hecho cancelar sus viajes a Madrid a decenas de millares de familias escandinavas, mientras que los portugueses aducen el racismo contra su país de la prensa deportiva madridista para dejar de visitar estos lares.

Basta un paseo por el centro de la Villa para comprobar por uno mismo la apariencia desértica a la que nos han llevado los políticos españoles. Permisivos con partidos políticos de ideología nacionalsocialista como Falange, algo totalmente intolerable para el turismo alemán, israelí y norteamericano.

Recientemente, un afamado vendedor de laca para caballero –sector que sigue funcionando a la perfección a causa de las desorbitadas subvenciones que recibe del Ayuntamiento al considerarlo industria identitaria- me comentaba por lo bajini: “El otro día estaba tomando unas cañas en el mercado de San Miguel y pude oír al cliente que tenía a mi lado y, por su acento deduje que se trataba de un turista catalán, por lo que siguiendo nuestra tradicional hospitalidad le pregunté si había visitado la exposición que organiza nuestra Caixaforum”,  a lo que el periférico le contestó para su mayor asombro: “No mire, no he venido a hacer turismo, es que consto como residente en Madrid para que mi patrimonial no pague tantos impuestos, pero yo... vivir, lo que es vivir, vivo en Barcelona”.

Lo dicho, queridos lectores, esperamos con ansia cambios en el liderazgo político madrileño, vengan de donde vengan, alguien que ponga orden y concierto... porque si seguimos permitiendo esta deriva nacionalista española, en contra de un mundo globalizado y sin fronteras, seremos relegados al provincialismo y al hundimiento de nuestras ya exiguas expectativas de futuro.       

Que marxen mil empreses? Encara tenim més pressa!

Mil i poques empreses catalanes han decidit radicar el seu domicili fiscal a Madrid al llarg dels darrers tres anys. Bé, la notícia parla que l’èxode empresarial cap a la capital d’Espanya, afecta companyies d’arreu del país.

Un informe de la comunitat madrilenya que rebla en aquesta direcció, qualificant-lo d’èxit de la modernitat impositiva,  s’ha convertit avui en el trending tòpic de la premsa cavernària i botiflera  i dels tertulians més acreditats d’entre els que saben seguir el guió de l’enemic. Si no us sap greu, intentaré argumentar la meva perplexitat davant les reaccions que ha provocat aquest torpede teledirigit a la línia de flotació del sobiranisme, que ho és si es ven ben venut com estan fent.

Primer de tot, aclarir que els informes i les enquestes s’encarreguen per sostenir una posició o una idea que ens interessa vendre. Si l’informe o la enquesta no ens dona la raó, doncs de pet a l’arxiu vertical –altrament conegut com paperera-. Dit això, ens trobem amb que hi ha empresaris, d’arreu de l’estat, que prefereixen tributar a Madrid en comptes de fer-ho al seu territori. Aquesta realitat és aprofitada per tornar-nos a recordar que el Pisuerga passa per Valladolid i que la culpa es d’en Junqueras, la Plataforma per la Llengua i els quatre duros de les embaixades catalanes. I, això no és el més greu, lo fotut es que els mitjans de comunicació botiflers, on s’hi anuncien Abertis i la Caixa, es posen a fer l’onada i a dir-nos als catalanets d’infanteria que la culpa es de la inestabilitat política a casa nostra.

La cosa tindria gràcia si no fos veritat. Mil i poques empreses de les més de mig milió que té Catalunya consideren més rentable tenir la seu a Madrid i pagar menys impostos que fer-ho aquí. Qui són aquest 0.002% dels emprenedors catalans? Home... si us haig de ser franc, intueixo que es gent que tenen negocis que creixin millor a prop del poder polític –que aquí no n’hi ha ni se l’espera-; a prop dels mitjans de comunicació espanyols –per exemple per vendre’ns que les novel·les del Ildefonso Falcones són quelcom més que una broma literària de mal gust-; al aixopluc de les Comissions nacionals de la Competència, el Mercat de Valors, o el que sia; o directament aquests malandrins que posen a residir a Madrid a la iaia per evitar-se pagar l’impost de successions quan la biologia se l’endugui pel davant i així el compte d’explotació de la Patrimonial Familiar –quin morro- no tingui un daltabaix.

Es veritat. L’informe constata que des de Madrid estant els partits espanyols poden dotar la capital d’uns avantatges fiscals que des de Catalunya no ens podem permetre si volem mantenir els serveis que mereixen els nostres ciutadans. No hi ha volta de full. Tenen raó. Mentre siguin ells els qui parten y reparten el nostre esforç fiscal, seguiran assolint la major parte. Es tant cert com verídic, que a part de l’efecte de la capitalitat –el poder polític atrau negocis de tot tipus i mida, fins i tot de sobres en B-, Madrid disposa d’un mercat intern, d’una capacitat de consum, dopada a cop de funcionaris de l’estat, inversions de l’estat, infraestructures de l’estat, i manillars de bicicleta marca Boadella, que paguem entre tots i tributa allà.

Que vull dir? Que és que pot sorprendre a algú que Madrid pugui fer-nos dumping fiscal quan resulta que és ella qui decideix fins a quin punt ens escanyen el govern autònom, empenyent-nos a pujar i pujar impostos autonòmics per no haver de retallar més l’estat del benestar català? Que no ho veieu que l’informe és un argument perquè ens agafi a tots pressa per fotre el camp?

I la cosa no acaba aquí! No amics i amigues! La cosa és molt pitjor! Perquè un cop han obert la seu allà, els qui cobren els sous allà –del despatx d’advocats lobbistes per exemple- són els socis! Els qui tenen més a guanyar si les retencions salarials els baixen del 58% al 50%. Els treballadors normals, que segueixen residint a Catalunya, paguen impostos a la catalana i mamen dels serveis socials, sanitaris, educatius i de seguretat de la pobre Generalitat. De fet, la família de l’executiu català que viu a Madrid, segueix residint a Catalunya i gaudint dels nostres serveis públics retallats, deficitaris i de cada cop més pa sucat amb oli. Es una estafa de proporcions bíbliques.

Per acabar-ho d’adobar, la madriñalité atribueix la fuga empresarial catalana –que de la de la resta de l’Imperio no en parlen- a qüestions lingüístiques, i sobretot a la “inestabilitat política catalana”. Però... però... això ens ho pot dir a la cara aquesta gentalla que té el partit del govern, i el seu President, investigats per finançament il·legal i frau a la Hisenda Pública? Sense que els caigui la cara de vergonya? Això quina mena d’estabilitat política és? Colla de xitxarel·los!

En resum, no us indigneu per quatre aprofitats de la vida ni patiu per l’empresariat català que és ben convençut de que el que cal es marxar d’Espanya. Es normal que determinats empresaris considerin oportú posar la seu on paguin menys impostos. Sobretot aquells que els suposa una part substancial del bottom line del resultat anual. El que us ha de treure de polleguera es no disposar d’un estat propi que ens sigui lleial, i seguir mantenint aquesta colla de lladres d’Alí Babà de Madrid, que es permeten el luxe d’escopir-nos a la sopa, i a sobre en fan un informe, i a sobre ens diuen que el que som és imbècils per voler la independència, i a més a més que des del botifleram mediàtic, en general, se’ls doni la raó. En aquests últims... els hauríem d’enviar a cagar a la Via Catalana.
Així que... res de nou, tot vell. Que marxen mil empreses? Encara tenim més pressa!

Carta a Rafa (y a Ricardo, y a...)

Hola Rafa, Ricardo, Juanma, Julio, Rosa, Belén, Carlos, Buenos días a todos. Hace casi un año que me reclamáis un post que os explique, de primera mano, las razones últimas del follón este que pasa en Cataluña. Lo prometido es deuda, i ahí va…

Que no. Que no estamos locos ni esperamos unos golpecitos en la espalda diciéndonos cuánto nos queréis. Que nosotros a vosotros, de hecho, también os queremos mucho. Que la cosa se ha roto y que nos hemos dado cuanto que no hay tu tía. Que seremos todos fruta dulce, de piñón grandote y piel aterciopelada, pero que unos sois melocotones y nosotros albaricoques. Y que por mucho que estéis orgullosos de vuestro tamaño, queremos seguir siendo albaricoques, y que no pasa nada.

¿Cuánto hace que leéis en la prensa acerca de la desafección catalana? ¡Jolines! Las teles y la prensa de Madrid habrán hecho todos los trucos de magia que queráis escondiendo la manifestación contra la sentencia del Estatuto del 2010, o la del once de septiembre de hace un año, vale… Pero a mi me habéis tenido en Madrid dándoos la tabarra ¿desde hace cuánto? ¿Dos? ¿Tres? ¿Cinco años? No te rías Carlos, ni me digas que llevo “toda la vida” hinchándote la cabeza, que es verdad… pero una cosa soy yo y otra es el resto la sociedad catalana en bloque, a peso, de arriba abajo y de izquierda a derecha. Y es bonito, desde aquí claro, porque ver a un pueblo decir “basta, hasta aquí llegaron las aguas”, siempre te hace pensar, o creer, que “no vale todo”.

Y es que no podemos más. En serio. Ni es la crisis, ni el gobierno del PP, ni el desprestigio de las instituciones españolas, ni que ahora queramos privilegios ni mandangas. O al menos no son sólo esas cosas que también os afectan. La verdad es que estamos hartos.

La ilusa idea de que España pueda reformarse, convertirse en un estado que tenga en consideración real nuestra diferencia cultural –algo que no sólo afecta a la lengua- nos la creímos. Vaya… nos la hemos venido creyendo desde hace 150 años. Y lleváis razón en que no se entiende la idea de España sin Cataluña, porque desde aquí nos hemos devanado los sesos y reventado la cornamenta intentando ayudar a hacer de España un estado democrático, moderno, europeo, porque así –y de ahí nuestra gran frustración- por arte de birlibirloque se convertiría en un país respetuoso de la diferencia, heterogéneo, plural y amable con todos sus ciudadanos. Pues va a ser que no.

Oyes, ¡que no! Que el catalán no es una lengua para estar por casa, que es la lengua del país y que no queremos ser redimidos de ella a través del castellano. Que nos parece muy bien saber idiomas, pero que resulta indignante que los partidos españoles coincidan tanto en las virtudes del bilingüismo en Cataluña, y tan poco en el multilingüismo en Las Cortes. ¡Que no cuela! Si España tanto valora la convivencia entre culturas, ¿cómo es posible que en democracia no haya pensado en dignificar institucionalmente los idiomas distintos al castellano? Y no me vengáis con componendas y ofensas del tipo “qué ridículo que entre españoles debamos usar el pinganillo cuando todos hablamos la lengua común”. ¿Qué tal unas cátedras de catalán en las Universidades Españolas? ¿Qué tal no intentar dividirnos el idioma y tomar conciencia de que la cuarta parte de la población española se expresa en catalán? ¿En lugar de inventarse localismos, LAPAOS y demás torpedos a nuestra línea de flotación? ¿No hubiese sido más inteligente? Pues no. Los presidentes de gobierno españoles sólo se ponen el pinganillo una vez cruzan los Pirineos, y constatan que sólo con el castellano no se va a ninguna parte.

Porque esa es otra, os han vendido –por aquí es un virus que también ha afectado a algunas personas con la cabeza llena de pajaritos- aquello de “el nacionalismo se cura viajando”, y la otra… la otra frasecita del típico enterao de la vida, “en un mundo globalizado ¿qué sentido tiene poner fronteras”? Las respuestas están claras, ¿no? Más viajo, más viajamos todos los catalanes, más daneses, portugueses, uruguayos, noruegos, croatas, israelíes o irlandeses conocemos. Y toda esta gente es bien feliz de ser lo que es. Y toda esta gente nos dice –alemanes incluidos- que ellos están encantados de hacer negocios en inglés, pero que si alguien les tiene que vender algo a ellos, quieren que el otro haga el esfuerzo de vendérselo en su lengua, ¡no jodamos!, ¡claro!. Pues a nosotros, los catalanes, hace 35 años que España no nos intenta seducir con nada, ni vendernos nada, y mucho menos –habrase visto- ¡en catalán! Eso sería el acabose.

¿Que qué sentido tiene poner fronteras? Pues el de asegurarse que el esfuerzo colectivo de una sociedad redunda en sus miembros en forma de servicios ¿no? Aquello de dotarse de un sistema acordado por los ciudadanos, basado en la representatividad democrática, en la solidaridad impositiva, en la protección de los más débiles… como hace España, Italia, o Canadá. Alguno me dirá, pero ¡si eso ya lo tenéis en España! Ay… Pues va a ser que no. Vivimos en un país donde votan los kilómetros cuadrados, un lugar en el cual cuando un catalán optó a ganar unas elecciones generales –animalico… el pirata del Roca Junyent- la prensa le preguntaba: “¿Cómo se le ocurre, siendo catalán y presentándose por Barcelona en lugar de por Madrid?”. Corrían los primeros 80… cierto es que desde Cataluña tendríamos que haber sospechado que “algo” no iba del todo bien, ¿no? Y, supongo, que no querréis que os hable de la solidaridad impositiva, pero lo haré…

A ver… que si, que Madrid también, que pasa en todo el mundo, que bla, bla, bla. Si. Vale. ¿Y qué? Cuando se rompe el vínculo nacional, cuando uno ve que sus impuestos siempre van a solucionar el mismo problema y que no hay propósito de enmienda, y cuando encima de ello el estado no cumple con las inversiones, no cumple con las leyes, ni con las transferencias, ni con nada, ¿qué esperáis? Es más… ¡¿Qué no veis que el mundo globalizado nos obliga a todos, a nosotros y a vosotros, a buscarnos la vida por ahí, y de manera urgente?! Que se ha acabado la cosa esa de los mercados cautivos, las exclusivas de distribución, la copia patillera de la tecnología extranjera… Tenemos que producir, salir al mundo y espabilarnos. Todos, ¿eh? ¡Que vosotros también! Que ya podéis esperar sentados que os vengan de fuera a montar industrias aquí, que eso las grandes compañías ya no lo van a hacer más. Finito. Game over. Koniec. A currar y a colgarse el hatillo a la espalda y a vender por esos mundos de Dios, como todos.

No podemos esperar, ni esperamos, que España cambie a corto plazo. De hecho, estamos convencidos de que si no nos dotamos de la herramienta de un estado propio vamos a desaparecer del mapa como pueblo en dos generaciones. De hecho, compartimos esa predicción con el PP y con el PSOE, que están empeñados en que eso ocurra, según ellos así: muerto el perro muerto la rabia. Y lo vemos tan claro que estamos dispuestos a afrontar la incertidumbre que supone todo esto con ilusión, y a hacer lo único que sabemos hacer… que es currar y intentar pasar hacia abajo generacionalmente nuestra forma de entender el mundo, que no será ni mejor ni peor que la vuestra, pero que es a la catalana.

Mirad… nosotros nos vamos. Nos iremos suavemente o de forma traumática. Ayudadnos a hacerlo sin que se rompan demasiadas cosas y sin imponernos nada. Decidles a vuestros políticos, a vuestros medios, que echar a Cataluña de la Unión Europea, quizás alimente el discurso del miedo, pero que será un estropicio y un mal negocio para las empresas españolas. Decidles, que más vale tener un país vecino amigo que una región en permanente estado de cabreo. Decidles a vuestros amigos que si los catalanes se largan, España, ahora sí, deberá afrontar seriamente su economía productiva, que quizás seguir enviando subvenciones europeas a los Duques de Alba y privilegiando a la casta funcionarial de siempre no acaba de ser un buen plan de negocio.

Desde Cataluña, desde nuestra amada y soñada República catalana, saludaremos vuestros cambios, y ayudaremos en lo que podamos. Pero, amigos míos, cada uno en su casa y Dios en la de todos, nosotros nos bajamos que “se nos ha girado faena”, como decimos por aquí.

Abrazos,

P.D. Y disfrutad de los partidos con el Barça, que igual este año que es el último.