De Joguines Monforte

Faig aquest post a petició de la senyora Savalls, més que res perquè he hagut d’aturar-la a l’ascensor quan, armada i perillosa, anava a explicar a les autoritats pertinents la seva opinió sobre la desaparició de la nostra identitat comercial al centre històric de Barcelona. No és que no estigui carregada de raó, sinó que temo per la integritat física dels nostres representants electes, i soc home d’ordre jo.

Bromes apart, el tancament anunciat de comerços com la botiga Joguines Monforte ha despertat cert interès i molta esquinçada de vestidures per part de la premsa i del ciutadà d’infanteria. Però tots sabem que no passarà res, encara que tots intuïm perquè passen aquestes situacions vergonyants.

Era la crònica d’un desastre més que anunciat. L’actualització de lloguers permesa per la Llei anava a fer inviables tot un teixit de botigues i botiguetes de tota la vida. Negocis que coetanis al General Prim, mostradors on s’hi van repenjar Gaudí, Picasso o Rossinyol. Aparadors que feren les delícies de les Mariones Rebull, emmarcades en pedres que han sofert el bombardeig del General Espartero, que han vist la Revolució Gloriosa del 68 –la del XIX, la de debò, no l’estafa del maig francès- i han plorat la setmana tràgica.

Direu que ara es fàcil i que les meves llàgrimes son com les de Boabdil, i tindreu raó, som uns cagamandúrries que ens mereixem aquests càstigs a la dignitat, l’honor i la memòria col·lectiva. Perquè tot això es veia venir, i ningú no ha fet res.

Ara descobrim que als països civilitzats, a les ciutats amb les que pretenem competir, com Paris, l’administració evita la desaparició dels seus senyals d’identitat comercial a cop de Llei, exempcions, excepcions, subvenció, i -si cal- prohibicions. La ciutat de la llum protegeix de la seva desaparició vora cent vint-i-cinc botigues històriques que configuren la seva personalitat. Barcelona, en canvi, s’ho mira des del silenci de les seves autoritats públiques, i deixa que el centre històric esdevingui un gran centre comercial per a les mateixes marques multinacionals que hom pot trobar a Dubai i a l’aeroport del Prat.     

Hi ha un discurs descerebrat, va, superficial, acrític, i perillós de polítics i tertulians que ens parlaran de la Llei de vida, que cada cop és més difícil pel comerç independent sobreviure dins un món globalitzat a l’empara de marques globals que no són més que cromos repetits. I no es farà res per salvar els comerços que donen personalitat a la ciutat. Ho adobaran amb aquesta bestiesa de que “aviat tot es vendrà per internet”, afirmació que apart de falsa seria un suïcidi col·lectiu si l’acceptéssim com a inevitable, sent com som una societat amb la prosperitat construïda sobre el comerç –que de recursos naturals no en tenim de nostrats, si mes no mentre no acceptem com a tals el mesellisme dels polítics i l’avarícia dels amos de les Societats Patrimonials familiars, de les caixes i bancs, i els fons d’inversió que governen la ciutat.

La diferència entre un polític i un estadista es que el primer pensa en les properes eleccions i el segon en la propera generació. Quina mena de centre històric deixarem als nostres fills? Una Roca Village bastida dins del Barri Gòtic? Una ciutat de la que sentir-nos orgullosos o la plasmació del “Buy and Large” que anticipava la fabulosa Wall-e de Pixar? Perquè això que està passant te arreglo, però no tenen l’esma política ni la vergonya personal com per aturar-ho.

I no val a dir-me que com és possible que des del liberalisme del que tant em vento demani que el comerç sigui intervingut des de l’administració. Us respondré que mentre ho estigui el mercat de l’automòbil, la banca, l’agricultura, els carburants o la nostra vida privada amb lleis de l’avortament de l’Opus Dei em trobo més que moralment beneit per dir el que em sorgeixi de l’estomac. Que el liberalisme el que defensa és la meritocràcia i el trencament de la societat estamental, pel davant de tot, i fer la gara-gara als poderosos esclafant la possibilitat de la prosperitat des de la independència del petit comerç voreja el totalitarisme.

Les estadístiques desmenteixen el mantra aquest de que entre Internet i quatre marques globals associades a models de vida hi ha prou perquè la gent consumeixi i sigui feliç. La venda per Internet és important, però sembla que s’estabilitza en el percentatge que abans tenien els grans centres comercials de l’extraradi. Entre un 20 i un 30 per cent depenent del sector. Si bé es cert que per efectuar més del 50 per cent de les compres ens informem a la xarxa, els ciutadans del primer món no estem disposats a renunciar a l’experiència de compra presencial.

Quan ens gastem 25.000 euros en un cotxe... volem que ens facin la pilota presencialment –rollo botiga de roba a Pretty Woman- i quan volem llegir un bon llibre perquè ja en tenim prou de merda impresa per Planeta, ens agrada que un llibreter ens recomani alguna cosa especial. I és també per aquí per on plora la criatura: els comerços de tota la vida només podran sobreviure si l’administració els dona un cop de ma com a Paris, cert, però incontestablement, sense discussió possible, han de ser uns experts en el que venen, uns prescriptors híper-professionalitzats d’allò que tenen entre mans, perquè per viure del diner públic sense fer res de bo ja tenim la Sol Picó.

El tancament de Joguines Monforte és només la punta de l’iceberg de la banalització a la que ens veiem abocats en aquests temps de polítics de rajolí prim, però també és la constatació de la nostra mandra per defensar allò que ja es veu que perdrem. La premonitòria foto d’un futur mediocre i sense alternatives, similar als estats del centre dels USA on només es pot treballar a Wal-mart o a FedEx perquè tot lo altre ha desaparegut, per la desídia dels ciutadans enfront de la promesa d’una modernitat mentidera que el que fa és retornar-nos a un món que creiem desaparegut: un món controlat per quatre sapastres sense rostre, uns oligarques que no tenen res a envejar als qui remenaven les cireres abans de la revolució francesa. Potser que fora hora que diguéssim que ja n’hi ha prou, no?

De SACYR i "IMMOBILARI"

 

Parlo amb el meu germà, arquitecte, sobre el tema de Sacyr, i faig que s’esbravi. Déu n’hi do. El resum és fàcil i cito de memòria... “la darrera obra pública que vaig fer va ser fot 10 anys. Ens varem conjurar al despatx per fer-la segons pressupost i entregar-la segons la data acordada. Mai més varem guanyar un concurs, sempre més varem quedar segons”.

El modus operandi de polítics i constructores és el següent: L’administració “vetllant pels interessos dels ciutadans” sempre atorga la licitació al pressupost més baix. Les constructores no tenen arquitectes en plantilla, tenen advocats, que redacten el projecte de manera que qualsevol canvi que faci el contractant comporti un augment del preu de l’obra.

Si tenim en compte que els polítics al capdavant de regidories, conselleries, ministeris i altres departaments, tenen per currículum ex-clu-si-va-ment la seva capacitat d’empassar-se les corrupteles dels capitosts del partit en silenci i ser més llepa que el  paio (o paia) que aspira al mateix càrrec que ells la combinació és explosiva. Pensem que Espanya ha fet ministre a indocumentats com en Corbacho i Catalunya va fer President un analfabet funcional com en Montilla.

Si a la baixa -per ser generosos- preparació dels polítics hi afegim que els quartos de més que es paguen per l’obra “no són seus”, que el nivell d’exigència democràtica dels votants és pràcticament inexistent, tenim el tros ben adobadet perquè els diners ragin sense control. Total... si no en tenim prous augmentem el dèficit públic que no passa res.

Es veritat, cal ser just, de tant en tant un polític pretén vendre cara la seva pell. Aleshores... hala-hop... porta giratòria i cadira a un consell d’administració, un parell de sobres al partit, uns confetis per la comunió del nano, un lloc de treball pel gendre, o ves a saber què. Que tothom té un preu i total... “paga el de atrás”.

Resulta que Wikileaks ja va denunciar l’any 2010 que l’empresa americana que competia amb Sacyr per la reforma del canal de Panamà (quina vergonya! Tot el món mirant les vergonyes de ‘IBEX) va dir que amb el pressupost dels espanyols no hi havia ni pel formigó armat. Va sortir a primera plana de La Vanguàrdia això? Oi que no? O a les planes d’economia d’algun mitjà de comunicació espanyol? Tenim la premsa que ens mereixem, no?

Què s’han cregut aquests panamenys? Ara resulta que volen l’obra al preu pactat per contracte? On s’és vist això!? Pobre Margallo... pobre Marca España! Per acabar-ho d’adobar... el govern espanyol, en comptes de mirar cap un altre banda i reduir-ho a una qüestió privada... S’alça en armes! DEFCON 1 que està en perill un amic d’Immobilari –repasseu el Padrí III-. I salta la ministra Ana Pastor, a la qual us recordo que pagueu el sou per tal que arregli rodalies d’una punyetera vegada, i s’ofereix per arbitrar una solució! Ai... reis i reines que encara ens faran rescatar Sacyr i el seu contracte amb diner públic.

Perquè sigui amb diners o amb dinades, el govern de les Espanyes ja ha comunicat al govern del Panamà (aquests també van anar contra Llei per independitzar-se?) que ajudaran a trobar una solució. Reunió de pastors... ovella morta: prepareu la butxaca.

Aquesta màfia, aquesta màquina de xuclar diners de tots per l’ús privat a canvi d’aeroports sense avions, ciutats de les ciències que cauen a trossos i poliesportius en general ha marcat la política espanyola durant els darrers 30 anys... Potser soc massa optimista... hauria de dir que la han marcada des que hi ha licitacions publiques.

Doncs... apunteu-vos-ho a l’agenda. Quan sentiu algun polític parlar que la independència ens garantirà poder invertir en les infraestructures necessàries pel desenvolupament del país, tingueu sentit crític i pensem-nos-ho bé si allò que volen construir cal, o no cal. Perquè aquests plors tenen raó de ser quan parlem de rodalies o dels desdoblaments dels punts negres de la Nacional II, o fins i tot de la més que necessària ruta alternativa i de franc cap a França. Però hem d’evitar que a la República catalana es reprodueixi aquest desori de desfalcs públics en nom del infraestructuralisme imprescindible. Que ens voldran reproduir aquí el sistema que tanta pasta els ha generat a Madrid.

Penseu-hi si us plau, no ens tornin intentar fer passar bou per bèstia grossa, que sempre hi haurà un polític indocumentat disposat a vendre’s, un pressupost que incomplir i un constructor generós amb els diners robats a tots nosaltres.

   

 

 

 

 

Triarem decidir que decidim decidir per sempre més.

Faig aquest post fent les pertinents bombolles intestinals de l’endemà de la fira, aposentant la pilota entremig de la col i el torró. Després dels excessos toca expiació i reflexió, i abans que busqueu la llufa, avui és dia dels Innocents, us diré que ha nevat al Tibidabo, i així podem encetar els bons propòsits anuals sense buscar-hi cap befa en el que m’agradaria dir-vos avui, vint-i-vuit de desembre de l’any del Senyor de 2013, darrer de la nostra espanyolitat si decidim decidir.

D’aquí quatre dies encetarem el 2014. L’any gran, aquell en el que Catalunya, per fi, pot mirar-se al mirall i prendre una decisió històrica. Serà via consulta, serà via plebiscitàries, què serà, serà? Uot-ebar-uil-bí uil-bí...però uil-bí. Ho tenim a tocar, i en el fons, per una vegada, només dependrà de nosaltres. De la nostra capacitat de posar la pebrotera al damunt de la taula, no defallir, serrar les dents i endavant les atxes.

I ara ajudeu-me a imaginar. Si us plau. D’entrada allunyeu de la ment la Malícia, en Navarro i el “dúo sacapuntas” del Ribera i en Cañas. Com si botiflers i lerrouxistes no hi fossin, com si visquérem en un país en el qual poguéssim per fi mirar al futur amb passió i esperança, en comtes de mirar al passat. Fem un altre esforç i imaginem-nos que els partits d’ara i els polítics d’ara son a casa escrivint memòries interessades d’autobombo i plateret –que no, que no, que en el país que imagino no haurien d’escalfar cadira en el consell d’administració d’un banc o d’una elèctrica-, A caseta, amb una bona pensió i una medalla pels serveis prestats.

Obriu els ulls en direcció al futur de prosperitat i responsabilitat que ens espera. Un país on podrem decidir, i podrem seguir decidint, i equivocant-nos i encertant-la, sols solets. Perquè el dret a decidir que ens discuteixen els espanyols i els traïdors d’aquí casa, no s’acaba el nou de novembre del 14, no s’immola per sempre en una jornada de referèndum, no amics i amigues... el dret a decidir dels catalans naixerà a ulls nostres i de tot Déu si votem que marxem d’Espanya i decidim decidir per sempre més nosaltres.

Que si, que ja ho sabem que hi haurà coses que haurem de pactar quan marxem, i que hi haurà altres assumptes a discutir amb els altres països del nostre entorn. Qüestions referents al comerç internacional, a les garanties i seguretats jurídiques, a la defensa del territori. Però en tot cas, i fins i tot, en aquestes qüestions serem nosaltres qui decidirem sempre més. Amb més o menys encert, com quan hom s’emancipa i va a viure, sol, en parella o en comunitat... s’hauran acabat les excuses, ens haurem de rentar i planxar la roba –ai l’as- però nens, i nenes, si deixem fumar a la sala o no ho decidirem nosaltres. Per bé o per mal.

Us ho podeu imaginar? Fugir d’aquesta presó caïnita de la dreta feixista i preconciliar i de l’esquerra jacobina, ressentida i envejosa. Anar a petar ben lluny d’aquesta patronal de la caspa, la brillantina, i l’oligopoli dels mafiosos i d’aquestes estructures sindicals lampedusianes de dirigents de moral minúscula, dels que esperen la subvenció per anar-se’n de senyores que parlen de tu als homes. Marxar d’aquesta església venjativa i retrògrada, i abandonar als borbons al llot de la seva corrupció, dient-los “apa, siau que els catalans no tenim Rei”.

I poder veure un mundial de futbol sense haver-nos de auto-justificar les filies i fòbies per la selecció nacional? I poder empènyer als agents socials nostres a trobar sortida a la formació professional, als convenis, als sistemes de prevenció contra les reduccions de plantilles, a la revisió del sistema de subvenció a l’atur? En comptes de seguir escoltant les mateixes declaracions demagògiques i tronades cada primer de Maig? No fotem! Us ho imagineu?

Un país on el català fos definitivament una llengua prestigiant del tot i sense discussió? On ens poguérem portar a tribunals i dir-nos el nom del porc a cop de demandes en la llengua del país? Sense passar por de que el jutge t’agafi mania per parlar en català? Ostres! Què maco seria, oi?

I viure en un país on poguéssim parar-nos a pensar si volem o no volem peatges a les autopistes? Perquè es clar que no en volem si no hi ha rutes alternatives! I encara menys si resulta que a la resta de l’estat eren de franc! Però un cop sols? Parlarem entre nosaltres i decidirem el que més ens convingui, què carai! I a qui no li agradi, ja sap, com deia en Capri: “si et fa mal posa-t’hi fulles, fulles de pàmpol, fulles d’escarola... remei català!”

Va... vinga... ho diré... us imagineu viure en un país amb separació de poders? Es possible! En un país que vulgui lluitar contra l'analfabetisme funcional en comptes de contra els nostres mites històrics? Podem fer-ho! I en un país on l’estat no interfereixi en la moral dels ciutadans a cop de lleis de l’avortament com la del Gallardón? Doncs ho tenim a tocar!

Ostres... el dia de Sant Esteve, sentint al Palau de la Música esclatar en una cantada del Cant de la Senyera que devia de fer bellugar els ossos del poeta Maragall dins de la tomba, de pura joia... hi pensava en aquest post. Mireu que m’estimo Els segadors com a himne, però és que ni tant sols ens caldrà cantar sobre el nostre desori i el nostre desig de venjança contra Espanya, contra els Reis i els seus Ministres que ens han fet la vida impossible durant 300 anys!

Podrem cantar himnes com el Cant de la Senyera, que ens fan mirar enlaire, que creixen amunt al grat de l’aire, i que ens assenyalen el camí del nostre futur com a poble sense tenir en compte el que pensin, el que diguin ni el que facin els demés.  L’any que ve els catalans decidirem, i per fi podrem triar decidir que decidirem nosaltres, per sempre més, amb esperança, llum als ulls i força al braç! D'aquí menys d'un any... triarem decidir que decidim decidir per sempre més.

Joyeaux Noël!

Vaig veure la peli de rasquis, i ara no puc deixar de veure-la pels volts de Nadal. La nit del 24 de desembre de 1914 les tropes alemanyes i aliades varen confraternitzar a les trinxeres, després d’haver estat matant-se durant mesos els uns als altres. No és ficció. Ho vaig poder llegir en petites notícies publicades als exemplars originals de la Ilustration Française que custodio per la següent generació de Savalls.

Els homes que es van veure avocats a lluitar a la primera guerra mundial venien d’un món que va desaparèixer enfonsat al llot del Marne, el Somme i Verdún. Molts d’ells tenien pocs estudis, provenien del camp o de les fàbriques i mines d’arreu d’Europa, gent senzilla que somniava un món millor per als seus fills, que no coneixien la tele, que lluitaven sota el paraigües de la solidaritat de classe barrejat de fidelitat a la família, al poble. Altres havien rebut una bona educació, encara bastien la vida sota valors desapareguts com l’honor, la cavallerositat, el fair-play, i el patriotisme. La industrialització de la guerra i les metralladores els varen convertir en carn de canó, i mai més ben dit.

L’any que ve farà 300 anys de la caiguda de Barcelona i la pèrdua de les nostres constitucions, i també en farà 100 de la desaparició de la innocència al món occidental, d’aquella ànsia pel progrés que anava a crear una millor societat. Al romanticisme el va substituir definitivament el miserable individualisme del consum alienant. Tolkien va anar a la guerra amb els seus amics i en va ser l’únic supervivent, i la desesperació per aquell món perdut el podem trobar en els seus escrits, quan lloa la vida dels hobbits i renega de la industrialització personificada per un Saruman que arriba a pervertir la natura de tal manera que fins i tot s’atreveix amb la manipulació genètica.

Dins d’aquell desori que va ser la guerra de trinxeres, en un darrer esclat d’innocència les tropes contendents es varen aplegar a l’entorn d’arbres de Nadal la nit del 24 de desembre. La resposta dels comandaments va ser desfer les unitats implicades, repartir-los a noves unitats i canviar de destí els qui van protagonitzar aquells fets. Això ho van fer tant els alemanys com els britànics i francesos, que la maldat no és patrimoni de cap nació en concret.

Per la història en va quedar el Cant dels confraternitzats, la cançó que es va tornar un himne entre les tropes que havien fet amistat espontàniament, que diu així en la seva versió original anglesa:

"I hear the mountain birds
The sound of rivers singing A song I've often heard
It flows through me now
So clear and so loud
I stand where I am
And forever I'm dreaming of home
I feel so alone, I'm dreaming of home
It's carried in the air
The breeze of early morning
I see the land so fair
My heart opens wide
There's sadness inside
I stand where I am
And forever I'm dreaming of home
I feel so alone, I'm dreaming of home

This is no foreign sky
I see no foreign light
But far away am I
From some peaceful land
I'm longing to stand
A hand in my hand
...forever I'm dreaming of home
I feel so alone, I'm dreaming of home"

 

Si podeu veure “Joyeaux Noel” aquestes festes, us ho recomano. I que tingueu un Bon Nadal, i recordeu que l’any que ve se’ns ha girat feina a tots els d’infanteria.

Llei anti15M? Jo comunico

Ja sé que encara sóc un súbdit espanyol, vosaltres també, però el meu trencament emocional amb Espanya és tant supercalifragilístic que el mal que ve d’Almansa sembla que ja no m’alcança.

Dic això, perquè per poc que hom remeni les xarxes, posi la tele o escolti als tertulians s’adonarà que el país veí ha iniciat el descens als inferns de la pre-democràcia. Roda el món i torna al 19-N.

Si us plau, no em poseu cara de “això ja li he sentit al Savalls”, no penso tornar a fer el tour turístic pels jutjats que no condemnen corruptes, ni per la constitució i la seva democràcia de fireta. No. Espanya no té remei, prou que ho sabem tots.

Avui no vull parlar del nyap institucional fill de la transició. Avui el meu pensament va dirigit als espanyols que callen i atorguen. Tota aquella gent que van callar amb la llei de partits, amb la doctrina Parot, amb les recollides de signatures en contra de l’Estatut. Penso en aquells bons veïns que ens veuen com una mena de perseguidors dels castellano-parlants, els qui remouen el terme xarnego-panxa-content pel facebook, els qui ens han deixats sols davant les ofensives contra el català tant de tiris com de troians.

És un recordatori amb un somriure a la boca. Un moment per a reflexionar sobre el silenci dels amics compatriotes per la Roja, que miraven les musaranyes quan aquí érem al carrer protestant front la injustícia de la sentència del Constitucional. Aquells que no van moure un dit, ni un post als seus blogs, ni una trista carta als diaris preguntant com podia ser que un Tribunal esmenés la voluntat popular expressada en referèndum. Perquè van callar com a putes, oi?

Els que malgrat ser del PP es consideren demòcrates i europeus –pobrets-, els que pensen que comprant El País es legitimen com a defensors de l’esquerra, fins i tot els anti-sistema rollo pelut i quinze-eme. Si, si... fins i tot els anarco-internacionalistes antifrontera, coneguts arreu del món per la seva solidaritat amb Palestina i el seu menyspreu pel catalanisme. Tots i totes, en un paquet els poso, amb un llacet que on hi resa “de parte de tus amigos catalanes”, me’ls miro i penso: “això us passa per burros, consti que nosaltres us varem avisar”.

Sembla que aquest divendres, la nena de l’exorcista Rajoy –la Soraya, vaja- ens avançarà a la població en general, i als catalans en particular, una nova llei de seguretat ciutadana que té pinta d’enyorar els anys 70, el gris als uniformes i les tocineres marca Ebro. Que si mires malament un polític del PP et podran caure 20 anys a galeres; si et cagues amb un socialista amb escó a perpetuïtat et tallaran el presseguer en un auto de fe a la Plaza del Café con leche; que si et queixes quan et desnonin hauràs de fer-te càrrec de les hipoteques dels policies que t’han rebentat la porta, per ser violent i un element constitucionalment perillós. Multes de 30.000 de 600.000 euros si la manifa no la convoca en Rouco Varela, que és el veritable àrbitre del que és políticament correcte de dir al carrer.

I si et queixes o els portes als tribunals, ja saps... tururut, que estan col·lapsats tapant les vergonyes de la família real i no tenen temps per tu. Ah! I no se’t acudeixi anar a tribunals internacionals... que a la pipe-line de càrregues de profunditat contra la democràcia, el govern prepara un altra llei –quina mania amb l’Imperio de la Ley, ja sembla el Imperio hacia Dios- que farà les sentències espanyoles inalterables per tribunals estrangers! I no és conya! Ells sempre tant oberts al món!

Votar? Per quins set sous? Si resulta que tries un President de la Generalitat i te’l volen fotre a la presó si intenta complir el seu programa electoral! Que les més mínimes condicions objectives perquè Espanya sigui considerada una democràcia efectiva saltaran pels aires més aviat que tard. I allà és quedaran tots aquests mals amics, mals companys de viatge que coneixem genèricament com “espanyols”. I us dic el què? Doncs que a mi, al cul me les fotin bullides! Que no penso moure un dit per lluitar contra el que els caurà a sobre, que a mi no m’afecta! Rebota, rebota i explota! Que els catalans que ja hem fet el salt quàntic de negar la major estem convençuts que això ja no va amb nosaltres. Perquè malgrat que els nostres partits no estan a l’alçada nosaltres ho estarem, i fotrem el camp pel civil o per lo criminal, que això d’Espanya fotia mala pinta, però la-que-se-avesina serà per llogar-hi cadires.

No compteu amb que m’hi quedi a veure-ho de prop. I molt menys amb que intenti ajudar-los en la revolta. No hi tinc lligams amb ells i resulta que tinc pressa per perdre’ls de vista. Es el que té haver-nos abandonat a la nostra sort, i a sobre fer-nos conyeta i tractar-nos d’imbècils, de insolidaris i de nazis. Ja s’ho faran! Llei anti15M? Jo comunico.

 

 

 

 

Acabarem per haver de passar-vos per sobre...

Els compositors del ritme de la burundanga, els qui determinen del que hem de parlar per seguir endormiscats, han dissenyat per aquest matí de diumenge dos espectacles d’allò més tronats per repetits.

El Mariscal General dels unionistes, en Duran Lleida, rebla el clau de la seva deslleialtat nacional des de les planes de El Periódico, diu allò de que ho estem fent fatal i que el procés acabarà malament –sobretot per culpa dels catalans, es clar-.

I a l’altre banda de la botiflerié, al carrer Nicaragua, el PSC reprodueix l’argument i cant de l’obra de la seva pretesa dualitat, aparell i díscols, cinturó immigrant i catalanisme popular, bé... un nou capítol del particular Cuéntame dels sociates que pot acabar, o no, en escissió –pela a què no- o en una declaració de consens per xutar la pilota de la sobirania catalana uns quants mesos, o anys, mes enllà. I a esperar que els corrents electorals hispans canviïn, que si el PSOE va ser capaç de fer Ministre de Treball a un analfabet funcional com en Corbacho, encara hi ha esperances per illetrats com en Balmón.

I d’aquestes bestieses és del que volen que parlem, i no penso. És des d’aquest desori polític rollo marmota de Punxsutawney que us vull cridar l’atenció sobre un altre aspecte del que està passant que si que ens pot canviar la vida: les properes eleccions al Parlament Europeu.

Fins ara, tot això d’Europa i les seves institucions havia set com un gran cementiri d’elefants de la política local. Un club exclusiu per a representants dels governs estatals triats a dit, que emetia directives que els països es passaven per l’entrecuix, el primer de tot la pròpia Alemanya, sobretot l’Espanya del PP i del PSOE que té el record d’incompliment de normatives europees i aquí no passava res. Fins que l’economia del deute i la barra lliure va petar pels aires, i ara la cosa va de veres, i el Banc Europeu pot fer caure economies, governs i –ai las- carreres polítiques personals!

La Unió Europea cada dia tindrà més importància en la nostra vida diària, en la redistribució de recursos, en l’impuls del es economies dels països. Es possible que el soroll complicat i burocràtic que se’n desprèn de les notícies que venen de les seves institucions ens facin pensar que no te a veure amb nosaltres tot allò... però us ben asseguro que si els lobbies han abandonat les capitals dels estats membres per instal·lar-se a Brussel·les no és pel clima de Flandes.

A dia d’avui és molt més rellevant influir en el poder europeu que en l’espanyol . El favoritisme de llotja de Bernabeu ja només és important per la caspa tronada, pelse walking deads com l’editor amb ànsies de Hearst, que podria obtenir un altre cadena de televisió a cop de pagar favors en forma de bestreta pels drets d’unes altres memòries inútils del polític de torn, que ningú no llegirà. Potser a canvi de fer servir la porta giratòria entre política i consell d’administració, encara caurà algun altre privatització a preu de saldo, una prebenda, un altre decret que permeti un altre augment de tarifes d’algun servei bàsic que la població no pugui evitar de consumir... Però estem vivint les escorrialles d’aquest modus operandi. La casta madrilenya que repartia favors serà esclafada pels buròcrates europeus i els seus negocis particulars, xof. I jo que me’n alegro.

El proper mes de maig hi ha eleccions europees. Si, si... aquelles que ens saltem i no anem a votar, com si això de votar ho haguéssim pogut fer sempre els catalans! Son eleccions on el programa electoral es el de menys –bé, com sempre, no?- i qui va a votar ho fa en clau “d’enviar un missatge”. Si o no? Es el dia que els qui encara ens creiem que la democràcia serveix d’alguna cosa “enviem recadets als polítics”... com quan 40.000 catalans vam anar a votar Herri Batasuna per tocar la pera i va passar el que va passar. Doncs aquestes que venen son importantíssimes.

Europa es redefinirà com a ens supranacional els propers anys, les institucions de Brussel·les hauran d’obrir-se a la democràcia directe tant si com no, els països més rics i –val a dir- més gelosos dels seus sistemes democràtics de govern –com Holanda o el Regne Unit- defensaran el poder dels estats nació pel davant del de la Unió, en un combat que s’albira èpic, històric... Mentre que la ultradreta intentarà l’assalt a la legitimitat del poder, que a casa de cadascú d’ells ho tenen pelut i aniran juntets a Europa a toca’ns la pebrotera al crit de “mejor unidos”.

Un diputat europeu costa a l’entorn de 250.000 vots. Normalment, a “la circunscripción indivisible de la nación más vieja de Europa” –ja sabeu de qui parlo-, s’emeten uns 22 milions de vots (un 60% de participació) per tal de triar 54 diputats... El PP i el PSOE, amb el vot del 24% del cens cadascú (el 40% del vot emès) s’enduen més del 40% dels diputats europeus (entre 22 i 25 per barba), mentre que tota xavalla de vots dividits s’endú la torna en forma de set diputadets, com si fossin els nans de Blancaneus per molt que alguns hagin fet la feina de els Siete Magníficos. Perquè d’això és del que va aquest post: Amb l’excel·lent feina que han fet els eurodiputats Tremosa, Junqueras i Romeva... els partits catalans no seran capaços de fer una candidatura conjunta? Què ens diran? Què ara no toca? I quan collons tocarà?

Unió vol anar amb el PNB que no s’ajunta amb ERC ni en coma etílic, i ERC vol anar amb Bildu que son amics de no se qui, i ICV no  pot girar l’esquena al seu projecte socialment ibèric, i... i... i... Aquesta colla de sapastres i sapastresses (ho sento... no ho he pogut evitar) creieu que ens portaran fins al reconeixement de la sobirania catalana? Si no son capaços de posar-se d’acord en fer una candidatura a les europees quan podrien fer saltar pels aires l’establishment electoral espanyol! Que no saben sumar? Que no veuen que amb una llista unitària i amb una mobilització electoral que fes anar a votar aquest 80% en favor de la consulta traurien vora 4 milions de vots i ho podrien detonar tot? O es que no volen?

Mireu... cada cop soc més del parer de la frase que cada cop sento més vegades als bars, a la feina, als dinars familiars... “el poble, nosaltres, els hi passarem per sobre” . Mai no ho havia cregut possible... però si els partits catalans segueixen jugant a la Puta i la Ramoneta, a les preguntes inclusives, a les respostes en arbre, a la recerca del sumatori del consens, i a les unanimitats impossibles mentre hi hagi cadires i escons europeus a repartir... potser si... potser si que al final... acabarem per haver de passar-vos per sobre.

Salvador (Puig Antich), la peli i jo

Ahir a la nit vaig veure Salvador (Puig Antich). No l’havia vist al cinema, ni quan la varen passar abans per la tele, ni a Internet fent de piratilla, que aquestes coses jo no les faig.

Em vaig quedar de pasta de moniato davant del retrat d’aquella por que empastifava la vida de tots els qui varem viure l’agonia del règim feixista. Quan van matar en Puig Antich jo era a punt de fer tretze anys, i el món era en blanc i negre i el carrer estava ple de grisos. Massa petit per posar-me medalles de legitimitat democràtica, com fa tothom, i massa gran per no adonar-me de la por dins els ulls dels uns i els altres.

La peli del Huerga –a qui no conec personalment, malgrat compartir FB- em va transportar al bell mig d’aquella angoixa irracional del tardo-franquisme. Més enllà de la figura ingènua, abrandada, incompresa, fora del procés, vola coloms i de lectura política mal païda, que representa tant el MIL com el propi Salvador, la solitud de la família davant l’inevitable desenllaç de la fugida endavant del protagonista fa mal.

Ni heroi, ni màrtir, arraconat a la cel·la esperant sentencia i condemna, mentre que la oposició democràtica –la que acabaria per fer la transició i pactar amb el règim que matava a garrot en Salvador per pura venjança- no el va acabar de posar mai en el seu imaginari reivindicatiu. Només de rebot en Salvador va tenir un paper d’estrella convidada quan varem sortir al carrer en nom de la Llibertat d’Expressió la primavera del 77. En Boadella, i els seus Joglars, a l’obra de teatre La Torna, es colpia el pit per la mort simultània de Heinz Chez un delinqüent comú mort pel franquisme el mateix dia que Puig Antich per tal de diluir el caràcter polític de l’execució d’en Salvador. Ara que hi penso, te collons haver corregut davant dels grisos per demanar la llibertat d’aquell miserable.

Els patricis de la transició, els pares del règim Juan Carlista –aquest gran demòcrata campechano que mirava cap un altre banda quan s’aplicava el concepte de legalitat, aquest que tant agrada als unionistes- no varen moure un dit per en Salvador, ho van fer amb l'afusellament d'en Txiki l’any següent. Varen treure l'orella del fang de la irrellevància quan ja tenien clar que el règim s’apagava amb la vida del dictador, i que no el sobreviuria. Aleshores Franco ja havia passat la premonitòria flebitis que inaugurava el camí cap una mort llarga, una degeneració física feta a poc a poc, de decrepitud humiliant però –ai las- mai prou dolorosa en proporció al verí en forma de por i a les morts d’uns i d’altres que ens va deixar a tots com a llegat col·lectiu.

Salvador és una pel·lícula que als anys setanta, a l’escola, ens haguessin portat a veure els profes peluts que lluitaven per inculcar-nos la democràcia a cop de peli d’art i assaig francesa, polonesa o italiana. Aquells cine-forums que esdevenien un espai de revolta i conscienciació, Costa-Gravas, Wayda i Pontecorvo! Santíssima Trinitat!. Malgrat el desprestigi que suposa ara haver estat un “progre”, gràcies al regalet en forma de degeneració moral de les esquerres un cop van tocar cuixa de poder als anys 80. Malgrat l’oblit forçat de la cagalera col·lectiva que ara tapen amb un relat de flors i violes constitucionalistes, amb falsos esperits de concòrdia, els mateixos que cremaven llibreries i omplien les parets de Sant Gervasi amb el missatge “zona nacional”. Malgrat nosaltres mateixos, que hem deixat créixer aquesta democràcia del pacte de la por fins esdevenir el monstre de democràcia de fireta que és ara. Malgrat tot seguim vius, i el Manuel Huerga ahir m’ho va fer recordar. Potser encara som a temps de recordar el que va passar i posar-nos drets d’una punyetera vegada.