Mystic River

Les reunions d’amics que fa temps que no es veuen sempre em semblen dignes de pel·lícula francesa –Les petits mouchoirs-, o britànica –Peter’s friends-. Quan aquestes es produeixen al voltant de la catalanitat pota negra de la sociovergència remenadora de cireres, no puc evitar recordar altres lliçons de lleialtat i amistat més dures com Mystic River.

Just abans que la sentència de l’Estatut ho engegués tot a can Pistraus. Un parell de mesos abans de sortir per primer cop emprenyats al carrer a protestar, i de descobrir que som legió, vaig fer un post lànguid i nostàlgic que duia per títol Plany polític generacional. Aquests dies m’he retrobat amb aquells nens i nenes de l’escola. El nostre arròs polític no s’ha covat, hi he trobat empenta, impaciència i voluntat de posar-se el país a la gepa. Potser als cinquanta anys no estem per heroïcitats futbolístiques, però estem en el millor moment de la vida per jugar el partit de la dignitat nacional, i per guanyar-lo.

Des del primer dia que em vaig tornar a posar a repartir pamflets –ho explico també aquí al bloc, poc després del Plany-, el que més m’he trobat a les reunions i conspiracions on em conviden és a mi mateix, als meus amics d’infantesa, als destronats reietons del miracle democràtic espanyol, aquells als qui ens van vendre la putrefacció política catalana com un oasi de tolerància i al borbó com un amic. La classe mitjana catalana que es pensava qui sap què per haver fet unes vacances al Carib i donar estudis a les criatures, ha despertat del somni de la fraternitat ibèrica i s’ha trobat amb la llengua amenaçada de mort, la jubilació en orris, els fills a l’atur, i la política catalana en mans dels Corleone. I els té ben plens.

El fet que jo m’hagi desdoblat en Savalls i alimenti aquest bloc per apaivagar la  necessitat de fer el bocabrut, al final de les canyes, a l’hora del cafè, els va empènyer a demanar-me l’opinió sobre el que passarà amb tot això de la consulta i la independència. I la veritat és que no ho sé, que no ho sabem, però que aquest tren no hi ha Duran que ho pari, sobretot veient que tots els presents no estàvem disposats a soterrar la destral de guerra. Perquè tenim clar que Espanya va a per nosaltres.

El sentiment compartit es que si els veïns de l’altiplà volien que baixéssim del burro l’han vessada per un parell de generacions més, com a mínim. Als nostres fills no els faran el que ens han fet a nosaltres, no els tindran estabornits amb els mirallets de colors de l’autonomia, com si fóssim indis de La Trinca. Al feixisme del PP i al lerrouxisme del PSOE se’ls veu la tramoia, el rei va despullat i segons quines llaminadures cuinades als despatxos de la Vanguardia ja no colen, que se us ha vist el plumero, caps de suro! Serem independents, segur, el que no podem saber és quan ni com, però que nosaltres i l’enemic ho tenim coll avall és indiscutible.

I de mentres? –vaig proposar-. No hi havia temps per anar al fons de la qüestió, però mentre duri el procés aquest de futur canviant i cortines de fum, hi ha coses que se’ns han estat revelades i que podem canviar nosaltres, la generació estafada:

Si els qui ens representen políticament estan fins el coll de corrupció, de favors per pagar i de silencis miserables... cal que els passem per sobre i que ho denunciem si en tenim detalls i coneixença.

Si constatem que Foment, el Puente Aéreo, i la resta de golfos apandadores treballen en contra del futur dels nostres fills –que d’això va la independència, collons!- tenim dues solucions: o ho petem des de dins, o reforcem altres organitzacions de la societat civil que les esclafin com a cucs que son.

Si sabem que El Periódico y la Vanguardia són el què són, i representen la traïdoria més execrable que es pugui perpetrar en lletra impresa, què estem esperant a explicar-ho? a dir-ho cada dia a l’hora del cafè al bar? a denigra’ls cada cop que se’ns presenti la més mínima oportunitat? Que de compra’ls ja no vull ni que se us passi pel cap, al CNI ni aigua.

Només cal mirar el que ens envolta per veure la infinitat de possibilitats de viure la nostra revolta particular i col·lectiva en plenitud. Cal militar. Cal estar mobilitzat cada dia en defensa de la dignitat nacional. I, si, ho sento, cal posar-hi quartos quan es pot, i si m’apureu quan no es pot també. Perquè ja no és moment del “correm i aneu-hi”, que el país nou de trinca que tots volem, si no el fem nosaltres, ens el faran “ja-sabeu-qui”, els de sempre, els de Mystic River, els Corleone.

Demano perdó a les dones

Què, capullos? Avui toca fer poti-poti a les nenes? Pobretes? A compartir posts cursis o reivindicatius de color lila i explicar anècdotes de lo respectuosos que som en les nostres vides particulars amb les dones? Quanta hipocresia... Mare de Déu Senyor!

Jo he fet un silenci de ràdio volgut de tres dies. Des que va sortir la contundent enquesta sobre “penetracions violentes no consentides” (que és el que es preguntava a la enquesta) dins l’àmbit de la Unió Europea. Quanta misèria humana, quin silenci més feixuc, d’aquells de quan es produeix una execució en una presó franquista i la gent segueix anant a comprar el tortell de nata, que és diumenge.

Soc dels qui diu que les dones son animals diferents dels homes. I això em suposa molts problemes dins l’àmbit de discussió del que es considera políticament correcte. Jo considero que és fantàstic que siguin bitxos distints dels homes, perquè entre els dos ho podem fer tot.

Però una cosa es que a les noies adolescents no els agradi jugar wargames –poseu-vos com us poseu... incomprensiblement no en tenen el més mínim interès- i l’altre es tenir-les esclafades al món laboral, en els àmbits de decisió dels consells d’administració, i seguir mirant-se amb pinces els currículums de les que estan en edat fèrtil.

No contents amb això, els homes  a sobre ens dona per violar-les! Ostres, tu! Es que les estadístiques parles de entre un 25 i un 35 per cent de dones que han patit alguna vegada el sexe per imposició física. I penseu que hi ha un bon grapat de supervivents de la segona guerra mundial que ja fan malves, que la cosa podria ser molt i molt pitjor.

Ara que ja he mostrat la meva indignació amb aquesta llei de la selva de dormitoris, despatxos i discoteques, m’agradaria cridar una cosa: “Com és possible que surti aquesta enquesta i no parem màquines i ens asseiem tots a buscar solucions de debò!!!”. No heu sentit el silenci que s’ha produït després de la publicació d’aquesta vergonya cultural i social? Quin fàstic. Es intolerable, del tot.

I la cosa es pitjor! Els periodistes i les periodistes –sigh- tant els uns com els altres, es van posar en DEFCON 1 perquè en comptes de sortir retratades les societats meridionals i catòliques, la foto del mascle amb cervell en forma de polla resulta que era escandinava, britànica, germànica, gabatxa... l’essència del protestantisme, de la raó, de la democràcia i els drets individuals sortia tacada –de llarg- per sobre dels tios aquells baixets i amb bigoti que es passen el dia amenaçant amb inseminar tot allò que camini i no porti un presseguer penjant.

De la única cosa que s’ha parlat des que va sortir la colpidora merda del fang més ignominiós de l’abús del més fort, ha estat de les justificacions per salvar la vergonya dels paios del Nord d’Europa. Això es veu que era important, el fet que el 33% de les nostres amigues, filles, netes, mares, amants, dones, ex-dones, companyes de feina, joves o sogres puguin ser objecte d’aquest tracte brutal que suposa el “deixa’t o et faré mal” no ha despertat l’atenció de la població europea més enllà de quantes? Deu? Dotze? Hores.

Hi ha solució? Jo no ho se. Hi ha actuacions legals que considero urgents per posar en valor la dona com un igual. Una d’evident es equiparar la durada del permís de paternitat al de maternitat. Però jo no parlo d’això. Parlo de que fer amb aquesta situació de violència consentida. Tinc grans dubtes... el primer és si la castració hauria de ser química o en viu a la plaça pública. Un altre dubte es què fer amb els acudits masclistes? Com diu John Cleese es pot riure de tot però no amb tothom... i qualsevol persona pot distingir l’acudit de l’atac, la broma de la denigració... Els acudits “amb pinces” i en cercles intel·ligents, si us plau. Perquè la bèstia es per aquí fora i en s ronda a tots.

Voleu un exemple de comportament impresentable i brutal? Recordo un dinar a València. El recordo com si fos ahir. Jo era un pollastre de 23 anys i dinàvem l’amo de una marca de texans –tenia vora 30 anys-, la seva directora de publicitat, el seu director comercial, el meu director general i jo. En un moment determinat, el meu cap va preguntar educadament per la xicota del mascle dominant, del capo. I aquest, entre les riotes del seu comercial i la seva publicitària va respondre que se l’havia tret de sobre per molt que recordés amb nostàlgia les mamades que li havia fet de sota la taula estant, en aquell mateix restaurant de luxe a la valenciana, d’estovalles fins a terra, i cambrers que no feien preguntes. Quasi vomito allà mateix, i no és conya. El que us deia, química o en viu? I els que li reien la gràcia?

Ja que no ho fa ningú vull demanar perdó a totes les dones que em llegeixin, i a les que no també. Es fotut, perquè els paios que no se’ns acudiria mai violentar una dona fora l’àmbit del joc consentit –que es veu que hi ha gent que li va aquest rollo- som els qui acabem rebent la justa i indiscriminada fúria femenina que ens acaba fotent a tots al mateix sac. Poder teniu raó i nosaltres no fem prou per a controlar els descerebrats que us fan mal, que se us en foten a la cara i a l’esquena, que us contracten per menys pasta i us assetgen a la feina i a casa, encara que curiosament –i dit sense ànim d’ofendre a ningú- resulta que aquests impresentables son, trist i cert, els que més han lligat, de sempre.

Morir als 50 anys

Morir als 50 anys és una putada de les grosses. Fer-ho de sobte, sense avisar, als vius ens obra la porta als més baixos instints de supervivència, el desig de no patir, perquè encara que en el fons som tots morts des que naixem, no ens fa tanta por morir com patir mentre ets conscient que estàs morint. Però això es irrellevant quan veus que un dels teus ens deixa abans d’hora, massa d’hora.

Quan érem petits sempre ens estoraven les famílies dels amics que creixien sense un pare. “Es que el seu pare és mort”. Era un drama que flotava en l’ambient. En Javi no ha deixat fills per acompanyar, cert, fora pitjor, però deixa amics i amigues –i desconec si deixa xicota-. Deixa però als germans al Santi i a la Paulina, i uns pares que a ben segur no se’n deuen avenir. A El Senyor dels Anells, ja ho diu Theoden: “cap pare hauria d’haver d’enterrar al seu fill”. Es quelcom que va contra la naturalesa de les coses, un fantasma que em va perseguir molt de temps quan el meu fill Bernat, jove i indefens, es recuperava d’un ensurt que podia haver esdevingut fatal.

No voldria atiar les pors que ens venen de l’estadística de la parca, que ja va posar els seus ulls sobre el grup B del Thau, la classe, fa molts anys en forma de SIDA, i en fa uns pocs en forma de càncer en la Dervila, aquella noieta irlandesa de la que es va enamorar com un boig el Cesc i que era un sol de dona. El cert es que les bales cada cop passaran més a tocar dels Isards i que l’últim que quedi dempeus dirà amb tristor –com li vaig sentir dir al meu oncle als 90 anys- “jo ja vull marxar, son tots morts, no conec a ningú... que difícil és això de morir-se”.

“S’ha mort el Javi”. M’ho va dir l’Eugeni per telèfon. No és la primera ni la darrera vegada que em deixa de sobte algun dels meus i segueixo admirant-me de com els vius mantenim en vida als qui marxen a cops de records que no esborrarem mai, ni nosaltres ni el senyor Alzeimer, perquè si hi ha alguna cosa a la qual no podem renunciar és al que érem quan érem petits, ni a aquelles amistats viscerals, animals, de grup de salvatges innocents de pati d’escola  que no per no ser exercitades deixaven de ser reals tot i la distància, tot i ser conscients de no aprofitar-les prou, l’amistat incontestable, la “fides als kinsmen” ens resulta emocionalment indestructible.

El Javi era un bon jan. No puc recordar haver tingut mai un mal pensament del qual en fos l’epicentre. I no us penseu que no soc un paranoic patològic i un escèptic descastat, que ja sabeu que no soc fàcil. Per mi en Javi era Premià de Dalt –com molava un amic que visqués tot l’any a un poble d’estiueig, oi?-, era el jugar a futbol fins a no veure la pilota perquè era fosc, era el defensa en qui confiaves la virginitat del marcador en contra –no exagerem, el Javi es movia molt bé, quasi com els defenses de l’Ajax, amb elegància, però no era en Migueli que diguem-.

Sempre que me’l trobava per Barcelona el veia impecablement vestit, dins el seu món de gent poderosa i que “sempre sabien alguna cosa que tu no”, atent, simpàtic de collons de bon humor, i sempre, sempre, sempre acabàvem amb allò del: “ens hauríem de veure”, o “a ver si nos vemos”, perquè curiosament el castellà mai no va acabar d’abandonar les converses entre dos nacionalistes catalans, que el genocidi cultural ens va passar ben a prop.

Adéu Javi, sento allò que tu saps... però ja et vaig explicar que era impossible. Cada cop que pensi en la meva infantesa, i ho faig sovint, ara hi haurà una mica més de melancolia, tu entrena a fer de defensa, collons! Que d’aquí un temps serem tots junts allà jugant a futbol i els hem de passar per sobre als del A.

No prendràs el nom del liberalisme en va

En faré una reflexió calmada...

Però qui collons es pensa aquesta gentalla que son? Com poden limitar la pasta que a mi em surti de la pebrotera invertir en micro-mecenatge? que es que pensen limitar la pasta que un ciutadà pugui invertir a l'IBEX? A que no?

Hi ha alguns tòtems que de repetits, la gent ha acabat per agafar-los com a lleis universals. El primer de tots es que "el diner es covard". Oi que tothom ho creu això? Doncs no es veritat. El "diner vell" es covard, en canvi el "diner nou" per força ha de ser valent si vol tenir una oportunitat contra el status quo.

Espanya, i la Espanyeta que és la Catalunya dels Duran i el Puente Aéreo, de Foment i can Godó, basa la seva economia en una elit que a cop d'heretar societats patrimonials, o a cop de gestionar per l'ús privat companyies rendibles que abans eren púbiques (de tots els ciutadans), gestionen el "diner vell". Jugadors d'avantatge fan que el sistema es financi només -si, si, he dit només- mitjançant la banca. I a poder ser la gran banca, que ara aniran a follar-se les cooperatives de crèdit (que NO han provocat la crisi i son rendibles) amb l'excusa que son massa petites per sobreviure en un entorn globalitzat.

Així doncs a l'Espanyeta catalana i a la Unagrandeylibre, més del 95% del finançament empresarial passa per la gran banca espanyola. I dic "gran" per la mida dels pebrots que gasten i per la dimensió de la estafa del totxo -privat quan rendia públic quan no val res- i de les preferents. I, encara que no us ho expliquin, a la resta del món això no passa.

A França, un cop a la vida pots demanar un crèdit personal amb l'aval de l'estat -sempre que no tinguis antecedents delictius o similars- de 60.000 euros per obrir un negoci. A tornar, es clar. També pots crear un grup de persones que posen cèntims de manera regular en un pot i que per rigorós torn agafen la totalitat del que es posa aquell mes, sense interessos. Això darrer a Espanya no és legal, perquè l'estat no ha trobat forma d'arreplegar pasta per engruixir la quantitat que malversa any darrera any.

Com volíeu que els polítics espanyols deixessin caure l banca? Van anar a demanar en nom vostre -i meu- la pasta als europeus, que ja pagaríem entre tots la factura. I aquí segueixen ells donant lliçons des dels faristols de parlaments i congressos de diputats.

Internet ens fa lliures quan s'utilitza bé. I el micro-mecenatge dels Verkami i companyia obrien un porta a les iniciatives que mai serien finançades per la banca espanyola. Senzillament perquè els bancs d'aquí estan programats per deixar-te un paraigües quan fa sol i treure-te'l quan plou. Només donen quartos als rics per fer-se més rics. No importa el talent, el projecte, la inspiració... només vals si "tens possibles". Ara, aquesta colla de polítics intervencionistes, totalitaris, i de ferum feixista en lo ideològic i pel que es veu també en l'àmbit econòmic, estan disposats a capar la possibilitat de trobar pasta per projectes mitjançant petites donacions.

Bàsicament el seu pla és limitar la quantitat a demanar a 1.000.000 d'euros i a prohibir invertir més de 3.000 en un mateix projecte i 6.000 en la suma total de projectes finançats per una persona l'any. D'aquesta manera eviten que es puguin finançar coses grosses fora del sistema d'aprovació que ells mateixos controlen, per exemple una macro-consulta democràtica que requerís 2M d'euros o una pel·lícula sobre els GAL. Per a dir dues coses a l'atzar.

Això es greu... Però que em limitin els diners que jo vull invertir en micro-mecenatge a 6.000 euros? Els meus diners els perdo en el que em roti, on se és vist això? Al proper que els torni a anomenar "liberals" el penjaré del pal major! Que si Adam Smith aixequés el cap de la tomba fora precisament el que ell faria amb tota aquesta gentalla del PP que utilitzen el bon nom del liberalisme en va, només per seguir fent més rics als rics i impedir que nosaltres -l'escòria del món- ens en podem sortir i aixecar negocis de zero.

Un grapat de fatxes. Tal qual. Pobre Adam Smith...

Empresaris per la Independència II

La polseguera al voltant dels empresaris i el procés català inunda els mitjans de comunicació. Ha parlat amb els Empresaris per la Independència i us faré cinc cèntims del que m’han explicat.

Segons aquesta organització, no hi ha cap criteri racional pel qual un empresari amb seu a Catalunya pugui considerar que la independència sigui dolenta per l’economia catalana i per les seves empreses. La secessió dins d’un procés de negociació amb Espanya i Europa, allunyada de criteris nacionalistes i definit en favor de la integració europea, portaria beneficis evidents per Catalunya, i probablement per Espanya.

El problema polític i econòmic seria el de independència traumàtica, una reacció dels partits espanyols i de les institucions de poder que en depenen que provoqués la expulsió de Catalunya de la Unió Europea, que multipliqués la sensació d’inseguretat jurídica de les empreses catalanes o estrangeres amb seu al Principat, aixequés fronteres a la lliure circulació de persones i bens, i que posés en risc la devolució del deute públic espanyol –i català- als seus creditors internacionals.

Per tant, segons els ExI, el problema no rau en la independència de Catalunya, sinó en la reacció antieconòmica, perillosa, i nacionalista espanyola. Cal doncs definir quin és el problema, per tal de trobar-hi una solució, i el problema és que les elits espanyoles –d’aquí i d’allà- no estan disposades a canviar les regles del joc, encara que això signifiqui passar per sobre de la voluntat popular.

Des del món de la política i dels mitjans, es segueix insistint a donar veu a una minoria de representants del món econòmic que viuen d’aquest estatus quo actual. Resulta evident i humà que Rosell i Gay de Montanyà es manifestin contraris al procés, no ho és tant que diguin que “els empresaris no han de prendre partit políticament”, mentre defensen el Pacte fiscal que no deixa de ser una solució política tant clara com el immobilisme o la independència.

Els Empresaris per la Independència manifesten que tothom és molt comprensiu amb el fet que els jugadors del primer equip del Barça no expressin la seva opinió política “perquè perjudicarien les seves carreres esportives”, però ningú no entén que no hi hagi empresaris de pes que estan en favor del procés privadament, que posin cara a la reivindicació popular quan ells es juguen l’empresa, la feina dels seus treballadors, el prestigi de la marca, i el quedar exposats a la revenja mediàtica del unionisme. Es per això que no hi ha visibilitat de persones conegudes en el món empresarial en favor de la independència, demanar heroisme personal quan la maquinària de la venjança estatal està ben greixada resulta hipòcrita.

Curiosament, manifesten els empresaris, ens trobem en la situació d’haver de fer un pla de negoci, de contingència, per tal de què farem si quedem fora de la Unió Europea. “Nosaltres que érem els més europeistes del món!”. De fet, la reacció tímida de les institucions comunitàries ha deixat fora de joc aquest col·lectiu acostumat a viatjar arreu del món, fins al punt de estar cada cop més temptats d’abraçar l’euroescepticisme del nord d’Europa.

Ja seria una paradoxa final digna d’una pel·lícula de Berlanga, que els qui haguessin de convèncer a Espanya de no expulsar-nos de la Unió acabessin per ser els Rosell, els Gay, i el teixit empresarial del estatus quo que viu dels contactes amb l’administració de Madrid i dels favors de la llotja del Bernabeu.

ExI defensa que objectivament la independència de Catalunya és bona pels catalans i pels espanyols. Les eines pròpies dins de la Unió Europea, sense haver de passar per un dèficit fiscal i de infraestructures al servei del caciquisme de les elits polítiques extractives que governen Espanya, impulsarien Catalunya com a motor econòmic. Això no ho dubta ningú, cap expert, cap economista, ni ningú amb dos dits de front.

I Espanya, doncs? Els del morro fort direu que tant se val, però no és cert:

1.- Espanya és un bon client de les empreses catalanes –com repeteixen fins a l’extenuació els propagandistes del boicot-, però Catalunya també és un mercat que compra 40.000 milions d’Euros l’any a empreses espanyoles –aquest detall el nacionalisme espanyol l’amaga-, que es beneficiarien de tenir un client capaç de consumir més els seus productes, tant de consum com industrials.

2.- La millora de les infraestructures catalanes afavoriria les exportacions espanyoles, que digui el que diguin el PSOE o el PP no passen per la M-40 sinó per la Junquera.

3.- Espanya hauria de dimensionar el seu sector públic –passant per defensa fins arribar a les seves erràtiques polítiques de subvencions agràries- a la seva realitat econòmica. Fins i tot hauria de plantejar obertament la necessitat d’una reforma agrària.

I segueixen anomenant aspectes que els veïns haurien de reformar, i tots em semblen bons i positius per a la ciutadania espanyola. Potser l’últim servei dels catalans als nostres cosins germans espanyols serà obligar-los a organitzar-se millor marxant de casa amb bon vent i barca nova.            

En resum, segons ExI, si Espanya no ha trobat forma de definir-se de manera plurinacional, si no ha pogut ni volgut respectar les minories nacionals, potser és una llàstima per a alguns, però els catalans siguin empresaris o futbolistes d’elit, volem decidir el nostre futur de manera democràtica i sense traumes. La resposta no pot ser “en la Constitución eso no me viene”, i molt menys “os expulsaremos de todas partes, aunque eso provoque la ruina de Cataluña y por ende de España”. No és racional.

Cal diàleg, i tant! Però per a decidir com marxem sense destruir l’economia d’aquí ni la d’allà. Catalunya no pot permetre que li exigeixin renunciar a la seva llibertat, a la seva cultura i a la seva prosperitat; però espanyols tampoc haurien de permetre que uns pocs polítics i uns menys empresaris del BOE els segrestin el futur en nom de la sacrosanta constitució del 78 ni de la “unión de destino en lo universal”.

La democràcia mai és el problema, sinó la solució.

Ja no queden senyors Monràs, President

El President Mas va demanar ahir que els empresaris s’impliquin en el procés polític que viu Catalunya. Ho va fer a la presentació del llibre Capitans d’Indústria, que recull la història d’algunes de les nissagues catalanes que varen construir la Catalunya moderna.  

Tot plegat és divertit, o no, perquè com ja sabem: “res no és innocent”. La presentació va tenir lloc a la sala d’actes del Banc de Sabadell, una entitat que té un President de nom Josep i cognom Oliu que vint-i-quatre hores abans havia manifestat que “les possibilitats que Catalunya sigui independent son molt petites”. Si això no és implicar-se en política... que baixi el Senyor Monràs de cel i ens ho expliqui.

Em direu que qui és el Senyor Monràs. I jo us diré que era un amic del meu avi, també banquer com ell, un home d’Acció Catalana que de ben jove es va posar el Banc de Sabadell a l’esquena enmig la crisi del 29, el va fer passar el Via Crucis de la guerra esquivant una condemna a mort per ser banquer i ser de missa, en va conformar el seu esperit comercial, de banc proper a l’empresa catalana i que va contractar com encarregat del negoci al pare del Josep Oliu.

Les empreses, les catalanes també, son entitats vives i amb els anys el fill de l’encarregat va esdevenir President del Banc Sabadell mentre que la família Monràs es venia les accions davant del desembarcament al consell d’aquesta mena de nous empresaris i parvenus –els qui en Mas espera que s’impliquin en el procés- com en Lara, en Nin, o l’Isak Andic. Jo em pregunto... President Mas... si tota aquesta de colla de botiflers no ho estan prou ja d’implicats amb el procés? Ho estan per tal de fer-lo detonar.

Els empresaris catalans, majoritàriament estan a favor del procés. I tant! El problema es que és impossible visualitzar-ho a la premsa per tres raons.

La primera és que el gruix de l’economia catalana, més del 95% dels llocs de treball i prop del 80% del PIB està en mans de petites i mitjanes empreses, els quals propietaris son gent absolutament anònima. Desconeguts pel gran públic i irrellevants pels mitjans de comunicació i pels polítics. I els pocs que son una mica coneguts, ho son per estar al front de marques comercials que poden quedar marcades per boicots i mala astruga, i per tant, sàviament, mantenen els seus desitjos nacionals en la més estricta privacitat.

La segona raó es que les estructures patronals catalanes –i espanyoles- estan en mans de gent que ve del món de l’empresa i que van deixar de ser empresaris fa molt de temps. Gent com Gay de Montellà o Joan Rosell... que fa eons que no donen un pal a l’aigua –que diuen els castellans- i que només fan de polítics, d’encarregats dels Oliu, Antic, Lara o Fainé.

La tercera es el gran complex d’inferioritat del moviment d’alliberament nacional que confon empresari important amb brillantina i camisa de “ralladillu”. Que es pensa que els empresaris son els directius de la Caixa, i que molts cops, des del seu esquerranisme de xiruca, considera que això dels empresaris és l’enemic i que millor no parlar-ne, seran importants a la República Catalana... però la construirem a la seva esquena.

Catalunya està beneïda d’un teixit industrial i comercial, de moltes famílies emprenedores de tota la vida, que competeixen i donen feina des de l’anonimat de la petita i mitjana empresa. El provincialisme estúpid dels mitjans i dels polítics –fins i tot els independentistes- menysprea aquest tipus de teixit econòmic quan és molt similar a l’alemany. Que ens falten grans marques? Cert. Que ens falta capitalitzar millor les empreses? També. Ara... que si hi ha una garantia absoluta de que això no millori es mantenint l’estatus quo dels Oliu, Fainé, Lara i la resta de d'integrants de  la Santa Aliança, que ara es volen fer la foto com els “nous homenots constructors del país” quan no deixen de ser els fills dels encarregats.

El President Mas te mala peça al teler si pretén que els empresaris del paper couché donin la cara pel país. Els avis, els fundadors, de les nissagues que varen fer Catalunya jeuen als cementiris modernistes. Aquella gent que van començar les seves carreres empresarials amb una mà davant i un altre al darrera i que retornaven a la societat els seus guanys en forma de mecenatge cultural i social varen morir políticament el juliol del 36 –empesos per la història a suportar una Espanya casernària- quan no varen morir del tot aquell agost a la carretera de l’arrabassada. Ja no queden senyors Monràs... ara us heu d’entendre amb Olius i companyia.

President, els empresaris que volen la independència del país i en defensen la seva dignitat i posen quartos al procés, vostè no els coneix. Perquè no estan dins el cercle dels lobbys ni del poder, ni dels mitjans... perquè prou feina tenen a trobar finançament, exportar, salvar llocs de treball, pagar impostos i tirar l’empresa endavant com per a sobre moure’s pels passadissos i els despatxos que cuinen el poder. Potser que canviï d’amistats i se’n durà una sorpresa de quanta implicació tenen els empresaris catalans amb el país i el seu futur.

El preu d'un contenidor d'escombraries cremat.

A Burgos, fins i tot a l’estiu, hi carda un fred de collons. Vaig arribar-hi la primera setmana d’agost del 1982, destinat com a fuseller a l’esquadró mecanitzat del regiment de cavalleria de muntanya España núm. 11. L’únic català d’entre tots els membres del Quinto del 81, vint anyets políticament i nacional tebis, militant de la convergència de la Operación Fracaso Reformista, per entendre’ns.

Feia un any que la involució havia arribat a les Corts amb tricorni i metralleta, manava Leopoldo Calvo Sotelo, un president del govern que proposava obertament empènyer la immigració castellano-parlant a Catalunya a fi i efecte de dissoldre’ns demogràficament com a cultura. El PSOE era a l’oposició i eren els anys de ferro, una època on els polis-milis s’enfrontaven als milikos i ETA es radicalitzava i actuava avui si i demà també.

El soroll de sabres era continu, de fet, aquell mes d’octubre els regiments acantonats a Burgos, els de la División Operativa del Territorio –es a dir pensada per actuar com a repressors intern i no com a força d’intervenció a l’exterior- Navarra número 6, els regiments San Marcial, d’infanteria de muntanya, el R.A.C.A 25 –d’artilleria de campanya- i el meu de cavalleria varem protagonitzar una assonada que va portar el nostre general de brigada a la Sala de Banderes per colpista. La cosa estava xunga, però xunga de debò, perquè els militars encara estaven “negociant” a la seva manera que això de la Constitució els fes el pes.
Burgos, una ciutat on de cada tres habitants un és monja i un altre militar. Burgos, capital franquista. Burgos, amb un hospital pagat pel general Yagüe i que portava el seu nom. I a Burgos, enganxat a la carretera de Vitòria on estava la caserna: Gamonal. Un barri obrer, de dretes a mort “Santiago y Cierra España, polacos de mierda, y vascos sois todos unos etarras”.

Us he dit que era l’únic català que vaig arribar aquell estiu del 82 al regiment, passats els tres  mesos prescriptius d’humiliació i novatada, de “tú polaco no te vas de rebaje de fin de semana, que me llevo a este granaino conmigo de tu reemplazo, y tu aquí te vas a quedar” . La meva tebior nacional va florir en forma de pensaments molt negres, foscos com la merda filla de massa calimotxo, i els bascs de l’esquadró em van adoptar, i s’acabaren els mals tràngols.

Sortíem "de potes" pel centre de Burgos, perquè a Gamonal... a Gamonal sempre s’hi acabava a hòsties. Es cantava al regiment:

Las chicas de Gamonal se han quejado al Coronel

Si se van las “bisabuelas” con quien vamos a joder.

El Coronel les ha dicho: ¡Callaros hijas de puta!

Si se van las “bisabuelas” aquí quedan los reclutes.

Los reclutas no queremos que son unos maricones

Queremos las “bisabuelas” que follan como leones.

Aquest era el nivell. Allà a Burgos, a Gamonal, vaig aprendre que els catalans parlàvem en català entre nosaltres per a molestar. Que els catalans érem uns privilegiats per Franco, que va posar a Catalunya tota la industria espanyola creant-la del no-res i a cost de l’esforç de tots els espanyols. També em vaig assabentar del fet que el català era un dialecte del castellà que no servia per a res. Que si el Pujol era judío, “que si los catalanes os pasais de listos tendrás que volver a Cataluña o montado en el tanque por la Diagonal o aceptar las consecuencias”.

En pocs mesos aquell convergentet de bona família passava els caps de setmana a Euskadi i convenia amb els seus germans de sang que els de Jarrai eren una colla de petit-burgesos i uns tita-fredes. Hipercor encara no havia passat.

El fet de ser un català per Burgos que es movia amb una “cuadrilla” d’Iñakis em va permetre veure com era i és de transversal l’odi dels burgalesos en general i dels habitants de Gamonal en particular a la diferència nacional. Com us he dit sempre, ens diuen que el nacionalisme es cura viatjant, i jo us dic que l’espanyolisme es cura viatjant per Espanya, i a ser possible fent-hi el servei militar. I si és a Burgos, millor.

Doncs això, el malestar social a Catalunya, les ganes de partir-li la cara a un urbano, o a un de la Brimo, sabem que existeixen en temps de crisi. Jo no en soc partidari, però entenc que hi ha mala maror... ara, vull deixar-ho per escrit: Les protestes polítiques dels espanyols en general i dels de Gamonal en concret, per un català que els conegui una miqueta, no valen el preu d’un contenidor d’escombraries cremat.