El 3% que tant planyeu

Els botiflers sempre han defensat que no ens en sortiríem. Mai no han tingut la barra de dir que no tenim raó, perquè això salta a la vista. Ho van dir al llarg de la guerra de Successió, quan la República i al llarg de la guerra civil, se’n fotien de nosaltres als 80 i als 90, i segueixen amb la mateixa cantarella des de les seves teles, ràdios, diaris i partits, de dreta i d’esquerra: “No us en sortireu, perquè és impossible, perquè no importem a ningú, perquè estem sols, perquè no sabreu anar junts i us barallareu, perquè no ens convé perdre el mercat espanyol, i perquè la nostra classe política no està a l’alçada”.

Veient el que ens està passant darrerament, tot i haver-los escombrat a les urnes, haig de dir que correm el perill que tornin a tenir raó.

El fet que la independència sigui un procés difícil i complicat ja està fent que surtin les primeres veus dient allò del: “bé, si blindem cultura i ensenyament i deixen d’escanyar-nos fiscalment haurem fet un gran pas en la supervivència del país”. Si és impossible, ens conformarem amb les engrunes i deixarem que ens tornin a comprar.

Per molt que trempem amb les declaracions d’un polític bàltic, per ser rebuts pel Congrés americà, estudiats pels danesos o irlandesos, i escoltats educadament al Uruguai, els suports internacionals han estat més aviat modestos. Només la premsa anglosaxona més dretana ens ha donat bola, i només per atacar al IV Reich de la Merkel i companyia. Es cert, em pregunto què carai tenen contra nosaltres la resta de ciutadans del món, però els importem una merda punxada en un pal a tots plegats.

Estem sols, i tant! Sols com mussols. Compartim passaport amb una gent que ha comprat el relat dels partits i mitjans dinàstics segons el qual som uns hobbits nazis excloents i corruptes. Tret de quatre honorables gats, no hi ha hagut cap mena de solidaritat democràtica per part d’aquest poble espanyol al qual insistim a qualificar de germà i a dir que ens els estimem tant. Tenen tanta poca decència democràtica que no veuen que el frau del vot exterior els hi poden fer en ells quan facin un referèndum sobre la monarquia –posem pel cas-. Pels espanyols això de la democràcia son els debats de la sexta, i votar cada quatre anys al PP o al PSOE. Els catalans, en això estem sols, ni bascos, ni canaris, ni gallecs, ningú aixeca el dit per a obrir-nos la possibilitat més petita de marxar d’Espanya.

Sobre el fet d’anar junts és cert que hem avançat. Malgrat la traïció d’en Duran Lleida i els seus sequaços, malgrat les operacions lerrouxistes i els pijo-progres de sempre, la formació de Junts pel Si ha estat un miracle, i que amb una participació del 78% hagi tret els resultats que ha tret un altre miracle i dels grossos. Però l’afany per mantenir la puresa estètica revolucionària en la CUP em porta, fatalment, a constatar que els catalans som uns campions diagnosticant els mals del nostre estudiadíssim melic, construint arguments irrefutables i omplint-nos de raó, però igual d’infal·libles que sempre eludint la responsabilitat del sentit d’estat. I ho dic per uns i altres, no només la CUP.

Perquè la nostra classe política està per demostrar que estigui a l’alçada. I la comparativa no ha de ser feta amb els Rajoy, Chacón, Aznar, Rivera o Iglesias. Han de mirar-se al mirall i veure-hi el reflex de Washington, Cavour, de Gaulle, Ben Gurion, o de Valera, que la història l’escriuen els estadistes i no els polítics de partit. Tots aquests que us dic, hores d’ara, haurien obtingut el recolzament de tots els seus compatriotes, malgrat els seus clarobscurs i serien Presidents, o bé haurien dimitit convertint el seu sacrifici polític en el catalitzador de l’alliberament nacional, i els seus conciutadans no estarien debatent sobre els seus 3% particulars.

Estic fart del 3% i de tot el seu argumentari associat. Una brama proclamada als quatre vents amb un cinisme digne d’estudi pels mateixos còmplices del règim de la transició, gracies a l’esvalotament de les nostres esquerres que frisen per a crucificar qualsevol vestigi de pujolisme que li quedi en aquest nostre desgraciat país. Que no ho veieu que fer anar les banderetes del 3% només, única i exclusivament significa dir que “els catalans no son capaços de governar-se a si mateixos perquè son uns corruptes amants de la pela, només des de la vigilància de partits estatals foren capaços de fer-ho”? Com podeu ser tant burros?

Ep! I no dic que CIU –ara els mitjans només parlen de CDC, com si UDC fossin les germanes de la caritat- no s’hagi finançat com s’han finançat tots els partits de la transició. Soc partidari de destruir les restes del naufragi convergent i que sorgeixi un nou partit de centre dreta. Però a mi no em trobareu entre els sorpresos indignats que ara descobreixen haver viscut 38 anys envoltats de merda i corrupció i reclamen mesures exemplars, no puc tenir tanta vocació de sepulcre blanquejat com tenen tants i tants sacerdots del procés que vetllen per la puresa del relat nacional. A mi la puresa me la porta fluixa, per a mi l’únic 3% rellevant son els vots que ens van faltar el dia 27 de setembre per no haver de sentir tants de gemecs entre les meves pròpies files. I ja us dic aquí, que a mi, aquest 3% que tant planyeu, també se me’n refot.

Ara em matareu

Ara faré allò tant meu de fotrem on no em demanen. Ho sento, però crec que es vital que s’hi reflexioni sincerament, que siguem madurs tots plegats.

El país ha viscut una revolució civil de cinc anys. El dia de la manifestació contra la sentència de l’Estatut varem sortir al carrer, veiérem que érem legió, i ens conjuràrem perquè aquesta vegada no ens ho tornessin a fer allò del truco del almendruco y ¿dónde está la pelotita?.

Vingueren unes eleccions, CIU va governar dos anys amb el PP retallant i va arribar la gran manifestació del 2012, el NO al concert del PP, i la caiguda del cavall sincera d’Artur Mas i de la burgesia catalana. La gent es va sentir alliberada, i per stupor mundi entre tots varem construir un moviment transversal que ens ha portat a tornar a tenir majoria per la independència al Parlament de Catalunya. Cosa que no passava, cal recordar-ho, des de la Junta de Braços de 1640. Fins aquí tot molt bé.

Avui, el gran tema que ens desafina l’orquestra, deriva de la conveniència o no de fer Artur Mas President de la Generalitat. L’argument de la CUP és sòlid: “No podem endegar un procés constituent amb gent que personalitzi la corrupció i les retallades”. Sembla un bon argument, però jo el desafio des d’aquestes ratlles, i ara em matareu.

Estic absolutament d’acord en que idealment hauríem de fer foc nou, de fet estic convençut que d’aquí a cinc anys els actors polítics catalans no seran els que tenim actualment. Però associar Mas amb corrupció, així a l’engròs, només serveix per fer una mena d’exorcisme infantil més propi de la transició espanyola del 78 que dels temps que vivim. Entenc que la gent es mogui dansant al voltant de tòtems als que oferir sacrificis, son els signes dels temps, però és tant cert com verídic que si bé el sistema de finançament dels partits ha estat sistèmicament tèrbol, la culpa ni és de Convergència ni del President de la Generalitat en funcions. No els excuso, però quina vergonya més voleu que pateixi el pujolisme, la dreta de rajolí prim, que veure en Duran relegat a tonto útil del socialisme i a la família Pujol foragitada del procés?

La dreta d’obediència catalana ha acceptat pop com animal domèstic. Ha oblidat les pors de la guerra civil, ha admès Companys com un dels seus, ha renegat del mercat espanyol per les seves empreses, s’ha avergonyit públicament dels Pujol –desterrant-los per in eternum-, i ha posat quartos i esforç en ajudar a bastir l’ANC i el procés. Perquè encara que molts no ho saben, molts dels qui han estat a les manifestacions, reunions, comitès, presentacions de plans estratègics per a pagar el cost de la transició nacional i –fins i tot- en un acte de vergonya torera posen en crisi la Unió Europea per poc democràtica. I he dit “encara que molts no ho saben”, son la dreta d’aquí, que en tenim, afortunadament, que els països no es construeixen sota una ideologia única sinó des de l’afany nacional comú i transversal, malgrat les diferències.

Deia que la CUP diu que no vol algú que representi corrupció i retallades. Tant se li en fot que l’aiguabarreig d’Artur Mas amb la corrupció sigui conseqüència de campanyes del búnker mediàtic i la brigada Aranzadi, i tant se’ls en fot que les retallades fossin justes i necessàries. Ja us deia que em mataríeu, però la Catalunya autonòmica del 2010 no podia seguir endeutant els meus fills i als fills dels meus fills, per molt que ens agradi subvencionar les operacions de galindons. No era possible. Altre cosa es que essent independents ho podem fer o no, i sobre això ja ens barallarem.

Pel que fa a les esquerres, així en general, us diré que n’estic fart de la vostra superioritat moral. Ser d’esquerres no dona dret a dir bestieses, a encadenar desastres, i a fotre en perill el país cada cop que la dreta nostrada acumula prou cabreig com per enviar el seny a dida i plantar-li cara a Espanya. Els purs de l’esquerra us vareu carregar el reformisme de Prim amb la jamància, la Solidaritat Catalana amb la Solidaritat Obrera, el 6 d’Octubre des de la CNT, la germanor republicana l’estiu del 36 apostant per la revolució en comptes de per la guerra, i ara us podeu carregar l’esforç de la dreta en la lluita nacional fent-los pagar un preu que no poden assumir, crucificant per alegria dels hereus de falange al paio que ha donat seguretat a les tietes conforme amb la independència ningú no prendrà mal. Si tingués cervells a mà us en repartiria uns quants.

No us poseu catxondos als amants de l’Artur que jo odio a tothom per igual. Un cop estovats els purs i solidaris de l’esquerra, entro amb els convergents.

Voleu fer el favor de no anar pel món donant lliçons? Voleu fer el favor de reconèixer que marxem d’un estat fastigós que heu permès i ajudat a construir? Voleu que us faci memòria? No, no... no parlo de la reforma constitucional que el vostre lobista calb –en Duran per qui no ho pilli- va ajudar aritmèticament i innecessari a aprovar amb nocturnitat. Parlo de que vareu ser vosaltres qui als 80 ajudareu a aprovar la Llei Corcuera, la del cop de peu a la porta sense mandat judicial, els qui li muntàreu al Felipe el Preparao les sessions de genuflexió a la Fundació Príncep de Girona, els qui heu fotut a la presó al Otegui recolzant una Llei de Partits que consagra el delicte d’opinió a Espanya.

Els convergents, com a convergents heu estat la vergonya de la dreta democràtica catalana, perquè el peix el cove que ens portàveu no només us el donaven malgrat el 3%; us el donaven perquè estàveu beneint un estat sense divisió de poders, amb tribunals especials i una monarquia hereva d’una dictadura. Vosaltres, els hereus del liberalisme d’inspiració anglòfila i democràtic tant nostrat, heu ajudat a construir la tifa de democràcia espanyola que hem hagut de patir els darrers 40 anys. Així que feu el favor de reconstruir-vos de debò i trobar persones netes sense peatges que pagar, envieu a casa a Felips Puigs i Bois Ruiz i deixeu de plorar pel Mas, que ja el defensarem la resta de catalans, si ens ve de gust.

Ja callo. Només dues claus, o idees que crec que hauríem de tenir presents. La primera es que l’alliberament nacional l’hem de fer entre tots, ningú en te l’exclusiva ni la superioritat ideològica. La segona que si bé la dreta hauria d’anar fent neteja d’autonomisme tronat, l’esquerra hauria d’entendre que de purs el cementiri n’és ple.

Que m'estic votant a sobre!

Les males llengües atribueixen l’anècdota que us explicaré a mon pare, cosa que em sembla estranya, doncs era home de dir el que pensava però extremadament respectuós. Tot i els dubtes sobre l’autoria he fet meva la seva frase, ja sabeu que jo no en tinc de segons quins problemes.

Eren els anys setanta, quan el general encara manava i els pares dels actuals ministres espanyols també manaven, a l’exèrcit i als ministeris. Uns coneguts de la família que vivien als EEUU van anar a dinar amb els meus pares, i allà a l’hora del conyac explicaren que el seu fill jugava a una cosa que se’n deia basquet i que estava molt bé. Es aquí on la llegenda atribueix a mon pare la següent  resposta: “Caram! Basket? No és allò que juguen uns fenòmens de la natura als patis de les presons?”.

Doncs això, que tampoc, que ara sembla que el gran partit d’un fenomen de la natura botifler com en Gasol ha empès a la Roja de bàsquet -que m’importa un daixonses- a guanyar un partit d’aquest esport de patibularis, està fent que hi hagi a qui li tremoli el vot a la ma. “Ai, si ens independitzem el nivell del bàsquet patri baixarà molt i molt”. Òbviament, se me’n fot. També.

No rigueu, però es que no suporto als qui reaccionen cagant-se a la primera amenaça, declaració pública, o retransmissió esportiva de ràncies connotacions tipus Naranjito o Amics per sempre.

Perquè lo del Gasol és el de menys. En dos dies, l’Obama que ell si que CAN però que nosaltres no que no CAN. Després un tal Margarito (més o menys es deia així, oi?), Gran Camarlenc de la burocràcia europea, i grec per afegir-hi més conya a la cosa, ens amenaça amb l’abisme insondable i l’espai exterior. Aplaudit, immediatament, pels espanyols d’allà i pel peix bullit de Vic, l’Espadaler, que diu que fora l’UE fa molt de fred, al qual la saviesa del tweeter li va contestar que fora del Parlament també. Ostres, tu! La Unió Europea que tant bé ens ha tractat com a país i cultura? La Unió Europea que... que... que... vaja... màxima i excelsa representació en la terra dels més nets i purs mecanismes democràtics? Que ens en quedarem fora? M’ho jureu?  

I per acabar-ho d’adobar, avui la Caixa i el Sabadell, mitjançant una mena de Federació dels Super-Tacañones que tenen muntada ens diuen que si marxem d’Espanya ells marxaran, que se’n duen la pilota i que ja no juguen més amb nosaltres al seu pati.

Això dels bancs nostrats si que m’ha arribat a l’ànima, perquè es de tots sabut i tant cert com verídic, que tant l’Oliu com en Fainé sempre m’han tractat de manera absolutament privilegiada pel fet de ser, servidor, un exemple de catalanitat genètica i biogràfica. Sempre recordaré el primer cop que hi vaig anar a demanar quartos, com pel sol fet de ser descendent en segona generació de la Molt Lleial Vila d’Olot, em posaren la catifa vermella de les grans ocasions, varen fer sonar les fanfàrries i les tenores, i em van rebre drets al bell mig de l’oficina tot dient-me amb la màxima solemnitat que “ho sentien, però ells només oferien un paraigües quan feia sol, que si plovia l’havia de tornar”. La catalanitat no dona avals, tal i com Roma no perdona traïdors.

M’esteu dient que el 27S podré enviar a dida amb un mateix gest, en un mateix acte introductori de la papereta, la Roja, la Unió Europea, i els magnífics i solidaris bancs nostrats? Sabeu què oi? M’haig d’esperar encara fins diumenge vinent? Mare de Déu Senyor! Que tinc una edat i no puc més! Afanyeu-vos a fer que passin els dies de pressa, que m’estic votant a sobre!

Que si tinc pressa? Pressa és poc

Si després d’haver-vos adoctrinat, manipulat i estafat al llarg dels darrers cinc o sis anys des d’aquest bloc, avui no us deia res haguera estat, mínim, lleig. Som-hi doncs, que se’ns gira feina avui i els propers mesos i anys.

M’he llevat aquesta diada alegroi, cofoi i desbordant de ginjolisme patriòtic. “Ja hi tornem a ser”, m’he dit a mi mateix, “els catalans tornarem a muntar una gran demostració de civisme, pacífic i democràtic per aprofundir aquest stupor mundi que generem anualment”.

He anat al lavabo i m’he vist al mirall. Ostres! “Com m’ho faré per posar aquest cos de hobbit dins de l’uniforme de les SA que dissenyà el pare del Carl Lagerfeld pel partit inspirador del nacionalisme excloent català?” I a més a més, jo que vaig suspendre plàstica cada any, ara resulta que he de retallar una cartolina dibuixant un punter microsòftic del coloret corresponent al tram de la Meridiana (on era això?) on no m’he apuntat encara?!

Es que això que ens ordena "el nostre líder messiànic, el corrupte del Mas, adobat pel missatge tergiversat deTV3" aquest any és força complicat. Que si el punter primer ha de ensenyar-se lateralment acompanyant el punter gegant que passarà pel passadís central, entre la multitud d’altres hobbits feixistes i d’origen exclusivament català, per després aixecar-lo amunt enlaire al so de la tenora i als crits de la senyora aquella tant simpàtica que viu amb un altre i un travelo en un piset del Polònia.

Però ens en sortirem, ja ho veureu. Si es que puc entrar a la web de la ANC que em sembla que en “Jorgito y sus muchachos” la han tornat a petar.

Bé nois i noies, esperem que veritablement avui sigui la darrera vegada que anem a fer el préssec coreà, perquè sinó ens en sortim voldrà dir que tot es mentida. Que la democràcia, els valors civils, les mobilitzacions de base, no serveixen per a construir alliberaments nacionals. Que tal i com diu en Sala Martin, si vinguessin uns extraterrestres i ens preguntessin per com decideixen les fronteres? els hauríem de seguir contestant: “Ah! Això ens ho arreglem a hòsties”.

Malgrat els insults, els menyspreus, les pors, hem arribat molt lluny, estem a tocar. A Espanya els partits ja comencen a tirar-se les culpes els uns als altres sobre el perquè Catalunya acabarà per independitzar-se, i convertint-se així en una Albània feixista fora de Europa, del món i de l’espai exterior. Estem a setmanes que el cas dels catalans esdevingui una gran oportunitat, un altre excusa, per endegar un procés de regeneració a casa dels veïns igual que el 1898, si... dels veïns... perquè aquest cop serem nosaltres els que fotrem el camp i no Cuba. Aquest cop, ja s'ho faran i si volen els enviem en Rivera que els posi mirant cap a Cuenca, que diuen ells.

Així doncs, que tinguem sort. Vaig a veure on acabo per anar a petar aquesta tarda mentre intento esborrar de la ment la imatge del Iceta ballant i deixat anar al so de Freddy Mercury ahir al costat del Pedro Sánchez; el discurs racista del Iglesias; els sofismes pseudo-demòcrates del Margallo; les botifleries del Rosell i el paio de Freixenet i les portades cutres de El Periódico, La Vanguardia i demés patuleia.

Ara a comprar cartolines! Si es que no em se avenir... Ostres... que si tinc pressa per perdre’ls de vista a tots plegats? Pressa es poc.

Grexit

Estimat Thesseus, em dic Fritz, soc un veí d’aquí a prop. El teu clima és fantàstic, fots un formatges collonuts i fa molts anys el teu país va ser el bressol de la democràcia. Felicitats!

Estimat Fritz, Bon dia. No cal que et presentis, el teu pare va estar per aquí i no es que en tenim gaire bon record. Gràcies pels elogis, vosaltres feu uns cotxes espectaculars, encara que no ens els podem pagar. Veig que ara us va molt bé. Me’n alegro.

Estimat Thesseus, sento el que va passar amb mon pare. He patit i ens hem penedit molt. Les coses estaven malament amb en François, en Dimitri l’Edward, se’ns va anar de les mans i vàreu rebre vosaltres. Ho sento. Escolta, si t’agraden els meus cotxes no els hi posis imposts i et sortiran més barats. Els podries comprar. Igualment, jo no posaria taxes al teu formatge i podries vendre’l a casa, i a casa del François i de l’Edward, multiplicaries el teu mercat per 20!

Estimat Fritz, això que dius està molt bé. Tot i així pensa que abans de comprar cotxes hauria de poder-me pagar pensions com les vostres, escoles com les vostres i metges com els vostres. Som un país pobre, i no podem estirar més el braç que la màniga.

Amic Thesseus, t’entenc. Però podríem arribar a un acord. Jo et deixo cèntims per tal que tingueu unes proteccions socials com les meves, o les d’en François i l’Edward. Estic segur que posant carreteres bones i venent molts de formatges ens ho tornareu.

Bon dia Fritz, vols dir? De quants diners estem parlant? Pensa que jo gasto molts diners vigilant que en Mohamed no em foti les cabres lleteres.

Thesseus, som especialistes en fer coses que fan PUM. Ja ho saps. Parlaré amb en François a veure si et podem fer un preu a canvi que ens treguis els imposts pels cotxes. Per altre banda, tinc un formatger d’aquí, en Hans, que li agradaria vendre els teus formatges a casa i que tu venguessis els seus a casa teva. Et sembla bé?

Hola Fritz, si pogués comprar coses que fan PUM que acollonissin en Moha estaria molt content, i tindria el nostre cap de vigilància de les cabres lleteres –en Vassilis- entretingut, que de tant en tant es posa nerviós i es queda les cabres sols per ell. He parlat amb en Hans, i farem un acord: ell em dona pasta per enviar els fills a estudiar a casa teva –que aquí l’ensenyament és de nyigui nyogui- i ara treballo fent formatges per ell. Estic pensant a comprar-me un cotxe dels teus així que tregui els imposts.

Estimat Thesseus, fantàstic. Signa aquests papers. Em diu el comptable que no teniu cèntims per pagar-vos una vida com la meva, però no farem un gra massa d’aquests detalls, he dit a tota la família que ara podran venir a casa teva a prendre el sol sense haver de fer cues gràcies a les carreteres que fareu. Tinc la família entusiasmada amb tot això, i som l’enveja d’en Dimitri i dels americans. En François i l’Edward  t’envien records i que vagis preparant el souvlaki.

Com estàs Fritz? darrerament les coses han millorat molt. Tinc la família encantada amb els teus cotxes. No estic venent massa formatge del meu a casa teva, i en Hans prefereix fer-lo a casa en Moha, que és més o menys igual. Jo segueixo rebent el sou, però hem tancat la fàbrica. Afortunadament, els obrers ara fan de cambrers i et podrem servir el souvlaki molt més ràpid i a més establiments, digues-ho a l’Edward i al François. Hauries de veure les nostres carreteres! Semblen ben bé com les teves i plenes dels teus cotxes.

Benvolgut Thesseus, hi ha problemes, el comptable que va dir que ja faria de més i de menys amb els teus números m’ha aixecat la camisa i no tinc un duro. No et podré seguir enviant cèntims. Aquest any no vindrem de vacances. Ves mirant com ho fas per a pagar-me les màquines de fer PUM, i dona-li els meus record al Vassilis.

Fritz, company, la cosa està peluda. La família em diu que no te un duro perquè no veniu de vacances. Quant deies que et dec? Ara t’ho miro, però no se com fer-ho.

Què vols dir Thesseus? Escolta que això és seriós. Posa’t a fer més formatges, fes el favor de treballar i pagar el que em deus, que tinc la família desesperada. Ah! I et recordo que fa temps que no em compres cotxes! Recorda que et vaig deixar cèntims perquè em poguessis comprar cotxes!

No et posis així, amic meu. Però com vols que treballi si vaig tancar la fàbrica de formatges seguint el consell d’en Hans?

Més pencar i menys plorar. Veig que et gastes un munt de quartos que no tens en pretendre viure com jo, que et recordo faig cotxes i formatges que venc arreu del món, mentre tu tens una família que només sap cobrar el momio o fer de cambrer. Paga! O et deixo d’enviar cèntims. Fes formatges, cony!

Fritz, si us plau, si em deixes d’enviar cèntims hauré de tancar hospitals i escoles i mai no podré tenir la família preparada per tornar a fer formatges.

No haver-me demanat cèntims, Thesseus. Si vols seguir tenint hospitals i escoles a partir d’ara faràs el que jo et digui i treballaràs per en Hans. I s’ha acabat comprar cotxes, si et sobra un duro te’l gastes en màquines de fer PUM que tinc en Moha pujat a les barbes. Per cert, he vist que has anat a veure en Dimitri, ni se t’acudeixi fer el burro!

Fritz! Tens un morro tant gran com ton pare! Demanar diners? Jo ben feliç que era amb les meves cabres! Deixa que miri que en pensa la família d’això de treballar per a vosaltres exclusivament i sota les vostres condicions.

Ni se’t acudeixi Thesseus! Què vol dir parlar amb la família!? Jo parlo amb tu! No amb els teus parents! Mira en Manuel com va passar per l’adreçador i –tot i que no ens entén- canta les glòries de l’amistat amb l’Eward, amb mi, i amb en François!

(......) Tut... tut... tut....

Thesseus? Thesseus? Hi ha algú? Eoooo? Vassilis?

Missatge a la militància de l'ANC: Un darrer esforç!

Tot just després de la diada de l’any passat,  us deia que la por havia canviat de bàndol. I era tant cert com verídic. Després de quatre anys de mobilització, la cosa nacional havia agafat una força que desbordava les defenses espanyoles per la dreta, per l’esquerra, per tot arreu.

A cops i rodolons vàrem arribar al 9-N, l’èxtasi, el poder, la glòria... i la gran destrempada. Perquè amagar-ho? Després del 9-N hagués pogut alliberar militarment Catalunya jo sol, armat amb una navalla suïssa i acompanyat dels meus Jack Russell. El pànic havia posat la bèstia panxa enlaire, només calia rematar-la amb una misericòrdia, i en Sarobe ja sap de l’estri que parlo.

Com diria en Basil Fawlty, “no en parlarem de la guerra”. Em nego a repassar els fets, els errors, les baralles, les declaracions d’uns i altres, els retrets, les amenaces i tota la tonteria. Tot queda perdonat, però no oblidat: jo que vaig passar en quatre anys de “típic familiar indepe amb el cap ple de pardals”, que vaig conèixer la glòria del “i ara què passarà, estem tots amb tu i amb el país”, vaig tornar a esser assenyalat pels més propers, mentre xiuxiuejaven “suflé, sufléeee”.

Sia pels nostres polítics, sia pel maquiavel·lisme de Durans, Icetes, monges i podemites, la veritat es que l’anticlímax nacional a crits de “si se puede, però no es pot” ens va fer veure com la por tornava a canviar de bàndol. I ja la teníem instal·lada un altre cop entre nosaltres.

Sense atribuir honors ni culpes, entre l’Artur, l’Oriol i en David, entre articles i conferències, entre declaracions i filtracions, ara resulta que la pilota torna a estar al terrat de l’ANC. Aquest cap de setmana, de fet ja es pot, els qui encara estem associats –que la cosa pintava ruïna fa un mes- i al dia de pagament, podem votar si volem un darrer esforç per una llista única i sense polítics que ens porti a la DUI. Ep, Núria i demés cupaires! Toni i convergentets! Escolta Oriol i ex-sociates! Monràs, tiu! Des-reagrupats en general i Àlex en particular! És ara o mai! Cal que mobilitzem les bases i fem que votem clara i definitivament a favor de la llista que graciosament ens permeten els partits. Sinó, això tornarà a ser el desastre que era fa tant sols 24 hores.

Que no heu vist en Duran traient foc pels queixals? On s’és vist això que la gent normal pugui presentar-se a unes eleccions... i que pugui guanyar!? La por... la por ha tornat a canviar de bàndol!

Caldria que fóssim molts associats a votar. No puc més que pensar en dir-li a la monja que ella només va ser beneïda per 350 anti-vacunes; vull dir-li al calb que ell va guanyar la mega-pregunta d’Unió per un centenar de pagesos de Lleida extorsionats; al Iceta que ell ni primàries ni hòsties, que no te quòrum ni per omplir un cotxe per anar de cap de setmana; i al Pablo que molta cueta, però a Badalona no va reunir ni mil podemites pel seu concert de Pimpinela. Vull dir-los que nosaltres en som molts, moltes, que som legió, i que fan bé d'estar acollonits perquè el 27S pensem guanyar.

Només ens cal un últim esforç, com li mancava a l'Enric V davant les muralles de Harfleur:

Once more unto the breach, dear friends, once more;
Or close the wall up with our English dead.

(...)

I see you stand like greyhounds in the slips,

Straining upon the start. The game's afoot:

Follow your spirit, and upon this charge

Cry 'God for Harry, England, and Saint George!'

Som-hi doncs! A votar, i a votar que SI.

Ser de dretes

Atenta la tropa! Catalunya, per tal d’esdevenir diferent un altre cop, és un país sense partits ni electors de dretes! Busco i regiro diaris, programes electorals i declaracions solemnes dels nostres representants polítics, dels nostres pensadors i líders intel·lectuals –ehem- i òstipa tu! Tothom es defineix d’esquerres, o de centre-esquerra, o cristiano-social, o qualsevol cosa menys de dretes.

No hi ha ni un, ni una, que agafi un micro i digui: “Senyors, senyores, heus me aquí per tal de dir-vos que servidor, o servidora, sóc de dretes, sóc normal, sóc demòcrata, però estic convençut que els gossos no es lliguen amb llonganisses, que l’autoritat cal respectar-la, i que no es pot tenir dret a tot per voluntat divina, de naixença o perquè ho digui un grapat de peluts publicats a finals del XIX”. Que hi ha algú que ho digui això? No. Que hi ha algú que ho pensi això? Doncs pel broc gros ha d’haver-hi un bon grapat de catalans que pensin així. I es pensen que son d’esquerres.

En aquest context de manca de gent de dretes, tots els meus amics son –oh miracle!- d’esquerres o de centre. I tot i ser amics meus, me’ls estimo tal com ragen. Tots volen salvar el món, pateixen per l’escalfament global, volen pensions altes, sanitat pública i escola pública i de qualitat, que els rics paguin més imposts i que tothom trobi feina i pugui estudiar una carrera becat, tant si com no, que hi hagi llibertat individual i que es pugui fer la bèstia pel carrer tot i respectant la llibertat dels demés, lluiten per foragitar la guerra i els exèrcits, ploren perquè els tomàquets ja no fan olor de tomàquet, adoren conceptes com sostenible i reciclatge, que no hi hagi diferències, que salvem els qui s’ofeguen a la Mediterrània fugint de la misèria i sobretot, sobretot, sobretot, que Palestina assoleixi la llibertat. Per ells, pensar això és ser d’esquerres i ciutadà del món des de la catalanitat, o no, que per a molts això darrer és del tot balder i poc modern.

Aquests amics meus son els mateixos que no militen enlloc per tal de canviar el món, van en cotxe fins i tot a cagar, tenen pla de pensions i mútua, per molt que quan tenen un putu càncer se’n van a la Seguretat Social, es queixen dels imposts que paguen, maleeixen als sindicats quan els toca passar un ERE –que ells han anat al carrer i l’enllaç s’hi ha quedat ell i la que es deixa tocar el cul-, els que envien als fills a la concertada, que a la pública els fills dels panchitos -paraules seves- pegaven al seu fill a l'hora del pati, que porten els nanos a fer màsters i a aprendre anglès aquí i allà, que truquen a la urbana si els veïns follen amb el volum massa alt, tiren de beta de calefacció i aire condicionat sense adonar-se’n que és gracies als chicanos, els negres, i els red-necks que els imperialistes americans envien a morir i a robar petroli al Orient Mitjà per tal que el nen de sa mare pugui anar a esquiar, que insisteixen a menjar fruita fora de temporada perquè els ho ha dit el dietista que això d’anar bé de ventre es fa menjant kiwis tot l’any, reciclen a casa i carden les escombraries al contenidor que els cau més a prop, mentre segueixen sense saber què collons és el Singerlin i tafanegen els seus adminicles tecnològics desenvolupats a Tel Aviv.

No comenceu a tirar-me tomàquets ecològics pel damunt, si us plau. Primer de tot perquè aquesta hipocresia vital te una explicació. I segona perque encara no he acabat.

Ser de dretes, a Catalunya, s’identifica amb els guanyadors de la guerra del gallec. Del vociflauta de El Ferrol. Del Francu! Collons! Que se us ha d’explicar tot! Segons aquests visió mitològica de llibreria de vell, emparada pel franquisme sociològic que ens arriba via La Razón, Telesinco, la FAES, i el plasma d’en Rajoy, ser de dretes vol dir ser un antiavortista convençut, un negar el fet que Franco fos un grandiós fill de sa mare, anar a missa, vestir de corbata fins i tot quan no cal i substituir-la per un polo, bermudes i Sebagos conforme ens atansem a la Cerdanya. Viure a Pedralbes i acomiadar gent per caprici, tenir la minyona il·legal lligada a la planxa i posar Borja i Almudena a les criatures. Clixés comparables al esquerranós pelut i poc dutxat, amb sabates de dits, i samarreta de color de gos com fuig.

N’estic fart. A la meva edat he tingut la sort de conèixer gent normal de dretes que havien derrotat al nazisme. Al camp de batalla, ep! No fotent-se una copa de Delapierre el 20-N del 75, i sense fer soroll fos pas cas que ens sentíssin els veïns. Es clar que aquests amics del meu pare eren jueus o britànics, però el fet de derrotar a hòsties la dreta més absoluta que ha conegut el segle XX els donava butlla per a ser de dretes, bones persones, tenir cura dels desafavorits, i més a més haver estat uns herois a la seva joventut. Mireu, no se com dir-vos-ho, prefereixo ser com ells que fer el ploramiques clamant per la justícia social des del Golf Cabrio.

Ser de dretes o esquerres, si es que encara hi ha el debat -que per molt que ara parlem de d’alt i a baix jo diria que si que existeix la discussió- no te tant a veure amb com ens agradaria que fos el món, si no amb les lliçons que hem pogut extraure del que hem vist, llegit i patit en aquesta vall de llàgrimes de l’existència. És rellevant discernir si esteu amb mi i amb Hobbes, i ja no teniu esperança en la bonhomia natural de l’espècie humana, o seguiu entestats amb les excuses de mal pagador d’en Rousseau, segons les quals l’home és un bon jan pervertit per la maleïda societat –en resum, que es pixa al llit i diu que sua doncs qui la ha creat aquesta societat és la pròpia humanitat-. Es rellevant saber si quan veieu un policia perseguint un lladre aneu amb un o amb l’altre, amb independència si el perseguit és un immigrant o el tresorer d’un partit polític. Si Kant o Hegel. Si Smith o Keynes. Si Stuart Mill o Marx. Si Ford o Einsenstein.

Es pot ser de dretes i voler la prosperitat per a tothom. Es pot ser de dretes i ateu. Es pot ser de dretes i defensar l’avortament lliure. Es pot ser de dretes i voler la igualtat de sexes, d’oportunitats escolars i la recerca de la equitat personal i social. Ser de dretes no vol dir ser mala persona, que d’això n’hi ha arreu del espectre polític. Ser de dretes és pensar diferent del que ens han dit que és ser d’esquerres. Si, això és allò que us passa a molts i que no acabeu de saber què carai us passa: Benvinguts al club de la dreta civilitzada, m’hi trobareu escombrant, que hi acabo de fer cap, i resulta que les enormes instal·lacions son buides per manca d’autoestima i per l’insuportable pes de la història d’aquest país hipòcrita, poc llegit i covard. Us hi espero.