No hi ha Independència low cost

Passades 48 hores parlo:

Quan diuen que cal una majoria àmplia per tal d'endegar una independència, sense acord de la metropoli, parlen del que va passar les hores anteriors a la compareixença del President Puigdemont.
No tinc cap dubte sobre el compromís del nostre govern, col·lectivament i individual. Però, fa dos dies van cometre un error de catalanor: "el fer-se el simpàtic" a Madrid ha sigut substituit per el "fer-se el simpàtic" internacionalment. És aquesta manera de fer que tenint raó es guanya, la merda de la pedagogia que farà canviar visions i voluntats. No funciona. Els estadistes, o els paisos que tenen costum d'exercir la seva sobirania no van pel món dient "una gràcia de caritat per un poble que té raó", sinó que fan el que han de fer i afronten les conseqüències.
Torno al començament, la nostra majoria és incontestable, 60-40 (pel broc gros), però és justeta per lluitar contra els costos de transició que comportarà una independència traumàtica. I no parlo dels morts, parlo de l'economia.
Els darrers 7 anys hem posat el focus en les millores econòmiques de la independència. De fet, podem escriure'n una tesi doctoral i tenim raó. Però hem obviat el daltabaix dels costos de transició, la fuga d'empreses, la inestabilitat jurídica, i demés conseqüències: i a la que les hi hem vist la orella una part de l'independentisme més "reactiu i economicista" que té forts lligams amb l'elit financera i econòmica s'ho ha fet a sobre.
El canvi que suposa la independència no acordada afectarà totalment el repartiment del poder econòmic a Catalunya, i la crosta nostrada es defensa. No podia ser d'una altra manera.
Si sumem la pressió de sectors independentistes que li han dit a Puigdemont allò del "així no!", a la innocència internacional nostrada que confón tenir raó i l'opinió pública a favor, amb tenir un compromís ferm dels governs a enfrontar-se a España perquè és "moralment correcte", van provocar aquesta mena de declaració no declarada de independència.
Què hem de fer?
Aguantar i seguir mobilitzats, i entendre que amb Espanya de cul no hi haurà independència "low cost", i que només ens faran cas i ens en sortirem -Oh! paradoxa!- si ens fotem l'economia enlaire, perquè és l'única cosa que va fer que Donald Tusk parlés de nosaltres: l'enfonsament dels mercats i la compra massiva del BCE de deute espanyola per refredar la prima de risc. Si volem ser independents hem d'actuar sense dubtar ni un moment i provocar una crisi que arrossegui Espanya i Europa a la mesa de negociacions.
Quatre cops de porra faran titulars i dues llagrimetes, però no ens faran independents. Si volem la llibertat haurem d'acceptar inestabilitat i menjar arrós blanc un parell d'anys. Un 60% de la població és prou per aquest combat? Ja és indiferent,per desestabilitzar l'economia hi ha prou amb un 20% de gent compromesa. Però això ja ho veurem, que són figues d'un altre paner.
Ni un pas enrera i sobretot unitat, unitat, i unitat.

Fins que no exercim la nostra sobirania

Diu Maquiavel a El Príncep que quan s’ocupa una província amb institucions pròpies, el millor que es pot fer és triar uns notables locals per tal d’aplicar el teu poder indirectament des de les seves tradicions. Suposo que us sona, oi? Doncs això, que els despatxos dels notables nostrats han tocat a Sometent i ara bramen pel pacte urgent i el bon rollo amb Espanya.

Evidentment, des l’altra banda ara tot seran os queremos, “parlem” y “busquemos soluciones”. Veurem iniciatives, fins i tot benintencionades, que clamin per un nou pacte constitucional, una major comprensió pel “fet diferencial”, o fins i tot un reconeixement formal i constitucional de la nostra condició de nació. Totes aquestes bones maneres i idees no apareixen del no res, són producte de la por de veure que els catalans anem a per totes. No són conversions massives al plurinacionalisme, senzillament el poder ha obert l’aixeta dels bons sentiments dels espanyols normals per tal que estovem la nostra determinació.

Portem un parell de dies veient als mitjans espanyols parlant de entendimiento y soluciones en comptes de dir-nos el nom del porc i parlar de órdago, i abducción. Aquest canvi no se l’ha guanyat la noia aquesta del Col·legi d’Advocats, l’Eugènia Gay, sinó la fermesa dels nostres iaios aguantant a les enormes cues l’1O amb el perill imminent que les forces d’ocupació els tornessin a humiliar a cop de garrot.

Si us plau, els mitjans catalans ventant la proposta de la filla d’Eugeni Gay, l’antic membre català del Tribunal Constitucional que es va posicionar en contra els seus compatriotes amb excuses de mal pagador. Una degana que a les eleccions del mes de maig passat deia: "el Col·legi ha de quedar al marge del debat polític, perquè no forma part de les funcions estatuàries de la junta de govern posicionar-se a favor d’alguna ideologia política o altra". En voleu més proves?

La cosa ve de lluny. El President Wilson dels Estats Units, seguint la seva política d’autodeterminació dels pobles a Europa, es va interessar pel cas català. Cambó, en comptes d’agafar l’oportunitat va començar a divagar sobre retrets i autonomies. I Wilson el va enviar a dida. Som al mateix lloc cent anys després.

Diumenge els catalans ens varem guanyar el dret a declarar la independència i a que el món n’acceptés les conseqüències. Tots els mails, whatsups i trucades que he rebut dels meus amics estrangers em pregunten “quan” la declararem, no “si” la declararem. Els països que ens veurien amb simpatia no poden dir res fins que no exercim la nostra sobirania. Espanya no ens acceptarà com un igual amb el qual per parlar hagi de requerir de mediació, fins que no exercim la nostra sobirania. La millor arma de pressió que tenim davant Europa, la prima de risc espanyola, no petarà del tot, fins que no exercim la nostra sobirania. Les amenaces del sistema extractiu no s’aturaran, fins que no exercim la nostra sobirania. Els nostres representants polítics i la gent anònima que ha burlat al CNI, i ha fet possible que votéssim l’u d’octubre, no estaran segurs fins que no exercim la nostra sobirania. I si teniu por a que els espanyols ens peguin mentre estem desarmats, sapigueu que la repressió la seguirà jutjant la justícia espanyola en comptes de la internacional, fins que no exercim la nostra sobirania.

Dilluns, el Parlament de Catalunya ha de fer el solemne acte final de tot aquest esforç col·lectiu que hem fet els catalans; i a despit dels despatxos que ara ens volen robar la dignitat nacional, acotant el cap a canvi del que ja és nostre, declarar la independència de Catalunya. 

La por

M’agradaria abraçar-vos a tots. Sento un orgull de país que mai no havia sentit abans. El que varem viure aquest diumenge ja ens ha fet lliures, ja no hi ha volta enrere, passi el que passi.

No us vull fer un recull d’emocions. Tots i cadascun de vosaltres segur que teniu la vostra pròpia experiència del que varem protagonitzar davant de tot el món. Perquè això és el que va passar, los catalanes hacen cosas, entre elles aguantar i empassar-nos la por que tots sentíem mentre cridàvem que no en teníem.

Tots varem passar-ne de por. És la condició prèvia sine qua non dels actes de valentia. Ho sap tot bon combatent. Ho va aprendre Henry Fleming, el protagonista de The red badge of courage, i ho sabia tota la Easy Company de Band of brothers al complert. Sense por només hi ha temeritat, el valor ve de la superació del que ens espanta.

A quarts de sis del matí encara no havia passat res de greu. La gent baixàvem decidits cap els col·legis a “defensar-los”, però el 90% dels que hi anàvem, o no sabíem o no recordàvem el que això significava. Perquè havíem perdut el record de la por. De la por de debò, no del joc d’ombres xineses dels “tancs per la Diagonal” que tant de gust tenen a recordar-nos de tant en tant els tebis, els botiflers i la Vanguardia.

La por a que et trenquin la cara o un braç? No. No és aquesta només. La por a que un nano o una persona gran prengui mal. Per això, a primera hora, quan els col·legis van poder obrir, quan les urnes ja eren preparades i centenars de catalans ens amuntegàvem davant les seves portes varem fer pas i entre aplaudiments els nostres pares i avis van exercir el seu vot amb enorme dignitat. Probablement eren els qui menys por tenien, perquè eren els qui més entenien el que significaria la nostra derrota.

Varem fer el passadís als nostres avis perquè teníem por que els peguessin, que els humiliessin, de fet teníem por que els tornessin a humiliar. I ens varem quedar a defensar els col·legis, entre altres moltes coses, per defensar aquets vots fets des de la història i la dificultat de bastons i cadires de rodes. Només faltaria!

Als col·legis hi havia rumors de que “venien”. I ningú marxava. Ningú. La gent trucava a casa i feia baixar la resta de la família, als amics, als veïns. I cada cop s’afegia més gent que tenia por, però que volia guanyar un país, o que volia deixar clar que eren persones lliures. Perquè recuperar la llibertat i la dignitat personal es fa així, al carrer, no esperant que des dels despatxos dels polítics facin una declaració conforme ho ets de lliure i digne. Què s’han pensat els qui demanen diàleg de partits i pactes d’elits? La llibertat individual és un dret natural que ens empara a cadascun de nosaltres, no quelcom que ens atorga un polític espanyol.

Que no ho veieu? Que no ho ensumeu? Ja som lliures. Ja hem conquerit la llibertat. Només queden les formalitats oficials. Fins i tot si ens reprimeixen, si ens tanquen partits, líders, mitjans de comunicació, nosaltres ja hem marxat de la gàbia. Trigarem una setmana, dos mesos, o tres anys, però mai, mai, mai, mai ens podran robar aquest diumenge. El dia que varem conèixer la por, i la varem vèncer.

Gent de pau

Deia el meu germà gran, ja fa molt de temps, que ell encapçalava la primera generació familiar que no havia patit una guerra. I és veritat. Repassem plegats les dades: 1936 – 39 la Guerra Civil; 1920 – 1926 la Guerra del Rif; 1895 – 1898 Independència de Cuba; 1878 – 1880 la Guerra xica de Cuba; 1872 – 1876 la darrera carlinada; 1868 – 78 la Guerra de Cuba; 1859 – 1860 la Guerra d’Àfrica; 1846 – 1849 Guerra dels matiners; 1833 – 1840 La Guerra Carlista; 1827 Guerra dels malcontents; 1808 – 1814 Guerra del francès; 1793 – 1795 Guerra gran; 1713 – 1714 la Guerra dels Catalans; 1705 – 1713 Guerra de successió espanyola; 1688 – 1697 Guerra dels nou anys; 1642 – 1652 Guerra dels segadors. I paro.

Des de l’assassinat de Pau Claris després de la darrera victòria militar catalana, entre les guerres provocades des de Madrid o Paris, cada pocs anys la població catalana ha estat delmada, espoliada, envaïda, reprimida, afusellada, ridiculitzada, exiliada i silenciada. I en aquestes que va arribar la mort del dictador al llit, per a vergonya de tots aquests que s’omplen la boca de lluita antifranquista. I la por a un altre conflicte, la por als tancs entrant per la Diagonal, la por i el no t’hi emboliquis, van propiciar l’esdeveniment de la Constitució del 78.

Una Constitució redactada per diputats que mai ningú ens va dir que ho serien d’unes Corts Constituents. Unes eleccions on podies votar al partit maoista o comunista, a Falange, als franquistes o als carlins, amb un únic partit expressament prohibit: Esquerra Republicana de Catalunya. El partit de gent d’ordre i classes mitjanes català que va cometre el pecat de fer-li la guerra al feixisme, en comptes d’exiliar-se i ajudar a guanyar “la Cruzada” de Franco. Unes votacions que van ser organitzades des dels despatxos dels falangistes que ocupaven els governs civils i tutelades per l’exèrcit que havia guanyat la guerra. Jo hi era, i l’esquerra equidistant que avui reclama garanties al govern democràtic de la Generalitat, va callar aleshores tant que piula avui.

Això del 78 no funcionava, ja ho veiem. Que si el cafè para todos, que si el català està prohibit als nostres diputats a les Corts espanyoles, que si el valencià no és català i que a ses Illes es parlen tres idiomes diferents, que si la centralització de la Borsa a Madrid, que si les autopistes de peatge aquí i de franc allà, que si l’AVE primer a Sevilla que a França. Ja ho veiem que no funcionava. Però la por que prové del primer paràgraf d’aquest post feia que els catalans anéssim tirant i fent-nos l’orni, mentre ens deien polacos, aldeanos, provincianos, avaros, i ens repetien condescendents “eres buen tío, no pareces catalán, y ¿qué pone en tu DNI? Je je je”

Tota aquesta renúncia nacional atiava estupideses com l’orgull pel bilingüisme, quan era l’ou de la serp de les més rastreres polítiques suprematistes que fan que un equatorià tingui avui més drets lingüístics a Catalunya, que un catalanoparlant. La exaltació del Barça com a símbol nacional, mentre destruïa tot el ric teixit esportiu català al seu pas. I tot per a comparar-nos amb el Real Madrid, guanyant una lliga cada deu anys. L’estar orgullosos de la Editorial Planeta, perquè tenia seu a Barcelona, malgrat haver estat construïda com tothom sap que va ser construïda després de la guerra. I mil excuses més. Els catalans s’ho empassaven tot, fins i tot allò de la “mayor etapa de autogobierno, paz y prosperidad”, que no és altra cosa que “pórtate bien o volveré a castigarte que sabes de lo que soy capaz”. I va venir l’estatut del 2006, les firmes del PP, el Tribunal Constitucional, i els catalans que havien mirat cap a una altra banda van descobrir que tot era una gran presa de pèl. La confiança de l’altre costa molt de guanyar-la, i es pot perdre en un segon. Els mateixos catalans que n’havien fet al règim del 78 la van perdre l’any 2010. Per això no hi ha volta enrere.

Ahir al Parlament de Catalunya el diputat del PP Alejandro Fernàndez, aquell que parla amb figures retòriques llegides a novel·letes de l’Arturo Pérez Reverte com “hasta que se congele el infierno”, va dir directament als diputats de la majoria que malgrat considerar-los fins i tot amics, ell no hi podria fer-hi res i que la resposta espanyola serà implacable. Sempre ho ha estat.

Els catalans teníem por del primer paràgraf perquè cada cop que hem perdut els espanyols han anat primer pels nostres líders –Companys és el paradigma-, després pels nostres partits –ERC n’és l’exemple- i després pel poble i la llengua tal i com vaticinen i suggereixen sense cap mena de vergonya avui els diaris espanyols: “la culpa és de la imposición del catalán y de la tergiversación de la historia”. Si perdem el pols de l’1 d’octubre no tindran compassió ni faran presoners, imposaran un nou Decret de Nova Planta amb les seves excuses colonials de sempre, i aquest cop sense que nosaltres haguem disparat un sol tret. Potser la generació meva i de mon germà no viurem una guerra convencional, però en podem viure les conseqüències d’una derrota si no guanyem.

Ara digueu-me que no anireu a la manifestació el dia 11 de setembre. I ara mireu-me als ulls i penseu si som o no gent de pau.

Millor Emmanuel Kant que Steve Jobs

Poseu-vos a la meva pell de responsable de marketing d’una empresa globalitzada. Format en un món analògic i fill intel·lectual de lectures humanístiques. Supero els cinquanta anys, i sóc al zenit professional. Les he vist de tots colors. He vist néixer el fax i enterrar el tèlex, sorgir Internet i el correu electrònic matant cartes manuscrites, postals, missatgeria i fax, brotar el Photoshop i desaparèixer els fotolits, l’ascens del Word i la mort del Letraset, decaure els anuncis en premsa i revistes i patir la invasió de les xarxes socials en els processos relacionals amb el consumidor.

De fet, no he estat un espectador, he estat protagonista i col·laborador necessari. Vaig ser el primer a tenir ordinador a casa i a fer-lo servir amb un mòdem. Em vaig creure allò de l’oficina sense papers, i que Skype em deslliuraria d’anar a fires, reunions i dinars d’empresa. He constatat que no, que segueix vigent la norma per la qual “si vols garantir un contracte fes que l’altra part et visiti al despatx i conquereix-lo via empatia personal”.

Doncs em resulta impossible contractar gent de marketing amb formació humanista. Persones que sàpiguen el perquè algú et compra un producte o es creurà la teva promesa de compra. 

Hi ha un buit enorme entre el jovent que surt de les facultats o les escoles de negocis, se'n diu lectures adequades, escoltar la gent i entendre les persones.
Cada dia que passa trobo més peticionaris de feina de marketing que només saben de big-data, de noves tecnologies, de nous programes i entorns virtuals. Nanos i nenes que conèixen el modus operandi de FB o Google, però que mai disposaran dels pressuposts de marketing d'aquestes companyies. Joves enganyats per un relat tecnològic que els inhabilita la resta d'eines per vendre i fidelitzar consumidors.

Si clavo un cop de peu a terra m'entraran per la porta del despatx 17 joves extraordinàriament formats, i penosament preparats per la vida real dins una companyia que facturi menys de 100M de dólars.

Els que pugen saben la història dels èxits tecnològics dels darrers 20 anys, però són incapaços de generar una punyetera acció de marketing per tal de monetaritzar la inversió d'un stand en una fira oberta al públic, no estan preparats per fer un text coherent que reforci el teu posicionament dins d'entorns cada cop més competitius, negats per oferir alternatives més enllà del canvi tecnològic per se. No han llegit res. No coneixen la gent. Ni els gustos fora del que digui Disney o Tweeter. Analfabets emocionals, panxes contentes farcides a cop de discurs del TED sentit d'orelles.

Els amants del relat oficial, ara, ja em podeu portar la contrària, però la juventut està sobrevalorada. I la tecnologia encara més. Entenc que als 60 escoltar als joves era necessari, eren lliures del pes de la guerra. Però ara? Sense ànims de generalitzar, afirmo que es fotran una galeta èpica si no es posen les piles i deixen de creure en els mirallets de colors que els ensenyen els falsos profetes.
Per vendre i crèixer, millor haver llegit Emmanuel Kant que a Steve Jobs.

Referents culturals? Doncs els meus

Envoltat d’intel·lectuals fanàtics de la Viquipèdia, de tertulians proferidors de consignes i de lectors del que se’ls diu que han de llegir, em declaro incapaç de seguir el ritme de banalitat imperant. Claudico. Em rendeixo. Buscaré refugi en els meus referents culturals, tant o més importants que els escriptors i filòsofs que tothom cita després d’haver vist un meme fals al FaceBook.

Trobaré consol en la versatilitat immensa d’en Vlada Chvátil, la diàfana claredat de Randall C. Reed, les abruptes contextuaitzacions d’en Francesco Nepitello i en Marco Maggi, l’exhaustiu detall de Don Greenwood i els balls de les asimetries de Jason Matthews. Ja podeu enfonsar-vos en les penes d’escriptors novaiorquesos, que el món és meu.

Amaniré els caps de setmana honorant la manipulació de la història de l’Australian Design Group, mentre me’n foto de les lectores de Murakami. I robaré temps als déus per tal de venerar l’obra completa del Mark Herman, un demiürg entre colossos que sempre brilla i mai em falla.

Jacques Zeimet i Stefan KloB em parlaran de tant en tant, quan decaigui el interès dels qui em visitin. I retornaré disciplinat a l’adorable Klaus Teuber, a l’implacable Doktor Knitzia, a l’elegància i la pulcritud del millor Klaus-Jürgen Wrede posant-hi un toc, ara si ara no, de les exactituds mil·limetrades del Phil Walker-Harding.

Ja podeu badar entre adjectius de Josep Pla, que jo em deixaré arrastrar per la voluptuositat d’un Toni Serradesanferm. Observeu el vol de la cadernera i pareu l’orella a les misèries humanes de la Rodoreda, que jo estaré esclafant aliances amb Ivan Prat, estimant-me en Pere Pau Listosella o l’Oriol Comas, i gaudint de l’eficiència del Josep Maria Allué, del Viktor Batista o en Daniel Gómez. Què carai! Què us heu pensat colla de tietes i de covards!? Calleu o us deixaré en mans de les tropes del Toñoko Catalán!

Em dieu Zweig, em crideu Benjamin! Levi! Borges! Garcia Màrquez! I us contesto Partlett! Randolf! Colovini! Rienek! Què us heu pensat?! No heu entès que en Richard Gardfield ja ho va deixar tot dit i fet? Que en Matt Leacock ho va deixar tot clar i ben repartit per a tothom? I que en Friedemann Friese no us esclafa perquè té altra cosa que fer?

Si mai no heu viatjat de la mà del mestre i pare espiritual de dues generacions de persones lliures, d’en Gary Gigax. Si no heu viscut la màgia vertadera amb Ed Greenwood, cavalcat lliures a la Britannia de Greg Stafford o embogit per culpa de Sandy Petersen... com voleu que em prengui seriosament les mandangues que m’expliqueu sobre en Vargas Llosa, Yeats, Mahfouz, o Saramago? Qui us heu cregut que sou? El que sou és una colla d’Illetrats! De carallots! Uns imps de nivell zero! Uns meeples de plàstic! Uns tristos daus de tafur! Penoses errates de primera edició.

La Nova Dreta Catalana

Doncs resulta que hi ha un periodista llicenciat a la UAB, que això de fer periodisme a la UAB sembla com si fos qui sap què, que ha fet un article per espantar les tietes de Gràcia, els treballadors d’ONGs, i resta de classes populars, alarmadíssim per l’aparició de la Nova Dreta Catalana. I vaig jo i em poso a trempar com una guilla! Som vius!

La tesi de l’article es que l’independentisme legítim és el d’esquerres perquè ells són bones persones i tenen raó, però que ha aparegut del no res una dreta independentista de tall Trumpià, execrable, perillosa, racista, xenòfoba, militarista, nacionalista i excloent, que cal exterminar –per ara, espero, que només dialècticament-.

En Roger Palà, ex-redactor en cap de la subvencionadíssima revista Enderrock –i no ho dic jo, ho diuen els de Mondo Sonoro- ha decidit que mentre el centredreta estava controlat per la burundanga de la correcció política pujolista, tot anava bé. Si el catalanisme d’ordre seguia votant el podrit Titànic convergent, les hosts de l’esquerra solidària i transformadora anirien apropiant-se del relat nacional fins a la victòria final de l’Exèrcit de Salvació moral, que tot ho sap i tot ho prohibeix, si no s’ajusta a la correcció del dogma kumbaià.

Trobar que al Fossar de les Moreres no és lloc per fer-hi performances de classe de Plàstica d’escola pija, no vol dir que jo sigui com la Marine Le Pen. Vol dir que totes les nacions respecten als seus herois morts i no munten astracanades al capdamunt de les seves tombes. O es que no vas entendre Poltergeist, Roger? Jo no vull que es faci carnaval i befa sobre els morts del 1714, igual que a qualsevol ciutadà de Bergerac no li agradaria que abillessin de prostituta l’estàtua al soldat desconegut de la Place de la Ville. No sé si m’entens.

Jo que hi era quan els independentistes érem quatre gats, mai no vaig demanar el carnet ideològic a ningú, i aquest bloc n’és testimoni. No ens ho podíem permetre això que ara que bufa el vent de popa està fent en Palà i tota la seva patuleia de sacerdots esquerranosos. No ho podíem fer perquè la dreta nacional votava la burundanga del 3% i l’esquerra aquesta que ell representa feia articles sobre Sau i Els Pets a compte dels meus imposts, o apostava pel federalisme asimètric del cap de trons del Maragall, en comptes d’estar a la trinxera de la dignitat nacional.

En Palà te raó en que la dreta catalana, la nacional, no la del Ecuestre i el Pont Aeri, ha dit que ja no combrega amb la transversalitat del tapem-nos mútuament el cul dels polítics professionals convergents. Una crosta de col·locats que insisteix a dir bestieses com “els catalans i les catalanes”, “el castellà és un patrimoni de la Nació catalana” i “Companys va ser un gran President”. I què? Quin problema hi ha Roger? Que no tenim dret a formular solucions d’estat fora del que a tu t’agradaria?

Això d’haver de sentir-me a dir que ser de dretes, trobar que la Colau –i poso l’article “la” perquè en català és obligat- és un desastre per Barcelona, pensar que les ONGs són un cau de ganduls que viuen a expenses del sentiment de culpa més xaró i catòlic, tenir la certesa intel·lectual que el feminisme teatral de l’esquerra fa mal a la igualtat de la dona, o que eventualment els cèntims dels rics s’acaben i l’esquerra ja no te com finançar la compra vots, em desqualifica per lluitar per l’alliberament nacional em treu de polleguera. No se si es nota.

La dreta nacional catalana fa temps que provem de bastir un discurs fora de la xacra del Pujol i els seus sequaços, dels còmplices per pensament obra u omissió del robatori del 3%. L’article del Palà ens envia al infern del populisme per obra i gràcia de la correcció política, des del infantilisme de l’escola del gomet i la solidaritat covarda del “a mi no em peguis que porto ulleres”. Ens posa al nivell de Trump o Le Pen, igual que feien fa poques setmanes els cabestros del PP en el seu congrés. Una pinça diabòlica entre l’esquerra catalana i l’espanyolisme més caspós, segons la qual no es pot ser independentista i de dretes.

Enfortint aquest missatge, articles com els del llicenciat Palà allunyen Catalunya del seu alliberament. Tot sia per constatar que l’esquerra nostrada és hereva de la lluita antifranquista, que si algú no se’n recorda és aquella que culmina amb la mort del general al llit. D’aquella derrota hauríem d’haver aprés que cal arraconar els debats ideològics si volem enderrockar l’autonomisme i guanyar la llibertat, i això cal fer-ho plegats, sense bons i dolents, funcionant com un sol poble, que resulta que molts d’aquests de la temuda Nova Dreta Catalana ja lluitàvem per la independència quan la meitat dels que avui aplaudeixen l’article del Palà votaven la Carme Chacón.