Acaba de trucar-me un fill meu, dinou anyets, tren a Bellaterra, facultat de Dret i un món pel davant. A casa vivim la política sobrevolant-la, com a pares intentem mostrar les contradiccions i esperem que els nostres fills se’n facin una idea pròpia. Les notícies del dia, referents a la suspensió cautelar de l’ús del català com a llengua preferent per part de la diputació de Lleida i l’Ajuntament de Barcelona, i l’atac a l’estat de les autonomies per part d’en Rajoy han aconseguit indignar-lo. M’ha preguntat “que farem?”... i he hagut de contestar-li que “per ara el ridícul, com sempre”.
L’actitud de un xaval que encara està sortint de l’ou, malgrat ja tingui edat per votar i anar a la guerra a la majoria de països del món, fa que tingui algunes esperances sobre el futur del país. Últimament ens cal donar-nos ànims cada cop que ens arriba una bafarada de dignitat nacional, per petita que sigui. Les enquestes i la desinflada moral que ens provoquen els que manen, ens empenyen a l’abisme de la desesperació, el cabreig i el tantsemenfotisme. Ens estant imposant una realitat oficial de Masos i Montillas, de concerts econòmics i tribunals constitucionals, de immigració i multiculturalitat, xenofília barata i xenofòbia analfabeta... amagant-nos la punyetera veritat, que no es altre que la determinació dels poders fàctics i dels espanyols de esborrar del mapa els últims vestigis de catalanitat, del nostre poble com a nació.
El debat electoral queda així reduït a si en Mas i en Montilla han de parlar en castellà o català entre ells, si és bo o dolent la aparició de un polític a la Noria, si la aparició de la ultradreta a Europa trobarà posicionaments similars a casa nostra, que si Moratinos plora, que si la Pajín es ministra pel seu cognom...
Via’m si ens entenem... La resposta de l’electorat català davant de aquesta ofensiva per terra, mar i aire ha de ser el pactisme convergent? L’altre dia en Mas explicava que el seu gran pla per assolir el concert econòmic es esperar que el PP guanyi les eleccions sense majoria absoluta i que no sumi majories amb altres partits regionals... Això es un pla o una tifa lligada amb un cordill? Els catalans hem de sentir-nos a dir per part de un progressista espanyol –som-hi amb els oximorons!- com Imanol Arias que els separatistes hauríem de marxar del país un a un... ens ho mirem i votem gent com en Duran? Replicant el model Sandrusco de pantalons pels genolls i castellà per esmorzar?
Catalunya té un problema que es Espanya. Però en té un altre de molt més gros: nosaltres mateixos, els catalans. Seguim lligats a un món de fantasia i il•lusió, pel que sembla, pensant-nos que qui dia passa any empeny, que ara no toca i que som prou forts per aguantar la ofensiva. I uns collons! Que no ho veiem? Parlo amb els amics, amb els contertulians del bar Mònaco, amb els companys de feina i tinc la sensació de ser el nen de El sexto sentido quan diu “sometimes I see dead people”. Es pot saber que ens passa?
El meu amic, en Xavi, em deia ahir que no em sulfurés, que es triga molt a convèncer a les persones, que tenir raó no es sinònim de que et facin cas... Però, amics meus... tant costa de veure que aquest cop van a per nosaltres i que no podem enviar al combat als pactistes enclenxinats dels convergents? Espanya ha demostrat que no respecta el diàleg, que tant se’ls en refot el nostre futur com a poble, i que la única multiculturalitat que respecten i defensen es la dels immigrants espanyols a Catalunya que no han tingut la decència i la vergonya de aprendre català i de estimar aquesta terra -per cert, amb la comprenssió paternalista de trenta anys de governs convergents-.
Bernat... ton pare no té la solució a les seves mans i tampoc rau en les teves. Només pot cridar al seu bloc, intentar que la gent desperti del malson –com has fet tu solet-. Pot dir a qui el vulgui escoltar que si volem sobreviure hem de caminar sols, convèncer a les persones una a una... Com diu en Xavi trigarem més o menys temps i la raó es de part nostra. Encara que això no sigui garantia de res, avui... després de la teva trucada prenc consciència que has despertat, que tenim un vot més per la independència, el teu, benvingut!
dimecres, 27 d’octubre del 2010
divendres, 15 d’octubre del 2010
Adéu Barça...
Jo era petit petit i el meu pare em va portar a veure un Barça Sabadell. Era una situació estranya, perquè ell no era soci tot i que li agradava el futbol i era culer dels de abans de la guerra. Quan jo li preguntava si en Basora era tant bo com deien (el meu ídol era en Reixach) em contestava que si, però sempre em parlava de un tal Ventolrà que “aquest sí que era bo” –i rememorava la seva pròpia adolescència- No recordo com va acabar el partit, però recordo la calipàndria que vaig agafar. Em vaig haver de passar uns dies al llit, dies de arroç bullit , de taronjada i pa torrat amb oli. Els Beatles sonaven al tocadiscs, i l’Eladio i el Gallego sortien a la premsa esportiva.
Més endavant en el temps, el dictador estava morint-se, vaja... després es va veure que la flebitis no acabaria amb Franco... però el meu germà gran estava a El Aaioun fent el soldat, el servei militar. Jo tinc deu anys menys... i el Barça li va fotre cinc al Madrid! Quina passada! Vaig comprar tota la premsa de l’època i vaig retallar totes les cròniques que vaig trobar del partit per enviar-li al Sàhara! Ell va poder veure el partit a la cantina rodejat de madridistes, però aquells retalls de premsa van construir un primer vincle amb ell, jo ja era un noi gran i el meu germà ara era el meu amic, units pel Barça. Catorze anys de passar gana... i per fi una lliga al sac! La meva primera lliga!
Franco es va morir... i el futbol va començar a ser la meva passió de cap de setmana. Amb carnets deixats per pares de amics de l’escola anàvem a general. Allà a d’alt de tot! A la general de l’ampliació del mundial 82, el del naranjito... Un dels amics que em deixava el carnet, el doctor Carles Ramon em deia... “Ai noi... Espanya només la manté unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga”. Jo no sabia de què coi em parlava... però si escoltes els independentistes de saló plorant perquè la independència ens privaria del Barça - Madrid, ara ho entenc més. Jo només tenia temps per devorar l’Sport i el Mundo Deportivo, per gaudir dels gols de Hansi Krankl, plorar la marxa de Neeskens, anar a Sarrià a cridar des del fons sud estant “Migueli mataló!”, bavejar amb la cama esquerra d’en Paco Martínez, els passes de Rubio, de Shuster... la habilitat de Simonet, enfotre’m d’en Roberto Dinamita, flipar amb el contratac del tercer gol a l’Anderletch del guapíssim Zuviria,... de fer campana amb uns amics del cole i de anar a Basilea a guanyar amb l’Asensi, el Tente Sànchez, en Charlie, el Lobo i Sant Artola Gloriòs el primer títol europeu de la història del Barça.
Aleshores vaig anar jo a la mili. I el Barça va venir amb mi en forma de ràdio per sentir les gestes de Maradona. Havia de partir-me la cara pel Barça, ser culer quan era l’únic català en tot un regiment a Burgos era fotut... però que collons! Els amics del Athletic i de la Real em donaven suport i jo a ells. El Bilbao va guanyar la lliga! Després de dues de la Real! Que n’aprenguin! I si el sergent Berjano ens va arrestar per cantar “Hala Madrid, hala Madrid, el equipo del gobierno la vergüenza del país”, ben tous que anàvem de celebrar-ho, doncs “que aquí se va a quedar mi sargento...”, oi Lontxo? Oi Iñaki?
De tornada a Barcelona els meus amics del Hockey Cerdanyola em varen fer saber que... “bé, això del barça de futbol està bé, tots en som del barça... però si veus com es comporta la institució en els altres esports... al•lucines... es pensen que tenen tres collons i que has de deixar-te guanyar i robar els jugadors perquè ells representen Catalunya, els molt fills de puta”. Jo havia jugat a rugby, i ja havia sentit parlar de aquesta prepotència... per tant sempre més vaig dir que jo soc del Barça, però del de futbol... de la resta millor que ho deixessin córrer.
Varen venir temps terribles i foscos, de Venables, Luis Aragonés... de Nunyisme caspós. Jo que havia marxat al servei com un convergentet peruc... resultava que la relació amb els camarades del País Basc m’havien empès a creure que els de Jarrai eren “una pandilla de señoritas”. Per tant això del Núñez jo no ho acabava de portar bé. I aleshores va aparèixer el profeta i va construir el dream team. No tinc espai per reproduir tota la bava que em varen fer vessar durant aquells anys gloriosos els amics Stoichkov, Laudrup, Txiki, Guardiola o Amor. Malgrat les no-sortides d’en Bubifarreta, el super-cul d’en Koeman, els txap-txaps d’en Salinas, la passada endarrere d’en Bakero i la barra de Romàrio... Aquells equips eren la pera... aquell futbol una brutalitat... i aquella primera Copa de Europa la constatació de que la fidelitat a un club, a uns colors i a un sentiment feien que l’alegria fos molt més gran.
Jo també vaig fer com el meu pare... i vaig portar el meu nano amb tres anyets a veure un partit d’aquell Barça d’en Cruyff. Contra el Valladolid, plovia i vam perdre... en Bernat em mirava preguntant-me on coi estava la gràcia de tot allò.. però estàvem junts al Camp Nou hi érem ell i jo, ningú més... com quan m’hi va portar el meu pare a veure el Sabadell.
Un psicòleg mexicà que vaig sentir a la ràdio fa uns quants anys deia que un home pot canviar el vot, de país, de feina, de dona... però no pot canviar de equip de futbol perquè es renunciar a la seva infantesa, significa oblidar qui es ell en el món i el lligam místic amb els avis, els pares.. El meu pare va morir sense conèixer el meu fill, però l’amor als colors blaugrana els unia travessant els anys, els segles... de Ventolrà a Reixach, i de Reixach a Stoichkov.
Ara resulta que una colla de gent important de Barcelona, comandades per un pijo que, com a tal, es fa dir Sandro, han guanyat unes eleccions a la directiva del Barça. Va ser forta la campanya oi? Tots els catalans varem contribuir amb els nostres impostos a fi i efecte que TV3 li donés una cobertura magnífica... amb tant de bombo i platillo que ja els agradaria haver-la tingut als eixelebrats aquests de les consultes invisibles per la independència. Ara en Sandro es el tio més important de Catalunya, com ho va ser Laporta en el passat, i Núñez abans que ell. I com es el tio més important de la gent important que te tres collons perquè es sòcia del Barça elis-elis-i-tu-no, ha decidit rescatar el dret de sang dels llibres de història medieval, i ara els afeccionats del barça que no som pota negra ja no podrem ser mai socis. La actual junta vol restringir l'accés a ser soci del barça només a familiars en primer grau de socis actuals i a menors de catorze anys.
Es cert que si aquesta norma hagués estat vigent anys enrera, el club hauria evitat comptar entre els seus socis amb perssonatges sinistres com en Samaranch o alguns amiguets espanyols de l'actual directiva com l'actual president de la comunitat autònoma extremenya, però a tall d'exemple el plorat Manolo Vàzquez Montalbàn mai hagués pogut fer-se soci. Té collons, oi?
Aquella cosa aspiracional, de pertinència malgrat no ser soci... del "ja ho seré un any o altre...", del "quan em sobrin uns quartos i pugui comprar una tribuna...", "no tinc temps, o no tinc diners..." adéu... això mai no ens passarà ni a mi, ni al meu fill que com que té dinou anys tampoc “qualifica” per fer-se’n de soci. No som prou bons per en Sandro i els seus. D’acord.
Mira Sandro, agafes el Barça, la Lliga espanyola i la roja i te’ls fots on et càpiga, oi que m’entens? Ara, si us plau, deixeu de jugar a la conya aquesta de que representeu Catalunya, afortunadament ara ens ha quedat clar que l’únic equip que pot representar a tots els catalans es la nostra selecció nacional. La catalana vull dir, Sandrusco... no la Roja que es la teva. Al menys a partir d'ara hauré podré estalviar-me la esquizofrènia de patir en veure els jugadors catalans del Barça repartint alegria en territori enemic.
Jo pensava que aquestes pijadas només passaven a caus de fatxes com l’Ecuestre, club del qual tant la meva cartera com la meva vergonya nacional m’impedeixen de fer-me soci, malgrat em sobrin les consanguinitats en primer i segon grau entre els seus socis fundadors.
El que us deia amics meus... a Espanya l’any 80 la mantenien unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga de futbol. Un cop assassinada la meva infantesa culer per aquest grapat de arribistes de Llavaneres i ESADE que manen a can Barça, als meus ulls a Espanya ja no ens hi queda res que vingui del cor. Així doncs, Sandro, quedem entesos: Adéu Barça...
Més endavant en el temps, el dictador estava morint-se, vaja... després es va veure que la flebitis no acabaria amb Franco... però el meu germà gran estava a El Aaioun fent el soldat, el servei militar. Jo tinc deu anys menys... i el Barça li va fotre cinc al Madrid! Quina passada! Vaig comprar tota la premsa de l’època i vaig retallar totes les cròniques que vaig trobar del partit per enviar-li al Sàhara! Ell va poder veure el partit a la cantina rodejat de madridistes, però aquells retalls de premsa van construir un primer vincle amb ell, jo ja era un noi gran i el meu germà ara era el meu amic, units pel Barça. Catorze anys de passar gana... i per fi una lliga al sac! La meva primera lliga!
Franco es va morir... i el futbol va començar a ser la meva passió de cap de setmana. Amb carnets deixats per pares de amics de l’escola anàvem a general. Allà a d’alt de tot! A la general de l’ampliació del mundial 82, el del naranjito... Un dels amics que em deixava el carnet, el doctor Carles Ramon em deia... “Ai noi... Espanya només la manté unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga”. Jo no sabia de què coi em parlava... però si escoltes els independentistes de saló plorant perquè la independència ens privaria del Barça - Madrid, ara ho entenc més. Jo només tenia temps per devorar l’Sport i el Mundo Deportivo, per gaudir dels gols de Hansi Krankl, plorar la marxa de Neeskens, anar a Sarrià a cridar des del fons sud estant “Migueli mataló!”, bavejar amb la cama esquerra d’en Paco Martínez, els passes de Rubio, de Shuster... la habilitat de Simonet, enfotre’m d’en Roberto Dinamita, flipar amb el contratac del tercer gol a l’Anderletch del guapíssim Zuviria,... de fer campana amb uns amics del cole i de anar a Basilea a guanyar amb l’Asensi, el Tente Sànchez, en Charlie, el Lobo i Sant Artola Gloriòs el primer títol europeu de la història del Barça.
Aleshores vaig anar jo a la mili. I el Barça va venir amb mi en forma de ràdio per sentir les gestes de Maradona. Havia de partir-me la cara pel Barça, ser culer quan era l’únic català en tot un regiment a Burgos era fotut... però que collons! Els amics del Athletic i de la Real em donaven suport i jo a ells. El Bilbao va guanyar la lliga! Després de dues de la Real! Que n’aprenguin! I si el sergent Berjano ens va arrestar per cantar “Hala Madrid, hala Madrid, el equipo del gobierno la vergüenza del país”, ben tous que anàvem de celebrar-ho, doncs “que aquí se va a quedar mi sargento...”, oi Lontxo? Oi Iñaki?
De tornada a Barcelona els meus amics del Hockey Cerdanyola em varen fer saber que... “bé, això del barça de futbol està bé, tots en som del barça... però si veus com es comporta la institució en els altres esports... al•lucines... es pensen que tenen tres collons i que has de deixar-te guanyar i robar els jugadors perquè ells representen Catalunya, els molt fills de puta”. Jo havia jugat a rugby, i ja havia sentit parlar de aquesta prepotència... per tant sempre més vaig dir que jo soc del Barça, però del de futbol... de la resta millor que ho deixessin córrer.
Varen venir temps terribles i foscos, de Venables, Luis Aragonés... de Nunyisme caspós. Jo que havia marxat al servei com un convergentet peruc... resultava que la relació amb els camarades del País Basc m’havien empès a creure que els de Jarrai eren “una pandilla de señoritas”. Per tant això del Núñez jo no ho acabava de portar bé. I aleshores va aparèixer el profeta i va construir el dream team. No tinc espai per reproduir tota la bava que em varen fer vessar durant aquells anys gloriosos els amics Stoichkov, Laudrup, Txiki, Guardiola o Amor. Malgrat les no-sortides d’en Bubifarreta, el super-cul d’en Koeman, els txap-txaps d’en Salinas, la passada endarrere d’en Bakero i la barra de Romàrio... Aquells equips eren la pera... aquell futbol una brutalitat... i aquella primera Copa de Europa la constatació de que la fidelitat a un club, a uns colors i a un sentiment feien que l’alegria fos molt més gran.
Jo també vaig fer com el meu pare... i vaig portar el meu nano amb tres anyets a veure un partit d’aquell Barça d’en Cruyff. Contra el Valladolid, plovia i vam perdre... en Bernat em mirava preguntant-me on coi estava la gràcia de tot allò.. però estàvem junts al Camp Nou hi érem ell i jo, ningú més... com quan m’hi va portar el meu pare a veure el Sabadell.
Un psicòleg mexicà que vaig sentir a la ràdio fa uns quants anys deia que un home pot canviar el vot, de país, de feina, de dona... però no pot canviar de equip de futbol perquè es renunciar a la seva infantesa, significa oblidar qui es ell en el món i el lligam místic amb els avis, els pares.. El meu pare va morir sense conèixer el meu fill, però l’amor als colors blaugrana els unia travessant els anys, els segles... de Ventolrà a Reixach, i de Reixach a Stoichkov.
Ara resulta que una colla de gent important de Barcelona, comandades per un pijo que, com a tal, es fa dir Sandro, han guanyat unes eleccions a la directiva del Barça. Va ser forta la campanya oi? Tots els catalans varem contribuir amb els nostres impostos a fi i efecte que TV3 li donés una cobertura magnífica... amb tant de bombo i platillo que ja els agradaria haver-la tingut als eixelebrats aquests de les consultes invisibles per la independència. Ara en Sandro es el tio més important de Catalunya, com ho va ser Laporta en el passat, i Núñez abans que ell. I com es el tio més important de la gent important que te tres collons perquè es sòcia del Barça elis-elis-i-tu-no, ha decidit rescatar el dret de sang dels llibres de història medieval, i ara els afeccionats del barça que no som pota negra ja no podrem ser mai socis. La actual junta vol restringir l'accés a ser soci del barça només a familiars en primer grau de socis actuals i a menors de catorze anys.
Es cert que si aquesta norma hagués estat vigent anys enrera, el club hauria evitat comptar entre els seus socis amb perssonatges sinistres com en Samaranch o alguns amiguets espanyols de l'actual directiva com l'actual president de la comunitat autònoma extremenya, però a tall d'exemple el plorat Manolo Vàzquez Montalbàn mai hagués pogut fer-se soci. Té collons, oi?
Aquella cosa aspiracional, de pertinència malgrat no ser soci... del "ja ho seré un any o altre...", del "quan em sobrin uns quartos i pugui comprar una tribuna...", "no tinc temps, o no tinc diners..." adéu... això mai no ens passarà ni a mi, ni al meu fill que com que té dinou anys tampoc “qualifica” per fer-se’n de soci. No som prou bons per en Sandro i els seus. D’acord.
Mira Sandro, agafes el Barça, la Lliga espanyola i la roja i te’ls fots on et càpiga, oi que m’entens? Ara, si us plau, deixeu de jugar a la conya aquesta de que representeu Catalunya, afortunadament ara ens ha quedat clar que l’únic equip que pot representar a tots els catalans es la nostra selecció nacional. La catalana vull dir, Sandrusco... no la Roja que es la teva. Al menys a partir d'ara hauré podré estalviar-me la esquizofrènia de patir en veure els jugadors catalans del Barça repartint alegria en territori enemic.
Jo pensava que aquestes pijadas només passaven a caus de fatxes com l’Ecuestre, club del qual tant la meva cartera com la meva vergonya nacional m’impedeixen de fer-me soci, malgrat em sobrin les consanguinitats en primer i segon grau entre els seus socis fundadors.
El que us deia amics meus... a Espanya l’any 80 la mantenien unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga de futbol. Un cop assassinada la meva infantesa culer per aquest grapat de arribistes de Llavaneres i ESADE que manen a can Barça, als meus ulls a Espanya ja no ens hi queda res que vingui del cor. Així doncs, Sandro, quedem entesos: Adéu Barça...
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Malgrat les enquestes el 10-J va existir
Que no! Que us equivoqueu! Que no, que no i que no! Que els que hi varem anar ho tenim mal entès, el 10-J els catalans que en nombre de 10.000, 100.000 o 1.000.000, tant se val, varem manifestar-nos al carrer no volíem la independència, no volíem respecte, no volíem que ens tractessin amb dignitat, volíem que CiU guanyés les eleccions a la gestoria espanyola que es la Generalitat.
Diuen les enquestes que en el moment de més gran perill per la nostra identitat com a poble; en el moment de dissolució cultural al bell mig de una nova immigració que exigeix respecte al hijab o tenir dret a usar l’espanyol i no el català per viure a casa nostra; en un moment de crisi econòmica espectacular on el teixit empresarial català delma per trobar interlocutors que els trobin solucions als problemes; una setmana després que ens adonéssim un altre vegada que els sindicats majoritaris a Catalunya serveixen a interessos polítics forasters; el dia on estem immersos en un estat espanyol en fallida, que seria la riota de la resta de Europa si no fos que els europeus son subsidiàriament responsables del seu deute; en uns temps on l’atur es el doble, o el triple, del que tenen els països del nostre entorn... els sondejos diuen que votarem per seguir aprofundint en la relació amb Espanya i votarem CiU, votarem Mas, votarem pacte amb Espanya, autonomisme i personal enclenxinat sorgit de ESADE i IESE –tant se val si la economia catalana se’n va a prendre vent i les escoles de negocis catalanes han de enviar als seus alumnes a treballar a l’estranger, sempre i quan els fills dels quatre de sempre trobin feina a la administració-.
No se si us passa el mateix que a mi, però no entenc als meus conciutadans. Malgrat l’optimisme que representa la aparició de Reagrupament o de Solidaritat, sembla que per maquillades que siguin les enquestes el resultat electoral dels que han donat el pas cap a la independència serà bastant pobre. Com deia en Carretero fa unes setmanes, si els votants per la independència som minoria qui té un problema no son els partits independentistes, qui el té es Catalunya. Ja sabem que la enquesta que compte es el dia de les eleccions, però si ERC s’enfonsa miserablement pels seus errors tripartidístics, si Reagrupament i Solidaritat treuen en el millor dels supòsits només els diputats que ha deixat Puigcercós pel camí... que hi fèiem el dia 10 de juliol al carrer? Hauria de haver anat a fer una paella a Llafranc en comptes de viure aquell moment que vaig creure històric i sense marxa enrera?
El sainet del tripartit ha fet tant de mal que els catalans busquem qualsevol recanvi que tinguem a mà per tal de deslliurar-nos del ridícul. En el nostre habitual món de fantasia i il•lusió, on seguim creient que no ens cal selecció de futbol perquè en Sandro Rossell i en Messi ja ens omplen prou nacionalment, els catalans acabarem votant CiU. Un partit sense més ideologia que dir-nos que aniran ben dutxats a treballar, que varen treure bones notes al cole, i que de tant responsables que son han beneit governs tant del PP com del PSOE. Un partit que va donar carta de legitimitat democràtica a una transició política espanyola que ara es vol cobrar el que ens pensàvem que ja era nostre en forma de uniformització autonòmica, amnèsia històrica i jacobinisme tronat. Resulta que CiU no es responsable del fracàs de la relació amb Espanya malgrat haver estat la interlocutora dels espanyols durant vint i tres dels trenta anys de autonomisme i peix al cove –per cert que el cove fot una pudor hores d’ara que Déu n’hi dó-.
Els catalans suïcides que pretenen votar CiU ja s’ho han pensat bé això? Jo diria més... ja s’ho han pensat bé els candidats de convergents? O es que son massa atrafegats esmolant les vises i somniant amb el cotxe oficial? Ahir en Mas prometia reduir l’atur a Catalunya a la meitat! Com pensa incidir en la economia catalana sense poder polític per fer-ho? Com pensa solucionar la destrucció empresarial sense poder legislar de forma definitiva, sense estar supeditat al que es decideixi a Madrid? Pensa retallar funcionaris, serveis i càrrecs de confiança? Tots sabem que els fidels al tripartit no deixaran la mamella de la administració perquè els darrers governs d’esquerra ja es varen encarregar de mantenir dins l’aparell de la Generalitat als càrrecs de confiança convergents no fos cas que s’hi tornessin quan girés la truita. No ho se senyor Mas, però em sembla que està agafant compromisos sobre coses per les quals no té ni la responsabilitat política ni, el que es més important, els quartos per fer-ho.
El discurs del proper govern, els primers anys, serà que no hi ha diners perquè en Montilla i els seus varen deixar la caixa ben buida. Com voleu que recuperi el tremp econòmic si els governs d’esquerres es varen endeutar tant? Ens diran. Per altre banda tornarem a establir converses amb Espanya per tal de superar el dèficit fiscal –enèsim intent de plurinacionalitat- i qui dia passa any empeny, oi? Que no ho veieu?
Els qui manen, els de sempre, estant creant un estat d’ànim per fer-nos creure que el 10 de juliol la gent demanava més autonomisme, federalisme i concert econòmic. No es així i els que ens varem manifestar ho recordem. Malgrat les enquestes, a pesar de que volen, desitgen, matarien, segrestarien, extorsionarien, farien el que fos perquè no anem a votar. Hi anirem a votar, al menys jo i la meva família. Demostrarem que una enquesta telefònica a 800 persones té més pes als mitjans de comunicació que les consultes per la independència perquè els diaris formen part de la teranyina de favors, igual que CiU. No us deixeu entabanar, malgrat les enquestes el 10-J va existir.
Diuen les enquestes que en el moment de més gran perill per la nostra identitat com a poble; en el moment de dissolució cultural al bell mig de una nova immigració que exigeix respecte al hijab o tenir dret a usar l’espanyol i no el català per viure a casa nostra; en un moment de crisi econòmica espectacular on el teixit empresarial català delma per trobar interlocutors que els trobin solucions als problemes; una setmana després que ens adonéssim un altre vegada que els sindicats majoritaris a Catalunya serveixen a interessos polítics forasters; el dia on estem immersos en un estat espanyol en fallida, que seria la riota de la resta de Europa si no fos que els europeus son subsidiàriament responsables del seu deute; en uns temps on l’atur es el doble, o el triple, del que tenen els països del nostre entorn... els sondejos diuen que votarem per seguir aprofundint en la relació amb Espanya i votarem CiU, votarem Mas, votarem pacte amb Espanya, autonomisme i personal enclenxinat sorgit de ESADE i IESE –tant se val si la economia catalana se’n va a prendre vent i les escoles de negocis catalanes han de enviar als seus alumnes a treballar a l’estranger, sempre i quan els fills dels quatre de sempre trobin feina a la administració-.
No se si us passa el mateix que a mi, però no entenc als meus conciutadans. Malgrat l’optimisme que representa la aparició de Reagrupament o de Solidaritat, sembla que per maquillades que siguin les enquestes el resultat electoral dels que han donat el pas cap a la independència serà bastant pobre. Com deia en Carretero fa unes setmanes, si els votants per la independència som minoria qui té un problema no son els partits independentistes, qui el té es Catalunya. Ja sabem que la enquesta que compte es el dia de les eleccions, però si ERC s’enfonsa miserablement pels seus errors tripartidístics, si Reagrupament i Solidaritat treuen en el millor dels supòsits només els diputats que ha deixat Puigcercós pel camí... que hi fèiem el dia 10 de juliol al carrer? Hauria de haver anat a fer una paella a Llafranc en comptes de viure aquell moment que vaig creure històric i sense marxa enrera?
El sainet del tripartit ha fet tant de mal que els catalans busquem qualsevol recanvi que tinguem a mà per tal de deslliurar-nos del ridícul. En el nostre habitual món de fantasia i il•lusió, on seguim creient que no ens cal selecció de futbol perquè en Sandro Rossell i en Messi ja ens omplen prou nacionalment, els catalans acabarem votant CiU. Un partit sense més ideologia que dir-nos que aniran ben dutxats a treballar, que varen treure bones notes al cole, i que de tant responsables que son han beneit governs tant del PP com del PSOE. Un partit que va donar carta de legitimitat democràtica a una transició política espanyola que ara es vol cobrar el que ens pensàvem que ja era nostre en forma de uniformització autonòmica, amnèsia històrica i jacobinisme tronat. Resulta que CiU no es responsable del fracàs de la relació amb Espanya malgrat haver estat la interlocutora dels espanyols durant vint i tres dels trenta anys de autonomisme i peix al cove –per cert que el cove fot una pudor hores d’ara que Déu n’hi dó-.
Els catalans suïcides que pretenen votar CiU ja s’ho han pensat bé això? Jo diria més... ja s’ho han pensat bé els candidats de convergents? O es que son massa atrafegats esmolant les vises i somniant amb el cotxe oficial? Ahir en Mas prometia reduir l’atur a Catalunya a la meitat! Com pensa incidir en la economia catalana sense poder polític per fer-ho? Com pensa solucionar la destrucció empresarial sense poder legislar de forma definitiva, sense estar supeditat al que es decideixi a Madrid? Pensa retallar funcionaris, serveis i càrrecs de confiança? Tots sabem que els fidels al tripartit no deixaran la mamella de la administració perquè els darrers governs d’esquerra ja es varen encarregar de mantenir dins l’aparell de la Generalitat als càrrecs de confiança convergents no fos cas que s’hi tornessin quan girés la truita. No ho se senyor Mas, però em sembla que està agafant compromisos sobre coses per les quals no té ni la responsabilitat política ni, el que es més important, els quartos per fer-ho.
El discurs del proper govern, els primers anys, serà que no hi ha diners perquè en Montilla i els seus varen deixar la caixa ben buida. Com voleu que recuperi el tremp econòmic si els governs d’esquerres es varen endeutar tant? Ens diran. Per altre banda tornarem a establir converses amb Espanya per tal de superar el dèficit fiscal –enèsim intent de plurinacionalitat- i qui dia passa any empeny, oi? Que no ho veieu?
Els qui manen, els de sempre, estant creant un estat d’ànim per fer-nos creure que el 10 de juliol la gent demanava més autonomisme, federalisme i concert econòmic. No es així i els que ens varem manifestar ho recordem. Malgrat les enquestes, a pesar de que volen, desitgen, matarien, segrestarien, extorsionarien, farien el que fos perquè no anem a votar. Hi anirem a votar, al menys jo i la meva família. Demostrarem que una enquesta telefònica a 800 persones té més pes als mitjans de comunicació que les consultes per la independència perquè els diaris formen part de la teranyina de favors, igual que CiU. No us deixeu entabanar, malgrat les enquestes el 10-J va existir.
dissabte, 25 de setembre del 2010
Gent important
Estimats catalans, ciutadans, votants, i electors varis: Bon dia a tothom! Malgrat els rumors que Savalls havia estat segrestat per un comando de la Solidaritat Reagrupada Autèntica del Setè Dia (reunificada) segueixo viu i amb ganes! Us agraeixo molt les trucades i mails esbroncant-me, volíeu que em mullés i que parléssim de “el tema”, de la unió dels partits que volen la declaració unilateral de independència.
Haig de dir que jo també he passat una mena de depressió post-polvo-salvatge, a resultes del xoc que va suposar la manifestació del 10-J i la seva posterior dissolució en un merdós poti poti de gestió de la amnèsia, per part dels que manen, i guerra fratricida entre els qui ens podrien portar a la independència – de una puta vegada, amb perdó de l’expressió -. Si sumem aquest sentiment de cansament a una fase de feina desbordada al despatx, la conseqüència només podia ser un silenci de dues setmanes aquí al bloc. Doncs... “once more into the breach my friends!”.
La "gent important"
Via’m si ens aclarim... La gent important, els que manen a la Caixa, als bancs, als mitjans... els que tenen estructurat el seu modus vivendi de manera entortolligada amb cadenes de distribució franceses i espanyoles, els qui gestionen el territori espanyol com un tot per a multinacionals americanes o europees –una colla de encarregats, que diria Plà- o les fortunes de tota la vida que en forma de societats patrimonials muneixen els calés provinents del totxo allitant-se amb el poder... Aquesta gent no vol un canvi. Perquè haurien de canviar les coses? Ara que ja tenen comprats a tots i cada un dels partits polítics de l’arc parlamentari català. A tots.
Es cert que els polítics haurien de ser els representants del poble, de fet ho són formalment. També es veritat que es molt perillós fotre’ls tots en un mateix sac, es sinònim de demanar a crits un líder messiànic de formes populistes i polítiques totalitàries. Estem força decebuts amb els polítics... però es que el que es normal, de sentit comú, es que la gent important que esmentavem abans intenti apaivagar les ínfules revolucionaries que pot comportar la independència de Catalunya. Es lògic i comprensible.
Al tanto que va de canto! Entenguem revolució per la substitució del grup de persones que pren les decisions importants en un país per un altre grup de persones nou i diferent. No pensem en el concepte revolució com a grups armats pel carrer anant a portar a fer “el paseo” de matinada a bons pares de família –tant se val el color dels membres del piquet o del pobre home -, no estic parlant d’això. Us parlo de que la gent important no és idiota, ha detectat que la independència de Catalunya conforma la centralitat del debat polític a casa nostra... i el que és pitjor: si tira endavant ells poden quedar fora de joc, sobretot si els qui ens porten a la llibertat son persones no sotmeses a la cadena de favors que els que manen han anant construint com una teranyina.
Quina es la tàctica a seguir, doncs, per no perdre el poder? El que han fet sempre: posar els seus cadells, o els seus encarregats a remenar les cireres i a garantir que els deutes seran liquidats, els favors tinguts en compte i que tot canviarà perquè res no canviï en realitat. I això es nacionalment dolent? Ni si ni no, ans tot el contrari, al menys ens diu que els catalans poderosos actuen en defensa dels seus interessos com qualsevol altra oligarquia, i que en aquesta qüestió som homologables internacionalment.
Els partits de l'establishment
Els qui manen han construït complicitats amb el PSC, han trigat anys a assolir la simbiosi, però tant de temps enquistats a diputacions, ajuntaments, governs espanyols i últimament al govern de Catalunya ha acabat per dissoldre l'obrerisme socialista. Tots heu sentit a parlar de coses poc o gens demostrables, però reals. Diuen que la mega casa que tenen els Montilla la varen poder pagar perquè els va tocar la loteria! També diuen que els dècims eren regal de un constructor. Altres diuen que el millor que pots fer quan et toca la grossa es vendre la butlleta a la gent que està disposada a comprar-te’l per més diners que el premi... jo no ho entenia fins fa ben poc. En Narcís Serra president de la Caixa de Catalunya anys i panys, per quins set sous? Per la seva capacitat de gestió? Tant se val. Qui digui que el PSC es el partit del poble, dels treballadors... senzillament pixa fora de test.
I Convergència? I Unió? Què en podríem dir del partit d’en Duran Lleida? Que queda algú de la executiva de UDC que no hagi estat jutjat o imputat per corrupció? I dels convergents? Pobrets... cas Millet apart us diré que em fan pena. Sabeu perquè? Perquè en Jordi Pujol no ho era dels del poder de tota la vida. Els seus enemics polítics ens van fer passar bou per bèstia grossa, com si representés a la burgesia de casa bona, i no. Només després de la seva primera majoria absoluta, els convergents, van poder atansar-se al poder de les grans famílies catalanes. Abans de la querella de catalana, el molt honorable era “en pujolet”, “el fill del Florenci”, “el nano aquell esbojarrat que hauria de decidir entre ser polític o banquer, que totes dues coses no pot ser”. Jordi Pujol i convergència va suposar una veritable revolució dins del panorama de la gent important de Catalunya, però no podem dir que la transició a la democràcia suposes un gran canvi en les files dels qui manen. De fet, Pujol, va donar carta de puresa democràtica a les famílies del poder, aquelles famílies ex-franquistes que no van optar directament per don Manuel Fraga Iribarne. Va contractar els fills dels que varen fer la guerra al bàndol de Franco pel seu partit, endinsant-se en la cadena de favors dels qui feia quatre dies l’havien fotut a la presó pels fets de Palau –els primers fets de Palau, vull dir-. El poder es defensa com pot, ho veieu, no? Fins i tot va acceptar que els manés en Pujol, que de “pota negra” res de res.
Als anys noranta hi va haver run-run. Molts catalanets farts del peix al cove varen començar a votar ERC. Va haver-hi un esclat de optimisme, un tremp collonut al voltant de l’Àngel Colom. Deien... les males llengües interessades, que la Crida era un invent d’en Pujol per fer de gos llebrer i que en Colom era el seu home per controlar el vot nacionalment dur dels fills de convergència. Esta clar que la gent de ERC no podia creure-ho. Però on es ara en Colom? A quin partit? Qui li va pagar el deute del PI? Però la simbiosi de ERC amb el poder no acaba aquí. Recordo fa anys que passaven moltes penúries econòmiques, fins que el Banco Popular els va obrir una línia de crèdit perquè tenien enquestes que els feien pujar considerablement la intenció de vot. Això no ho dic jo, ho explica cofoi en Putxi en una mena de llibre de memòries –té collons no tenir ofici conegut i posar-se a fer el pavero escrivint llibres-. ERC va passar a tenir peles per fer coses –com tot, la primera dosi es gratis- i automàticament va deixar de reclamar el retorn del patrimoni històric del partit, valorat en... quan era? Tant se val quantes desenes de milions de euros fossin, oi? La gent important ja havia fitxat als de ERC per quatre engrunes...
Ara que ERC es dedica a competir amb els comunistes a veure qui prohibeix més coses, en comptes de dedicar-se a alliberar el país perquè resulta molt més complicat del que els ciutadans ens pensem... Surten nous partits que ens volen portar a la independència. Bàsicament Reagrupament, i més tard Solidaritat. Que no ho veieu? Cal que us ho expliqui? Au, som-hi...
Els partits per la independència i la "gent important"
La gent de Reagrupament, el seu nucli dur, son gent de comarques, gent allunyada dels centres de decisió de Barcelona, uns desconeguts per la gent important, i per tant gairebé impossibles de controlar. Carretero, Carandell i Fernàndez son gent de ERC que varen veure com el seu partit girava cap a l’establishment, que començava a claudicar dels ideals per convertir-se en una menjadora com els altres partits. I varen marxar.
Reagrupament va anar creixent durant l’any 2009. Principalment la gent que se’n feia era majoritàriament catalans amb feina, proporcionalment menys dones que homes, de una franja de edat entre els trenta i seixanta anys. Sembla que la gent més gran seguirà votant els seus de tota la vida, siguin els del PSC, CiU, ERC o els comunistes (busqueu-me un ecologista multy-culty de més de seixanta anys i l’anomenaré eco socialista en comptes de fer-ho pel seu nom).
Hi faltava doncs una nova embranzida de gent, més jove, menys preocupada de la independència racional i més per la independència per pebrots. Una figura mediàtica, xulesca, assumible pel jovent com en Laporta semblava una bona tria. I Reagrupament es va seure a esperar-lo. Cagada.
Un cop deixades les seves responsabilitats al front del barça, en Laporta ja havia tingut temps per dibuixar el que seria el seu salt a la política. No entraria a Reagrupament, que li havia ofert ser el cap de llista a Barcelona i esdevenir el líder parlamentari. Jo no se si envoltat de assessors i pilotes, va decidir rodejar-se de una guàrdia pretoriana de fidels i va proclamar a tort i a dret que Reagrupament havia de plegar perquè ell tenia el suport de gent important. Ai, ai, ai... de on venen els calerons de Solidaritat...?
Aquest es el quid de la qüestió. Rcat sap dels seus escassos recursos econòmics. La tipologia de gent que milita a Reagrupament té feina però no li sobra la pasta com per finançar un partit, i dubto que sàpiguen com “treure’n profit polític”, com sí sap fer la gent important. Crec que el distanciament de ambdues forces no es producte de personalismes, estic convençut que hi ha fortes reticències dins de l’ independentisme tradicional al voltant dels ajuts econòmics que té Solidaritat. Per dir-ho de un altre manera... si haguéssiu de triar a deixar el vostre cotxe a en Carretero o a en Laporta a qui faríeu confiança? Doncs el vot igual.
La gent important es defensa. Volen que pensem que només existeixen Mas i Montilla. Volen que creiem que CiU es independentista. Volen que pensem que ERC prioritzaria Catalunya en comptes de un tercer tripartit. Potser, potser..., volen destruir els intents de candidatures transversals per la independència com sia... i en tot cas controlar els qui surtin amb vida de les garrotades posant-hi Solidaritat en la equació. Volen afartar-nos tant de merda que acabem per abstenir-nos o per votar en blanc. No us deixeu ensarronar! Al loro! Als bons ciutadans només ens queda que anar a votar i fer-ho amb seny, i fer-ho amb el cor, i amb la cartera, i pels nostres fills, i passant de la gent important... us garanteixo que ells ja es preocupen de com tornar a caure de peu dret encara que assolim la independència. No patiu més per ells, feu-ho només per Catalunya.
Haig de dir que jo també he passat una mena de depressió post-polvo-salvatge, a resultes del xoc que va suposar la manifestació del 10-J i la seva posterior dissolució en un merdós poti poti de gestió de la amnèsia, per part dels que manen, i guerra fratricida entre els qui ens podrien portar a la independència – de una puta vegada, amb perdó de l’expressió -. Si sumem aquest sentiment de cansament a una fase de feina desbordada al despatx, la conseqüència només podia ser un silenci de dues setmanes aquí al bloc. Doncs... “once more into the breach my friends!”.
La "gent important"
Via’m si ens aclarim... La gent important, els que manen a la Caixa, als bancs, als mitjans... els que tenen estructurat el seu modus vivendi de manera entortolligada amb cadenes de distribució franceses i espanyoles, els qui gestionen el territori espanyol com un tot per a multinacionals americanes o europees –una colla de encarregats, que diria Plà- o les fortunes de tota la vida que en forma de societats patrimonials muneixen els calés provinents del totxo allitant-se amb el poder... Aquesta gent no vol un canvi. Perquè haurien de canviar les coses? Ara que ja tenen comprats a tots i cada un dels partits polítics de l’arc parlamentari català. A tots.
Es cert que els polítics haurien de ser els representants del poble, de fet ho són formalment. També es veritat que es molt perillós fotre’ls tots en un mateix sac, es sinònim de demanar a crits un líder messiànic de formes populistes i polítiques totalitàries. Estem força decebuts amb els polítics... però es que el que es normal, de sentit comú, es que la gent important que esmentavem abans intenti apaivagar les ínfules revolucionaries que pot comportar la independència de Catalunya. Es lògic i comprensible.
Al tanto que va de canto! Entenguem revolució per la substitució del grup de persones que pren les decisions importants en un país per un altre grup de persones nou i diferent. No pensem en el concepte revolució com a grups armats pel carrer anant a portar a fer “el paseo” de matinada a bons pares de família –tant se val el color dels membres del piquet o del pobre home -, no estic parlant d’això. Us parlo de que la gent important no és idiota, ha detectat que la independència de Catalunya conforma la centralitat del debat polític a casa nostra... i el que és pitjor: si tira endavant ells poden quedar fora de joc, sobretot si els qui ens porten a la llibertat son persones no sotmeses a la cadena de favors que els que manen han anant construint com una teranyina.
Quina es la tàctica a seguir, doncs, per no perdre el poder? El que han fet sempre: posar els seus cadells, o els seus encarregats a remenar les cireres i a garantir que els deutes seran liquidats, els favors tinguts en compte i que tot canviarà perquè res no canviï en realitat. I això es nacionalment dolent? Ni si ni no, ans tot el contrari, al menys ens diu que els catalans poderosos actuen en defensa dels seus interessos com qualsevol altra oligarquia, i que en aquesta qüestió som homologables internacionalment.
Els partits de l'establishment
Els qui manen han construït complicitats amb el PSC, han trigat anys a assolir la simbiosi, però tant de temps enquistats a diputacions, ajuntaments, governs espanyols i últimament al govern de Catalunya ha acabat per dissoldre l'obrerisme socialista. Tots heu sentit a parlar de coses poc o gens demostrables, però reals. Diuen que la mega casa que tenen els Montilla la varen poder pagar perquè els va tocar la loteria! També diuen que els dècims eren regal de un constructor. Altres diuen que el millor que pots fer quan et toca la grossa es vendre la butlleta a la gent que està disposada a comprar-te’l per més diners que el premi... jo no ho entenia fins fa ben poc. En Narcís Serra president de la Caixa de Catalunya anys i panys, per quins set sous? Per la seva capacitat de gestió? Tant se val. Qui digui que el PSC es el partit del poble, dels treballadors... senzillament pixa fora de test.
I Convergència? I Unió? Què en podríem dir del partit d’en Duran Lleida? Que queda algú de la executiva de UDC que no hagi estat jutjat o imputat per corrupció? I dels convergents? Pobrets... cas Millet apart us diré que em fan pena. Sabeu perquè? Perquè en Jordi Pujol no ho era dels del poder de tota la vida. Els seus enemics polítics ens van fer passar bou per bèstia grossa, com si representés a la burgesia de casa bona, i no. Només després de la seva primera majoria absoluta, els convergents, van poder atansar-se al poder de les grans famílies catalanes. Abans de la querella de catalana, el molt honorable era “en pujolet”, “el fill del Florenci”, “el nano aquell esbojarrat que hauria de decidir entre ser polític o banquer, que totes dues coses no pot ser”. Jordi Pujol i convergència va suposar una veritable revolució dins del panorama de la gent important de Catalunya, però no podem dir que la transició a la democràcia suposes un gran canvi en les files dels qui manen. De fet, Pujol, va donar carta de puresa democràtica a les famílies del poder, aquelles famílies ex-franquistes que no van optar directament per don Manuel Fraga Iribarne. Va contractar els fills dels que varen fer la guerra al bàndol de Franco pel seu partit, endinsant-se en la cadena de favors dels qui feia quatre dies l’havien fotut a la presó pels fets de Palau –els primers fets de Palau, vull dir-. El poder es defensa com pot, ho veieu, no? Fins i tot va acceptar que els manés en Pujol, que de “pota negra” res de res.
Als anys noranta hi va haver run-run. Molts catalanets farts del peix al cove varen començar a votar ERC. Va haver-hi un esclat de optimisme, un tremp collonut al voltant de l’Àngel Colom. Deien... les males llengües interessades, que la Crida era un invent d’en Pujol per fer de gos llebrer i que en Colom era el seu home per controlar el vot nacionalment dur dels fills de convergència. Esta clar que la gent de ERC no podia creure-ho. Però on es ara en Colom? A quin partit? Qui li va pagar el deute del PI? Però la simbiosi de ERC amb el poder no acaba aquí. Recordo fa anys que passaven moltes penúries econòmiques, fins que el Banco Popular els va obrir una línia de crèdit perquè tenien enquestes que els feien pujar considerablement la intenció de vot. Això no ho dic jo, ho explica cofoi en Putxi en una mena de llibre de memòries –té collons no tenir ofici conegut i posar-se a fer el pavero escrivint llibres-. ERC va passar a tenir peles per fer coses –com tot, la primera dosi es gratis- i automàticament va deixar de reclamar el retorn del patrimoni històric del partit, valorat en... quan era? Tant se val quantes desenes de milions de euros fossin, oi? La gent important ja havia fitxat als de ERC per quatre engrunes...
Ara que ERC es dedica a competir amb els comunistes a veure qui prohibeix més coses, en comptes de dedicar-se a alliberar el país perquè resulta molt més complicat del que els ciutadans ens pensem... Surten nous partits que ens volen portar a la independència. Bàsicament Reagrupament, i més tard Solidaritat. Que no ho veieu? Cal que us ho expliqui? Au, som-hi...
Els partits per la independència i la "gent important"
La gent de Reagrupament, el seu nucli dur, son gent de comarques, gent allunyada dels centres de decisió de Barcelona, uns desconeguts per la gent important, i per tant gairebé impossibles de controlar. Carretero, Carandell i Fernàndez son gent de ERC que varen veure com el seu partit girava cap a l’establishment, que començava a claudicar dels ideals per convertir-se en una menjadora com els altres partits. I varen marxar.
Reagrupament va anar creixent durant l’any 2009. Principalment la gent que se’n feia era majoritàriament catalans amb feina, proporcionalment menys dones que homes, de una franja de edat entre els trenta i seixanta anys. Sembla que la gent més gran seguirà votant els seus de tota la vida, siguin els del PSC, CiU, ERC o els comunistes (busqueu-me un ecologista multy-culty de més de seixanta anys i l’anomenaré eco socialista en comptes de fer-ho pel seu nom).
Hi faltava doncs una nova embranzida de gent, més jove, menys preocupada de la independència racional i més per la independència per pebrots. Una figura mediàtica, xulesca, assumible pel jovent com en Laporta semblava una bona tria. I Reagrupament es va seure a esperar-lo. Cagada.
Un cop deixades les seves responsabilitats al front del barça, en Laporta ja havia tingut temps per dibuixar el que seria el seu salt a la política. No entraria a Reagrupament, que li havia ofert ser el cap de llista a Barcelona i esdevenir el líder parlamentari. Jo no se si envoltat de assessors i pilotes, va decidir rodejar-se de una guàrdia pretoriana de fidels i va proclamar a tort i a dret que Reagrupament havia de plegar perquè ell tenia el suport de gent important. Ai, ai, ai... de on venen els calerons de Solidaritat...?
Aquest es el quid de la qüestió. Rcat sap dels seus escassos recursos econòmics. La tipologia de gent que milita a Reagrupament té feina però no li sobra la pasta com per finançar un partit, i dubto que sàpiguen com “treure’n profit polític”, com sí sap fer la gent important. Crec que el distanciament de ambdues forces no es producte de personalismes, estic convençut que hi ha fortes reticències dins de l’ independentisme tradicional al voltant dels ajuts econòmics que té Solidaritat. Per dir-ho de un altre manera... si haguéssiu de triar a deixar el vostre cotxe a en Carretero o a en Laporta a qui faríeu confiança? Doncs el vot igual.
La gent important es defensa. Volen que pensem que només existeixen Mas i Montilla. Volen que creiem que CiU es independentista. Volen que pensem que ERC prioritzaria Catalunya en comptes de un tercer tripartit. Potser, potser..., volen destruir els intents de candidatures transversals per la independència com sia... i en tot cas controlar els qui surtin amb vida de les garrotades posant-hi Solidaritat en la equació. Volen afartar-nos tant de merda que acabem per abstenir-nos o per votar en blanc. No us deixeu ensarronar! Al loro! Als bons ciutadans només ens queda que anar a votar i fer-ho amb seny, i fer-ho amb el cor, i amb la cartera, i pels nostres fills, i passant de la gent important... us garanteixo que ells ja es preocupen de com tornar a caure de peu dret encara que assolim la independència. No patiu més per ells, feu-ho només per Catalunya.
diumenge, 12 de setembre del 2010
Fan pena
En Miguel
En Miguel es català, de naixement, de la Vall Hebron. Es del barça a morir i es baralla per l’equip amb els pocs clients del bar que encara li aguanten una conversa. Fa una mica de por, xulesc, bocamoll, agressiu, sempre amb una cervesa a tocar per aclarir-se la gola.
En Miguel ahir cridava, a l’hora del cafè. Ho fa sovint. Parlava de l’onze de setembre i del fàstic que li fa la senyera i la estelada. Deia que ell es del barça però que mai el veurem amb una bandera catalana a la mà, que la única bandera que hi ha es la vermella i groga, però més ample i amb un animaló al bell mig.
En Miguel es perillós, els altres cambrers més joves, catalans també, el justificaven dient que la gent es passa, que si som espanyols no entenen perquè tants escarafalls i polítiques discriminatòries amb el castellà. L’amo del bar, en López, veient-me arronsant el nas i a punt de l’incident públic em calmava dient que ell era gallec però que havia votat en Roca varies vegades. La resta de gent el cap cot i a lo seu. Només un homenot, un ex-porter de discoteca musculat, amb el cabell rapat al dos, contestava a en Miguel, en un català farcit de castellanismes, posant-lo al seu lloc i fent-lo callar. En Miguel fardava de haver entrat a Fuerza Nueva, del carrer València recordava, als disset anys. Informava a la audiència que allò del cas Papus si que va ser divertit –un escamot de la extrema dreta va enviar un paquet bomba a la redacció de la revista Papus i el pobre conserge va morir a resultes de la explosió, l’any 1977-. L’ex-porter de discoteca li contestava que ell quan anava a cagar sí que feia cada cop una "fuerza nueva".
En Miguel es del barça a morir. Dels boixos nois. Ahir era Onze de setembre i el barça va palmar davant de l’Hércules. Me’n alegro i espero que en Miguel pateixi de un bon mal de ventre tota la setmana.
La diada ja havia començat de forma vergonyant. Vull dir que les actituds com les d’en Miguel neixen de situacions de anormalitat. Sorgeixen del fet que no vivim una situació nacional normal, plena i per tant satisfactòria. En un país normal el Miguel no estaria tant desorientat sobre el que es pot dir i el que no, i no posaria en dubte els símbols ni que a la pàtria qui més qui menys se l’estima.
Dic tot això perquè últimament està de moda la qüestió de la fractura social, segons la qual els qui parlem de independència no tenim en compte que podem destruir la exemplar convivència de la que gaudim els catalans. La fractura ja hi és i només hi ha convivència perquè els catalans callem, i deixem fer. Em pregunto si som dignes dels màrtirs del 1714.
Els polítics, el públic i el poble
Ahir al matí els polítics, els representants del poble, els qui son al front de les nostres institucions polítiques, per retallades i buides que siguin, van anar a retre homenatge als caiguts en la defensa de les nostres llibertats. Varen anar a posar flors al monument del polític electe que, a resultes del seu càrrec, va defensar la muralla de Barcelona el dia de l’assalt franco-espanyol. Ho varen fer quasi de incògnit, amagats al darrera dels mossos, lluny del poble, a més de cent metres de les senyores a les quals demanaran el vot d’aquí a quatre dies; una mançana lluny dels nens que voldran petonejar per la foto de míting a partir de final de octubre; al darrera de unes tanques de seguretat exagerades i insultants que mantenien la gent, joves i vells, extra-murs.
El poder ben juntet. Amb els seus servidors televisius a prop. Fent declaracions i donant-se importància, caminant amb solemnitat, fent-se fotos. Uns quants amics, fidels, al seu costat, amb la promesa que si es porten bé aniran a les llistes electorals. Tots somrient.
TV3 va donar la noticia i jo no podia creure el que sentia. Les paraules són tant importants amics meus... la televisió nacional de Catalunya ens deia que les tanques eren per mantenir allunyat el públic. Com si allò fos un espectacle de titelles –ho és?-. No. De públic, pagat o de franc, hi ha als programes de televisió, als toros i al futbol. De les persones que es lleven al matí de la diada per anar al monument a Casanova a retre homenatge als seus morts se’n diu patriotes, o en tot cas se’n diu poble. Per tant el titular informatiu hauria de haver estat que els polítics fan la ofrena floral als màrtirs de l’Onze de setembre protegits del poble per tanques i forces de seguretat. Maco, oi?
Ho veieu com no anem bé? Els representants polítics, el dia de la festa nacional del país, han de sortir al carrer protegits del poble per la policia, com si això fos una dictadura africana. Als països normals les diades son una festa i els polítics fan un homenatge sincer i patriòtic, una mica en forma de espectacle de masses que també cal dir-ho, però només s’amaguen de la gent si tenen alguna cosa que amagar, de la qual avergonyir-se.
Tot això ho varen fer a l’hora de recordar al poble en armes, la milícia, la coronelia composta de estudiants, menestrals, burgesos i nobles catalans que en nombre de vuit mil cinc-cents varen rebutjar l’assalt de trenta mil gabatxos, del millor exèrcit del món a primers del segle XVIII, tornant-los a fotre de cul contra la bretxa de la muralla i forçant una rendició sense saqueig. Varen bescanviar les vides per la de la ciutat. Per això els comerços varen poder obrir el dia dotze de setembre, perquè els homes del poble es varen sacrificar en la defensa del seu honor, de la llibertat i les seves constitucions.
Jo no soc digne de ells, encara. Però es que els nostres polítics insulten la seva memòria atrevint-se a fer-los servir per seguir agafats a la mamella, per seguir tractant-nos de “públic”. Vergonya cavallers, vergonya si els tornem a votar aquests.
La Nòria
No vull allargar-me massa en el post, però es que per acabar-me de adobar la diada, el candidat amb més números per ser el President del meu país, en un exercici de populisme aberrant se’n va a un programa de la tele, d’aquests de putes i toreros a fer-se el simpàtic i a buscar el vot del Miguel amb qui començava el post. Aquí sí que hi havia públic i no poble i l’Artur es va trobar còmode en el massatge, en una televisió, Tele5, que va signar el manifest contra el català, Déu n’hi dó.
Us imagineu en Macià a la Nòria? En Pujol? Poseu-vos un moment les pinces al nas i contesteu-me: Us imagineu en Samaranch a la Nòria? Els vots son vots,i son tant sobirans els de Els matins de TV3 com els dels espectadors de La Nòria, això es cert. Però els polítics han de anar a buscar rèdits electorals pels platós de la televisió escombraria? Sembla que si, tot s'hi val, i si la audiencia està embrutida i enganxada a programes de mal gust, els hereus de Rafael de Casanova han de anar a explicar-hi el seu missatge. Fins aquí ha arribat la dignitat dels nostres polítics i representants. No es que no siguin dignes dels màrtirs del 1714, es que fan pena.
En Miguel es català, de naixement, de la Vall Hebron. Es del barça a morir i es baralla per l’equip amb els pocs clients del bar que encara li aguanten una conversa. Fa una mica de por, xulesc, bocamoll, agressiu, sempre amb una cervesa a tocar per aclarir-se la gola.
En Miguel ahir cridava, a l’hora del cafè. Ho fa sovint. Parlava de l’onze de setembre i del fàstic que li fa la senyera i la estelada. Deia que ell es del barça però que mai el veurem amb una bandera catalana a la mà, que la única bandera que hi ha es la vermella i groga, però més ample i amb un animaló al bell mig.
En Miguel es perillós, els altres cambrers més joves, catalans també, el justificaven dient que la gent es passa, que si som espanyols no entenen perquè tants escarafalls i polítiques discriminatòries amb el castellà. L’amo del bar, en López, veient-me arronsant el nas i a punt de l’incident públic em calmava dient que ell era gallec però que havia votat en Roca varies vegades. La resta de gent el cap cot i a lo seu. Només un homenot, un ex-porter de discoteca musculat, amb el cabell rapat al dos, contestava a en Miguel, en un català farcit de castellanismes, posant-lo al seu lloc i fent-lo callar. En Miguel fardava de haver entrat a Fuerza Nueva, del carrer València recordava, als disset anys. Informava a la audiència que allò del cas Papus si que va ser divertit –un escamot de la extrema dreta va enviar un paquet bomba a la redacció de la revista Papus i el pobre conserge va morir a resultes de la explosió, l’any 1977-. L’ex-porter de discoteca li contestava que ell quan anava a cagar sí que feia cada cop una "fuerza nueva".
En Miguel es del barça a morir. Dels boixos nois. Ahir era Onze de setembre i el barça va palmar davant de l’Hércules. Me’n alegro i espero que en Miguel pateixi de un bon mal de ventre tota la setmana.
La diada ja havia començat de forma vergonyant. Vull dir que les actituds com les d’en Miguel neixen de situacions de anormalitat. Sorgeixen del fet que no vivim una situació nacional normal, plena i per tant satisfactòria. En un país normal el Miguel no estaria tant desorientat sobre el que es pot dir i el que no, i no posaria en dubte els símbols ni que a la pàtria qui més qui menys se l’estima.
Dic tot això perquè últimament està de moda la qüestió de la fractura social, segons la qual els qui parlem de independència no tenim en compte que podem destruir la exemplar convivència de la que gaudim els catalans. La fractura ja hi és i només hi ha convivència perquè els catalans callem, i deixem fer. Em pregunto si som dignes dels màrtirs del 1714.
Els polítics, el públic i el poble
Ahir al matí els polítics, els representants del poble, els qui son al front de les nostres institucions polítiques, per retallades i buides que siguin, van anar a retre homenatge als caiguts en la defensa de les nostres llibertats. Varen anar a posar flors al monument del polític electe que, a resultes del seu càrrec, va defensar la muralla de Barcelona el dia de l’assalt franco-espanyol. Ho varen fer quasi de incògnit, amagats al darrera dels mossos, lluny del poble, a més de cent metres de les senyores a les quals demanaran el vot d’aquí a quatre dies; una mançana lluny dels nens que voldran petonejar per la foto de míting a partir de final de octubre; al darrera de unes tanques de seguretat exagerades i insultants que mantenien la gent, joves i vells, extra-murs.
El poder ben juntet. Amb els seus servidors televisius a prop. Fent declaracions i donant-se importància, caminant amb solemnitat, fent-se fotos. Uns quants amics, fidels, al seu costat, amb la promesa que si es porten bé aniran a les llistes electorals. Tots somrient.
TV3 va donar la noticia i jo no podia creure el que sentia. Les paraules són tant importants amics meus... la televisió nacional de Catalunya ens deia que les tanques eren per mantenir allunyat el públic. Com si allò fos un espectacle de titelles –ho és?-. No. De públic, pagat o de franc, hi ha als programes de televisió, als toros i al futbol. De les persones que es lleven al matí de la diada per anar al monument a Casanova a retre homenatge als seus morts se’n diu patriotes, o en tot cas se’n diu poble. Per tant el titular informatiu hauria de haver estat que els polítics fan la ofrena floral als màrtirs de l’Onze de setembre protegits del poble per tanques i forces de seguretat. Maco, oi?
Ho veieu com no anem bé? Els representants polítics, el dia de la festa nacional del país, han de sortir al carrer protegits del poble per la policia, com si això fos una dictadura africana. Als països normals les diades son una festa i els polítics fan un homenatge sincer i patriòtic, una mica en forma de espectacle de masses que també cal dir-ho, però només s’amaguen de la gent si tenen alguna cosa que amagar, de la qual avergonyir-se.
Tot això ho varen fer a l’hora de recordar al poble en armes, la milícia, la coronelia composta de estudiants, menestrals, burgesos i nobles catalans que en nombre de vuit mil cinc-cents varen rebutjar l’assalt de trenta mil gabatxos, del millor exèrcit del món a primers del segle XVIII, tornant-los a fotre de cul contra la bretxa de la muralla i forçant una rendició sense saqueig. Varen bescanviar les vides per la de la ciutat. Per això els comerços varen poder obrir el dia dotze de setembre, perquè els homes del poble es varen sacrificar en la defensa del seu honor, de la llibertat i les seves constitucions.
Jo no soc digne de ells, encara. Però es que els nostres polítics insulten la seva memòria atrevint-se a fer-los servir per seguir agafats a la mamella, per seguir tractant-nos de “públic”. Vergonya cavallers, vergonya si els tornem a votar aquests.
La Nòria
No vull allargar-me massa en el post, però es que per acabar-me de adobar la diada, el candidat amb més números per ser el President del meu país, en un exercici de populisme aberrant se’n va a un programa de la tele, d’aquests de putes i toreros a fer-se el simpàtic i a buscar el vot del Miguel amb qui començava el post. Aquí sí que hi havia públic i no poble i l’Artur es va trobar còmode en el massatge, en una televisió, Tele5, que va signar el manifest contra el català, Déu n’hi dó.
Us imagineu en Macià a la Nòria? En Pujol? Poseu-vos un moment les pinces al nas i contesteu-me: Us imagineu en Samaranch a la Nòria? Els vots son vots,i son tant sobirans els de Els matins de TV3 com els dels espectadors de La Nòria, això es cert. Però els polítics han de anar a buscar rèdits electorals pels platós de la televisió escombraria? Sembla que si, tot s'hi val, i si la audiencia està embrutida i enganxada a programes de mal gust, els hereus de Rafael de Casanova han de anar a explicar-hi el seu missatge. Fins aquí ha arribat la dignitat dels nostres polítics i representants. No es que no siguin dignes dels màrtirs del 1714, es que fan pena.
dilluns, 6 de setembre del 2010
La burundanga
Els diaris porten avui una noticia que us semblarà sorgida d’un àlbum d’en Tintin o d’una pel•lícula de l’Indiana Jones. Atenció companys! No és així! Resulta que els mossos segueixen el rastre d’una nova droga que ha aparegut sobtadament al nostre país. Es tracta de la burundanga. No és conya! Pel que he llegit està basada en una planta americana que conté el principi actiu de l’escopolamina, una droga potentíssima que es pren en pols o en forma líquida i que altera l’estat de consciència de la persona, provocant docilitat i pèrdua de memòria. La víctima no perd el coneixement però sí la voluntat i oblida tot el que ha passat des que ha pres la burundanga. A més a més, sembla que te una altra peculiaritat: malgrat el seu poderós efecte en el sistema nerviós, el seu rastre s’esvaeix de l’organisme en menys de 24 hores.
Quan he llegit la noticia he pensat que Déu n’hi do, sembla mentida les coses que s’inventen els dolents per portar a terme robatoris, estafes i violacions. I de sobte he començat a sentir una glopada de paranoia digne de La invasión de los ultracuerpos. Voleu dir que els mossos no han detectat alguns malfactors que han robat la burundanga dels dipòsits d’Aigües de Barcelona i la cosa se’ls ha anat de les mans? He començat a mirar tothom amb els ulls buits de voluntat, opacs, i ara em moc de forma automàtica, sense emocions ni gesticulacions, per tal que els altres no em reconeguin i no descobreixin que no estic afectat per la droga.
És cert que es fa difícil sobreviure a l’atac. He deixat de beure aigua, fins i tot la que venen al colmado del senyor Antonio, no fos cas que Font Vella també formés part del complot. Ara només prenc ratafia casolana i Seven Up per mantenir-me hidratat. Però... encara que comença a ser difícil mantenir la pantomima de fer veure que no estic afectat, us diré que val la pena. Ara tot fa sentit:
Les declaracions d’en Mas al diari Avui segons les quals el futur és el concert econòmic! Pobre noi... els efectes de la burundanga han alienat fins i tot l’etern candidat a Molt Honorable President de la gestoria, o bé és un dels que està en el secret i col•labora en l’operació amnestèsica...
Les enquestes de La Vanguardia ara les entenc. Donen per fet que els catalans votaran, més o menys, el mateix que fa vuit anys... com si entremig no hi hagués hagut la mofa de l’Estatut, el Constitucional i les mentides d’en ZP!!! Quant de temps fa que ens deuen administrar la droga? Ostres... tot un poble sobirà sota els efectes de la burundanga! Hi ha algun cartel sud-americà que ha d’haver guanyat molta pasta amb tot això!
La cosa no s’atura aquí. Els efectes de la burundanga afecten la memòria de forma selectiva... això ho aprofita el PSC per dir-nos que la fractura social vol dir que el cinturó roig no vol la independència, encobrint la veritable fractura que fa que la majoria de catalans no puguem viure normalment en el nostre idioma, o que els que volem la independència haguem d’empassar-nos els triomfs de la roja amb alegria i xerinola inclosa.
Els qui ens subministren la droga volen que oblidem el... ostres no ho recordo... Ai, sí! El 10-J! Recordeu-vos-en! Va ser aquell dia que vàrem sortir al carrer a exigir la nostra sobirania nacional, a recuperar la dignitat que els polítics catalans havien llençat a les escombraries! Va passar! Us ho juro!!!! Proveu de fer un esforç!!!
Aneu amb compte... han sofisticat la forma d’administració a nivells increïbles! Ara ens donaran burundanga en forma de futbol, visites del Papa, noves promeses del govern d’Espanya i fotos dels borbons petonejant catalanets! Com va dir aquell, al loro!
Catalans desperteu! Si ha sortit als diaris és que hi ha hagut una filtració! D’això n’estic segur! Aprofito per tant aquest bloc per tal d’adreçar-me als seus lectors, a fi i efecte de prevenir-vos i per tal de saber si encara queda algú que no hagi caigut sota els efectes de la droga, del gran teatre muntat per l’stablishment: “Aquí no ha passat res... una mica de burundanga i apa... a votar el de sempre!”
Quan he llegit la noticia he pensat que Déu n’hi do, sembla mentida les coses que s’inventen els dolents per portar a terme robatoris, estafes i violacions. I de sobte he començat a sentir una glopada de paranoia digne de La invasión de los ultracuerpos. Voleu dir que els mossos no han detectat alguns malfactors que han robat la burundanga dels dipòsits d’Aigües de Barcelona i la cosa se’ls ha anat de les mans? He començat a mirar tothom amb els ulls buits de voluntat, opacs, i ara em moc de forma automàtica, sense emocions ni gesticulacions, per tal que els altres no em reconeguin i no descobreixin que no estic afectat per la droga.
És cert que es fa difícil sobreviure a l’atac. He deixat de beure aigua, fins i tot la que venen al colmado del senyor Antonio, no fos cas que Font Vella també formés part del complot. Ara només prenc ratafia casolana i Seven Up per mantenir-me hidratat. Però... encara que comença a ser difícil mantenir la pantomima de fer veure que no estic afectat, us diré que val la pena. Ara tot fa sentit:
Les declaracions d’en Mas al diari Avui segons les quals el futur és el concert econòmic! Pobre noi... els efectes de la burundanga han alienat fins i tot l’etern candidat a Molt Honorable President de la gestoria, o bé és un dels que està en el secret i col•labora en l’operació amnestèsica...
Les enquestes de La Vanguardia ara les entenc. Donen per fet que els catalans votaran, més o menys, el mateix que fa vuit anys... com si entremig no hi hagués hagut la mofa de l’Estatut, el Constitucional i les mentides d’en ZP!!! Quant de temps fa que ens deuen administrar la droga? Ostres... tot un poble sobirà sota els efectes de la burundanga! Hi ha algun cartel sud-americà que ha d’haver guanyat molta pasta amb tot això!
La cosa no s’atura aquí. Els efectes de la burundanga afecten la memòria de forma selectiva... això ho aprofita el PSC per dir-nos que la fractura social vol dir que el cinturó roig no vol la independència, encobrint la veritable fractura que fa que la majoria de catalans no puguem viure normalment en el nostre idioma, o que els que volem la independència haguem d’empassar-nos els triomfs de la roja amb alegria i xerinola inclosa.
Els qui ens subministren la droga volen que oblidem el... ostres no ho recordo... Ai, sí! El 10-J! Recordeu-vos-en! Va ser aquell dia que vàrem sortir al carrer a exigir la nostra sobirania nacional, a recuperar la dignitat que els polítics catalans havien llençat a les escombraries! Va passar! Us ho juro!!!! Proveu de fer un esforç!!!
Aneu amb compte... han sofisticat la forma d’administració a nivells increïbles! Ara ens donaran burundanga en forma de futbol, visites del Papa, noves promeses del govern d’Espanya i fotos dels borbons petonejant catalanets! Com va dir aquell, al loro!
Catalans desperteu! Si ha sortit als diaris és que hi ha hagut una filtració! D’això n’estic segur! Aprofito per tant aquest bloc per tal d’adreçar-me als seus lectors, a fi i efecte de prevenir-vos i per tal de saber si encara queda algú que no hagi caigut sota els efectes de la droga, del gran teatre muntat per l’stablishment: “Aquí no ha passat res... una mica de burundanga i apa... a votar el de sempre!”
dilluns, 23 d’agost del 2010
Els catalans de Catan
Fa uns dies parlàvem de les misèries del món de la edició en català, de les forces tel•lúriques que dificulten l’accés a llibres fets per ser llegits, gaudint, amb normalitat en la nostra llengua. Denunciàvem aquesta patuleia de censors, opinadors i demés àrbitres de la moral i el bon gust literari que consideren que els adolescents han de llegir o bé alta literatura o bé llibre d'adoctrinament en la multiculturalitat i el bonisme, en comptes d'aventures heroiques perquè tothom sap que son masclistes i violentes.
Us vaig prometre que parlaríem dels jocs, com a concepte i com a realitat industrial, i de mercat a casa nostra. Crec que val la pena fer-vos cinc cèntims del que he anat aprenent al llarg dels anys.
Els pilars de la saviesa dels productes mainstream
Una de les fantasies estúpides en les que vivim immersos els catalans es la de la exemplar convivència lingüística. Segons aquest tòtem de la transició, el fet que els catalanoparlants claudiquem davant la inexistència de productes atractius de consum cultural pop en català se’n diu convivència exemplar. Ni cine, ni llibres de aventures, ni productes de televisió purament de lleure –gràcies a les polítiques suïcides de TV3 -en el seu afany d'adoctrinar els infants en comptes de distreure’ls- ni jocs. Collonut, oi?
Dins la indústria de la cultura popular existeixen quatre pilars de la saviesa que son els que fan que els referents culturals, els codis de comportament, fins i tot ideològics, funcionin com a patró i esdevinguin negoci. Perquè un producte, una idea, triomfi al pati de l’escola, als bars de la uni, i als grans magatzems ha de ser el resultant de la suma d'una presència identificable en imatges –cine o sèrie de televisió-, continguts editorials –en forma de novel•la, de revista o de còmic-, presència i interacció a la xarxa –en forma de fòrums, blocs, i gestió eficaç de la comunitat de fans-, i la possibilitat de interacció social de caràcter lúdic –sigui canviant cromos, jugant on-line o mitjançant un joc presencial. Aquestes son les eines sobre les que es construeixen els fenòmens culturals de masses per a gent jove, les icones que marquen la forma de divertir-se, de entendre la vida, marquen les converses entre membres de la mateixa generació d'arreu del món, estableixen les bases morals i, fins i tot, l’imaginari de les aspiracions vitals dels nostres xavals.
Les coses no funcionen perquè si. Si al darrera de un producte editorial o audiovisual no hi ha una bona definició de la història, dels personatges, de l’argument, no funciona. Si hi ha dirigisme i manca de llibertat a la xarxa la iniciativa fracassa. Si el joc es dolent, car o no s’ajusta a la edat la cosa pot acabar en desastre.
Em preguntareu de què us parlo oi? Doncs de Batman, Marvel, Pokémon, Harry Potter, de Yu Gi Óh, Star Wars, Bola de Drac, Tortugues ninja, Dungeons and Dragons, Màgic, Senyor dels Anells o dels Simpsons. Conceptes i productes que, potser no tots tenen una presencia forta dins tots els aspectes explicats abans, però que constitueixen la font de continguts on van a beure, o ja han begut, les noves generacions de catalans. I el català... no toca pilota, significativament, en cap de aquests productes... i el que es més fotut: de vegades podria.
Hem de dir que a Catalunya es fan referents culturals propis, i de masses. El número 1 es el futbol, el barça més ben dit. Malauradament sembla que la actual directiva vol que torni a ser un club espanyol de futbol, sota el mantell protector de aquesta pretesa unitat cultural catalana, segons la qual ens hem de fer els simpàtics perquè hi ha seguidors espanyols del Barça que els ofèn la mostra unívoca de catalanitat militant que seria la presentació del president de l’entitat només en català. Un altre referent de masses son Les Tres Bessones, un èxit multinacional del bon rollo, la no violència, l’adoctrinament tou en el bonisme, la correcció política per a pares angoixats amb el canvi climàtic i fans de la multiculturalitat d'arrel cristiana. Vale... jo ho hem fet... no resulta estrany que al món hi hagi centenars de milers de pares que comprin productes i continguts de caràcter blanc i amable als seus fills impúbers. Tampoc es casualitat que les Tres bessones siguin un producte parit a Barcelona, capital del món mundial dels complexes de culpabilitat eurocèntrics, far d’occident en la defensa de la venda als indefensos menors de edat de un món sense competitivitat, sense enemics, sense violència, sense diferències, sense frustracions... podem estar orgullosos de les bones intencions dels guionistes i de la pasta que han guanyat a base de vendre merchandise als pares de les criatures... però a la mainada no li fem cap favor i a la que poden agafen al mando a distància i es posen Bob Esponja que es el que mola al pati del cole.
Una llengua sense productes per adolescents
I tot això què té a veure amb els jocs? I amb el català? Tot.
La canalla i els adolescents catalans no s’esveren de no tenir pelis o diaris en català, i que el seu idioma no serveixi per parlar al congrés de l’estat. Quan comencen a arrossegar la seva catalanitat pel món dels adults ja fa molts d’anys que varen rebre la primera hòstia... potser sí que els llibres recomanats a l’escola i comprats a Abacus eren en català, i en "Teo desembolica cabdells i tafaneja amb delí de l’eixida estant”, però Spiderman no parla català, Gollum va a la recerca de mi tesssoro i el 99% dels jocs de taula i d'ordinador són en castellà, o anglès. Benvinguts al món catalanets!
El doblatge de l’audiovisual mainstream al català, potser sí que és un afer polític que implica TV3 i els botiflers tipus Balañá –per cert, si no hi ha pasta per finançar una xarxa pública de sales de cinema en català el que podríem fer es com als Estats Units: prohibir el doblatge i a cagar a la via, o follem tots o fotem la puta al riu-, però que hi hagi còmics, llibres i jocs traduïts al català es responsabilitat d'empreses com Planeta, Panini, Norma còmics, Glenat, Diset, Borras-Plana, Mattel o Hasbro. Companyies de obediència i accionariat català, o multinacionals amb seu a Barcelona o València –poso a Hasbro dins l’equació perquè a donat mostres més que constatables de intentar normalitzar al català els seus productes, fins el punt de rebre denuncies blaveres en contra del seu Trivial de Catalunya-. Aquestes empreses no foten gairebé res en favor de la llengua. I el que es més dolorós, tenen arguments racionals per no fer-ho.
Perquè no es fan edicions al català dels productes de cultura popular adolescent?
La primera raó es la rendibilitat. Aquesta indústria funciona posant al mercat un nombre de novetats pagat per l’èxit comercial de tres o quatre, entre desenes, que paguen les altres edicions. Per cada producte es paguen uns mínims, i uns drets, o bé es compra la edició complerta localitzada en un idioma si el japonès o l’americà de torn es reserva la producció. Son operacions que tenen el seu risc, i les xifres ens diuen que els catalans compren, aproximadament entre el vint i el trenta per cent de la edició en castellà. Una edició en català del producte, que funcionés comercialment, no necessariament fa caure la venda del castellà de una forma tant dràstica, substituint-ne un per l’altre... de fet, el global de dues edicions ven més que una de sola en castellà, però no sempre es així, i les empreses son això: empreses, ni fan política ni salven pàtries. No sembla assenyat econòmicament posar en perill el compte de explotació d'un producte dues vegades, una per idioma.
La segona raó, la més determinant, es la manca de complicitat de premsa, educadors, classe política i botiguers. Quan alguna d’aquestes empreses dona la cara i arrisca amb un producte en català creieu que algú se’n fa ressò? Penseu que els compradors catalans de les xarxes de distribució de joguines i llibres es llencen al buit i en demanen pels seus establiments? Creieu que TV3 en parla? Les escoles afegeixen el producte a les seves biblioteques o ludoteques? No em feu riure... Si un empresari es juga els quartos editant cultura popular en català ningú no li fot punyetero cas.
Quan alguna de les empreses de les que us parlava, supera els seus neguits econòmics i les pors al què diran els grans clients espanyols de les ganes de marcar paquet catalàunic que els agafa, la resposta de la societat, dels mitjans de comunicació i dels forjadors de opinió es nul•la, inexistent, comuniquen... bip... bip... bip. Curiosament, els únics compradors que faran un forat als seus centres catalans per oferir el producte tenen la seu a Madrid... els quals, amb la por al cos de ser mal vistos, no els ve de demanar producte en català per campanya de Nadal –de fet com que si els hi surt dels pebrots te’l poden retornar quan els vingui de gust... aquí paz y después gloria-. No entraré en detall pel que fa referència als llibres i els còmics, centrem-nos en els jocs.
Els jocs de taula en català
Quan més pacífica, pròspera i culte és una societat més juga. Les societats que consideren els jocs com a “coses de nens” son poc evolucionades, poc democràtiques i tenen uns rols socials rígids i fortament dogmàtics. El mercat de jocs de societat a casa nostra es prou desenvolupat, però antiquat. Estem força lluny del consum de jocs de taula que tenen a Alemanya, Holanda, França o els països escandinaus... més o menys som a l’alçada de Itàlia i una mica per sobre de Portugal... com sempre. Encara regalem jocs a les criatures, ho fem per Nadal, no juguem amb ells i els productes son autèntics dinosaures tipus Monopoly o Trivial. Dels jocs familiars alemanys de última generació que han trencat tots els motllos con Carcassonne o Los colonos de Catan encara en comprem poquets.
Em direu que es normal... que a Catalunya fa bon temps i preferim anar a fer l’aperitiu i sortir perquè som meditarranis i vivim al carrer mentre que els finesos es suïciden i juguen a jocs tancats a casa perquè sempre es de nit... Si, ja... Unae fantasia absurda d’aquestes que tant ens agraden als catalans com la de la exemplar convivència lingüística. Ens hem cregut la nostra pròpia propaganda dels jocs del 92, segons la qual vivim en el país de les tres bessones i la qualitat de vida es mesura en tant en quant t’omplis el pap de patates braves i canyes de cervesa Moritz. Doncs no. Es venen pocs jocs familiars en relació a Noruega, però es venen proporcionalment una brutalitat més de jocs de consola que a Alemanya, malgrat el sol espatarrant que diuen que gaudim al carrer... quan la veritat es que pares i mares som a la feina en comptes de jugant amb la canalla i per això els canguritzem a base de X-boxes i cursets de anglès.
Els gestors culturals i els polítics tampoc ajuden. Tot el que faci ferum de ser negoci o de tenir interès per la gent jove -sempre que no serveixi a l’adoctrinament en la multiculturalitat políticament correcte- no pot ser protegida per les institucions. En cultura, els quartos dels contribuents han de fer-se servir per fer teatre experimental, conferències sobre jocs ètnics de l’Africa subsahariana, la producció de series de televisió meravellosament correctes com Els Gaudins –busqueu-ho a internet i us pixareu de riure- o a recuperar la part de la memòria històrica que afavoreixi la imatge del partit –com fa en Saura-. Per la banda de l'administració cultura ha de ser sinònim de avorriment, digueu-me tonto però jo no se per què.
Dins d’aquest context absurd i que desaconsella qualsevol acció empresarial en la direcció de normalitzar el català hi ha uns editors de jocs que encara creuen que la autoestima dels catalanets que pugen mereix alguna mena d'esforç.
Es tracta de una multinacional de butxaca brasiloportugusacatalanamericana que fa jocs propis i distribueix els dels altres. Són una mica bojos, perquè els dos primers títols propis que han fet son un wargame sobre la guerra civil i un de familiar sobre els castellers –com veieu dos conceptes de “cultura popular” en els quals els catalans som experts-, però resulta que les vendes dels altres productes del seu catàleg donen, de tant en quant, prou oxigen per fer alguna cosa pel país. Em diuen que, aquests pajarus de Devir, han decidit posar en el mercat la nova edició de Els colons de Catan íntegrament en català i abans de fer-ho en castellà. Pensen fer una roda de premsa i una presentació a la Pedrera el dia setze de setembre... ja veure’m si algú els fa cas, però jo ho dubto.
Veieu? Malgrat no tenir complicitats –ni subvencions el qual els honora especialment-, encara hi ha gent que creu que els jocs valen la pena, i que és important que les famílies, plegades, ho puguin fer en català. Aquests tios s’hauran begut l’enteniment, però per a mi ja son, per sempre, Els catalans de Catan.
Us vaig prometre que parlaríem dels jocs, com a concepte i com a realitat industrial, i de mercat a casa nostra. Crec que val la pena fer-vos cinc cèntims del que he anat aprenent al llarg dels anys.
Els pilars de la saviesa dels productes mainstream
Una de les fantasies estúpides en les que vivim immersos els catalans es la de la exemplar convivència lingüística. Segons aquest tòtem de la transició, el fet que els catalanoparlants claudiquem davant la inexistència de productes atractius de consum cultural pop en català se’n diu convivència exemplar. Ni cine, ni llibres de aventures, ni productes de televisió purament de lleure –gràcies a les polítiques suïcides de TV3 -en el seu afany d'adoctrinar els infants en comptes de distreure’ls- ni jocs. Collonut, oi?
Dins la indústria de la cultura popular existeixen quatre pilars de la saviesa que son els que fan que els referents culturals, els codis de comportament, fins i tot ideològics, funcionin com a patró i esdevinguin negoci. Perquè un producte, una idea, triomfi al pati de l’escola, als bars de la uni, i als grans magatzems ha de ser el resultant de la suma d'una presència identificable en imatges –cine o sèrie de televisió-, continguts editorials –en forma de novel•la, de revista o de còmic-, presència i interacció a la xarxa –en forma de fòrums, blocs, i gestió eficaç de la comunitat de fans-, i la possibilitat de interacció social de caràcter lúdic –sigui canviant cromos, jugant on-line o mitjançant un joc presencial. Aquestes son les eines sobre les que es construeixen els fenòmens culturals de masses per a gent jove, les icones que marquen la forma de divertir-se, de entendre la vida, marquen les converses entre membres de la mateixa generació d'arreu del món, estableixen les bases morals i, fins i tot, l’imaginari de les aspiracions vitals dels nostres xavals.
Les coses no funcionen perquè si. Si al darrera de un producte editorial o audiovisual no hi ha una bona definició de la història, dels personatges, de l’argument, no funciona. Si hi ha dirigisme i manca de llibertat a la xarxa la iniciativa fracassa. Si el joc es dolent, car o no s’ajusta a la edat la cosa pot acabar en desastre.
Em preguntareu de què us parlo oi? Doncs de Batman, Marvel, Pokémon, Harry Potter, de Yu Gi Óh, Star Wars, Bola de Drac, Tortugues ninja, Dungeons and Dragons, Màgic, Senyor dels Anells o dels Simpsons. Conceptes i productes que, potser no tots tenen una presencia forta dins tots els aspectes explicats abans, però que constitueixen la font de continguts on van a beure, o ja han begut, les noves generacions de catalans. I el català... no toca pilota, significativament, en cap de aquests productes... i el que es més fotut: de vegades podria.
Hem de dir que a Catalunya es fan referents culturals propis, i de masses. El número 1 es el futbol, el barça més ben dit. Malauradament sembla que la actual directiva vol que torni a ser un club espanyol de futbol, sota el mantell protector de aquesta pretesa unitat cultural catalana, segons la qual ens hem de fer els simpàtics perquè hi ha seguidors espanyols del Barça que els ofèn la mostra unívoca de catalanitat militant que seria la presentació del president de l’entitat només en català. Un altre referent de masses son Les Tres Bessones, un èxit multinacional del bon rollo, la no violència, l’adoctrinament tou en el bonisme, la correcció política per a pares angoixats amb el canvi climàtic i fans de la multiculturalitat d'arrel cristiana. Vale... jo ho hem fet... no resulta estrany que al món hi hagi centenars de milers de pares que comprin productes i continguts de caràcter blanc i amable als seus fills impúbers. Tampoc es casualitat que les Tres bessones siguin un producte parit a Barcelona, capital del món mundial dels complexes de culpabilitat eurocèntrics, far d’occident en la defensa de la venda als indefensos menors de edat de un món sense competitivitat, sense enemics, sense violència, sense diferències, sense frustracions... podem estar orgullosos de les bones intencions dels guionistes i de la pasta que han guanyat a base de vendre merchandise als pares de les criatures... però a la mainada no li fem cap favor i a la que poden agafen al mando a distància i es posen Bob Esponja que es el que mola al pati del cole.
Una llengua sense productes per adolescents
I tot això què té a veure amb els jocs? I amb el català? Tot.
La canalla i els adolescents catalans no s’esveren de no tenir pelis o diaris en català, i que el seu idioma no serveixi per parlar al congrés de l’estat. Quan comencen a arrossegar la seva catalanitat pel món dels adults ja fa molts d’anys que varen rebre la primera hòstia... potser sí que els llibres recomanats a l’escola i comprats a Abacus eren en català, i en "Teo desembolica cabdells i tafaneja amb delí de l’eixida estant”, però Spiderman no parla català, Gollum va a la recerca de mi tesssoro i el 99% dels jocs de taula i d'ordinador són en castellà, o anglès. Benvinguts al món catalanets!
El doblatge de l’audiovisual mainstream al català, potser sí que és un afer polític que implica TV3 i els botiflers tipus Balañá –per cert, si no hi ha pasta per finançar una xarxa pública de sales de cinema en català el que podríem fer es com als Estats Units: prohibir el doblatge i a cagar a la via, o follem tots o fotem la puta al riu-, però que hi hagi còmics, llibres i jocs traduïts al català es responsabilitat d'empreses com Planeta, Panini, Norma còmics, Glenat, Diset, Borras-Plana, Mattel o Hasbro. Companyies de obediència i accionariat català, o multinacionals amb seu a Barcelona o València –poso a Hasbro dins l’equació perquè a donat mostres més que constatables de intentar normalitzar al català els seus productes, fins el punt de rebre denuncies blaveres en contra del seu Trivial de Catalunya-. Aquestes empreses no foten gairebé res en favor de la llengua. I el que es més dolorós, tenen arguments racionals per no fer-ho.
Perquè no es fan edicions al català dels productes de cultura popular adolescent?
La primera raó es la rendibilitat. Aquesta indústria funciona posant al mercat un nombre de novetats pagat per l’èxit comercial de tres o quatre, entre desenes, que paguen les altres edicions. Per cada producte es paguen uns mínims, i uns drets, o bé es compra la edició complerta localitzada en un idioma si el japonès o l’americà de torn es reserva la producció. Son operacions que tenen el seu risc, i les xifres ens diuen que els catalans compren, aproximadament entre el vint i el trenta per cent de la edició en castellà. Una edició en català del producte, que funcionés comercialment, no necessariament fa caure la venda del castellà de una forma tant dràstica, substituint-ne un per l’altre... de fet, el global de dues edicions ven més que una de sola en castellà, però no sempre es així, i les empreses son això: empreses, ni fan política ni salven pàtries. No sembla assenyat econòmicament posar en perill el compte de explotació d'un producte dues vegades, una per idioma.
La segona raó, la més determinant, es la manca de complicitat de premsa, educadors, classe política i botiguers. Quan alguna d’aquestes empreses dona la cara i arrisca amb un producte en català creieu que algú se’n fa ressò? Penseu que els compradors catalans de les xarxes de distribució de joguines i llibres es llencen al buit i en demanen pels seus establiments? Creieu que TV3 en parla? Les escoles afegeixen el producte a les seves biblioteques o ludoteques? No em feu riure... Si un empresari es juga els quartos editant cultura popular en català ningú no li fot punyetero cas.
Quan alguna de les empreses de les que us parlava, supera els seus neguits econòmics i les pors al què diran els grans clients espanyols de les ganes de marcar paquet catalàunic que els agafa, la resposta de la societat, dels mitjans de comunicació i dels forjadors de opinió es nul•la, inexistent, comuniquen... bip... bip... bip. Curiosament, els únics compradors que faran un forat als seus centres catalans per oferir el producte tenen la seu a Madrid... els quals, amb la por al cos de ser mal vistos, no els ve de demanar producte en català per campanya de Nadal –de fet com que si els hi surt dels pebrots te’l poden retornar quan els vingui de gust... aquí paz y después gloria-. No entraré en detall pel que fa referència als llibres i els còmics, centrem-nos en els jocs.
Els jocs de taula en català
Quan més pacífica, pròspera i culte és una societat més juga. Les societats que consideren els jocs com a “coses de nens” son poc evolucionades, poc democràtiques i tenen uns rols socials rígids i fortament dogmàtics. El mercat de jocs de societat a casa nostra es prou desenvolupat, però antiquat. Estem força lluny del consum de jocs de taula que tenen a Alemanya, Holanda, França o els països escandinaus... més o menys som a l’alçada de Itàlia i una mica per sobre de Portugal... com sempre. Encara regalem jocs a les criatures, ho fem per Nadal, no juguem amb ells i els productes son autèntics dinosaures tipus Monopoly o Trivial. Dels jocs familiars alemanys de última generació que han trencat tots els motllos con Carcassonne o Los colonos de Catan encara en comprem poquets.
Em direu que es normal... que a Catalunya fa bon temps i preferim anar a fer l’aperitiu i sortir perquè som meditarranis i vivim al carrer mentre que els finesos es suïciden i juguen a jocs tancats a casa perquè sempre es de nit... Si, ja... Unae fantasia absurda d’aquestes que tant ens agraden als catalans com la de la exemplar convivència lingüística. Ens hem cregut la nostra pròpia propaganda dels jocs del 92, segons la qual vivim en el país de les tres bessones i la qualitat de vida es mesura en tant en quant t’omplis el pap de patates braves i canyes de cervesa Moritz. Doncs no. Es venen pocs jocs familiars en relació a Noruega, però es venen proporcionalment una brutalitat més de jocs de consola que a Alemanya, malgrat el sol espatarrant que diuen que gaudim al carrer... quan la veritat es que pares i mares som a la feina en comptes de jugant amb la canalla i per això els canguritzem a base de X-boxes i cursets de anglès.
Els gestors culturals i els polítics tampoc ajuden. Tot el que faci ferum de ser negoci o de tenir interès per la gent jove -sempre que no serveixi a l’adoctrinament en la multiculturalitat políticament correcte- no pot ser protegida per les institucions. En cultura, els quartos dels contribuents han de fer-se servir per fer teatre experimental, conferències sobre jocs ètnics de l’Africa subsahariana, la producció de series de televisió meravellosament correctes com Els Gaudins –busqueu-ho a internet i us pixareu de riure- o a recuperar la part de la memòria històrica que afavoreixi la imatge del partit –com fa en Saura-. Per la banda de l'administració cultura ha de ser sinònim de avorriment, digueu-me tonto però jo no se per què.
Dins d’aquest context absurd i que desaconsella qualsevol acció empresarial en la direcció de normalitzar el català hi ha uns editors de jocs que encara creuen que la autoestima dels catalanets que pugen mereix alguna mena d'esforç.
Es tracta de una multinacional de butxaca brasiloportugusacatalanamericana que fa jocs propis i distribueix els dels altres. Són una mica bojos, perquè els dos primers títols propis que han fet son un wargame sobre la guerra civil i un de familiar sobre els castellers –com veieu dos conceptes de “cultura popular” en els quals els catalans som experts-, però resulta que les vendes dels altres productes del seu catàleg donen, de tant en quant, prou oxigen per fer alguna cosa pel país. Em diuen que, aquests pajarus de Devir, han decidit posar en el mercat la nova edició de Els colons de Catan íntegrament en català i abans de fer-ho en castellà. Pensen fer una roda de premsa i una presentació a la Pedrera el dia setze de setembre... ja veure’m si algú els fa cas, però jo ho dubto.
Veieu? Malgrat no tenir complicitats –ni subvencions el qual els honora especialment-, encara hi ha gent que creu que els jocs valen la pena, i que és important que les famílies, plegades, ho puguin fer en català. Aquests tios s’hauran begut l’enteniment, però per a mi ja son, per sempre, Els catalans de Catan.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)