No prendràs el nom del liberalisme en va

En faré una reflexió calmada...

Però qui collons es pensa aquesta gentalla que son? Com poden limitar la pasta que a mi em surti de la pebrotera invertir en micro-mecenatge? que es que pensen limitar la pasta que un ciutadà pugui invertir a l'IBEX? A que no?

Hi ha alguns tòtems que de repetits, la gent ha acabat per agafar-los com a lleis universals. El primer de tots es que "el diner es covard". Oi que tothom ho creu això? Doncs no es veritat. El "diner vell" es covard, en canvi el "diner nou" per força ha de ser valent si vol tenir una oportunitat contra el status quo.

Espanya, i la Espanyeta que és la Catalunya dels Duran i el Puente Aéreo, de Foment i can Godó, basa la seva economia en una elit que a cop d'heretar societats patrimonials, o a cop de gestionar per l'ús privat companyies rendibles que abans eren púbiques (de tots els ciutadans), gestionen el "diner vell". Jugadors d'avantatge fan que el sistema es financi només -si, si, he dit només- mitjançant la banca. I a poder ser la gran banca, que ara aniran a follar-se les cooperatives de crèdit (que NO han provocat la crisi i son rendibles) amb l'excusa que son massa petites per sobreviure en un entorn globalitzat.

Així doncs a l'Espanyeta catalana i a la Unagrandeylibre, més del 95% del finançament empresarial passa per la gran banca espanyola. I dic "gran" per la mida dels pebrots que gasten i per la dimensió de la estafa del totxo -privat quan rendia públic quan no val res- i de les preferents. I, encara que no us ho expliquin, a la resta del món això no passa.

A França, un cop a la vida pots demanar un crèdit personal amb l'aval de l'estat -sempre que no tinguis antecedents delictius o similars- de 60.000 euros per obrir un negoci. A tornar, es clar. També pots crear un grup de persones que posen cèntims de manera regular en un pot i que per rigorós torn agafen la totalitat del que es posa aquell mes, sense interessos. Això darrer a Espanya no és legal, perquè l'estat no ha trobat forma d'arreplegar pasta per engruixir la quantitat que malversa any darrera any.

Com volíeu que els polítics espanyols deixessin caure l banca? Van anar a demanar en nom vostre -i meu- la pasta als europeus, que ja pagaríem entre tots la factura. I aquí segueixen ells donant lliçons des dels faristols de parlaments i congressos de diputats.

Internet ens fa lliures quan s'utilitza bé. I el micro-mecenatge dels Verkami i companyia obrien un porta a les iniciatives que mai serien finançades per la banca espanyola. Senzillament perquè els bancs d'aquí estan programats per deixar-te un paraigües quan fa sol i treure-te'l quan plou. Només donen quartos als rics per fer-se més rics. No importa el talent, el projecte, la inspiració... només vals si "tens possibles". Ara, aquesta colla de polítics intervencionistes, totalitaris, i de ferum feixista en lo ideològic i pel que es veu també en l'àmbit econòmic, estan disposats a capar la possibilitat de trobar pasta per projectes mitjançant petites donacions.

Bàsicament el seu pla és limitar la quantitat a demanar a 1.000.000 d'euros i a prohibir invertir més de 3.000 en un mateix projecte i 6.000 en la suma total de projectes finançats per una persona l'any. D'aquesta manera eviten que es puguin finançar coses grosses fora del sistema d'aprovació que ells mateixos controlen, per exemple una macro-consulta democràtica que requerís 2M d'euros o una pel·lícula sobre els GAL. Per a dir dues coses a l'atzar.

Això es greu... Però que em limitin els diners que jo vull invertir en micro-mecenatge a 6.000 euros? Els meus diners els perdo en el que em roti, on se és vist això? Al proper que els torni a anomenar "liberals" el penjaré del pal major! Que si Adam Smith aixequés el cap de la tomba fora precisament el que ell faria amb tota aquesta gentalla del PP que utilitzen el bon nom del liberalisme en va, només per seguir fent més rics als rics i impedir que nosaltres -l'escòria del món- ens en podem sortir i aixecar negocis de zero.

Un grapat de fatxes. Tal qual. Pobre Adam Smith...

Empresaris per la Independència II

La polseguera al voltant dels empresaris i el procés català inunda els mitjans de comunicació. Ha parlat amb els Empresaris per la Independència i us faré cinc cèntims del que m’han explicat.

Segons aquesta organització, no hi ha cap criteri racional pel qual un empresari amb seu a Catalunya pugui considerar que la independència sigui dolenta per l’economia catalana i per les seves empreses. La secessió dins d’un procés de negociació amb Espanya i Europa, allunyada de criteris nacionalistes i definit en favor de la integració europea, portaria beneficis evidents per Catalunya, i probablement per Espanya.

El problema polític i econòmic seria el de independència traumàtica, una reacció dels partits espanyols i de les institucions de poder que en depenen que provoqués la expulsió de Catalunya de la Unió Europea, que multipliqués la sensació d’inseguretat jurídica de les empreses catalanes o estrangeres amb seu al Principat, aixequés fronteres a la lliure circulació de persones i bens, i que posés en risc la devolució del deute públic espanyol –i català- als seus creditors internacionals.

Per tant, segons els ExI, el problema no rau en la independència de Catalunya, sinó en la reacció antieconòmica, perillosa, i nacionalista espanyola. Cal doncs definir quin és el problema, per tal de trobar-hi una solució, i el problema és que les elits espanyoles –d’aquí i d’allà- no estan disposades a canviar les regles del joc, encara que això signifiqui passar per sobre de la voluntat popular.

Des del món de la política i dels mitjans, es segueix insistint a donar veu a una minoria de representants del món econòmic que viuen d’aquest estatus quo actual. Resulta evident i humà que Rosell i Gay de Montanyà es manifestin contraris al procés, no ho és tant que diguin que “els empresaris no han de prendre partit políticament”, mentre defensen el Pacte fiscal que no deixa de ser una solució política tant clara com el immobilisme o la independència.

Els Empresaris per la Independència manifesten que tothom és molt comprensiu amb el fet que els jugadors del primer equip del Barça no expressin la seva opinió política “perquè perjudicarien les seves carreres esportives”, però ningú no entén que no hi hagi empresaris de pes que estan en favor del procés privadament, que posin cara a la reivindicació popular quan ells es juguen l’empresa, la feina dels seus treballadors, el prestigi de la marca, i el quedar exposats a la revenja mediàtica del unionisme. Es per això que no hi ha visibilitat de persones conegudes en el món empresarial en favor de la independència, demanar heroisme personal quan la maquinària de la venjança estatal està ben greixada resulta hipòcrita.

Curiosament, manifesten els empresaris, ens trobem en la situació d’haver de fer un pla de negoci, de contingència, per tal de què farem si quedem fora de la Unió Europea. “Nosaltres que érem els més europeistes del món!”. De fet, la reacció tímida de les institucions comunitàries ha deixat fora de joc aquest col·lectiu acostumat a viatjar arreu del món, fins al punt de estar cada cop més temptats d’abraçar l’euroescepticisme del nord d’Europa.

Ja seria una paradoxa final digna d’una pel·lícula de Berlanga, que els qui haguessin de convèncer a Espanya de no expulsar-nos de la Unió acabessin per ser els Rosell, els Gay, i el teixit empresarial del estatus quo que viu dels contactes amb l’administració de Madrid i dels favors de la llotja del Bernabeu.

ExI defensa que objectivament la independència de Catalunya és bona pels catalans i pels espanyols. Les eines pròpies dins de la Unió Europea, sense haver de passar per un dèficit fiscal i de infraestructures al servei del caciquisme de les elits polítiques extractives que governen Espanya, impulsarien Catalunya com a motor econòmic. Això no ho dubta ningú, cap expert, cap economista, ni ningú amb dos dits de front.

I Espanya, doncs? Els del morro fort direu que tant se val, però no és cert:

1.- Espanya és un bon client de les empreses catalanes –com repeteixen fins a l’extenuació els propagandistes del boicot-, però Catalunya també és un mercat que compra 40.000 milions d’Euros l’any a empreses espanyoles –aquest detall el nacionalisme espanyol l’amaga-, que es beneficiarien de tenir un client capaç de consumir més els seus productes, tant de consum com industrials.

2.- La millora de les infraestructures catalanes afavoriria les exportacions espanyoles, que digui el que diguin el PSOE o el PP no passen per la M-40 sinó per la Junquera.

3.- Espanya hauria de dimensionar el seu sector públic –passant per defensa fins arribar a les seves erràtiques polítiques de subvencions agràries- a la seva realitat econòmica. Fins i tot hauria de plantejar obertament la necessitat d’una reforma agrària.

I segueixen anomenant aspectes que els veïns haurien de reformar, i tots em semblen bons i positius per a la ciutadania espanyola. Potser l’últim servei dels catalans als nostres cosins germans espanyols serà obligar-los a organitzar-se millor marxant de casa amb bon vent i barca nova.            

En resum, segons ExI, si Espanya no ha trobat forma de definir-se de manera plurinacional, si no ha pogut ni volgut respectar les minories nacionals, potser és una llàstima per a alguns, però els catalans siguin empresaris o futbolistes d’elit, volem decidir el nostre futur de manera democràtica i sense traumes. La resposta no pot ser “en la Constitución eso no me viene”, i molt menys “os expulsaremos de todas partes, aunque eso provoque la ruina de Cataluña y por ende de España”. No és racional.

Cal diàleg, i tant! Però per a decidir com marxem sense destruir l’economia d’aquí ni la d’allà. Catalunya no pot permetre que li exigeixin renunciar a la seva llibertat, a la seva cultura i a la seva prosperitat; però espanyols tampoc haurien de permetre que uns pocs polítics i uns menys empresaris del BOE els segrestin el futur en nom de la sacrosanta constitució del 78 ni de la “unión de destino en lo universal”.

La democràcia mai és el problema, sinó la solució.

Ja no queden senyors Monràs, President

El President Mas va demanar ahir que els empresaris s’impliquin en el procés polític que viu Catalunya. Ho va fer a la presentació del llibre Capitans d’Indústria, que recull la història d’algunes de les nissagues catalanes que varen construir la Catalunya moderna.  

Tot plegat és divertit, o no, perquè com ja sabem: “res no és innocent”. La presentació va tenir lloc a la sala d’actes del Banc de Sabadell, una entitat que té un President de nom Josep i cognom Oliu que vint-i-quatre hores abans havia manifestat que “les possibilitats que Catalunya sigui independent son molt petites”. Si això no és implicar-se en política... que baixi el Senyor Monràs de cel i ens ho expliqui.

Em direu que qui és el Senyor Monràs. I jo us diré que era un amic del meu avi, també banquer com ell, un home d’Acció Catalana que de ben jove es va posar el Banc de Sabadell a l’esquena enmig la crisi del 29, el va fer passar el Via Crucis de la guerra esquivant una condemna a mort per ser banquer i ser de missa, en va conformar el seu esperit comercial, de banc proper a l’empresa catalana i que va contractar com encarregat del negoci al pare del Josep Oliu.

Les empreses, les catalanes també, son entitats vives i amb els anys el fill de l’encarregat va esdevenir President del Banc Sabadell mentre que la família Monràs es venia les accions davant del desembarcament al consell d’aquesta mena de nous empresaris i parvenus –els qui en Mas espera que s’impliquin en el procés- com en Lara, en Nin, o l’Isak Andic. Jo em pregunto... President Mas... si tota aquesta de colla de botiflers no ho estan prou ja d’implicats amb el procés? Ho estan per tal de fer-lo detonar.

Els empresaris catalans, majoritàriament estan a favor del procés. I tant! El problema es que és impossible visualitzar-ho a la premsa per tres raons.

La primera és que el gruix de l’economia catalana, més del 95% dels llocs de treball i prop del 80% del PIB està en mans de petites i mitjanes empreses, els quals propietaris son gent absolutament anònima. Desconeguts pel gran públic i irrellevants pels mitjans de comunicació i pels polítics. I els pocs que son una mica coneguts, ho son per estar al front de marques comercials que poden quedar marcades per boicots i mala astruga, i per tant, sàviament, mantenen els seus desitjos nacionals en la més estricta privacitat.

La segona raó es que les estructures patronals catalanes –i espanyoles- estan en mans de gent que ve del món de l’empresa i que van deixar de ser empresaris fa molt de temps. Gent com Gay de Montellà o Joan Rosell... que fa eons que no donen un pal a l’aigua –que diuen els castellans- i que només fan de polítics, d’encarregats dels Oliu, Antic, Lara o Fainé.

La tercera es el gran complex d’inferioritat del moviment d’alliberament nacional que confon empresari important amb brillantina i camisa de “ralladillu”. Que es pensa que els empresaris son els directius de la Caixa, i que molts cops, des del seu esquerranisme de xiruca, considera que això dels empresaris és l’enemic i que millor no parlar-ne, seran importants a la República Catalana... però la construirem a la seva esquena.

Catalunya està beneïda d’un teixit industrial i comercial, de moltes famílies emprenedores de tota la vida, que competeixen i donen feina des de l’anonimat de la petita i mitjana empresa. El provincialisme estúpid dels mitjans i dels polítics –fins i tot els independentistes- menysprea aquest tipus de teixit econòmic quan és molt similar a l’alemany. Que ens falten grans marques? Cert. Que ens falta capitalitzar millor les empreses? També. Ara... que si hi ha una garantia absoluta de que això no millori es mantenint l’estatus quo dels Oliu, Fainé, Lara i la resta de d'integrants de  la Santa Aliança, que ara es volen fer la foto com els “nous homenots constructors del país” quan no deixen de ser els fills dels encarregats.

El President Mas te mala peça al teler si pretén que els empresaris del paper couché donin la cara pel país. Els avis, els fundadors, de les nissagues que varen fer Catalunya jeuen als cementiris modernistes. Aquella gent que van començar les seves carreres empresarials amb una mà davant i un altre al darrera i que retornaven a la societat els seus guanys en forma de mecenatge cultural i social varen morir políticament el juliol del 36 –empesos per la història a suportar una Espanya casernària- quan no varen morir del tot aquell agost a la carretera de l’arrabassada. Ja no queden senyors Monràs... ara us heu d’entendre amb Olius i companyia.

President, els empresaris que volen la independència del país i en defensen la seva dignitat i posen quartos al procés, vostè no els coneix. Perquè no estan dins el cercle dels lobbys ni del poder, ni dels mitjans... perquè prou feina tenen a trobar finançament, exportar, salvar llocs de treball, pagar impostos i tirar l’empresa endavant com per a sobre moure’s pels passadissos i els despatxos que cuinen el poder. Potser que canviï d’amistats i se’n durà una sorpresa de quanta implicació tenen els empresaris catalans amb el país i el seu futur.

El preu d'un contenidor d'escombraries cremat.

A Burgos, fins i tot a l’estiu, hi carda un fred de collons. Vaig arribar-hi la primera setmana d’agost del 1982, destinat com a fuseller a l’esquadró mecanitzat del regiment de cavalleria de muntanya España núm. 11. L’únic català d’entre tots els membres del Quinto del 81, vint anyets políticament i nacional tebis, militant de la convergència de la Operación Fracaso Reformista, per entendre’ns.

Feia un any que la involució havia arribat a les Corts amb tricorni i metralleta, manava Leopoldo Calvo Sotelo, un president del govern que proposava obertament empènyer la immigració castellano-parlant a Catalunya a fi i efecte de dissoldre’ns demogràficament com a cultura. El PSOE era a l’oposició i eren els anys de ferro, una època on els polis-milis s’enfrontaven als milikos i ETA es radicalitzava i actuava avui si i demà també.

El soroll de sabres era continu, de fet, aquell mes d’octubre els regiments acantonats a Burgos, els de la División Operativa del Territorio –es a dir pensada per actuar com a repressors intern i no com a força d’intervenció a l’exterior- Navarra número 6, els regiments San Marcial, d’infanteria de muntanya, el R.A.C.A 25 –d’artilleria de campanya- i el meu de cavalleria varem protagonitzar una assonada que va portar el nostre general de brigada a la Sala de Banderes per colpista. La cosa estava xunga, però xunga de debò, perquè els militars encara estaven “negociant” a la seva manera que això de la Constitució els fes el pes.
Burgos, una ciutat on de cada tres habitants un és monja i un altre militar. Burgos, capital franquista. Burgos, amb un hospital pagat pel general Yagüe i que portava el seu nom. I a Burgos, enganxat a la carretera de Vitòria on estava la caserna: Gamonal. Un barri obrer, de dretes a mort “Santiago y Cierra España, polacos de mierda, y vascos sois todos unos etarras”.

Us he dit que era l’únic català que vaig arribar aquell estiu del 82 al regiment, passats els tres  mesos prescriptius d’humiliació i novatada, de “tú polaco no te vas de rebaje de fin de semana, que me llevo a este granaino conmigo de tu reemplazo, y tu aquí te vas a quedar” . La meva tebior nacional va florir en forma de pensaments molt negres, foscos com la merda filla de massa calimotxo, i els bascs de l’esquadró em van adoptar, i s’acabaren els mals tràngols.

Sortíem "de potes" pel centre de Burgos, perquè a Gamonal... a Gamonal sempre s’hi acabava a hòsties. Es cantava al regiment:

Las chicas de Gamonal se han quejado al Coronel

Si se van las “bisabuelas” con quien vamos a joder.

El Coronel les ha dicho: ¡Callaros hijas de puta!

Si se van las “bisabuelas” aquí quedan los reclutes.

Los reclutas no queremos que son unos maricones

Queremos las “bisabuelas” que follan como leones.

Aquest era el nivell. Allà a Burgos, a Gamonal, vaig aprendre que els catalans parlàvem en català entre nosaltres per a molestar. Que els catalans érem uns privilegiats per Franco, que va posar a Catalunya tota la industria espanyola creant-la del no-res i a cost de l’esforç de tots els espanyols. També em vaig assabentar del fet que el català era un dialecte del castellà que no servia per a res. Que si el Pujol era judío, “que si los catalanes os pasais de listos tendrás que volver a Cataluña o montado en el tanque por la Diagonal o aceptar las consecuencias”.

En pocs mesos aquell convergentet de bona família passava els caps de setmana a Euskadi i convenia amb els seus germans de sang que els de Jarrai eren una colla de petit-burgesos i uns tita-fredes. Hipercor encara no havia passat.

El fet de ser un català per Burgos que es movia amb una “cuadrilla” d’Iñakis em va permetre veure com era i és de transversal l’odi dels burgalesos en general i dels habitants de Gamonal en particular a la diferència nacional. Com us he dit sempre, ens diuen que el nacionalisme es cura viatjant, i jo us dic que l’espanyolisme es cura viatjant per Espanya, i a ser possible fent-hi el servei militar. I si és a Burgos, millor.

Doncs això, el malestar social a Catalunya, les ganes de partir-li la cara a un urbano, o a un de la Brimo, sabem que existeixen en temps de crisi. Jo no en soc partidari, però entenc que hi ha mala maror... ara, vull deixar-ho per escrit: Les protestes polítiques dels espanyols en general i dels de Gamonal en concret, per un català que els conegui una miqueta, no valen el preu d’un contenidor d’escombraries cremat.

De Joguines Monforte

Faig aquest post a petició de la senyora Savalls, més que res perquè he hagut d’aturar-la a l’ascensor quan, armada i perillosa, anava a explicar a les autoritats pertinents la seva opinió sobre la desaparició de la nostra identitat comercial al centre històric de Barcelona. No és que no estigui carregada de raó, sinó que temo per la integritat física dels nostres representants electes, i soc home d’ordre jo.

Bromes apart, el tancament anunciat de comerços com la botiga Joguines Monforte ha despertat cert interès i molta esquinçada de vestidures per part de la premsa i del ciutadà d’infanteria. Però tots sabem que no passarà res, encara que tots intuïm perquè passen aquestes situacions vergonyants.

Era la crònica d’un desastre més que anunciat. L’actualització de lloguers permesa per la Llei anava a fer inviables tot un teixit de botigues i botiguetes de tota la vida. Negocis que coetanis al General Prim, mostradors on s’hi van repenjar Gaudí, Picasso o Rossinyol. Aparadors que feren les delícies de les Mariones Rebull, emmarcades en pedres que han sofert el bombardeig del General Espartero, que han vist la Revolució Gloriosa del 68 –la del XIX, la de debò, no l’estafa del maig francès- i han plorat la setmana tràgica.

Direu que ara es fàcil i que les meves llàgrimes son com les de Boabdil, i tindreu raó, som uns cagamandúrries que ens mereixem aquests càstigs a la dignitat, l’honor i la memòria col·lectiva. Perquè tot això es veia venir, i ningú no ha fet res.

Ara descobrim que als països civilitzats, a les ciutats amb les que pretenem competir, com Paris, l’administració evita la desaparició dels seus senyals d’identitat comercial a cop de Llei, exempcions, excepcions, subvenció, i -si cal- prohibicions. La ciutat de la llum protegeix de la seva desaparició vora cent vint-i-cinc botigues històriques que configuren la seva personalitat. Barcelona, en canvi, s’ho mira des del silenci de les seves autoritats públiques, i deixa que el centre històric esdevingui un gran centre comercial per a les mateixes marques multinacionals que hom pot trobar a Dubai i a l’aeroport del Prat.     

Hi ha un discurs descerebrat, va, superficial, acrític, i perillós de polítics i tertulians que ens parlaran de la Llei de vida, que cada cop és més difícil pel comerç independent sobreviure dins un món globalitzat a l’empara de marques globals que no són més que cromos repetits. I no es farà res per salvar els comerços que donen personalitat a la ciutat. Ho adobaran amb aquesta bestiesa de que “aviat tot es vendrà per internet”, afirmació que apart de falsa seria un suïcidi col·lectiu si l’acceptéssim com a inevitable, sent com som una societat amb la prosperitat construïda sobre el comerç –que de recursos naturals no en tenim de nostrats, si mes no mentre no acceptem com a tals el mesellisme dels polítics i l’avarícia dels amos de les Societats Patrimonials familiars, de les caixes i bancs, i els fons d’inversió que governen la ciutat.

La diferència entre un polític i un estadista es que el primer pensa en les properes eleccions i el segon en la propera generació. Quina mena de centre històric deixarem als nostres fills? Una Roca Village bastida dins del Barri Gòtic? Una ciutat de la que sentir-nos orgullosos o la plasmació del “Buy and Large” que anticipava la fabulosa Wall-e de Pixar? Perquè això que està passant te arreglo, però no tenen l’esma política ni la vergonya personal com per aturar-ho.

I no val a dir-me que com és possible que des del liberalisme del que tant em vento demani que el comerç sigui intervingut des de l’administració. Us respondré que mentre ho estigui el mercat de l’automòbil, la banca, l’agricultura, els carburants o la nostra vida privada amb lleis de l’avortament de l’Opus Dei em trobo més que moralment beneit per dir el que em sorgeixi de l’estomac. Que el liberalisme el que defensa és la meritocràcia i el trencament de la societat estamental, pel davant de tot, i fer la gara-gara als poderosos esclafant la possibilitat de la prosperitat des de la independència del petit comerç voreja el totalitarisme.

Les estadístiques desmenteixen el mantra aquest de que entre Internet i quatre marques globals associades a models de vida hi ha prou perquè la gent consumeixi i sigui feliç. La venda per Internet és important, però sembla que s’estabilitza en el percentatge que abans tenien els grans centres comercials de l’extraradi. Entre un 20 i un 30 per cent depenent del sector. Si bé es cert que per efectuar més del 50 per cent de les compres ens informem a la xarxa, els ciutadans del primer món no estem disposats a renunciar a l’experiència de compra presencial.

Quan ens gastem 25.000 euros en un cotxe... volem que ens facin la pilota presencialment –rollo botiga de roba a Pretty Woman- i quan volem llegir un bon llibre perquè ja en tenim prou de merda impresa per Planeta, ens agrada que un llibreter ens recomani alguna cosa especial. I és també per aquí per on plora la criatura: els comerços de tota la vida només podran sobreviure si l’administració els dona un cop de ma com a Paris, cert, però incontestablement, sense discussió possible, han de ser uns experts en el que venen, uns prescriptors híper-professionalitzats d’allò que tenen entre mans, perquè per viure del diner públic sense fer res de bo ja tenim la Sol Picó.

El tancament de Joguines Monforte és només la punta de l’iceberg de la banalització a la que ens veiem abocats en aquests temps de polítics de rajolí prim, però també és la constatació de la nostra mandra per defensar allò que ja es veu que perdrem. La premonitòria foto d’un futur mediocre i sense alternatives, similar als estats del centre dels USA on només es pot treballar a Wal-mart o a FedEx perquè tot lo altre ha desaparegut, per la desídia dels ciutadans enfront de la promesa d’una modernitat mentidera que el que fa és retornar-nos a un món que creiem desaparegut: un món controlat per quatre sapastres sense rostre, uns oligarques que no tenen res a envejar als qui remenaven les cireres abans de la revolució francesa. Potser que fora hora que diguéssim que ja n’hi ha prou, no?

De SACYR i "IMMOBILARI"

 

Parlo amb el meu germà, arquitecte, sobre el tema de Sacyr, i faig que s’esbravi. Déu n’hi do. El resum és fàcil i cito de memòria... “la darrera obra pública que vaig fer va ser fot 10 anys. Ens varem conjurar al despatx per fer-la segons pressupost i entregar-la segons la data acordada. Mai més varem guanyar un concurs, sempre més varem quedar segons”.

El modus operandi de polítics i constructores és el següent: L’administració “vetllant pels interessos dels ciutadans” sempre atorga la licitació al pressupost més baix. Les constructores no tenen arquitectes en plantilla, tenen advocats, que redacten el projecte de manera que qualsevol canvi que faci el contractant comporti un augment del preu de l’obra.

Si tenim en compte que els polítics al capdavant de regidories, conselleries, ministeris i altres departaments, tenen per currículum ex-clu-si-va-ment la seva capacitat d’empassar-se les corrupteles dels capitosts del partit en silenci i ser més llepa que el  paio (o paia) que aspira al mateix càrrec que ells la combinació és explosiva. Pensem que Espanya ha fet ministre a indocumentats com en Corbacho i Catalunya va fer President un analfabet funcional com en Montilla.

Si a la baixa -per ser generosos- preparació dels polítics hi afegim que els quartos de més que es paguen per l’obra “no són seus”, que el nivell d’exigència democràtica dels votants és pràcticament inexistent, tenim el tros ben adobadet perquè els diners ragin sense control. Total... si no en tenim prous augmentem el dèficit públic que no passa res.

Es veritat, cal ser just, de tant en tant un polític pretén vendre cara la seva pell. Aleshores... hala-hop... porta giratòria i cadira a un consell d’administració, un parell de sobres al partit, uns confetis per la comunió del nano, un lloc de treball pel gendre, o ves a saber què. Que tothom té un preu i total... “paga el de atrás”.

Resulta que Wikileaks ja va denunciar l’any 2010 que l’empresa americana que competia amb Sacyr per la reforma del canal de Panamà (quina vergonya! Tot el món mirant les vergonyes de ‘IBEX) va dir que amb el pressupost dels espanyols no hi havia ni pel formigó armat. Va sortir a primera plana de La Vanguàrdia això? Oi que no? O a les planes d’economia d’algun mitjà de comunicació espanyol? Tenim la premsa que ens mereixem, no?

Què s’han cregut aquests panamenys? Ara resulta que volen l’obra al preu pactat per contracte? On s’és vist això!? Pobre Margallo... pobre Marca España! Per acabar-ho d’adobar... el govern espanyol, en comptes de mirar cap un altre banda i reduir-ho a una qüestió privada... S’alça en armes! DEFCON 1 que està en perill un amic d’Immobilari –repasseu el Padrí III-. I salta la ministra Ana Pastor, a la qual us recordo que pagueu el sou per tal que arregli rodalies d’una punyetera vegada, i s’ofereix per arbitrar una solució! Ai... reis i reines que encara ens faran rescatar Sacyr i el seu contracte amb diner públic.

Perquè sigui amb diners o amb dinades, el govern de les Espanyes ja ha comunicat al govern del Panamà (aquests també van anar contra Llei per independitzar-se?) que ajudaran a trobar una solució. Reunió de pastors... ovella morta: prepareu la butxaca.

Aquesta màfia, aquesta màquina de xuclar diners de tots per l’ús privat a canvi d’aeroports sense avions, ciutats de les ciències que cauen a trossos i poliesportius en general ha marcat la política espanyola durant els darrers 30 anys... Potser soc massa optimista... hauria de dir que la han marcada des que hi ha licitacions publiques.

Doncs... apunteu-vos-ho a l’agenda. Quan sentiu algun polític parlar que la independència ens garantirà poder invertir en les infraestructures necessàries pel desenvolupament del país, tingueu sentit crític i pensem-nos-ho bé si allò que volen construir cal, o no cal. Perquè aquests plors tenen raó de ser quan parlem de rodalies o dels desdoblaments dels punts negres de la Nacional II, o fins i tot de la més que necessària ruta alternativa i de franc cap a França. Però hem d’evitar que a la República catalana es reprodueixi aquest desori de desfalcs públics en nom del infraestructuralisme imprescindible. Que ens voldran reproduir aquí el sistema que tanta pasta els ha generat a Madrid.

Penseu-hi si us plau, no ens tornin intentar fer passar bou per bèstia grossa, que sempre hi haurà un polític indocumentat disposat a vendre’s, un pressupost que incomplir i un constructor generós amb els diners robats a tots nosaltres.

   

 

 

 

 

Triarem decidir que decidim decidir per sempre més.

Faig aquest post fent les pertinents bombolles intestinals de l’endemà de la fira, aposentant la pilota entremig de la col i el torró. Després dels excessos toca expiació i reflexió, i abans que busqueu la llufa, avui és dia dels Innocents, us diré que ha nevat al Tibidabo, i així podem encetar els bons propòsits anuals sense buscar-hi cap befa en el que m’agradaria dir-vos avui, vint-i-vuit de desembre de l’any del Senyor de 2013, darrer de la nostra espanyolitat si decidim decidir.

D’aquí quatre dies encetarem el 2014. L’any gran, aquell en el que Catalunya, per fi, pot mirar-se al mirall i prendre una decisió històrica. Serà via consulta, serà via plebiscitàries, què serà, serà? Uot-ebar-uil-bí uil-bí...però uil-bí. Ho tenim a tocar, i en el fons, per una vegada, només dependrà de nosaltres. De la nostra capacitat de posar la pebrotera al damunt de la taula, no defallir, serrar les dents i endavant les atxes.

I ara ajudeu-me a imaginar. Si us plau. D’entrada allunyeu de la ment la Malícia, en Navarro i el “dúo sacapuntas” del Ribera i en Cañas. Com si botiflers i lerrouxistes no hi fossin, com si visquérem en un país en el qual poguéssim per fi mirar al futur amb passió i esperança, en comtes de mirar al passat. Fem un altre esforç i imaginem-nos que els partits d’ara i els polítics d’ara son a casa escrivint memòries interessades d’autobombo i plateret –que no, que no, que en el país que imagino no haurien d’escalfar cadira en el consell d’administració d’un banc o d’una elèctrica-, A caseta, amb una bona pensió i una medalla pels serveis prestats.

Obriu els ulls en direcció al futur de prosperitat i responsabilitat que ens espera. Un país on podrem decidir, i podrem seguir decidint, i equivocant-nos i encertant-la, sols solets. Perquè el dret a decidir que ens discuteixen els espanyols i els traïdors d’aquí casa, no s’acaba el nou de novembre del 14, no s’immola per sempre en una jornada de referèndum, no amics i amigues... el dret a decidir dels catalans naixerà a ulls nostres i de tot Déu si votem que marxem d’Espanya i decidim decidir per sempre més nosaltres.

Que si, que ja ho sabem que hi haurà coses que haurem de pactar quan marxem, i que hi haurà altres assumptes a discutir amb els altres països del nostre entorn. Qüestions referents al comerç internacional, a les garanties i seguretats jurídiques, a la defensa del territori. Però en tot cas, i fins i tot, en aquestes qüestions serem nosaltres qui decidirem sempre més. Amb més o menys encert, com quan hom s’emancipa i va a viure, sol, en parella o en comunitat... s’hauran acabat les excuses, ens haurem de rentar i planxar la roba –ai l’as- però nens, i nenes, si deixem fumar a la sala o no ho decidirem nosaltres. Per bé o per mal.

Us ho podeu imaginar? Fugir d’aquesta presó caïnita de la dreta feixista i preconciliar i de l’esquerra jacobina, ressentida i envejosa. Anar a petar ben lluny d’aquesta patronal de la caspa, la brillantina, i l’oligopoli dels mafiosos i d’aquestes estructures sindicals lampedusianes de dirigents de moral minúscula, dels que esperen la subvenció per anar-se’n de senyores que parlen de tu als homes. Marxar d’aquesta església venjativa i retrògrada, i abandonar als borbons al llot de la seva corrupció, dient-los “apa, siau que els catalans no tenim Rei”.

I poder veure un mundial de futbol sense haver-nos de auto-justificar les filies i fòbies per la selecció nacional? I poder empènyer als agents socials nostres a trobar sortida a la formació professional, als convenis, als sistemes de prevenció contra les reduccions de plantilles, a la revisió del sistema de subvenció a l’atur? En comptes de seguir escoltant les mateixes declaracions demagògiques i tronades cada primer de Maig? No fotem! Us ho imagineu?

Un país on el català fos definitivament una llengua prestigiant del tot i sense discussió? On ens poguérem portar a tribunals i dir-nos el nom del porc a cop de demandes en la llengua del país? Sense passar por de que el jutge t’agafi mania per parlar en català? Ostres! Què maco seria, oi?

I viure en un país on poguéssim parar-nos a pensar si volem o no volem peatges a les autopistes? Perquè es clar que no en volem si no hi ha rutes alternatives! I encara menys si resulta que a la resta de l’estat eren de franc! Però un cop sols? Parlarem entre nosaltres i decidirem el que més ens convingui, què carai! I a qui no li agradi, ja sap, com deia en Capri: “si et fa mal posa-t’hi fulles, fulles de pàmpol, fulles d’escarola... remei català!”

Va... vinga... ho diré... us imagineu viure en un país amb separació de poders? Es possible! En un país que vulgui lluitar contra l'analfabetisme funcional en comptes de contra els nostres mites històrics? Podem fer-ho! I en un país on l’estat no interfereixi en la moral dels ciutadans a cop de lleis de l’avortament com la del Gallardón? Doncs ho tenim a tocar!

Ostres... el dia de Sant Esteve, sentint al Palau de la Música esclatar en una cantada del Cant de la Senyera que devia de fer bellugar els ossos del poeta Maragall dins de la tomba, de pura joia... hi pensava en aquest post. Mireu que m’estimo Els segadors com a himne, però és que ni tant sols ens caldrà cantar sobre el nostre desori i el nostre desig de venjança contra Espanya, contra els Reis i els seus Ministres que ens han fet la vida impossible durant 300 anys!

Podrem cantar himnes com el Cant de la Senyera, que ens fan mirar enlaire, que creixen amunt al grat de l’aire, i que ens assenyalen el camí del nostre futur com a poble sense tenir en compte el que pensin, el que diguin ni el que facin els demés.  L’any que ve els catalans decidirem, i per fi podrem triar decidir que decidirem nosaltres, per sempre més, amb esperança, llum als ulls i força al braç! D'aquí menys d'un any... triarem decidir que decidim decidir per sempre més.