El tacticisme d’uns i altres ens ha portat, un altre cop, a
que siguem els catalans d’infanteria els qui ens haguem de mobilitzar, fotem un
cop de puny a la taula i tornem a demostrar que som legió. Els partits
pro-consulta –ja t’hi cagues!... Un moviment d’alliberament nacional que no te
els pebrots per anomenar-se Partits per l’alliberament nacional- ahir no es van
posar d’acord a l’hora d’esbudellar la gallina electoral sacrificada al Palau
Reial que en Cambó li va fer fer al borbó, que la cosa té collons!
Es que la cosa té delicte. Els convençuts de sempre, els qui
en comptes de pintar parets de groc ens agradaria estar negociant amb Sandhurst
o Saint-Cyr on carai farem estudiar la nostra oficialitat el dia D+1, ara ens
trobem en la tessitura de convèncer un milió i mig de catalans –mínim- que no
van votar a les consultes de fa quatre anys –quatre anys!!!!! I encara som
aquí- que donin el seu carnet d’identitat a l’ANC i votin segons l’enunciat
d’una pregunta que tampoc ens fa el pes. No sabeu les ganes que tinc d’enviar a
dida als conversos convergents, als dropos tripartits d’ERC i als
cripto-federalistes dels menja-tòfu d’Iniciativa. Només salvaré les CUP
–Jo!!!!! Salvant les CUP- de la merda de classe política que ha tingut a bé
d’enviar-nos Nostre Senyor. Quin pecat haurem hagut de fer els catalans per a
merèixer aquest desori i aquest deshonor?
Un cop vomitada la bilis que m’ofega, anem a pams. Un cop
els partits ens tornen a passar la pilota als de sempre, mirem el camp de
batalla i actuem amb seny. Si ens emprenyem i cardem el barret al foc, guanyem
alguna cosa? Serem lliures l’endemà? Prendrem el Palau d’Hivern i instaurarem
la República Catalana? Oi que no? Doncs això: primer punt, no cardem el barret
al foc.
La realitat no és com voldríem que fos. Ja ho explicaven al
Barrio Sésamo i no m’ho feu repetir. A mi m’hagués agradat que avui en Mas
hagués posat data a les plebiscitàries? Si. Ho ha fet? Doncs no. M’ha agradat?
Doncs tampoc. No ho ha fet perquè resulta que no hi ha acord per una llista
conjunta amb ERC i això és culpa que una vegada a un funcionari del tripartit
se li va travessar la dona d’un amic d’un director general que havia estat de
CDC però que va passar-se a treballar pel tripartit i ja no van ser amics i
d’això encara se’n recorda l’interventor que és d’UDC i així no podem anar plegats
enlloc? No només me la pela, sinó que la història i els catalans –jo
personalment- us passarem per sobre per egoistes, per mesquins i perquè no es
culpa de la ciutadania que no tingueu on anar a caure morts si no teniu cadira
reservada al aixopluc del diner públic. Que no s’ha pogut fer la consulta
perquè molts, o pocs, dels funcionaris nostres –nostres!- no volien posar en
perill la plaça contravenint les ordres de la Delegació del Govern espanyol?
Què? Una cosa es posar-se una samarreta i anar a fer el babau a Alcanar a la
Via Catalana i l’altre posar en perill el sou? No... si al final resulta que
ens mereixerem tenir l’Ana Mato de Ministre de Sanitat, o al Corbacho de
Ministre de Treball, si ens pensem que l’enemic ens concedirà graciosament la
sobirania que ens pertany, mentre seguim cobrant a final de mes de la
Generalitat. Doncs això: segon punt, si mai no ens en sortim no se si
acceptarem part del deute espanyol, però en conec un col·lectiu que haurà de
tornar a fer oposicions.
Els partits ens han fet una gran putada. Ens estan demanant
que tornem a fer un esforç que ens pensàvem superat. No se quins més records de
participació i voluntariat volen aquesta colla de manillars de bicicleta que
superem, si som els putus Kilians Jornets del moviments independentistes del
món Mundial!
Fins que no arribin les properes eleccions autonòmiques del
Reino de España, ens demanen que seguim treballant i demostrant allò que ja hem
treballat i demostrat. No se quantes més proves haurem de superar en aquesta
gimcana del kumbianisme xirucaire en pro de la llibertat nacional, però abans
de votar en unes in-impugnables plebiscitàries haurem de fer un altre cop el
teatrillo del vot de festa major, per molt que ja ens coneguem l’argument i el
cant de l’obra de memòria. I aquí és on hi ha el parany: si no votem més de dos
milions de catalans, si no sumem una majoria abassegadora, els mateixos
polítics que ens demanen sacrificis ens diran que no val la pena insistir i
acceptaran en nom nostre qualsevol ós a mig rossegar que els llancin des de
Madrid, en l’enèsim pacte de despatx
vergonyós, brut i miserable que passarà a la història per escarni de tots els
catalans. Un altre cop. Per això: tercer punt, hem de votar el dia 9 i ser-ne molts.
Al menys, per no donar excuses, i perquè no sia dit que el poble era un
soufflé.
No patiu, si us plau, no patiu... que portem 300 anys de
vergonyes acumulades i ara no se’ns ha d’arronsar el melic per uns quants mesos
més de fer el gamarús. I si no anem a votar, i ho fotem tot enlaire, vindran les
eleccions autonòmiques, que vindran peti qui peti. Perquè si bé es cert que és
privilegi del President convocar-les, tard o d’hora la ciutadania té el
privilegi de esser convocada a votar –no anava així, això? O a més a més de
Montesquieu i l’Adam Smith també us heu follat en Thomas Jefferson mentre
estàvem fent una mani?- I aleshores si, aleshores ja us podeu calçar els qui
poseu el partit pel davant de la gent, i els qui poseu el vostre ego pel davant
del país. Perquè amb vosaltres o contra vosaltres, la República Catalana la farem
els catalans d’infanteria.
