Poc que la tindràs pas mai la col·lecció de Ferraris

Trenco el silenci de ràdio. Porto moltes setmanes pensant si calia fer o no una entrada al bloc, on poder plorar el desori nacional on ens han abocat els partits i el seu vol gallinaci, i havia decidit que no calia. Perquè augmentar la frustració dels qui hem estat fent l’indi cada onze de setembre... ja em direu! Però l’espectacle vergonyós que ens van regalar els Pujol i els diputats al Parlament no pot quedar sense resposta.

Per una banda, uns parlamentaris que ni tant sols s’havien llegit la declaració de Pujol Ferrusola al jutge Ruz abans de preguntar-li pels seus negocis. De fet, el que els importa és fer-se els milhomes, donar-se-les de punyents i obtenir un bon titular que deixi embadalida la seva parròquia. Ep! Que per ser membre d’una comissió, en aquests caps de suro els paguem les hores com si fossin extraordinàries!

Per altre banda, el matrimoni Pujol. Que, sentint-ho molt, permeteu-me la metàfora, cada cop em recorden més el matrimoni Ceaucescu. No per la gravetat dels crims, es clar, res a veure, sinó per l’estupefacció amb qui es miren la gent quan se’ls demanen explicacions. Uns vells als qui se’ls vol fer pagar amb vergonya el poder que van tenir, la impunitat amb la que es movien, i la superioritat moral que exercien. Uns diputats que pertanyen als partits de Bárcenas i del Agag, dels GAL i de la Ciutat Morta o d’en Cañas i el seu Ulster. També de partits que van ser rescatats de la indigència per part dels governs Pujol, o que omplen els consells d’administració de les companyies de subministrament d’aigua com Agbar o Ter Llobregat d’ecologistes absorbits per la porta giratòria. Un pim-pam-pum contra la història del autonomisme que potser haguera merescut una mica més d’alçada moral, que d’intel·lectual ja no en demano hores d’ara en aquesta colla d’aficionats.

I es que la poca preparació, la inconsistència dels arguments, i tanta cita de la premsa, va acabar per fer bona la lletania del President Pujol quan els renyava a cops de “diuen, diuen, diuen”. Penós es poc, com penoses varen ser les paraules de la lloca, planyent-se que els seus fills anaven amb una mà davant i un altre al darrera! I que tot plegat era molt trist per Catalunya! Millor callo, que contestar una dona de la seva edat amb el que penso en aquests moments no fa senyor.

Per on no passo es per aquesta mena d’admiració que ha despertat la intervenció d’en Júnior, el paio més abrandat de la piscina, el “set-sense-treure-la” d’en Jordi Pujol Ferrusola.

I es que aquest matí, quan he anat a buscar el cotxe al pàrking a quarts de vuit, he constatat que no tinc una col·lecció de Ferraris i m’he preguntat què és el que he fet malament. Jo que he anat a una escola d’elit catalanista, que he tingut a l’abast d’una bona puntada de peu al pati als fills dels més il·lustres patricis del Eixample, de Sarrià i Sant Gervasi; pobre de mi, que també he jugat de taloner al rugby i que he tingut una mare i un àvia que també em deien que si jo era tant maco, i que tot ho feia bé. Com es que només tinc el Golf GTI de la meva dona?

Es cert que em vaig arruïnar als 30 i que vaig poder treure el cap de la merda als 40. Ara soc soci d’una multinacional, com a  bon català súbdit d’Espanya tinc regularment inspeccions fiscals a la companyia, donem feina directa a una vintena de persones aquí, i a més de cent a tot el món, facturem desenes de milions de dòlars, exportem a més de 40 països, tinc socis al Brasil, als USA, a Portugal, oficines a set ciutats, produïm a Catalunya, a Alemanya, la Xina i al Brasil, tenim socis estratègics a Rússia, a Holanda, Itàlia, Gran Bretanya, França, la República Txeca, Finlàndia, Dinamarca, Grècia o al Japó... on collons és la meva col·lecció de Ferraris? Serà cert que ningú no s’ha fet milionari treballant? Probablement a Catalunya fa molt temps que això ja no és possible, ho va ser, però ja no ho és.

Mireu... apunteu-vos-ho aquest cop, que la darrera vegada que us ho vaig dir no em vareu fer cas: No és el mateix fer negocis a França que al Paraguai. Ni fer-los a Finlàndia que a Mèxic, al Regne Unit o a l’Argentina. Hi ha països on abans d’endegar una operació hom cal que s’assabenti de què hi diu la Llei, i d’altres on has de garantir-te que saps d’antuvi amb qui s’ha de parlar. Ahir varem constatar que la Catalunya autonòmica queia dins de la segona categoria de països. Aquí per fer diners, per tenir una col·lecció de Ferraris s’ha d’aplicar la vella teoria que deia mon pare: “fill meu que ja ho va dir Nostro Senyor: “te ganarás el pan con el sudor del de enfrente”.

No trec mèrit a qui s’aprofita de ser al bell mig de les converses i les necessitats dels poderosos per fer d’alcavota. Tot i que ser el fill del President d’un país amb un PIB com el català deu d’ajudar a guanyar-te la vida posant en contacte els diners que cerquen inversions de “valor afegit” –que vol dir “pilotassu” en bilingüe- amb la gent amb qui s’ha de parlar a Mauritània, al Gabon, al Paraguai, a Mèxic o l’Argentina. En Júnior ens va explicar, amb dos pebrots, que durant el tripartit –d’infaust record per les arques públiques- va exportar la seva dinamització econòmica, que tant bé li havia funcionat durant els governs de son pare, a països on l’amistat i les coneixences acabessin per transformar-se en Testarroses i GTOs, en Lotus i en Porsches.

El noi es mereix un aplaudiment! I jo passar vergonya per burro. Em vaig creure al pare Pujol i em vaig empassar que el que era important per Catalunya era la innovació i l’economia productiva, mentre son fill es dedicava a “anar a risc” en operacions immobiliàries, “quan hi veia moltes possibilitats d’obtenir els permisos corresponents per endegar-les”. Ai Savalls... que n’ets de passerell... treballant? Poc que la tindràs pas mai la col·lecció de Ferraris.  

Tot queda perdonat (Aquí també)

Serà que em faig vell, i tot i la meva rebregada al “contigo no me ajunto” de l’Oriol Junqueras a la seva conferència marcadora de perfil, he estat callat durant aquest dos mesos d’arqueologia generalitzada del retret i de tomawahks acusadors al tweeter, al facebook o als diaris. Al final es veu que la he encertat, hi ha acord i eleccions.

Han estat exactament seixanta-dos dies de fotre’s la cavalleria per sobre els uns patriotes als altres patriotes, una baralla retransmesa amb alegria i diligència pels mitjans del status quo, i bramats a megàfon batent pel botiflerisme nostrat. Espero que ens haguem quedat a gust tots plegats.

Què són 2 mesos comparats amb els 3.600 mesos de l’ocupació forastera que ha patit el país? M’ho podeu dir? Doncs, a tot estirar, un 0,05 % del temps. I si ens ho mirem des de la garrotada del Estatut, no més d’un 3,6% de les setmanes viscudes en aquest viatge col·lectiu cap a Itaca. Més o menys, com els minuts de l’escombraria d’un Barça – Gratallops de Copa del Generalísimo.

Tothom n'ha sortit perjudicat, a tothom li han recordat això o allò que fa lleig pels amants de la puresa i pels serafins d’aquest futur nacional somniat. Que de tant somniat que l’hem somniat, volem seguir-lo somniant immune a corrupcions i a incompetències. Afortunadament, els catalans no ens diferenciem tant com ens pensem de la resta de societats del primer món. Gent moralment d’esquerres absolutament consumista, defensors de l’ecologia que només recicla si el vigilen els seus fills, jugadors de futbol de sofà, i proclamadors de la puresa en la gestió del diner públic mentre provem d’estafar a hisenda si es presenta l’ocasió.

Es que Núria, Carme, Salvador, Toni, Joan, Àlex, Pau, Benet, Marc, Assumpció, Maria Antònia, Josep Lluís, i demés amics virtuals i presencials, no us adoneu de tot el que hem avançat plegats? Ara que som cada cop més a tocar del cim, es clar que fot vertigen mirar avall i veure fins on hem tingut pebrots d’enfilar-nos! I es clar que encara podem trencar-nos la crisma cardant-nos daltabaix, però que no sigui perquè ens fem la punyeta l’un a l’altre que total queden pocs metres i és la part més difícil i perillosa. Per això espero i desitjo que mirem amunt i ens deixem de barallar, i que tot quedi perdonat.

Ahir, bé o malament, es va arribar a l’acord de convocar les punyeteres eleccions que ens poden deslliurar dels Tomàs Roncero i de les campanades a la Puerta del Sol. Tothom va haver de cedir, tant Tiris com Troians, per tal de salvar la voluntat i l’esperança de tot un poble. I això ara ens sembla poc, però de la mateixa manera que en Woody Allen diu que Humor és la suma de Tragèdia i Temps, ja us avanço que l’Èpica històrica es deriva sovint d’un acord mal girbat entre gent que renuncia a tenir raó, venut als llibres d’Història com una gran decisió conjunta, intel·ligent, i –va.... diguem-ho!- d’audaços estadistes.

La veritat es que tornem a tenir la iniciativa que varem començar a perdre el 10 de novembre i varem acabar per extraviar –semblava que definitivament- la punyetera setmaneta de les conferències dels uns i dels altres. Els espanyols tornen a estar nerviosos amb la “algarabia” que albiren el mes de setembre, i els unionistes estan que no... bé... deixem-ho córrer que se m’abraona l’escatologia al teclat.

Mireu, la democràcia no deixa de ser la confirmació institucional d’un raonament tant contradictori com sòlid: “we agree to disagree”, estem d’acord en que no estem d’acord. Quan els agents polítics d’una societat, son capaços d’acceptar fil per randa aquesta premissa, de fet estan construint les bases de l’origen, dibuixant l’acte fundacional, d’una societat nova. Un país nou producte de l’acord. Un pas endavant cap a una mentalitat d’estat, nacional, on tothom claudica pel bé de tothom, i ahir els catalans varem ser testimonis d’un dia que amb l’esforç de tots, d’aquí al dia de les eleccions podem fer que sigui històric.

Nota: La contradicció aquesta del d’acord en no estar d’acord, profundament britànica –malgré la revolution- és també el fonament del sentit del humor entès com el bàlsam que cura discrepàncies reduint-les i dessacralitzant-les amb esperit crític i bonhomia. Es per això que a una setmana de la carnisseria de París, he volgut titular aquest post “Tot queda perdonat” com a necrològica satírica als humoristes assassinats per la ignorància. Per molt que jo discrepés de la línia editorial de Charlie Hebdo, sense sentit del humor ni hi ha democràcia, ni hi ha futur, ni hi ha res. Tots som Charlie, malgrat tot i gràcies a Déu.

La tríada maligna: BOE, Hisenda i Llotja del Bernabeu

Darrerament torna a haver-hi una ofensiva en la opinió publicada segons la qual la independència tindria uns costos de transició massa grans per l’economia catalana i el seu empresariat.

És imprescindible no confondre les conseqüències directes de l’emancipació amb el que podríem anomenar “revenja institucional espanyola”, que englobaria la pèrdua de la condició de país de la UE, l’aixecament de fronteres, el boicot absolut, la pèrdua del euro i del accés al crèdit del BCE per part de les institucions financeres catalanes. 

Resulta evident que la gesticulació política i diplomàtica espanyola proposa uns escenaris difícils de ser acceptats pels seus propis socis europeus. Renunciar al mercat català, posar en dificultats econòmiques milers de multinacionals europees amb seu, logística, i producció a Catalunya sota un paràmetre de rebequeria de l’honor perdut per part espanyola és de caràcter purament sentimental. No aporta solucions. Crea un terrabastall innecessari. I genera un escenari de confrontació on tothom perd, Espanya, Catalunya i la Unió Europea. Els diners no tenen cor, l’economia no te adscripcions emocionals històriques transcendents, més enllà dels interessos crematístics i de les garanties de cobrament.

Que els diners s’empassen les voluntats particulars i els patriotismes és una realitat històrica de la qual, amb més vergonya que orgull, els catalans coneixem en primera persona. El vell projecte catalanista, el reformador d’Espanya, es desenvolupà sota un pacte tàcit que tingué sòlids beneficis per l’economia catalana. L’acord no escrit entre Catalunya i l’estat funcionava de la següent manera:

“Els catalans produïm i venem productes dins el mercat espanyol protegits per lleis i polítiques monetàries que facin difícil a la competència estrangera penetrar-hi. A canvi, els catalans ens pagarem el fet diferencial amb voluntarisme i diners altruistes de la societat civil -que quan ens entengueu gràcies a les nostres dots pedagògiques esdevindreu màgicament plurinacionalistes-, i contribuirem solidàriament al desenvolupament polític –catalanisme- i econòmic –dèficit fiscal- de la resta del estat. Subvencionarem les rendes de les regions espanyoles més pobres perquè, de fet, estarem creant una població amb més poder adquisitiu pels nostres propis productes”.

Un escenari proteccionista es pot pensar que és fora del procés de la globalització que ens envolta. Però això no és cert. Molts analistes de pa sucat amb oli que pul·lulen per ràdios i diaris haurien d’intentar vendre un producte propi al Japó, al Brasil, o a Rússia, abans d’anar donant lliçons a la babalà. Tant se val. El pacte Catalunya – Estat va morir amb l’Euro, va morir amb la Unió Europea. Actualment, les empreses catalanes que van sobreviure les adquisicions per part dels seus proveïdors estrangers a les darreries del segle passat, es troben que segueixen mantenint el pacte de transferència de rendes amb Palància o Jaén, i que els ciutadans que hi viuen es gasten els calerons en productes de la seva competència italiana, americana o xinesa.

Els catalans espavilats del XIX i del XX o bé varen copiar descaradament la tecnologia i els productes que triomfaven al món, o bé esdevingueren els “encarregats” de les grans companyies globals pel protegit mercat hispànic. Això de fer d’intermediari i això de copiar pel morro va morir amb el Tractat de Lisboa.

Tanmateix l’empresariat català no ha defallit i s’ha adaptat prou bé, al menys qui va canviar de mentalitat i va entendre que la UE era una oportunitat i no només una pedra a la sabata. Millors productes, més competitius, nous mercats, augmentar la productivitat, reduir costos innecessaris, esdevenir marques globals i tenir posicionament on-line potent. El teixit industrial, turístic, de serveis, alimentari, catalans han fet els deures amb millor o pitjor fortuna, i ho han fet deixats de la mà de Déu, i amb una de les mans lligada a l’esquena.

Els governs, els estats, els polítics, tenen com a responsabilitat cuidar dels febles, dels vells, dels nens, dels pobres; garantir la justícia social, penal, civil; preservar en les seves mans el monopoli de la coacció física i lluitar contra la delinqüència i el terrorisme; i posar les condicions necessàries pel desenvolupament econòmic del teixit empresarial que li és natural i propi, en el qual es troba fort, per tal d’acompanyar-lo en la creació de prosperitat nacional. No entro en la distribució de les rendes, no entro en la política ni en el com fer-ho de manera eficient i justa. Descric senzillament allò que és indestriable de la condició d’Estat.

Doncs bé, Espanya tot això ho fa, com a Estat que és. I posa les condicions necessàries per desenvolupament econòmic del teixit empresarial que li és propi, en el qual es troba fort, per tal d’acompanyar-lo en la creació de prosperitat nacional. L’estat espanyol viu en la romàntica simbiosi del BOE i la Llotja del Bernabeu, immers en el ball de cadires als consells d’administració dels grans monopolis feixistes esdevinguts empresa privada per obra i gràcia del PP i del PSOE. I és legítim? No ho sé, els hi ha sortit Podemos com un bolet i ja veurem per on peten. El que és una realitat científica es que accions com apujar el IVA perquè el frau fiscal és galopant, alhora que es dicta una amnistia fiscal i es permet que el 75% del frau fiscal provingui de les empreses del IBEX, mentre que s’adrecen el 80% de les inspeccions fiscals als autònoms i a la petita i mitjana empresa –dades del sindicat de Tècnics d’Hisenda- no beneficia precisament al teixit empresarial català. No hi ha volta de full. No hi ha excuses ni atenuants. Pertànyer a Espanya sota aquest paradigma de política econòmica no té cap mena de sentit per l’empresariat català. Sense parlar de polítiques d’infraestructures, ni de corrupció, ni de favoritisme, senzillament és un model que no ens beneficia, ans al contrari ens juga a la contra. No entenc, per tant, que el procés per la independència no sigui liderat per les patronals catalanes, serà que els interessos particulars dels seus dirigents son per sobre dels de la resta d’empresaris catalans.

La mobilització de Madrid per tal d’evitar la compra d’Endesa –una de les joies de la corona del modus operandi econòmic del altiplà- per part de Gas Natural, sota l’únic argument de que “una empresa estratégica no puede estar en manos catalanas”, ja hauria d’haver posat en guàrdia a tot el teixit productiu català, fins i tot a les arnes de Foment i de PIMEC, però es que el pagament a 30 dies de la vergonyosa indemnització de 1300 milions d’euros de la plataforma Castor al senyor Florentino Pérez, amb diners de tots pels segles dels segles estel·lars reflectits al rebut de la llum, em sembla que trenca tots els records de la infàmia. L’afer Castor és el símptoma que corrobora que no hi ha solució espanyola per les necessitats de prosperitat de l’economia catalana. Sembla mentida que encara hi hagi indocumentats que encara els faci por un futur català deslliurat d’aquesta tríada maligna del BOE, Hisenda i la Llotja del Bernabeu.

L'home que va fer callar en Marhuenda

La proposta del President Mas, la llista única de tècnics que treballarien un any i mig de transició cap a la independència, tenia forats que no m’agradaven. En diré dos: si posem els millors professionals de cada sector a preparar el nou estat no trobo bé que hagin de renunciar a una futura carrera política dins la República catalana; i també el fet que acabaríem havent de votar un fotimer de vegades la mateixa cosa.

Per altre banda, la llista única permetia una sortida al President per acabar de fer net dins el seu partit i aparcar a les golfes dels mals endreços els botiflers del Duran, les restes del pantà corrupte com en Puig, i els vull sortir a la foto del qui té perfil propi com en Vila. La llista única albirava la possibilitat de reconstruir l’espai de centre dreta allunyant-lo de la història del autonomisme emmerdat de sectors negocis i relacions perilloses. I això era bo. Molt bo per al país.

Tanmateix, la llista única mantenia l’esperit de la lògica unitària que va fer la Via Catalana, la V baixa, i que ha empès als partits a haver de prendre’s la independència seriosament. L’ANC, amb les seves mancances, va aglutinar tots els matisos i tonalitats polítics i culturals de la societat catalana amb un objectiu comú, i la llista unitària semblava la filla legítima d’aquesta amalgama de sentiments, feina ben feta i generositat personal.

Aquest procés fet des d’abaix –per molt que ara tornem a veure per la tele a il·lustres desapareguts aquests darrers anys com en Tena o en Vendrell- havia produït les tres “Es” que envejava Rubalcaba: “No podremos con vosotros porque tenéis las tres “Es”. La de la ética, por llevar la democracia por bandera; la de la épica, por la unidad de un pueblo contra el poder establecido; y la de la estética, por lo pacífico, participativo y transgeneracional de las demostraciones. Y a eso, nosotros solo podemos contraponer la vetusta “E” de España”.

Ahir a Madrid van respirar tranquils per primer cop en dos anys, perquè Junqueras va fer saltar pels aires aquest escenari de solidaritat entre els catalans que havíem prioritzat el país per sobre el pensament polític dels altres companys de viatge. La unitat i el bon rollo han mort. Ahir ERC va dinamitar l’estètica de la llista unitària, l’èpica de la generositat dels polítics fent un pas al costat, i l’estètica del entre tots ho farem tot..

No us diré pas que no m’ho veiés a venir. No jo, diria que molts dels seguidors d’aquest blog. Hi va haver darrerament un parell de situacions dins l’òrbita d’ERC que ens ho anaven anunciant.

La primera, la resurrecció d’entre els morts polítics de personatges desapareguts en combat com en Carod, en Tresserras o en Minoves. L’un amb el jo ja ho deia, l’altre amb el missatge d’unitat de les esquerres i el darrer donant-se-les d’expert en relacions internacionals allà on li donessin bola els mitjans del partit. No... si encara ens sentirem a dir que som on som gracies a ells, esperaré assegut alguna entrevista al Puigcercós al diari Ara on se les doni d’estadista malaguanyat per les circumstàncies. Els amics del Zapatero i del PSC del Zaragoza fa dies que belluguen com walking-deads amb barretina.

La segona coseta que ens avisava que la cosa no anava bé era l’emprenyada constant que destil·lava el normalment bon jan d’en Junqueras. L’Oriol va encaixar molt malament que els d’infanteria aplaudíssim emocionats l’abraçada de l’Artur i en David. Tampoc li agrada el ressorgir en les enquestes del partit del President. Mireu... les persones ens enfadem i perdem l’oremus per dues causes, principalment: perquè ens han enganxat en una contradicció, o per la frustració de no aconseguir un objectiu que creiem assolit.

Des del meu punt de vista Junqueras estava emprenyat perquè les enquestes i l’aparell d’ERC i les seves il·lustres patums l’empenyien a l’escenari que va protagonitzar ahir: l’apunyalament de la unitat d’acció dels protagonistes del procés, la gent anònima que ens ha impulsat fins aquí. Aquesta traïció a les tres “Es” que Rubalcaba envejava l’havia de protagonitzar ell, en Junqueras, l’ós amorós que va quedar fora de plano a la foto del 9-N, potser injustament, mal aconsellat per l’aparell que va fer President en Montilla, ai l’as.

No descarto que al final hi hagi un acord de mínims i vesteixin la mona perquè no cardem el barret al foc els qui hem treballat per l’alliberament nacional quan ningú s’ho creia això que seriem independents –aquest blog n’és una crònica subjectiva però plena dels moments estel·lars protagonitzats per la societat civil els darrers quatre anys- però ahir ERC va matar la unitat, i es va suïcidar el qui hagués pogut ser el primer President de tots els catalans per sobre ideologies.

Junqueras va triar l’enquesta i la confrontació electoral –en campanya ens farem mal, ja ho veureu, l’Aznar ja ho va dir que passaria- per sobre la generositat de la llista transversal. Amb aquesta decisió l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts pot passar a la història com l’home que va fer callar Marhuenda a la ràdio, en comptes de ser l’estadista que va permetre la transició del autonomisme corrupte a la independència de tots. Una pena. A menys que hi hagi acord de despatxos –Mare de Déu Senyor!- anem cap a una campanya electoral partidista i sagnant. El país no s’ho mereix, però si s’obre la veda del retret jo tampoc penso callar i a les urnes ens trobarem.

El que ha guanyat el carrer no es pot perdre als despatxos. Aviso.

Estimats i suportats polítics catalans,

Us adreço aquest post en aquells que, com jo, us agradaria viure en una Catalunya independent. No és per tant un escrit pels Corbachos, les Sánchez Camachos, els Riberas, el Míster o Missis X de Podemos, o els Durans i els Herrera. Es una missiva destinada als polítics professionals que viviu de l’erari públic des de fa cinc, deu, quinze vint o trenta anys, i preteneu seguir-ho fent un cop siguem independents.

La primera cosa que us vull dir, es que això del sistema espanyol de partits, això dels alliberats, els sous des del partit o des del Parlament, els assessors, el plus per ser membre d’una comissió parlamentaria, els tele-tacs, les dietes, els consells d’administració dins organismes públics, les invitacions a estrenes de cine i teatre, les anades a entregues de premis, el cava i la croqueta, ja em sembla bé que ho hagueu triat com a sortida professional. I entenc que molts de vosaltres no sapigueu fer la “O” amb un canuto si se us treu de la vostra peixera, del vostre ofici de defensors de sigles, li passa més o menys a tothom i l’atur de llarga duració de professionals de molts i diversos àmbits professionals ho demostra. És fotut reciclar-se, per molt que els llibres d’auto-ajuda diguin el contrari, o ens insultin dient-nos que la culpa és del pobre home que no troba feina “de lo seu”.

Malgrat la vostra ineptitud manifesta, que ha endeutat el país fins a límits insospitats en el món modern. A pesar de no haver sabut defensar la dignitat del país, avenint-vos al reiterat pacte constitucional espanyol, inventant-vos un estatut de mínims que els vostres col·legues de Madrid van destrossar davant la vostra covardia generalitzada, el país va reaccionar. La gent. El carrer. Perquè no us vull sentir a dir ni als uns ni als altres que vareu ser vosaltres, que jo hi era. El 10 de juliol de la mani “Som una nació, nosaltres decidim”, els de a peu, els qui omplirem els carrers, no ho varem fer per vosaltres, els varem omplir per nosaltres, pel país, pels nostres fills i pels nostres avis. I si en feu memòria, allà al darrera la pancarta, més d’un no teníeu clar si no us faríem una cara de mans aquella tarda al Passeig de Gràcia. Si més no, per burros.  

On s’és vist que ara pretengueu posar condicions de partit a la feina que hem fet la gent anònima? Traient temps de on hem pogut, anant de la mà els anarcos amb els carlins, els senyors Esteve amb les netes de la FAI, posant-hi quartos de les nostres butxaques, i sense plus, ni estrenes, ni cava ni croqueta. Què carai ens parleu ara de que si les eleccions patatin o les eleccions patatan, que si les diferents sensibilitats, que si el que és important és governar l’any i mig que ens cal per negociar l’alliberament nacional... Però què collons us empatolleu?

La societat civil va entendre fa quatre anys que aquí el problema es que Catalunya no te poder polític, i que si no en té els catalans difícilment podem fer política de cap color o condició. Què fareu amb el nostre vot el proper any i mig si podeu formar govern? Demanar més quartos al FLA per tornar a obrir uns llits d’hospital que hores d’ara no ens podem pagar perquè no som independents? Endeutar-nos més per fer-vos la foto de salvadors dels sense recursos? Per guanyar unes altres eleccions a gestionar la misèria i la tresoreria del Carpanta que son les arques de la Generalitat? Però és que sou idiotes o què? Si no hi ha duros, ni capacitat de legislar, quin carai de sopar de duro preteneu vendre? Quina solució màgica teniu que no sigui recuperar el que és de tots –no vostre-: la nostra capacitat de fer-nos la Llei i de recaptar els impostos dels nostres esforços?

Als catalans només ens salvarà la independència. I els catalans exigim que els polítics aneu junts de la mateixa manera que ho hem fet nosaltres, els d’infanteria. Algú de vosaltres es pensa que ens importa el futur polític d’algú de vosaltres? Encara us penseu que és més important el CAP de la Guineueta que el futur de l’economia catalana? Els retards de rodalies que la pervivència del català? La paga dels funcionaris que el fet que sigui Madrid qui ens faci les Lleis? Encara no heu entès que sense independència ni CAP, ni rodalies, ni paga als funcionaris? Caps de suro!

Volem blindar la claredat d’unes eleccions de caràcter referendari on votant una llista estiguem dient que marxem del malson espanyol, i que qui vulgui estar-hi en contra que voti qualsevol altre cosa, des de UDC i Plataforma per Catalunya a Iniciativa i Podemos, que per a mi, en aquest moment “Tanto Monta Monta Tanto, els Duran com els Camacho”. O caixa, o faixa. Que no vull sentir-me a dir d’aquí sis mesos que “es que aquests que van votar ICV ho feien per millorar la Llei de dependència i no per la declaració d’Independència”. O tots moros o tots cristians.

Així doncs, estimats i suportats polítics catalans, no emboliqueu la troca i feu un pas al costat. No ens desvirtueu ni el procés, ni la il·lusió, ni les possibilitats de victòria, que d’això els catalans sempre hem anat curts. Sinó us aparteu i ens deixeu fer als que hem estat capaços d’entendre’ns, la gent normal, us passarem per sobre. I aquest cop em sembla que no ens anirem amb mandangues i no farem presoners, i enviarem les croquetes, les comissions parlamentàries, els consells d’administració dels organismes públics, juntament amb  les vostres tronades aspiracions personals i els vostres partits emmerdats de corrupteles i favors dels bancs i dels diaris, al cementiri de l’oblit i la vergonya nacional. Tal i com va dir el President Mas "el que ha guanyat el carrer no es pot perdre als despatxos". Si així ho feu, ens sentireu. Aviso.

"Betertúquedar"

Els espanyols copien malament. Això és un fet científic. Fins a cert punt fa gràcia allò del “que inventen ellos” quan resulta que no pots treure profit del talent foraster quan has de filtrar la innovació per la visió arnosa, supersticiosa i rància de l’espanyolitat irredent. Son capaços d’agafar-te la Revolució Francesa i copiar-ne només el centralisme oblidant el racionalisme i la separació església estat; calquen els preceptes de les garanties processals i només els fan servir pels poderosos i en contra els humils; pels Pirineus entra la idea de l’exèrcit nacional, de la defensa ciutadana, i un cop passat per l’adreçador dissenyen un servei militar que humiliava als ciutadans i glorificava l’alcoholisme i “el escaqueo”.

També és un fet incontestable que això dels idiomes ho porten malament. Tant els minoritaris –no cal ni que hi entrem, oi?- com els globals com el xinés, el rus o l’anglès. Ells ja viuen cofois parlant l’espanyol, un idioma cada cop més americà i menys europeu parlat homogèniament, segons ells, per 600 milions de persones. Doncs això, “que inventen ellos” i “que hablen ellos en inglés que nosotros les derrotaremos mediante los hispanos de los EEUU”. Bé, no cal contestar aquesta bajanada perquè aquests intel·lectuals de l’altiplà fan com el Juanito i es marquen sols. I ara em direu, amb raó, que de què carai us estic parlant. Perdoneu... ara em centro.

Resulta que de tant que la premsa anglosaxona els ha tocat el botet a Madrid, ara en Mariano vindrà a Catalunya a iniciar la campanya del “Betertuguedar” (Better Together, Millor Plegats). Diu que vindrà a defensar als catalans del perill de la independència, a convèncer-nos i a argumentar. I jo que llogaré cadires, perquè serà per a veure-ho des de la primera fila.

A veure si ‘explico, si l’Albert Ribera, que porta tota la vida flagel·lant-se amb el fuet del auto-odi i ens coneix en primera persona no troba arguments en positiu a favor de la unitat, quina mena de discurs ens vendrà el registrador de la propietat gallec? L’home del plasma, els “hilillos”, i el tancredisme burocràtic? El paio que ostenta el rècord mundial de trencaments del Principi de Peter –“les persones escalen professionalment fins al seu màxim nivell de incompetència”- ara es traurà un argumentari seductor per tal que romanguem espanyols?

Els qui defensen la unitat espanyola tenen com a argumentari la historiografia tramposa –al menys tant com la nostra, essent generosos-, el sentimentalisme del immigrat a Catalunya que sent enyor de les “Crónicas de un pueblo” –i se’ls estant morint de vells, que els fills son més indepes que la Forcadell-, i tot allò de que estarem aïllats dins un món globalitzat, fora de la democratíssima UE, i amb els nostres productes boicotejats en el mercat espanyol. Es a dir les amenaces de la por.

Els arguments històric-emocionals son importants, però ja sabem quants catalans no se’ls poden treure de sobre: el vint per cent que pensa votar que NO, fins i tot abans que hi hagi la possibilitat de debatre. Els que resulten crítics en la discussió son els altres tres. Els arguments de l’amenaça de l’aïllament sideral pels segles dels segles, que va dir aquell. Precisament els únics arguments que tota la intel·ligència botiflera ha aconseguit acumular en la boca de l’Albert Ribera, a part de la Constitució que ara tothom s’afanya a voler reformar segons els seus interessos –si, si, de El Mundo a Podemos, que la cosa té delicte-.

Salvar-nos de l’aïllament? Però... quina barra! Més aïllats del que estem ara? Sense cap mena d’influència al debat internacional? Sense relació directe amb els organismes internacionals? Amb tots els nostres interessos nacionals, culturals, socials, econòmics defensats i promoguts al món pel toro de Osborne, el Instituto Cervantes, l’Opus Dei, i la Llotja del Bernabeu respectivament? Si el català no és oficial a Europa i si que ho és el maltès és per la voluntat espanyola de que no ho sigui! Que estarem aïllats? No em fotis riure, Mariano! Si més que ara no ho podem estar!

Fora de la Unió Europea? Fora del casino dels lobbies descontrolats que foten el que els surt del presseguer? Fora de quina Unió Europea, Mariano? La que es permet tenir per President de la Comissió un tal Juncker que feia de “conseguidor” de maneres d’evadir impostos a les multinacionals que operen dins la UE? Un organisme que està venent els nostres mercats als EEUU amb un tractat de lliure comerç que negocia a les fosques i sense intervenció del Parlament? Una Europa que en vint anys ha estat incapaç de posar més d’una trista empresa –Shell – BP- entre les 25 més capitalitzades del món? (per cert Suïssa en té dues: Roche i Nestlé). No sé que dir-te Mariano...

Ens penses vendre la bondat de quedar-nos espanyols dient-nos que seria la ruïna de les empreses catalanes que tenen la pell de brau per mercat principal? I on vendreu els espanyols els 40.000 milions que veneu a Catalunya? A Malta? Que son de la UE i tenen idioma de primera divisió?

Resulta evident que en un món globalitzat és fotudíssim vendre al Japó, a la Xina o al Brasil perquè son països proteccionistes amb els seus mercats. To i que la globalització amplia els mercats de tothom, cal que la diplomàcia pròpia treballi en favor dels interessos de la seva economia, perquè el laisser faire i allò de Internet com a paradigma d’oportunitats només existeix a la premsa i dins dels acords vergonyosos que els buròcrates europeus signen amb les multinacionals pirates que destrueixen les nostres indústries i els nostres mercats de treball. I Mariano, carinyo, jo no veig que el govern espanyol pinti gaire a l’hora d’aturar-ho això. Fer per fer, ja farem el ridícul nosaltres directament.

El que us deia. Aparteu les criatures que s’acosta l’àliga de l’argumentació! En Mariano vindrà a dir-nos que no vol que siguem independents perquè ho passaríem molt malament, ja que les conseqüències de la revenja espanyola podrien resultar-nos catastròfiques als catalans. Es a dir... que ens ho voldrien posar tant fotut, que ens ho podrien posar tant fotut, que malgrat ells se’n anessin econòmicament i políticament a can Pistraus, posarien tot el que tenen i més a fer-nos la vida impossible fora d’Espanya.

El que us deia al començament, no saben copiar ni saben anglès. El desembarcament d’en Mariano no serà un “Betertogether”, eficaços com sempre, copiant tard i malament com sempre, demostrant le seva incapacitat pels idiomes com sempre en la traducció, en la còpia, els caurà una “g” i els entrarà una “q”: “Betertúquedar” –en català “Més val que no us hi emboliqueu”, en espanyol “Ni penséis en largaros o sus vais a enterar”- En resum, que com se’ns acudeixi fotre el camp, la seva revenja serà de les que fan època. Carai! La traducció és un nyap, però com argumentari en positiu trencarà tots els rècords hispànics del cinisme, i ara que hi penso: Déu n'hi dó.

Visca el 10-N! Visca!

Petons i abraçades a tots i totes! Ho hem fet molt bé i som l’admiració del món, per vergonya dels covards i profit dels anglosaxons! D’acord? Ja podem acabar de petonejar-nos i de beure ratafia a galet? Doncs apa, anem per feina, que l’escenari posterior a la festassa del 9-N, és d’allò més trempant, per molt que hi hagi encara llums, ombres, dubtes i xifres ballant al so dels Godó i la resta de la cada cop més irrellevant botifleria nostrada. Què queda després que més de dos milions de catalans es passessin l’estat per l’engonal i anéssim a votar?
 
Per una banda, la resurrecció política del President Mas, aquell madelman que ens va colar en Pujol, que no era independentista i que ens pensàvem que no tindria pebrots per acompanyar-nos fins on hem arribat, ens ha sortit un estadista pota negra i un patriota de cap a peus. Encara que corri el perill de voler-ho monopolitzar en excés, dubto que sigui tant burro després de la clatellada de fa dos anys. Tothom sap que s’està preparant el “Partit del President”, una ocasió única per desfer-se de paparres que porten trenta anys amorrats al piló del CiU i que no aporten res al futur polític de Catalunya –i no, no diré noms-, i també de filtrar i anar a pescar gent nova de la societat civil que pugui bastir la proposta del centre-dreta català cara a la construcció de la República Catalana. Gent que no estigui empastifada pel modus operandi de la política del fangar català i de l’omertà, dels silencis còmplices o de les “espantás” prèvies al 9-N. Igual que Adolfo Suárez no va construir la UCD envoltant-se de falangistes o de gent de l’aparell franquista –i ho hagués pogut fer-, el President Mas hauria d’aprofitar l’avinentesa per fer net i trobar gent lleial al país que vulgui garantir que no muntem una espanyeta al nord-est de la Península.

Junqueras, finalment, tindrà o no la força per fer-ho, espero que si, però hauria també de trobar la fórmula d’aportar credibilitat a les seves llistes electorals cara les plebiscitàries que se’ns tiren a sobre. Que no, que no Oriol, que no pots tornar a anar al partit a veure què hi trobes, que tens una colla de gent a casa que treu escuma per la boca de plaer quan recorda la VISA que tenia durant el tripartit. Aquest cop tampoc diré noms. Però tens l’oportunitat històrica de rebregar les esperances dels mediocres que t’envolten, amb la patriòtica excusa d’incorporar gent de la societat civil a les teves llistes, si es que no et fa el pes la llista conjunta amb les restes del naufragi convergent, que també ho entendríem, no pateixis, i no em tornis a somicar, si us plau.

Ostipa! En serio David? En serio Quim? No tornareu a encapçalar les llistes de la CUP? Els paios –i paies- que han tingut més sentit d’estat a les reunions pel dret a decidir fotreu el camp i deixareu orfes a tota la gent que heu convençut els darrers dos anys? Però si gairebé estava per votar-vos jo! No us ho podeu repensar? No veieu que sou els qui defenseu les fronteres del Lerrouxisme de Podemos? Ara ens deixareu tirats? Ostres tius, no fotem, que el país us necessita. L’altre dia, fins i tot jo, bramant, com sempre, li deia a un amic: “No et fotis amb la CUP, com vols que no existeixin? Són l’expressió política de la generació estafada! Els nostres fills, que s’han trobat preparats i sense futur, la generació que neix al món adult essent pobre de solemnitat i que mai de sa vida podran tenir projecte vital ni sostre propi, si no és esperant que es mori la iaia. Com vols que no estiguin emprenyats? Com vols que no ho vulguin capgirar tot? Cap de suro!” Estic convençut que la CUP, en un estat independent, seguirà portant la flama de la reivindicació de l’esquerra més genuïna. I tanmateix estic convençut que acabat el frau fiscal i amb lleis que rebentin el capitalisme hereditari -i no ho dubteu... en aquesta feina us ajudarem més d'un- no caldrà que la CUP estigui disposada a cremar-ho tot, amb fer polítiques d’esquerres i redistributives ja tindreu prou bona feina per fer.

I els d’Iniciativa? Trencats per la meitat en el vot i atacats per totes bandes pels Podemos! Per molt que reivindico el seu esperit democràtic i el gran esforç que han hagut de fer... potser que s’ho facin mirar. Ai Camats... que en farem de tu? Ai Herrera... ja has parlat amb en Duran per fer la candidatura del Si però No?

Catalunya va donar un pas de gegant el dia 9 i la por ha canviat de bàndol, i si no us ho creieu llegiu la premsa internacional en comptes de Periódicos, Mundos y Vanguardies. A Espanya es desperten els qui diuen que la batalla catalana es la batalla per les llibertats, i cada cop seran més a dir-ho. I amb un PP esmicolat per la corrupció  només li queda el “Mariano y cierra España”! i el sabut “la culpa es de los catalanes”, que d’això en faran la campanya electoral. Amb un PSOE en descomposició i una sucursal catalana que per bandera hores d’ara ja porta un paper d’estrassa, Espanya ja només ens pot enviar la cinquena columna de la tercera via de Podemos, però em sembla que fan tard, els catalans ja hem desconnectat de la Sexta, de la Lliga i de la por als tribunals. Visca el 10-N! Visca!