Je suis CUP

Ara tornaré a fer allò que tant emprenya als meus amics abrandats, no altre cosa que agafar una mica de distància i perspectiva, no deixar-me portar per la testiclel·lina i dir la meva amb el cap fred.

Volem fer el favor de asserenar-nos tots plegats? Queda clar que la hem cagat, però tanmateix hauríem de deixar d’aprofundir en aquesta rasa que separa la Biga i la Busca, Nyerros i Cadells, Carlins i Liberals, Lliga i CNT, perquè no ens convé i perquè és el que vol l’enemic. Us ho dic als uns, i us ho dic als altres.

Quedi clar que hem d’anar a eleccions, això no és una crida al seny i la unitat. Tot això fot més d’un any que va saltar pels aires, concretament el 10-N del 2014. Ens calen eleccions, encara que les perdem. Hem d’aclarir els suports de cadascú, hem de deixar d’amagar misèries al darrera de banderes, i hem de refer les complicitats des de la diferència. Ens hem de recomptar.

Ja us dic que, malgrat tot, a dia d’avui el meu recolzament absolut i fins a noves ordres serà pel President Mas. Del tot. Principalment perquè de les dues figures amb possibilitats de liderar l’alliberament nacional, Mas o Junqueras, és qui em dona més confiança, i perquè tinc la certesa que una corbata sense complexes és molt més revolucionària que la bondat ecumènica de l’esquerra benintencionada. Tanmateix, espero del President que acabi de netejar de pujolisme parasitari els rengles de la seva host, que la meva memòria és infinitament més llarga que la meva paciència.

Dit això també us diré que hem de salvar la CUP de la CUP. I això no vol ser un discurs ni absurd, ni paternalista, ni transversal –que ja n’estic una mica fart de lliris a la mà-, sinó adreçat a la raó i al sentit d’estat. El moviment cap a la independència ha de representar a tothom, i si bé és cert que els qui controlen les assemblees i els micròfons de la CUP fan llistes negres i volen desterrar del paradís al que anomenen “la burgesia”, nosaltres hauríem de ser capaços de no fer el mateix amb ells. Tot i que ens ho demani el cos, la història, i si m’ho feu dir “Déu nostro Senyor”. Si el que representi Mas ha de ser l’ordre, el mercat i l’empresa; el que representi Junqueras els sindicats, la cura de lo social i la reivindicació redistributiva; la CUP hauria de ser el carrer, la denúncia de l’abús i l’ànsia permanent de l’obtenció de la utopia. No sobra ningú, perquè sense empresa ni sindicat, sense carrer ni ordre, o sense redistribució i utopia, ni som ni serem res, sense tot això som morts.

Fixeu-vos si encara tenim feina a fer els qui des de la nostra visió del món i la ideologia ens declarem independentistes. Ni controlem les patronals ni l’empresa, us imagineu què passaria avui si demanéssim a les empreses que paguessin els imposts a la Generalitat en comptes de fer-ho a Madrid? Tampoc els sindicats, us imagineu en Junqueras convocant una vaga general? Algú li faria cas? I hores d’ara, des de dins de la CUP, se’ns vol canviar d’utopia, els professionals del fracàs, els líders dels grupuscles més radicals que malden a les seves entranyes, volen que canviem Catalunya pel Palau d’hivern, lluita nacional per lluita de classe, europeisme per bolivarianisme, i això si que no que aquesta pel·lícula ja la varem veure als anys 30.

Hem de salvar la CUP de la CUP. Tots tenim amics que els han votat, alguns d’ells us puc dir que hi vaig contribuir, fins i tot convèncer, de vota’ls. Perquè vaig interpretar malament l’abraçada Mas-Fernàndez? Poder si, potser no. Jo encara crec que la CUP no son tots aquests fantasmes del passat plens d’odi, rancúnia, mala llet i enveja, que fan rodes de premsa sense preguntes. Aquesta gent que fot més de vint anys que destil·len condescendència i superioritat moral contra el pare de família mil-eurista que vota convergència o ERC i és feliç fent castells el cap de setmana i veient créixer les criatures sense necessitat de fer cap revolució. Gentalla amargada, vampirs de les bones intencions de molta gent compromesa, o directament paracaigudistes vinguts d’obscurs passats no prou investigats amb tuf d’escola Duque de Ahumada de la Guàrdia Civil. La CUP en part és això, i son els qui han guanyat la seva batalla interna, a cop de mentida, a cop de manipulació i punyalades. Al menys per ara.

Però la CUP també son els meus amics que farts de les corrupteles convergents i socialistes, i farts de les incapacitats d’ERC, es van mobilitzar i van entrar de regidors als ajuntaments- La CUP també son els meus fills i els amics dels meus fills que varen estudiar una carrera per acabar fent de cambrers al McDonalds. La CUP son les persones que han posat la cara de debò en els conflictes laborals que UGT i CCOO negociaven fent un bon àpat a qualsevol bon restaurant de Barcelona o Madrid. La CUP ha fet una feina de carrer i trinxera que en moltes ocasions han salvat famílies de caure en la misèria més absoluta arran d’un desnonament cruel i despietat, per legal que ens diguessin que era. No podem prescindir d’aquesta CUP, i no hem de fer que es donin de baixa i entreguin l’organització als faieros, als crema-convents  malalts de puresa revolucionària i narcisista, adoctrinadora, dogmàtica, inflexible i patèticament superada per la història. Nosaltres no els hem de fer el que aquest grupet de comissaris polítics ens volen fer a nosaltres, hem d’ajudar a la CUP a salvar-se d’ells. En aquest sentit, per una vegada, sense que serveixi de precedent i si us plau que no surti d’aquí... Je suis CUP.

El meu riure histèric

Tenia tantes coses al pap que no sabia per on començar. Per una banda la situació desastrosa filla de la gestió del 27S, i per altre el riure histèric que m’agafa cada cop que sento els resultats del 20D. Avui amb una mica més de calma i perspectiva, m’agradaria fer-vos cinc cèntims del que en penso, així en general.

Pel que fa a la política catalana el procés, tal i com estava càndidament imaginat, és mort. Una mort de vell, d’aquelles de fallida progressiva de tots els òrgans vitals. Primer es va col·lapsar la ANC, cedint el protagonisme als partits. El protagonisme i la pròpia ANC, posant-la en mans de polítics triats pels partits i enduent-se les icones cap a les llistes al Parlament. Tot seguit va ser el centre-dreta català, incapaç de trobar lideratges més enllà del President Mas, jugant-ho tot a la seva figura amb la que el país hi te una relació bipolar, heroica i tacada a parts iguals. Feble i sense dofí, el seu lideratge està més que amortitzat, i l’esquerra –la de debò, no ERC- pretén aprofitar l’avinentesa per transformar la transversalitat del independentisme entorn la dignitat nacional, en un independentisme bastit en torn el socialisme real, malgrat ser minoria a les urnes. Una situació irresoluble amb els resultats electorals obtinguts, on malgrat la victòria tothom es va afanyar a dir que l’independentisme havia perdut. Que no és cert? Tant li fot, si no va perdre a les urnes va perdre als faristols de les rodes de premsa i, sobretot, davant la impossibilitat de formar govern –i vistes les perspectives de desunió, afortunadament-.

No vull analitzar culpes i responsabilitats, perquè ja en teniu tots la vostra opinió formada i sóc conscient que no la podré canviar. El millor que podem fer és mirar endavant i pensar què podem i que hauríem de fer.

Aquests anys de mobilització, reunions, argumentaris i estelades al vent, ens han deixat algunes lliçons que caldria tenir presents.

La primera es que tenir raó, només, no serveix per a res. Però això fot anys que us ho dic i ni vosaltres em feu cas.

La segona es que Espanya ens pot fer riure de tronat que ens sona el seu discurs, però ells varen fer la feina: impedir el vot exterior ens va fer perdre el plebiscit. Mireu si en son d’eficaços. No podem menysprear mai més la capacitat d’Espanya d’aturar el procés.

La tercera es que estem sols al món, que ningú mourà un dit en el nostre favor, perquè ningú te res a guanyar, si de cas te quelcom a perdre, i que ni la UE, ni els EU, ens ajudaran a fi que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació: la independència per vies democràtiques i sense fer mal a ningú no es identificada com un problema, per tant, si no ho és, millor no mullar-se. Aquesta és la gran paradoxa moral, des del punt de vista de la geo-estratègia, si es que mai ha importat la moralitat en el concert internacional, que em temo que no.

La quarta es que hem pogut identificar els nostres flancs més febles: premsa, patronal, i partits. I aquí, si que hi podem incidir-hi. Son aspectes que depenen del que fem des d’aquí, cal castigar als mitjans que ens fan mal, cal destruir Foment substituint-lo per una patronal forta de caràcter inequívocament nacional, i és absolutament urgent reestructurar l’espai central de la política catalana a l’entorn de les restes de CDC a una banda i d’una ERC veritablement socialdemòcrata a l’altre.

Si els convergents i els d’esquerra segueixen volent presentar-se com a partits només catalanistes intentant aplegar els vots des del sentiment i la reivindicació davant Madrid –sigui el peix al cove o un referèndum, que en el fons és el mateix- en comptes de programa, regalaran la dreta a Ciutadans i l’esquerra a Podemos, quedant-se ambdues formacions lluitant per un electorat que n’està fart dels uns i dels altres. De la seva incapacitat per culminar un procés que els seus votants van endegar i protagonitzar malgrat, ai las, ambdós partits. Han d’entendre que hi ha 5 milions d’electors, i deixar de barallar-se pels 1,6 milions que son capaços d’aplegar plegats.

I a Madrid? Fàcil. Si aquest procés de independència afeblit el poden vendre com una gran amenaça, s’ajuntaran els del No, i perllongaran el règim uns anys més. Mentre Podemos hagi de mantenir la promesa del referèndum –que Déu vulgui no convoquin, perquè vist lo bé que ho hem fet ara mateix perdríem- hi haurà caos i desori a les espanyes, per això fora bo que anéssim a eleccions catalanes el mes de març: col·lapsaríem qualsevol intent dels podemites de tirar-se enrere, si es que tenen esperances de guanyar a Catalunya. Que les tenen.

Anar a eleccions al mes de març ens farà veure un nou escenari polític a Catalunya que clausurarà l’anterior sistema de partits. Hi haurà foc nou peti qui peti, i obligarà a jubilar el que els tribunals i la corrupció hagi deixat dempeus –mai agrairem prou al CNI la neteja que ens ha fet-. Els meus, la inexistent dreta democràtica neta independentista, es fotrà una galeta digna del PSC, però hauríem de ser capaços de crear un embrió que no pugui ser desballestat per la demagògia assembleària dels cupaires –quina decepció- i que pugui dir les coses pel seu nom des de la rectitud moral de tenir les mans netes. Se’ns farà llarg això d’assolir la llibertat, però queda clar que com estem ara tampoc la podríem assolir.

El darrer apunt es que la providència ha fet que el primer govern estatal que veritablement podria haver estat triat pels partits de obediència catalana, allò que el catalanisme polític de la transició ha intentat sempre i que només va assolir quan allò del Majestic, sigui el que sortirà de les eleccions del 20D. Bé... deixem-ho córrer i fem l´única cosa que ens queda: fer-los ingovernables anant nosaltres a eleccions, així Podemos i PSOE no s’entendran i veurem el suïcidi dels sàtrapes andalusos i extremenys del PSOE donant suport als enclenxinats de l’OPUS del PP, porteu-me crispetes si us plau.

En resum, que la mateixa deessa Fortuna que fa que els vots cupaires empatin en recomptes a porta tancada ha fet que sigui un moment històric en el qual els partits espanyols no vulguin els nostres vots decisius ni en pintura. Per això el meu riure histèric.   

El disputat vot del cavaller Savalls el 20-D

Me’n havia estat de pronunciar-me aquest cop. Volia estar callat, empassant-me la vergonya de l’auto-derrota que els independentistes ens hem inventat malgrat haver guanyat heroicament el 27-S.

Després d’haver estat tants anys donant-vos pel cul amb les meves diatribes carregades de raons que no han servit per a res, que no ens han fet més servei que per ensenyar-les ara com a prova i penyora de uns “jo ja ho deia” absurdament inútils, us demano un altre cop que m’escolteu cinc minuts abans d’anar a votar demà 20 de desembre.

Ja se que estem molt emprenyats i que molts hem cardat el barret al foc, que ho hem enviat tot a dida. Ho se, perquè jo també porto aquest posat morrut i nihilista, i defeco regularment en la CUP, i insulto al Cuní cada cop que llepa algun dels seus amics botiflers des de la trona de 8TV. De la mala llet abstencionista i de la bilis del vençut, en podria escriure diverses tesines. Però encara soc dempeus i allà on m’espolsi la caspa de l’americana seguirà havent-hi un separatista en combat.

Ara resulta que haig d’emprenyar-me molt i moltíssim i no anar a votar demà? Perquè no se’ns hi ha perdut res a can mandril? Se m’acut el que em digué un bon amic quan vaig deixar la militància a ERC a resultes del ridícul tripartit: “Savalls dedicat a fer quartos, tota pela a la teva butxaca no airà a la butxaca de l’enemic”. I tal que així vaig fer, i tal que així hem de fer amb els sous de diputat per la entranyable “provinsia de Barsalona”. Ni un duro de més a Ciudadanos, Chacones o tardofranquistes del PP. No amb els meus imposts.

Avui no us penso fotre un rollo ni cap sermó de la muntanya. Aniré directe a l’assumpte. Demà votaré en Rufián. No votaré ERC. Votaré en Rufian. No votaré independència, només, votaré un paio de Santako que no se’n amaga precisament. Votaré un tio al qual els dolents no poden suportar, no l’aguanten perquè amb ell han fracassat, perquè en Rufian no s’empassa el sentimentalisme de la casa regional, ni s’empassa el relat dels catalans excloents, ni el federalisme, ni l’anem a regenerar Espanya, ni els contes a la vora del foc i les revolucions de pa sucat amb oli abans de parlar de Catalunya i la seva gent.

Votaré Rufian perquè porto tota la vida creient que els catalans nascuts aquí de gent d’aquí ens mereixem que els catalans nascuts aquí o allà de gent d’allà vulguin lliurement, i no per quedar bé, baixar a la barricada de la dignitat nacional colze a colze amb mi. I ara que hi ha un que ho fa no el penso deixar tirat.

Demà votaré Rufian perquè tampoc m’ho ha posat fàcil el President triant un saltataulells de tercera com en Quico per anar a Mordor a defensar-nos. I ho sento molt, però aquesta crosta xirucaïre del pinyol pujolista hauria de desaparèixer del mapa quan abans millor, si es que volem fer alguna cosa de profit com a poble.

Així que nois, i noies, demà faré un dos per un: votaré premiant la decisió d’un compatriota charnego (fot, eh?) que vol lluitar amb nosaltres, tot i negant-li el vot a la vella política de partidet de tietes, de rajolí prim i poc-pena, en l’esperança que la promesa de refundació convergent cristal·litzi en lideratges i programes seriosos i sense complexes. A veure si ho entenen. Coi!.  

Molta sort a tots demà. I que la Força ens acompanyi.

Aneu amb compte amb el que demaneu

Abans d’encetar l’analogia que em persegueix de fa dies, vull tranquil·litzar als meus amics israelians, als jueus no israelians, als companys que militen a l’esquerra radical hereva del moviment obrer dels anys 30, siguin marxistes o anarquistes, i als que es considerin purament pacifistes. No és un post en contra de comunistes i anarquistes, ni un post que minimitzi el perill del DAESH, ni un post que vulgui ridiculitzar la gent de bona fe que creu en la diplomàcia i les solucions dialogades. Aquest és un post contra Europa i els europeus, contra la nostra hipocresia i la nostra covardia, contra la nostra societat del benestar egoista i suïcida.

Vaig llegir que un historiador –que no ho soc- no és més que un profeta que mira enrere per preveure el futur, doncs això:

De sempre em va fer ballar el cap com era possible que els meus amics britànics, bé... generacionalment els del meu pare, o jueus francesos acceptessin tant de bon grat que jo visqués en una dictadura com la franquista. Es clar que jo era petit i no havia lluitat a la segona guerra mundial com havien hagut de fer ells, i per descomptat no la havia guanyat. D’on venia aquesta cosa d’admetre Franco com un mal menor? Com era possible que la Gran Bretanya o la França del Front Popular deixessin que Franco guanyés la guerra? I com és possible que miressin a un altre banda quan Hitler i Mussolini van posar homes i material en favor del Generalísimo?

La resposta es que als anys 30 l’enemic no era Hitler, ni Mussolini, ni el feixisme, ni el nazisme. L’enemic era el nihilisme anarquista de la bomba del Liceu, els magnicides del moviment obrer que s’immolaven fent saltar pels aires un carro ple d’explosius a Wall Street –el primer cotxe bomba, això si de tracció animal-, i aquella nació estranyíssima i llunyana governada pels fills de la revolució del 17, pels comunistes que negaven a Déu i afusellaven Tsars i Generals. L’enemic era el moviment obrer que perseguia un ideal que volia fotre-ho tot enlaire, no Hitler, no Mussolini, i evidentment no Franco.

Els malsons dels petit-burgesos, dels esnobs, dels militars, dels capellans, en fi... de l’opinió pública de les democràcies liberals no podien albirar la maldat intrínseca de la ideologia nacionalsocialista. Es clar que Hitler oprimia les seves minories, als jueus principalment, però això era lluny, no afectava al saltataulells de Paris o a la donzella de servei del Baró de Bedford. Occident necessitava creure que algú podria posar fi al perill de morir a mans d’un terrorista radical en un atemptat anant al teatre, que els diaris anaven sempre plens d’aquesta mena d’atrocitats, “mireu el que ha passat a Espanya a la rereguarda republicana!” deien.

Les democràcies liberals europees eren filles de l’hecatombe de la Primera Guerra Mundial, el pacifisme era ben present als programes electorals, Peace in our time! Va cridar Chamberlain després de la vergonya del pacte de Munic. Les democràcies europees miraven amb enveja com Hitler esclafava el moviment obrer incorporant-lo al seu partit únic, donant-los feina i pa blanc, mantega i carn cada dia. Si a més a més els seus soldats deslliuraven Espanya de les hordes revolucionàries millor que millor. Oi que havia guanyat primer unes eleccions i després un plebiscit? No era una gran democràcia això del Reich, però si els alemanys es volien governar d’aquesta manera, què hi volíeu fer, oi?

Aquella gent de l’Europa d’entreguerres, magnífica i alegre, que varen descriure Benjamin o Zweig, la que podem trobar a la pel·lícula Cabaret, aquelles flappers i aquells senyors cultes amb barret que llegien els clàssics i es mudaven per anar a fer un pic-nic, varen deixar créixer la bèstia fins que el monstre se’ls va menjar, a ells i al seu món. L’enemic a la llarga no varen ser els idealistes sorgits de la misèria, els desesperats que vivien a la grisa frontera entre l’atracament a una banc per la causa i l’atracament a un banc a seques. L’enemic era l’ou de la serp que van deixar germinar i néixer: el feixisme i la guerra. Però sobretot la seva deixadesa de funcions, el seu infantilisme i la seva renúncia a solucionar les causes de la violència del moviment obrer, foren solucions polítiques, d’ordre públic o militars a Rússia, tant se val ara que aquell món és mort.

El DAESH és un problema i dels grossos que afecta directament les llibertats i la seguretat de la cofoia Unió Europea. No entraré en les solucions, ni em trauré idees del barret, que per això ja hi ha un bon grapat de polítics i periodistes temeraris que “aporten la seva visió” a les tertúlies. Només diré que França ha demanat ajuda als seus aliats, i només la Gran Bretanya i els EEUU han respost afirmativament. Itàlia, Alemanya, Dinamarca, Holanda, Espanya... tots callats com a putes, igual que els burgesos alemanys que es banyaven en xampany mentre el mal anava agafant forma a casa seva.

Els uns perquè tenen grans bosses de musulmans susceptibles de radicalitzar-se dins les seves fronteres, altres perquè no pensen gastar ni un euro ni una vida en un conflicte que consideren no han ajudat a crear. Espanya? directament perquè hi ha eleccions –no es pot ser més cínic quan França els va arreglar el problema de ETA-, i perquè te un exèrcit que no és operatiu a primera línia de combat. La casta militar espanyola pot servir per a repartir magdalenes després d’un terratrèmol, muntar un hospital de campanya per a refugiats. Ser-ne membre pota negra fins i tot pot fer que els teus fills tontos arribin a diputats del PP o a Secretari General del PSOE, però fer-se càrrec de Mali per permetre la retirada francesa? Us heu tornat bojos? Volar missions de combat aeri quan no han pogut gairebé mai fer volar els avions per manca de pressupost? Parafrasejant l’Escurço Negre “quan em vaig apuntar a l’exèrcit espanyol ho vaig fer sota la condició sine qua non d’enfrontar-me només a la meva població civil, i ara que havia aprés a dir gairebé sense accent “posa’m una mica més de cava tú! Catalufo dels collons!” tot de sobte em surten del no res milers de gihadistes disposats a enfonsar-me els seus ganivets als meus tendrums”.

La deixadesa amb la que la resta d’Europa ha tractat les seves polítiques de seguretat mai no igualaran l’espanyola, però el panorama es aterridor arreu del continent. Fa un any i en fa dos, tant el Secretari de Defensa americà, com el Secretari General de la OTAN van avisar als governs europeus sobre la ínfima operativitat dels seus exèrcits i serveis d’intel·ligència suplicant que s’augmentés el pressupost. No els van fer cas, i ara els americans ens han dit que a Ucraïna “ja us ho fareu”, i que a Síria “no hi posarà les seves botes al terreny”. I ara què fotem?

Doncs com als anys trenta mirar si hi ha algú prop de casa que ens vulgui fer la feina bruta. No enviarem a la guerra els nostres pilots que no saben volar. No enviarem a fer-se matar els nostres soldats de desfilada i maniobres acollonidores, hi enviarem algú que visqui en un règim més o menys democràtic, que tingui controlada la seva opinió pública, que malgrat fotre a la presó als opositors, malgrat que hi ha rumors de crims d’estat, malgrat que està assegut en una economia en perill de fallida, malgrat que reprimeix les seves minories, malgrat que ens hi hem barallat per qüestions frontereres i que ens xul·leja contínuament, volem enviar-lo a Síria a posar ordre, que ell en sap d’això.

Fora imprescindible que la Unió Europea, intervingués pel civil i pel militar, amb guerra econòmica, financera, d’intel·ligència, cibernètica i si, si... sobre el terreny per acabar amb tant de sàtrapa i tanta barbàrie a l’Orient Mitjà. Que si no, ho farà aquell que ni jo m’atreveixo a anomenar pel seu nom. Aquell que voldríem que “ens defensés” en comptes de fer front a les nostres responsabilitats com aliats que som de França. Això és el que hauríem de fer, sinó l’innombrable dels Urals se’ns pujarà a la gepa. Qui li dirà que no a res si acaba ell amb la gihad? Un home que coneix les nostres debilitats, un home que si, ell si, disposa legalment d’armes de destrucció massiva. Aneu amb compte amb el que demaneu, fos pas cas que les vostres plegaries foren satisfetes.

Oi que no ens ho fareu això?

Ahir la CUP va negar Mas per segon cop. La cosa comença a tenir pinta de final bíblic, d’aquells que no queda ni l’apuntador. Conseqüentment, els deixebles i apòstols d’aquest el vostre general se’m van adreçar demanant una bona brama contra els cupaires, sabent com saben que no són Sants de la meva devoció.

Podria donar-vos pinço i munició de tota mida i condició. Algun argument econòmic: “quan un empresari català recolza la independència posa en perill la feina, els diners, el futur, de vegades la història familiar, mentre que vosaltres només arrisqueu els bongos, la flauta i el Filvit del sotacarro que teniu de gos”; potser un d’històric: “ara ens tornareu a fer com l’estiu del 36? Que abans de poder prendre les armes contra el feixisme ens vareu venir a ver a buscar per anar a l’Arrabassada?”; d’aritmètic: “que tampoc sabeu sumar? sou 10 i nosaltres 62”; o de paradoxes electorals: “un amic meu va anar a votar en David Fernàndez i en Quim Arrufat i s’ha trobat amb el Comisari Baños i la Arale Norimaki”. Doncs ja us dic que no ho penso fer, per molt que haguérem rigut, el país no s’ho mereix.

No puc exigir visió d’estat als polítics i als partits, per una banda, i per l’altre alimentar el forn de l’odi dels unionistes de la Vanguardia, dels forasters de Ciudadanos, i els pocapena del PSC. Caldria, si més no, apaivagar la fúria legítima dels qui han iniciat el procés des del carrer –no només la CUP, ho sento-, la ràbia de les tietes i les iaies que varen fer l’esforç de sortir a votar el 9-N i el 27-S –i que ara son acusades pràcticament de corruptes, quan no d’imbècils, per haver votat en Pujol durant 30 anys-. En definitiva, ens hem de donar tots una mica de “cuartelillo” que sinó prendrem mal tots plegats.

Dit això, sento comunicar-vos que hem retornat a l’època d’esbudellar gallines, els catalans d’infanteria ja tornem a haver d’interpretar la política com a veritat revelada pels polítics i els partits. Hem perdut el timó que varem poder tocar des de l’ANC, abans de la OPA a Forcadells i companyia, abans del desembarcament de la gent d’ERC i CDC a sectorials i territorials, abans que deixéssim arraconar la guanyadora de les eleccions al Secretariat –la activista Liz Castro- per posar un bon noi de la crosta de les menjadores institucionals com en Jordi Sànchez a fer el paperina. Demano si us plau que no convoquem més mobilitzacions perquè tal i com cauen les hòsties emocionals no hi anirà ni Déu, i ja tindrem els constructors de relat d’aquí i d’allà parlant del puto soufflé un altre cop. Si us plau, estalviem-nos-ho.

Un cop aclarit això, haurem de tornar a fixar-nos en què diu l’enemic, què en destaca de tot plegat i quines coses poden fer-li més o menys gràcia. Haurem de buscar entre les imatges robades al Parlament, els gestos i els llenguatges no verbals entre els nostres i els altres, les pistes que ens permetin treure conclusions. Els observadors del teatre de la política tornarem a fer d’híbrid de Sherlock Holmes i Freud per tal de treure’n l’entrellat a tot plegat. Ens ho mereixem, hem cedit la iniciativa als polítics, només podem pregar que aquest cop no ho tornin a fotre tot enlaire, perquè aquest cop no sabem si existirem com a poble d’aquí a dues generacions. Més clar l’aigua.

Malgrat tot, un cop feta la dissecció del que diu l’enemic a la seva premsa nacional –que els castellans això d’anar junts i governar-se ells mateixos si que ho toquen bé-, els altaveus del unionisme de la tercera via –en Màrius Carol i els seus sequaços- i els discursos dels nostres polítics, tinc bones notícies: el meu pèndol de la veritat inescrutable assenyala acord, Mas President, i un soufflé per la independència d’allò més majestuós. Els astres, les fures, les benèvoles i tots els auguris han fet que el vol de la cadernera que he pogut observar dibuixat aquest matí, des de la finestra de la meva atalaia d’ivori que dona a llevant, un cop filtrat pel meu inefable sisè sentit de sacerdot infalible m’ho ha revelat de manera inequívoca. Crec que hi ha acord per tres raons, esotèriques si voleu, però evidents als ulls de qui els coneix com si els hagués parit a tots plegats.

La primera es que és el que diu la premsa espanyola. L’experiència ens diu que l’enemic està més ben informat que els ciutadans catalans, per molt que els infiltrats als nostres partits els paguem amb els nostres impostos, el CNI ens roba. Als constitucionalistes castellans tant se’ls fot els tempos, la finezza o el momentum –mira que arribem a ser cursis amb els adjectius del procés, també- ells saben que hi ha acord, i així ho diuen per a preparar el contraatac.

La segona és que ara la Vanguardia està preocupadíssima per la dignitat de les institucions catalanes, cosa curiosa perquè quan dèiem que era una trista gestoria ben cofois que estaven els Carol i companyia. El botifleram està fent tot el possible per donar-nos detalls, de les renúncies de Junts pel Si, atiant tots els fantasmes possibles per assolir el seu gran triomf: el mantra d’Aznar segons el qual ens barallarem abans entre nosaltres que aconseguir la independència. Hem de fer tot el possible per negar-ho, hem de fer que el més semblant a un català de dretes sigui un català d’esquerres, és fotut i és difícil, però si els espanyols poden fer-ho no hauria de ser tant complicat.

I la tercera i darrera raó per la qual hi haurà govern, acord, i el que calgui es que em nego a creure que l’aritmètica resultant del 27S no hagués estat prevista per la CUP i Junts pel Si i no tinguem conseqüentment un pla de contingència. Bàsicament, perquè el país no es pot permetre que aquest escenari no l’haguéssim analitzat amb antelació, que alguns es juguen anar a petar a la presó, i altres morir essent encara espanyols. Digueu-me uns i altres, Mas, Baños, Junqueras, Forcadell, Romeva, Llach, Gabriel.. esteu fent teatre, oi? Ho teniu tot previst, eh? Que anem molt justets de benzina i de vots, no? Haurem d’acabar per admetre que els catalans som l’únic poble del món que no mereix governar-se solet? Oi que no? Oi que no ens ho fareu això? 

Pàtria és això

Ara us explicaré una cosa que fa temps que rumio. Aquesta cosa de la pàtria que posa tant nerviosos als ciutadans del món, que diuen que no ens cal tenir-ne, que la pàtria som els treballadors i les treballadores sense fronteres i tot aquella mena de discurs marxista, m’explico, oi?

Miro la definició i pàtria ve del patris grec, concepte adoptat pels romans, que defineix el clan, la terra dels pares, allò que es passa de pares a fills, cap avall en forma de fidelitats, lleialtats i identitat com a grup. La història, les emocions, la cultura o la llengua.

Em pregunto a mi mateix si això ho he passat bé als meus fills. Juro que ho provo. I és difícil amb la tonteria generalitzada que ens envolta, mercès a la correcció política, el mestissatge i la xacra hipòcrita i falsa del bilingüisme transversal.

Quan va néixer el meu fill biològic, única prova genètica del meu pas per aquest món de Déu, calia posar-li un nom. Podria haver fet com demanava en Joan Capri “tant se val, posa-li un número”, però hom no pot amagar-se de les seves responsabilitats.

Aquest pobre fill meu va venir a petar a Catalunya essent la síntesi d’uns avis de la Lliga i Acció Catalana –d’aquells que varen fugir o amagar-se l’estiu del 36 per sospitosos de ves a saber què, a fi i efecte d’evitar ser afusellats pels rojos-, i uns altres avis d’aquells d’ERC i del PSUC que van pagar la seva lleialtat a la voluntat popular, la Generalitat i la República, deixant-se matar o mutilar salvatgement al front, per a major glòria dels novel·listes d’esquerres.

Amb aquesta tradició familiar de síntesi política, entendreu que em mirés al meu nano i decidíssim amb sa mare fugir dels Jordis materns i dels Joaquims paterns per tal de trobar-li aixopluc dins del santoral. Érem l’any 91, l’any de la glorificació de l’Espanya olímpica a Barcelona, l’any que en Garzón i el govern de la Generalitat convergent netejaven els carrers de perillosos independentistes violentíssims per tal de tenir en pau la festa que ens havia preparat el feixista del Samaranch.

Indepes de nosaltres, joves i inexperts, varem tirar pel dret, i de la bateria de noms disponibles que poguessin mostrar en el DNI espanyol del nostre hereu la dignitat dels seus 30 de 32 cognoms catalans –pobret- en triarem un de ben medieval i ben germànic: Bernat: “A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat”. Primera acció patriòtica cap avall: “Fill meu, aquest nom tant bonic i –encara- poc comú, representa el lligam místic amb aquells cavallers del bon Rei en Jaume que portaren la glòria als Comtes de Barcelona”. I així, amb aquesta matrícula Bernat Dorca Casals Bis Ayguadé i un munt de cognoms i llinatges catalufos l’abandonàrem a la dissort de l’escola pública, farcida de Kevins, i Jéssicas, a que es fes un home de profit, cosa que ja no podria fer a la mili com son pare.

En Bernat esdevingué, com un servidor, presoner de la seva catalanitat originària. Un d’aquests que el que diu es posa sempre en dubte pel sol fet mitològic de ser membre d’aquesta casta explotadora, amant dels diners, incapaç de governar-se i que només sap fer la guerra per barallar-se entre ells i perdre-la que som els catalans de soca-rel. Marcat per la mística dels qui parlem català per molestar i sotmès a la vergonya de suportar els comentaris dels votants de Ciudadanos sense perdre el seny, les maneres, i l’esperit democràtic del mossegar-se la llengua.

Jo no se el que ha votat el meu fill Bernat les darreres eleccions. Potser Junts pel Si fruit del seu caràcter assenyat i madur, potser la CUP per raons generacionals i de classe, o bé al PACMA per la seva adscripció moral a l’animalisme més pur i benintencionat. Tant me fa, haurà fet ben fet en tots els casos. El que si tinc clar és una cosa que em diu el seu nom, i que crec que ve al cas d’això de la pàtria i el que intentem passar, com bonament podem, els pares als fills.

L’any 91 no hi havia Internet, i això de googlejar noms no es feia. Però heus aquí que ja es pot fer, i que buscant i remenant per la xarxa vaig donar-me de morros amb un cavaller mort l’any 1225 i enterrat a l’església de Sant Martí de Peralada. Pensem que Jaume Primer va néixer l’any 1208, que la batalla de Muret va ser el 12 de setembre del 2013 –els catalans hauríem d’anar evitant-ho això de fer la guerra els mesos de setembre-, i que per tant aquest cavaller és possible que visqués de prop aquests esdeveniments. Aquest cavaller pecador, o no, aquest home que probablement es va creuar, va veure, o va parlar amb Pere el Catòlic, o amb Jaume I, doncs era home de qualitat, sabeu com es deia? Si, ho heu encertat: Bernat Dorca. Doncs això companys, pàtria és això.

El 3% que tant planyeu

Els botiflers sempre han defensat que no ens en sortiríem. Mai no han tingut la barra de dir que no tenim raó, perquè això salta a la vista. Ho van dir al llarg de la guerra de Successió, quan la República i al llarg de la guerra civil, se’n fotien de nosaltres als 80 i als 90, i segueixen amb la mateixa cantarella des de les seves teles, ràdios, diaris i partits, de dreta i d’esquerra: “No us en sortireu, perquè és impossible, perquè no importem a ningú, perquè estem sols, perquè no sabreu anar junts i us barallareu, perquè no ens convé perdre el mercat espanyol, i perquè la nostra classe política no està a l’alçada”.

Veient el que ens està passant darrerament, tot i haver-los escombrat a les urnes, haig de dir que correm el perill que tornin a tenir raó.

El fet que la independència sigui un procés difícil i complicat ja està fent que surtin les primeres veus dient allò del: “bé, si blindem cultura i ensenyament i deixen d’escanyar-nos fiscalment haurem fet un gran pas en la supervivència del país”. Si és impossible, ens conformarem amb les engrunes i deixarem que ens tornin a comprar.

Per molt que trempem amb les declaracions d’un polític bàltic, per ser rebuts pel Congrés americà, estudiats pels danesos o irlandesos, i escoltats educadament al Uruguai, els suports internacionals han estat més aviat modestos. Només la premsa anglosaxona més dretana ens ha donat bola, i només per atacar al IV Reich de la Merkel i companyia. Es cert, em pregunto què carai tenen contra nosaltres la resta de ciutadans del món, però els importem una merda punxada en un pal a tots plegats.

Estem sols, i tant! Sols com mussols. Compartim passaport amb una gent que ha comprat el relat dels partits i mitjans dinàstics segons el qual som uns hobbits nazis excloents i corruptes. Tret de quatre honorables gats, no hi ha hagut cap mena de solidaritat democràtica per part d’aquest poble espanyol al qual insistim a qualificar de germà i a dir que ens els estimem tant. Tenen tanta poca decència democràtica que no veuen que el frau del vot exterior els hi poden fer en ells quan facin un referèndum sobre la monarquia –posem pel cas-. Pels espanyols això de la democràcia son els debats de la sexta, i votar cada quatre anys al PP o al PSOE. Els catalans, en això estem sols, ni bascos, ni canaris, ni gallecs, ningú aixeca el dit per a obrir-nos la possibilitat més petita de marxar d’Espanya.

Sobre el fet d’anar junts és cert que hem avançat. Malgrat la traïció d’en Duran Lleida i els seus sequaços, malgrat les operacions lerrouxistes i els pijo-progres de sempre, la formació de Junts pel Si ha estat un miracle, i que amb una participació del 78% hagi tret els resultats que ha tret un altre miracle i dels grossos. Però l’afany per mantenir la puresa estètica revolucionària en la CUP em porta, fatalment, a constatar que els catalans som uns campions diagnosticant els mals del nostre estudiadíssim melic, construint arguments irrefutables i omplint-nos de raó, però igual d’infal·libles que sempre eludint la responsabilitat del sentit d’estat. I ho dic per uns i altres, no només la CUP.

Perquè la nostra classe política està per demostrar que estigui a l’alçada. I la comparativa no ha de ser feta amb els Rajoy, Chacón, Aznar, Rivera o Iglesias. Han de mirar-se al mirall i veure-hi el reflex de Washington, Cavour, de Gaulle, Ben Gurion, o de Valera, que la història l’escriuen els estadistes i no els polítics de partit. Tots aquests que us dic, hores d’ara, haurien obtingut el recolzament de tots els seus compatriotes, malgrat els seus clarobscurs i serien Presidents, o bé haurien dimitit convertint el seu sacrifici polític en el catalitzador de l’alliberament nacional, i els seus conciutadans no estarien debatent sobre els seus 3% particulars.

Estic fart del 3% i de tot el seu argumentari associat. Una brama proclamada als quatre vents amb un cinisme digne d’estudi pels mateixos còmplices del règim de la transició, gracies a l’esvalotament de les nostres esquerres que frisen per a crucificar qualsevol vestigi de pujolisme que li quedi en aquest nostre desgraciat país. Que no ho veieu que fer anar les banderetes del 3% només, única i exclusivament significa dir que “els catalans no son capaços de governar-se a si mateixos perquè son uns corruptes amants de la pela, només des de la vigilància de partits estatals foren capaços de fer-ho”? Com podeu ser tant burros?

Ep! I no dic que CIU –ara els mitjans només parlen de CDC, com si UDC fossin les germanes de la caritat- no s’hagi finançat com s’han finançat tots els partits de la transició. Soc partidari de destruir les restes del naufragi convergent i que sorgeixi un nou partit de centre dreta. Però a mi no em trobareu entre els sorpresos indignats que ara descobreixen haver viscut 38 anys envoltats de merda i corrupció i reclamen mesures exemplars, no puc tenir tanta vocació de sepulcre blanquejat com tenen tants i tants sacerdots del procés que vetllen per la puresa del relat nacional. A mi la puresa me la porta fluixa, per a mi l’únic 3% rellevant son els vots que ens van faltar el dia 27 de setembre per no haver de sentir tants de gemecs entre les meves pròpies files. I ja us dic aquí, que a mi, aquest 3% que tant planyeu, també se me’n refot.