Reconstruint CDC (cap. 2) "Tots els xinesos em semblen iguals"

Abans no sigui delicte i motiu de crucifixió pública per part dels àrbitres de la moralitat multicultural, deixeu que comenci aquest post dient-vos que jo als xinesos els veig tots iguals. Oi que m’enteneu? Doncs amb els convergents liberals o socialdemòcrates em passa exactament el mateix. Entre ells se saben les diferències, les cosetes que els fan distints uns d’altres, però un extraterrestre com jo no pot fer més que exclamar-se per la vehemència amb la qual uns i altres defensen les seves posicions.

Quan en Harry Callahan, de Dirty Harry, deté un negre, aquest es queixa de la violència en el modus operandi del personatge de Clint Eastwood atribuint-lo al seu racisme implícit. La resposta de Callahan és memorable: “No t’encigalis, odio a tothom per igual”. Doncs això, a curta distància, em provoca certa gràcia aquesta divisió ideològica entre els liberals i els socialdemòcrates convergents, quan tenen moltes més coses que els uneixen que no que els separen, quan te’ls mires amb objectivitat. I m’explico.

Hi ha una cosa indiscutible, impossible quan allò de l’oasi català: és cert que han aflorat les dues ànimes ideològiques de CDC. Ilo tempore, fou molt intel·ligent construir un marc polític que aglutinés les ànsies de democràcia i modernitat del catalanisme polític que va sobreviure al franquisme a l’entorn de Jordi Pujol. En aquell moment no era tant important la definició fina dels llibres de teoria política de capçalera dels qui s’aglutinaren a CDC, perquè primer hi va haver tasques de recuperació nacional molt urgents, i perquè després la pròpia dinàmica de gestió del poder i el dibuix dels espais electorals no feien aflorar aquest bé de Déu de diferències insalvables que veiem ara.

Crec que aquestes diferències provenen de dos conceptes que no són antitètics: els que s’autodenominen liberals basen la seva percepció en que hi ha massa pressió fiscal i que les coses anirien millor si n’hi hagués menys; els que s’autodenominen socialdemòcrates consideren que és imprescindible mantenir a peu i a cavall l’estat del benestar i la persecució de la pau i la justícia social. El xoc, per tant, seria que els uns dirien que la forma de augmentar els ingressos per imposts haurien de derivar de la prosperitat de la iniciativa privada, mentre que els altres consideren prioritari mantenir la xarxa de serveis públics abans de qualsevol altra mena de consideració. A mi ja em perdonareu, però crec que ambdues postures es poden sincronitzar.

Els liberals

Diré d’entrada que jo me’n considero. Defenso la persecució individual de la felicitat i la prosperitat sense haver de tenir un estat que em digui el que he de fer, pensar o sentir. No suporto que em renyin i vull ser lliure fins les darreres conseqüències. No suporto que l’esquerra parli de “diner públic”, de “els recursos de tots”, i de polítiques “igualitàries”. Perquè son coses que no funcionen ni funcionaran. Intueixo, per la meva experiència, que el talent i l’esforç individual és el que tira del carro, que els plans quinquennals eren per a les dictadures del proletariat mentre que ara son pels buròcrates de la Unió Europea.

Els liberals convergents no pensen gaire diferent que jo en aquest sentit –tret de la UE, però de més verdes en maduren- però em temo que cap d’ells havia llegit la Teoria dels Sentiments Morals, d’Adam Smith, veritable peça fundacional del liberalisme tant econòmic com filosòfic. El liberalisme és una ideologia que persegueix la llibertat individual, fomenta la meritocràcia per sobre el dret de sang, i persegueix la justícia en la retribució del treball. El liberalisme va ser el motor de la destrucció de la societat estamental, revolucionari per dret propi, per això eren perseguits per la Santa Inquisició, i per això el seu pensament va comportar l’esdeveniment de les democràcies liberals representatives i la nostra manera de veure el món. Quan dic nostre dic Occident.

El liberalisme sense l’exigència moral inherent de sostenir la igualtat d’oportunitats pot esdevenir només una excusa egoista per tal de tenir més diners a la butxaca, amb l’esperança mai demostrada que allò acabi per revertir en un lloc de treball per un aturat. D’això se’n diu neo-liberalisme, i no és més que la perversió de l’autoexigència personal que demanaven els pares fundadors del liberalisme. Si a més a més ho amanim amb la Religió, el resultat és el Tea-Party del Ted Cruz. I aquí no m’hi trobareu. En cap cas el liberalisme pot emparar la desigualtat social hereditària. La seva pròpia definició va a la recerca de la igualtat d’oportunitats, amb tota la protecció del dret a la diferència i el lliure albir que sigui necessari, però és Adam Smith qui diu “el fet de poder pagar imposts no és una xacra sinó una distinció que hauríem de lluir tal com una medalla al nostre pit”.

Ras i curt, entenc que als liberals convergents els atabali les càrregues impositives que hem de suportar a Catalunya –les més altes d’Europa-, però em pregunto perquè aquest nivell d’indignació no la mostrem també davant de la tifa pressupostària que ha representat la inversió de la Línia 9, que de 2.000 M, per art de les multi-causalitats, acabarà costant 16.000, sense el tram central! Per molt que resulti evident que l’estat ha de pensar en la millora de les infraestructures que reverteixin en millor qualitat de vida i millors condicions objectives per a la prosperitat, la responsabilitat de la gestió dels diners dels contribuents infinitament més important que si tenim una pressió fiscal del 40, o del 50 per cent. O no?

Els socialdemòcrates

Fins ara hem vist que tenim mitja Convergència en perill de caure sobre el tupè d’en Donald Trump en comptes d’escoltar a fons el missatge d’Adam Smith. Doncs si no era prou com per fotre el barret al foc des del minut zero ara parlarem dels convergents que s’entesten en penjar-se la llufa de socialdemòcrates, una ideologia i manera de fer en total i absolut retrocés arreu del primer món, tret d’Estats Units, la qual cosa no deixa de tenir la seva gràcia.

Si em pregunteu, jo crec que s’anomenen socialdemòcrates pel sol fet de ser defensors del retorn a les capes de la societat més desafavorides en forma de serveix de primera necessitat, de part de l’esforç impositiu de la resta de la ciutadania. De fet, jo no hi veig res en aquesta manera de preservar la pau i la justícia social que no es derivi directament de l’esperit equitatiu derivat de la igualtat d’oportunitats inherent a l’ascensor social perseguit pel liberalisme.

El polític, l’únic, al llarg de la meva extensa relació amb l’administració que ha fet honor al business-friendly podent enviar-me a dida, ha estat un d’aquests convergents que es pensen que són socialdemòcrates pel sol fet de tenir vergonya torera. En paraules seves “vaig descobrir que era socialdemòcrata als Estats Units, quan et podies prendre una cervesa en una terrassa al carrer 120, però no podies caminar sol i desarmat pel carrer 121, que era ple de malfactors abandonats pel sistema”. De fet, amb això que em va confessar, sense ser-ne conscient, estava citant Adam Smith que argumenta que “tenir cura dels més desatesos, i permetre’ls guanyar un sou just per la seva feina, els portarà prou prosperitat que revertirà en una millora de la seguretat de tots els homes”. Sembla que el pub d’Adam Smith era al carrer 121 i no hi  havia manera d’anar-hi sense endur-se un ensurt.

Etiquetar la justícia social i la defensa de les xarxes de serveis públiques que impedeixen que la gent “caigui fora” com a socialdemocràcia ho trobo molt reduccionista. De fet, em temo que és producte de la nostàlgia per l’Europa pròspera de quan la Guerra Freda combinada amb la por cerval a definir-se com a centre-dreta. Es per aquí per on plora la criatura. Ja us deia ahir que els catalans confonem “ser d’esquerres amb ser bona persona”, ergo “si ets de dretes ets un fatxa, un franquista, un insolidari i –en resum- un mal parit”. Si volem fer un país entre tots, hauríem d’anar enterrant tòtems del maig del 68 i malsons de la guerra civil, no us sembla?

De la mateixa manera que el liberalisme neix per detonar els estaments medievals, la socialdemocràcia europea neix per poder posar en contradicció als països del Pacte de Varsòvia. O es que us penseu que es casualitat que els països que més van avançar en la socialdemocràcia moderna fossin tots fronterers amb el bloc de l’Est? Creieu que és per atzar que les polítiques socialdemòcrates clàssiques entressin en crisi l’endemà de la caiguda del mur de Berlín? Sereu tant caps de suro tots plegats?

Definir-se com a socialdemòcrata perquè hom creu que és bo per a tothom no deixar ningú enrere crec que és un romanticisme de nomenclator innecessari. De fet, si hi afegíssim una mica de pudor de jaculatòria estaríem parlant de Democràcia Social Cristiana, es a dir que no guanyaríem cap concurs d’innovació política.

Arribats en aquest extrem, on tenim un moviment polític autonòmic i nacionalista farcit de liberals que no entenen que l’enemic de la llibertat individual ja no és Stalin i la CNT, sinó Steve Jobs i Disney en la lluita pel control dels continguts globals, i uns socialdemòcrates arrapats a un nom que no cal per a defensar la sanitat pública, entendreu que us digui que per a mi segueixen essent com els xinesos, comparteixen més coses que no els separen. A uns i altres no els hi veig més diferències que el pertànyer a una u altre família política dins d’una gran organització que confronta una greu crisi d’identitat quan ser catalanista ja no és prou, i una ineludible necessitat de trobar una nova definició ideològica davant d’un electorat molt diferent al de fa 30 anys. Per algú que va viure les capelletes d’ERC als anys 90 ja us dic que això de les famílies polítiques de CDC, en termes de conflicte, és de molt baixa intensitat.

Conclusió

Us demano perdó  pel circumloqui de les tres planes anteriors, son pitjor que les perífrasis amb les que ens regala l’Oriol Junqueras, però on s’és dit que una proposta innovadora no requereixi de certa contextualització? Ja acabo, no patiu.

Convergència no te un problema ideològic, perquè els uns no son liberals i els altres no son socialdemòcrates. Convergència te la por de atrevir-se a definir el seu espai polític com a centre-dreta democràtica i moderna. Convergència no te un problema de definició política. Més enllà dels problemes de filies i fòbies personals i inevitables, el que té és un problema de naming. I aquí és on volia arribar.

Mireu, les coses que uneixen als convergents son infinitament més que aquelles que els separen en famílies. El congrés de CDC a Reus va girar a l’entorn d’una idea que trobo genial: “Una manera de ser, una manera de fer”. CDC és això. La gent que s’aplega sota les seves sigles, estimen la llibertat individual pròpia de l’empenta empresarial catalana, combinada amb l’esperit associatiu del no deixar ningú al darrera sense haver tingut oportunitat d’agafar l’ascensor social. La manera catalana de veure el món, que no és més que la d’aquell poble que sense recursos naturals, sense aristocràcia local, i sense poder polític real, ha hagut de confiar en l’esforç individual per prosperar, al mateix temps que mantenia un esperit de solidaritat envers els desafavorits, senzillament perquè Espanya mai no en tindria cura dels pobres de la darrera colònia d’Europa.

Els convergents, tots i totes –ecs... semblo un polític- volen conservar aquest esperit que ens defineix com a nació i poble. Conservar la pagesia, no subvencionant-la per produir gira-sols que no colliran, sinó potenciant el consum de kilòmetre zero i promocionant les denominacions d’origen d’allò tant bo que ja tenim. Conservar l’ascensor social i la idea de terra de promissió que ha portat tanta sang nova i empenta d’arreu de l’estat espanyol i del món, tractant-los com a catalans des del primer dia. Conservar l’amor a la llengua que ens fa entendre el món sota la nostra manera de ser. Conservar les arts que ens han donat l’oportunitat d’esdevenir tant de cops universals. Conservar l’escepticisme murri mediterrani, la capacitat de crítica, l’escatologia i “l’afarta’m i diguem moro”, amb els excessos del modernisme i la irrenunciable llibertat d’expressió en forma de sentit del humor sense embuts, que tot va en el mateix paquet quan t’han ocupat més de 300 anys. Conservar la solidaritat amb els qui no arriben a final de mes, la solidaritat amb els fills dels veïns que mereixen fer esclatar el seu talent malgrat no tenir recursos per estudiar, la solidaritat amb els malalts i els vells que ja exercíem a l’Edat Mitjana, que això no ho va inventar cap socialdemòcrata! Conservar la curiositat per la innovació, per allò que és nou i modern i no s’havia vist mai. Conservar el tremp, el seny i la rauxa. I conservar-ho tot ben embolicat amb la nostra història farcida de capacitat d’enraonar, de pactar, de trobar solucions per vies democràtiques i representatives des de molt abans que molts d’aquests que ara ens donen lliçons de liberalisme i socialdemocràcia. Conservar-nos com som, i millorar plegats davant tot allò que ens porti el futur.

Havia dit que CDC tenia un problema de naming? Doncs no. Ara que he dit tot això que hem de conservar, no tinc dubtes. Potser que cremem CDC amb tots els errors dins, deixem les capelletes pels altres partits, i ens anomenem Conservadors. Crec que fora més sincer, honest, i productiu.

Reconstruint CDC (cap. 1) "Ous i castanyes"

Bé, ja ho dèiem, i ha acabat per passar. El sistema de partits català de l’autonomisme ha saltat pels aires definitivament. El país mira cap endavant i es prepara per entomar els reptes de futur. Com un nano que ha passat de curs patxim-patxam, amb bona nota en esports d’equip i història, i dolenta en ètica i matemàtiques, agafem la línia 9 i anem cap a la universitat dels països nous.

Nou país, nou projecte, nous reptes i amenaces, però també noves oportunitats. Canvis de perspectives electorals, canvis generacionals, i moltes motxilles plenes de bones intencions i males pràctiques que caldrà deixar al mig de la plaça pública i fer-ne gran falla cremant-les per Sant Joan. La política catalana abandona a marxes forçades el paisatge dels eixos autonòmics, i s’enfronta a la reformulació ideològica dels seus espais polítics, que per molt que haguem navegat plegats pel Mar de la Transversalitat, un ou és un ou, i una castanya una castanya.

Les formacions de l’extrema esquerra podran caminar cap a la moderació institucional, o no, en tant en quan no torni una atzagaida financera com la del 2008. No vull fer pronòstics perquè no tinc el títol de kremlinòleg, i en referència a les seves relacions internes, com diuen els negres al Brasil: “que entre blancs s’entenguin”.

Pel que fa al unionisme en les seves diverses cares, neo-franquista pepera, neo-liberal ciutadana, o naftalino-transicional sociata, com diria l’àvia: ja s’ho faran. Entre tots ells, amb tota la carn a la graella, van posar sobre la taula 1.2 milions de vots el 27-S. Les enquestes diuen que el factor biològic no juga precisament a favor de la permanència dins Espanya, però faríem malament si menystinguéssim les llistes ètniques de ciutadans, o la resiliència del PSOE.

Tant l’espai de l’extrema esquerra, com l’espai espanyol de l’eix nacional, ja tenen qui els escrigui, fixem-nos doncs en el poti-poti central de la política catalana: el milió i mig de catalans atrapats entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, amb transbord al liberalisme d’esquerra o de dreta. Aquesta amalgama de votants objecte del desig de les propostes electorals del que era CIU i el que és ERC, que filies i fòbies històriques a banda, son electors que esmorzen el mateix, guanyen sous similars i veuen el món des del mateix melic nostrat. De fet, només es diferencien en els gags del Polònia que els fan més gràcia i si cal dur corbata o no.

En aquest cas haig de dir que CDC té un problema i no és el 3%. ERC s’ha agafat al pal de paller i no pensa deixa’l anar. Els joves que s’incorporen al vot i opten per la centralitat catalana, indefectiblement van cap a ERC. Valoren el discurs de la generositat institucional, la bonhomia en el lideratge, els sacrificis polítics i personals, i el tarannà de la correcció política més xirucaire que tant bé ha sabut construir la direcció d’Oriol Junqueras.

Sota la bandera de la gran confusió catalana del “si ets bona persona, senyal que ets d’esquerres”, la centralitat catalana regala a Ciutadans i al PP tot un espai ideològic immens que plany, suposo que amb llàgrimes de cocodril, que en Duran els sortís un botifler èpic, homèric i pantagruèlic. Un personatge sinistre, digne d’esdevenir un arquetip de dolent de conte, amb entrada pròpia al Costumari Polític Català. Si això li sumem les declaracions de l’aparell convergent de flaire socialdemòcrata, que baixi Messi i m’ho expliqui, perquè em surten ambdós cromos repetits, ERC i CDC. I així el país no va enlloc, una nació necessita oferta política per a tothom, que les solucions als problemes no viuen exclusivament sota el paraigües de la socialdemocràcia i els concerts per la Pau.

Convergència afrontarà aviat el què fer de si mateixa. Reviure amb cares noves i el mateix nom? Afrontar un aquelarre públic? Un penediment gestual ben teatralitzat que comporti un canvi de nom, i prou? I a sobre venent el mateix peix d’una socialdemocràcia que agonitza? Aleshores... si hom no hi creu en això de subvencionar la dissidència cultural, regular mercats ad infinitum, posant funcionaris a validar iniciatives empresarials que són incapaços d’entendre, o redistribuir la riquesa dels altres, dels qui no et voten, per tal de mantenir verd i fresc el teu jardí de vots com si fossis el PSOE, què carai hauré de fer? Votar Ciutadans? O demanar asil polític al Regne Unit i que us bombi un elefant pelut? Mireu... si sou convergents i socialdemòcrates aneu-vos-en a ERC i expliqueu-los que, a voltes, val la pena lluir corbata.

Parlo amb convergents sovint, i ensopego amb diverses tipologies. Els primers, els qui tenen el cul llogat al partit o a les institucions, per sobre les ideologies, i que volen l’operació d’estètica i quedar-se com estan. Ho sento, però serà que no.

Els segons els militants que venen dels temps de l’Antic Testament pujolià, atrapats en l’emotivitat de l’amor a un moviment que va morir amb la sentència de l’Estatut i el va enterrar en Junior i les deixes d’en Florenci. Deixeu pas, o seguireu les passes cap al geriàtric electoral de la mà del PSC. De passada, obriu el manual polític per la A d’Autocrítica que us farà servei.

Els tercers són aquells que militants de sempre, o sumats quan els tripartits de nefanda memòria, o revinguts -com ara jo- atrets per la caiguda -amb estil- del cavall autonòmic, creiem que el sobiranisme mereix un centre-dreta inequívocament democràtic, entenedor, modern, i sobretot sense complexes de pa sucat amb oli. Que un ou és un ou, una castanya és una castanya, i que tant l’esquerra com la dreta dels països democràtics han de sortir en igualtat de condicions a la recerca de solucions per a la societat, sense premisses de superioritats morals ni mandangues polítiques tronades. Que ja hi ha prou d’aplecs kumbaiàs, literatura de l’exili, i doctrina anestèsica del Club Super 3. Si us plau, que ens estem jugant el futur del país, dels nostres fills, i de les nostres pensions.

Tot això que he intentat posar en ordre avui, no ho he transcrit per tenir raó, -que es sabut que tenir-ne no serveix de res- ho he fet per a preparar el terreny del com m’agradaria que es reconstruís l’espai a l’entorn de CDC, com crec que s’hauria de dir el nou partit, el perquè de tot plegat, i el què del que hauria de perseguir com eina de construcció social i nacional. Si us fa el pes la descripció d’avui, demà provaré d’explicar-vos la meva proposta pel futur.

Je suis CUP

Ara tornaré a fer allò que tant emprenya als meus amics abrandats, no altre cosa que agafar una mica de distància i perspectiva, no deixar-me portar per la testiclel·lina i dir la meva amb el cap fred.

Volem fer el favor de asserenar-nos tots plegats? Queda clar que la hem cagat, però tanmateix hauríem de deixar d’aprofundir en aquesta rasa que separa la Biga i la Busca, Nyerros i Cadells, Carlins i Liberals, Lliga i CNT, perquè no ens convé i perquè és el que vol l’enemic. Us ho dic als uns, i us ho dic als altres.

Quedi clar que hem d’anar a eleccions, això no és una crida al seny i la unitat. Tot això fot més d’un any que va saltar pels aires, concretament el 10-N del 2014. Ens calen eleccions, encara que les perdem. Hem d’aclarir els suports de cadascú, hem de deixar d’amagar misèries al darrera de banderes, i hem de refer les complicitats des de la diferència. Ens hem de recomptar.

Ja us dic que, malgrat tot, a dia d’avui el meu recolzament absolut i fins a noves ordres serà pel President Mas. Del tot. Principalment perquè de les dues figures amb possibilitats de liderar l’alliberament nacional, Mas o Junqueras, és qui em dona més confiança, i perquè tinc la certesa que una corbata sense complexes és molt més revolucionària que la bondat ecumènica de l’esquerra benintencionada. Tanmateix, espero del President que acabi de netejar de pujolisme parasitari els rengles de la seva host, que la meva memòria és infinitament més llarga que la meva paciència.

Dit això també us diré que hem de salvar la CUP de la CUP. I això no vol ser un discurs ni absurd, ni paternalista, ni transversal –que ja n’estic una mica fart de lliris a la mà-, sinó adreçat a la raó i al sentit d’estat. El moviment cap a la independència ha de representar a tothom, i si bé és cert que els qui controlen les assemblees i els micròfons de la CUP fan llistes negres i volen desterrar del paradís al que anomenen “la burgesia”, nosaltres hauríem de ser capaços de no fer el mateix amb ells. Tot i que ens ho demani el cos, la història, i si m’ho feu dir “Déu nostro Senyor”. Si el que representi Mas ha de ser l’ordre, el mercat i l’empresa; el que representi Junqueras els sindicats, la cura de lo social i la reivindicació redistributiva; la CUP hauria de ser el carrer, la denúncia de l’abús i l’ànsia permanent de l’obtenció de la utopia. No sobra ningú, perquè sense empresa ni sindicat, sense carrer ni ordre, o sense redistribució i utopia, ni som ni serem res, sense tot això som morts.

Fixeu-vos si encara tenim feina a fer els qui des de la nostra visió del món i la ideologia ens declarem independentistes. Ni controlem les patronals ni l’empresa, us imagineu què passaria avui si demanéssim a les empreses que paguessin els imposts a la Generalitat en comptes de fer-ho a Madrid? Tampoc els sindicats, us imagineu en Junqueras convocant una vaga general? Algú li faria cas? I hores d’ara, des de dins de la CUP, se’ns vol canviar d’utopia, els professionals del fracàs, els líders dels grupuscles més radicals que malden a les seves entranyes, volen que canviem Catalunya pel Palau d’hivern, lluita nacional per lluita de classe, europeisme per bolivarianisme, i això si que no que aquesta pel·lícula ja la varem veure als anys 30.

Hem de salvar la CUP de la CUP. Tots tenim amics que els han votat, alguns d’ells us puc dir que hi vaig contribuir, fins i tot convèncer, de vota’ls. Perquè vaig interpretar malament l’abraçada Mas-Fernàndez? Poder si, potser no. Jo encara crec que la CUP no son tots aquests fantasmes del passat plens d’odi, rancúnia, mala llet i enveja, que fan rodes de premsa sense preguntes. Aquesta gent que fot més de vint anys que destil·len condescendència i superioritat moral contra el pare de família mil-eurista que vota convergència o ERC i és feliç fent castells el cap de setmana i veient créixer les criatures sense necessitat de fer cap revolució. Gentalla amargada, vampirs de les bones intencions de molta gent compromesa, o directament paracaigudistes vinguts d’obscurs passats no prou investigats amb tuf d’escola Duque de Ahumada de la Guàrdia Civil. La CUP en part és això, i son els qui han guanyat la seva batalla interna, a cop de mentida, a cop de manipulació i punyalades. Al menys per ara.

Però la CUP també son els meus amics que farts de les corrupteles convergents i socialistes, i farts de les incapacitats d’ERC, es van mobilitzar i van entrar de regidors als ajuntaments- La CUP també son els meus fills i els amics dels meus fills que varen estudiar una carrera per acabar fent de cambrers al McDonalds. La CUP son les persones que han posat la cara de debò en els conflictes laborals que UGT i CCOO negociaven fent un bon àpat a qualsevol bon restaurant de Barcelona o Madrid. La CUP ha fet una feina de carrer i trinxera que en moltes ocasions han salvat famílies de caure en la misèria més absoluta arran d’un desnonament cruel i despietat, per legal que ens diguessin que era. No podem prescindir d’aquesta CUP, i no hem de fer que es donin de baixa i entreguin l’organització als faieros, als crema-convents  malalts de puresa revolucionària i narcisista, adoctrinadora, dogmàtica, inflexible i patèticament superada per la història. Nosaltres no els hem de fer el que aquest grupet de comissaris polítics ens volen fer a nosaltres, hem d’ajudar a la CUP a salvar-se d’ells. En aquest sentit, per una vegada, sense que serveixi de precedent i si us plau que no surti d’aquí... Je suis CUP.

El meu riure histèric

Tenia tantes coses al pap que no sabia per on començar. Per una banda la situació desastrosa filla de la gestió del 27S, i per altre el riure histèric que m’agafa cada cop que sento els resultats del 20D. Avui amb una mica més de calma i perspectiva, m’agradaria fer-vos cinc cèntims del que en penso, així en general.

Pel que fa a la política catalana el procés, tal i com estava càndidament imaginat, és mort. Una mort de vell, d’aquelles de fallida progressiva de tots els òrgans vitals. Primer es va col·lapsar la ANC, cedint el protagonisme als partits. El protagonisme i la pròpia ANC, posant-la en mans de polítics triats pels partits i enduent-se les icones cap a les llistes al Parlament. Tot seguit va ser el centre-dreta català, incapaç de trobar lideratges més enllà del President Mas, jugant-ho tot a la seva figura amb la que el país hi te una relació bipolar, heroica i tacada a parts iguals. Feble i sense dofí, el seu lideratge està més que amortitzat, i l’esquerra –la de debò, no ERC- pretén aprofitar l’avinentesa per transformar la transversalitat del independentisme entorn la dignitat nacional, en un independentisme bastit en torn el socialisme real, malgrat ser minoria a les urnes. Una situació irresoluble amb els resultats electorals obtinguts, on malgrat la victòria tothom es va afanyar a dir que l’independentisme havia perdut. Que no és cert? Tant li fot, si no va perdre a les urnes va perdre als faristols de les rodes de premsa i, sobretot, davant la impossibilitat de formar govern –i vistes les perspectives de desunió, afortunadament-.

No vull analitzar culpes i responsabilitats, perquè ja en teniu tots la vostra opinió formada i sóc conscient que no la podré canviar. El millor que podem fer és mirar endavant i pensar què podem i que hauríem de fer.

Aquests anys de mobilització, reunions, argumentaris i estelades al vent, ens han deixat algunes lliçons que caldria tenir presents.

La primera es que tenir raó, només, no serveix per a res. Però això fot anys que us ho dic i ni vosaltres em feu cas.

La segona es que Espanya ens pot fer riure de tronat que ens sona el seu discurs, però ells varen fer la feina: impedir el vot exterior ens va fer perdre el plebiscit. Mireu si en son d’eficaços. No podem menysprear mai més la capacitat d’Espanya d’aturar el procés.

La tercera es que estem sols al món, que ningú mourà un dit en el nostre favor, perquè ningú te res a guanyar, si de cas te quelcom a perdre, i que ni la UE, ni els EU, ens ajudaran a fi que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació: la independència per vies democràtiques i sense fer mal a ningú no es identificada com un problema, per tant, si no ho és, millor no mullar-se. Aquesta és la gran paradoxa moral, des del punt de vista de la geo-estratègia, si es que mai ha importat la moralitat en el concert internacional, que em temo que no.

La quarta es que hem pogut identificar els nostres flancs més febles: premsa, patronal, i partits. I aquí, si que hi podem incidir-hi. Son aspectes que depenen del que fem des d’aquí, cal castigar als mitjans que ens fan mal, cal destruir Foment substituint-lo per una patronal forta de caràcter inequívocament nacional, i és absolutament urgent reestructurar l’espai central de la política catalana a l’entorn de les restes de CDC a una banda i d’una ERC veritablement socialdemòcrata a l’altre.

Si els convergents i els d’esquerra segueixen volent presentar-se com a partits només catalanistes intentant aplegar els vots des del sentiment i la reivindicació davant Madrid –sigui el peix al cove o un referèndum, que en el fons és el mateix- en comptes de programa, regalaran la dreta a Ciutadans i l’esquerra a Podemos, quedant-se ambdues formacions lluitant per un electorat que n’està fart dels uns i dels altres. De la seva incapacitat per culminar un procés que els seus votants van endegar i protagonitzar malgrat, ai las, ambdós partits. Han d’entendre que hi ha 5 milions d’electors, i deixar de barallar-se pels 1,6 milions que son capaços d’aplegar plegats.

I a Madrid? Fàcil. Si aquest procés de independència afeblit el poden vendre com una gran amenaça, s’ajuntaran els del No, i perllongaran el règim uns anys més. Mentre Podemos hagi de mantenir la promesa del referèndum –que Déu vulgui no convoquin, perquè vist lo bé que ho hem fet ara mateix perdríem- hi haurà caos i desori a les espanyes, per això fora bo que anéssim a eleccions catalanes el mes de març: col·lapsaríem qualsevol intent dels podemites de tirar-se enrere, si es que tenen esperances de guanyar a Catalunya. Que les tenen.

Anar a eleccions al mes de març ens farà veure un nou escenari polític a Catalunya que clausurarà l’anterior sistema de partits. Hi haurà foc nou peti qui peti, i obligarà a jubilar el que els tribunals i la corrupció hagi deixat dempeus –mai agrairem prou al CNI la neteja que ens ha fet-. Els meus, la inexistent dreta democràtica neta independentista, es fotrà una galeta digna del PSC, però hauríem de ser capaços de crear un embrió que no pugui ser desballestat per la demagògia assembleària dels cupaires –quina decepció- i que pugui dir les coses pel seu nom des de la rectitud moral de tenir les mans netes. Se’ns farà llarg això d’assolir la llibertat, però queda clar que com estem ara tampoc la podríem assolir.

El darrer apunt es que la providència ha fet que el primer govern estatal que veritablement podria haver estat triat pels partits de obediència catalana, allò que el catalanisme polític de la transició ha intentat sempre i que només va assolir quan allò del Majestic, sigui el que sortirà de les eleccions del 20D. Bé... deixem-ho córrer i fem l´única cosa que ens queda: fer-los ingovernables anant nosaltres a eleccions, així Podemos i PSOE no s’entendran i veurem el suïcidi dels sàtrapes andalusos i extremenys del PSOE donant suport als enclenxinats de l’OPUS del PP, porteu-me crispetes si us plau.

En resum, que la mateixa deessa Fortuna que fa que els vots cupaires empatin en recomptes a porta tancada ha fet que sigui un moment històric en el qual els partits espanyols no vulguin els nostres vots decisius ni en pintura. Per això el meu riure histèric.   

El disputat vot del cavaller Savalls el 20-D

Me’n havia estat de pronunciar-me aquest cop. Volia estar callat, empassant-me la vergonya de l’auto-derrota que els independentistes ens hem inventat malgrat haver guanyat heroicament el 27-S.

Després d’haver estat tants anys donant-vos pel cul amb les meves diatribes carregades de raons que no han servit per a res, que no ens han fet més servei que per ensenyar-les ara com a prova i penyora de uns “jo ja ho deia” absurdament inútils, us demano un altre cop que m’escolteu cinc minuts abans d’anar a votar demà 20 de desembre.

Ja se que estem molt emprenyats i que molts hem cardat el barret al foc, que ho hem enviat tot a dida. Ho se, perquè jo també porto aquest posat morrut i nihilista, i defeco regularment en la CUP, i insulto al Cuní cada cop que llepa algun dels seus amics botiflers des de la trona de 8TV. De la mala llet abstencionista i de la bilis del vençut, en podria escriure diverses tesines. Però encara soc dempeus i allà on m’espolsi la caspa de l’americana seguirà havent-hi un separatista en combat.

Ara resulta que haig d’emprenyar-me molt i moltíssim i no anar a votar demà? Perquè no se’ns hi ha perdut res a can mandril? Se m’acut el que em digué un bon amic quan vaig deixar la militància a ERC a resultes del ridícul tripartit: “Savalls dedicat a fer quartos, tota pela a la teva butxaca no airà a la butxaca de l’enemic”. I tal que així vaig fer, i tal que així hem de fer amb els sous de diputat per la entranyable “provinsia de Barsalona”. Ni un duro de més a Ciudadanos, Chacones o tardofranquistes del PP. No amb els meus imposts.

Avui no us penso fotre un rollo ni cap sermó de la muntanya. Aniré directe a l’assumpte. Demà votaré en Rufián. No votaré ERC. Votaré en Rufian. No votaré independència, només, votaré un paio de Santako que no se’n amaga precisament. Votaré un tio al qual els dolents no poden suportar, no l’aguanten perquè amb ell han fracassat, perquè en Rufian no s’empassa el sentimentalisme de la casa regional, ni s’empassa el relat dels catalans excloents, ni el federalisme, ni l’anem a regenerar Espanya, ni els contes a la vora del foc i les revolucions de pa sucat amb oli abans de parlar de Catalunya i la seva gent.

Votaré Rufian perquè porto tota la vida creient que els catalans nascuts aquí de gent d’aquí ens mereixem que els catalans nascuts aquí o allà de gent d’allà vulguin lliurement, i no per quedar bé, baixar a la barricada de la dignitat nacional colze a colze amb mi. I ara que hi ha un que ho fa no el penso deixar tirat.

Demà votaré Rufian perquè tampoc m’ho ha posat fàcil el President triant un saltataulells de tercera com en Quico per anar a Mordor a defensar-nos. I ho sento molt, però aquesta crosta xirucaïre del pinyol pujolista hauria de desaparèixer del mapa quan abans millor, si es que volem fer alguna cosa de profit com a poble.

Així que nois, i noies, demà faré un dos per un: votaré premiant la decisió d’un compatriota charnego (fot, eh?) que vol lluitar amb nosaltres, tot i negant-li el vot a la vella política de partidet de tietes, de rajolí prim i poc-pena, en l’esperança que la promesa de refundació convergent cristal·litzi en lideratges i programes seriosos i sense complexes. A veure si ho entenen. Coi!.  

Molta sort a tots demà. I que la Força ens acompanyi.

Aneu amb compte amb el que demaneu

Abans d’encetar l’analogia que em persegueix de fa dies, vull tranquil·litzar als meus amics israelians, als jueus no israelians, als companys que militen a l’esquerra radical hereva del moviment obrer dels anys 30, siguin marxistes o anarquistes, i als que es considerin purament pacifistes. No és un post en contra de comunistes i anarquistes, ni un post que minimitzi el perill del DAESH, ni un post que vulgui ridiculitzar la gent de bona fe que creu en la diplomàcia i les solucions dialogades. Aquest és un post contra Europa i els europeus, contra la nostra hipocresia i la nostra covardia, contra la nostra societat del benestar egoista i suïcida.

Vaig llegir que un historiador –que no ho soc- no és més que un profeta que mira enrere per preveure el futur, doncs això:

De sempre em va fer ballar el cap com era possible que els meus amics britànics, bé... generacionalment els del meu pare, o jueus francesos acceptessin tant de bon grat que jo visqués en una dictadura com la franquista. Es clar que jo era petit i no havia lluitat a la segona guerra mundial com havien hagut de fer ells, i per descomptat no la havia guanyat. D’on venia aquesta cosa d’admetre Franco com un mal menor? Com era possible que la Gran Bretanya o la França del Front Popular deixessin que Franco guanyés la guerra? I com és possible que miressin a un altre banda quan Hitler i Mussolini van posar homes i material en favor del Generalísimo?

La resposta es que als anys 30 l’enemic no era Hitler, ni Mussolini, ni el feixisme, ni el nazisme. L’enemic era el nihilisme anarquista de la bomba del Liceu, els magnicides del moviment obrer que s’immolaven fent saltar pels aires un carro ple d’explosius a Wall Street –el primer cotxe bomba, això si de tracció animal-, i aquella nació estranyíssima i llunyana governada pels fills de la revolució del 17, pels comunistes que negaven a Déu i afusellaven Tsars i Generals. L’enemic era el moviment obrer que perseguia un ideal que volia fotre-ho tot enlaire, no Hitler, no Mussolini, i evidentment no Franco.

Els malsons dels petit-burgesos, dels esnobs, dels militars, dels capellans, en fi... de l’opinió pública de les democràcies liberals no podien albirar la maldat intrínseca de la ideologia nacionalsocialista. Es clar que Hitler oprimia les seves minories, als jueus principalment, però això era lluny, no afectava al saltataulells de Paris o a la donzella de servei del Baró de Bedford. Occident necessitava creure que algú podria posar fi al perill de morir a mans d’un terrorista radical en un atemptat anant al teatre, que els diaris anaven sempre plens d’aquesta mena d’atrocitats, “mireu el que ha passat a Espanya a la rereguarda republicana!” deien.

Les democràcies liberals europees eren filles de l’hecatombe de la Primera Guerra Mundial, el pacifisme era ben present als programes electorals, Peace in our time! Va cridar Chamberlain després de la vergonya del pacte de Munic. Les democràcies europees miraven amb enveja com Hitler esclafava el moviment obrer incorporant-lo al seu partit únic, donant-los feina i pa blanc, mantega i carn cada dia. Si a més a més els seus soldats deslliuraven Espanya de les hordes revolucionàries millor que millor. Oi que havia guanyat primer unes eleccions i després un plebiscit? No era una gran democràcia això del Reich, però si els alemanys es volien governar d’aquesta manera, què hi volíeu fer, oi?

Aquella gent de l’Europa d’entreguerres, magnífica i alegre, que varen descriure Benjamin o Zweig, la que podem trobar a la pel·lícula Cabaret, aquelles flappers i aquells senyors cultes amb barret que llegien els clàssics i es mudaven per anar a fer un pic-nic, varen deixar créixer la bèstia fins que el monstre se’ls va menjar, a ells i al seu món. L’enemic a la llarga no varen ser els idealistes sorgits de la misèria, els desesperats que vivien a la grisa frontera entre l’atracament a una banc per la causa i l’atracament a un banc a seques. L’enemic era l’ou de la serp que van deixar germinar i néixer: el feixisme i la guerra. Però sobretot la seva deixadesa de funcions, el seu infantilisme i la seva renúncia a solucionar les causes de la violència del moviment obrer, foren solucions polítiques, d’ordre públic o militars a Rússia, tant se val ara que aquell món és mort.

El DAESH és un problema i dels grossos que afecta directament les llibertats i la seguretat de la cofoia Unió Europea. No entraré en les solucions, ni em trauré idees del barret, que per això ja hi ha un bon grapat de polítics i periodistes temeraris que “aporten la seva visió” a les tertúlies. Només diré que França ha demanat ajuda als seus aliats, i només la Gran Bretanya i els EEUU han respost afirmativament. Itàlia, Alemanya, Dinamarca, Holanda, Espanya... tots callats com a putes, igual que els burgesos alemanys que es banyaven en xampany mentre el mal anava agafant forma a casa seva.

Els uns perquè tenen grans bosses de musulmans susceptibles de radicalitzar-se dins les seves fronteres, altres perquè no pensen gastar ni un euro ni una vida en un conflicte que consideren no han ajudat a crear. Espanya? directament perquè hi ha eleccions –no es pot ser més cínic quan França els va arreglar el problema de ETA-, i perquè te un exèrcit que no és operatiu a primera línia de combat. La casta militar espanyola pot servir per a repartir magdalenes després d’un terratrèmol, muntar un hospital de campanya per a refugiats. Ser-ne membre pota negra fins i tot pot fer que els teus fills tontos arribin a diputats del PP o a Secretari General del PSOE, però fer-se càrrec de Mali per permetre la retirada francesa? Us heu tornat bojos? Volar missions de combat aeri quan no han pogut gairebé mai fer volar els avions per manca de pressupost? Parafrasejant l’Escurço Negre “quan em vaig apuntar a l’exèrcit espanyol ho vaig fer sota la condició sine qua non d’enfrontar-me només a la meva població civil, i ara que havia aprés a dir gairebé sense accent “posa’m una mica més de cava tú! Catalufo dels collons!” tot de sobte em surten del no res milers de gihadistes disposats a enfonsar-me els seus ganivets als meus tendrums”.

La deixadesa amb la que la resta d’Europa ha tractat les seves polítiques de seguretat mai no igualaran l’espanyola, però el panorama es aterridor arreu del continent. Fa un any i en fa dos, tant el Secretari de Defensa americà, com el Secretari General de la OTAN van avisar als governs europeus sobre la ínfima operativitat dels seus exèrcits i serveis d’intel·ligència suplicant que s’augmentés el pressupost. No els van fer cas, i ara els americans ens han dit que a Ucraïna “ja us ho fareu”, i que a Síria “no hi posarà les seves botes al terreny”. I ara què fotem?

Doncs com als anys trenta mirar si hi ha algú prop de casa que ens vulgui fer la feina bruta. No enviarem a la guerra els nostres pilots que no saben volar. No enviarem a fer-se matar els nostres soldats de desfilada i maniobres acollonidores, hi enviarem algú que visqui en un règim més o menys democràtic, que tingui controlada la seva opinió pública, que malgrat fotre a la presó als opositors, malgrat que hi ha rumors de crims d’estat, malgrat que està assegut en una economia en perill de fallida, malgrat que reprimeix les seves minories, malgrat que ens hi hem barallat per qüestions frontereres i que ens xul·leja contínuament, volem enviar-lo a Síria a posar ordre, que ell en sap d’això.

Fora imprescindible que la Unió Europea, intervingués pel civil i pel militar, amb guerra econòmica, financera, d’intel·ligència, cibernètica i si, si... sobre el terreny per acabar amb tant de sàtrapa i tanta barbàrie a l’Orient Mitjà. Que si no, ho farà aquell que ni jo m’atreveixo a anomenar pel seu nom. Aquell que voldríem que “ens defensés” en comptes de fer front a les nostres responsabilitats com aliats que som de França. Això és el que hauríem de fer, sinó l’innombrable dels Urals se’ns pujarà a la gepa. Qui li dirà que no a res si acaba ell amb la gihad? Un home que coneix les nostres debilitats, un home que si, ell si, disposa legalment d’armes de destrucció massiva. Aneu amb compte amb el que demaneu, fos pas cas que les vostres plegaries foren satisfetes.

Oi que no ens ho fareu això?

Ahir la CUP va negar Mas per segon cop. La cosa comença a tenir pinta de final bíblic, d’aquells que no queda ni l’apuntador. Conseqüentment, els deixebles i apòstols d’aquest el vostre general se’m van adreçar demanant una bona brama contra els cupaires, sabent com saben que no són Sants de la meva devoció.

Podria donar-vos pinço i munició de tota mida i condició. Algun argument econòmic: “quan un empresari català recolza la independència posa en perill la feina, els diners, el futur, de vegades la història familiar, mentre que vosaltres només arrisqueu els bongos, la flauta i el Filvit del sotacarro que teniu de gos”; potser un d’històric: “ara ens tornareu a fer com l’estiu del 36? Que abans de poder prendre les armes contra el feixisme ens vareu venir a ver a buscar per anar a l’Arrabassada?”; d’aritmètic: “que tampoc sabeu sumar? sou 10 i nosaltres 62”; o de paradoxes electorals: “un amic meu va anar a votar en David Fernàndez i en Quim Arrufat i s’ha trobat amb el Comisari Baños i la Arale Norimaki”. Doncs ja us dic que no ho penso fer, per molt que haguérem rigut, el país no s’ho mereix.

No puc exigir visió d’estat als polítics i als partits, per una banda, i per l’altre alimentar el forn de l’odi dels unionistes de la Vanguardia, dels forasters de Ciudadanos, i els pocapena del PSC. Caldria, si més no, apaivagar la fúria legítima dels qui han iniciat el procés des del carrer –no només la CUP, ho sento-, la ràbia de les tietes i les iaies que varen fer l’esforç de sortir a votar el 9-N i el 27-S –i que ara son acusades pràcticament de corruptes, quan no d’imbècils, per haver votat en Pujol durant 30 anys-. En definitiva, ens hem de donar tots una mica de “cuartelillo” que sinó prendrem mal tots plegats.

Dit això, sento comunicar-vos que hem retornat a l’època d’esbudellar gallines, els catalans d’infanteria ja tornem a haver d’interpretar la política com a veritat revelada pels polítics i els partits. Hem perdut el timó que varem poder tocar des de l’ANC, abans de la OPA a Forcadells i companyia, abans del desembarcament de la gent d’ERC i CDC a sectorials i territorials, abans que deixéssim arraconar la guanyadora de les eleccions al Secretariat –la activista Liz Castro- per posar un bon noi de la crosta de les menjadores institucionals com en Jordi Sànchez a fer el paperina. Demano si us plau que no convoquem més mobilitzacions perquè tal i com cauen les hòsties emocionals no hi anirà ni Déu, i ja tindrem els constructors de relat d’aquí i d’allà parlant del puto soufflé un altre cop. Si us plau, estalviem-nos-ho.

Un cop aclarit això, haurem de tornar a fixar-nos en què diu l’enemic, què en destaca de tot plegat i quines coses poden fer-li més o menys gràcia. Haurem de buscar entre les imatges robades al Parlament, els gestos i els llenguatges no verbals entre els nostres i els altres, les pistes que ens permetin treure conclusions. Els observadors del teatre de la política tornarem a fer d’híbrid de Sherlock Holmes i Freud per tal de treure’n l’entrellat a tot plegat. Ens ho mereixem, hem cedit la iniciativa als polítics, només podem pregar que aquest cop no ho tornin a fotre tot enlaire, perquè aquest cop no sabem si existirem com a poble d’aquí a dues generacions. Més clar l’aigua.

Malgrat tot, un cop feta la dissecció del que diu l’enemic a la seva premsa nacional –que els castellans això d’anar junts i governar-se ells mateixos si que ho toquen bé-, els altaveus del unionisme de la tercera via –en Màrius Carol i els seus sequaços- i els discursos dels nostres polítics, tinc bones notícies: el meu pèndol de la veritat inescrutable assenyala acord, Mas President, i un soufflé per la independència d’allò més majestuós. Els astres, les fures, les benèvoles i tots els auguris han fet que el vol de la cadernera que he pogut observar dibuixat aquest matí, des de la finestra de la meva atalaia d’ivori que dona a llevant, un cop filtrat pel meu inefable sisè sentit de sacerdot infalible m’ho ha revelat de manera inequívoca. Crec que hi ha acord per tres raons, esotèriques si voleu, però evidents als ulls de qui els coneix com si els hagués parit a tots plegats.

La primera es que és el que diu la premsa espanyola. L’experiència ens diu que l’enemic està més ben informat que els ciutadans catalans, per molt que els infiltrats als nostres partits els paguem amb els nostres impostos, el CNI ens roba. Als constitucionalistes castellans tant se’ls fot els tempos, la finezza o el momentum –mira que arribem a ser cursis amb els adjectius del procés, també- ells saben que hi ha acord, i així ho diuen per a preparar el contraatac.

La segona és que ara la Vanguardia està preocupadíssima per la dignitat de les institucions catalanes, cosa curiosa perquè quan dèiem que era una trista gestoria ben cofois que estaven els Carol i companyia. El botifleram està fent tot el possible per donar-nos detalls, de les renúncies de Junts pel Si, atiant tots els fantasmes possibles per assolir el seu gran triomf: el mantra d’Aznar segons el qual ens barallarem abans entre nosaltres que aconseguir la independència. Hem de fer tot el possible per negar-ho, hem de fer que el més semblant a un català de dretes sigui un català d’esquerres, és fotut i és difícil, però si els espanyols poden fer-ho no hauria de ser tant complicat.

I la tercera i darrera raó per la qual hi haurà govern, acord, i el que calgui es que em nego a creure que l’aritmètica resultant del 27S no hagués estat prevista per la CUP i Junts pel Si i no tinguem conseqüentment un pla de contingència. Bàsicament, perquè el país no es pot permetre que aquest escenari no l’haguéssim analitzat amb antelació, que alguns es juguen anar a petar a la presó, i altres morir essent encara espanyols. Digueu-me uns i altres, Mas, Baños, Junqueras, Forcadell, Romeva, Llach, Gabriel.. esteu fent teatre, oi? Ho teniu tot previst, eh? Que anem molt justets de benzina i de vots, no? Haurem d’acabar per admetre que els catalans som l’únic poble del món que no mereix governar-se solet? Oi que no? Oi que no ens ho fareu això?