Els catalans del dotze per cent

Hi ha uns catalans que en dic del dotze per cent. Gent de dretes i d’esquerres. Militants o no, associats o no, membres d’organitzacions o no. Són els catalans del dotze per cent. Ells o elles ho tenen clar, volen que Catalunya sigui independent perquè és de justícia, perquè no són espanyols. No s’hi senten, mai se n’han sentit. Al menys que en tinguin memòria. Eren el dotze per cent indepe, el d’infanteria, el de tota la vida.

Potser si que els més grans del dotze per cent recordin entre la boira del seu pensament que quan la mort del general, Espanya va tenir una oportunitat. Però això va durar què? Mesos? Un? Dos anys? Tant li fot. Els catalans del dotze per cent sempre han volgut fer fora la bandera, la policia, l’exèrcit, l’idioma, les televisions i la manera de fer dels espanyols d’aquí, de casa seva.

Els del dotze per cent han donat molts de tombs amunt i avall. S’han casat amb altra gent del dotze per cent, però no sempre, i no per aquesta raó necessàriament. Han hagut de suportar els cunyats, germans, companys de feina, veïns d’escala o veïns al futbol que se’n fotien d’ells. Amb displicència i commiseració, els esguardaven amb mirada d’ulls de vaca, entre la misericòrdia i la simpatia per l’excèntric, pel qui te el cap ple de pardals. I ells insistint en que Catalunya havia de ser independent, calia per sobreviure, ho mereixia pels morts o els que havien de venir. Pobrets deien, amb ells, o amb elles, no s’hi podia parlar de política, pobrets...

I van fer un llarg camí cercant posada política, com Josep i Maria per Nadal. En Guia per alguns, en Xirinacs per uns altres, o en Barrera pels més estirats, tenien la força de la raó, però tot Déu se’n fotia d’ells, tothom. Era gent amb el cap ple de pardals, uns somnia-truites, uns cap de trons. I ells seguint llumetes, signes, esperances traïdes, ara a Convergència o a Unió, altres a Esquerra, la Crida, Catalunya Lliure o l’MDT, i me’n deixo, i ara amb aquests i ara amb els altres i ara m’escindeixo, i ja ens ho han tornat a fer allò.

Es veritat, molts del dotze per cent van militar arreu i van participar de moltes conspiracions, i de moltes esperances, i de moltes idees que només es poden pensar en fluix, que dir-se no es poden. Però molts van tancar-se a casa, o al casal, o al grup de teatre, l’editorial, la fàbrica o a les excursions al Pedraforca. I a plantar una senyera, o a dir missa a les velletes, o a fer d’entrenador o de mestre intentant guardar la flama dins l’ànima dels més petits.

Ells i elles no es plantegen segons quines bestieses. Saben qui és l’enemic, l’adversari i els traïdors. No juguen a maleir només als botiflers, puix saben que aquests miserables tenien un preu, i que qui ha pagat les vint de plata ve de l’altiplà.

Els del dotze per cent de sobte van veure venir molta gent amb ells, els cunyats, els companys de feina o de futbol, la mare, l’amic perdut, i van treballar aquest cop plegats pel seu somni. I no es van estar per xerrameques, i al final els polítics els van escoltar i semblava que tot anava de veres. Tant se valia d’on era cadascú, si el pare fou carlí i el de l’altre cremés convents, estaven junts i allò no ho anava a parar ni Déu.

I cadascun dels del dotze per cent va posar-se a parlar i la gent ja no reia. I molts s’hi van sumar al somni, perquè quan els miraven amb ulls de vaca, en el fons, molt en el fons els hi envejaven la puresa de l’amor al país. I van anar sumant voluntats i creient en el que els deien, o al menys fent-ho veure per mantenir la moral de la tropa, i entre tots i totes van multiplicar-se. Van multiplicar-se exactament per quatre. Ai las.

Però encara érem a temps, eren quarts de deu del vint-i-set de setembre, érem a temps... i no. I la onada popular es fa desfer poc a poc. I les coses que s’havien construït amb molt d’esforç: la unitat, el somriure, el sacrifici, la solidaritat i el compromís, van anar-se’n a dida.

I ara el dotze per cent torna a veure com tot crema i tothom es baralla. Com hi ha ganivetades a Palau i al Parlament, i ja pensen en que hi tornarà a haver eleccions, “però amb aquest no hi pensem anar”, “però si es presenta aquell no el pensem votar”, “que esteu bojos?”, “i la revolució?”, “si voleu exèrcit no ho recolzarem”, “fora de la Unió Europea”, “dins la Unió o res de res”, “colla d’autonomistes!”, “colla de farsants!”... I molts del dotze per cent pensem que més ens haguera fet servei entendre abans que això d’anar amb el lliri a la ma és incompatible amb la feinada que se’ns ve a sobre: carda’ls a tots plegats al contenidor de la punyetera història! 

Gràcies Israel

Mentre escric aquestes línies hauria d’estar fent altra cosa. Hauria d’estar treballant i generant imposts per tal que els grans dirigents patris decideixin regala’ls a la meva competència, per exemple. Potser hauria d’estar ajudant a crear un moviment polític liberal, decent i nacional que acabés de dinamitar els darrers esbufecs, penosos i ridículs, del pujolisme convergent ara disfressat d’ERC amb corbata.

Però no, pel que fa a la meva vessant de catalanet processista, enfadadíssim per rodalies, paternalísticament defensor de la llengua invasora i tota aquesta mandanga de l’ANC i el no-volem-exèrcit, ja us dic que “my watch is over”. Al menys fins a nova ordre.

Vull agafar un trosset del temps que em queda de vida útil i destinar-lo a donar les gràcies a Israel i als jueus. De fet, el que tinc ganes es de felicita’ls pel 68é aniversari de la seva independència. Probablement, en ells se’ls en fot que jo els hagi d’agrair res, o que els feliciti l’aniversari -i fan bé que prou feina tenen- però tinc ganes de quedar-me ben descansat davant la frustració que sento al constatar les misèries i les pors del meu poble quan les contrasto amb la voluntat de sobreviure del poble d’Israel.

A veure si ens entenem. Entre els jueus hi ha de tot, com a tot arreu. No fotem. Ni tinc la fe dels conversos, ni sóc més papista que el Papa. Però un cop acabat de llegir “La Revolta” de Menahem Begin, on el “terrorista” que empaitava el meu estimat general Green explica la conquesta de la llibertat d’Israel, crec que des de la ignomínia del qui viu rodejat de traïdors i covards que es diuen independentistes, haig de reverenciar públicament aquells que van dir que n’estaven farts de que els passessin per sobre: els jueus.

No ens hi podem comparar pas. Dic els catalans. No podem buscar similituds històriques amb la shoah, perquè els castellans del segle XVIII no podien industrialitzar el nostre extermini, i per tant res no és comparable al que se’ls va fer als jueus al segle XX. Però no tinc cap dubte que aquell drama resulta indestriable de la seva voluntat de tenir una pàtria i un futur com a poble. I planyo les miserables argumentacions del nostre independentisme basades en els diners, en el greuge, com si fóssim minyones que es queixen de menjar sobres fredes en comptes d’aixecar el cap amb dignitat i reivindicar la nostra voluntat de no ser esborrats del mapa demogràficament, cultural i legal.

Tanmateix és cert que si l’enemic hagués matat el trenta per cent dels catalans sense possibilitat de redempció, com varen fer els nazis amb els jueus, els catalans supervivents no hauríem d’aguantar aquest insuportable nivell de contemporització amb l’agressor, aquest ridícul del rajolí prim, del només la punteta que sóc verge, aniríem per feina, i tant ens fotríem del mort com del qui el vetlla, i aparcaríem els circumloquis d’una punyetera vegada.

Jo vull felicitar Israel en l’aniversari de la seva independència perquè demostra possible que un poble al qui sempre se’ls han pixat a sobre dient-los que plovia, poden ser capaços de serrar les dents i construir un futur pels seus fills. Contra tots i tot. Per voluntat pròpia i sense demanar permís. Gràcies Israel, sou el meu exemple.

La República que vull

No us vull enganyar, crec que provo de no fer-ho mai que em sigui possible. Jo no soc socialdemòcrata. Crec que és una ideologia molt respectable i que va aconseguir grans avenços en la formació de canals d’oportunitat per a les classes populars després de la segona guerra mundial, al voltant de l’escolaritat de qualitat, la seguretat social universal, o les pensions dignes. Ho va fer tant bé que ara ja no es posa en discussió les virtuts d’aquesta xarxa pública de seguretat, tret dels que creuen que poden convertir-ho en un negoci particular, parasitant el poder polític, sota l’excusa que allò que és públic es gestiona forçosament malament. No és cert, hi ha empreses o institucions ben i mal governades, el fet de ser públiques o privades no hauria de tenir res a veure.

De la mateixa manera, la sensibilitat ecològica ja impregna tots els programes polítics. Sigui per raons emocionals altruistes o per raons lògiques d’egoisme de supervivència del gènere humà, l’actitud envers la cura del medi ja forma part del imaginari de totes les forces polítiques, i val a dir que ha estat gràcies a l’esquerra i a les universitats, vull dir la ciència.

Però jo ni soc socialdemòcrata, ni soc d’esquerres en el sentit de posar en valor la igualtat pal damunt del mèrit. Crec en l’equitat, crec en el tenir cura que la gent pugui prosperar amb el màxim d’oportunitats possibles, evidentment. Però he arribat al punt d’estar convençut que aquestes condicions mai seran aprofitades universalment per part de tota la població, que costa molt esforç guanyar-se la vida i tirar endavant, i que no tothom hi posa la mateixa dedicació ni tothom te, malauradament, la mateixa sort amb les seves decisions.

Pel que fa al país, no cal dir-vos que temo per la nostra desaparició com a nació si ens mantenim dins Espanya i no podem relacionar-nos directament amb el món. Curiosament, son per una banda la globalització de l’economia, la informació i la cultura, i per altra l’aparició del Euro, els dos fets que han trencat el pacte entre Catalunya i l’estat espanyol. L’economia catalana no pot pactar i aixoplugar-se sota un govern de Madrid per tal de resultar-ne beneficiada, senzillament perquè Madrid, en termes econòmics fora de les concessions monopolístiques del BOE –que també aniran enrere poc a poc- ja no pinta res en el concert global dels mercats. Quin sentit te aleshores perllongar un pacte polític amb una estat que pretén substituir la teva cultura per la seva, sota l’esquer del accés al seu mercat i els beneficis de la seva protecció legislativa? Això valia el segle XIX, al segle XX. Però ara?

No diré mai que hi hagi mala fe. Estic convençut que els espanyols creuen que el català pels catalans és un handicap que ens tanca portes al món, mentre que l’espanyol és un llenguatge universal en ascens. Aquesta vocació imperial, aquest pensar que els catalans parlem i vivim en català per tossuderia, provincialisme, o per molestar, és un fet tant consubstancial a la forma espanyola de veure el món que a mi m’exigeix donar-hi una resposta racional, i aquesta no és més que la independència. Jo no penso renunciar a la llengua, per a mi i pels meus descendents, perquè és la meva manera de veure el món expressada en mots, triats, afinats, decidits per la nostra història, unes paraules i no altres. Parlo i escric –amb la permanent presència d’estructures gramaticals, conjuncions, girs i modes forasters- en català i no hi penso renunciar, ni recloure la meva llengua dins l’àmbit estrictament privat.

Cal combatre durament aquest intent de substitució del català per l’espanyol com a llengua de prestigi. No soc bilingüe, ni ho vull ser. Soc catalanoparlant, i tinc la sort de parlar quatre llengües més, una d’elles és el castellà. Soc conscient que la conec potser millor que la meva pròpia llengua, per imposició colonial i administrativa, i mediàtica, i cultural, i cinematogràfica, fins i tot familiar. Però no és la meva de llengua. Ni és la llengua del país. La lluita per la supervivència del nostre fet nacional no es pot aigualir amb el bilingüisme, només per assolir vots en favor del nostre alliberament nacional. Cal deixar-ho clar, el català ha de ser la llengua de prestigi, ha de ser l’eina que faci funcionar l’ascensor social i cal que tothom ho tingui clar, també els qui no el dominen. És molt més clar dir-ho i no amagar-ho, molt més honest, la immersió lingüística és una oportunitat sana i justa, parlar castellà no aporta cap valor afegit per fer-se un lloc al sol a Catalunya. I així hauria de fer-se saber: ha de ser l'única llengua oficial.

Un cop aclarida la meva postura pel que fa a la nació, m’agradaria posar en primer pla la meva condició de republicà convençut. Tanmateix, és possible que envoltats de votants emocionals com estem, si els catalans tinguéssim un hereu de la casa de Barcelona exiliat a Suïssa tindríem més oportunitats per a esdevenir independents. Però no és el cas, i si regirem les Constitucions –que ja en tenim d’això els catalans-, i la nostra història política, des de Pau Claris que queda clara la voluntat dels catalans de governar-se sota el control del poble i els pactes institucionals que calguin per fer-ho possible.

Jo crec en la República com a idea superior de govern organitzat, protector, i just. Perquè una República és l’escenari on els ciutadans tracten d’allò que és públic i de tots, d’interès general. Per sobre de místiques dinàstiques, drets de sang i privilegis divins, la República esdevé l’entorn polític on no haurien de cabre-hi més que propostes polítiques, socials, ideològiques, democràtiques, fiscals o econòmiques, en la persecució del benestar dels ciutadans.

Una República laica, on tothom pugui creure en el que vulgui dins l’àmbit estrictament privat, i que ningú pugui imposar les seves creences als demés, ni beneficiar-se de la República per tal de fer-ho. Una República que no intenti adoctrinar la moralitat dels seus membres, més enllà d’allò que afecti la seguretat i la llibertat dels seus iguals. Un estat que garanteixi la igualtat davant la Llei i la Justícia, que pugui garantir la seguretat i la defensa de les vides i de la propietat privada de la seva gent. Una República que sigui una xarxa de seguretat comuna que tingui cura dels més febles, mainada, malalts, i gent gran, per sobre de qualsevol altra circumstància o condició.

Una República de la qual en pugui triar el seu President per tal que formi govern. Directament, un home un vot. Amb una càmera legislativa que controli al President, escollida tant sota el criteri proporcional com pel criteri territorial. Una República on tothom sàpiga a quin polític adreçar-se quan te una proposta o una queixa. Sense aforaments més enllà del President. Amb una nova forma de finançar els partits polítics, oberta, pública, i respectada, on l’ajut econòmic a un partit o una ideologia sigui vista com una participació honesta en la vida pública i no com un moviment sospitós subjecte a tèrbols interessos.

Un forma de governar-nos i una administració pública modernes, noves. Amb criteris de professionalitat, on la discrecionalitat de les decisions siguin l’excepció i no la norma. On el criteri d’adjudicació del concurs públic es faci sobre més variables, racionals i explicables, que purament el preu del pressupost i on els desviaments a l’alça d'aquests siguin investigats d’ofici. Una República on els funcionaris siguin vistos com a ciutadans exemplars, perquè tindrà eines i serà capaç de foragitar-ne els qui confonen aprovar una oposició, al servei públic, amb obtenir una renda privada vitalícia.

Una República que doni seguretat jurídica a la seva economia i que permeti, empari, i promocioni l’emprenedoria i el creixement empresarial, sense condicionar-lo ni dirigir-lo, en llibertat. Una República on sigui tant important la persecució del frau fiscal com lloar el compromís amb la comunitat via imposts, fundacions i patrocinis. Un estat que vetlli per tal de que les condicions d’accés al finançament privat i empresarial siguin justes, i que l’accés a un habitatge digne no sigui paper mullat, amb especial atenció als qui s’han quedat pel camí i als joves que necessiten emancipar-se per créixer com a persones i com a ciutadans responsables.

Vull una República que em permeti ser una persona lliure, creativa i pròspera. No vull una mainadera que em digui el que haig de fer o no, ni que em renyi, ni que m’escuri la butxaca mentre m’alliçona dient que “ho fa pel meu bé”, mentre genera un dèficit fora de mida que hauré de pagar jo, els meus fills i probablement els meus nets, sense que els responsables del desastre passin pels tribunals, ni passin vergonya.

Aquesta manera de veure el món que tinc, malauradament, no acaba de estar present en cap dels partits polítics catalans que hi ha a dia d’avui. Potser hi ha una escletxa en la refundació de Convergència, que de més verdes en maduren, però em permetré posar al congelador de la prevenció escèptica els darrers intents de l’aparell convergent de perpetuar una alternativa política que, per ara i si no s’hi pot influir, no sembla sinó recordar una ERC amb corbata.

Jo no tinc manies, o poques, i ja em coneixeu. Estic segur que alguns dels que hem tingut el plaer de coincidir dins la periclitada ANC, o en els cenacles de la conspiració separatista dels anys 90, compartiu bàsicament aquest posicionament polític que us he descrit, tant bé com he pogut. Em consta que us trobeu en la mateixa circumstància que servidor de vostès, sense una estructura de debat i influència que empenyi en la direcció de veure concretats aquests legítims anhels nacionals i republicans en un partit polític nou, o si més no assumits sense complexes per un partit ja existent. No esteu sols i ens estem organitzant, si en voleu saber més, els qui em coneixeu, ja sabeu com trobar-me. Fins aviat.

Reconstruint CDC (cap. 2) "Tots els xinesos em semblen iguals"

Abans no sigui delicte i motiu de crucifixió pública per part dels àrbitres de la moralitat multicultural, deixeu que comenci aquest post dient-vos que jo als xinesos els veig tots iguals. Oi que m’enteneu? Doncs amb els convergents liberals o socialdemòcrates em passa exactament el mateix. Entre ells se saben les diferències, les cosetes que els fan distints uns d’altres, però un extraterrestre com jo no pot fer més que exclamar-se per la vehemència amb la qual uns i altres defensen les seves posicions.

Quan en Harry Callahan, de Dirty Harry, deté un negre, aquest es queixa de la violència en el modus operandi del personatge de Clint Eastwood atribuint-lo al seu racisme implícit. La resposta de Callahan és memorable: “No t’encigalis, odio a tothom per igual”. Doncs això, a curta distància, em provoca certa gràcia aquesta divisió ideològica entre els liberals i els socialdemòcrates convergents, quan tenen moltes més coses que els uneixen que no que els separen, quan te’ls mires amb objectivitat. I m’explico.

Hi ha una cosa indiscutible, impossible quan allò de l’oasi català: és cert que han aflorat les dues ànimes ideològiques de CDC. Ilo tempore, fou molt intel·ligent construir un marc polític que aglutinés les ànsies de democràcia i modernitat del catalanisme polític que va sobreviure al franquisme a l’entorn de Jordi Pujol. En aquell moment no era tant important la definició fina dels llibres de teoria política de capçalera dels qui s’aglutinaren a CDC, perquè primer hi va haver tasques de recuperació nacional molt urgents, i perquè després la pròpia dinàmica de gestió del poder i el dibuix dels espais electorals no feien aflorar aquest bé de Déu de diferències insalvables que veiem ara.

Crec que aquestes diferències provenen de dos conceptes que no són antitètics: els que s’autodenominen liberals basen la seva percepció en que hi ha massa pressió fiscal i que les coses anirien millor si n’hi hagués menys; els que s’autodenominen socialdemòcrates consideren que és imprescindible mantenir a peu i a cavall l’estat del benestar i la persecució de la pau i la justícia social. El xoc, per tant, seria que els uns dirien que la forma de augmentar els ingressos per imposts haurien de derivar de la prosperitat de la iniciativa privada, mentre que els altres consideren prioritari mantenir la xarxa de serveis públics abans de qualsevol altra mena de consideració. A mi ja em perdonareu, però crec que ambdues postures es poden sincronitzar.

Els liberals

Diré d’entrada que jo me’n considero. Defenso la persecució individual de la felicitat i la prosperitat sense haver de tenir un estat que em digui el que he de fer, pensar o sentir. No suporto que em renyin i vull ser lliure fins les darreres conseqüències. No suporto que l’esquerra parli de “diner públic”, de “els recursos de tots”, i de polítiques “igualitàries”. Perquè son coses que no funcionen ni funcionaran. Intueixo, per la meva experiència, que el talent i l’esforç individual és el que tira del carro, que els plans quinquennals eren per a les dictadures del proletariat mentre que ara son pels buròcrates de la Unió Europea.

Els liberals convergents no pensen gaire diferent que jo en aquest sentit –tret de la UE, però de més verdes en maduren- però em temo que cap d’ells havia llegit la Teoria dels Sentiments Morals, d’Adam Smith, veritable peça fundacional del liberalisme tant econòmic com filosòfic. El liberalisme és una ideologia que persegueix la llibertat individual, fomenta la meritocràcia per sobre el dret de sang, i persegueix la justícia en la retribució del treball. El liberalisme va ser el motor de la destrucció de la societat estamental, revolucionari per dret propi, per això eren perseguits per la Santa Inquisició, i per això el seu pensament va comportar l’esdeveniment de les democràcies liberals representatives i la nostra manera de veure el món. Quan dic nostre dic Occident.

El liberalisme sense l’exigència moral inherent de sostenir la igualtat d’oportunitats pot esdevenir només una excusa egoista per tal de tenir més diners a la butxaca, amb l’esperança mai demostrada que allò acabi per revertir en un lloc de treball per un aturat. D’això se’n diu neo-liberalisme, i no és més que la perversió de l’autoexigència personal que demanaven els pares fundadors del liberalisme. Si a més a més ho amanim amb la Religió, el resultat és el Tea-Party del Ted Cruz. I aquí no m’hi trobareu. En cap cas el liberalisme pot emparar la desigualtat social hereditària. La seva pròpia definició va a la recerca de la igualtat d’oportunitats, amb tota la protecció del dret a la diferència i el lliure albir que sigui necessari, però és Adam Smith qui diu “el fet de poder pagar imposts no és una xacra sinó una distinció que hauríem de lluir tal com una medalla al nostre pit”.

Ras i curt, entenc que als liberals convergents els atabali les càrregues impositives que hem de suportar a Catalunya –les més altes d’Europa-, però em pregunto perquè aquest nivell d’indignació no la mostrem també davant de la tifa pressupostària que ha representat la inversió de la Línia 9, que de 2.000 M, per art de les multi-causalitats, acabarà costant 16.000, sense el tram central! Per molt que resulti evident que l’estat ha de pensar en la millora de les infraestructures que reverteixin en millor qualitat de vida i millors condicions objectives per a la prosperitat, la responsabilitat de la gestió dels diners dels contribuents infinitament més important que si tenim una pressió fiscal del 40, o del 50 per cent. O no?

Els socialdemòcrates

Fins ara hem vist que tenim mitja Convergència en perill de caure sobre el tupè d’en Donald Trump en comptes d’escoltar a fons el missatge d’Adam Smith. Doncs si no era prou com per fotre el barret al foc des del minut zero ara parlarem dels convergents que s’entesten en penjar-se la llufa de socialdemòcrates, una ideologia i manera de fer en total i absolut retrocés arreu del primer món, tret d’Estats Units, la qual cosa no deixa de tenir la seva gràcia.

Si em pregunteu, jo crec que s’anomenen socialdemòcrates pel sol fet de ser defensors del retorn a les capes de la societat més desafavorides en forma de serveix de primera necessitat, de part de l’esforç impositiu de la resta de la ciutadania. De fet, jo no hi veig res en aquesta manera de preservar la pau i la justícia social que no es derivi directament de l’esperit equitatiu derivat de la igualtat d’oportunitats inherent a l’ascensor social perseguit pel liberalisme.

El polític, l’únic, al llarg de la meva extensa relació amb l’administració que ha fet honor al business-friendly podent enviar-me a dida, ha estat un d’aquests convergents que es pensen que són socialdemòcrates pel sol fet de tenir vergonya torera. En paraules seves “vaig descobrir que era socialdemòcrata als Estats Units, quan et podies prendre una cervesa en una terrassa al carrer 120, però no podies caminar sol i desarmat pel carrer 121, que era ple de malfactors abandonats pel sistema”. De fet, amb això que em va confessar, sense ser-ne conscient, estava citant Adam Smith que argumenta que “tenir cura dels més desatesos, i permetre’ls guanyar un sou just per la seva feina, els portarà prou prosperitat que revertirà en una millora de la seguretat de tots els homes”. Sembla que el pub d’Adam Smith era al carrer 121 i no hi  havia manera d’anar-hi sense endur-se un ensurt.

Etiquetar la justícia social i la defensa de les xarxes de serveis públiques que impedeixen que la gent “caigui fora” com a socialdemocràcia ho trobo molt reduccionista. De fet, em temo que és producte de la nostàlgia per l’Europa pròspera de quan la Guerra Freda combinada amb la por cerval a definir-se com a centre-dreta. Es per aquí per on plora la criatura. Ja us deia ahir que els catalans confonem “ser d’esquerres amb ser bona persona”, ergo “si ets de dretes ets un fatxa, un franquista, un insolidari i –en resum- un mal parit”. Si volem fer un país entre tots, hauríem d’anar enterrant tòtems del maig del 68 i malsons de la guerra civil, no us sembla?

De la mateixa manera que el liberalisme neix per detonar els estaments medievals, la socialdemocràcia europea neix per poder posar en contradicció als països del Pacte de Varsòvia. O es que us penseu que es casualitat que els països que més van avançar en la socialdemocràcia moderna fossin tots fronterers amb el bloc de l’Est? Creieu que és per atzar que les polítiques socialdemòcrates clàssiques entressin en crisi l’endemà de la caiguda del mur de Berlín? Sereu tant caps de suro tots plegats?

Definir-se com a socialdemòcrata perquè hom creu que és bo per a tothom no deixar ningú enrere crec que és un romanticisme de nomenclator innecessari. De fet, si hi afegíssim una mica de pudor de jaculatòria estaríem parlant de Democràcia Social Cristiana, es a dir que no guanyaríem cap concurs d’innovació política.

Arribats en aquest extrem, on tenim un moviment polític autonòmic i nacionalista farcit de liberals que no entenen que l’enemic de la llibertat individual ja no és Stalin i la CNT, sinó Steve Jobs i Disney en la lluita pel control dels continguts globals, i uns socialdemòcrates arrapats a un nom que no cal per a defensar la sanitat pública, entendreu que us digui que per a mi segueixen essent com els xinesos, comparteixen més coses que no els separen. A uns i altres no els hi veig més diferències que el pertànyer a una u altre família política dins d’una gran organització que confronta una greu crisi d’identitat quan ser catalanista ja no és prou, i una ineludible necessitat de trobar una nova definició ideològica davant d’un electorat molt diferent al de fa 30 anys. Per algú que va viure les capelletes d’ERC als anys 90 ja us dic que això de les famílies polítiques de CDC, en termes de conflicte, és de molt baixa intensitat.

Conclusió

Us demano perdó  pel circumloqui de les tres planes anteriors, son pitjor que les perífrasis amb les que ens regala l’Oriol Junqueras, però on s’és dit que una proposta innovadora no requereixi de certa contextualització? Ja acabo, no patiu.

Convergència no te un problema ideològic, perquè els uns no son liberals i els altres no son socialdemòcrates. Convergència te la por de atrevir-se a definir el seu espai polític com a centre-dreta democràtica i moderna. Convergència no te un problema de definició política. Més enllà dels problemes de filies i fòbies personals i inevitables, el que té és un problema de naming. I aquí és on volia arribar.

Mireu, les coses que uneixen als convergents son infinitament més que aquelles que els separen en famílies. El congrés de CDC a Reus va girar a l’entorn d’una idea que trobo genial: “Una manera de ser, una manera de fer”. CDC és això. La gent que s’aplega sota les seves sigles, estimen la llibertat individual pròpia de l’empenta empresarial catalana, combinada amb l’esperit associatiu del no deixar ningú al darrera sense haver tingut oportunitat d’agafar l’ascensor social. La manera catalana de veure el món, que no és més que la d’aquell poble que sense recursos naturals, sense aristocràcia local, i sense poder polític real, ha hagut de confiar en l’esforç individual per prosperar, al mateix temps que mantenia un esperit de solidaritat envers els desafavorits, senzillament perquè Espanya mai no en tindria cura dels pobres de la darrera colònia d’Europa.

Els convergents, tots i totes –ecs... semblo un polític- volen conservar aquest esperit que ens defineix com a nació i poble. Conservar la pagesia, no subvencionant-la per produir gira-sols que no colliran, sinó potenciant el consum de kilòmetre zero i promocionant les denominacions d’origen d’allò tant bo que ja tenim. Conservar l’ascensor social i la idea de terra de promissió que ha portat tanta sang nova i empenta d’arreu de l’estat espanyol i del món, tractant-los com a catalans des del primer dia. Conservar l’amor a la llengua que ens fa entendre el món sota la nostra manera de ser. Conservar les arts que ens han donat l’oportunitat d’esdevenir tant de cops universals. Conservar l’escepticisme murri mediterrani, la capacitat de crítica, l’escatologia i “l’afarta’m i diguem moro”, amb els excessos del modernisme i la irrenunciable llibertat d’expressió en forma de sentit del humor sense embuts, que tot va en el mateix paquet quan t’han ocupat més de 300 anys. Conservar la solidaritat amb els qui no arriben a final de mes, la solidaritat amb els fills dels veïns que mereixen fer esclatar el seu talent malgrat no tenir recursos per estudiar, la solidaritat amb els malalts i els vells que ja exercíem a l’Edat Mitjana, que això no ho va inventar cap socialdemòcrata! Conservar la curiositat per la innovació, per allò que és nou i modern i no s’havia vist mai. Conservar el tremp, el seny i la rauxa. I conservar-ho tot ben embolicat amb la nostra història farcida de capacitat d’enraonar, de pactar, de trobar solucions per vies democràtiques i representatives des de molt abans que molts d’aquests que ara ens donen lliçons de liberalisme i socialdemocràcia. Conservar-nos com som, i millorar plegats davant tot allò que ens porti el futur.

Havia dit que CDC tenia un problema de naming? Doncs no. Ara que he dit tot això que hem de conservar, no tinc dubtes. Potser que cremem CDC amb tots els errors dins, deixem les capelletes pels altres partits, i ens anomenem Conservadors. Crec que fora més sincer, honest, i productiu.

Reconstruint CDC (cap. 1) "Ous i castanyes"

Bé, ja ho dèiem, i ha acabat per passar. El sistema de partits català de l’autonomisme ha saltat pels aires definitivament. El país mira cap endavant i es prepara per entomar els reptes de futur. Com un nano que ha passat de curs patxim-patxam, amb bona nota en esports d’equip i història, i dolenta en ètica i matemàtiques, agafem la línia 9 i anem cap a la universitat dels països nous.

Nou país, nou projecte, nous reptes i amenaces, però també noves oportunitats. Canvis de perspectives electorals, canvis generacionals, i moltes motxilles plenes de bones intencions i males pràctiques que caldrà deixar al mig de la plaça pública i fer-ne gran falla cremant-les per Sant Joan. La política catalana abandona a marxes forçades el paisatge dels eixos autonòmics, i s’enfronta a la reformulació ideològica dels seus espais polítics, que per molt que haguem navegat plegats pel Mar de la Transversalitat, un ou és un ou, i una castanya una castanya.

Les formacions de l’extrema esquerra podran caminar cap a la moderació institucional, o no, en tant en quan no torni una atzagaida financera com la del 2008. No vull fer pronòstics perquè no tinc el títol de kremlinòleg, i en referència a les seves relacions internes, com diuen els negres al Brasil: “que entre blancs s’entenguin”.

Pel que fa al unionisme en les seves diverses cares, neo-franquista pepera, neo-liberal ciutadana, o naftalino-transicional sociata, com diria l’àvia: ja s’ho faran. Entre tots ells, amb tota la carn a la graella, van posar sobre la taula 1.2 milions de vots el 27-S. Les enquestes diuen que el factor biològic no juga precisament a favor de la permanència dins Espanya, però faríem malament si menystinguéssim les llistes ètniques de ciutadans, o la resiliència del PSOE.

Tant l’espai de l’extrema esquerra, com l’espai espanyol de l’eix nacional, ja tenen qui els escrigui, fixem-nos doncs en el poti-poti central de la política catalana: el milió i mig de catalans atrapats entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, amb transbord al liberalisme d’esquerra o de dreta. Aquesta amalgama de votants objecte del desig de les propostes electorals del que era CIU i el que és ERC, que filies i fòbies històriques a banda, son electors que esmorzen el mateix, guanyen sous similars i veuen el món des del mateix melic nostrat. De fet, només es diferencien en els gags del Polònia que els fan més gràcia i si cal dur corbata o no.

En aquest cas haig de dir que CDC té un problema i no és el 3%. ERC s’ha agafat al pal de paller i no pensa deixa’l anar. Els joves que s’incorporen al vot i opten per la centralitat catalana, indefectiblement van cap a ERC. Valoren el discurs de la generositat institucional, la bonhomia en el lideratge, els sacrificis polítics i personals, i el tarannà de la correcció política més xirucaire que tant bé ha sabut construir la direcció d’Oriol Junqueras.

Sota la bandera de la gran confusió catalana del “si ets bona persona, senyal que ets d’esquerres”, la centralitat catalana regala a Ciutadans i al PP tot un espai ideològic immens que plany, suposo que amb llàgrimes de cocodril, que en Duran els sortís un botifler èpic, homèric i pantagruèlic. Un personatge sinistre, digne d’esdevenir un arquetip de dolent de conte, amb entrada pròpia al Costumari Polític Català. Si això li sumem les declaracions de l’aparell convergent de flaire socialdemòcrata, que baixi Messi i m’ho expliqui, perquè em surten ambdós cromos repetits, ERC i CDC. I així el país no va enlloc, una nació necessita oferta política per a tothom, que les solucions als problemes no viuen exclusivament sota el paraigües de la socialdemocràcia i els concerts per la Pau.

Convergència afrontarà aviat el què fer de si mateixa. Reviure amb cares noves i el mateix nom? Afrontar un aquelarre públic? Un penediment gestual ben teatralitzat que comporti un canvi de nom, i prou? I a sobre venent el mateix peix d’una socialdemocràcia que agonitza? Aleshores... si hom no hi creu en això de subvencionar la dissidència cultural, regular mercats ad infinitum, posant funcionaris a validar iniciatives empresarials que són incapaços d’entendre, o redistribuir la riquesa dels altres, dels qui no et voten, per tal de mantenir verd i fresc el teu jardí de vots com si fossis el PSOE, què carai hauré de fer? Votar Ciutadans? O demanar asil polític al Regne Unit i que us bombi un elefant pelut? Mireu... si sou convergents i socialdemòcrates aneu-vos-en a ERC i expliqueu-los que, a voltes, val la pena lluir corbata.

Parlo amb convergents sovint, i ensopego amb diverses tipologies. Els primers, els qui tenen el cul llogat al partit o a les institucions, per sobre les ideologies, i que volen l’operació d’estètica i quedar-se com estan. Ho sento, però serà que no.

Els segons els militants que venen dels temps de l’Antic Testament pujolià, atrapats en l’emotivitat de l’amor a un moviment que va morir amb la sentència de l’Estatut i el va enterrar en Junior i les deixes d’en Florenci. Deixeu pas, o seguireu les passes cap al geriàtric electoral de la mà del PSC. De passada, obriu el manual polític per la A d’Autocrítica que us farà servei.

Els tercers són aquells que militants de sempre, o sumats quan els tripartits de nefanda memòria, o revinguts -com ara jo- atrets per la caiguda -amb estil- del cavall autonòmic, creiem que el sobiranisme mereix un centre-dreta inequívocament democràtic, entenedor, modern, i sobretot sense complexes de pa sucat amb oli. Que un ou és un ou, una castanya és una castanya, i que tant l’esquerra com la dreta dels països democràtics han de sortir en igualtat de condicions a la recerca de solucions per a la societat, sense premisses de superioritats morals ni mandangues polítiques tronades. Que ja hi ha prou d’aplecs kumbaiàs, literatura de l’exili, i doctrina anestèsica del Club Super 3. Si us plau, que ens estem jugant el futur del país, dels nostres fills, i de les nostres pensions.

Tot això que he intentat posar en ordre avui, no ho he transcrit per tenir raó, -que es sabut que tenir-ne no serveix de res- ho he fet per a preparar el terreny del com m’agradaria que es reconstruís l’espai a l’entorn de CDC, com crec que s’hauria de dir el nou partit, el perquè de tot plegat, i el què del que hauria de perseguir com eina de construcció social i nacional. Si us fa el pes la descripció d’avui, demà provaré d’explicar-vos la meva proposta pel futur.

Je suis CUP

Ara tornaré a fer allò que tant emprenya als meus amics abrandats, no altre cosa que agafar una mica de distància i perspectiva, no deixar-me portar per la testiclel·lina i dir la meva amb el cap fred.

Volem fer el favor de asserenar-nos tots plegats? Queda clar que la hem cagat, però tanmateix hauríem de deixar d’aprofundir en aquesta rasa que separa la Biga i la Busca, Nyerros i Cadells, Carlins i Liberals, Lliga i CNT, perquè no ens convé i perquè és el que vol l’enemic. Us ho dic als uns, i us ho dic als altres.

Quedi clar que hem d’anar a eleccions, això no és una crida al seny i la unitat. Tot això fot més d’un any que va saltar pels aires, concretament el 10-N del 2014. Ens calen eleccions, encara que les perdem. Hem d’aclarir els suports de cadascú, hem de deixar d’amagar misèries al darrera de banderes, i hem de refer les complicitats des de la diferència. Ens hem de recomptar.

Ja us dic que, malgrat tot, a dia d’avui el meu recolzament absolut i fins a noves ordres serà pel President Mas. Del tot. Principalment perquè de les dues figures amb possibilitats de liderar l’alliberament nacional, Mas o Junqueras, és qui em dona més confiança, i perquè tinc la certesa que una corbata sense complexes és molt més revolucionària que la bondat ecumènica de l’esquerra benintencionada. Tanmateix, espero del President que acabi de netejar de pujolisme parasitari els rengles de la seva host, que la meva memòria és infinitament més llarga que la meva paciència.

Dit això també us diré que hem de salvar la CUP de la CUP. I això no vol ser un discurs ni absurd, ni paternalista, ni transversal –que ja n’estic una mica fart de lliris a la mà-, sinó adreçat a la raó i al sentit d’estat. El moviment cap a la independència ha de representar a tothom, i si bé és cert que els qui controlen les assemblees i els micròfons de la CUP fan llistes negres i volen desterrar del paradís al que anomenen “la burgesia”, nosaltres hauríem de ser capaços de no fer el mateix amb ells. Tot i que ens ho demani el cos, la història, i si m’ho feu dir “Déu nostro Senyor”. Si el que representi Mas ha de ser l’ordre, el mercat i l’empresa; el que representi Junqueras els sindicats, la cura de lo social i la reivindicació redistributiva; la CUP hauria de ser el carrer, la denúncia de l’abús i l’ànsia permanent de l’obtenció de la utopia. No sobra ningú, perquè sense empresa ni sindicat, sense carrer ni ordre, o sense redistribució i utopia, ni som ni serem res, sense tot això som morts.

Fixeu-vos si encara tenim feina a fer els qui des de la nostra visió del món i la ideologia ens declarem independentistes. Ni controlem les patronals ni l’empresa, us imagineu què passaria avui si demanéssim a les empreses que paguessin els imposts a la Generalitat en comptes de fer-ho a Madrid? Tampoc els sindicats, us imagineu en Junqueras convocant una vaga general? Algú li faria cas? I hores d’ara, des de dins de la CUP, se’ns vol canviar d’utopia, els professionals del fracàs, els líders dels grupuscles més radicals que malden a les seves entranyes, volen que canviem Catalunya pel Palau d’hivern, lluita nacional per lluita de classe, europeisme per bolivarianisme, i això si que no que aquesta pel·lícula ja la varem veure als anys 30.

Hem de salvar la CUP de la CUP. Tots tenim amics que els han votat, alguns d’ells us puc dir que hi vaig contribuir, fins i tot convèncer, de vota’ls. Perquè vaig interpretar malament l’abraçada Mas-Fernàndez? Poder si, potser no. Jo encara crec que la CUP no son tots aquests fantasmes del passat plens d’odi, rancúnia, mala llet i enveja, que fan rodes de premsa sense preguntes. Aquesta gent que fot més de vint anys que destil·len condescendència i superioritat moral contra el pare de família mil-eurista que vota convergència o ERC i és feliç fent castells el cap de setmana i veient créixer les criatures sense necessitat de fer cap revolució. Gentalla amargada, vampirs de les bones intencions de molta gent compromesa, o directament paracaigudistes vinguts d’obscurs passats no prou investigats amb tuf d’escola Duque de Ahumada de la Guàrdia Civil. La CUP en part és això, i son els qui han guanyat la seva batalla interna, a cop de mentida, a cop de manipulació i punyalades. Al menys per ara.

Però la CUP també son els meus amics que farts de les corrupteles convergents i socialistes, i farts de les incapacitats d’ERC, es van mobilitzar i van entrar de regidors als ajuntaments- La CUP també son els meus fills i els amics dels meus fills que varen estudiar una carrera per acabar fent de cambrers al McDonalds. La CUP son les persones que han posat la cara de debò en els conflictes laborals que UGT i CCOO negociaven fent un bon àpat a qualsevol bon restaurant de Barcelona o Madrid. La CUP ha fet una feina de carrer i trinxera que en moltes ocasions han salvat famílies de caure en la misèria més absoluta arran d’un desnonament cruel i despietat, per legal que ens diguessin que era. No podem prescindir d’aquesta CUP, i no hem de fer que es donin de baixa i entreguin l’organització als faieros, als crema-convents  malalts de puresa revolucionària i narcisista, adoctrinadora, dogmàtica, inflexible i patèticament superada per la història. Nosaltres no els hem de fer el que aquest grupet de comissaris polítics ens volen fer a nosaltres, hem d’ajudar a la CUP a salvar-se d’ells. En aquest sentit, per una vegada, sense que serveixi de precedent i si us plau que no surti d’aquí... Je suis CUP.

El meu riure histèric

Tenia tantes coses al pap que no sabia per on començar. Per una banda la situació desastrosa filla de la gestió del 27S, i per altre el riure histèric que m’agafa cada cop que sento els resultats del 20D. Avui amb una mica més de calma i perspectiva, m’agradaria fer-vos cinc cèntims del que en penso, així en general.

Pel que fa a la política catalana el procés, tal i com estava càndidament imaginat, és mort. Una mort de vell, d’aquelles de fallida progressiva de tots els òrgans vitals. Primer es va col·lapsar la ANC, cedint el protagonisme als partits. El protagonisme i la pròpia ANC, posant-la en mans de polítics triats pels partits i enduent-se les icones cap a les llistes al Parlament. Tot seguit va ser el centre-dreta català, incapaç de trobar lideratges més enllà del President Mas, jugant-ho tot a la seva figura amb la que el país hi te una relació bipolar, heroica i tacada a parts iguals. Feble i sense dofí, el seu lideratge està més que amortitzat, i l’esquerra –la de debò, no ERC- pretén aprofitar l’avinentesa per transformar la transversalitat del independentisme entorn la dignitat nacional, en un independentisme bastit en torn el socialisme real, malgrat ser minoria a les urnes. Una situació irresoluble amb els resultats electorals obtinguts, on malgrat la victòria tothom es va afanyar a dir que l’independentisme havia perdut. Que no és cert? Tant li fot, si no va perdre a les urnes va perdre als faristols de les rodes de premsa i, sobretot, davant la impossibilitat de formar govern –i vistes les perspectives de desunió, afortunadament-.

No vull analitzar culpes i responsabilitats, perquè ja en teniu tots la vostra opinió formada i sóc conscient que no la podré canviar. El millor que podem fer és mirar endavant i pensar què podem i que hauríem de fer.

Aquests anys de mobilització, reunions, argumentaris i estelades al vent, ens han deixat algunes lliçons que caldria tenir presents.

La primera es que tenir raó, només, no serveix per a res. Però això fot anys que us ho dic i ni vosaltres em feu cas.

La segona es que Espanya ens pot fer riure de tronat que ens sona el seu discurs, però ells varen fer la feina: impedir el vot exterior ens va fer perdre el plebiscit. Mireu si en son d’eficaços. No podem menysprear mai més la capacitat d’Espanya d’aturar el procés.

La tercera es que estem sols al món, que ningú mourà un dit en el nostre favor, perquè ningú te res a guanyar, si de cas te quelcom a perdre, i que ni la UE, ni els EU, ens ajudaran a fi que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació: la independència per vies democràtiques i sense fer mal a ningú no es identificada com un problema, per tant, si no ho és, millor no mullar-se. Aquesta és la gran paradoxa moral, des del punt de vista de la geo-estratègia, si es que mai ha importat la moralitat en el concert internacional, que em temo que no.

La quarta es que hem pogut identificar els nostres flancs més febles: premsa, patronal, i partits. I aquí, si que hi podem incidir-hi. Son aspectes que depenen del que fem des d’aquí, cal castigar als mitjans que ens fan mal, cal destruir Foment substituint-lo per una patronal forta de caràcter inequívocament nacional, i és absolutament urgent reestructurar l’espai central de la política catalana a l’entorn de les restes de CDC a una banda i d’una ERC veritablement socialdemòcrata a l’altre.

Si els convergents i els d’esquerra segueixen volent presentar-se com a partits només catalanistes intentant aplegar els vots des del sentiment i la reivindicació davant Madrid –sigui el peix al cove o un referèndum, que en el fons és el mateix- en comptes de programa, regalaran la dreta a Ciutadans i l’esquerra a Podemos, quedant-se ambdues formacions lluitant per un electorat que n’està fart dels uns i dels altres. De la seva incapacitat per culminar un procés que els seus votants van endegar i protagonitzar malgrat, ai las, ambdós partits. Han d’entendre que hi ha 5 milions d’electors, i deixar de barallar-se pels 1,6 milions que son capaços d’aplegar plegats.

I a Madrid? Fàcil. Si aquest procés de independència afeblit el poden vendre com una gran amenaça, s’ajuntaran els del No, i perllongaran el règim uns anys més. Mentre Podemos hagi de mantenir la promesa del referèndum –que Déu vulgui no convoquin, perquè vist lo bé que ho hem fet ara mateix perdríem- hi haurà caos i desori a les espanyes, per això fora bo que anéssim a eleccions catalanes el mes de març: col·lapsaríem qualsevol intent dels podemites de tirar-se enrere, si es que tenen esperances de guanyar a Catalunya. Que les tenen.

Anar a eleccions al mes de març ens farà veure un nou escenari polític a Catalunya que clausurarà l’anterior sistema de partits. Hi haurà foc nou peti qui peti, i obligarà a jubilar el que els tribunals i la corrupció hagi deixat dempeus –mai agrairem prou al CNI la neteja que ens ha fet-. Els meus, la inexistent dreta democràtica neta independentista, es fotrà una galeta digna del PSC, però hauríem de ser capaços de crear un embrió que no pugui ser desballestat per la demagògia assembleària dels cupaires –quina decepció- i que pugui dir les coses pel seu nom des de la rectitud moral de tenir les mans netes. Se’ns farà llarg això d’assolir la llibertat, però queda clar que com estem ara tampoc la podríem assolir.

El darrer apunt es que la providència ha fet que el primer govern estatal que veritablement podria haver estat triat pels partits de obediència catalana, allò que el catalanisme polític de la transició ha intentat sempre i que només va assolir quan allò del Majestic, sigui el que sortirà de les eleccions del 20D. Bé... deixem-ho córrer i fem l´única cosa que ens queda: fer-los ingovernables anant nosaltres a eleccions, així Podemos i PSOE no s’entendran i veurem el suïcidi dels sàtrapes andalusos i extremenys del PSOE donant suport als enclenxinats de l’OPUS del PP, porteu-me crispetes si us plau.

En resum, que la mateixa deessa Fortuna que fa que els vots cupaires empatin en recomptes a porta tancada ha fet que sigui un moment històric en el qual els partits espanyols no vulguin els nostres vots decisius ni en pintura. Per això el meu riure histèric.