Aquest cop va de veres!

Ahir el poble de Catalunya va sortir al carrer a dir que s’ha acabat el bròquil. Els polítics catalans també varen sortir al carrer, i el poble els va passar per sobre. Els nostres representants porten trenta tres anys negociant en el nostre nom, aprovant pressupostos espanyols, salvant la governabilitat de l’estat, pactant peixos al cove i buscant complicitats federalistes. Espanya els ha dit que això de Catalunya és una mena d’anomalia històrica, quelcom que hauríem de superar, que la Generalitat és una mena de gestoria i que el català és molt maco per estar per casa però que fem el favor de ser moderns i parlar la “lengua común”. Els nostres representants, fins i tot ahir, intentaven culpar al constitucional, al PP o a la caverna, quan els màxims responsables de tot aquest desgavell són ells, tots. I el poble ho sap.

Aquest fracàs flagrant dels nostres partits polítics es fonamenta en algunes raons històriques i en altres de supervivència electoral –dels llocs de treball- de la classe política catalana. La por a la involució va marcar les concessions que es varen fer l’any 78 a l’hora de redactar la Constitució, i ara resulta que ens ho haurem de menjar amb patates sempre més. El discurs “charneguillo” del PSC tenia com a màxima capitalitzar el vot d’esquerres fill de la immigració dels anys 60, i ahir al voltant meu a la mani hi havia un fotimer de famílies castellanoparlants portant estelades. La institucionalització del conflicte competencial etern amb Espanya ha estat la benzina que ha mantingut en moviment la sala de màquines del catalanisme durant 30 anys. Tots, PSC, CiU i finalment –en un acte cínic de traïció política envers el seus votants sense precedent- ERC. Aquesta manera de fer ha venut una realitat catalana als espanyols que no té res a veure amb la voluntat sobirana dels catalans. Però, el que és més fotut, emparats per uns diaris catalans vergonyosos, també ens ho havien venut als propis catalans. Ahir centenars de milers de persones varem despertar de l’anestèsia, del soma que ens havien posat a la sopa nacional els nostres propis polítics, i varem descobrir que som molts, diversos i heterogenis, però molts.

Això d’Espanya i les vies del pacte ja no s’aguanta per enlloc. I el poble ho sap. Ahir, quan es cridava “independència” els manifestants no feien després una rialleta que digués que “ens estem portant una mica malament, provocant perquè estem de mani i tot s’hi val”. Crits d’independència fa molts anys que els sentim a les manis, però ahir els catalans quan ho cridàvem no estàvem per hòsties, ningú no deia por lo bajini “ai... nois... calleu, calleu que prendrem maaal”... el poble proclamava el seu desig d’assolir una llibertat nacional plena.

I ara què? Perquè el que està clar és que, després d’aquesta comunió de juramentats que varem escenificar ahir, Catalunya ha de posar-se a treballar. El divendres hi ha sessió plenària del Parlament de Catalunya, els polítics hauran entès el missatge? El PSC dirà que ens vàrem manifestar contra el PP i el Tribunal Constitucional? CiU seguirà construint aquest discurs polivalent de ser més indepes que ningú perquè tenim en López Tena, però que el que cal és que en Duran sigui ministre per tal de fer pedagogia –el primer polític que torni a parlar de fer pedagogia a Espanya si us plau preneu-li el número de matricula-? Iniciativa insistirà en salvar l’estatutet aquest que ahir el poble reclamava que fos arxivat a Salamanca? ERC farà caure el govern botifler o és que els seus milers de enxufats a la administració son tant incompetents en el món laboral real que tres mesos més de sou els resulten imprescindibles per menjar calent?

El dia 14 a Madrid hi ha Debate del estado de La Nación –la seva-. Què farà el PSC? Dirà alguna cosa sobre el que va dir ahir el poble o ens utilitzarà un altre cop per dir al PP que tot és culpa seva? Hernández i Fernández –Durán i Ridao- renyaran al govern i després se’n aniran de tapes amb la premsa madrilenya en la seva lluita per caure simpàtics a l’enemic? Jo els demanaria a tots que no hi anessin, que s’estalviarien el ridícul i no ens farien passar vergonya al dir que parlen en nom nostre. Aquest cop us estarem vigilant, colla de ganduls!

Catalans! Som molts. Som forts. Això no ho para ni Déu. Amics socialistes que esteu farts i voleu la independència... si no us cau bé en Carretero munteu un partit propi, si us plau. Companys convergents digueu-li al Mas que el poble està madur i que no digui més bestieses del rollo “concert econòmic”. Els d’ERC parleu amb en Putxi i que faci el fotut favor de deixar de prometre carrils-bici i que es posi a treballar només per la independència que és pel que el vàrem triar. I als amics de Reagrupament ja us ho vaig dir personalment... a mi com si presenteu un armari per Girona, al pop Paul per Barcelona i en Bob Esponja per Tarragona –això sí... en Jaume Fernàndez per Lleida ni el toqueu que és l’únic polític que puc dir segur que és honest perquè el conec personalment-, a mi tant me fot... com si voleu fer les llistes per sorteig, el meu vot ja el teniu, només ens calen uns pocs més. Entre tots ho aconseguirem, aquest cop va de veres!