Generositat

Avui, al Parlament de Catalunya, els representants dels partits polítics –em nego a dir que representin la ciutadania que es va manifestar dissabte passat- escenifiquen la paròdia de l’últim intent de fermesa institucional davant de l’agressió d’Espanya a la nostra dignitat. No tinc cap mena d’esperança que arribin a cap acord de mínims nacionals, tret del de defensar el seu status quo com a interpretadors de la voluntat del poble segons els seus interessos particulars.

Els ciutadans de Catalunya vàrem fer una demostració de força de proporcions homèriques i ara volem uns representants polítics que ens defensin sense embuts, tacticismes i picabaralles. Tots dubtem, els fets ens donen la raó, que uns polítics atrapats per la corrupció, la crisi econòmica, el xantatge dels poderosos, la por de perdre la feina i la subordinació a la política espanyola, siguin capaços de fer alguna cosa més que el ridícul. No entenc com pot ser que no trobin postures unitàries! Podrien començar amb l’amor a la cadira, l’arrogància davant els electors i que són dels pocs catalans a qui els bancs, de tant en tant, els condonen el deute perquè puguin anar fent –perdoneu-me l’exabrupte, però quan parlen de condonacions de deutes als partits, no puc fer més que pensar que si els progenitors de tots aquests polítics venuts haguessin fet ús de condó estaríem tots molt millor.

Però aquesta gent no m’interessa, se me’n refot el que decideixin, les seves mancances i la seva ignomínia. A mi el que em fa patir és l’estructuració de la candidatura unitària per la independència del meu país. Queden 100 dies per a les eleccions i ens hi juguem tots molt, de fet tot.

Què ens diu la història? Els dos precedents que haurien d’inspirar la candidatura unitària per la independència són la Solidaritat Catalana, de 1906, i ERC al 1931. Dos moviments improvisats a pocs mesos de les eleccions, a conseqüència de la buidor del sistema anterior, les agressions de Madrid, i de la generositat dels qui els varen construir. La Solidaritat Catalana -aplegava fins i tot carlins i republicans que estaven matant-se entre ells tot just feia vint anys- va assolir 41 dels 44 escons en joc, amb un 68% dels vots. ERC va aconseguir el 70% dels regidors triats a Catalunya a les municipals del 31 que varen fer caure la monarquia. El dia abans d’ambdues eleccions ja hi havia un run-run estomacal que deia als nostres avis i besavis que s’acostava un canvi substancial. Com ara. Aquest hauria de ser l’objectiu d’una candidatura amb cara i ulls, i per això intentaran destruir des de fora i des de dins totes les passes que endeguem en aquesta direcció, perquè si anem junts ho fotrem tot cap per avall.

Qui està en contra de la unitat d’una candidatura independentista unitària? Espanya? Sí. Els poders fàctics de la mamella? També. Els partits polítics catalans? Sobretot. Però tenim altres enemics: nosaltres mateixos.

En Laporta no pot fagocitar l’esforç de tanta gent durant tants anys tantsols per ser una figura coneguda. És benvingut per haver donat la cara, per haver rebut els atacs personals que ha rebut, per valent i no deixar-se trepitjar. Però cal que sigui generós.

Reagrupament no pot pretendre que tots els independentistes hagin de militar a la seva organització. Però tothom ha de reconèixer que són els únics que han fet els deures, han fet un congrés, han fet una proposta política, han redactat una Constitució de Catalunya i han trepitjat el país portant la bona nova durant més d’un any i de forma organitzada. És un capital polític de primer ordre, i espero que mantindrà la seva oferta d’obrir les seves llistes electorals a noves incorporacions, vinguin d’on vinguin, i de formar coalició amb altres partits sota un sol paraigües. Cal que Reagrupament sigui generós, i crec que ho serà.

Els rebotats per dignitat dels partits de l’establishment, López Tena de CiU, Bertran d’ERC, i –si us plau Tura, Castells, Maragall... ja sé que no em llegiu, però amb gent sortida del PSC seríem imbatibles- han de tenir cabuda al capdavant de les llistes. Ens agradi a tots o no. L’objectiu no és governar, sinó desfer-nos de l’estat que ens menysprea i pretén destruir-nos, i en aquesta causa hi cap tothom. No munteu més paradetes. A tots aquests també els demanaria generositat, per favor.

Altres grups independentistes, i altres patriotes solitaris, hem treballat anys i panys pel país. Ho fèiem quan aquesta aposta no ocupava la centralitat política catalana com ho fa ara, eren temps difícils. Jo mateix em considero part d’aquest col•lectiu. Hem de ser conscients que tenir un web molt visitat i ser capaços de fer sopars de dues-centes persones no ens dóna dret a reclamar una quota a les llistes. Trist? Injust? No. Tenim l’oportunitat d’assolir el nostre objectiu nacional, la nostra feina és treballar per arrasar a les eleccions de la tardor. Podem militar a partits i associacions tan incorruptes i defensores de l’essència nacional com vulguem, discrepar el que calgui, però és imprescindible que siguem generosos, i ho serem si no volem fer-ho petar tot.

Em direu... I les llistes què? Doncs us diré que a mi com si volen fer-ho a palletes o per sorteig. Bromes apart, el que ja seria una hemorràgia de satisfacció fora convidar als catalans a unes primàries per decidir els quatre caps de llista. Donaríem exemple de participació i aconseguiríem que tothom conegués els nostres candidats. Em direu que soc un ximple, un il•lús i gens realista. Tindríeu raó. Per això resulta més fàcil demanar generositat a tots els implicats. Els catalans no entendríem que l’alternativa als partits vergonyants que ens representen avui tampoc fos capaç de trobar la tan desitjada unitat.