De transicions i revolucions

Amics meus, només ha calgut que passessin tres dies perquè el poble que es va manifestar unitàriament el dissabte vegi com els partits són incapaços d’arribar a un acord de mínims en defensa de la sobirania catalana. No només això, sinó que en una renovada demostració d’incompetència i covardia, els nostres representants polítics varen convertir el dia d’ahir en un dia d’infàmia nacional, d’ignomínia, aturant la iniciativa popular per un referèndum per la independència.

Jo acostumava a fer una entrada en aquest bloc només de tant en tant, però ja fa unes quantes setmanes que tinc la sensació d’estar fent la crònica virtual d’uns fets històrics cabdals en la història de Catalunya. Suposo que en John Reed –imprescindible llegir un cop a la vida Deu dies que sacsejaren el món, que aquest home si que escribia bé- va tenir la mateixa sensació a l’estómac quan relatava la revolució russa.

Us parlo de revolució, i d’en John Reed, perquè sóc dels que creuen que aquest país ha tingut massa polítics advocats o filòlegs, i molt pocs polítics historiadors. Qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la, mentre que qui la coneix sap per què hi ha coses que es repeteixen. Que no és el mateix. Intentaré doncs compartir amb vosaltres algunes perles de la història, no fos cas que les oblidéssim.

De transicions

Els partits de pretesa obediència catalana –si més no els bancs, les caixes, el diner públic, els prohoms i els Millets que els financen ho són, de catalans-, ERC i CiU, estan intentant vendre una nova moto. Una altra camama, que pretén dir-nos que entrem a la segona transició, estigueu a l’aguait que serà beneïda qualsevol dia d’aquests pels seus “palmeros” a La Vanguardia, Vade retro transició!

Les transicions les fan les elits que toquen poder per no ser descavalcades de la mamella a resultes del canvi necessari que demana el poble. Els qui toquen cuixa, de sobte se n’adonen que el poble va per davant d’ells i adopten les mesures de maquillatge que calguin per dir a la gent que tot serà diferent. El príncep de Lampedusa ho resumeix a Il Gattopardo: "Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi!".

Hi ha transicions que acaben com el rosari de l’aurora.
La Revolució francesa va començar com una transició amb la convocatòria dels Estats Generals –les corts franceses- que feia més de un segle que no es reunien. La revolució d’octubre a Rússia va ser precedida per la de febrer, que pretenia reformar la monarquia endegant un procés de transició democràtica. Tots sabem que la cosa no va colar, i que el poble els va passar per sobre –a la brava, com es feien les coses abans que hi hagués la tele que ens adorm i el Barça que ens esbrava-.

Els catalans tenim la nostra, de transició. Els poders del franquisme varen pactar seguint fil per randa el guió de Lampedusa. No seré jo qui digui que l’oposició al franquisme es va equivocar, o que hauria pogut fer més del que va assolir davant l’amenaça real de l’exèrcit franquista i de la por a la involució en un marc històric determinat per la guerra freda. Els fills bords d’aquelles pors, d’aquell possibilisme poruc varen ser la Constitució del 78 i l’Estatut de Sau. Aquesta Constitució que ara fan servir els qui aleshores no volien democràcia per fer-nos callar.
No contents amb això, els poders fàctics varen provocar el cop d’estat de 1981. Una conxorxa mai aclarida i sospitosa de ser una orquestració justificativa del tancament del procés democràtic, i sobretot de la castració de les aspiracions nacionals de catalans i bascos, amb la connivència vergonyosa del PSC votant a favor de la nostra emasculació com a nació en forma de LOAPA. Hi ha gent que ho ha oblidat, jo no.

ERC i CiU volen endegar una segona temporada de transicionisme? de trenta anys més? No gràcies. No en el meu nom. Quan penso en ells recordo una escena de Braveheart on els nobles escocesos pretenen tenir tot el peix venut per mantenir els seus privilegis pactant amb Eduard I –martell d’escocesos-, i al poble ja li ho explicarem després.

De revolucions

Què és una revolució? Anar a cremar convents? Matar burgesos? Esquarterar el virrei a la platja de la Barceloneta? Depèn. De vegades les revolucions són socials com el maig del 68, d’altres nacionals com l’americana. Poden ser involucionistes com la iraniana o bé progressistes com la francesa. Hi ha revolucions violentes com la russa i n’hi ha de incruentes com l’anglesa, però totes tenen dos denominadors en comú:

- Una revolució la fa el poble, no els polítics.

- Una revolució és la substitució d’una elit –política i de tota mena- per una altra de diferent.

Sento comunicar als meus estimats lectors que si volem recuperar els nostres drets nacionals, la nostra sobirania, ens enfrontem a una tria històrica entre transició i ruptura, entre reforma o revolució. Fa por, oi? Hi estem disposats?

Es evident que el context històric on ens movem no té gaire a veure amb processos violents, i que per vies democràtiques podem assolir el nostre objectiu. Espanya és un país membre de l’OTAN i la Unió Europea, difícilment podrien aturar la voluntat dels catalans a base de l’ús de la força. La Constitució diu que l’exèrcit és el garant de la unitat de la nació espanyola, i aquest argument ens caurà al damunt qualsevol dia d’aquests. De tota manera us diré que el Tribunal Internacional de la Haia ha determinat que les accions militars sèrbies en contra de la independència de Kosovo són ilegals digui el que digui la seva carta magna, interpretant que la “integritat del territori” afecta només al cas d’una agressió externa, no de la voluntat de secessió d’un poble.
Per altra banda, els catalans hem tingut el seny, tàctic i étic, de no anar mantenint un procés de lluita armada. Almenys darrerament, perquè si ens mirem la nostra història veurem que aquest país nostre ha estat sempre terra de garrotades –en aquest cas, us recomano la lectura de la magnífica Història militar de Catalunya d’en Xavier Hernàndez.

Estarem tots d’acord doncs que hem d’inspirar-nos en la Revolució de vellut del novembre de 1989 a Txecoslovàquia i en la Gloriosa del 1688 a Anglaterra, revoltes, insubmissions pacífiques i incruentes.

Què hem de fer?
La resposta és fàcil i està als llibres d’història: el canvi ha de protagonitzar-lo el poble i no els polítics, i hem de substituir una elit política per una altra de nova.

Com ens ho fem?
Utilitzant les eines al nostre abast. Mobilitzant-nos. Impedint que els polítics s’apropiin del procés. Concentrant-nos al davant del Parlament de Catalunya quan es reuneixin d’aquí uns dies per tornar-nos a trair. Cridant que som una nació i que nosaltres –no ells- decidim. Convertint Internet en una barricada en contra de les mentides, del soma i de l’anestèsia que començaran a vomitar els mitjans de comunicació. I, sobretot, vivint nacionalment i votant. No us deixeu entabanar pels qui diuen que res no canviarà. El vot és l’única eina que tenim que els fa por. Sense el nostre vot no són res. Ajudem, fem tot el possible per construir una candidatura transversal per la proclamació de la nostra independència. Treballem perquè l’alternativa del poble escombri aquesta colla de venuts. No oblideu que si el poble vol, res és impossible. Podem fer-ho, doncs fem-ho.