Fan pena

En Miguel

En Miguel es català, de naixement, de la Vall Hebron. Es del barça a morir i es baralla per l’equip amb els pocs clients del bar que encara li aguanten una conversa. Fa una mica de por, xulesc, bocamoll, agressiu, sempre amb una cervesa a tocar per aclarir-se la gola.

En Miguel ahir cridava, a l’hora del cafè. Ho fa sovint. Parlava de l’onze de setembre i del fàstic que li fa la senyera i la estelada. Deia que ell es del barça però que mai el veurem amb una bandera catalana a la mà, que la única bandera que hi ha es la vermella i groga, però més ample i amb un animaló al bell mig.

En Miguel es perillós, els altres cambrers més joves, catalans també, el justificaven dient que la gent es passa, que si som espanyols no entenen perquè tants escarafalls i polítiques discriminatòries amb el castellà. L’amo del bar, en López, veient-me arronsant el nas i a punt de l’incident públic em calmava dient que ell era gallec però que havia votat en Roca varies vegades. La resta de gent el cap cot i a lo seu. Només un homenot, un ex-porter de discoteca musculat, amb el cabell rapat al dos, contestava a en Miguel, en un català farcit de castellanismes, posant-lo al seu lloc i fent-lo callar. En Miguel fardava de haver entrat a Fuerza Nueva, del carrer València recordava, als disset anys. Informava a la audiència que allò del cas Papus si que va ser divertit –un escamot de la extrema dreta va enviar un paquet bomba a la redacció de la revista Papus i el pobre conserge va morir a resultes de la explosió, l’any 1977-. L’ex-porter de discoteca li contestava que ell quan anava a cagar sí que feia cada cop una "fuerza nueva".

En Miguel es del barça a morir. Dels boixos nois. Ahir era Onze de setembre i el barça va palmar davant de l’Hércules. Me’n alegro i espero que en Miguel pateixi de un bon mal de ventre tota la setmana.

La diada ja havia començat de forma vergonyant. Vull dir que les actituds com les d’en Miguel neixen de situacions de anormalitat. Sorgeixen del fet que no vivim una situació nacional normal, plena i per tant satisfactòria. En un país normal el Miguel no estaria tant desorientat sobre el que es pot dir i el que no, i no posaria en dubte els símbols ni que a la pàtria qui més qui menys se l’estima.

Dic tot això perquè últimament està de moda la qüestió de la fractura social, segons la qual els qui parlem de independència no tenim en compte que podem destruir la exemplar convivència de la que gaudim els catalans. La fractura ja hi és i només hi ha convivència perquè els catalans callem, i deixem fer. Em pregunto si som dignes dels màrtirs del 1714.

Els polítics, el públic i el poble

Ahir al matí els polítics, els representants del poble, els qui son al front de les nostres institucions polítiques, per retallades i buides que siguin, van anar a retre homenatge als caiguts en la defensa de les nostres llibertats. Varen anar a posar flors al monument del polític electe que, a resultes del seu càrrec, va defensar la muralla de Barcelona el dia de l’assalt franco-espanyol. Ho varen fer quasi de incògnit, amagats al darrera dels mossos, lluny del poble, a més de cent metres de les senyores a les quals demanaran el vot d’aquí a quatre dies; una mançana lluny dels nens que voldran petonejar per la foto de míting a partir de final de octubre; al darrera de unes tanques de seguretat exagerades i insultants que mantenien la gent, joves i vells, extra-murs.

El poder ben juntet. Amb els seus servidors televisius a prop. Fent declaracions i donant-se importància, caminant amb solemnitat, fent-se fotos. Uns quants amics, fidels, al seu costat, amb la promesa que si es porten bé aniran a les llistes electorals. Tots somrient.

TV3 va donar la noticia i jo no podia creure el que sentia. Les paraules són tant importants amics meus... la televisió nacional de Catalunya ens deia que les tanques eren per mantenir allunyat el públic. Com si allò fos un espectacle de titelles –ho és?-. No. De públic, pagat o de franc, hi ha als programes de televisió, als toros i al futbol. De les persones que es lleven al matí de la diada per anar al monument a Casanova a retre homenatge als seus morts se’n diu patriotes, o en tot cas se’n diu poble. Per tant el titular informatiu hauria de haver estat que els polítics fan la ofrena floral als màrtirs de l’Onze de setembre protegits del poble per tanques i forces de seguretat. Maco, oi?

Ho veieu com no anem bé? Els representants polítics, el dia de la festa nacional del país, han de sortir al carrer protegits del poble per la policia, com si això fos una dictadura africana. Als països normals les diades son una festa i els polítics fan un homenatge sincer i patriòtic, una mica en forma de espectacle de masses que també cal dir-ho, però només s’amaguen de la gent si tenen alguna cosa que amagar, de la qual avergonyir-se.

Tot això ho varen fer a l’hora de recordar al poble en armes, la milícia, la coronelia composta de estudiants, menestrals, burgesos i nobles catalans que en nombre de vuit mil cinc-cents varen rebutjar l’assalt de trenta mil gabatxos, del millor exèrcit del món a primers del segle XVIII, tornant-los a fotre de cul contra la bretxa de la muralla i forçant una rendició sense saqueig. Varen bescanviar les vides per la de la ciutat. Per això els comerços varen poder obrir el dia dotze de setembre, perquè els homes del poble es varen sacrificar en la defensa del seu honor, de la llibertat i les seves constitucions.

Jo no soc digne de ells, encara. Però es que els nostres polítics insulten la seva memòria atrevint-se a fer-los servir per seguir agafats a la mamella, per seguir tractant-nos de “públic”. Vergonya cavallers, vergonya si els tornem a votar aquests.

La Nòria

No vull allargar-me massa en el post, però es que per acabar-me de adobar la diada, el candidat amb més números per ser el President del meu país, en un exercici de populisme aberrant se’n va a un programa de la tele, d’aquests de putes i toreros a fer-se el simpàtic i a buscar el vot del Miguel amb qui començava el post. Aquí sí que hi havia públic i no poble i l’Artur es va trobar còmode en el massatge, en una televisió, Tele5, que va signar el manifest contra el català, Déu n’hi dó.

Us imagineu en Macià a la Nòria? En Pujol? Poseu-vos un moment les pinces al nas i contesteu-me: Us imagineu en Samaranch a la Nòria? Els vots son vots,i son tant sobirans els de Els matins de TV3 com els dels espectadors de La Nòria, això es cert. Però els polítics han de anar a buscar rèdits electorals pels platós de la televisió escombraria? Sembla que si, tot s'hi val, i si la audiencia està embrutida i enganxada a programes de mal gust, els hereus de Rafael de Casanova han de anar a explicar-hi el seu missatge. Fins aquí ha arribat la dignitat dels nostres polítics i representants. No es que no siguin dignes dels màrtirs del 1714, es que fan pena.