Gent important

Estimats catalans, ciutadans, votants, i electors varis: Bon dia a tothom! Malgrat els rumors que Savalls havia estat segrestat per un comando de la Solidaritat Reagrupada Autèntica del Setè Dia (reunificada) segueixo viu i amb ganes! Us agraeixo molt les trucades i mails esbroncant-me, volíeu que em mullés i que parléssim de “el tema”, de la unió dels partits que volen la declaració unilateral de independència.

Haig de dir que jo també he passat una mena de depressió post-polvo-salvatge, a resultes del xoc que va suposar la manifestació del 10-J i la seva posterior dissolució en un merdós poti poti de gestió de la amnèsia, per part dels que manen, i guerra fratricida entre els qui ens podrien portar a la independència – de una puta vegada, amb perdó de l’expressió -. Si sumem aquest sentiment de cansament a una fase de feina desbordada al despatx, la conseqüència només podia ser un silenci de dues setmanes aquí al bloc. Doncs... “once more into the breach my friends!”.

La "gent important"

Via’m si ens aclarim... La gent important, els que manen a la Caixa, als bancs, als mitjans... els que tenen estructurat el seu modus vivendi de manera entortolligada amb cadenes de distribució franceses i espanyoles, els qui gestionen el territori espanyol com un tot per a multinacionals americanes o europees –una colla de encarregats, que diria Plà- o les fortunes de tota la vida que en forma de societats patrimonials muneixen els calés provinents del totxo allitant-se amb el poder... Aquesta gent no vol un canvi. Perquè haurien de canviar les coses? Ara que ja tenen comprats a tots i cada un dels partits polítics de l’arc parlamentari català. A tots.

Es cert que els polítics haurien de ser els representants del poble, de fet ho són formalment. També es veritat que es molt perillós fotre’ls tots en un mateix sac, es sinònim de demanar a crits un líder messiànic de formes populistes i polítiques totalitàries. Estem força decebuts amb els polítics... però es que el que es normal, de sentit comú, es que la gent important que esmentavem abans intenti apaivagar les ínfules revolucionaries que pot comportar la independència de Catalunya. Es lògic i comprensible.

Al tanto que va de canto! Entenguem revolució per la substitució del grup de persones que pren les decisions importants en un país per un altre grup de persones nou i diferent. No pensem en el concepte revolució com a grups armats pel carrer anant a portar a fer “el paseo” de matinada a bons pares de família –tant se val el color dels membres del piquet o del pobre home -, no estic parlant d’això. Us parlo de que la gent important no és idiota, ha detectat que la independència de Catalunya conforma la centralitat del debat polític a casa nostra... i el que és pitjor: si tira endavant ells poden quedar fora de joc, sobretot si els qui ens porten a la llibertat son persones no sotmeses a la cadena de favors que els que manen han anant construint com una teranyina.

Quina es la tàctica a seguir, doncs, per no perdre el poder? El que han fet sempre: posar els seus cadells, o els seus encarregats a remenar les cireres i a garantir que els deutes seran liquidats, els favors tinguts en compte i que tot canviarà perquè res no canviï en realitat. I això es nacionalment dolent? Ni si ni no, ans tot el contrari, al menys ens diu que els catalans poderosos actuen en defensa dels seus interessos com qualsevol altra oligarquia, i que en aquesta qüestió som homologables internacionalment.

Els partits de l'establishment
Els qui manen han construït complicitats amb el PSC, han trigat anys a assolir la simbiosi, però tant de temps enquistats a diputacions, ajuntaments, governs espanyols i últimament al govern de Catalunya ha acabat per dissoldre l'obrerisme socialista. Tots heu sentit a parlar de coses poc o gens demostrables, però reals. Diuen que la mega casa que tenen els Montilla la varen poder pagar perquè els va tocar la loteria! També diuen que els dècims eren regal de un constructor. Altres diuen que el millor que pots fer quan et toca la grossa es vendre la butlleta a la gent que està disposada a comprar-te’l per més diners que el premi... jo no ho entenia fins fa ben poc. En Narcís Serra president de la Caixa de Catalunya anys i panys, per quins set sous? Per la seva capacitat de gestió? Tant se val. Qui digui que el PSC es el partit del poble, dels treballadors... senzillament pixa fora de test.

I Convergència? I Unió? Què en podríem dir del partit d’en Duran Lleida? Que queda algú de la executiva de UDC que no hagi estat jutjat o imputat per corrupció? I dels convergents? Pobrets... cas Millet apart us diré que em fan pena. Sabeu perquè? Perquè en Jordi Pujol no ho era dels del poder de tota la vida. Els seus enemics polítics ens van fer passar bou per bèstia grossa, com si representés a la burgesia de casa bona, i no. Només després de la seva primera majoria absoluta, els convergents, van poder atansar-se al poder de les grans famílies catalanes. Abans de la querella de catalana, el molt honorable era “en pujolet”, “el fill del Florenci”, “el nano aquell esbojarrat que hauria de decidir entre ser polític o banquer, que totes dues coses no pot ser”. Jordi Pujol i convergència va suposar una veritable revolució dins del panorama de la gent important de Catalunya, però no podem dir que la transició a la democràcia suposes un gran canvi en les files dels qui manen. De fet, Pujol, va donar carta de puresa democràtica a les famílies del poder, aquelles famílies ex-franquistes que no van optar directament per don Manuel Fraga Iribarne. Va contractar els fills dels que varen fer la guerra al bàndol de Franco pel seu partit, endinsant-se en la cadena de favors dels qui feia quatre dies l’havien fotut a la presó pels fets de Palau –els primers fets de Palau, vull dir-. El poder es defensa com pot, ho veieu, no? Fins i tot va acceptar que els manés en Pujol, que de “pota negra” res de res.

Als anys noranta hi va haver run-run. Molts catalanets farts del peix al cove varen començar a votar ERC. Va haver-hi un esclat de optimisme, un tremp collonut al voltant de l’Àngel Colom. Deien... les males llengües interessades, que la Crida era un invent d’en Pujol per fer de gos llebrer i que en Colom era el seu home per controlar el vot nacionalment dur dels fills de convergència. Esta clar que la gent de ERC no podia creure-ho. Però on es ara en Colom? A quin partit? Qui li va pagar el deute del PI? Però la simbiosi de ERC amb el poder no acaba aquí. Recordo fa anys que passaven moltes penúries econòmiques, fins que el Banco Popular els va obrir una línia de crèdit perquè tenien enquestes que els feien pujar considerablement la intenció de vot. Això no ho dic jo, ho explica cofoi en Putxi en una mena de llibre de memòries –té collons no tenir ofici conegut i posar-se a fer el pavero escrivint llibres-. ERC va passar a tenir peles per fer coses –com tot, la primera dosi es gratis- i automàticament va deixar de reclamar el retorn del patrimoni històric del partit, valorat en... quan era? Tant se val quantes desenes de milions de euros fossin, oi? La gent important ja havia fitxat als de ERC per quatre engrunes...

Ara que ERC es dedica a competir amb els comunistes a veure qui prohibeix més coses, en comptes de dedicar-se a alliberar el país perquè resulta molt més complicat del que els ciutadans ens pensem... Surten nous partits que ens volen portar a la independència. Bàsicament Reagrupament, i més tard Solidaritat. Que no ho veieu? Cal que us ho expliqui? Au, som-hi...

Els partits per la independència i la "gent important"
La gent de Reagrupament, el seu nucli dur, son gent de comarques, gent allunyada dels centres de decisió de Barcelona, uns desconeguts per la gent important, i per tant gairebé impossibles de controlar. Carretero, Carandell i Fernàndez son gent de ERC que varen veure com el seu partit girava cap a l’establishment, que començava a claudicar dels ideals per convertir-se en una menjadora com els altres partits. I varen marxar.

Reagrupament va anar creixent durant l’any 2009. Principalment la gent que se’n feia era majoritàriament catalans amb feina, proporcionalment menys dones que homes, de una franja de edat entre els trenta i seixanta anys. Sembla que la gent més gran seguirà votant els seus de tota la vida, siguin els del PSC, CiU, ERC o els comunistes (busqueu-me un ecologista multy-culty de més de seixanta anys i l’anomenaré eco socialista en comptes de fer-ho pel seu nom).

Hi faltava doncs una nova embranzida de gent, més jove, menys preocupada de la independència racional i més per la independència per pebrots. Una figura mediàtica, xulesca, assumible pel jovent com en Laporta semblava una bona tria. I Reagrupament es va seure a esperar-lo. Cagada.

Un cop deixades les seves responsabilitats al front del barça, en Laporta ja havia tingut temps per dibuixar el que seria el seu salt a la política. No entraria a Reagrupament, que li havia ofert ser el cap de llista a Barcelona i esdevenir el líder parlamentari. Jo no se si envoltat de assessors i pilotes, va decidir rodejar-se de una guàrdia pretoriana de fidels i va proclamar a tort i a dret que Reagrupament havia de plegar perquè ell tenia el suport de gent important. Ai, ai, ai... de on venen els calerons de Solidaritat...?

Aquest es el quid de la qüestió. Rcat sap dels seus escassos recursos econòmics. La tipologia de gent que milita a Reagrupament té feina però no li sobra la pasta com per finançar un partit, i dubto que sàpiguen com “treure’n profit polític”, com sí sap fer la gent important. Crec que el distanciament de ambdues forces no es producte de personalismes, estic convençut que hi ha fortes reticències dins de l’ independentisme tradicional al voltant dels ajuts econòmics que té Solidaritat. Per dir-ho de un altre manera... si haguéssiu de triar a deixar el vostre cotxe a en Carretero o a en Laporta a qui faríeu confiança? Doncs el vot igual.

La gent important es defensa. Volen que pensem que només existeixen Mas i Montilla. Volen que creiem que CiU es independentista. Volen que pensem que ERC prioritzaria Catalunya en comptes de un tercer tripartit. Potser, potser..., volen destruir els intents de candidatures transversals per la independència com sia... i en tot cas controlar els qui surtin amb vida de les garrotades posant-hi Solidaritat en la equació. Volen afartar-nos tant de merda que acabem per abstenir-nos o per votar en blanc. No us deixeu ensarronar! Al loro! Als bons ciutadans només ens queda que anar a votar i fer-ho amb seny, i fer-ho amb el cor, i amb la cartera, i pels nostres fills, i passant de la gent important... us garanteixo que ells ja es preocupen de com tornar a caure de peu dret encara que assolim la independència. No patiu més per ells, feu-ho només per Catalunya.