Un servidor va fer l’examen de conduir “per lliure”, es a dir que només vaig fer les pràctiques a l’autoescola i em vaig presentar a la teòrica a la brava. Vaig aprovar i, per primer cop, vaig entrar en contacte amb l’administració. Els senyors de Tráfico em varen donar una paperet blanc amb requadres de color verd que era el meu “carnet provisional”, havia d’anar a buscar el definitiu al cap de sis mesos a l’edifici de La Campana.
Al cap de sis mesos encara no el tenien i em varen fer un altre de provisional –un any per fer un carnet rosa! Vaig dir-me... caram-. Al cap de tres provisionals em vaig queixar, i la funcionaria de torn em va dir que havia de fer un “expediente de extravío para obetener un duplicado”, allà a La Campana mateix. Apa, fes cua, troba el paperet corresponent, omple l’expedient i torna a fer cua. “Bien, ahora pase por caja y traiga el recibo que le facilitaremos su duplicado”. Tres-centes cinquanta pessetones de multa “por extravío” que vaig haver de pagar de la meva butxaca per tal que hem donessin el carnet definitiu. Era el 1983 i els que em van comminar a baixar el to de les meves protestes van ser dos guàrdies civils.
Qui dia passa any empeny, vaig estudiar, fer la mili, treballar, casar-me, reproduir-me, divorciar-me i tornar-me a casar. Mentrestant, els catalans anàvem donant lliçons de modernitat i tractàvem de portar la bona nova de la democràcia i el rigor dins l’administració per les Espanyes. Ens autonomitzàvem, fèiem uns jocs olímpics exemplars fins i tot pels jerarques del feixisme, ens descentralitzàvem i bastíem una administració propera al ciutadà, fruit de les polítiques socials i de la societat del benestar. La transició, la democràcia, què bonics que son els programes electorals oi? I varen passar trenta anys, així a l’engròs.
El meu fill gran, en Joan, ha estudiat tot el que havia d’estudiar per dedicar-se a allò pel que té talent. No te feina, està clar. Però encara s’esforça en poder treballar en el que es “lo seu”. Té una economia personal bastant ben estructurada, es estalviador i no gasta en xorrades. Fa unes setmanes ens diu que li falten quaranta quatre euros del compte corrent. Que ell no els ha gastat. Un cop preguntat el banc resulta que l’Ajuntament de Barcelona havia embargat els quaranta quatre euros a conseqüència de una multa contra un altre persona, però el número de carnet d’identitat corresponia al del meu nano. El banc no hi podia fer res, es tractava de una ordre executiva. I no cal que ho pregunteu, en Joan no es que no tingui cotxe, es que no té ni tant sols carnet de conduir.
Bé. La família ens varem prendre el cas com una qüestió de honor. I varem començar les passes que creiem que havíem de donar. Truquem doncs al 010. Aquí ja la varem vessar. Resulta que “ha de trucar l’interessat”, que “el protocol els marca que no donin informació a ningú que no sigui el ciutadà objecte de la queixa”. "I si té alguna queixa al Síndic de Greuges". Es a dir, que si la persona embargada injustament no se’n adona perquè no consulta els extractes del banc amb l’interès de un jove a l’atur, o bé no té el cap prou clar com per utilitzar personalment els serveis d’atenció al ciutadà de l’ajuntament aquesta colla de malfactors de l’administració ja li haurien robat els quartos de la multa amb tota impunitat. Però nosaltres encara no érem derrotats.
Hi va trucar en Joan. I doncs? Si vol recuperar els seus diners hauria de presentar-se personalment a les oficines de recaptació del Sheriff de Nottingham que estan a la quinta forca. Us ho torno a dir, per si no ho havíeu pillat: en Joan no té cotxe, ni moto... hi havia d’anar en transport públic –que no gratuït-. Aquest nou topall, -qui té temps i ganes de anar a l’altre banda de la ciutat a recuperar quaranta quatre euros?- suposo que fa que la majoria de ciutadans que es varen donar compte de l’embargament en l’extracte del banc i que han fet confessar al funcionari del 010 on poden anar a recuperar els seus diners ja ho donguin per perdut i desisteixen en aquest punt. No hi ha temps per collonades. Però... veieu quina paradoxa? Un jove a l’atur i els estudis acabats –no com altres senyora Ortega- no té altre cosa que fer que anar a recuperar la seva pastarrufa, collons!
Ben dutxat, amb el carnet a la boca i guardant-se els bitllets del transport públic –espero que no els llenci en l’esperança que em serveixin d’atenuant quan a mi se m’acabi la puta paciència i foti volar pels aires -metafòricament, es clar- l’Ajuntament, la Gene o la puta mare que els va parir a tots- en Joan va fer cap a les oficines aquestes de robatori públic, plenes de funcionaris indispensables pel bon funcionament de les polítiques socials i l’estat del benestar que ens volen arrabassar. Per fi! Quedava clar! No era un delinqüent! Era un error de l’Ajuntament! El nom de la família torna al seu lloc preeminent entre els qui segueixen treballant per mantenir a tot aquest grapat de polítics mentiders i de funcionaris al servei de l’Al Capone!
Això si... en Joan rebrà resposta -que no els diners de tornada al seu compte corrent, això ja ho veurem-, d’aquí a sis mesos. Heu llegit bé. Sis mesos, si fa o no fa el temps de fer-te un carnet de conduir definitiu l'any 1983. Quina barra oi? L’Ajuntament de Barcelona tracta al ciutadà com si fos un súbdit de l’edat mitjana... i perquè? Perquè aquí no passa res... perquè tot això es fruit de la cultura de l’ impunitat instalada al poder.
Impunitat. Per robar, malversar, abusar, fer favors, mentir, subvencionar els amics, tancar portes als enemics, assetjar, fer mobbing, cobrar comissions, fer oposicions a mida del candidat, extorsionar, utilitzar els recursos públics per coses particulars –el cotxe, la VISA, el servei de neteja, els edificis públics, els mitjans...- prevaricar, fins i tot per amenaçar de mort a una regidora. Vivim immersos en una situació de putrefacció del sistema, i tots en som culpables, i tots en som responsables, perquè el sistema hauria de ser nostre, no d'ells. Per mesells. Per covards. Per irresponsables.
Jo no penso callar. Els vull veure a la presó.
dissabte, 26 de març del 2011
diumenge, 20 de març del 2011
Crido a Sometent
Els catalans tenim molts defectes, i algunes virtuts. Una d’aquestes es més fruit de l’absència de poder polític que històricament hem patit: l’associacionisme, allò que en diuen la societat civil. L’estat, l’administració, l’església, els poderosos, anaven per una banda defensant els seus interessos, i els ciutadans catalans havien de fer mans i mànigues per organitzar-se en la defensa dels seus valors, propietats, cultura... Els exemples son als llibres d’història, i algunes d’aquestes institucions han sobreviscut fins els nostres dies, encara que segons la meva opinió, massa entortolligades al poder a conseqüència de les subvencions, el copet a l’esquena i les recepcions oficials al pati dels tarongers. Tothom pot equivocar-se, i sembla que els prohoms –hi hauria d’afegir i “les prodons”?- de les institucions pota negra catalanes varen creure’s això de la democràcia, l’autonomisme i els partits polítics i ja no serveixen més que per donar vernís al podrit castell de cartró-pedra de l’establishment.
Una de les meves institucions favorites, ja perduda perquè “no calia”, es la del Sometent. La milícia, en aquest cas rural, es una herència dels temps en els quals la monarquia no arribava a protegir les propietats dels seus súbdits, i més tard l’estat els dels seus ciutadans. La gent del poble s’organitzava i quan un grup de malfactors treia el cap per la contrada es cridava a sometent, al crit de via fora. Els poble entrava en estat de guerra, tothom hi col•laborava, i els homes de entre setze i cinquanta anys sortien armats a la plaça, anaven a encalçar als lladres i els caçaven com a conills. Potser ja no ens cal tenir el trabuc penjat a la porta de casa, però cal que ens organitzem per utilitzar totes les eines al nostre abast per foragitar tots aquests delinqüents que ens han robat les institucions, la democràcia i sobretot la dignitat.
L’altre dia us deia que jo em baixava del burro dels partits. Per un moment vaig pensar que potser ens caldria una nova organització de caire polític... però vist el pati el que crec que ens cal es denunciar la gent que està podrint el sistema, quans més i quan abans millor.
Tots, vull dir tots, sabem el que passa al nostre voltant. Sospitem que moltes de les coses que vivim en relació amb l’administració i els polítics podrien ser delicte, denunciables, i ens indignem, però no fem res. Normalment no tenim més proves que les insinuacions de la gent que està més a prop de la tifa, d’altres vegades el cost de portar la qüestió a un tribunal no correspon a la retribució que rebríem –més enllà del triomf moral- , la majoria de les ocasions vivim el cas de corrupció des de una posició que no ens permet denunciar-la donant la cara, la qual cosa a sobre ens eleva a la categoria de còmplices i ja hem begut oli.
Prevaricació, corrupteles, associació per delinquir, estafa, extorsió, assetjament sexual, malversació de fons públic... Recordeu la pel•lícula “Els intocables”, de Brian de Palma? Tothom sap com funcionen les coses a aquest Chicago particular que han construït entre tots, però ningú gosa aixecar la mà i denunciar-ho. Ells es trien els membres del Tribunal de Comptes, per rigorós torn s’adjudiquen el càrrec de Síndic de Greuges, controlen els continguts dels mitjans públics i subornen els privats amb els diners dels nostres impostos. I els ciutadans no tenim on anar, ni sabem com fer-ho quan ens prenen el pel, abusen de nosaltres o bé, directament, som testimonis de un possible delicte. Això ha de acabar.
Mentre ens capficàvem en la recerca de la transversalitat independentista, ells reforçaven la transversalitat de la corrupció, menystenint al poble i rient-se de nosaltres encapçalant les nostres queixes. No hi pot haver canvi i regeneració sense fer saltar pels aires l’actual colla pessigolla que està en el poder, i les seves eines de control.
Jo no se vosaltres, però no soc capaç de determinar un ranking de les coses que fan i que més em treuen de polleguera. No pot ser que un conseller tingui un desviament pressupostari de més de 800 milions d’euros i se’n vagi a casa tant tranquil, sota la premissa que “els altres” també en tenien de desviaments, son els meus quartos i vull el seu cap en una safata. No pot ser que per tres bandes m’hagin comentat, sense proves com sempre, que un restaurant subvencionat de una institució pública s’hagi convertit en un “menjador social” de funcionaris i coneguts, que ningú pagui ni tant sols el tiquet per fer-ne ús, durant anys. No pot ser que l’Ajuntament de Barcelona embargui en concepte de multes el compte de un ciutadà, per error en el número de carnet d’identitat de un altre persona, que hagis de desplaçar-te personalment a la quinta forca per tal de demostrar l’error... i que cap institució de control hagi fet res davant de l’abús, mai! Em venen ganes de vomitar quan he sentit les raons que donen els polítics en petit comitè, dins els partits on he militat, per tal de no solucionar contradiccions flagrants amb el programa electoral i els propis estatuts del partit. Jo no soc advocat, malgrat tenir estudis de dret –potser si fos polític això de no ser llicenciat seria una futesa- i no puc saber el que es delicte i el que no ho és, però en tot cas ja en tinc un gra massa.
I tot això passa aquí. Al costat de casa, A la nostra feina. Al nostre partit. I que fa el funcionari treballador i honest? Callar per por al mobbing. I que fa el militant decebut? Anar-se’n a casa, que es el que volen. I que fa el ciutadà testimoni o subjecte d’abús? Amb sort... una carta a La Vanguardia o un post al seu blog, i normalment callar i no donar la cara no fos cas.
Que us proposo? Doncs si les institucions no arriben a defensar-nos ens haurem de defensar nosaltres com en temps del Sometent. En comptes de trabuc Internet, per munició advocats, el camp de batalla els jutjats, i l’enemic el funcionari corrupte, el polític lladre, els ganduls, els mentiders, els estafadors... vaja “ells”.
Proposo la creació de una societat sense ànim de lucre que proporcioni serveis jurídics als ciutadans de forma gratuïta per tal de portar als tribunals el seu cas. Una associació que no vulgui subvencions, que no es vengui per una croqueta, una copa de cava, i dos minuts de conversa amb el polític de torn. La creació de un nucli de persones que no tinguin aspiracions polítiques més enllà que les de viure en una societat neta; que canalitzi les denuncies dels funcionaris honestos i que es faci càrrec de donar la cara; que ajudi al pensionista a recuperar els diners de la punyetera multa de trànsit quan fa cinc anys que no té ni cotxe; uns serveis jurídics que investiguin si hi ha delicte en les actuacions de polítics i funcionaris en l’exercici de les seves funcions públiques; una organització que visqui de les donacions públiques dels ciutadans i que els seus comptes siguin a disposició dels seus membres, sempre. Perquè o bé els catalans ho organitzem, o bé “ells” muntaran una ONG, hi posaran un testaferro de la colla, i pretendran auto controlar-se, tapant-se les vergonyes els uns als altres un altre cop, com sempre.
Estic sol o algú més s’hi apunta?
Una de les meves institucions favorites, ja perduda perquè “no calia”, es la del Sometent. La milícia, en aquest cas rural, es una herència dels temps en els quals la monarquia no arribava a protegir les propietats dels seus súbdits, i més tard l’estat els dels seus ciutadans. La gent del poble s’organitzava i quan un grup de malfactors treia el cap per la contrada es cridava a sometent, al crit de via fora. Els poble entrava en estat de guerra, tothom hi col•laborava, i els homes de entre setze i cinquanta anys sortien armats a la plaça, anaven a encalçar als lladres i els caçaven com a conills. Potser ja no ens cal tenir el trabuc penjat a la porta de casa, però cal que ens organitzem per utilitzar totes les eines al nostre abast per foragitar tots aquests delinqüents que ens han robat les institucions, la democràcia i sobretot la dignitat.
L’altre dia us deia que jo em baixava del burro dels partits. Per un moment vaig pensar que potser ens caldria una nova organització de caire polític... però vist el pati el que crec que ens cal es denunciar la gent que està podrint el sistema, quans més i quan abans millor.
Tots, vull dir tots, sabem el que passa al nostre voltant. Sospitem que moltes de les coses que vivim en relació amb l’administració i els polítics podrien ser delicte, denunciables, i ens indignem, però no fem res. Normalment no tenim més proves que les insinuacions de la gent que està més a prop de la tifa, d’altres vegades el cost de portar la qüestió a un tribunal no correspon a la retribució que rebríem –més enllà del triomf moral- , la majoria de les ocasions vivim el cas de corrupció des de una posició que no ens permet denunciar-la donant la cara, la qual cosa a sobre ens eleva a la categoria de còmplices i ja hem begut oli.
Prevaricació, corrupteles, associació per delinquir, estafa, extorsió, assetjament sexual, malversació de fons públic... Recordeu la pel•lícula “Els intocables”, de Brian de Palma? Tothom sap com funcionen les coses a aquest Chicago particular que han construït entre tots, però ningú gosa aixecar la mà i denunciar-ho. Ells es trien els membres del Tribunal de Comptes, per rigorós torn s’adjudiquen el càrrec de Síndic de Greuges, controlen els continguts dels mitjans públics i subornen els privats amb els diners dels nostres impostos. I els ciutadans no tenim on anar, ni sabem com fer-ho quan ens prenen el pel, abusen de nosaltres o bé, directament, som testimonis de un possible delicte. Això ha de acabar.
Mentre ens capficàvem en la recerca de la transversalitat independentista, ells reforçaven la transversalitat de la corrupció, menystenint al poble i rient-se de nosaltres encapçalant les nostres queixes. No hi pot haver canvi i regeneració sense fer saltar pels aires l’actual colla pessigolla que està en el poder, i les seves eines de control.
Jo no se vosaltres, però no soc capaç de determinar un ranking de les coses que fan i que més em treuen de polleguera. No pot ser que un conseller tingui un desviament pressupostari de més de 800 milions d’euros i se’n vagi a casa tant tranquil, sota la premissa que “els altres” també en tenien de desviaments, son els meus quartos i vull el seu cap en una safata. No pot ser que per tres bandes m’hagin comentat, sense proves com sempre, que un restaurant subvencionat de una institució pública s’hagi convertit en un “menjador social” de funcionaris i coneguts, que ningú pagui ni tant sols el tiquet per fer-ne ús, durant anys. No pot ser que l’Ajuntament de Barcelona embargui en concepte de multes el compte de un ciutadà, per error en el número de carnet d’identitat de un altre persona, que hagis de desplaçar-te personalment a la quinta forca per tal de demostrar l’error... i que cap institució de control hagi fet res davant de l’abús, mai! Em venen ganes de vomitar quan he sentit les raons que donen els polítics en petit comitè, dins els partits on he militat, per tal de no solucionar contradiccions flagrants amb el programa electoral i els propis estatuts del partit. Jo no soc advocat, malgrat tenir estudis de dret –potser si fos polític això de no ser llicenciat seria una futesa- i no puc saber el que es delicte i el que no ho és, però en tot cas ja en tinc un gra massa.
I tot això passa aquí. Al costat de casa, A la nostra feina. Al nostre partit. I que fa el funcionari treballador i honest? Callar per por al mobbing. I que fa el militant decebut? Anar-se’n a casa, que es el que volen. I que fa el ciutadà testimoni o subjecte d’abús? Amb sort... una carta a La Vanguardia o un post al seu blog, i normalment callar i no donar la cara no fos cas.
Que us proposo? Doncs si les institucions no arriben a defensar-nos ens haurem de defensar nosaltres com en temps del Sometent. En comptes de trabuc Internet, per munició advocats, el camp de batalla els jutjats, i l’enemic el funcionari corrupte, el polític lladre, els ganduls, els mentiders, els estafadors... vaja “ells”.
Proposo la creació de una societat sense ànim de lucre que proporcioni serveis jurídics als ciutadans de forma gratuïta per tal de portar als tribunals el seu cas. Una associació que no vulgui subvencions, que no es vengui per una croqueta, una copa de cava, i dos minuts de conversa amb el polític de torn. La creació de un nucli de persones que no tinguin aspiracions polítiques més enllà que les de viure en una societat neta; que canalitzi les denuncies dels funcionaris honestos i que es faci càrrec de donar la cara; que ajudi al pensionista a recuperar els diners de la punyetera multa de trànsit quan fa cinc anys que no té ni cotxe; uns serveis jurídics que investiguin si hi ha delicte en les actuacions de polítics i funcionaris en l’exercici de les seves funcions públiques; una organització que visqui de les donacions públiques dels ciutadans i que els seus comptes siguin a disposició dels seus membres, sempre. Perquè o bé els catalans ho organitzem, o bé “ells” muntaran una ONG, hi posaran un testaferro de la colla, i pretendran auto controlar-se, tapant-se les vergonyes els uns als altres un altre cop, com sempre.
Estic sol o algú més s’hi apunta?
dimecres, 9 de març del 2011
Els millors (i els independentistes) Capítol II
Es pot saber en quin moment de l’ història els catalans varem perdre el favor dels Déus? Jo pensava que entre els fets de Prats de Molló i el 6 d’octubre ja hauríem de haver pagat tots els deutes de ridícul històric que qualsevol poble pugui haver acumulat des que hi ha món... però es veu que no, en algun moment la devíem de fer molt grossa...
Vaja panorama de desolació entre les formacions polítiques dels capitans de la declaració d’ independència! Cal que us faci un resum? Oi que no? Estem deixats de la mà de Déu, que dirien les avies, però jo el que us dic es que som tots una colla de babaus, d’innocents, d’imbècils per dir-ho clar. I jo el primer de tots.
L’any passat ho teníem a tocar. Fins i tot, malgrat pressions, mentides, intoxicacions i guerra bruta varem omplir al carrer. Tinguérem els cinc minutets de glòria als informatius, i després el silenci, la buidor. Aquí no ha passat res. Entre en Carretero, en Laporta, en López Tena, en Carles Mora, en Toni Strubell, en Jaume Fernàndez, l’Uriel Bertran i demés 150.000 vots... l’Anglada i la seva colla de fatxes 75.000... Jo no se vosaltres, però jo em vaig quedar de pasta de moniato.
Nosaltres, els que volem la independència del país, sigui per raons emocionals, culturals, econòmiques o ves a saber si per tocar els collons, portem des d’aleshores esquinçant-nos les vestidures i fotent-nos els dit a l’ull els uns als altres. Amb una mala llet i una eficàcia dignes del secular caïnisme ibèric. Algú al CNI, els serveis secrets espanyols, haurà rebut una medalla, no ho dubteu, però això no treu que l’ autocrítica està brillant per la seva absència. Senyores i senyors: la varem vessar, nosaltres.
Porto tres mesos assistint com a voyeur informàtic a les clatellades que ens estem repartint els solidaris contra els reagrupats, els lleials contra els infidels, els d’esquerra i els de dreta... i tot plegat per anar o no a les llistes de les eleccions municipals! Com si això anés a alliberar al país! Però que ens hem begut l’enteniment tots plegats? L’espectacle d’en Laporta anant a les llistes amb ERC i RCat –Déu n’hi do-. Les conspiracions d’aquest personatge nefast que es l’Emili Valdero negociant les llistes a l’Ajuntament de Barcelona amb tot aquell pobre patriota, mínimament conegut i de bona fe, que encara es creu això dels tres (o ja només en son dos?) tenors de SI.
Sento vergonya quan penso en totes les persones que sense entendre de política han treballat els últims dos anys per construir les consultes. Em fa mal l’ànima quan penso en el doctor Broggi, o el senyor Barrera... que demanaven unitat mentre tots plegats entravem en el joc de les desqualificacions, maldient els uns dels altres. Ara no puc llegir en Cardús, la Gabancho, en Roig o veure VilaWeb –no puc citar-los a tots- sense tenir ganes de fotre un bon cop de puny a la taula. On era el vostre lideratge intel•lectual quan la cosa es va posar calenta després de la manifestació? Esperant les benediccions de la nova colla pessigolla que manarà els propers quatre anys a la Generalitat? Venen ganes de anar-se’n a casa i plegar de tota activitat política. Que es el que vol l’enemic.
No us enganyeu, quan dic l’enemic no dic Espanya precisament. Em refereixo a aquesta mena de conxorxa de l’oligarquia del poder dels de sempre. Els polítics, els banquers, els mitjans de comunicació. Ostres tu! Es que fins i tot em vaig creure això del diari Ara. Burro de mi! El llegeixo i me’n faig creus... no es més que un altre diari dinàstic a l’espera del copet a l’esquena, amb orxata per tinta, farcit de becaris indocumentats i amanit pel maquillatge de quatre patriotes que hi escriuen i vint firmes més amb més morro que The Platters cantant l’Only you.
I que hem de dir dels polítics nacionalsobiranistes? D’aquesta colla que confon ser un líder en ser un xul•lo de patí d’escola? En Puigcercós! Amagat sota la catifa al seu despatx... que se’n sap d’ell? I en Jan? On es el teu tsunami nano? I en Carretero? Collons Joan! Vols fer el favor de callar i de no fer-me passar més vergonya? Que a casa em consideren responsable de haver-los fet anar a votar Reagrupament i m’ho sento a dir cada cop que goso tornar a parlar de política! Joan... que no veus que cada cop que fas unes declaracions l’enemic agafa el que més li convé per construir el titular que més li escau?
Per sort al país hi passen coses bones... La Vanguardia sortirà en català... en Pujol pare ha vist la llum i va fer un editorial tant fort que la Caixa va haver de contraprogramar-lo avisant de que es convertiria en banc (o no us heu fixat que la noticia com a noticia només, tant sols, solsament, únicament va ocupar les portades l’endemà que l’expresident caigués del cavall com Sant Pau?) ¿Ladran?, luego cabalgamos. Però cap notícia derivada de l’acció política del grapat de salvapàtries que ens havien de portar a la terra promesa. Ni una.
Personalment, vista l’experiència dels últims mesos, no vull tenir mai més prop meu ni Valderos, ni Gabanchos, ni Folchs, ni Laportas ni més patums que la de Berga. N’estic fart, punt i final, per fer el ridícul al menys fer-lo sense tolerar l’autoritat moral o intel•lectual de personatges que no la tenen.
I tampoc vull passar per ser tant il•lús com per obligar-me a entendrem amb qualsevol que vulgui la llibertat de Catalunya sigui quina sigui la seva ideologia, estic fart d’hipocresia. La nit electoral... els vint i pocs reagrupats que seguíem els resultats de la jornada en un bar de l’eixample varem patir una discussió interna parlant d’Israel... i això que estavem perdent les eleccions!i que no manaríem!i que el govern català no es competent... però quasi bé, per un instant, ens enganxem els uns amb els altres.
Em direu... que hem de fer? Amics meus... crec que haurem de posar la regeneració pel davant de tota altre qüestió. També crec que ens serà més difícil assolir la unió dels independentistes que la pròpia independència, per tant jo em baixo del burro i a partir d’ara intentaré bastir, o ajudar a construir, un nou projecte en el qual no hi càpiga tothom, ho sento, però en el qual la independència sigui només una conseqüència més del contingut ideològic de la proposta de regeneració política i moral de Catalunya.
Una proposta que parli de la reforma de l’administració pública, de la llei electoral, de seguretat, d’immigració, d’ensenyament, de polítiques d’igualtat o energètiques. De qüestions nacionals i internacionals... que no agradarà a tothom malgrat estar per l’ independència de Catalunya? I que? A mi el que no m’agrada es la situació a la que ens hem abocat tots plegats per ximples, simples, i xirucaires.
Vaja panorama de desolació entre les formacions polítiques dels capitans de la declaració d’ independència! Cal que us faci un resum? Oi que no? Estem deixats de la mà de Déu, que dirien les avies, però jo el que us dic es que som tots una colla de babaus, d’innocents, d’imbècils per dir-ho clar. I jo el primer de tots.
L’any passat ho teníem a tocar. Fins i tot, malgrat pressions, mentides, intoxicacions i guerra bruta varem omplir al carrer. Tinguérem els cinc minutets de glòria als informatius, i després el silenci, la buidor. Aquí no ha passat res. Entre en Carretero, en Laporta, en López Tena, en Carles Mora, en Toni Strubell, en Jaume Fernàndez, l’Uriel Bertran i demés 150.000 vots... l’Anglada i la seva colla de fatxes 75.000... Jo no se vosaltres, però jo em vaig quedar de pasta de moniato.
Nosaltres, els que volem la independència del país, sigui per raons emocionals, culturals, econòmiques o ves a saber si per tocar els collons, portem des d’aleshores esquinçant-nos les vestidures i fotent-nos els dit a l’ull els uns als altres. Amb una mala llet i una eficàcia dignes del secular caïnisme ibèric. Algú al CNI, els serveis secrets espanyols, haurà rebut una medalla, no ho dubteu, però això no treu que l’ autocrítica està brillant per la seva absència. Senyores i senyors: la varem vessar, nosaltres.
Porto tres mesos assistint com a voyeur informàtic a les clatellades que ens estem repartint els solidaris contra els reagrupats, els lleials contra els infidels, els d’esquerra i els de dreta... i tot plegat per anar o no a les llistes de les eleccions municipals! Com si això anés a alliberar al país! Però que ens hem begut l’enteniment tots plegats? L’espectacle d’en Laporta anant a les llistes amb ERC i RCat –Déu n’hi do-. Les conspiracions d’aquest personatge nefast que es l’Emili Valdero negociant les llistes a l’Ajuntament de Barcelona amb tot aquell pobre patriota, mínimament conegut i de bona fe, que encara es creu això dels tres (o ja només en son dos?) tenors de SI.
Sento vergonya quan penso en totes les persones que sense entendre de política han treballat els últims dos anys per construir les consultes. Em fa mal l’ànima quan penso en el doctor Broggi, o el senyor Barrera... que demanaven unitat mentre tots plegats entravem en el joc de les desqualificacions, maldient els uns dels altres. Ara no puc llegir en Cardús, la Gabancho, en Roig o veure VilaWeb –no puc citar-los a tots- sense tenir ganes de fotre un bon cop de puny a la taula. On era el vostre lideratge intel•lectual quan la cosa es va posar calenta després de la manifestació? Esperant les benediccions de la nova colla pessigolla que manarà els propers quatre anys a la Generalitat? Venen ganes de anar-se’n a casa i plegar de tota activitat política. Que es el que vol l’enemic.
No us enganyeu, quan dic l’enemic no dic Espanya precisament. Em refereixo a aquesta mena de conxorxa de l’oligarquia del poder dels de sempre. Els polítics, els banquers, els mitjans de comunicació. Ostres tu! Es que fins i tot em vaig creure això del diari Ara. Burro de mi! El llegeixo i me’n faig creus... no es més que un altre diari dinàstic a l’espera del copet a l’esquena, amb orxata per tinta, farcit de becaris indocumentats i amanit pel maquillatge de quatre patriotes que hi escriuen i vint firmes més amb més morro que The Platters cantant l’Only you.
I que hem de dir dels polítics nacionalsobiranistes? D’aquesta colla que confon ser un líder en ser un xul•lo de patí d’escola? En Puigcercós! Amagat sota la catifa al seu despatx... que se’n sap d’ell? I en Jan? On es el teu tsunami nano? I en Carretero? Collons Joan! Vols fer el favor de callar i de no fer-me passar més vergonya? Que a casa em consideren responsable de haver-los fet anar a votar Reagrupament i m’ho sento a dir cada cop que goso tornar a parlar de política! Joan... que no veus que cada cop que fas unes declaracions l’enemic agafa el que més li convé per construir el titular que més li escau?
Per sort al país hi passen coses bones... La Vanguardia sortirà en català... en Pujol pare ha vist la llum i va fer un editorial tant fort que la Caixa va haver de contraprogramar-lo avisant de que es convertiria en banc (o no us heu fixat que la noticia com a noticia només, tant sols, solsament, únicament va ocupar les portades l’endemà que l’expresident caigués del cavall com Sant Pau?) ¿Ladran?, luego cabalgamos. Però cap notícia derivada de l’acció política del grapat de salvapàtries que ens havien de portar a la terra promesa. Ni una.
Personalment, vista l’experiència dels últims mesos, no vull tenir mai més prop meu ni Valderos, ni Gabanchos, ni Folchs, ni Laportas ni més patums que la de Berga. N’estic fart, punt i final, per fer el ridícul al menys fer-lo sense tolerar l’autoritat moral o intel•lectual de personatges que no la tenen.
I tampoc vull passar per ser tant il•lús com per obligar-me a entendrem amb qualsevol que vulgui la llibertat de Catalunya sigui quina sigui la seva ideologia, estic fart d’hipocresia. La nit electoral... els vint i pocs reagrupats que seguíem els resultats de la jornada en un bar de l’eixample varem patir una discussió interna parlant d’Israel... i això que estavem perdent les eleccions!i que no manaríem!i que el govern català no es competent... però quasi bé, per un instant, ens enganxem els uns amb els altres.
Em direu... que hem de fer? Amics meus... crec que haurem de posar la regeneració pel davant de tota altre qüestió. També crec que ens serà més difícil assolir la unió dels independentistes que la pròpia independència, per tant jo em baixo del burro i a partir d’ara intentaré bastir, o ajudar a construir, un nou projecte en el qual no hi càpiga tothom, ho sento, però en el qual la independència sigui només una conseqüència més del contingut ideològic de la proposta de regeneració política i moral de Catalunya.
Una proposta que parli de la reforma de l’administració pública, de la llei electoral, de seguretat, d’immigració, d’ensenyament, de polítiques d’igualtat o energètiques. De qüestions nacionals i internacionals... que no agradarà a tothom malgrat estar per l’ independència de Catalunya? I que? A mi el que no m’agrada es la situació a la que ens hem abocat tots plegats per ximples, simples, i xirucaires.
dilluns, 7 de març del 2011
Els millors (100 dies de govern) Capítol I
El govern dels millors
La cosa va començar amb força. El discurs d’en Mas sobre l’excel•lència, dient-nos que els catalans que tinguessin alguna cosa a dir sobre el seu sector econòmic, cultural o social, estaven moralment obligats a fer un servei a la comunitat, compartint els seus coneixements amb el govern, a mi em va arribar. Em deia a mi mateix: “potser si que escoltaran el que hagi de dir aquell que en sap”. Vana il•lusió. Es tractava de un discurs electoral que s’havia escolat dins del discurs de govern... està clar que després de vuit anys en permanent campanya el senyor Mas no acabava d’adonar-se’n que ja era President i que el que cal ara es governar i no fer promeses.
Diuen els que estan ben informats, no els electors que ens informem sobre les intencions reals dels polítics esbudellant gallines i encomanant-nos als Déus, si no els que en saben de debò que Mas no ha pogut fitxar pel govern les personalitats que volia. Com si en Florentino no hagués pogut portar l’estrella de torn, vaja.
Si voleu que us digui la veritat, jo prefereixo el senyor Mas Colell, un profesor de universitat americana, que en Salvador Alemany, un membre pota negra de l'establishment polític i financer català... trobar-me aquest darrer senyor remenant els meus calerons em provocava la sensació de posar una guineu a vigilar el galliner. Digueu-me tikis-mikis, però algú ho havia de dir.
Pel que fa a la resta de membres del govern, que hi trobem? Home... alguns convergents de la branca del morro fort, una consellera de justícia amb un historial espanyolista tan escandalós que sembla una broma de mal gust, en Mascarell que apart de posar en evidència que el PSC es mort i enterrat no entenc que desperti tantes unanimitats i adhesions... després de vint anys a primera fila del projecte multi-culti del PSC, en Mascarell representa el canvi que proposava CiU en campanya? Canvi de que, a part de jaqueta?
Val a dir, que el personal que ha triat el Rei Artur queda dignificat quan ens fixem en el personal que hi ha col•locat el seu valido en Duran Lleida. Els d’Unió ho tenien pelut per trobar membres del govern a ca seu. Entre que son pocs, que els més preparats conspiren contra el seu amo amb un cainisme propi d' independentistes, i que la majoria de fidels al calb de la Franja estan imputats per corrupcions, malversacions i finançaments irregulars diversos, la cosa pintava ruïna.
A tall d’exemple dels “millors” que ha pogut aportar al govern Unió hi trobem en Pelegrí, que ja tenia càrrec quan anava amb calça curta i xiruques, i la meva favorita: na Joana Ortega. Vicepresidenta del govern de la Generalitat, Presidenta dels Catalans quan en Mas es a Madrid demanant poder endeutar-se més i més –per posar un exemple a l’atzar- Ja se que l’anterior vicepresident també semblava sorgit de una peli dels germans Marx, però entre la quota d’Unió i la quota genital, tinc la sensació que hem donat un càrrec institucional a la primera tia que passava pel davant de Palau i tenia carnet de fan d'en Duran. Quan vaig llegir el currículum vaig quedar impressionat! Resulta que va tenir una empresa que feia jocs de taula per l’Ajuntament de Barcelona –després de haver-ne estat regidora! – Mireu fa vint-i-tres anys que soc en aquesta industria, la dels jocs, i us asseguro que es la primera noticia de l’existència de aquesta empresa i d’aquesta empresària. O bé va ser un desastre (malament per qualificar com una dels “millors”), o bé va ser una menjadora amb diner públic (en la línia “Unió”) o bé directament es mentida (sic)... com dèiem: el govern dels millors.
Acció de govern i realitat
Siguem justos. Entre que no té poder polític real i que no hi ha un duro, el govern de la Generalitat ho té fotut per ser quelcom més que un lobby dels partits polítics dinàstics que prova de mantenir uns mínims de serveis i un bon decorat institucional, a fi i efecte que els ciutadans no fotin enlaire aquesta il•lusió de cartró-pedra que en diuen comunitat autònoma de Catalunya.
Quines accions de govern hem vist fins ara?
1.- Dir-nos que no hi ha un duro
2.- Anar a demanar permís a Madrid per endeutar-nos encara més, primer al Rei i després al cadàver polític que es en Zapatero
3.- Atacar i culpar a Iniciativa del desori de la despesa tripartida, ERC i PSC han de quedar al marge no fos cas que els hagueren de menester.
4.- Ensenyar en Felip Puig per la tele, posant ordre.
5.- Negar el concert econòmic igual que Sant Pere va negar nostre Senyor i posar en Duran Lleida –ens ho podien haver avisat en campanya, oi?- a controlar les sessions del consell de govern de la Generalitat, no fos cas que Madrit no estigués ben informat del que fa el nostre executiu.
El que intenta tocar el govern està sent superat per la realitat, no es culpa d’ells. Com voleu que pugui donar resposta o tenir un perfil propi en qüestions com la previsible pujada dels tipus bancaris, la crisi humanitària al nord d’Àfrica, la propera crisi energètica o l’ofensiva franco-alemanya pel control de l’ Unió Europea? Resulta que als catalans totes aquestes coses no ens afecten! Som com un poble de superherois de la Marvel que vivim aïllats de la resta de l’ humanitat, encara millor: som hobbits que vivim i treballen a la Comarca, feliços fent la nostra, que no es altre que barallar-nos si preferim estimbar-nos en cotxe a 80 o a 120 (i ara resulta que això també ho decideixen a la capital). Tots aquests altres problemes que deia ja “ens els porten a Madrit”, perquè així ho varem decidir els catalans votant CiU, fent que en Duran Lleida pugui actuar com un Mazzarino de pa sucat amb oli, en comptes de votar per la creació de un estat propi.
Però no patiu... si penso així del govern aquest dels millors... prepareu-vos a sentir el que en penso dels polítics que ens havien de portar a l’ independència. Si, si... aquests que han confós lideratge amb ser un xul•lo-piscines. No us perdeu el proper capítol de “Els millors”, farà riure si no fos perquè fan plorar.
La cosa va començar amb força. El discurs d’en Mas sobre l’excel•lència, dient-nos que els catalans que tinguessin alguna cosa a dir sobre el seu sector econòmic, cultural o social, estaven moralment obligats a fer un servei a la comunitat, compartint els seus coneixements amb el govern, a mi em va arribar. Em deia a mi mateix: “potser si que escoltaran el que hagi de dir aquell que en sap”. Vana il•lusió. Es tractava de un discurs electoral que s’havia escolat dins del discurs de govern... està clar que després de vuit anys en permanent campanya el senyor Mas no acabava d’adonar-se’n que ja era President i que el que cal ara es governar i no fer promeses.
Diuen els que estan ben informats, no els electors que ens informem sobre les intencions reals dels polítics esbudellant gallines i encomanant-nos als Déus, si no els que en saben de debò que Mas no ha pogut fitxar pel govern les personalitats que volia. Com si en Florentino no hagués pogut portar l’estrella de torn, vaja.
Si voleu que us digui la veritat, jo prefereixo el senyor Mas Colell, un profesor de universitat americana, que en Salvador Alemany, un membre pota negra de l'establishment polític i financer català... trobar-me aquest darrer senyor remenant els meus calerons em provocava la sensació de posar una guineu a vigilar el galliner. Digueu-me tikis-mikis, però algú ho havia de dir.
Pel que fa a la resta de membres del govern, que hi trobem? Home... alguns convergents de la branca del morro fort, una consellera de justícia amb un historial espanyolista tan escandalós que sembla una broma de mal gust, en Mascarell que apart de posar en evidència que el PSC es mort i enterrat no entenc que desperti tantes unanimitats i adhesions... després de vint anys a primera fila del projecte multi-culti del PSC, en Mascarell representa el canvi que proposava CiU en campanya? Canvi de que, a part de jaqueta?
Val a dir, que el personal que ha triat el Rei Artur queda dignificat quan ens fixem en el personal que hi ha col•locat el seu valido en Duran Lleida. Els d’Unió ho tenien pelut per trobar membres del govern a ca seu. Entre que son pocs, que els més preparats conspiren contra el seu amo amb un cainisme propi d' independentistes, i que la majoria de fidels al calb de la Franja estan imputats per corrupcions, malversacions i finançaments irregulars diversos, la cosa pintava ruïna.
A tall d’exemple dels “millors” que ha pogut aportar al govern Unió hi trobem en Pelegrí, que ja tenia càrrec quan anava amb calça curta i xiruques, i la meva favorita: na Joana Ortega. Vicepresidenta del govern de la Generalitat, Presidenta dels Catalans quan en Mas es a Madrid demanant poder endeutar-se més i més –per posar un exemple a l’atzar- Ja se que l’anterior vicepresident també semblava sorgit de una peli dels germans Marx, però entre la quota d’Unió i la quota genital, tinc la sensació que hem donat un càrrec institucional a la primera tia que passava pel davant de Palau i tenia carnet de fan d'en Duran. Quan vaig llegir el currículum vaig quedar impressionat! Resulta que va tenir una empresa que feia jocs de taula per l’Ajuntament de Barcelona –després de haver-ne estat regidora! – Mireu fa vint-i-tres anys que soc en aquesta industria, la dels jocs, i us asseguro que es la primera noticia de l’existència de aquesta empresa i d’aquesta empresària. O bé va ser un desastre (malament per qualificar com una dels “millors”), o bé va ser una menjadora amb diner públic (en la línia “Unió”) o bé directament es mentida (sic)... com dèiem: el govern dels millors.
Acció de govern i realitat
Siguem justos. Entre que no té poder polític real i que no hi ha un duro, el govern de la Generalitat ho té fotut per ser quelcom més que un lobby dels partits polítics dinàstics que prova de mantenir uns mínims de serveis i un bon decorat institucional, a fi i efecte que els ciutadans no fotin enlaire aquesta il•lusió de cartró-pedra que en diuen comunitat autònoma de Catalunya.
Quines accions de govern hem vist fins ara?
1.- Dir-nos que no hi ha un duro
2.- Anar a demanar permís a Madrid per endeutar-nos encara més, primer al Rei i després al cadàver polític que es en Zapatero
3.- Atacar i culpar a Iniciativa del desori de la despesa tripartida, ERC i PSC han de quedar al marge no fos cas que els hagueren de menester.
4.- Ensenyar en Felip Puig per la tele, posant ordre.
5.- Negar el concert econòmic igual que Sant Pere va negar nostre Senyor i posar en Duran Lleida –ens ho podien haver avisat en campanya, oi?- a controlar les sessions del consell de govern de la Generalitat, no fos cas que Madrit no estigués ben informat del que fa el nostre executiu.
El que intenta tocar el govern està sent superat per la realitat, no es culpa d’ells. Com voleu que pugui donar resposta o tenir un perfil propi en qüestions com la previsible pujada dels tipus bancaris, la crisi humanitària al nord d’Àfrica, la propera crisi energètica o l’ofensiva franco-alemanya pel control de l’ Unió Europea? Resulta que als catalans totes aquestes coses no ens afecten! Som com un poble de superherois de la Marvel que vivim aïllats de la resta de l’ humanitat, encara millor: som hobbits que vivim i treballen a la Comarca, feliços fent la nostra, que no es altre que barallar-nos si preferim estimbar-nos en cotxe a 80 o a 120 (i ara resulta que això també ho decideixen a la capital). Tots aquests altres problemes que deia ja “ens els porten a Madrit”, perquè així ho varem decidir els catalans votant CiU, fent que en Duran Lleida pugui actuar com un Mazzarino de pa sucat amb oli, en comptes de votar per la creació de un estat propi.
Però no patiu... si penso així del govern aquest dels millors... prepareu-vos a sentir el que en penso dels polítics que ens havien de portar a l’ independència. Si, si... aquests que han confós lideratge amb ser un xul•lo-piscines. No us perdeu el proper capítol de “Els millors”, farà riure si no fos perquè fan plorar.