Una dreta per la independència

Tinc el cap a punt d’esclatar. Ja tornem a estar immersos en l’etern debat “dretes i esquerres” com a baralla nacional interna, prèvia al fet nacional. Si llegiu diaris, escolteu la ràdio, us doneu una volteta per les xarxes socials... descobrireu que l’angoixa per la crisi, pel dèficit públic, per les retallades, aparca –com si no tingués res a veure- l’espoli fiscal i la lluita per l’estat propi. Intentaré allunyar-me una mica del debat, agafar perspectiva, identificar els interlocutors i els problemes de fons.

A Catalunya estem instal•lats en algunes mentides conceptuals que tenen arrels molt fondes. Al país no hi ha independentisme de dretes? Ui, quin fàstic oi? Els liberals, els democratacristians, els conservadors catalans son tots estúpids? No estimen la pàtria? No veuen que Espanya ens roba? En una democràcia, el debat, la contraposició de idees, de projectes queda exemplificada en la frase “we agree to disagree” (acordem no estar d’acord). Un marxista diria que es produeix entre classes socials diferents que defensen interessos antagònics, un liberal diria que entre diferents persones i grups que pretenen aplicar solucions generals per l’assoliment de la felicitat individual, no es el debat que m’agradaria posar sobre la taula. La realitat es que a casa nostra ningú no gosa dir que es de dretes, quan la realitat, si parles amb la gent constates que som un poble profundament conservador que pretén veure’s a sí mateix com a progressista. Es un cas d’esquizofrènia? No ho crec, però possiblement tenim greus problemes de semiòtica, per qüestions històriques i de correcció política. Les raons per les quals arribem a aquest extrem de negació, de castració política, son diverses. Resumint-ho moltíssim en trobaríem tres.

La primera englobaria les lleis immutables de la correcció política, aquesta es una realitat internacional, segons la qual la dreta defensa privilegis i l’esquerra pretén rescatar de la misèria als desvalguts. Ningú que tingui una moralitat cristiana –té nassos- vol estar del costat dels fariseus o dels romans, els bons son els leprosos a guarir, les prostitutes a redimir. Aquest concepte es tant fort que s’ha escolat en tota la cultura de masses, fa segles que passa. Com no tenir simpatia pel feble en comptes de tenir-lo pel panxa contenta?

La segona es una conseqüència directa de la guerra civil i podríem dir que es una raó espanyola. La República va perdre el conflicte al camp de batalla, però la va guanyar a les lleixes de les llibreries. Segons els nostres mites postfranquistes els republicans bons –l’esquerra- varen perdre la guerra contra els feixistes dolents –la dreta-. Tots sabem que el que va passar va ser força més complicat. Espanya als anys trenta era una bomba, amb unes diferències socials brutals, una crisi econòmica de ca l’ample, una tradició democràtica molt minsa i una tradició caïnita a flor de pell. La República, malauradament, tenia poca força i molts enemics: l’església, els terratinents, l’exèrcit, els poders fàctics... però també els revolucionaris d’esquerra que pretenien anar més enllà. Les guerres civils acostumen a parlar-nos de la misèria de les revenges personals, però també d’actes d’humanitat heroics per part de persones anònimes de qualsevol bàndol. Persones bones i dolentes varen haver-hi arreu, i la majoria dels ciutadans es varen veure superats pels esdeveniments. La brutal, indigne i covarda, repressió franquista va marcar a foc en el nostre imaginari que la dreta son els dolents i les nostres simpaties son amb els afusellats d’esquerres, evidentment. Però Franco també va matar demòcrates de dretes com Carrasco i Formiguera o els generals Batet o Escobar. L’esquerra va perdre la guerra, però no tots eren demòcrates, la dreta la va guanyar, però no tota ella, els demòcrates de dreta la varen perdre per partida doble i si a sobre eren catalanistes per partida triple. Hauríem d’allunyar-nos d’aquest maniqueisme pamfletari i dir les coses pel seu nom: Catalunya i els demòcrates varen perdre la guerra, i el feixisme la va guanyar amb el consentiment dels governs europeus –de dretes i d’esquerres, val a dir-.

La tercera raó per la qual la dreta es mirada amb recança en el tema nacional es totalment catalana. La burgesia comercial, el catalanisme polític de dretes, sempre ha apostat per la regeneració de les estructures espanyoles, per mantenir-se dins l’estat a canvi de una posició de privilegi en el control del mercat intern peninsular. Per tal de fer això, la Lliga o CiU han hagut de fer tots els equilibris possibles, convertint-se en un exemple mundial del funambulisme polític... no cal que entrem en detalls oi? Tot això s’ho ha carregat l’euro, el dèficit fiscal, el mercat únic europeu... i ara el catalanisme de dretes ja no hi troba cap rendibilitat en la unió política amb Espanya. Ara, les raons emocionals de país que amagaven sota la catifa suren i es qualifiquen de sobiranistes, només faltaria. Però tants anys de vergonyes nacionals, per molt amanides que foren de defensa cultural, passa factura. Son molts d’anys de empassar-se l’arrogància imperial de Madrid per molts escarafalls que fessin. Fins i tot, quan el President Pujol agafa la bandera de la independència, el comentari més repetit es “ja li val a aquestes alçades”. Es trist, però ser de dretes i català ha anat massa anys de la mà del pacte, la renuncia i el possibilisme. No es d’estranyar que declarar-se de dretes i independentista sembla encara una contradicció, una cosa que s’ha de prendre amb prevenció tant per l’esquerra com pels fans de Duran Lleida. Doblement vergonyant.

La veritat es que hi ha independentisme de dretes, i que potser es el moviment que més està creixent. No se’n diuen de dretes, ja hem explicat que fa lleig. Però sense aquestes persones mai no assolirem la llibertat. Com sempre... els demòcrates de dretes ho passen fatal per sobreviure electoralment. Si volen votar amb certa consistència ideològica han de fer-ho per una força política que presentarà el candidat català més espanyol que ha parit mare: en Duran. Si això no fos prou xacra, a sobre, CiU segueix per inèrcia instal•lada en el discurs catalanista però només la punteta... un relat hereu de dècades, per no dir segles, de subordinació a la pela, pura i dura. Si el patriota de dretes vol votar pel país ha de triar entre tot un reguitzell de forces que van de les CUP marxistes i coherents, al partit de Macià que ja no és ni Republicà ni de Catalunya si no només d’esquerres, o bé Tenas i Laportas que amaguen la seva ideologia al darrera la sagrada bandera i el frikisme populista. Massa dur de rossegar per a gent d’ordre i de seny, no?

Tot es doncs molt confús. De la mateixa manera que es estrany que un país com Espanya, amb una composició sociopolítica hereva de quaranta anys de dictadura militar, no disposi formalment de un partit d’extrema dreta; l’electorat de dretes català no pot votar dignament per la independència de forma clara... només poden votar CiU i posar un ciri a Sant Antoni demanant-li que la coalició vegi la llum i deixi d’intentar apedaçar l’estat de les autonomies pidolant diners a Madrid.

Avui ho demano, com diu en Miquel Giménez, ens cal un Churchill. Algú que es declari hereu dels republicans de dretes catalanistes que varen perdre la guerra civil. Una persona que construeixi una opció política que mostri les contradiccions del doble discurs de CiU. Algú que no faci vergonya de votar, com passarà amb en Duran, i que camini al costat, i no barrejat, amb els independentistes d’esquerres fins el definitiu alliberament nacional.