Der Untergang (L'enfonsament) i el Pacte Fiscal

Quan tot s’enfonsa hi ha un punt de no retorn en les actuacions dels polítics i del seu cercle més proper, segons el qual es nega el desastre i es busquen solucions impossibles, per ingènues i forassenyades. El paradigma més proper, que no l’únic, sobre aquesta mena de situacions va quedar reflectit magistralment per Oliver Hishbiegel a la seva pel·lícula Der Untergang (L’enfonsament), on Bruno Ganz construeix un Hitler només comparable al Napoleó de Rod Steiger de Waterloo, una interpretació que ara ens fa indestriables l’actor del personatge històric.

La part més fosca, el que resulta més pertorbador del relat dels últims dies del Reich, es com aquell grapat de poderosos queden alienats de la realitat i no gosen acceptar que no hi ha sortida possible. Hitler encara pretén moure sobre el mapa divisions que no tenen benzina, o que senzillament han deixat d’existir com a força de combat, i ningú no s’atreveix a portar-li la contrària. Entren i surten personatges que ideen solucions peregrines per a salvar la vida del dictador inspirades en el còmic o les novel·les pulp americanes més inversemblants del tipus sortir volant en globus i desaparèixer en un enginy aquàtic amb destí d’un regne submarí, tractant de salvar el que ja no existeix i proposant solucions diplomàtiques que ni russos ni americans acceptarien mai de la vida.

Dic tot això, perquè escoltant als veïns de taula a l’hora de l’esmorzar -que tampoc cal escoltar als tertulians professionals per això- la gent sap el que sabia la població de Berlín setmanes abans del col·lapse: que la guerra estava perduda i que el règim vivia els seus últims dies. Un any abans de la caiguda de Berlín la gent encara anava tirant, malgrat els bombardeigs i la pèrdua de familiars, amics, coneguts o saludats al front. La producció militar alemanya assolia el seu màxim històric i el Reich encara s’estenia dels Pirineus al Vístula, de la vall del Po al Cap Nord. El mariscal Kesselring, destinat a Itàlia, tenia plans per aguantar la línia gòtica el 1945 i el 1946! Si us llegiu les revistes alemanyes de l’estiu del 1944 destil·len una irracionalitat fora de tota mida, les hemeroteques ja el tenen aquest punt de crueltat un cop hom sap el que va passar després. De sobte, l’imperi dels mil anys que havia somniat el caporal austríac se’n anava en orris com una falla per Sant Josep, a tota castanya.

Si mireu les nostres hemeroteques, si consulteu els programes electorals dels partits al govern de Madrid o de la Plaça Sant Jaume, i els compareu amb la realitat descobrireu unes disfuncions estructurals en les propostes d’acció política totalment fora de la realitat que vivim. No vull entrar en el detall, no cal, però per la població resulta evident que els governants estan aplicant mesures incomprensibles, de difícil justificació, i que semblen reaccions improvisades davant els avenços militars dels exèrcits de la crisi, el col·lapse financer, l’atur i el dèficit públic. Igual que els habitants de Berlín tots tenim ja familiars, amics, coneguts o saludats que han caigut al front del desastre econòmic que tenim al damunt, tancant empreses centenàries, quedant-se sense finançament per tirar endavant la seva petita indústria, caient en les emboscades de la morositat dels clients de tota la vida o ingressant a les files de l’atur als cinquanta anys. Igual que veterans alemanys de la primera guerra mundial cridats a les files de la carnisseria per defensar uns polítics que varem permetre que prenguessin el poder i en fessin un mal ús.

I què està passant dins el nostre búnker particular a la Plaça Sant Jaume? Que diuen els cercles propers al poder català? Quines solucions proposen? Com solucionar un sistema que s’enfonsa quan ja has pujat la pressió fiscal a límits insostenibles? Com tenir cura de la gent gran, mantenir oberts els hospitals i les escoles quan no pots pagar les nòmines dels funcionaris? Com aguantar l’ofensiva del govern de l’estat que diu pel món que per molt que els catalans mantinguem la paradeta a cop de dèficit fiscal diu que la culpa de tot es del nostre egoista govern autonòmic? Tenen un pla de debò? Mas Colell es com un Kesselring que fa uns números pel 2013 i més enllà, que només s’aguanten en la solitud incontestada de un paper o un power-point impossible de complir?

Tinc amics que es mouen en l’àmbit del govern, de les patronals catalanes, dels íntims cercles del búnker, que em diuen que amb una unanimitat només comparable a la que vergonyosament mostren partits i sindicats per tal de defensar Abertis, tota la “gent important” tanca files entorn el pacte fiscal. Igual que el cor de sàtrapes que constituïa el centre de poder del Reich,  tots agafats al clau roent de la solució impossible, la sortida que l’enemic mai no acceptarà perquè ens sap derrotats en l’autonomisme. La sociovergència de La Caixa, l’Alemany, PIMEC, Cambres de Comerç, CECOT... tots a una com si foren de Fuenteovejuna: El pacte fiscal ho solucionarà tot, que no estem tant malament, que el descens en els ingressos es culpa dels qui estan apuntats a l’atur i treballen en negre –en serio que s’ho creuen- i que el PP i Espanya firmaran la pau que els proposem, que no es més que recaptar nosaltres els nostres impostos. Quins psicotròpics es prenen tots plegats per estar tant allunyats de la realitat que resulta tant evident pel ciutadà d’infanteria?

Pretendre que Espanya signi el pacte fiscal es com pretendre que els aliats firmessin una pau separada dels soviètics. Senzillament impossible, perquè saben que tenen guanyada la guerra i ja s’han repartit entre ells les nostres deixalles i misèries. Quan hom signa un tractat, un negoci, un acord, les dues parts han de sentir-se guanyadores, vaja... sempre ha estat així oi? Em pot dir algun d’aquests pròcers de la pàtria que carai guanya Madrid amb el pacte fiscal? Que no ens enfadem? Que no els portem a la Societat de Nacions que es la UE com si fos a la senyo? O es que només voleu tornar a enganyar al poble com vareu fer amb l’Estatut? I seguir cobrant peatges, i seguir arrapats a la mamella dient-nos que sou l’única alternativa uns anys més? Dieu que els qui volem la independència estem sonats, que fracturem el país. Que no ho està ja de trencada Catalunya, entre els qui penquem i paguem i els vostres amics de caixes i bancs que us mantenen amb les escorrialles dels quartos que ens foten?

El búnker creu que el pacte fiscal es la solució, perquè els qui l’envolten ho pensen així tots, digui el que digui la tossuda realitat. Igual que a Der Untergang ho creuen de debò, i no hi ha pla B. A menys que tinguin un enginy aquàtic prou gran que hi càpiguen tots dins i pugui fugir tot l’establishment plegadet cap un regne submarí on seran feliços els propers mil anys. Si es així aniré a acomiadar-los al port, bon vent i barca nova, encantats d’haver-los conegut i de que per fi hagueu tret les vostres mans irresponsables del timó de la nau, i del futur de Catalunya.