La mà que gronxa el bressol

Després del tsunami de vots independentistes que alguns poca-soltes com jo mateix esperàvem el novembre del 2010, vàrem ser testimonis de l’estirabot entre dos dels cap de trons de l’espectre independentista nacional. Que si tu, que si jo, que tu no en saps, que en se més jo, que gràcies a mi, que tu ja no hi pintes res... i en Jan Laporta abandonava Solidaritat Catalana i es quedava amb el paper de franctirador silenciat per tots i tothom al Parlament.

Està be això de ignorar la part de la història que no ens agrada. Jo ho faig contínuament, tinc la memòria selectiva en alta estima, però una cosa es la indulgència amb la vida privada de un mateix i l’altre el relat i la imatge de l’independentisme que entre tots ens estan construint –això si, ben ventats pels nostres propis errors i misèries personalistes-. Us preguntareu, amb raó, a que ve ara tornar a parlar d’en Laporta? Home... es que ahir surt super-Jan al Plus i ens diu que està meditant tornar a presentar-se com a President del Barça. Ep! Quiets! No comenceu a cagar-vos amb ell sense pensar-vos-ho amb calma. Fem un  flash back? Vinga, fem-lo.

Quedi clar que jo també estic influenciat per la campanya que varen muntar els de sempre per a destruir amb una eficàcia digna dels millors serveis secrets del món –qui ho diu que els catalans no serem capaços de tenir unes clavegueres d'estat com resen els cànons?- la imatge i l’obra d’en Laporta. Quan els reagrupats, perquè aleshores jo hi militava, sentírem parlar que seria candidat per Barcelona, en un primer moment, ens vàrem alegrar molt i tot seguit iniciàrem un procés de pànic escènic. Aquesta bipolaritat manifestava la preocupació que més tard es va convertir en aquell procés d’enfrontament caïnita RCAT-SI, del qual només en sabran les causes els nostres nets quan estudiïn el procés d’independència a les escoles, i només la versió del qui escrigui els llibres de text, ho teniu clar, oi?

Bé, tornem al motiu del post que sovint m’empatollo massa. Dèiem que Laporta generava desconfiança. Com diria la Terribas, “i-per-què?”. Diuen els que en saben, els qui coneixen els passadissos secrets del poder i que cada cop son més proclius a parlar, que Jan Laporta va cavar la seva pròpia tomba quan va guanyar per sorpresa les eleccions a Lluis Bassat, que era el candidat dels qui manen. Resulta, que poc després de vèncer va ser cridat a capítol a l’Estel de la Mort: la seu de La Vanguardia. I el bon jan va esser sotmès a un tercer grau per part del Comte –l’amo-, l’Antich –el director-, en Carol –l’ideòleg- i no se si en Nolla –de El Mundo Deportivo-. Després de felicitar-lo per la seva elecció, d’excusar-se si en algun moment havien apostat massa fort per en Bassat, van escenificar allò de “pelillos a la mar”, li varen donar uns copets a l’esquena, li prometeren tot el suport institucional... i... al final... li demanaren ser els primers en ser informats de qualsevol notícia important –entrenadors, fitxatges...- abans que cap altre mitjà. Es veu que en Jan –això si que ho té- els va enviar a dida, i així va sentenciar a mort la respectabilitat de la seva vida privada.

Ho hem sentit tot a dir d’en Laporta. Sabem fins de quin color porta els calçotets. Es cert que l’home te un ego superlatiu. Però... i quina figura pública que hagi arribat a tastar el poder no el té? Que què vull dir? Que com es possible que les mitges veritats, les insinuacions malintencionades, les vides sexuals, les baralles familiars... les misèries de les vides privades només siguin vox populi quan afecten independentistes? No de manera exclusiva, es clar, hi ha vides privades escandaloses de calbs que viuen a Madrid, o d’exministres sociates que la gent coneix, però jo diria que ho sap malgrat La Vanguardia.

La cosa ve de lluny. A la Facultat de periodisme ja m’ho van avisar: “aquí, amb permís de l’editor, es pot parlar de tothom amb tres excepcions: el Rei, Samaranch i el Comte de Godó. No us penseu pas que no hi intencionalitat política en la destrucció de la imatge del Borbó, que encara us pensareu que el fotrà fora de la trona el republicanisme espanyol... pallussos! Hi ha una mà que gronxa el bressol. Una veu que ens canta suaument perquè seguim endormiscats mentre ens roben, que nega les consultes per la independència, que ens acollona quan ens saltem un peatge, que fa gran al Sandrusco i petit en Guardiola –espereu-vos sis mesos-, que insinuava que aquell es maricon, l’altra una nimfòmana i que aquell al seu poble li diuen de tot. Sempre mentides sobre els mateixos, empastifant als qui no combreguen amb ells. Perquè de la vida privada dels que els fan la gara-gara no en sabem res oi? Ni de les vides professionals abans de ser diputats, ministres, consellers o presidents de gestories autonòmiques. No en sabem res. Ens imaginem coses... De les carreres polítiques i les fortunes forjades al cinturó roig a cop d’alcaldies i constructores; de carreres professionals inexistents de gent que mai arribaria a fer l’entrevista de treball a cap departament de recursos humans perquè no ha treballat en la vida en res de seriós... i ara té un càrrec institucional, o es conseller, o vicepresidenta, o president, o alcalde... i parlo dels millors.

La gent que es deixa peixar per la mà que gronxa el bressol ho ha tingut fàcil, totes els hi ponen... Només cal dir si senyor, només cal fer les lleis a mida dels qui els mantenen la paradeta, només cal acollonir al poble quan aquest intenta mobilitzar-se, només cal negar que hi va haver un 10-J, oblidar que ens varen prometre una nova llei electoral i un altre de finançament dels partits –ep... al tanto que això no costa quartos de fer... només caldria que anéssiu al Parlament de tant en tant en comptes de fomentar l’absentisme laboral-... però aquí res no passa, l’estany de l’oasi català està ben podrit. I de fons sona una cançó de bressol. I tot es quiet. I el món es divideix entre els independentistes eixelebrats i frikis de vides privades qüestionables a l’abast de tothom, i els polítics seriosos del PP, del PSC, de CiU, de ICV... que no han trencat mai un plat, al menys sense demanar permís a qui toca, als de sempre, a la mà que gronxa el bressol.