Enquestes al pil-pil

Pensareu que soc un fan de les teories de la conspiració, però a mi les enquestes prèvies a les eleccions em serveixen per a entendre els desitjos més íntims de les línies editorials dels mitjans on es publiquen. Les enquestes son cuinades al pil-pil per part dels caps de contingut de La Vanguardia, La Razón, l’Ara o qui sigui, per tal de donar l’empenteta necessària a les opcions polítiques amb les quals simpatitzen. O hauria de dir serveixen?

Com es fa això? Doncs dient que aquella força política emergent no entrarà al Parlament, i que per tant els seus electors haurien d’apostar pel vot útil acabant d’enfonsar-la; o assenyalant un increment inesperat i amenaçant de l’enemic, quan tothom donava per segura la victòria del partit propi, mobilitzant així al personal; o bé ignorant la possibilitat d’un partit outsider; o avisant que la majoria no està garantida pel favorit... tant se val. Les enquestes es cuinen fins trobar-li el punt desitjat per a poder fer l’editorial que millor escaigui a les necessitats electorals dels partits afins al diari, la ràdio o la tele de torn.

Es un procés força efectiu, tot i que les enquestes es poden cuinar dins uns límits, la diversitat d’interpretacions que uns números poden donar son infinites, i sinó pregunteu-ho a les Agències de rating que han fet passar el deute d’un munt de països de la triple A al bo escombraria en pocs mesos, analitzant, si fa o no fa, els mateixos indicadors econòmics les dues vegades. Aleshores comencen a sorgir les crosses maquilladores del “vot amagat”, les declaracions dels polítics que veuen com s’enfonsa el vaixell i especifiquen l’obvietat que “l’única enquesta vàlida es el dia de les eleccions”, fent una mica com un entrenador de futbol derrotat quan diu “el fútbol es así”.

Les enquestes cuinadetes al pil-pil son fortament efectives perquè els qui les consumeixen son persones que busquen en la credibilitat d’aquell mitjà de comunicació la manera de refermar la seva intenció de vot. Llegim, sentim i veiem els mitjans de comunicació que ens son propers, per tal de solidificar els nostres arguments polítics, fins i tot vitals. No es tant cert el “veure per creure” com el “crec en això i trio informar-me aquí per sentir-me acompanyat”. No ho dic jo, es un procés psicològic més que demostrat i que a mi em dona tant de ju-ju que em forço a fer un seguiment dels mitjans no afins a la meva sensibilitat política –que de raret que soc, son gairebé tots, també val a dir-ho-.

I aleshores... com ens hem de mirar les enquestes? Amb precaució, primer de tot, i seguidament el que hem de fer es posar-les al congelador, cal guardar-les, i llegir-les amb deteniment un cop celebrades les eleccions. Jo ho faig. Al cap de uns dies de la “festa de la democràcia” pertinent –el dia del Domund aquell on ens fan creure que la ciutadania mana- les trec de la nevera i me’n foto una estona de la barra que tenen alguns. Això que faig, no ho fa quasi ningú, però val la pena provar-ho i així desemmascarar aquests bruixots dels números interpretats versió Nostradamus, aquests shamans de la numerologia, campions de la barra i de la pocavergonya.  Quins pebrots de ferro colat que gasten tots plegats!

La veritat es que les enquestes cara el 25 de novembre son difícils de fer perquè hi ha un percentatge de vot indecís nou de trinca. En edicions anteriors de l’obre de teatre aquesta de la sobiranieta catalaneta de només la punteta, que eren les eleccions al Parlament, hi havia indecisos entremig dels partits de sempre. Uns indepes cabrejats amb el tripartit, un parell de peperos amb dignitat de catalanoparlant, o un grapadet de sociates indignats ferits pel Bono en l’orgull de la seva esquerranositat. L’onze de setembre tota aquesta realitat habitualment filtrada a les cuines de partits i mitjans va saltar pels aires. Ha canviat el paradigma de la majoria de partits i votants, i ara tot està per votar i tot es elegible.

Com voleu que l’electorat que no sap què votarà, però que votarà segur, no representi entre el 25% i el 35% dels enquestats? Fixeu-vos-hi: Els franquistes ara son constitucionalistes, els pactistes ara son independentistes, els jacobins igualitaris ara son federalistes asimètrics, els independentistes fan competicions entre ells de puresa regenerativa, i els comunistes internacionalistes ara resulta que son paladins de l’autodeterminació catalana –que de la Palestina ja ho eren-. Com voleu que la gent no estigui despistada? Com voleu que la gent no engegui a dida als enquestadors telefònics amb un “i-jo-que-collons-se-el-que-votaré”?!!! I més amb el rècord d’incompliment electoral que sobrevola aquest país que es tant petit i tant ple de polítics purs i insubornables!

Des del separatista que no se’n refia de CIU però vol que en Mas surti bé a la foto, al sociata catalanista que no sap si votar Iniciativa, ERC o Mas!!!, al convergent que ara dubte si votar PP que això de la independència li fa por, al del PP que vol que en comptes de l’home del sac l’Alícia parles de projecte espanyol i votarà ciutadans... Cadascú amb la seva paranoia particular, indecís per compte propi, amb més raons que tots els Sants del Santoral per ser-ho, per no refiar-se’n, no d’en Mas, de cap d’ells i d’elles. Son els nous dubtes fills del nou paradigma, per molta enquesta i per molt pil-pil que hi afegeixin als números... Faré com sempre... guardaré les enquestes al congelador, i d’avui en un mes i un dia em pixaré de riure, al pil-pil...

...and never trust a frenchman!

Avui estic orgullós de la meva educació anglòfila, gràcies papà! Els britànics han enllestit la qüestió escocesa com ha de ser: preguntant als escocesos que volen fer. Se’n diu democràcia! Ho sentiu des d’Espanya? Déu meu... quina xacra de país ens va tocar de colonitzadors...

I si estic cofoi dels meus temps passats a la Gran Bretanya, haig de dir que avui trobo a faltar al Green, l’home que va fer-me de segon pare durant l’adolescència i primera joventut. Major General Robert Louis Stuart Green, nascut lowlander i fan dels rangers, unionista i allistat al Black Watch durant la segona guerra mundial, el regiment considerat pels highlanders com la policia anglesa de la frontera. No era doncs un independentista escocès precisament, considerava els nacionalistes escocesos com una broma, i els anomenava rient “the professional scots”.

Malgrat tot, el seu sentit del humor estava absolutament entortolligat amb la seva visió democràtica del món, el respecte per les minories i la comprensió dels moviments d’alliberament nacional –encara que sempre em deia que a ell i al seu regiment els havien fotut fora de més països dels que jo mai visitaria en tota la vida-. Probablement perquè un batalló del regiment del qual seguia sent-ne el Coronel –la Royal Highland Infantry- estava destinat a Irlanda del Nord de manera pràcticament permanent, la seva opinió era favorable a marxar també del Ulster i deixar que s’espavilessin entre irlandesos. El seu respecte per la gent que es jugava la vida, el seu amor per la pau, la seva bonhomia, i el seu rebuig per les solucions armades em varen impactar per sempre més.

L’Stuart va estar destinat a la India, Palestina, Kenya, Gibraltar i Alemanya, entre altres països. Va ser cap de l’Ordenance Board, el gabinet que triava l’armament de suport a infanteria a comprar o encarregar, i un cop va deixar l’exèrcit va seguir essent el coronel de la R.H.I. i es va dedicar al que ell anomenava “altres tasques relacionades amb la feina”, en relació al S.A.S. i l’entrenament d’oficials i comandos. Millor no preguntar. Respectava profundament als russos i als alemanys, se’n fotia permanentment dels americans i dels seus serveis secrets i em va ensenyar a no prendrem mai seriosament les paraula d’un francès.

Aquells estius amb els Green a Wiltshire, al seu cottage son moments que sempre més portaré amb mi, a la meva història particular. Apart d’anglès hi vaig aprendre gairebé de tot: disparar amb una escopeta de caça, tallar i tenir cura de la gespa, estimar i a entendre els Jack Russells –per això en tinc un ara-, jugar a crocket, escoltar a la gent amb més experiència que un mateix, acomiadar-se donant la mà i sense íntims contactes mediterranis -de caire superficial i hipòcrita-, jugar a tenis sobre una catifa d’herba i que un cavaller mai es pren un whisky abans de les sis de la tarda... que si es imprescindible s’avança l’hora del rellotge de la sala i llestos.

A Fosters, la casa de Sutton Venny, vaig aprendre sobretot com funcionava psicològicament la plurinacionalitat britànica. L’orgull regimental dels R.H.F., el que es un sporran, el que porten sota la faldilla els escocesos, o que a la Officers Mess quan es brindava per la Reina, es passava el got de whisky per sobre la copa d’aigua, que els highlanders brindaven pels Stuard que eren a l’altre banda del mar. Com deia l’Stuart “els anglesos sempre han estat uns mestres reclutant pel seu exèrcit el millor de les nacions on eren presents, un cas excepcional son els gurkes, però has de tenir sempre present que els primers que varem allistar-nos per lluitar per a ells varem ser els escocesos”.

Amb ell varem parlar molt de Catalunya i Espanya. Ja us vaig explicar que abans d’anar al servei militar em va oferir entrar a Sandhurst i fer la carrera militar a la Gran Bretanya. Vaig respondre que no, que en tot cas m’agradaria servir sota bandera catalana, fins i tot com feien els escocesos al Regne Unit, però que la plurinacionalitat no estava al diccionari de l’exèrcit espanyol al 1982 i que mai veuríem regiments catalans dins una estructura espanyola, i que, per tant, aniria a fer el soldat ras, per sorteig, quan toqués i sense endolls de cap mena.

Avui trobo a faltar l’Stuart Green. M’agradaria sentir els seus acudits sobre els polítics anglesos i escocesos, amb aquell tarannà murri i condescendent. Sens dubte ell votaria que no al referèndum per la independència, però sens dubte l’encaixaria com allò més normal en democràcia, i en faria algun acudit, que humor i tolerància van de la mà.

Malauradament l’Stuart va morir fa un parell d’anys, i ara trobo a faltar la seva visió sobre el futur de les forces armades dins Europa, per molt que conec quina era la seva opinió, la qual per euroescèptica, destrempant i políticament incorrecta prefereixo no compartir amb vosaltres, que sou joves i després dormiríeu malament. Fa pocs anys em va refermar el que feia temps que em deia: “Els catalans heu de garantir-vos el control de la lluita antiterrorista i construir uns serveis d’intel·ligència propis i lleials, avui en dia un cop es te això es te tot, la resta ve tot sol”. Em pregunto que en pensaria del procés que hem endegat els catalans, però del que estic segur es de quin consell ens donaria: “Steady boy, stay calmed, keep the americans close to your position, and never trust a frenchman!”.

Rajolí prim

Surt el President Mas a TV3 i parla d’un estat propi sense competències en defensa, m’ha semblat entendre que seria quelcom del que podria seguir encarregant-se Espanya. Quan un no ha estat mai independentista de debò, com es el cas del President, li passen aquestes coses, es com marxar a viure amb la xicota però no tenir-hi sexe perquè ets verge, que s’encarregui el pinxo del patiu del institut, que tu no en saps d’això.

L’antimilitarisme dels catalans te arrels molt fondes, i s’hi barreja el mal temps que varem passar a la mili, les revoltes anarquistes per les injustes lleves per tal d’anar a lluitar a l’Àfrica a primers del segle XX, l’ocupació castellana en temps del comte duc Olivares, la repressió borbònica, la repressió de les carlinades, els bombardejos de Barcelona al XIX, la repressió franquista, els bombardejos de Barcelona al XX... Exèrcit i Catalunya fan mala parella, al menys exèrcit espanyol i Catalunya. Però perquè hauria de ser així amb un exèrcit català?

Jo, de veritat, no entenc als nostres polítics, perquè CIU no te l’exclusiva d’aquest ridícul polític, Solidaritat va fer uns pressupostos de la República Catalana sense despesa en defensa i ERC navega en la indefinició sobre l’exèrcit... perquè no deu ser quelcom d’esquerres això de defensar-se... Quin ridícul més espantós, rajolí prim. Si els sentís en Macià!

Un cop acabada la primera guerra mundial, Cambó va ser rebut pel President Wilson, l’home que estava dibuixant les noves fronteres d’Europa, per tal de saber que volíem els catalans. En Cambó va començar el seu discurset català, de rajolí prim, el del greuge i els Jocs Florals. Wilson li va contestar que com que veia que no volien esdevenir un estat normal, que el que volien era una millor relació amb Madrid i més autonomia, era amb Madrid amb qui ens havíem d’entendre. Un afer intern, espanyol.

Un cop arribada la transició democràtica a l’Espanya de TVE, malgrat que Tarradellas ja havia avisat que les dues coses que donen sobirania eren la caixa i la pistola, el catalanisme de rajolí prim no va voler Hisenda i Policia –els bascs si-, no va voler el concert econòmic i la policia perquè no era popular, i es va quedar amb l’escola i els metges... que així la població veuria que la Generalitat els donava serveis però ni els reprimia ni s’ho cobrava directament. I aquesta decisió ens ha portat a la situació actual, i a sentir-nos a dir per part dels espanyols que el concert ja ens el varen oferir i que no el varem voler, i que Santa Rita Rita Rita lo que se da no se quita.

Presoners de la correcció política de la cultura per la Pau, de la idea neo-colonialista, del complexe de culpabilitat europeu, del rajolí prim, de que els ajuts al tercer món ha de reflectir-se en  repartir magdalenes als camps de refugiats en comptes repartir galetes als senyors de la guerra africans que esclavitzen la seva població, els catalans no volem pertànyer al món dels estats normals majors d’edat. Perquè som menys que ells? O perquè ens considerem moralment superiors? Que volem canviar el món com volien els càtars amb el rollo aquest pseudohippy, infantil, de caire populista i irresponsable?

Dels exèrcits surten paios i projectes vinculats a les universitats i al patrocini privat com el salt de 36 kilòmetres que es va cascar ahir un militar austríac i que avui tothom elogia a les converses de cafè. Perquè si, si, i si, el tio del paracaigudes d’ahir va ser format a l’exèrcit austríac. Us direu... Àustria te exèrcit? Però si es un país petit dels Alps!  Caram! Com Suïssa! Els suissos estan reforçant els seus programes de defensa per por a l’augment dels disturbis socials de caràcter general a la zona Euro! Que faríem els catalans sense exèrcit en una situació d’aquestes, senyors Mas, Tena o Junqueres? Cridar a la Legión per tal que poses ordre? Que faríem si el nostre espai aeri fos violat per un avió amb material militar il·legal com ha passat a Turquia? Enviar l’abat de Montserrat en un globus aerostàtic a convèncer al pilot per tal que aterri?

Ja no entro amb el que suposa un exèrcit propi en tant en quan la tramesa de valors cívics, culturals o socials, que en el cas dels catalans es d’una importància cabdal a l’hora de construir un nou estat. Parlo de l’avantatge competitiu de les empreses Start Up israelianes a l’hora de formar equips de treball amb gent que entén el lideratge com una cosa positiva, el treball en equip com quelcom imprescindible i el risc com una actitud vital indestriable del progrés. Ahir a La Vanguàrdia en parlaven de l’èxit al NASDAQ de les empreses d’Israel, del llibre Start Up nation on s’hi expliquen les raons de l’èxit en la innovació i la tecnologia de les noves empreses israelianes. Però si us llegiu el llibre veureu que l’aprenentatge cívic, moral i tècnic que dona el Tsahel no es aliè a la conformació d’aquest avantatge competitiu. Trist... però l’artícle no en parlava d’aquesta vesant, rajolí prim i complexes d’inferioritat també en l’anàlisi periodístic? Mare de Déu Senyor!

Jo no se vosaltres, però vull ser un ciutadà normal d’un país normal. Amb lliga de futbol i selecció, amb una llengua dignificada i protegida com fan des de Finlàndia a Holanda passant per França, amb tribunals de justícia, policia, metges, universitats i sindicats propis, i exèrcit també. Collons! Només faltaria! Vull una República Catalana de broc gros, normal com Àustria, Noruega o Portugal. Macagumtot!. No una República Catalana de rajolí prim, que per això ja tenim el peix el cove del pujolisme, el federalisme de fireta del PSC i el Barça del Sandro Rossell.

El dia dotze, espero que us plogui

Una vegada hi havia un rei

que tenia tres filles,

les volia casar i no tenia faldilles.

 

Una vegada hi havia un rei

que tenia el cul vermell

i cagava de gota en gota

i merda per qui ho escolta.

Això tant maco i antimonàrquic m’ho varen ensenyar a casa de petit. Socialització a la catalana, escatològica, iconoclasta i igualitària. Una manera de veure el món que, als anys 60 del segle passat, ja feia un munt de generacions que sobrevivia parlant de les deposicions biològiques del Rei –símbol de poder absolut dels qui parlaven la llengua d’Hisenda- en la privacitat de la llar, lluny dels inquisidors d’aquesta Espanya que ara resulta que hauríem d’estimar-nos tant. El Rei no tenia mai un duro i cagava com tothom... que els catalans ja ho dèiem a l’Edat Mitjana:

Caga el Rei i caga el Papa,
De cagar ningú s’escapa.
 
Al cole d’aquella Espanya de la Formasión delespíritu nasional, mentrestant, aprenia altres frases fetes com “tonto el que lo lea”, que si més no, es una aproximació a l’àmbit de l’aprenentatge particularment espanyola (en català no funciona això del “tonto qui ho llegeixi”), una al·literació de transfons arabitzant que ens recorda que llegir es dolent. Deu ser que els llibres els carrega el diable i hom es pot tornar un perillós intel·lectual si no va amb compte.

Perduts en la enèsima reformulació d’aquesta Espanya que s’enfonsa de nou en la misèria, les ments pensants de l’altiplà castellà, aposten per recuperar les aules catalanes com a megàfon de les excel·lències de l’espanyolitat. El ministre Wert, en un atac de follia pròpia dels anys 30 del segle passat, vol que l’orgull patri i l’esperit d’Isabel i Fernando torni a cavalcar per les escoles catalanes desfaciendo el entuerto al que los catalanes están conduciendo a los tiernos niños españoles que viven en el noreste peninsular.

Jo no se vosaltres, però aquesta gent o bé te un pla que no puc arribar a entendre de maquiavélic que deu ser, o definitivament saben que fotrem el camp qualsevol dia d’aquests. Es que no me’n se avenir. Tant funciona electoralment l’anticatalanisme que es permeten el luxe de pixar fora de test dia si, dia també? Però a quin país els diu que viu l’Alícia? Els catalans el patriotisme el passem generació a generació a casa, com Déu mana, Alícia reina, tu t’ho vares perdre perquè ets filla de Guàrdia Civil, ho sento, com també s’ho varen perdre els germans Fernàndez Díaz que son fills de militars, també ho sento. I que quedi clar que sento que no se us hagués passat a casa aquesta informació vital per entendre’ns com a poble, els vostres pares com si haguessin estat bombers o cantants de boleros, que a mi tant se me’n fot. Afortunadament, molts altres fills de la immigració –que curiosament no tenien res a veure familiarment amb forces de seguretat espanyoles- varen aprendre a estimar aquests detalls de catalanitat a casa, al carrer, o a l’escola. Només faltaria!

L’escola catalana, en mans d’un professorat que no ha fet precisament bandera de la barretina i la botifarra amb seques, ans el contrari, tindrà molts defectes, però el de l’adoctrinament nacional patriòtic jo no el se veure per enlloc. Mireu que he intentat bussejar per l’entrellat del fracàs escolar des d’aquest bloc, i no fa tant, però els desastres comesos –al meu entendre- a les aules catalanes tenen altres arrels, no precisament les assignatures d’Història o Literatura. Crec, vaja.

Que pretendrien doncs en Wert i els seus sequaços? Com voldrien que els catalans estiguessin orgullosos de ser espanyols sense reescriure la història i la literatura? Vull dir que, com fer una docència de caràcter científic amagant la història documentada? Que no els hi hem fet mai la guerra als castellans, nosaltres els catalans? cada cop que hem pogut? O cada cop que ha calgut? O cada cop que ells han estat prou febles com per a provar-ho? Com es pot amagar això?

Que volen lobotomitzar als mestres d’Història perquè diguin les bajanades que escampa l’Antena 3 sobre una Hispània amb arrels nacionals espanyoles, amb uns romans castissos que semblen avantpassats directes dels protagonistes del Cuéntame de TVE1? Si, si, d’aquell pamflet propagandístic del con Franco sí que éramos felices. Voleu que des de la dignitat del magisteri diguin als seus alumnes que Espanya es una nació des dels reis catòlics? Saltant-vos a la torera Hobbes, Rousseau, Montesquieu, Locke, Hume, o directament la revolució francesa –la qual ja se que als espanyols sempre us ha importat una merda de les del rei que tenia el cul vermell-, que es veu que no varen tenir res a veure amb el pas de la gent de súbdits reials a ciutadans d’una nació?

Com hauríem d’explicar la guerra de successió? O el fet que només Castella tingués dret a robar la plata del Perú i a esclavitzar als indis des de Califòrnia a la Terra del Foc? Ostres... i fer-ne la festa nacional, té pebrots! Perquè aquesta vergonya, per exemple, els catalans ens la varem estalviar! O no va ser així, amic Wert?

Ja ho sabem que molts indians catalans es varen enriquir amb el comerç d’esclaus al segle XIX, i es una taca al nostre expedient històric. Però aquells mateixos indians varen retornar a la societat catalana el fruit de l’espoli reconvertit en modernitat i industrialització, que vosaltres, l’or de les Indies, els castellans us el vareu fondre en toros, guerres de religió, i en que els hidalgos i la noblesa castellana podessin viure sense treballar, que es veu que no fa senyor. Això es el que voleu que les criatures catalanes comprin com a paradigma dels motius per a sentir-se orgullosos de ser espanyols? O vols que els mestres parlin dels èxits històrics de la Hisenda pública espanyola? Ja heu comprovat si teniu el record mundial de suspensions de pagaments? Qui va ser el primer rei que en va fer? Carles I? Aquell que de tant espanyol que era va néixer a Flandes, oi? I que quan va arribar només parlava flamenc i francés? Com s’entén? Si es científicament demostrable pel Fernando Savater, el Pio Moa i en Rouco Varela que Jesucrist ja parlava en castellà, porque es lengua de comunicación i no com això nostre que es una llengua d’estar per casa, com el valencià i l’aragonès oriental!

I en tant en quan a la literatura, jo suposo que els nois aquests de la FAES de l’Aznar no han estudiat bé els autors i intel·lectuals que ells valoren tant. Posem per cas Quevedo. El cim del conceptisme castellà del segle d’or i un dels meus autors favorits en tant en quan manipulador de paraules, però... Wert, rei, maco, vols que els nens i nenes catalans llegeixin l’opinió que don Francisco tenia dels catalans? Ho dius en serio? Perquè la màquina de fer independentistes rebentaria per manca de capacitat productiva, davant l’allau d’adolescents amb l’estelada tatuada al capdavall de l’esquena, cap de suro!

Repto a qualsevol d’aquests colons inadaptats, que es manifestaran al costat d’aquesta Falange que em vol exterminar pel fet de ser català aquest dissabte dia del Pilar, a que em digui deu motius històrics pels quals un català es pugui sentir orgullós de ser espanyol. Això si, que siguin documentables i científicament demostrables. Que jo li en diré el doble de motius per estar orgullós de ser català i, conseqüentment, no espanyol.

Amics, amigues... insisteixo. Aquesta gent s’ha begut l’enteniment, o estan preparant una de grossa, o ja ens veuen fora d’Espanya. Es que sinó, no s’entén aquestes declaracions, aquests despropòsits i aquestes algarabías patriòtiques a la Plaça Catalunya –gràcies Mariano pel concepte-. El dia dotze, espero que us plogui.

Els únics que volen alliberar-nos de debó

Si volem, serem independents. Ja no hi ha dubte. El poble ho vol. Tan se val si han estat les humiliacions rebudes, la crisi econòmica, o el col·lapse moral de la transició espanyola. Aquell menys del vint per cent de la població que representava la tribu independentista abans de l’estatut ha vist com el missatge ha quallat arreu del país, dels barris o de les famílies. Fins i tot dins els partits polítics tradicionalment autonomistes. Això ens ha d’alegrar, pel damunt de qualsevol altre consideració.

 Ja deia fa dies que caldria molta generositat, en el sentit que en el procés de construcció nacional hi posaran les grapes gent que fins fa quatre dies menyspreaven el separatisme, per friki i poc assenyat. Molt bé, i que? Després de la manifestació del dia onze i del sorprenent pas endavant del President Mas –la qual cosa l’honora de manera molt especial- les aigües de la política catalana han entrat en un tsunami que ho està posant tot potes enlaire, un canvi de paradigma que ha clarificat moltes coses.

Fa anys i panys que la gent que ha militat en el independentisme més pur i altruista ha sacrificat la seva ideologia particular per “la causa”, votant sempre “els únics que volen alliberar-nos de debó”. Recordo quan vaig començar a militar a ERC a primers dels 90. Ho parlàvem entre els amics i ens dèiem: “nosaltres que considerem imprescindible que Catalunya esdevingui un estat seriós, amb tots els atributs i totes les eines necessàries que això implica, exèrcit inclòs, que hi fem amb aquesta colla de líders hippies antimilitaristes?”. Ens varem empassar el criteri propi i ens varem dedicar a penjar cartells i a fer proselitisme de base.

La cosa va anar amunt, a poc a poc, i els hippies varen marxar d’alt d’un PI –el Partit per la Independència de na Rahola, en Colom, en Laporta, amb els cèntims dels càrrecs i es veu que d’en Millet- i ERC va quedar en mans de gent que ens pensàvem seriosa i que prioritzaria la independència pel davant de les ideologies personals. I no va acabar de ser així. La militància havia de renunciar al dia D+1, a la política, a la nostra ideologia, per tal que el bé suprem de la independència podés triomfar i esdevenir realitat. I va venir el tripartit, i en Ridao aspirant a fer de Duran, i en Carod fent el préssec a Jerusalem, i vèiem com la feina desinteressada de la gent entrava en forma de vots per una porta de la seu d’ERC a Villaroel i en sortia transformada en cotxes oficials i cadires de tota mena per un altre. Però es que eren “els únics que volen alliberar-nos de debó”.

Varem callar, perquè apartar CIU del poder que havia monopolitzat durant més de vint anys era una prioritat d’higiene democràtica, i en contrapartida els líders del independentisme varen fer President de la Generalitat al Pepe Montilla. La ideologia havia guanyat la partida contra la construcció de l’alliberament nacional de Catalunya. I molts varem decidir enviar a dida ERC, enganyats i decebuts, però mai desmobilitzats.

Quin panorama! Ho recordeu? Espanya anava “bien” i aquí el govern tripartit  començava a gastar el que no tenia i més, a munyir la mamella de la feina dels ciutadans!. El moviment independentista quedava reclòs a les CUP, i a sectors i famílies polítiques des d’Unió fins a Iniciativa, com a postura moral i ètica, però sense representar cap amenaça. Sort en varem tenir dels espanyols...

L’arrogància espanyola, aquest ADN imperial que comparteixen conservadors del PP i socialistes del PSOE, va agafar l’estatutet aprovat pel Parlament i votat pels catalans i ens el va tornar fet un nyap. Calia tornar a ser generosos, oblidar ideologies, treballar per la transversalitat i alliberar el país, i ens varem fer de Reagrupament. Tots a repartir pamflets un altre cop! La cosa prometia. Però, ja coneixeu la història... al novembre del 2010, a les eleccions, els independentistes-transversals-sense-ideologia-perquè-no-toca varen presentar-se dividits, i CIU va arrasar amb tot. Suposo que els meus fills coneixeran la veritat quan d’aquí cinquanta anys es desqualifiquin els arxius dels serveis d’intel·ligència espanyols, perquè sinó no se’m acut cap altre explicació que no porti associada les paraules egoisme i estupidesa.

Ahir, els partits independentistes tradicionals es varen reunir per anar junts a les eleccions. CIU encara provoca desconfiança entre els separatistes –i es que amb el currículum de traïcions que la història ens ha deparat amb uns i altres no es per menys- i Iniciativa, malgrat estar per l’autodeterminació, no es clarament una força que vulgui accelerar el procés. Era l’últim intent de mostrar generositat, l’acord que podia convertir la coalició resultant en la segona força política del país. Se’n va anar en orris i sento un dolor i una vergonya que no sentia des d’allò de Perpinyà. Ja en tinc prou.

El centredreta de CIU, el centreesquerra de ERC i l’esquerra d’iniciativa volen treballar per fer possible l’autodeterminació de Catalunya. Em sembla prou ventall. Ja no em calen ofertes puristes i transversals que vulguin apropiar-se ni del sentiment ni dels escons. Bon vent i barca nova senyors de SI. Ho sento, però el fet de vota’ls, apart de garantir-los un sou i immunitat per a segons què, quin benefici li portarà al país? No se que pensen a l’entorn de res! Se que els agrada sortir per la tele, fer el friki i presentar-se com els qui han liderat des del “No vull pagar” fins la manifa del dia onze, però sabem que no es veritat i ja en tenim prou d’essencialismes. El poble ha passat per sobre de tots i de tothom i ara sap que pot triar qui vol que ens porti a la independència... i jo, sentint-ho molt, ni m’imagino l’Uriel mantenint una reunió de treball amb el cònsol dels Estats Units ni se si el vostre partit té un pla realitzable per millorar les exportacions catalanes, això si: sou els millors bramant que Espanya ens roba. Estic fart de votar opcions electorals sota el patètic cartell de: “l’únic partit que ens alliberarà per sobre de les ideologies, bla, bla, bla, tu vota’ns i ja veuràs”.

Senyors de SI, si alguna conseqüència positiva va tenir el vostre posicionament cadirístic d’ahir, es que els electors que no formen part de la vostra secta us hauran vist el llautó de forma definitiva. Espero, vaja. Catalunya no es mereixia la vostra actitud, i per si en tenia algun dubte, les vostres explicacions sobre el que va passar –la llista aquesta, el número aquest, tu tants vots i jo tants no se que- em refermen en la convicció que el que voleu es seguir vivint del sentiment dels qui encara prioritzin Catalunya pel davant de la ideologia, dels qui no se’n refiïn d’en Mas o d’ERC... quin bagatge d’idees més absurd, tronat i malintencionat. No teniu més bandera que l’ofici de ser-hi. Allà, a primera fila, arrapats a la política del xantatge emocional dels qui no volen veure la vostra farsa, encegats pel patriotisme i la innocència. No es el meu cas.

I ara... a meditar el vot, secret, per fi deslliurat de l’obligació de votar “els únics que volen alliberar-nos de debó”... perquè al cap i a la fi qui ens traurà el jou espanyol de sobre es el poble. Els polítics només  aneu al darrera.