Els únics que volen alliberar-nos de debó

Si volem, serem independents. Ja no hi ha dubte. El poble ho vol. Tan se val si han estat les humiliacions rebudes, la crisi econòmica, o el col·lapse moral de la transició espanyola. Aquell menys del vint per cent de la població que representava la tribu independentista abans de l’estatut ha vist com el missatge ha quallat arreu del país, dels barris o de les famílies. Fins i tot dins els partits polítics tradicionalment autonomistes. Això ens ha d’alegrar, pel damunt de qualsevol altre consideració.

 Ja deia fa dies que caldria molta generositat, en el sentit que en el procés de construcció nacional hi posaran les grapes gent que fins fa quatre dies menyspreaven el separatisme, per friki i poc assenyat. Molt bé, i que? Després de la manifestació del dia onze i del sorprenent pas endavant del President Mas –la qual cosa l’honora de manera molt especial- les aigües de la política catalana han entrat en un tsunami que ho està posant tot potes enlaire, un canvi de paradigma que ha clarificat moltes coses.

Fa anys i panys que la gent que ha militat en el independentisme més pur i altruista ha sacrificat la seva ideologia particular per “la causa”, votant sempre “els únics que volen alliberar-nos de debó”. Recordo quan vaig començar a militar a ERC a primers dels 90. Ho parlàvem entre els amics i ens dèiem: “nosaltres que considerem imprescindible que Catalunya esdevingui un estat seriós, amb tots els atributs i totes les eines necessàries que això implica, exèrcit inclòs, que hi fem amb aquesta colla de líders hippies antimilitaristes?”. Ens varem empassar el criteri propi i ens varem dedicar a penjar cartells i a fer proselitisme de base.

La cosa va anar amunt, a poc a poc, i els hippies varen marxar d’alt d’un PI –el Partit per la Independència de na Rahola, en Colom, en Laporta, amb els cèntims dels càrrecs i es veu que d’en Millet- i ERC va quedar en mans de gent que ens pensàvem seriosa i que prioritzaria la independència pel davant de les ideologies personals. I no va acabar de ser així. La militància havia de renunciar al dia D+1, a la política, a la nostra ideologia, per tal que el bé suprem de la independència podés triomfar i esdevenir realitat. I va venir el tripartit, i en Ridao aspirant a fer de Duran, i en Carod fent el préssec a Jerusalem, i vèiem com la feina desinteressada de la gent entrava en forma de vots per una porta de la seu d’ERC a Villaroel i en sortia transformada en cotxes oficials i cadires de tota mena per un altre. Però es que eren “els únics que volen alliberar-nos de debó”.

Varem callar, perquè apartar CIU del poder que havia monopolitzat durant més de vint anys era una prioritat d’higiene democràtica, i en contrapartida els líders del independentisme varen fer President de la Generalitat al Pepe Montilla. La ideologia havia guanyat la partida contra la construcció de l’alliberament nacional de Catalunya. I molts varem decidir enviar a dida ERC, enganyats i decebuts, però mai desmobilitzats.

Quin panorama! Ho recordeu? Espanya anava “bien” i aquí el govern tripartit  començava a gastar el que no tenia i més, a munyir la mamella de la feina dels ciutadans!. El moviment independentista quedava reclòs a les CUP, i a sectors i famílies polítiques des d’Unió fins a Iniciativa, com a postura moral i ètica, però sense representar cap amenaça. Sort en varem tenir dels espanyols...

L’arrogància espanyola, aquest ADN imperial que comparteixen conservadors del PP i socialistes del PSOE, va agafar l’estatutet aprovat pel Parlament i votat pels catalans i ens el va tornar fet un nyap. Calia tornar a ser generosos, oblidar ideologies, treballar per la transversalitat i alliberar el país, i ens varem fer de Reagrupament. Tots a repartir pamflets un altre cop! La cosa prometia. Però, ja coneixeu la història... al novembre del 2010, a les eleccions, els independentistes-transversals-sense-ideologia-perquè-no-toca varen presentar-se dividits, i CIU va arrasar amb tot. Suposo que els meus fills coneixeran la veritat quan d’aquí cinquanta anys es desqualifiquin els arxius dels serveis d’intel·ligència espanyols, perquè sinó no se’m acut cap altre explicació que no porti associada les paraules egoisme i estupidesa.

Ahir, els partits independentistes tradicionals es varen reunir per anar junts a les eleccions. CIU encara provoca desconfiança entre els separatistes –i es que amb el currículum de traïcions que la història ens ha deparat amb uns i altres no es per menys- i Iniciativa, malgrat estar per l’autodeterminació, no es clarament una força que vulgui accelerar el procés. Era l’últim intent de mostrar generositat, l’acord que podia convertir la coalició resultant en la segona força política del país. Se’n va anar en orris i sento un dolor i una vergonya que no sentia des d’allò de Perpinyà. Ja en tinc prou.

El centredreta de CIU, el centreesquerra de ERC i l’esquerra d’iniciativa volen treballar per fer possible l’autodeterminació de Catalunya. Em sembla prou ventall. Ja no em calen ofertes puristes i transversals que vulguin apropiar-se ni del sentiment ni dels escons. Bon vent i barca nova senyors de SI. Ho sento, però el fet de vota’ls, apart de garantir-los un sou i immunitat per a segons què, quin benefici li portarà al país? No se que pensen a l’entorn de res! Se que els agrada sortir per la tele, fer el friki i presentar-se com els qui han liderat des del “No vull pagar” fins la manifa del dia onze, però sabem que no es veritat i ja en tenim prou d’essencialismes. El poble ha passat per sobre de tots i de tothom i ara sap que pot triar qui vol que ens porti a la independència... i jo, sentint-ho molt, ni m’imagino l’Uriel mantenint una reunió de treball amb el cònsol dels Estats Units ni se si el vostre partit té un pla realitzable per millorar les exportacions catalanes, això si: sou els millors bramant que Espanya ens roba. Estic fart de votar opcions electorals sota el patètic cartell de: “l’únic partit que ens alliberarà per sobre de les ideologies, bla, bla, bla, tu vota’ns i ja veuràs”.

Senyors de SI, si alguna conseqüència positiva va tenir el vostre posicionament cadirístic d’ahir, es que els electors que no formen part de la vostra secta us hauran vist el llautó de forma definitiva. Espero, vaja. Catalunya no es mereixia la vostra actitud, i per si en tenia algun dubte, les vostres explicacions sobre el que va passar –la llista aquesta, el número aquest, tu tants vots i jo tants no se que- em refermen en la convicció que el que voleu es seguir vivint del sentiment dels qui encara prioritzin Catalunya pel davant de la ideologia, dels qui no se’n refiïn d’en Mas o d’ERC... quin bagatge d’idees més absurd, tronat i malintencionat. No teniu més bandera que l’ofici de ser-hi. Allà, a primera fila, arrapats a la política del xantatge emocional dels qui no volen veure la vostra farsa, encegats pel patriotisme i la innocència. No es el meu cas.

I ara... a meditar el vot, secret, per fi deslliurat de l’obligació de votar “els únics que volen alliberar-nos de debó”... perquè al cap i a la fi qui ens traurà el jou espanyol de sobre es el poble. Els polítics només  aneu al darrera.