Els petons als "Felpudos rojos" queden prohibits

L’última aparició televisiva de la Soraya Saenz de Santamaria em va posar en guàrdia. La nena de Rajoy, preguntada pel problema català, en comptes de conyeta o esmentar la sacrosanta Constitució, va venir a dir que “las relaciones se desarrollaban entre los Presidentes dentro del máximo respeto institucional”. Ni premsa ni polítics van dir res, vaig pensar que el pecat era dins del meu ull i que veia coses que no eren.

El missatge de la Soraya venia a dir que hi haurà diàleg. La qual cosa resultava un canvi substancial, per molt que m’ensumo que la oferta espanyola serà la de comprar voluntats a canvi d’engrunes, com sempre ha estat. Recordeu Bravehearrt, no? Quan els anglesos desarticulaven els aixecaments escocesos comprant els nobles amb terres al sud? Doncs això.

Va passar el cap de setmana i em surt el hobbit, vull dir el conseller Homs, i amb cara d’estar a la pomada dels secrets, deixa anar que caldria esperar un canvi d’actitud per part de Madrid en referència al procés. I aquí, les patums i patumetes de les tertúlies ja van començar a fer d’esbudelladors de gallines sacrificades i d’interpretadors sacerdotals de la realitat política. Fins i tot recuperant de la tomba el cadàver del pacte fiscal.

Tot això, passava a les esquenes de un poble preocupat en omplir les terres del Ebre amb la cadena humana. De trucades amunt i avall omplint cotxes, de territorials de l’ANC canviant per tercer cop de tram per omplir forats. La poderosa tribu catalana, de peu dret per dignitat després de cent anys, notava que tenia a tocar el control del seu destí. Es preparava per regalar un lloc a la història a tot un grapat de polítics de segona categoria, a base d’invertir temps, diners, i il·lusió en fer la major mobilització cívica europea dels darrers temps.

I ahir el President Mas, l’home pel qui fins i tot, i sobretot, els qui odiàvem el que representava política i nacionalment varem apostar com a líder de l’alliberament nacional va tirar aigua al vi, ens va abandonar. Va diluir a un segon pla la Via Catalana i ens va venir a dir que si no ens donen permís des de Madrid haurem d’aguantar-nos tres anys més. Malgrat les seves promeses de consultar-nos sí, o sí al llarg del 2014. Traïció, un altre cop dels felpudos rojos que tant bé descriu l’Albert Sànchez Pinyol en el seu imprescindible Victus: la classe política catalana d'avui i de sempre.

Perquè no ho dubteu ni per un moment. Ens han tornat a vendre. És més, esperen que aquest clatellot a la nostra innocència ens desmobilitzi. El primer que s’alegraria que la Via Catalana no acabés d’anar bé es el propi President Mas. Així podria tornar a aquell discurs del “no estem madurs”, “cal construir una majoria sòlida”, i “blablabla”, a fi i efecte de cavalcar la sortida de la crisi –que ja se que no noteu, però que entre tot l’establishment acabaran per convèncer-nos de que ha passat- i guanyar unes eleccions que avui te perdudes, al crit de "qui Via passa legislatura empeny".

Encara no fa un any, un poble acostumat a ser derrotat, a callar i anar amb el cap cot cap a casa, superava el “no t’hi emboliquis” ancestral i quedava embadalit pel mer fet que el President del país, després de la manifestació de l’11 de setembre es posés formalment al davant de la reivindicació de la societat. Una ciutadania, un poble, tant poc acostumada a que la tinguin en consideració, tant necessitada de ser estimada pels seus líders, que es va creure que el President Mas estaria a l’alçada. Que l’home que va aigualir-li l’Estatut al President Maragall –que ja em direu-, per l’esquena en una “reunió secreta” amb Zapatero, havia caigut del cavall i era un Prat de la Riba rediviu. Doncs no. El poble, avui està sol. Com ho va estar el 1714, venut als castellans pels botiflers. Com ho va estar el 20 de juliol del 36, venut als designis revolucionaris per l’autoritat republicana. Com ho va estar al 1918, venut a canvi d'un ministeri per la Lliga i per Cambó.

Som de tanta bona fe, que encara hi ha qui creu que les declaracions de Mas son una cortina de fum per tal de seguir un pla secret que ens farà lliures amb un cop sec. Tant de bo tinguin raó els qui pensen així, però jo només tinc fe en aquelles coses que pugui fer per mi mateix. Si en teniu cap dubte de cap on va tot plegat només cal que llegiu l’exercici de tocaments voluptuosos d’autosatisfacció que fan avui La Vanguardia i el Periodico, els diaris oficials del botiflerisme i el lerrouxisme han vist com se’ls obria el cel, el futur, i els tornaven a donar accés als comandaments de l’opinió pública. Per si hi ha algú que encara no ho hagi vist, estan en procés de tornar-nos a vendre a canvi d’uns pocs privilegis que els de sempre gestionaran. No hi doneu més voltes.

Jo no sé com ho teniu vosaltres, però els darrers tres anys de dedicació a la causa em tenen –com li passava al Bilbo en El senyor dels anells- “I feel thin, sort of stretched, like butter scraped over too much bread”, massa poca mantega per tant de pa. Tres anys més no  els aguantarem. Per això, demano l’única cosa que es a les nostres mans avui. A tots vosaltres us prego que no defalliu i fem que l’11 de setembre els felpudos rojos es caguin a les calces. Sortiu al carrer i deixeu clar que hem recuperat la dignitat i que no se la poden vendre. Superem l’atzagaiada del 2012 col·lapsant carreteres i informatius internacionals.

L’any passat, les endorfines desbocades varen fer que la Carme Forcadell, rematés l’èxit de la Diada repartint petons i abraçades quan va ser rebuda al Parlament. Això s’ha acabat, Carme. Representes –t’agradi o no- la voluntat dels qui hem dit que prou, el poble, l’ANC, la Via Catalana, tots nosaltres, no som la minyona de ningú, i menys d’aquests mig homes sense sang que es reuneixen a Palau i ens venen a Madrid, d’aquestes insaciables paparres de l’erari públic malalts d’electoralisme barat i de vol gallinaci.

Carme... no oblidis el que signifiques! Ets el símbol de la nostra dignitat, del poble que exigeix, no d’un exèrcit al servei de carreres polítiques. Els petons als "Felpudos rojos" queden prohibits.