Empresaris per la Independència (2) "Il·lusió"

El primer punt que m’agradaria tractar es el nou debat que començarà:

Aquesta sectorial, que fa un any que treballa on pot, i quan pot, representa la línia de flotació contra la que s’adreçaran els torpedes del unionisme, del d’aquí i del d’allà.

A Espanya, i a l’espanyolisme que viu entre nosaltres només els queden com arguments:

-          La por

-          La Constitució

-          El terrabastall econòmic   

El terrabastall econòmic és cosa nostra. Som també nosaltres, els empresaris, i no només els economistes qui hem de combatre’l. Ja sé que no us diré res de nou, però cal repassar-ho per saber on haurem d’incidir. 

L’argument del terrabastall econòmic l’ataquen des de tres eixos d’actuació:

-          El front mediàtic donant el megàfon al Cercle d’Economia, Foment i el Club del Puente Aéreo

-          El boicot comercial

-          L’expulsió de la Unió Europea

Heu de pensar que fins ara els espanyols ens han ignorat. Menystingut.

Encara no han començat a fer ofertes, encara no han començat a posar la màquina de l’argumentari en marxa.
I, malgrat que no cal que us convenci de res, encara que penseu que, ara per ara, no en tenen d’argumentari, tant se val.
No el tenen, però l’inventaran i l’escenificaran.
Prepareu-vos a veure com els “salvadors de l’economia catalana” demanaran un nou tracte fiscal i Espanya els farà cas, després de resistir-s’hi un parell de setmanes.
Intentaran vendre que es molt complicat mantenir les estructures actuals i la prosperitat econòmica catalana sota la pressió dels arguments que ells mateixos hauran creat:

-          Des del Front mediàtic

-          El boicot

-          L’expulsió de la Unió

Encara no han començat a escenificar l’abraçada del Pacte Fiscal, però ho faran per fer-nos perdre la majoria per la independència que tenim en aquest moment.

Perquè, malgrat tot, la por és un argument de pes. I no podem fer com fan ells i ignorar l’enemic. Nosaltres no ens ho podem permetre.
La pressió serà terrible, per tant cal que els presents agafem el compromís de combatre aquesta batalla en els tres fronts.

1.- El front mediàtic 1 només el podrem rebatre de quatre maneres:

-          A la xarxa

-          Amb cartes als diaris, amb intervencions particulars als mitjans de comunicació i fent un èxit de les nostres presentacions

-          Entrant i canviant el missatge dins d’aquelles patronals, associacions sectorials, i organitzacions empresarials que tinguem a l’abast

-          Fent ús de tots els contactes personals que tinguem amb premsa nacional i internacional, utilitzant canals existents, també, com el col·lectiu Emma.

2.- El boicot cal desarticular-lo sota les següents premisses:

-          Els referents històrics diuen que no passarà més enllà del començament i contra producte finalista i de clar origen de marca catalana

-          Sempre funciona en dues direccions, i potser ells també haurien de preocupar-se

-          Qui pretengui mantenir un negoci més enllà dels àmbits estrictament locals, lligats al territori, ha d’estar boig de confiar la viabilitat de la seva empresa només en el mercat espanyol

-          La independència de Catalunya portarà la prosperitat també a Espanya a conseqüència de:

a- L’augment del PIB català que augmentarà el consum de productes espanyols al Principat

b- La millora de les infraestructures catalanes comportarà una baixada del cost d’exportació a Europa a les companyies espanyoles
c- Espanya quedarà lliure d’aplicar les normatives de racionalització necessàries que consideri oportunes del seu model territorial

3.- La qüestió de la Unió Europea és més delicada, i la festa va per barris. Perquè hi ha empresaris que estaríem encantats de ser-hi fora, i altres que no.

Però en tot cas hi ha dos arguments bàsics a tenir en compte:

-          Es cert que la Unió Europea no preveu al Tractat de Lisboa com tractar una secessió en un estat membre. Tant cert com que no preveu com treure la ciutadania europea a 7.500.000 de catalans i catalanes en cas de que això passi. Som un primer (potser segon) cas a estudiar en ambdues direccions com ja està fent Alemanya.

-          A Espanya no li interessa. Perquè ells parlen molt de La Caixa, però obliden que el Banc de Santander te més de 3 milions de c/c a Catalunya. Parlen molt del cava català, però obliden que el seu buc insígnia de la distribució, El Corte Inglés, ven entre el 25% i el 30% dels productes al Principat. Mentre que l’empresariat català ha obert mercat fora, són els monopolis espanyols els qui encara tenen una hipertròfia de vendes catalanes als seus comptes d’explotació.

Aquesta qüestió de la UE els toca solucionar-ho als del Club del Puente Aéreo més que a nosaltres. No ho dubteu.

 

                                               * * * * * * * * * * * * *

La segona cosa que crec que hem de tenir clar, i seré més breu, és el que podríem anomenar Foc amic.

Hem fet molt bona feina, tots i totes, i ara la població catalana ha pres una consciència molt ferma al voltant del tema de l’espoli.

Aquest argument, que tant de bon servei ens ha fet a tots per explicar-nos, per fer transversal i social la promesa de la independència, és una bomba de rellotgeria que es pot fer esclatar “tornant a comprar als catalans amb una millora del tracte fiscal”.
Ja sabem que és una estació que varem deixar enrere fa uns anys. I no dic que les persones en bloc passin a pensar el contrari del que pensen ara.

Pensar, potser no. Però votar, ja no ho podem garantir.

En la construcció del discurs de la sectorial és necessari que mirem més enllà de l’espoli. Si consulteu el manifest que hi ha penjat a la web de l’ANC, veureu que ja pensàvem en aquesta direcció fa un any.

Les oportunitats que ens ofereix la independència son unes altres. Els empresaris no hem de fer el que ja hi ha massa gent fent hores d’ara... que no és més que imaginar noves maneres de gastar-nos entre tots els 16.500 milions (o la xifra que creieu oportuna) salvant sectors, activitats, recuperant subvencions, o obrint nous fronts de despesa pública.

Doneu-los per perduts aquests cèntims.

Hem de ajudar a construir una realitat legal, fiscal, acadèmica que s’ajusti a aquelles coses que sabem fer aquí i que constitueixen les nostres fortaleses en l’àmbit dels negocis. Hem d’ajudar i aportar en la configuració d’una República Catalana, d’un estat, que ens sigui lleial. No podem demanar més, però tampoc podem aspirar a menys.

L’altre punt important d’aquest Foc amic és la idea marcada a foc dins l’esquerra nacionalista que “els empresaris” en general som botiflers.

No és d’estranyar que passi. Tots els mitjans i tertulians confonen Abertis, Piqué, i Rosell amb vosaltres. Alguns de manera malintencionada, i els altres per desconeixement flagrant de la realitat del país.

Per acabar-ho d’adobar hi ha una conseqüència encara més difícil d’esborrar.

La idea “bonista”, la dels empresaris bons i els empresaris dolents.
Aquella que diu que els grans empresaris son botiflers i la resta son uns romàntics disposats a perdre-ho tot per un somni.
Que “si hi ha empresaris pel procés son només de la petita i mitjana empresa, de poble, o joves”.

A mi ja em perdonareu, però no conec cap empresari que no vulgui crear més riquesa, obrir mercats, provar nous productes, aprofitar oportunitats, contractar i formar nous professionals i créixer.

Qui ven 1 vol vendre 2, qui ven 2 vol vendre 5, i el de 5 posats a fer 10, 100, o 1000. 

Aquesta idea del “bon amo catalanista d’estar per casa” ens converteix en econòmicament irrellevants, quan resulta que generem el 90% dels llocs de treball i el 75% del PIB.   

Tots i cadascun de vosaltres sou essencials per a combatre aquest Foc amic que és tant o més perillós que la Brunete i el Grup Godó plegats.

                                               * * * * * * * * * * * * *

La darrera cosa de la que us vull parlar es de la il·lusió.

Sota el meu parer personal. I no vull comprometre el seny dels companys de la sectorial, que són molt més vàlids i professionals que jo. En aquests moments hi ha dues coses que ens separen de debò d’Espanya.

I no son la qüestió fiscal, ni la llengua, al menys només.

La primera és la superació de la divisió en dos blocs fills de la guerra civil.

Espanya està enquistada en un debat polític continu, inacabable, entre els guanyadors de la guerra del PP i els perdedors del PSOE. Formalitzant en una democràcia de fireta i en uns agents socials tronats i casposos, l’antic sistema d’alternança al govern de la primera restauració borbònica.

Catalunya espera molt més de la República Catalana perquè els fills i nets dels uns i els altres, dels que combateren a la Guerra Civil, ara fem via junts per a construir un país modern, un país del segle XXI.

Es això precisament el que ens separa d’Espanya: Tenim projecte comú i això genera il·lusió.

Es per a omplir de contingut aquesta il·lusió des de la perspectiva de l’empresariat català que us demano compromís.

Aquesta es l’única cosa que us demanem, i la raó d’aquest acte: compromís

Ens calen més cervells, més idees, més talent, més presència arreu. A patronals, associacions, mitjans locals, a la xarxa. I sobretot a la sectorial.

També ens calen més diners per a fer coses, que sense finançament no s’engega res. Que això ho  hauríeu de saber.
Us demanem compromís per a dotar de contingut aquesta il·lusió i combatre els propers atacs que afectaran directament el nostre àmbit d’actuació sectorial.

Perquè segons el diccionari del Institut d’Estudis Catalans una il·lusió pot ser com la d’ahir, la de la Via Catalana per la Independència: “L’engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa”

Però també pot esdevenir: un “Error dels sentits o l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença”

Si volem guanyar un país nou, un estat lleial, ens caldrà el vostre compromís per tal de convertir aquesta il·lusió en realitat.