Faig aquest post a petició de la senyora Savalls, més que
res perquè he hagut d’aturar-la a l’ascensor quan, armada i perillosa, anava a
explicar a les autoritats pertinents la seva opinió sobre la desaparició de la
nostra identitat comercial al centre històric de Barcelona. No és que no
estigui carregada de raó, sinó que temo per la integritat física dels nostres
representants electes, i soc home d’ordre jo.
Bromes apart, el tancament anunciat de comerços com la
botiga Joguines Monforte ha despertat cert interès i molta esquinçada de
vestidures per part de la premsa i del ciutadà d’infanteria. Però tots sabem
que no passarà res, encara que tots intuïm perquè passen aquestes situacions vergonyants.
Era la crònica d’un desastre més que anunciat. L’actualització
de lloguers permesa per la Llei anava a fer inviables tot un teixit de botigues
i botiguetes de tota la vida. Negocis que coetanis al General Prim, mostradors
on s’hi van repenjar Gaudí, Picasso o Rossinyol. Aparadors que feren les
delícies de les Mariones Rebull, emmarcades en pedres que han sofert el
bombardeig del General Espartero, que han vist la Revolució Gloriosa del 68 –la
del XIX, la de debò, no l’estafa del maig francès- i han plorat la setmana tràgica.
Direu que ara es fàcil i que les meves llàgrimes son com les
de Boabdil, i tindreu raó, som uns cagamandúrries que ens mereixem aquests
càstigs a la dignitat, l’honor i la memòria col·lectiva. Perquè tot això es
veia venir, i ningú no ha fet res.
Ara descobrim que als països civilitzats, a les ciutats amb
les que pretenem competir, com Paris, l’administració evita la desaparició dels
seus senyals d’identitat comercial a cop de Llei, exempcions, excepcions, subvenció,
i -si cal- prohibicions. La ciutat de la llum protegeix de la seva desaparició
vora cent vint-i-cinc botigues històriques que configuren la seva personalitat.
Barcelona, en canvi, s’ho mira des del silenci de les seves autoritats
públiques, i deixa que el centre històric esdevingui un gran centre comercial
per a les mateixes marques multinacionals que hom pot trobar a Dubai i a l’aeroport
del Prat.
Hi ha un discurs descerebrat, va, superficial, acrític, i
perillós de polítics i tertulians que ens parlaran de la Llei de vida, que cada
cop és més difícil pel comerç independent sobreviure dins un món globalitzat a
l’empara de marques globals que no són més que cromos repetits. I no es farà
res per salvar els comerços que donen personalitat a la ciutat. Ho adobaran amb
aquesta bestiesa de que “aviat tot es vendrà per internet”, afirmació que apart
de falsa seria un suïcidi col·lectiu si l’acceptéssim com a inevitable, sent
com som una societat amb la prosperitat construïda sobre el comerç –que de
recursos naturals no en tenim de nostrats, si mes no mentre no acceptem com a
tals el mesellisme dels polítics i l’avarícia
dels amos de les Societats Patrimonials familiars, de les caixes i bancs, i els
fons d’inversió que governen la ciutat.
La diferència entre un polític i un estadista es que el
primer pensa en les properes eleccions i el segon en la propera generació.
Quina mena de centre històric deixarem als nostres fills? Una Roca Village bastida
dins del Barri Gòtic? Una ciutat de la que sentir-nos orgullosos o la plasmació
del “Buy and Large” que anticipava la fabulosa Wall-e de Pixar? Perquè això que
està passant te arreglo, però no tenen l’esma política ni la vergonya personal
com per aturar-ho.
I no val a dir-me que
com és possible que des del liberalisme del que tant em vento demani que el
comerç sigui intervingut des de l’administració. Us respondré que mentre ho
estigui el mercat de l’automòbil, la banca, l’agricultura, els carburants o la
nostra vida privada amb lleis de l’avortament de l’Opus Dei em trobo més que
moralment beneit per dir el que em sorgeixi de l’estomac. Que el liberalisme el
que defensa és la meritocràcia i el trencament de la societat estamental, pel
davant de tot, i fer la gara-gara als poderosos esclafant la possibilitat de la
prosperitat des de la independència del petit comerç voreja el totalitarisme.
Les estadístiques desmenteixen el mantra aquest de que entre Internet i quatre marques globals
associades a models de vida hi ha prou perquè la gent consumeixi i sigui feliç.
La venda per Internet és important, però sembla que s’estabilitza en el
percentatge que abans tenien els grans centres comercials de l’extraradi. Entre
un 20 i un 30 per cent depenent del sector. Si bé es cert que per efectuar més
del 50 per cent de les compres ens informem a la xarxa, els ciutadans del
primer món no estem disposats a renunciar a l’experiència de compra presencial.
Quan ens gastem 25.000 euros en un cotxe... volem que ens
facin la pilota presencialment –rollo botiga de roba a Pretty Woman- i quan
volem llegir un bon llibre perquè ja en tenim prou de merda impresa per Planeta,
ens agrada que un llibreter ens recomani alguna cosa especial. I és també per aquí
per on plora la criatura: els comerços de tota la vida només podran sobreviure
si l’administració els dona un cop de ma com a Paris, cert, però incontestablement,
sense discussió possible, han de ser uns experts en el que venen, uns
prescriptors híper-professionalitzats d’allò que tenen entre mans, perquè per
viure del diner públic sense fer res de bo ja tenim la Sol Picó.
El tancament de Joguines Monforte és només la punta de l’iceberg
de la banalització a la que ens veiem abocats en aquests temps de polítics de
rajolí prim, però també és la constatació de la nostra mandra per defensar allò
que ja es veu que perdrem. La premonitòria foto d’un futur mediocre i sense alternatives,
similar als estats del centre dels USA on només es pot treballar a Wal-mart o a
FedEx perquè tot lo altre ha desaparegut, per la desídia dels ciutadans enfront
de la promesa d’una modernitat mentidera que el que fa és retornar-nos a un món
que creiem desaparegut: un món controlat per quatre sapastres sense rostre, uns
oligarques que no tenen res a envejar als qui remenaven les cireres abans de la
revolució francesa. Potser que fora hora que diguéssim que ja n’hi ha prou, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada