El preu d'un contenidor d'escombraries cremat.

A Burgos, fins i tot a l’estiu, hi carda un fred de collons. Vaig arribar-hi la primera setmana d’agost del 1982, destinat com a fuseller a l’esquadró mecanitzat del regiment de cavalleria de muntanya España núm. 11. L’únic català d’entre tots els membres del Quinto del 81, vint anyets políticament i nacional tebis, militant de la convergència de la Operación Fracaso Reformista, per entendre’ns.

Feia un any que la involució havia arribat a les Corts amb tricorni i metralleta, manava Leopoldo Calvo Sotelo, un president del govern que proposava obertament empènyer la immigració castellano-parlant a Catalunya a fi i efecte de dissoldre’ns demogràficament com a cultura. El PSOE era a l’oposició i eren els anys de ferro, una època on els polis-milis s’enfrontaven als milikos i ETA es radicalitzava i actuava avui si i demà també.

El soroll de sabres era continu, de fet, aquell mes d’octubre els regiments acantonats a Burgos, els de la División Operativa del Territorio –es a dir pensada per actuar com a repressors intern i no com a força d’intervenció a l’exterior- Navarra número 6, els regiments San Marcial, d’infanteria de muntanya, el R.A.C.A 25 –d’artilleria de campanya- i el meu de cavalleria varem protagonitzar una assonada que va portar el nostre general de brigada a la Sala de Banderes per colpista. La cosa estava xunga, però xunga de debò, perquè els militars encara estaven “negociant” a la seva manera que això de la Constitució els fes el pes.
Burgos, una ciutat on de cada tres habitants un és monja i un altre militar. Burgos, capital franquista. Burgos, amb un hospital pagat pel general Yagüe i que portava el seu nom. I a Burgos, enganxat a la carretera de Vitòria on estava la caserna: Gamonal. Un barri obrer, de dretes a mort “Santiago y Cierra España, polacos de mierda, y vascos sois todos unos etarras”.

Us he dit que era l’únic català que vaig arribar aquell estiu del 82 al regiment, passats els tres  mesos prescriptius d’humiliació i novatada, de “tú polaco no te vas de rebaje de fin de semana, que me llevo a este granaino conmigo de tu reemplazo, y tu aquí te vas a quedar” . La meva tebior nacional va florir en forma de pensaments molt negres, foscos com la merda filla de massa calimotxo, i els bascs de l’esquadró em van adoptar, i s’acabaren els mals tràngols.

Sortíem "de potes" pel centre de Burgos, perquè a Gamonal... a Gamonal sempre s’hi acabava a hòsties. Es cantava al regiment:

Las chicas de Gamonal se han quejado al Coronel

Si se van las “bisabuelas” con quien vamos a joder.

El Coronel les ha dicho: ¡Callaros hijas de puta!

Si se van las “bisabuelas” aquí quedan los reclutes.

Los reclutas no queremos que son unos maricones

Queremos las “bisabuelas” que follan como leones.

Aquest era el nivell. Allà a Burgos, a Gamonal, vaig aprendre que els catalans parlàvem en català entre nosaltres per a molestar. Que els catalans érem uns privilegiats per Franco, que va posar a Catalunya tota la industria espanyola creant-la del no-res i a cost de l’esforç de tots els espanyols. També em vaig assabentar del fet que el català era un dialecte del castellà que no servia per a res. Que si el Pujol era judío, “que si los catalanes os pasais de listos tendrás que volver a Cataluña o montado en el tanque por la Diagonal o aceptar las consecuencias”.

En pocs mesos aquell convergentet de bona família passava els caps de setmana a Euskadi i convenia amb els seus germans de sang que els de Jarrai eren una colla de petit-burgesos i uns tita-fredes. Hipercor encara no havia passat.

El fet de ser un català per Burgos que es movia amb una “cuadrilla” d’Iñakis em va permetre veure com era i és de transversal l’odi dels burgalesos en general i dels habitants de Gamonal en particular a la diferència nacional. Com us he dit sempre, ens diuen que el nacionalisme es cura viatjant, i jo us dic que l’espanyolisme es cura viatjant per Espanya, i a ser possible fent-hi el servei militar. I si és a Burgos, millor.

Doncs això, el malestar social a Catalunya, les ganes de partir-li la cara a un urbano, o a un de la Brimo, sabem que existeixen en temps de crisi. Jo no en soc partidari, però entenc que hi ha mala maror... ara, vull deixar-ho per escrit: Les protestes polítiques dels espanyols en general i dels de Gamonal en concret, per un català que els conegui una miqueta, no valen el preu d’un contenidor d’escombraries cremat.