My apologies Ms. Rowling

Estimada senyora Rowling,

No tinc el gust de conèixer-la, però he llegit la seva obra literària i us reconec una brillantor màgica veritablement especial. No vaig acabar de llegir tots els llibres de la vostre saga Harry Potter, francament, quan més adult esdevenia el relat hi trobava menys interès com a lector de contes, però podeu afegir-me sens dubte a la vostra cort d’admiradors.

En un altre plànol de l’existència cultural molt més modest, jo també treballo per oferir continguts culturals interessants per les noves generacions, i haig de reconèixer que gracies al vostre tremp narratiu heu ajudat a esdevenir lectors de llibres una mainada a la que només se’ls oferia literatura avorrida, benpensant, manipuladora i políticament correcte. Gràcies per la vostra màgia.

Dit això, des de la meva condició intransferible i assumida de català, vull demanar-vos excuses, pregar el vostre perdó i disculpar-me. Excuse me, I beg your pardon, ans accept my apologies, en vernacle vostre. Només ho puc fer en el meu nom, com a català que treballa per la independència i la llibertat del meu país, però m’agradaria fer-ho en nom de la resta dels meus conciutadans separatistes que ahir us van dir de tot, menys bonica.

Resulta que vos que heu nascut a l’Anglaterra, però que sou escocesa de residència des de fa anys i panys i preteneu seguir-ho essent, acabeu de decidir finançar amb un milió de lliures esterlines la legitima opció del No en el proper referèndum per la independència d’Escòcia. Aquest gest tant democràticament acceptat i normal dins de les cultures democràtiques com la britànica –per molta enveja que ens provoqui la generositat de l’aportació-, ha provocat un daltabaix d’insults, desqualificacions i lliçons de democràcia per part dels meus companys de viatge en l’alliberament nacional català. Ho sento d’allò més.

Tant bon punt en vareu fer l’anunci, la vostra donació a Better together va esdevenir el centre d’atenció dels mitjans catalans en favor de la independència, fins i tot, la principal musa mediàtica del que aquí en denominem “el procés”, Pilar Rahola –també és novel·lista com vos, però dubto que la conegueu per la seva activitat literària-, va compartir a les xarxes socials la notícia comentant-la –per dir-ho d’alguna manera- amb l’onomatopeia “Aggggg”, la qual tothom va interpretar com un escarafall de fàstic i censura. Un cop llençat el missatge, a toc de campana, els catalans poc informats sobre les essències de la democràcia, van aprofitar l’avinentesa per a proferir comentaris del tipus: “cremaré els seus llibres”, “per sort jo no he gastat ni un euro en els seus llibres”, “zorra”(sic), “millor que els hagués donat a una ONG”, i no segueixo per a no passar més vergonya de la que ja passo.

Aquí a Catalunya confonem les coses. Som un país que ha anat de derrota en derrota des de fa segles, i que no hem albirat la democràcia més que en els llibres, el cine, i les converses d’estiu amb estrangers. Aquí no comprenem allò de que la democràcia significa “we agree to disagree”, més aviat es tracta d’un sistema d’eleccions escadusseres i teledirigides des dels despatxos, que quan les guanyes canvies tot allò que no t’agrada –incloent-hi, naturalment, qualsevol cosa bona que hagués fet el govern anterior-, col·locant amics, coneguts i saludats a les esferes de poder independentment de la seva vàlua moral, personal, professional o política, fins que et tornen a fotre fora de la trona. I, el que és pitjor, la ciutadania acostuma a prendre-s’ho com inevitable i a culpar-ne el sistema, als capellans, al polítics o la tele com si ells no hi tinguessin res a veure en la seva inacció.

Els catalans no és que haguem tingut gaire sort amb la història, ni amb els opressors... que el dia que van fer el sorteig de la bota que ens havia de sotmetre li va tocar el número a Espanya! Un país venjatiu, acomplexat, envejós i cofoi de les seves misèries, que odia tot allò que no és com ell. Vivim en una gàbia que en diuen Constitució, sota una monarquia que ens van vendre com l’única alternativa a una dictadura feixista i que ara resulta que ens hem d’empassar perquè el iaio els va dir que vale, que buenu, que millor un borbó que els militars. Amb aquests antecedents, senyora Rowling, permeteu-me que us digui que què en podíeu esperar de nosaltres? Del nostre esperit democràtic?

Ahir vaig sentir vergonya, al constatar l’enorme tasca de pedagogia democràtica que encara caldrà que fem els catalans. Vos, lliurement, i què carai! Perquè us ho podeu permetre, heu donat els vostres diners –que us heu guanyat- per la causa democràtica en la que creieu. Fent-ho, per molt que diguin els meus compatriotes eixelebrats, doneu categoria real a la decisió sobirana –so-bi-ra-na amics catalans- que prendrà el poble d’Escòcia al setembre de enguany. Entendreu que als catalans, per simpatia, ens agradaria veure els escocesos guanyant-se la independència a les urnes, normal oi? Però des d’aquí, des de Catalunya estant, es confon unionisme amb espanyolisme, estrictament i única, de la mateixa manera que es confon tenir exèrcit amb tenir exèrcit espanyol. Son massa anys de restar esclafats com a minoria colonial, i els qui no han optat per fer de Oncle Tom dels espanyols sembla que tampoc som exemple de tolerància democràtica.

No ens ho tingueu en compte, si us plau, ens queda molt per aprendre i tenen raó els qui diuen que ni Espanya és el Regne Unit, ni els catalans som escocesos. Estic segur que aquests darrers, per molt independentistes que siguin, hauran entès la vostra donació com un acte legítim, per molt que els pugui emprenyar, i se’n farien creus de que siguem uns analfabets democràtics com els catalans els qui us cridem a l’ordre.

La ignorància és molt atrevida, serveixin aquestes públiques disculpes d’un català separatista per tal d’esmorteir la injustícia i el linxament públic al qual us varen sotmetre ahir els meus compatriotes. My apologies Ms. Rowling.