Els catalans no en tenim de Rei

Es com una mania que ens agafa als Savalls cada 39 anys. Recordo l’any 75,  just abans de la mort del general hi va haver-hi un partit Barça Madrid i les vendes de televisors en color –allò del PAL o SECAM- es van disparar. A casa, no la varem comprar pel partit, però la retransmissió dels fastos pel funeral de Franco i la coronació de Juan Carlos I el Campechano va fer possible l’arribada d’una Lavis en color a la sala d’estar.

Aquella Lavis ens va acompanyar tota la transició, per allà vaig veure les immenses cues d’espanyols que retien homenatge al cos present del dictador, i sentir els crits enfervorits de ¡Viva Franco! I ¡Arriba España!. Aquelles mestresses de casa de classe treballadora, mitja o funcionarial de la Villa i Corte acabades de sortir de la pelu amb la tofa regalimant laca rollo Soraya. Aquells homes secs, amb bigotet i ulleres de sol enmig de la pluja, que aixecaven el braç amb emoció al pas del armón de artillería que portava les despulles d’aquell homenet petit que tenia a tot Déu acollonit i al qui li cantàvem d’amagat i no t’hi emboliquis que tenia el culo blanco.

Per la Lavis vaig conèixer la Isabel Tenaille i en Lalo Azcona. Per la seva finestra vaig cavalcar amb en Curro Giménez i vaig veure el gol de Ruben Cano al Maracanà de Belgrado contra la selecció d’un país que ja no existeix i es deia Iugoslàvia, i que tenia un règim polític que ja no existeix que se’n deia comunisme. I per les seves seiscientas veinticinco líneas ens van vendre la transformació d’aquell règim dels Coros y Danzas, la Falange, el Municipio, la Familia y el Sindicato, en una democràcia moderníssima sota el mantell protector del Rei que Franco havia posat a dit.

La Lavis cantava!: Habla pueblo habla, tuyo es el mañana, habla y no permitas que roben tu palabra. Parleu, parleu... però ja us direm nosaltres el que heu de dir, hauria d’haver cantat Jarcha. Perquè ens van dir més o menys això:

“A veure espanyols... a veure si ens entenem... que diuen els europeus que ens han deixat ser manats per Franco durant quaranta anys i que amb ells ja els estava bé. Aquí hi teníem pau –amb les cunetes plenes dels desafectes- i ells ja els agradava venir aquí de vacances, però que ara el que voldrien es que traguéssim les barreres proteccionistes del mercat per tal de vendre’ns televisors de la Grundig, i altres cotxes més enllà dels Seat de Barcelona o els Renault de Valladolid. A canvi ells ens deixaran vendre taronges a Berlín si els camioners se’n surten esquivant els escamots de solidaris pagesos francesos emboscats a l’autoroute du soleil al Midi de la France. Per tant, ara farem una democràcia per tal que ens acceptin en aquest món cada cop més globalitzat” (això no ho van dir, però permeteu-me la ucronia argumentativa).

Així doncs, uns homenots en blanc i negre que es deien noms impossibles com Torcuato, López del Opus i altres nobilitats de ranci abolengu  –eren tant en blanc i negre que ni la Lavis els reproduïa a color- van treure l’escenari de cartró pedra del règim franquista –canviant el nom del Tribunal de Orden Público pel de Audiencia Nacional, per exemple- i van bastir el castell de cartró pedra de la Cosntitución Española del 78, i apa... a votar que si, oi? Us ho explicaré als més joves que jo.

La Constitució significava que els exiliats podien tornar, que la pena de mort quedava abolida –no us ho perdeu, que hi va haver-hi un gran debat sobre el tema- ,que hi haurien eleccions cada quatre anys, que s’hi podrien presentar partits de totes les ideologies (menys la republicana, que ningú no se’n recorda), això incloïa els comunistes i els feixistes –quid pro quo al·lucinant-. També significava l’amnistia dels presos polítics i la Llei de punt final pels assassins del règim, aquells abusananos de camisa nova que havien afusellat gent per raons polítiques fins ben entrats els anys 50.

L’elecció era clara: o voteu que SI al Rei –cap de les forces armades per sobre el govern- a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya –per sobre de tots i de tothom-, aprofiteu el reconeixement de llengües locals –que no oficials arreu del estat- del català i similars, i un estat de les autonomies –que ja farem la LOAPA i ser català serà com ser riojano- o voteu que NO i tornen a manar en Girón de Velasco, en Blas Piñar, o aquest nano de Valladolid que apunta maneres i que brama tant en contra de la democràcia –amb els anys el nano es va deixar bigoti i va concloure que “España iba bien, sobretodo para él”-. I la gent... oh i tant! Va votar que SI.

I de aquellos lodos estas coronaciones. Avui he sentit la entronització de Felip VI el Preparado per Internet. Resulta que com que els nostres pares i avis no varen voler que manessin els del búnker i varen votar que SI, el fill de Juan Carlos, abans el Campechano i ara el Aforado ara és Rei. Un discurs que els de la Lavis... ai buenu... els de la Sony Bravia, el Pais, la SER, la Vanguardia i l’ABC, lloaran per modern, per compromès amb las nuevas generaciones –que suposo son les joventuts del PP-. Un discurs on no ha faltat l’al·lusió a les víctimes del terrorisme, tot i amb la violència finiquitada, resulta que cal lligar el destí del nou monarca a la història recent, en comptes de passar pàgina definitivament. I en clau catalana, un discurs on ha faltat la picada d’ullet pel qual encara sospiren els Duran i els Iceta, els Fainé i els Godó, que de tercera via res de res: ¡Unidos en la diversidad! Apa quin canvi d’estil i modernitat! Em sembla que això ja ho havia sentit per la Philips! La tele franquista i en blanc i negre que teníem abans de comprar-nos la Lavis!

Encara que es vesteixi de gal·la o de capità general; encara que Espanya es vesteixi de seda... mona se queda: Monàrquica, Monoligüística, i Mononacional. Anem passant i fotent el camp, que ha quedat clar i demostrat, com no podia ser d'altre manera, que els catalans no en tenim de Rei.