Empresaris per la Independència III

He tingut accés en aquest discurs pronunciat amb motiu de l’acte dels Empresaris per la Independència al Mon Sant Benet. Una dosi d’optimisme, que crec que cal. Com a mínim no torna a parlar ni de les infraestructures ni del dèficit fiscal.

És un discurs enfocat al futur, que Déu n’hi do amb la que està caient, aquí us el deixo:

 

Fer visible el compromís personal amb la llibertat de Catalunya dins de l’àmbit empresarial és complicat, si més no perquè l’unionisme, i els seus tertulians i mitjans de comunicació l’han convertit en el principal cavall de batalla en nom de l’estabilitat, omplint el futur d’incerteses i de càstigs bíblics que cauran a sobre de Catalunya en general, i de les empreses catalanes en particular.

Fa una mica de mandra tornar a desmuntar els arguments de sempre. Sobretot perquè sou gent amb criteri propi i prou intel·ligent per saber dues coses fonamentals:

La primera que això de que el diner és covard i que vol estabilitat no és més que un parany. En èpoques de crisi, de canvi, s’han fet fortunes immenses al mateix temps que persones i companyies que dominaven l’anterior status quo desapareixien de l’escenari.

L’estabilitat és beneficiosa? Diríem que ho és per aquells que han trobat la manera que el seu diner visqui en simbiosi amb el poder establert fins ara. Però si mirem la història, resulta encara més evident que els emprenedors, els empresaris, portem a la sang l’esperit de canvi, i que hauríem de donar la benvinguda a la independència com una oportunitat de trobar nous camins, nous projectes de futur que poguéssim recollir més endavant en forma de prosperitat per tota la societat. Que és el que hauríem de fer, de natural, els empresaris.

La por és el segon gran argument espanyol. Ens cauran mil plagues al damunt a resultes d’esdevenir independents? La resposta és un NO rotund.

Les amenaces que ens envolten no tenen res a veure amb el fet de ser un estat sobirà en el concert internacional, sinó que son el resultat de tot allò que diu Espanya que estarà disposada a fer per tal de fer-nos la vida impossible si assolim la independència.

Aquesta actitud de l’estat no parla gens a favor de trobar terceres vies. Com ens volen convèncer de res si estan disposats a castigar el nostre ancestral pactisme, la nostra voluntat de trobar solucions, amb els set inferns i l’exili sideral pels segles dels segles?

Soc partidari del pacte. D’un únic pacte. El que farà referència a com ens repartim els actius i el passiu resultant de la nostra irrenunciable voluntat de crear un país nou, un estat nostre, lleial als catalans, al servei del poble de Catalunya.

Però avui no crec que sigui el moment dels arguments defensors de “la causa”.

Avui us vull parlar del món que ens ve a sobre. I m’agradaria compartir amb vosaltres una nova manera de veure el futur que he intentat portar a la cultura empresarial a la meva companyia, que espero en feu ús a les vostres, i desitjo que sigui cabdal en la construcció de la República Catalana i en l’entorn empresarial del país per tal de treballar com a societat en favor de la prosperitat d’empreses i treballadors.

Per qüestions professionals em vaig trobar amb una nova teoria de desenvolupament social, i polític, que crec que ens ajudarà a entendre el que hem fet fins ara amb experiències com l’ANC, i la feinada engrescadora que ens espera a tots els catalans, i als empresaris especialment.

Hi ha un think tank als Estats Units, un de debò, no un tinglado com la FAES, creat quan la Segona Guerra Mundial, que aplega desenes de Premis Nobel, a tots els àmbits, i que es diu RAND.

Research and Developement, RAND, té per objectiu “ajudar a millorar la política i la presa de decisions mitjançant la recerca i l’anàlisi. Utilitzant com a valors centrals la qualitat i l’objectivitat”.

RAND, per exemple, ha estat el bressol de la teories del Joc o de la Garantia de Destrucció Mutua, la qual va accelerar la fi de la guerra freda i la fi de l’escalada nuclear.

Doncs, dins de RAND parlen de l’ANC. Probablement ells no ho saben, però ho fan. I us explicaré perquè.

Dins dels projectes en marxa a RAND hi ha el que dirigeix Jane McGonigal.

Es tracta d’una experta en jocs, en videojocs, que analitza Big Data. Jane McGonigal ha analitzat als jugadors de videojoc i les seves motivacions. L’experiència de joc i com els afecta.

Hi ha 1000 milions de jugadors al món. Persones que destinen temps a jugar perquè hi troben coses que no troben en el món real. La humanitat esmerça 3000 milions d’hores a la setmana jugant. Un adolescent que juga, quan arriba als 21 anys, ha jugat aproximadament 10.000 hores. I aquesta xifra, segons McGonigal, es interessant per dues raons:

1.- Coincideix amb les hores lectives d’un estudiant americà fins a graduar-se (si no fa campana)

2.- Segons la teoria de l’èxit de Malcolm Gadwell spn les hores precises per tal d’esdevenir un virtuós en qualsevol disciplina.

Ella es preguntava quines son les raons que fan que les persones passin tantes hores jugant? i quines son les habilitats que en conseqüència es desenvolupen de manera virtuosa? 

Segons els seus estudis, bàsicament, el joc treballa quatre aspectes amb intensitat:

L’optimisme immediat: que fa que la persona s’enfronti a un problema amb la sensació i la certesa que acabarà per superar-lo.

La virtut de construir vincles socials extremadament forts. Aquell que està disposat a passar temps amb mi acceptant un reglament de joc fa que el tracti amb tot el respecte. Quan els jugadors cooperen amb altres jugadors per assolir objectius comuns s’estableixen unes relacions de confiança, solidaritat i empatia gairebé indestructibles.

La productivitat feliç. Un jugador de WOW passa de mitjana 22 hores setmanals dedicats a jugar perquè en gaudeix. I en realitat son hores que equivalen a una feina a temps parcial. De fet, quan juga produeix solucions per altres jugadors i col·labora en favor de la comunitat de joc per tal que aquesta avanci i millori l’experiència de joc. I ho fa voluntàriament! I content de fer-ho!

El propòsit èpic. Els jugadors passen hores jugant per salvar el món de joc del apocalipsi, de la derrota. I són conscients de que tenen una missió èpica que completar.

 

El pla de Jane McGonigall es traslladar aquests super-poders al món de la política i la presa de decisions en favor de tota la humanitat. I no ho dubteu, acabarà per guanyar un Premi Nobel amb el seu treball. Ha publicat les seves conclusions en un llibre que us recomano que es diu “Reality is broken”. “La realitat no funciona”.

Ara em direu, amb raó, que què carai estic explicant-vos sobre nanos que juguen i el tractament polític de les emocions derivades del Big Data.

Doncs que aquests quatre super-poders son els que hem desenvolupat al llarg dels darrers anys des de la societat catalana en general, i des de l’ANC en particular, mentre treballàvem per l’alliberament nacional.

Els catalans sabem que no encaixem dins Espanya, que “La Realitat no Funciona”, i a més a més de jugar vídeo-jocs, ens vam posar a treballar per la independència.

Tantes hores de productivitat feliç des del voluntariat han fet que construíssim uns vincles personals i socials indestructibles que ens fan mirar amb optimisme immediat l’assoliment del nostre propòsit èpic, que no és altre que la independència de Catalunya.

Potser caldria que ens visités la Jane McGonigal i veiés que els catalans tot això que ella planteja, tot això que el Think Tank més important del món està estudiant... nosaltres ja ho hem fet.

Si no abandonem aquests super-poders. Un cop assolida la independència cal que traslladem aquests valors en la definició del que hauria de garantir la República Catalana pels seus ciutadans:

- Poder mirar el futur i les dificultats amb optimisme immediat

- Puguem ser lliures de construir els nostres vincles socials i personals que més ens agradin

- Que el dia a dia del treballar pugui fer-se en condicions de felicitat i plenitud

- I que podem encarar el futur amb sentit èpic i que aquest depengui només de nosaltres 

Si treballem com fins ara per tal que això esdevingui una realitat, no tinc cap dubte que els catalans guanyarem el primer Nobel col·lectiu de la història.