Israel fa nosa

Soc conscient que aquest post no agradarà a la majoria dels seguidors d’aquest bloc, què voleu que us digui? Cadascú és “cadasqual” i tants caps tants barrets. No escric perquè em feu l’onada, ho faig per provar d’explicar el que em passa pel cap, i per compartir amb vosaltres el que veig, m’expliquen o recordo. També soc conscient que igual s’emprenyaran amb mi els qui més estimo, perquè el pes del “no t’hi emboliquis” és cabdal en la manera de veure el món a la catalana, fins i tot quan hom te tota la raó del món. Però el silenci acostuma a ser el millor còmplice de la mentida, i per aquí si que no passo. No intueixo que hi hagi al món cap fill d’Isaac que em vulgui mal, cosa que no estic segur de poder dir dels descendents de Ismael, i per tant deixaré clares unes poques coses.

Gaza torna a bullir i els mitjans tornen a anar plens de fotografies colpidores de civils morts a resultes de les operacions militars israelianes a la Franja. Son imatges esfereïdores, com eren les dels nens morts en blanc i negre a la revista Life quan la guerra de Vietnam, com ho eren els cadàvers de les criatures mortes víctimes del bombardeig implacable dels aliats sobre el III Reich que publicava la revista Signal, com les dels morts a Barcelona sota les bombes de la Reggia Aeronautica de Mussolini, l’inspirador de Hitler, l’amic de Franco restaurador de Borbons. A ningú li agrada, tothom detesta l’horror de la guerra, i la població civil, de sempre, no d’ara, en rep les injustes conseqüències.

Altre cosa es que els morts siguin sempre relatius. A ningú li importa un borrall que les víctimes de la guerra del narcotràfic a Mèxic es comptin per milers. La gent que demana el boicot a Israel, quan pensa en Mèxic, esborra del tour turístic llocs marcats amb sang com Ciudad Juárez o Tijuana, i es centra en els resorts de Playa del Carmen o Cancún, on pot prendre el sol i fotres tova a cop de Pinyes Col·lades amagada darrera la seguretat privada dels Hotels de Luxe. Hi ha morts de primera, de segona, de tercera i morts jueus. Perquè sabeu què? Israel molesta, fa nosa.

Ningú no recorda com va començar aquesta crisi de Gaza. Tres adolescents israelians varen ser segrestats i executats pel fet de ser jueus, com s’ha fet sempre. Perquè no només molesta Israel en particular, els jueus molesten en general i aquí no va haver cap mena de solidaritat per les famílies quan buscaven on eren els seus nanos. Total? S’ho devien merèixer, ja se sap que al darrera de cada jueu hi ha un racista, un xenòfob i un assassí de criatures en potència, oi?

Com acostuma a passar en societats en tensió permanent, a Israel hi ha radicals, ultres, fins i tot al seu govern hi ha i hi ha hagut més d’un, i un grupet de fatxes dels d’agafar-se la justícia per la seva pròpia mà, van pagar morts per mort i varen cremar viu un nen palestí. I malgrat les forces de la policia israeliana van localitzar, detenir i empresonar als criminals; malgrat que el primer ministre Netanyahu va fer immediatament una declaració pública de condemna; malgrat la societat i els polítics israelians deixaren clar que la revenja i la mort, l’ull per ull, no forma part del seu codi d’actuació jurídic i que renegaven dels assassins; malgrat que la mare d’un dels joves israelians demanés pregar conjuntament amb la família del nen àrab mort per deixar clar que la vida de uns nanos, jueus o àrabs, no podien ser moneda de canvi permanent en la batalla dels sentiments esclafats pel conflicte... malgrat aquesta inequívoca actitud d’intentar mantenir el drama dins de la racionalitat i el perdó, malgrat tots els esforços Hamas va somriure i va veure el cel obert.

Amb els sentiments a flor de pell, amb els palestins emprenyats un altre cop i amb els ulls de tots els que es feien l’orni quan els desapareguts eren jueus i que ara els tenien ben fixats a Palestina, reclamant el boicot i els nou inferns per l’estat d’Israel, Hamas va incrementar l’atac amb míssils des de Gaza a Israel.

I dic incrementar, perquè l’atac amb míssils és constant. Mai no s’atura. El govern de Hamas a Gaza no te finançament per escoles, hospitals, o per asfaltar els carrers dignament. però li sobra la pasta per tenir tants projectils com calguin per tal de recordar als habitants de Sderot, Ashkelon o Be’er Sheva que el seu objectiu és la destrucció d’Israel, esborrar-los del mapa, enviar-los al mar o tornar-los al crematori del qual no haurien hagut de sortir mai. Perquè Israel molesta, fa nosa, sobretot als centenars de milions de súbdits àrabs –em nego a parlar de ciutadans en el cas dels habitants de països amb règims teocràtics o dictatorials- que tenen com a finalitat prioritària acabar amb els jueus, amb Israel.

No us penso fer un recorregut històric sobre els clars i els obscurs de la Guerra de la Independència d’Israel, amb uns països que acabaven de guanyar la Segona Guerra Mundial i s’endinsaven a la guerra freda i que van maleir mil i un cops que els àrabs no se’n sortissin en el seu intent d’esclafar Israel. A tota aquella escòria jueva que havia anat a petar a Palestina amb les famílies escapçades i l’ànima trossejada a buscar un futur al mig del desert. Ells ja van armar amb Spitfires als egipcis, i amb tot l’armament sobrant de la guerra a jordans i sirians. Però macagum tot, resulta que els israelians no es van deixar passar per sobre, i mira que en son de molestos... tossuts... i solidaris entre ells! Que traient duros i material d’allà on van poder van guanyar aquella guerra.

I va començar el drama dels desplaçats. Uns 800.000 palestins refugiats a Jordània, Egipte, Síria... i uns 600.000 jueus expulsats, foragitats de casa seva amb el que es poguessin endur a sobre, fugiren de Jordània, d’Egipte, i de Síria. Els refugiats jueus van trobar una pàtria a Israel, els refugiats palestins des d’aleshores van ser tractats com ramats de bèsties allà on van anar a petar. Però la culpa de les misèries dels palestins perdedors de la guerra de la independència d’Israel no és dels estats àrabs –que no els van donar ni tant sols la nacionalitat- la culpa és dels jueus.

Israel, pel món àrab, no te dret a existir, i per això és agredit cíclicament. Però els israelians, com que son uns assassins i uns cabrons, tenen la punyetera mania de guanyar totes les guerres que els hi declaren! La dels Sis Dies, la del Yom Kippur...

I que en fan de nosa! Amb els seus èxits militars, quan les proporcions son de 25 a 1 en contra seu. Amb els seus premis Nobel, les seves empreses al Nasdaq, la seva democràcia que porta Presidents a la presó, amb les seves lleis d’igualtat de sexes. Aquestes fotos de les noies de les Forces de Defensa de Israel, amb el cabell al vent, tant guapes les molt putes! I amb aquesta mania de demanar pau per territoris que tenen aquests entremaliats fills del pecat! I a sobre volen la Pau i sobreviure com estat!!!

Que no ho saben que fan nosa i que per tal d’esborrar-los del mapa els dirigents de Hamas no estalviaran fotos de nens morts? Encara que per obtenir la foto hagin de fer servir fills i malalts com escuts humans. No cal demanar-los permís, hi ha prou amb desplegar els míssils ben a prop d’escoles i hospitals, per molt que ho prohibeixin tractats i convencions. Que Israel caurà en la provocació i que tindrà el mal gust de defensar-se ho sap tothom... i l’opinió pública sempre estarà amb el oprimit, per molt que aquest tingui com a sol objectiu destruir Israel, per sobre de tot i de tothom. Per sobre premis Nobel, empreses, drets de la dona, democràcies i demés bestieses. Per sobre els morts civils. I, sobretot, per sobre de les esperances de Pau.

Perquè Israel molesta, perquè la seva pròpia existència, els seus èxits, la seva manera de viure i de prosperar encara molesta més, encara fa més evident el fracàs dels demés, i això si que no es pot aguantar. Això d’haver resistit, de seguir drets, de tenir escrit a l’entrada de les casernes un senzill “Mai més”, que ho diu i ho explica tot és intolerable pels àrabs, i dissortadament per a molt antisemita disfressat d’oenegeista ecumènic i multicultural, d’esquerranós anti-sistema, de nostàlgic de la ultradreta, tant li carda quan l’enemic es diu Simó o Mordekai . Per moltes, moltes raons, fan ràbia, i no hi ha dret que se’n surtin, volen acabar amb ells com sigui. Perquè Israel fa nosa.