A Catalunya, ser pacifista surt de franc

Faré un esforç, us ho juro, per tal d’intentar convèncer i no renyar ningú. N’estic fart de renyar, sobretot perquè veig que no porta enlloc, però també perquè tinc la sensació que només aconsegueixo convèncer als convençuts i emprenyar la resta de la humanitat. Avui m’agradaria aprofundir una mica sobre el preu de la llibertat, i ja us podeu imaginar per on aniran els trets.

“Tu no pots encaixar la veritat! Vivim en un món que te murs, i aquests murs has d’estar vigilats per homes armats. Qui ho farà? Tu? Vos Tinent? Jo tinc una responsabilitat mol més gran que la que mai podràs calibrar. (...)
Tu no vols sentir la veritat, perquè dins teu hi viuen coses de les quals no parles amb els teus amiguets, em vols en aquest mur, em necessites en aquest mur (...)
Fem servir paraules com honor, codi, lleialtat. Les utilitzem com a columna vertebral de una vida dedicada a defendre una cosa. Tu les utilitzes com si fossin de broma, i jo no tinc ni el temps, ni les més mínimes ganes d’explicar-me davant un home que s’aixeca i se’n va a dormir sota el mantell de llibertat que jo li proporciono mentre qüestiona com li proporciono.
Preferiria que només diguessis “gracies” i fessis el teu camí. D’altre manera, et recomano que agafis un fusell i defensis el mur”.

Segurament us sonarà l’argumentari del Coronel Nathan R. Jessep a la pel·lícula “Alguns homes bons” (A few good men), i ja sé que és ficció, i ja sé que va ordenar el “codi vermell” i va morir el marine de nom Santiago. Ja ho sabem això. Però el que està dient l’oscaritzat personatge del Jack Nicholson sintetitza un debat que a Catalunya gira a l’entorn de la política de defensa de la futura República Catalana; a Europa sobre com una Unió Europea desarmada pot parar els peus a Putin i la seva impunitat militar; i en termes més globals com afrontar l’expansió de la Jihad amb uns Estats Units que han dimitit com a policies del món.

Als europeus en general i als catalans en particular ens agradaria que el món fos un paradís de pau i llibertat, on la forma de triomfar-hi passés únicament pel talent acadèmic, les inversions assenyades, la solidaritat amb els febles i que les diferències nacionals es solucionessin dins d’un camp de futbol. Si ens ho mirem amb perspectiva és una opció fàcil i tramposa quan la teva societat excel·leix en universitats, bancs, sistemes de prevenció social i –si em permeteu la boutade- en equips de futbol. Però el món no funciona així, per molt que ens ho repetim com un mantra.

El món és un lloc perillós poblat d’humans, una espècie animal especialista en sobreviure a tot, encara que per tal de fer-ho hagi d’endur-se pel davant els ecosistemes, els recursos naturals, i un bon grapat d’altres humans als qui prèviament haurà definit com “enemics” sota criteris racials, religiosos, morals, idiomàtics, ideològics, familiars o el que toqui segons la moda del moment en qüestió de casus-bellis.

La causa del pacifisme és molt noble. Ho comparteixo. Encara diria més, com a moral és admirable en els casos dels apòstols de la no violència com el Doctor King als USA o Ghandi a l’Índia. Ambdós personatges eren responsables d’aturar amb el seu exemple la més que justificada violència dels seus seguidors envers l’opressor. Optar per posar l’altre galta quan l’enemic et vol matar és mostrar un gran coratge i aglutina l’opinió pública en favor de la teva causa, que en ambdós casos va acabar per triomfar. Això si, després que els matessin, tant a King com a Ghandi. Els has de tenir molt grossos per ser pacifista quan et volen pelar, ser-ho quan el mur el defensa gent com el Coronel Nathan R. Jessep no té cap mèrit.

Fa unes setmanes, es va passar per l’Europa aquesta que imaginàvem més gran el Secretari de Defensa dels Estats Units, Lleó Panetta, per tal d’insistir als sàtrapes de la Unió que “Estats Units haurà de retallar en defensa vora 450.000 milions de dòlars en 10 anys i ja no podrà tapar els forats de defensa que mostra la NATO, fora raonable que anessin pensant en com invertir com a mínim el 2% del PIB en defensa, perquè els Estats Units ja no es poden fer càrrec de la seva seguretat”. Això ens ho va dir un demòcrata, si, però es que el republicà Robert Gates, l’anterior Secretari, ja havia estirat les orelles de la Unió Europea durant el mandat de Bush fill.

Setmanes després un avió comercial holandès es abatut per milicians prorussos a Ucraïna i els líders (?) de la Unió Europea renyen Putin com fan les tietes amb un fillol violent i consentit que acabés de penjar pels pebrots, del llum del menjador, el gatet del veí amb un filferro rovellat. “Ai gamberroooo”... Que farà Holanda? Enviar a investigar als militars que es van cagar a les calces davant Milosevic a Srebrenica? Putin tremola. Ser pacifista és lloable quan l’enemic et vol mal, ser pacífic ho és quan ets el més fort i la UE resa perquè el nou Tsar de totes les Rússies sigui un bon paio. Com a política de defensa em resulta bastant irracional.

Imaginem un pati d’escola, d’aquells de la postguerra, ple de nanos d’entre vuit i catorze anys. Un escenari violent per se, que deixa de ser-ho si el nen gran i més fort és un home pacífic interessat per la literatura, l’esport o la ornitologia. En aquest cas, donat que el qui podria esclavitzar la resta de nanos del pati a cops de puny és un bon jan, l’harmonia és total i podríem filmar una deliciosa pel·lícula costumista francesa plena de bon rollo i camaraderia.

Si per el contrari el nano més fort del pati és un magnífic fill de la gran dallonses preparem-nos pel bulling, els abusos, i per una peli d’aquelles de correccionals americans en blanc i negre de final tràgic. A la peli francesa, sota el mantell protector del líder pacífic, la resta de nanos es podria permetre el luxe de ser pacifistes, fins i tot. A la segona peli... els pacifistes serien elevats a la categoria d’objectiu fàcil pels depredadors al cap de quatre fotogrames.

Malauradament, ni el món és un pati d'escola, ni Putin, ni els Jihdistes, tenen interès en la ornitologia.

A Catalunya ser pacifista surt de franc, el que té mèrit és ser-ho a Nigèria, Iraq, Palestina, Israel, Kenya, Somàlia, Caixmir, o al Kurdistan. Que no ho veieu? El món és un lloc perillós, que no en sou conscients? Em podeu explicar per quins set sous Catalunya ha de renunciar a la seva defensa? Em podeu explicar perquè ens hem de negar-nos el dret i l’obligació de defensar-nos? Que no voleu tenir aliats que defensin els vostres interessos al món? I no parlo ara del petroli... suposo que si compreu un producte a Xina voldreu portar-lo sense problemes fins a Barcelona, oi? Doncs això es fa tenint convenis solidaris de seguretat amb la resta de països del món, o al menys amb els teus aliats. Sinó, acabes per dependre de les màfies per tal de garantir la seguretat dels teus bens i dels teus ciutadans arreu del món. No queda prou clar? No enteneu que els Nathan R. Jessep de torn us garanteixen el mantell de llibertats sota el qual viure i que això té un cost, que demana solidaritat, i que no ho pensen fer sols? I que no ho pensen fer de franc?

Els catalans hem d’entendre el món de manera adulta i responsable, i ens haurem de fer càrrec de la porció de seguretat global que ens pertoqui en forma de Forces de Defensa. Fins que no acceptem això no serem vistos de manera seriosa per part de la comunitat internacional. Trobo insultant quan els espanyols se’n foten dels catalans que fan estudis a l’entorn del futur exèrcit català, fins i tot em fa gràcia que les crítiques vinguin d’una cultura militar que enguany farà 300 anys que no guanya una guerra exterior -si, en vàrem ser el seu cant militar del cigne- Però encara m’emprenyo més al llegir l’opinió de catalans que creuen que nosaltres no hem de tenir exèrcit, perquè no cal! O perquè no volem ser militaristes! O per vint-i-cinc mil excuses de mal pagador, que només amaguen la por a fer-se gran i a ser un igual en el concert de les nacions. Com hauria de ser. Com ens mereixem. Com toca.

Quedi dit que ho hem de fer i ho hem de fer bé, sense copiar mals models, però garantint l’eficiència militar d’aquest 2% del PIB que ens recomana amablement el Secretari de Defensa dels Estats Units que, per cert, són els qui vigilen des del mur, defensant-nos malgrat tot i malgrat nosaltres mateixos.