François Hollande inaugura la llibreta negra

El cinisme en els polítics pot resultar incommensurable. François Hollande, President de la República francesa, ha tingut la sang freda de posar en el mateix sac la xenofòbia i el separatisme. Jo que sóc separatista des que tinc ús de raó política i prou coneixença de la història de Catalunya com per tenir una opinió formada sobre els excessos nacionalistes de la França què li hauria de contestar?

Que el President d’un estat que ha passat per sobre les identitats nacionals dels bretons, els alsacians, els corsos, els catalans, els occitans o els bascs; un país que va inventar un concepte com el chauvinisme; que va aportar la base intel·lectual de l’antisemitisme modern i que va exportar la guerra a Europa i a les seves colònies durant 600 anys... què li hauria de dir?

Sabeu què? Doncs... res. Que no n’esperava més de ell ni del que representa. En el concert internacional, en l’agenda per construir de les filies i les fòbies internacionals de la futura diplomàcia catalana França ha de ser un bon veí, cert, hem de tenir bones relacions comercials, també, però dins de la guerra fosca que es lliura a les cancelleries sobre el futur d’Europa és un dels principals adversaris. La uniformitat i la racionalitat impersonal que passa per sobre de tots els pobles i nacions no pot ser un projecte atractiu per una cultura minoritària com la catalana.

Hi ha moltes europes possibles, però hi ha dos idees que venen de la nit dels temps. L’Europa del Imperi, sigui aquest Carolingi, Napoleònic o tingui Reich com a cognom, la dels grans plans per a dominar el món i els exèrcits de funcionaris i les grans institucions llunyanes del ciutadà. I l’Europa del respecte a les sobiranies nacionals, la diversitat, la democràcia, la dels comerciants i els botiguers. La solució francesa o la solució britànica. La intervenció paternal de l’estat, o el liberalisme escèptic amb les grans decisions. La de l’empara a les llibertats col·lectives o la defensora de les llibertats individuals.

Tota solució té clars i obscurs, tant l’una com l’altre. Però que amb la que està caient a Europa, ens vingui a donar lliçons del que ens convé l’Hollande? President d’un país en retrocés econòmic, amb les banlieus a punt d’esclatar cada dos per tres, i amb les empreses nacionals en venda per inviables? Membre d’un Partit Socialista que s’erigeix en l’alternativa a la CDU de Merkel a les eleccions europees per acabar fent President de la Comissió en Jean Claude Juncker? Fill polític d’un Mitterand que davant la davallada sociològica del vot d’esquerres va obrir la porta a la immigració indiscriminada de les ex-colònies? Bescanviant subvenció per electorat, votants per ghettos, mà d’obra barata per integrisme al carrer?

Una de les coses interessants del procés català es que el fet de no tenir aliats, ni amics, ni coneguts, ens posa en disposició de triar-nos-els l’endemà de la independència. No tenim qui ens doni suport, però alguns sí que es manifesten decididament en contra, com França, Espanya, els Partits Popular i Socialista Europeus, o l’Autoritat Nacional Palestina –ho sento, no haver piulat sinó-, o bé més tèbiament com Alemanya, atrapada en la dinàmica de liderar la Unió Europea aquesta dels estats decimonònics i preocupada per cobrar la pasta que els deuen espanyols, grecs, portuguesos i altres cracks de la Eurovisió.

Catalunya faria bé de comprar dues llibretes, una blanca i una de negra, i anar prenent apunts. Hauríem de interpretar els silencis dels qui no bramen en contra el nostre dret històric i inalienable de decidir el nostre futur polític. Perquè en aquests moments és molt més fàcil fer el discurs d’Hollande, Barroso o Juncker, que callar la boca com fan els Estats Units o el Regne Unit de la Gran Bretanya.

A la llibreta negra cal apuntar els qui empenyen en contra de les nostres esperances, i a la llibreta blanca començar a apuntar gestos i silencis a favor de la nostra sobirania. A la llibreta negra apuntarem els dolents en llapis, sempre en llapis! que les nacions no tenen amics per sempre -que allò era una cançó- però tampoc no cal tenir enemics per sempre. Per contra, quan més primerenques siguin les mostres de suport, amb més raó podrem utilitzar la ploma estilogràfica i la millor de les nostres cal·ligrafies per tal de posar-hi “Letònia”, o Partit Liberal d’aquí, o Partit Socialdemòcrata d’allà, o aquest filòsof o aquesta Agència Nacional. Que les nacions no tenen amics sinó interessos, es cert, però les lleialtats cotitzen sempre a l’alça a les cancelleries i ambaixades, i sinó pregunteu-li al Hollande per l’amistat que va mostrar la seva democràtica i estimada França amb la Sèrbia de Milòsevic durant el darrer genocidi a Bòsnia. 

El procés català no és aliè al enèsim xoc entre les dues teories de construcció europea: imperials o britànics, europeistes o euroescèptics, digueu-los com voleu, però és un combat diplomàtic que té les seves arrels profundament arrapades a la història del continent. Haurem de triar pels uns o pels altres, perquè no existeix una sola diplomàcia possible, de la mateixa manera que no existeix una única política econòmica possible, i tal com va la fira a mi em queda clar on es posiciona la Unió Europea i els que hi remenen les cireres: decididament en contra de la nostra sobirania. Que quedi apuntat a la llibreta negra, i que en François Hollande tingui l’honor de inaugurar-la.