L'embogit hàmster d'en Basté

Fa unes quantes portades de la Vanguardia -unes tres setmanes- el goril·la llom platejat dels matins radiofònics a ca nostra, en Jordi Basté, anunciava que seguiria al capdavant de El món a RAC1 la propera temporada.

En aquest país on tot acaba per deixar de ser secret, on el rumor i les confidències van amunt i avall dels wazzups i les sobretaules de cafè i copa, em van explicar que hi havia qui se’l volia carregar, en aquest en Basté. No és que jo sigui un nodus imprescindible en el sistema de la ràdio macuto del independentisme, però tinc la sort de conèixer gent molt ben informada que té a bé compartir el que ha sentit o el que sap. De fet, me’n faig creus de la perplexitat que ha generat l’estat espanyol amb l’aixecada –discrecional i selectiva, es clar- de la catifa que cobreix les misèries de la corrupció a Catalunya, quan qui més qui menys ha sentit de l’alçada d’un campanar d’aquest o d’aquell polític i aquí no passa mai res. Ai... que m’he perdut. Torno al fil d’en Basté.

Jo no el seguia en Basté. Però el tripartit –ERC hi era?- em va fotre el botifler d’en Fuentes a Catalunya Ràdio i mireu... vaig moure el dial, vaig començar a sentir RAC1 i ara hi estic enganxat. De bon matí em poso els “uriculars” del mòbil, per a sentir allò del “pels qui us acabeu de llevar sapigueu que”, i a la senyora Savalls dir-me amb paciència de Santa si “ja estàs amb les veus”. Soc home de costums. Endreçadet. Rutines. Lavabo, passeig del gos i encendre la ràdio sempre a la mateixa hora. Potser estic entrenant-me per no perdre la memòria d’aquí quatre dies, que la processó és llarga i el ciri curt.

Bé. Resulta que això, que fa unes setmanes en Basté –pobre home, li tinc molta confiança i no el conec de res, suposo que ja sap que ve amb mi al lavabo...- ens va dir que renovava en la direcció del programa i que havia passat moltes tensions, i que havia tingut tot el suport de la direcció, i que ho havia passat molt malament, però que ell seguia al capdavant perquè el país estava fent història, i que ell era periodista i home de ràdio, i que ell no s’ho pensava perdre per res del Món. I jo que me’n alegro, que quan agafo un costum, si me’l treuen vaig guerxo una temporada. De tot això que va dir en Basté, en trec varies conclusions –l’esport nacional català, “treure conclusions”-i en faig la lectura següent:

Primer de tot, tota aquesta mena de “disclaimer”, de treure ferro a la situació viscuda els darrers mesos, però alhora reconèixer que hi havia hagut la possibilitat que deixés de ser l’amo del Món, em va despertar aquella sensació d’entrenador desmentint rumors i la directiva donant-li recolzament públic. No se si m’explico. Aquell run-run, aquell mal rollo, aquella cosa que no acaba de girar rodona. De fet, jo no havia donat crèdit als polítics i periodistes que m’havien dit que els Godó se’l volien follar per indepe i posar-hi al Cuní, que era més de la corda. Es un tipus d’informació que jo no puc contrastar de cap manera, i que em sembla exagerada perquè el Grup Godó sempre s’ha caracteritzat per la seva independència, per estar al costat del poble i lluny dels despatxos del poder. Oi? Doncs això, que em vaig alegrar molt, i em vaig treure un pés de sobre, quan en Basté ho va desmentir.

Hi ha persones, com l’Antoni Bassas o en Jordi Basté, que a mi, personalment, em recorden en James Stewart o en Tom Hanks. I m’explico. Em desperten la sensació de ser “el veí de dalt”. L’home de qui pots refiar-te –dins els límit catalans, eh?, es a dir poquet i només la punteta- perquè personalitza la normalitat. Un punt de rauxa, un grapat de seny, amor al país i al ofici, però compte no prenguem mal. Jo no crec que en Basté fos un indepe quan ho érem quatre gats, però tampoc ho era en Toni Soler, en Manuel Delgado, el President Mas o l’innombrable ex-honorable. Em dona la sensació, que al igual que tots els veïns de dalt, en Basté s’ha anat fent com tothom d’aquesta cosa que se’n diu el procés, més que res perquè qui dia passa any empeny i no hi ha alternativa d’encaix comprable a nivell emocional, i el que és pitjor a nivell racional.

Però això que us dic és lo menys rellevant del discurs de comiat de temporada del Basté. A mi el que em fa riure –de bon rollo- es que porta tres anys fent la metàfora del hàmster a la roda amb això del procés, que si les declaracions i contradeclaracions, que si els onzes de setembre muntem un pollastre, que si el Rajoy segueix amb el no-no-no, que si en Duran escenifica la enèsima discrepància, que si tot això és un serial de cromos repetits que ens fa ser com un hàmster que corre en una roda sense parar ni anar enlloc... I el pobre tio se’n va de vacances amb l’esperança de tornar al setembre i radiar la història...

Tal qual va tancar la porta de l’estudi, el cabró del hàmster va embogir, va baixar de la roda, va obrir la porta de la gàbia, es va posar una gorra de cop i encigalat pels esdeveniments es dedica a tirar-se per una tirolina de micròfon en micròfon al crit de “al cul me les fotin bullideeeeeees”. A saber: des que en Basté se’n va anar de vacances mig-plega en Duran, a govern se barallen, peta el càrtel de Premià de Dalt dels germanets Pujol, no sabem si omplirem la V el dia onze, en Mas i en Rajoy seuen a parlar i les CUP ja no saben si “podremos” o els hi fotran l’electorat.

Per no voler perdre’s res, Déu n’hi do! Jo no sé si d’aquí a que torni de vacances passaran moltes més coses d’aquest calibre. El que tinc clar, es que el dia de Sant Tornem-hi, el dia que el veí de dalt torni a agafar el micro, la matinada que en Basté entri a l’estudi i vegi el festorro que s’ha muntat el putu hàmster aquest estiu en la seva absència, jo no em penso perdre el davantal de “les veus” de les 8 del matí, serà històric. Oi Basté?