El que ha guanyat el carrer no es pot perdre als despatxos. Aviso.

Estimats i suportats polítics catalans,

Us adreço aquest post en aquells que, com jo, us agradaria viure en una Catalunya independent. No és per tant un escrit pels Corbachos, les Sánchez Camachos, els Riberas, el Míster o Missis X de Podemos, o els Durans i els Herrera. Es una missiva destinada als polítics professionals que viviu de l’erari públic des de fa cinc, deu, quinze vint o trenta anys, i preteneu seguir-ho fent un cop siguem independents.

La primera cosa que us vull dir, es que això del sistema espanyol de partits, això dels alliberats, els sous des del partit o des del Parlament, els assessors, el plus per ser membre d’una comissió parlamentaria, els tele-tacs, les dietes, els consells d’administració dins organismes públics, les invitacions a estrenes de cine i teatre, les anades a entregues de premis, el cava i la croqueta, ja em sembla bé que ho hagueu triat com a sortida professional. I entenc que molts de vosaltres no sapigueu fer la “O” amb un canuto si se us treu de la vostra peixera, del vostre ofici de defensors de sigles, li passa més o menys a tothom i l’atur de llarga duració de professionals de molts i diversos àmbits professionals ho demostra. És fotut reciclar-se, per molt que els llibres d’auto-ajuda diguin el contrari, o ens insultin dient-nos que la culpa és del pobre home que no troba feina “de lo seu”.

Malgrat la vostra ineptitud manifesta, que ha endeutat el país fins a límits insospitats en el món modern. A pesar de no haver sabut defensar la dignitat del país, avenint-vos al reiterat pacte constitucional espanyol, inventant-vos un estatut de mínims que els vostres col·legues de Madrid van destrossar davant la vostra covardia generalitzada, el país va reaccionar. La gent. El carrer. Perquè no us vull sentir a dir ni als uns ni als altres que vareu ser vosaltres, que jo hi era. El 10 de juliol de la mani “Som una nació, nosaltres decidim”, els de a peu, els qui omplirem els carrers, no ho varem fer per vosaltres, els varem omplir per nosaltres, pel país, pels nostres fills i pels nostres avis. I si en feu memòria, allà al darrera la pancarta, més d’un no teníeu clar si no us faríem una cara de mans aquella tarda al Passeig de Gràcia. Si més no, per burros.  

On s’és vist que ara pretengueu posar condicions de partit a la feina que hem fet la gent anònima? Traient temps de on hem pogut, anant de la mà els anarcos amb els carlins, els senyors Esteve amb les netes de la FAI, posant-hi quartos de les nostres butxaques, i sense plus, ni estrenes, ni cava ni croqueta. Què carai ens parleu ara de que si les eleccions patatin o les eleccions patatan, que si les diferents sensibilitats, que si el que és important és governar l’any i mig que ens cal per negociar l’alliberament nacional... Però què collons us empatolleu?

La societat civil va entendre fa quatre anys que aquí el problema es que Catalunya no te poder polític, i que si no en té els catalans difícilment podem fer política de cap color o condició. Què fareu amb el nostre vot el proper any i mig si podeu formar govern? Demanar més quartos al FLA per tornar a obrir uns llits d’hospital que hores d’ara no ens podem pagar perquè no som independents? Endeutar-nos més per fer-vos la foto de salvadors dels sense recursos? Per guanyar unes altres eleccions a gestionar la misèria i la tresoreria del Carpanta que son les arques de la Generalitat? Però és que sou idiotes o què? Si no hi ha duros, ni capacitat de legislar, quin carai de sopar de duro preteneu vendre? Quina solució màgica teniu que no sigui recuperar el que és de tots –no vostre-: la nostra capacitat de fer-nos la Llei i de recaptar els impostos dels nostres esforços?

Als catalans només ens salvarà la independència. I els catalans exigim que els polítics aneu junts de la mateixa manera que ho hem fet nosaltres, els d’infanteria. Algú de vosaltres es pensa que ens importa el futur polític d’algú de vosaltres? Encara us penseu que és més important el CAP de la Guineueta que el futur de l’economia catalana? Els retards de rodalies que la pervivència del català? La paga dels funcionaris que el fet que sigui Madrid qui ens faci les Lleis? Encara no heu entès que sense independència ni CAP, ni rodalies, ni paga als funcionaris? Caps de suro!

Volem blindar la claredat d’unes eleccions de caràcter referendari on votant una llista estiguem dient que marxem del malson espanyol, i que qui vulgui estar-hi en contra que voti qualsevol altre cosa, des de UDC i Plataforma per Catalunya a Iniciativa i Podemos, que per a mi, en aquest moment “Tanto Monta Monta Tanto, els Duran com els Camacho”. O caixa, o faixa. Que no vull sentir-me a dir d’aquí sis mesos que “es que aquests que van votar ICV ho feien per millorar la Llei de dependència i no per la declaració d’Independència”. O tots moros o tots cristians.

Així doncs, estimats i suportats polítics catalans, no emboliqueu la troca i feu un pas al costat. No ens desvirtueu ni el procés, ni la il·lusió, ni les possibilitats de victòria, que d’això els catalans sempre hem anat curts. Sinó us aparteu i ens deixeu fer als que hem estat capaços d’entendre’ns, la gent normal, us passarem per sobre. I aquest cop em sembla que no ens anirem amb mandangues i no farem presoners, i enviarem les croquetes, les comissions parlamentàries, els consells d’administració dels organismes públics, juntament amb  les vostres tronades aspiracions personals i els vostres partits emmerdats de corrupteles i favors dels bancs i dels diaris, al cementiri de l’oblit i la vergonya nacional. Tal i com va dir el President Mas "el que ha guanyat el carrer no es pot perdre als despatxos". Si així ho feu, ens sentireu. Aviso.

"Betertúquedar"

Els espanyols copien malament. Això és un fet científic. Fins a cert punt fa gràcia allò del “que inventen ellos” quan resulta que no pots treure profit del talent foraster quan has de filtrar la innovació per la visió arnosa, supersticiosa i rància de l’espanyolitat irredent. Son capaços d’agafar-te la Revolució Francesa i copiar-ne només el centralisme oblidant el racionalisme i la separació església estat; calquen els preceptes de les garanties processals i només els fan servir pels poderosos i en contra els humils; pels Pirineus entra la idea de l’exèrcit nacional, de la defensa ciutadana, i un cop passat per l’adreçador dissenyen un servei militar que humiliava als ciutadans i glorificava l’alcoholisme i “el escaqueo”.

També és un fet incontestable que això dels idiomes ho porten malament. Tant els minoritaris –no cal ni que hi entrem, oi?- com els globals com el xinés, el rus o l’anglès. Ells ja viuen cofois parlant l’espanyol, un idioma cada cop més americà i menys europeu parlat homogèniament, segons ells, per 600 milions de persones. Doncs això, “que inventen ellos” i “que hablen ellos en inglés que nosotros les derrotaremos mediante los hispanos de los EEUU”. Bé, no cal contestar aquesta bajanada perquè aquests intel·lectuals de l’altiplà fan com el Juanito i es marquen sols. I ara em direu, amb raó, que de què carai us estic parlant. Perdoneu... ara em centro.

Resulta que de tant que la premsa anglosaxona els ha tocat el botet a Madrid, ara en Mariano vindrà a Catalunya a iniciar la campanya del “Betertuguedar” (Better Together, Millor Plegats). Diu que vindrà a defensar als catalans del perill de la independència, a convèncer-nos i a argumentar. I jo que llogaré cadires, perquè serà per a veure-ho des de la primera fila.

A veure si ‘explico, si l’Albert Ribera, que porta tota la vida flagel·lant-se amb el fuet del auto-odi i ens coneix en primera persona no troba arguments en positiu a favor de la unitat, quina mena de discurs ens vendrà el registrador de la propietat gallec? L’home del plasma, els “hilillos”, i el tancredisme burocràtic? El paio que ostenta el rècord mundial de trencaments del Principi de Peter –“les persones escalen professionalment fins al seu màxim nivell de incompetència”- ara es traurà un argumentari seductor per tal que romanguem espanyols?

Els qui defensen la unitat espanyola tenen com a argumentari la historiografia tramposa –al menys tant com la nostra, essent generosos-, el sentimentalisme del immigrat a Catalunya que sent enyor de les “Crónicas de un pueblo” –i se’ls estant morint de vells, que els fills son més indepes que la Forcadell-, i tot allò de que estarem aïllats dins un món globalitzat, fora de la democratíssima UE, i amb els nostres productes boicotejats en el mercat espanyol. Es a dir les amenaces de la por.

Els arguments històric-emocionals son importants, però ja sabem quants catalans no se’ls poden treure de sobre: el vint per cent que pensa votar que NO, fins i tot abans que hi hagi la possibilitat de debatre. Els que resulten crítics en la discussió son els altres tres. Els arguments de l’amenaça de l’aïllament sideral pels segles dels segles, que va dir aquell. Precisament els únics arguments que tota la intel·ligència botiflera ha aconseguit acumular en la boca de l’Albert Ribera, a part de la Constitució que ara tothom s’afanya a voler reformar segons els seus interessos –si, si, de El Mundo a Podemos, que la cosa té delicte-.

Salvar-nos de l’aïllament? Però... quina barra! Més aïllats del que estem ara? Sense cap mena d’influència al debat internacional? Sense relació directe amb els organismes internacionals? Amb tots els nostres interessos nacionals, culturals, socials, econòmics defensats i promoguts al món pel toro de Osborne, el Instituto Cervantes, l’Opus Dei, i la Llotja del Bernabeu respectivament? Si el català no és oficial a Europa i si que ho és el maltès és per la voluntat espanyola de que no ho sigui! Que estarem aïllats? No em fotis riure, Mariano! Si més que ara no ho podem estar!

Fora de la Unió Europea? Fora del casino dels lobbies descontrolats que foten el que els surt del presseguer? Fora de quina Unió Europea, Mariano? La que es permet tenir per President de la Comissió un tal Juncker que feia de “conseguidor” de maneres d’evadir impostos a les multinacionals que operen dins la UE? Un organisme que està venent els nostres mercats als EEUU amb un tractat de lliure comerç que negocia a les fosques i sense intervenció del Parlament? Una Europa que en vint anys ha estat incapaç de posar més d’una trista empresa –Shell – BP- entre les 25 més capitalitzades del món? (per cert Suïssa en té dues: Roche i Nestlé). No sé que dir-te Mariano...

Ens penses vendre la bondat de quedar-nos espanyols dient-nos que seria la ruïna de les empreses catalanes que tenen la pell de brau per mercat principal? I on vendreu els espanyols els 40.000 milions que veneu a Catalunya? A Malta? Que son de la UE i tenen idioma de primera divisió?

Resulta evident que en un món globalitzat és fotudíssim vendre al Japó, a la Xina o al Brasil perquè son països proteccionistes amb els seus mercats. To i que la globalització amplia els mercats de tothom, cal que la diplomàcia pròpia treballi en favor dels interessos de la seva economia, perquè el laisser faire i allò de Internet com a paradigma d’oportunitats només existeix a la premsa i dins dels acords vergonyosos que els buròcrates europeus signen amb les multinacionals pirates que destrueixen les nostres indústries i els nostres mercats de treball. I Mariano, carinyo, jo no veig que el govern espanyol pinti gaire a l’hora d’aturar-ho això. Fer per fer, ja farem el ridícul nosaltres directament.

El que us deia. Aparteu les criatures que s’acosta l’àliga de l’argumentació! En Mariano vindrà a dir-nos que no vol que siguem independents perquè ho passaríem molt malament, ja que les conseqüències de la revenja espanyola podrien resultar-nos catastròfiques als catalans. Es a dir... que ens ho voldrien posar tant fotut, que ens ho podrien posar tant fotut, que malgrat ells se’n anessin econòmicament i políticament a can Pistraus, posarien tot el que tenen i més a fer-nos la vida impossible fora d’Espanya.

El que us deia al començament, no saben copiar ni saben anglès. El desembarcament d’en Mariano no serà un “Betertogether”, eficaços com sempre, copiant tard i malament com sempre, demostrant le seva incapacitat pels idiomes com sempre en la traducció, en la còpia, els caurà una “g” i els entrarà una “q”: “Betertúquedar” –en català “Més val que no us hi emboliqueu”, en espanyol “Ni penséis en largaros o sus vais a enterar”- En resum, que com se’ns acudeixi fotre el camp, la seva revenja serà de les que fan època. Carai! La traducció és un nyap, però com argumentari en positiu trencarà tots els rècords hispànics del cinisme, i ara que hi penso: Déu n'hi dó.

Visca el 10-N! Visca!

Petons i abraçades a tots i totes! Ho hem fet molt bé i som l’admiració del món, per vergonya dels covards i profit dels anglosaxons! D’acord? Ja podem acabar de petonejar-nos i de beure ratafia a galet? Doncs apa, anem per feina, que l’escenari posterior a la festassa del 9-N, és d’allò més trempant, per molt que hi hagi encara llums, ombres, dubtes i xifres ballant al so dels Godó i la resta de la cada cop més irrellevant botifleria nostrada. Què queda després que més de dos milions de catalans es passessin l’estat per l’engonal i anéssim a votar?
 
Per una banda, la resurrecció política del President Mas, aquell madelman que ens va colar en Pujol, que no era independentista i que ens pensàvem que no tindria pebrots per acompanyar-nos fins on hem arribat, ens ha sortit un estadista pota negra i un patriota de cap a peus. Encara que corri el perill de voler-ho monopolitzar en excés, dubto que sigui tant burro després de la clatellada de fa dos anys. Tothom sap que s’està preparant el “Partit del President”, una ocasió única per desfer-se de paparres que porten trenta anys amorrats al piló del CiU i que no aporten res al futur polític de Catalunya –i no, no diré noms-, i també de filtrar i anar a pescar gent nova de la societat civil que pugui bastir la proposta del centre-dreta català cara a la construcció de la República Catalana. Gent que no estigui empastifada pel modus operandi de la política del fangar català i de l’omertà, dels silencis còmplices o de les “espantás” prèvies al 9-N. Igual que Adolfo Suárez no va construir la UCD envoltant-se de falangistes o de gent de l’aparell franquista –i ho hagués pogut fer-, el President Mas hauria d’aprofitar l’avinentesa per fer net i trobar gent lleial al país que vulgui garantir que no muntem una espanyeta al nord-est de la Península.

Junqueras, finalment, tindrà o no la força per fer-ho, espero que si, però hauria també de trobar la fórmula d’aportar credibilitat a les seves llistes electorals cara les plebiscitàries que se’ns tiren a sobre. Que no, que no Oriol, que no pots tornar a anar al partit a veure què hi trobes, que tens una colla de gent a casa que treu escuma per la boca de plaer quan recorda la VISA que tenia durant el tripartit. Aquest cop tampoc diré noms. Però tens l’oportunitat històrica de rebregar les esperances dels mediocres que t’envolten, amb la patriòtica excusa d’incorporar gent de la societat civil a les teves llistes, si es que no et fa el pes la llista conjunta amb les restes del naufragi convergent, que també ho entendríem, no pateixis, i no em tornis a somicar, si us plau.

Ostipa! En serio David? En serio Quim? No tornareu a encapçalar les llistes de la CUP? Els paios –i paies- que han tingut més sentit d’estat a les reunions pel dret a decidir fotreu el camp i deixareu orfes a tota la gent que heu convençut els darrers dos anys? Però si gairebé estava per votar-vos jo! No us ho podeu repensar? No veieu que sou els qui defenseu les fronteres del Lerrouxisme de Podemos? Ara ens deixareu tirats? Ostres tius, no fotem, que el país us necessita. L’altre dia, fins i tot jo, bramant, com sempre, li deia a un amic: “No et fotis amb la CUP, com vols que no existeixin? Són l’expressió política de la generació estafada! Els nostres fills, que s’han trobat preparats i sense futur, la generació que neix al món adult essent pobre de solemnitat i que mai de sa vida podran tenir projecte vital ni sostre propi, si no és esperant que es mori la iaia. Com vols que no estiguin emprenyats? Com vols que no ho vulguin capgirar tot? Cap de suro!” Estic convençut que la CUP, en un estat independent, seguirà portant la flama de la reivindicació de l’esquerra més genuïna. I tanmateix estic convençut que acabat el frau fiscal i amb lleis que rebentin el capitalisme hereditari -i no ho dubteu... en aquesta feina us ajudarem més d'un- no caldrà que la CUP estigui disposada a cremar-ho tot, amb fer polítiques d’esquerres i redistributives ja tindreu prou bona feina per fer.

I els d’Iniciativa? Trencats per la meitat en el vot i atacats per totes bandes pels Podemos! Per molt que reivindico el seu esperit democràtic i el gran esforç que han hagut de fer... potser que s’ho facin mirar. Ai Camats... que en farem de tu? Ai Herrera... ja has parlat amb en Duran per fer la candidatura del Si però No?

Catalunya va donar un pas de gegant el dia 9 i la por ha canviat de bàndol, i si no us ho creieu llegiu la premsa internacional en comptes de Periódicos, Mundos y Vanguardies. A Espanya es desperten els qui diuen que la batalla catalana es la batalla per les llibertats, i cada cop seran més a dir-ho. I amb un PP esmicolat per la corrupció  només li queda el “Mariano y cierra España”! i el sabut “la culpa es de los catalanes”, que d’això en faran la campanya electoral. Amb un PSOE en descomposició i una sucursal catalana que per bandera hores d’ara ja porta un paper d’estrassa, Espanya ja només ens pot enviar la cinquena columna de la tercera via de Podemos, però em sembla que fan tard, els catalans ja hem desconnectat de la Sexta, de la Lliga i de la por als tribunals. Visca el 10-N! Visca! 

Els voluntaris

Sempre m’havia admirat de la gent que quan hi havia un merder anava i s’hi apuntava, Aquells voluntaris americans que omplien les barcasses de desembarcament d’Utah i Omaha i que van caure com a mosques per unes llibertats que mai tindrien i uns països que mai no visitarien. Els nanos que abandonaven ca seu per seguir el so dels timbals i la bandera d’Andrew Jackson, els voluntaris que s’afanyaren a posar-se la boina, agafar el trabuc i enfilaren muntanya amunt. Quina cosa els empenyia? Era inconsciència? Ànsies d’aventura? Un fugir endavant allunyant-se així de la irrellevància per la història?

Si hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, els catalans ens hem posat drets poc a poc i una mica a repèl de les circumstàncies. Quan no hi ha hagut motiu per l’excusa, quan hem oblidat la comoditat perquè des d’Espanya ens estaven desmuntant la caseta dels diners i l’hortet de la llengua. Tampoc es que sia culpa nostra, la clatellada del 39 no se la salta un torero, les pors dels 50, dels 60, dels 70 i del 23-F son aquí al costat, de fet més d’un encara en té un record ben viu.

Del “no t’hi emboliquis” hem passat a cop de menyspreu, d’insult, i de suspensió cautelar del Tribunal Constitucional al “ni un pas enrere”, i sabeu què? N’estic orgullós de tots nosaltres. Perquè ja hi ha prou.

Ahir va ser un dia clau en la història de Catalunya, el nostre govern va dir que no  donava cap pas enrere. Avui ha estat un altre dia clau en la història de Catalunya, els nostres representants electes han demanat ajut al món davant la manca de llibertats de la democràcia espanyola. És molt fort. Tot plegat és molt fort. Mentre escric aquest post hi ha un comboi de blindats de l’exèrcit espanyol venint de Saragossa a Catalunya. És molt fort. Gesticulació? Exhibicionisme d’escenografia militar? No ho sé, però no tinc por. Ni jo, ni la resta de catalans.

Per admiració del món, per “l’estupor mundi”, el 10-J d’un 2010 que queda lluny vàrem sortir al carrer emprenyats i vam veure que érem molts, i tornàrem a casa amb un somriure als llavis i una trempera que no baixa des d’aleshores. Ni baixa el priapisme col·lectiu ni pensa fer-ho, com si fos el soufflé aquest que el botiflaram porta quatre anys intentant que punxi, que anomenen desafiament sobiranista o bogeria d’en Mas. I ni una cosa ni un altre, és com us deia fa uns dies un autèntic alçament popular de proporcions èpiques, digne d’aquest extraordinari país tossut i murri que tenim per pàtria i que duu per nom Catalunya.

Sempre m’havia admirat de la gent que quan hi havia merder anava i s’hi apuntava, i ara jo, i molts dels qui seguiu aquest bloc –que us conec- ens hem fet voluntaris per ajudar al país a plantar cara el dia 9. No se vosaltres, però ara entenc als qui seguien en Jackson o en Savalls, és fàcil, soc voluntari aquest diumenge perquè és el que s’espera de mi, com a home, com a català, com a persona que s’estima al país i a la seva gent vaig decidir que era el que em pertocava fer. I no tinc res més a dir, ni missions dramàtiques, ni moments històrics, ni mandangues. Allò del Nelson a Trafalgar: “Gran Bretanya espera que cada home acompleixi el seu deure”. Doncs això, mireu si n’era de senzill. Enterrades les pors sota el mantell de les humiliacions, abraçats a les nostres dignitats individuals transformades en col·lectives, diumenge farem el que cal fer per Catalunya: votar.

PS: I no vull deixar passar l’oportunitat de dir-vos a tots els catalans i catalanes que de tant en tant feu cap per aquest blog, -parafrasejant el gran Rod Steiger fent de Napoleó- “Though I Love you all I cannot embrace you all!”. Sort el dia 9, companys!